Llar o casa o mare

3

Hi ha cases que no són mare. Hi ha cases que només són caus temporals, bells o no, útils, llocs desendreçats, amb poques coses que ancoren: postals, una planta, alguna foto, una manta portada de casa, de ben lluny. La casa a Faial fou una d’aquestes. Una casa atrotinada, amb les parets tacades d’humitat, erosionades. Un mirador des d’on es veia el cel canviant d’una illa atlàntica, les gavines i les baldrigues, nedadores del nord, i el bar i la parròquia. Hi havia davant un descampat i un camí on els gossos podien córrer i unes cases velles, fredes i blanques. A la costa rocosa podies trobar espinacs. La casa sempre tenia les portes obertes. Feia un xerric constant. El soroll es barrejava amb el de les onades. A totes les habitacions de la casa del mirador teníem el matalàs a terra: a poc a poc, els inquilins anteriors, desenes d’estudiants i becaris, havien anat fent fogueres amb les potes i les capçaleres de fusta. Encara quedaven alguns somiers a dalt, a l’altell. Violeta s’havia fet un moble amb els palets. A les golfes també hi havia maletes plenes de roba dels anys cinquanta i seixanta, americanes, corbates, mocadors, faldilles llargues. Només algunes habitacions tenien cortines. La cuina tenia nevera vella, una pica, foguer, una taula esquerdada de fusta, armaris desencaixats i una finestra que donava al jardí. Feia fred, en aquella casa. No recorde com ens escalfàvem. Al menjador van penjar una tela de colors just damunt de les lleixes amb llibres, jocs de taula i records dels antics habitants. Al sofà teníem molts coixins i mantes, i just davant, el coixí per al gos. Hi feia fred i hi havia pols. I una llum cendrosa que va durar fins a l’abril. Els mobles eren vells i maltractats per la humitat i la sal, encara ho semblaven més. Al primer pis, on hi havia les tres habitacions i un bany, el terra era de fusta. Teníem una terrassa i una veïna. Sa casa estava en millors condicions: era part del primer pis. Ho sabia, almenys jo, perquè tenia plantes a la barana del balcó: geranis, roses. El nostre jardí, però, moria. La petita font amb un llac artificial verdós estava trencada i els peixos o desapareixien o vivien ja acostumats a l’excés de matèria. Abans que m’instal·lara a la casa, van fer una festa: barbacoa i vi de Pico. Vaig menjar poc i em vaig emborratxar. Vaig estar malalta a la que seria la primera habitació on viuria: tenia un poal al costat on de tant en tant vomitava. Quan vaig poder passar a la segona habitació, igual de petita, però amb armari i una finestra, la cosa va millorar. La planta que agafí del viver on treballava tenia les fulles verdes i roses, amb línies blanques. Era preciosa. Va ser la cosa que més vaig cuidar durant l’estada a l’illa. Em va entristir molt haver-la de deixar.

L’Almadrava

Vaig agafar les ulleres i el tub de l’armari. Estaven guardats a la bossa de malla amb què les vaig comprar, fa quatre anys, a São Miguel. Vaig agafar llibres, una tovallola, la crema, vestits. Anar a la cala era el motiu principal del meu viatge fins a Altea, a casa de ma tia. Això, i el viatge mateix, la certesa que el meu cos està en moviment. He dibuixat un mapa i assenyalat els punts on he estat este estiu, no tant com a recordatori sinó com a afirmació. El Delta, Miravete, Canet. Assenyalar punts, construir mapes. Els costums s’accentuen. Baixar per l’Avinguda Mediterrani, no, Mediterráneo, fins a la platja de Llevant, i pujar la costera, vorejant edificis que fan ombra a l’aigua. Gemelos 78, Alikaktus. Quan tombes, abans d’enfilar-te cap a la cala, hi ha una bandera espanyola i aquests dies, una furgoneta d’antiavalots i quatre policies que miren cap als para-sols, les gandules i els cotxes. L’aigua està calenta i atapeïda de turistes. Pense en les platges sense estiuejants, en les cales sense formigó, i que açò encara possibilita allò altre. Mar a vessar de cossos i crits, d’estiu barat i d’atraccions.

A la cala també hi ha para-sols i gent estirada a la tovallola, i uns quants caps que es belluguen damunt l’aigua. Hi ha dues sendes de pedra i terra per arribar-hi, i en un dels camins, baixes entre pins torts i llentiscles. A dalt, amagats entre els arbusts, sempre hi ha gats. A partir de les sis, apareix al sud l’ombra d’un dels edificis que segueixen la costa (si la línia de costa desapareguera, hi hauria trams que podríem dibuixar gràcies a d’ells) i ens salva de la calor abrusadora de l’agost. En aquesta part és on es posen els nudistes. Pocs, més hòmens que dones.  De tant en tant, alguna pregunta solta d’un xiquet: por qué van desnudos?

Després de mitja hora de passeig des del xalet de ma tia, arribe a la cala suada, estenc la tovallola a tocar de la vora, m’arreplegue el cabell i trac les ulleres. I aleshores les veig: diminutes partícules de sorra negra i clara, fragments verds d’olivina, sorra açoriana, entre la goma de les ulleres del vidre i a dins del tub. I aleshores es tanca el cercle, i ja no cal que torne a les illes per llimar cap record, i netege les ulleres i el tub en l’aigua clara de la mar i em capbusse.

Així s’enfosqueixen els somnis

He somiat que ella, una amiga, tornava a les Açores i que em convidava per anar-hi un cap de setmana. A veure balenes, amb la cap, una experta en balenes. Balenes blaves. Jo ja n’havia vist, em deia en el somni, per acceptar que no podia viatjar fins a les illes només per poder passar un dia sencer allí. Era l’illa més gran, São Miguel, la més fàcil, per viure i per accedir-hi, i tanmateix no podia, al somni. Havia d’estar pendent de la feina, o la possibilitat de feina més bé, i divendres agafar un vol fins a Lisboa, i fer escala, i esperar unes hores a la zona de les cremes i les colònies, fugint de les dependentes i de les càmeres, empastifant-me cada dit amb una crema diferent, anant després al bany per a aplicar-me la crema per a les ulleres, la crema per a les expressions al voltant dels ulls, unes arrugues implacables, la crema del sol per al nas, la crema per a les taques del sol. Fins i tot, als meus somnis, no em permet alguna cosa bella, com veure les balenes enmig de l’Atlàntic. Hi ha persones que tenim vides millors que els nostres somnis. Ens arrosseguen o es mantenen fidels a la realitat.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

L’element estrany

1

Ho diu Philip Hoare, el que ens ofereix la mar és la vida salvatge a dues passes. Per trobar el mateix tipus de lloc inhòspit a terra, hauríem de recórrer centenars de quilòmetres, i ni encara així. Potser els cims de les muntanyes. Només cal passejar pel port i mirar al davant, l’horitzó tancat pel mar és un horitzó diferent.

I quan entrem a la mar i mirem a sota, amb el cos flonjo, abandonat a les ones, és com si navegàrem per l’espai, estreles, ones, el començament de l’univers, el pensament sobre l’espai i el temps: el món, que habites sense sentir que hi pertanys, és immens. El fons viu, l’element estrany.

A les illes Açores, la mar era el lloc on es trobaven els turistes (turistes com Hoare, que també anà a cercar els bufits del catxalot), cinquanta euros l’eixida a la mar, els creuers que venien dels Estats Units, alemanys i argentins, els vaixells de fusta de romàntics llops de mar i els pescadors. Qui d’aquests pensava que no hi pertanyia, a la mar?

 2

No volem comoditats, o no hauríem de voler-les. La tècnica, entre la bomba atòmica i la terra esgotada, també ens ha fet la vida més còmoda, el món més habitable (per a alguns). Podem parlar de la natura sense el to llastimós de paradís perdut? Entre el recurs i l’habitatge? Entre l’objecte i la mística?

3

Els hòmens vivien d’esquena a Pico. La muntanya sempre anava a estar allí per tallar l’horitzó. I les balenes? I les meduses, la caravel·la portuguesa, els peixos voladors, el krill, els dofins desorientats a la badia de Porto Pim? Els espantaren perquè fugiren a mar obert, no perquè pogueren salvar-se, sinó perquè els cadàvers no es podriren a la vora, al costat de la sorra, a prop de nosaltres.

 

 

A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

La nostàlgia és blava

La nostàlgia és perillosa. Ho és per al món que es mor perquè el relat nostàlgic ja el dóna per mort.

Ja ets dues setmanes a la ciutat i no m’has telefonat. Ara puc inventar-me qualsevol cosa que em distraga d’aquest silenci. El telèfon calla. Vaig esborrar el teu contacte, però no serveix de res, sé el teu número de telèfon de memòria.

A la feina una companya hui no ha vingut perquè la filla, al matí, va pegar-li dos besos a la iaia, que viu amb ells, va agafar l’ascensor fins a la terrassa, i s’enfilà més enllà. El cel pot trobar-se contra el terra. La van trobar els veïns amb la cama destrossada. L’han operada d’urgència. Una cama menys. Té, més o menys, la meua edat, una mica més jove. Aquestes coses passen.

La gent se suïcida perquè no suporta ser qui és. O no, no ho sé.

Després, la veïna del segon m’ha dut un plat de cus-cus i he sopat això, m’he cruspit tota la carn, les carlotes i la col amb la pasta. Tenia els ulls més fondos. Hi havia un deix de sal al plat que m’ha recordat l’estiu a la platja.

La nostàlgia és perillosa.

Hi ha un home casat, amb dos fills, en un pis a la zona més nova de la ciutat, trànsit, fum, un centre comercial i el Palau de la Justícia que refulgeix de blanc. Somia cada nit amb la primera nòvia. Des del tercer any a l’institut fins a segon de carrera, la nòvia. Què somia? No ho sé. M’ho va dir mentre ens acabàvem una cervesa i fumàvem a la porta del bar. Celebràvem l’aniversari d’un amic comú. El fum se’ns colà pels ulls, per això semblava que ploràvem.

A les Açores, Tabucchi confessava que si el pescador que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic.

Quan em vaig comprar la bossa de cuir fosc a la Fira d’Artesania de Ponta Delgada, el venedor, després de fer-li dos forats més a la corretja, em va demanar que la cuidara. No sé per què, ho recorde cada vegada que me l’enganxe al coll.

Tal vegada et conte tot açò perquè ja només formes part del passat: si el relat pren el to de la nostàlgia, significa que ja és mort.