L’element estrany

1

Ho diu Philip Hoare, el que ens ofereix la mar és la vida salvatge a dues passes. Per trobar el mateix tipus de lloc inhòspit a terra, hauríem de recórrer centenars de quilòmetres, i ni encara així. Potser els cims de les muntanyes. Només cal passejar pel port i mirar al davant, l’horitzó tancat pel mar és un horitzó diferent.

I quan entrem a la mar i mirem a sota, amb el cos flonjo, abandonat a les ones, és com si navegàrem per l’espai, estreles, ones, el començament de l’univers, el pensament sobre l’espai i el temps: el món, que habites sense sentir que hi pertanys, és immens. El fons viu, l’element estrany.

A les illes Açores, la mar era el lloc on es trobaven els turistes (turistes com Hoare, que també anà a cercar els bufits del catxalot), cinquanta euros l’eixida a la mar, els creuers que venien dels Estats Units, alemanys i argentins, els vaixells de fusta de romàntics llops de mar i els pescadors. Qui d’aquests pensava que no hi pertanyia, a la mar?

 2

No volem comoditats, o no hauríem de voler-les. La tècnica, entre la bomba atòmica i la terra esgotada, també ens ha fet la vida més còmoda, el món més habitable (per a alguns). Podem parlar de la natura sense el to llastimós de paradís perdut? Entre el recurs i l’habitatge? Entre l’objecte i la mística?

3

Els hòmens vivien d’esquena a Pico. La muntanya sempre anava a estar allí per tallar l’horitzó. I les balenes? I les meduses, la caravel·la portuguesa, els peixos voladors, el krill, els dofins desorientats a la badia de Porto Pim? Els espantaren perquè fugiren a mar obert, no perquè pogueren salvar-se, sinó perquè els cadàvers no es podriren a la vora, al costat de la sorra, a prop de nosaltres.

 

 

A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

La nostàlgia és blava

La nostàlgia és perillosa. Ho és per al món que es mor perquè el relat nostàlgic ja el dóna per mort.

Ja ets dues setmanes a la ciutat i no m’has telefonat. Ara puc inventar-me qualsevol cosa que em distraga d’aquest silenci. El telèfon calla. Vaig esborrar el teu contacte, però no serveix de res, sé el teu número de telèfon de memòria.

A la feina una companya hui no ha vingut perquè la filla, al matí, va pegar-li dos besos a la iaia, que viu amb ells, va agafar l’ascensor fins a la terrassa, i s’enfilà més enllà. El cel pot trobar-se contra el terra. La van trobar els veïns amb la cama destrossada. L’han operada d’urgència. Una cama menys. Té, més o menys, la meua edat, una mica més jove. Aquestes coses passen.

La gent se suïcida perquè no suporta ser qui és. O no, no ho sé.

Després, la veïna del segon m’ha dut un plat de cus-cus i he sopat això, m’he cruspit tota la carn, les carlotes i la col amb la pasta. Tenia els ulls més fondos. Hi havia un deix de sal al plat que m’ha recordat l’estiu a la platja.

La nostàlgia és perillosa.

Hi ha un home casat, amb dos fills, en un pis a la zona més nova de la ciutat, trànsit, fum, un centre comercial i el Palau de la Justícia que refulgeix de blanc. Somia cada nit amb la primera nòvia. Des del tercer any a l’institut fins a segon de carrera, la nòvia. Què somia? No ho sé. M’ho va dir mentre ens acabàvem una cervesa i fumàvem a la porta del bar. Celebràvem l’aniversari d’un amic comú. El fum se’ns colà pels ulls, per això semblava que ploràvem.

A les Açores, Tabucchi confessava que si el pescador que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic.

Quan em vaig comprar la bossa de cuir fosc a la Fira d’Artesania de Ponta Delgada, el venedor, després de fer-li dos forats més a la corretja, em va demanar que la cuidara. No sé per què, ho recorde cada vegada que me l’enganxe al coll.

Tal vegada et conte tot açò perquè ja només formes part del passat: si el relat pren el to de la nostàlgia, significa que ja és mort.

Accipiter gentilis

La història d’un nom que, com el del continent americà, arrossega un error, i tanmateix, encaixa perfectament amb la terra que anomena.

Accipiter gentilis, del «llatí vulgar acceptor, -ōris, modificació del llatí culte accĭpĭter, íd., on influí el verb accipĕre ‘rebre, agafar’, d’on el mot significaria ‘el qui agafa’» Enciclopèdia Catalana.

«Els llatinistes discuteixen l’etimologia de Accipiter però sembla segur que fou una formació paral·lela a l’adjectiu grec […] ‘que vola ràpidament’» Joan Coromines.

Els astors, amb el nom científic d’Accipiter gentilis, són aus semblants als falcons — també es coneixen com a falcons perdiguers—, a les àligues o a l’aligot, del grup de les aus de presa. De bec curt i corbat, ales curtes i robustes i cua llarga, és el més gran dels accípitres. A la vida real, escriu Helen Mcdonald al seu llibre «F de Falcó», els astors s’assemblen tant als esparvers com els lleopards als gats domèstics. Més grossos, però també més forts, letals, aterridors, i més, molt més, difícils de veure. Tan gros com un pit bull i més veloç.

Groc, amb les ales esteses, i sota unes estreles que dibuixen un mig cercle d’ala dreta a ala esquerra, esta au figura en la bandera de les Açores per un error. Les estreles de cinc puntes són nou, una per cada illa de l’arxipèlag, i estan separades amb la mateixa distància. L’au emblemàtica de les illes amb una ala sobre un fons blau i una ala sobre un de blanc no la veus enlloc. Els primers que van arribar a les Açores, a 1380 quilòmetres de Portugal continental, cregueren veure, posats a les roques basàltiques o volant damunt dels illots, astors solitaris, os açores en portugués. Aus que enmig d’unes illes per descobrir el 1432, suggeriren un nom bell per recordar.

Fou Gonçalo Velho, mariner al servei de l’infant Enric el Navegant, home meravellat per la mar i les descobertes que mai xafà un vaixell, qui va cartografiar i conquerir realment les illes més orientals de l’arxipèlag, les més properes a Europa i les primeres que albiraren. De fet, fou un altre portuguès qui havia albirat l’illa de Santa Maria, i potser São Miguel, de tornada d’un viatge a Madeira. Vint anys després de l’arribada de Gonçalo Velho, totes les illes de l’arxipèlag ja eren conegudes o colonitzades.

Qui va veure la silueta d’aquesta au rapaç? Qui la va confondre? Segons diuen, era un aligot, en portuguès milhafre, l’ocell que donà la benvinguda als exploradors del continent, i no l’au que vola ràpidament, Accipiter gentilis. Si haguera sigut així, i amb bons coneixedors de la natura al vaixell, aquestes illes atlàntiques haurien pres un altre nom. «Os milhafres: Bem-vindos aos Milhafres, nove ilhas para descobrir» encapçalant un article d’una revista de viatge o un panell d’informació turística al costat de la porta d’eixida de l’aeroport de Ponta Delgada.

L’aligot, el milhafre de les Açores, de nom científic Buteo buteo rotschilidi, també és gros. En castellà pren el nom de ratonero atès que rates i ratolins són la seua presa principal. Per la grandària, pot ser fàcil confondre’ls, els dos amb el cos robust. Potser el mariner portugués va veure com un ocell semblant a una àguila es llançava contra el cel i cap a terra. En aquelles terres desconegudes, només hi havia natura i vent. Orgullosos, avui en dia els açorians et conten que les illes estaven deshabitades, no com les Canàries.

Tenen en la ment l’astor quan parlen dels habitants originaris de l’illa? A São Miguel viu una altra au emblemàtica: o priolo. El pinsà borroner de les Açores, Pyrrhula murina. És endèmic de l’illa, i concretament de la regió muntanyenca de Nordeste i Povoação, a la part est. Ha passat d’estar en situació d’amenaça per la pèrdua d’hàbitat, la laurisilva, a la d’estar només en perill, gràcies a la intervenció ambiental. Pensaran en el xicotet pardal, de pit blanc amb tons marrons i de cap i cua negres, quan l’illa, i tot l’arxipèlag, era assotada pel vent sense que hi haguera ningú per nomenar-lo? En l’aligot? En l’astor pintat a la bandera?

Una espècie per una altra: quedarà l’aligot igual de bé a la bandera? I el pinsà?

L’astor, diu Helen Mcdonald, es el tipus més difícil de dominar, tan nerviós i temperamental, tan reconegut pel seu poder assassí. Però amb el seu propi astor, l’au que comença a ensinistrar, descobreix un altre tipus d’intel·ligència: l’animal també sap jugar, s’entreté movent una piloteta feta de paper que li llença.

Pinsans, astors, aligots. Aus que viuen a les illes i aus que només són fantasmes damunt vaixells de fusta, en mars que encara són misterioses.

 

Els caçadors de balenes

«el cetaci de Melville simbolitza la lluita de l’ésser humà davant la natura i el mar la metàfora del misteri de l’existència

No hi havia res que poguera moure’t a caçar eixe animal que mostrava només un orifici perlat  d’aigua, una línia grisa, fosca, mai blava, oposada al blau irisat de la mar. Les aigües tranquil·les, al fons, el volcà de Pico, i un animal que es movia tan compassat amb l’aigua, que semblava que també fora només fluidesa. Hi ha l’observació, hi ha la participació en la natura. Mai hi ha una observació pura: només dalt del turó, quan vèiem pel prismàtic el moviment juganer dels dofins davant de la zòdiac. Perquè l’ésser humà no intervinga, ha d’estar a quilòmetres de la seua presa, allò que observa és una potencial víctima.

Amb les balenes, però, vistes a escassos metres, no hi havia només observació. Van parar el motor. No eren les balenes, a baleia, que havien après a matar per aconseguir olis i greixos, tota una maquinària construïda per aprofitar el que la natura dóna. Aquells catxalots, parents dels dofins i no de les balenes, van viure una època sanguinària. La balena que surt a respirar a prop de la barca, és la blava. En realitat, n’hi van tres, costa saber quants individus hi ha: han d’estar els tres a fora, o els tres suficientment allunyats per diferenciar-los. De sobte, desapareixen, ja no ixen a la superfície amb moviments rítmics. Has de mirar més enllà, allà on no esperes que es troben, veloces, més veloces del que imaginaves. Els turistes ens mirem bocabadats, hem assistit davant del que anomenen un espectacle de la natura.

Es quedaven paralitzats els hòmens que caçaven els catxalots? Somiarien de nit amb l’esforç de la mort amb arpó? Participes, o t’enganyes, pensant que només observes (el motor de la barca ja no deu resultar estrany  per als animals marins, les cries dels catxalots són les úniques que encuriosides, poden acostar-se). Per què hauríem de sacrificar-nos amb una existència sense whale watching o zoos? La mar amaga el desig, domesticat o no, de l’ésser humà per dominar el que no coneix.

 

Humor merencório

«A história do homem açoriano começa nos meados do século XV. A das ilhas que habita perde-se num passado de dúvidas e lendas, que interessa à cartografia, à pré-história das navegações atlanticas ou mesmo a um mítico continente perdido, de improváveis fundamentos. Não são nem os mistérios insolúveis da lenda platónica da Atlantida, nem as complexas teorias geomorfológicas da crista médio-atlantica que nos preocupam agora. O homem acoriano sem antepassados só existe no mito nemesiano de M. Queimado, quando, numa conferência em Nice em 1940, Vitorino Nemésio brincou com a figura de Mateus Queimado, seu alter ego e estabeleceu uma mitogenia que desse consistência à identidade açoriana que, essa sim, o preocupava.

Mas o homem histórico dos Açores de raiz quatrocentista, é pela sua provável diversidade de origens e pouca informação sobre ele, quase um desconhecido
O homem e a mulher açorianos são, basicamente, o homem e a mulher da mundividência de princípios do século XV, i. é, influenciados pela atmosfera do Outono da Idade Média e pelos alvores do Renascimento-uma época de tristezas e incertezas de que fala Huizinga e de que dá testemunho o nosso Rei D. Duarte no Leal Conselheiro (1437-8), ao falar do “humor merencório” dele e da tristeza de tantos outros do seu tempo. Estava-se em plena história das navegações atlanticas e os mistérios do Bojador haviam sido desvendados (1434). As crises cerealíferas e a peste, este horrível espectro de mortes quase colectivas e súbitas, haviam ajudado a empurrar os portugueses para o Atlantico, primeiro a caminho de Ceuta em 1415, depois para a costa de África e para o meio do mar-encontrando (pelo menos oficialmente) a Madeira em 1419-21 e os Açores em 1427.»

O homem açoriano e a açorianidade

Os flamingos

A Os Flamingos es trobava el veterinari, i fou on João ens convidà el darrer mes de la meua estada a les illes, un menú de plats que ja no recorde, a prop d’on treballava de fuster. Li havien enretirat el carnet per conduir borratxo, a l’illa era difícil no trobar hòmens d’una certa edat, João rondava els cinquanta, amb l’hàbit de beure. Tenia un fill, era divorciat i li faltava el dit menut. Tampoc doblava bé la mà. Uns taulons de fusta que tallava massa de pressa. Potser havia begut, això no m’ho va dir.

Os Flamingos és una freguesia, una feligresia, de quan l’illa estava dividida entre parròquies. Hòmens i dones que els diumenges, com si estigueren al sud d’una altra terra lligada de manera igual d’intricada a la mar, com ho és Holanda, passejaven mudats fins a l’església. Zelanda a les illes, Zelanda a la ciutat d’Horta.

Josse Van Huerter va arribar a l’arxipèlag temps després de la seua descoberta. Segons diuen, fou el primer mariner que s’instal·là a la ciutat i com sempre, els hòmens prenen importància amb els llocs que anomenen: de Huerter a Horta, amb una o oberta i musical. Entre els seus somnis, estava el de crear una nova Flandes enmig de l’Atlàntic.  Administradors i colons curiosos que arribaren a aquest indret desconegut però que no duraren massa establerts. Per què? Huerter, però, es va casar amb una portuguesa i dos o tres fills, i va morir a la ciutat que duia el seu nom.

«Faial, havent estat cedida per Alfons V a Elisabet de Borgonya, atragué immigrants flamencs (d’ací el nom d’ Ilhas Flamengas que hom donà també a l’arxipèlag)»

Primer, però, els nous vinguts flamencs es quedaren a la platja, Praia do Almoxarife, un lloc feréstec i dominat per l’onatge i l’esperit de la mar, i no fou fins que descobrien l’interior de l’illa, la vall protegida, flanquejada per barrancs, que s’instal·laren permanentment.

Flamingo: un altre nom que és un ocell. De la família dels fenicoptèrids, són coneguts pel seu cos esvelt i el color rosa de plomes i potes (del roig encès al salmó o el blanc), i pel seu bec gros i corbat, amb la punta fosca.

Zelanda és una terra que s’enfonsa, l’arxipèlag de les Açores és terra volcànica. Horta té el nom de la meua comarca, al continent però amb mar.

«Em S. Miguel (Bernardo & Montenegro, 2003) e no Faial, terreno cultivado de melões e/ou melancias»