Els mapes canvien

Boutique del cabell. Forn vell, l’antic. Carrer Miraflors. Corre, corre lluny. Les mimoses ja estan seques, del groc al color de l’avellana torrada. Hi ha fúcsies i roses a les floristeries. Un home porta, com una espasa, una biena de pa. Mil trencaments de viure. Forn degustació. Una xica pujada a una caixa fa un discurs sobre Déu, no ens esperem entrar dins el cel, ens crida. Unes adolescents s’aturen, se separen, baixen les escales del metro. Pubilla Cases, parc Joan Miró, Fruitverd, rogles de coloms a les places. Una dona els hi dóna pa, el gos s’enfila pel costat, sense fer-los cas. La dona li toca el musell. Aquesta no és cap súplica ni cap crit d’au de rapinya. Taverna japonesa, menjar casolà, cansaladeria catalana. A la ràdio avui anunciaven que l’aire de Barcelona  sobrepassava el límit dels contaminants atmosfèrics. A l’Hospitalet, entre el carrer Collblanc i Florida, he vist passar un alumne de la primera substitució que vaig fer, somreia i no sé per què me n’he alegrat. Geladeria Xixona. Cada dia, al parc de l’Espanya Industrial, veig l’home que udola els gossos i els ataranta. Jo llegia, ell udolava, descalç a la gespa, els amos dels gossos miraven l’escena i esperaven. Agafà la pilota de la boca del gos més jove i l’aixafà amb les dues mans, com si mossegara. Després, marxà. Els passejos han de tindre algun destí: la pastisseria japonesa, La Ciutat Invisible, el Raval. Els passejos han de tindre algun destí per no ofegar-me dins el mar de la intranquil·litat, els encreuaments infinits, les esperes als semàfors, Barcelona, em van dir, és una ciutat anònima. Al CCCB, Cole i Vila-Matas parlaren de per què els seus personatges caminen: caminen perquè és debades. El ritme dels passos i el ritme del pensament o de les frases. Caminen per lligar pensament i lloc, geografia i discurs. Per què no haurien de caminar? Paraula, espai, semàfor, punt, gir, punt final. No cal el llenguatge per a ser un ésser pensant. Només els humans són éssers lingüístics. Altres vides. La mar hi és, o hi era. Les tiges tombades als descampats segueixen les onades. Encara veig fragments de balenes amagades a la ciutat. Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Fàbriques convertides en centres cívics, escoles i biblioteques: les xemeneies apunten al cel del passat, el fum només és dels cotxes. Línia vermella. Des de l’H fins a Sants, cap a quina direcció he d’anar? A les illes no em perdia, la mesura perfecta. Els mapes canvien, tu, pare, no pots canviar.

L’element estrany

1

Ho diu Philip Hoare, el que ens ofereix la mar és la vida salvatge a dues passes. Per trobar el mateix tipus de lloc inhòspit a terra, hauríem de recórrer centenars de quilòmetres, i ni encara així. Potser els cims de les muntanyes. Només cal passejar pel port i mirar al davant, l’horitzó tancat pel mar és un horitzó diferent.

I quan entrem a la mar i mirem a sota, amb el cos flonjo, abandonat a les ones, és com si navegàrem per l’espai, estreles, ones, el començament de l’univers, el pensament sobre l’espai i el temps: el món, que habites sense sentir que hi pertanys, és immens. El fons viu, l’element estrany.

A les illes Açores, la mar era el lloc on es trobaven els turistes (turistes com Hoare, que també anà a cercar els bufits del catxalot), cinquanta euros l’eixida a la mar, els creuers que venien dels Estats Units, alemanys i argentins, els vaixells de fusta de romàntics llops de mar i els pescadors. Qui d’aquests pensava que no hi pertanyia, a la mar?

 2

No volem comoditats, o no hauríem de voler-les. La tècnica, entre la bomba atòmica i la terra esgotada, també ens ha fet la vida més còmoda, el món més habitable (per a alguns). Podem parlar de la natura sense el to llastimós de paradís perdut? Entre el recurs i l’habitatge? Entre l’objecte i la mística?

3

Els hòmens vivien d’esquena a Pico. La muntanya sempre anava a estar allí per tallar l’horitzó. I les balenes? I les meduses, la caravel·la portuguesa, els peixos voladors, el krill, els dofins desorientats a la badia de Porto Pim? Els espantaren perquè fugiren a mar obert, no perquè pogueren salvar-se, sinó perquè els cadàvers no es podriren a la vora, al costat de la sorra, a prop de nosaltres.

 

 

A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

Els caçadors de balenes

«el cetaci de Melville simbolitza la lluita de l’ésser humà davant la natura i el mar la metàfora del misteri de l’existència

No hi havia res que poguera moure’t a caçar eixe animal que mostrava només un orifici perlat  d’aigua, una línia grisa, fosca, mai blava, oposada al blau irisat de la mar. Les aigües tranquil·les, al fons, el volcà de Pico, i un animal que es movia tan compassat amb l’aigua, que semblava que també fora només fluidesa. Hi ha l’observació, hi ha la participació en la natura. Mai hi ha una observació pura: només dalt del turó, quan vèiem pel prismàtic el moviment juganer dels dofins davant de la zòdiac. Perquè l’ésser humà no intervinga, ha d’estar a quilòmetres de la seua presa, allò que observa és una potencial víctima.

Amb les balenes, però, vistes a escassos metres, no hi havia només observació. Van parar el motor. No eren les balenes, a baleia, que havien après a matar per aconseguir olis i greixos, tota una maquinària construïda per aprofitar el que la natura dóna. Aquells catxalots, parents dels dofins i no de les balenes, van viure una època sanguinària. La balena que surt a respirar a prop de la barca, és la blava. En realitat, n’hi van tres, costa saber quants individus hi ha: han d’estar els tres a fora, o els tres suficientment allunyats per diferenciar-los. De sobte, desapareixen, ja no ixen a la superfície amb moviments rítmics. Has de mirar més enllà, allà on no esperes que es troben, veloces, més veloces del que imaginaves. Els turistes ens mirem bocabadats, hem assistit davant del que anomenen un espectacle de la natura.

Es quedaven paralitzats els hòmens que caçaven els catxalots? Somiarien de nit amb l’esforç de la mort amb arpó? Participes, o t’enganyes, pensant que només observes (el motor de la barca ja no deu resultar estrany  per als animals marins, les cries dels catxalots són les úniques que encuriosides, poden acostar-se). Per què hauríem de sacrificar-nos amb una existència sense whale watching o zoos? La mar amaga el desig, domesticat o no, de l’ésser humà per dominar el que no coneix.

 

Cels del mateix any

El temps passat no és el mateix a les illes que a la ciutat. Si vaig deixar amics i arxipèlag un juny quan començava el bon oratge, «te’n vas just  quan arriba el vertader Faial», el Faial de les cerveses enfront de Porto Pim, al bar on feien uns pastissos oliosos de carn o bacallà, i enfront de la fàbrica balenera, ara convertida en museu, ara el fred haurà tornat per ser el gener de la meua arribada, la boira, els peus sempre gelats, el cine amb les butaques incòmodes i sense calefacció, la casa emblanquinada just davant de la Casa dels Morts. Les illes amb un cel de gener o de juny, però del mateix any. Fora, a la vida real, al continent, les arrugues han aparegut, els hòmens han desaparegut i tornat a aparèixer, les esperances s’han trencat. A les illes, però, suspeses com la boira que tapa cada dia (amagava, ara ja no reconec a les finestres cap silueta negra del volcà) O Pico, les esperances es mantenen intactes, envitricollades, i els visitants, els que hi estaven de pas, com jo, es fan fotos als mateixos llocs amb gent diferent.

Què fan, els que foren els meus amics, encara a Porto Pim, amb quintos a la mà, recolzats a la paret que té escrit Solta a grândola que há em ti? Suspesos, com si els anys no hagueren passat a les Açores, com si només les hagueren sobrevolat? Els mire, com aquell matí que ens quedàrem, també suspesos sota la pluja, per veure com no podien rescatar un dofí malalt, perdut a la badia.

L’illa de basalt

Si miraves a la vora de la Zodiac, podies veure xicotets arcs de Sant-Martí formats amb el salt de l’aigua que tallava l’embarcació. Rumb cap a l’illa central, havia vingut per recuperar les paraules del llibre sobre l’arxipèlag que havia llegit l’any anterior. L’únic interés que havia tingut el viatger era ser testimoni d’una cosa que es moria. Nosaltres, en canvi, com a turistes, ja després de la mort i el renaixement dels vaixells per veure balenes i dofins i els preus barats dels vols, només volíem sentir l’eco d’aquell món colgat.

L’illa cap on ens dirigíem tenia el perfil dominat pel pic més alt del país, un volcà que estava en actiu des de feia anys però que ara descansava, normalment amagat per la boira i les cortines plujoses fins a l’estiu, quan el cel blau s’obria i deixava veure la forma de la muntanya. Entre les dues extensions de terra, a més de les embarcacions de les empreses d’albirament de mamífers marins era comú trobar catxalots, atrets per la proximitat a la costa a eixa profunditat. De sobte, a prop de la terra, era estrany que el fons marí estiguera a milers de metres. Això no passava en altres racons de l’arxipèlag i per això ens trobàvem allí. Esperàvem veure balenes blaves i balenes dentades i amb el vi vell i els records, cantar cançons esperançades i revelar algunes confessions. L’illa era famosa per les vinyes i el vi calent, de terra negra. Jo apuntava tot el que veia en una llibreta menuda que tenia imprès, a la primera pàgina, el títol de la dona de Porto Pim.

André, un portugués que havia conegut a l’aeroport de la capital, m’acompanyava al vaixell. Solia esperar que acabara amb les meues notes, mirant l’horitzó per no marejar-se i fumant-se un cigarret d’embolicar. De tant en tant, abans de tancar la llibreta i tornar a parlar amb ell, feia que escrivia i el mirava pel rabet de l’ull. Tenia un nas corbat ample i recte, i uns ulls marrons sota unes celles espesses. Havia vist molts hòmens així, però sempre de lluny, i ara, sabia el seu nom i ell sabia el meu. Quan vaig pensar això per primera vegada, vaig sentir l’escalfor d’un vi vell que no havia tastat mai i que sempre havia cregut que me l’havien promès. El vaivé em féu descordar el fils dels pensaments, i vaig veure que André parlava amb un home vell, amb el barret típic d’esta terra, molt animats tots dos.

El port de l’illa, en construcció des de feia anys, donava una benvinguda trista, de formigó, lluny de qualsevol record de mariners, caçadors de balenes i vaixells de fusta. André i jo ens enfilàrem cap al centre del poble, un dels menys acollidors, per buscar allotjament, i abans d’adonar-nos-en, ja estàvem davant de dos gots de vi tinto, amb les mans calentes i els ulls vidriosos. Al cap d’una hora, un home d’aspecte rude, i malgrat que tenia la meua edat, amb solcs a les galtes, comptava les marraixes d’aiguardent que ens anava a portar, si el convidàvem a una altra copa. Manàrem al cambrer que ens omplira els gots i quan l’illenc va engolir-se, d’un glop, la beguda, va riure, ens xocà les mans i marxà cap a casa.

El vi vell començava a cremar-nos la gola i vam adoptar la mateixa postura que els parroquians. Teníem la peresa contemplativa, que encara que m’havien dit que naixia amb la contemplació del pic des de l’illa del davant, vaig comprovar que ens abraçava en tots els indrets illencs. No hi havia res a fer, evitar-ho seria de covards. L’home amb els solcs fondos a la cara va tornar amb el bagaço i ens abocà el líquid transparent als gots, amb un somriure que emmarcava quatre dents negres i podrides. Amb la peresa acumulada pels gots de vi tinto, ens oblidàrem de fer reserva per a passar la nit. El nostre amic ens recomanà que anàrem a l’hostal de la joventut i que entràrem sense dir-los res, que pujàrem les escales, com si tinguérem clau, i que entràrem en qualsevol habitació. En esta època, hi havia poc de turisme i la majoria de quartos de l’alberg estaven buits. Li vam dir adéu amb molta tristesa, perquè una altra vegada la vida ens feia acomiadar-nos, i ens allargà la marraixa d’aiguardent perquè recordàrem eixa nit, ens va dir. Ens acabàrem l’alcohol a l’habitació, André i jo. La nit passà ràpidament, com si el vent atlàntic bufarà les busques per arribar al mateix punt de l’inici.

L’endemà la boira es va escampar per les vinyes i les cases, i encara que ens havíem acomboiat per pujar la muntanya, l’oratge ens ho impedia. Així, llogàrem un cotxe i anàrem a l’altra ciutat de l’illa, una mica més bonica, amb una església de temps colonials.

Els pescadors de l’illa, amb les barques amarrades pel temporal, havien acudit als bars del poble i esperaven, amb una Sagres a la mà, que amainara. Vam passar amb l’absurda idea de tornar-nos a trobar al nostre amic, amb les mans ocupades servint bagaço als gots de turistes, però estàvem a un altre poble, uns deu quilòmetres cap al sud. Demanàrem un got de cervesa i un plat de tramussos i esperàrem. La notícia no va tardar a arribar-nos gràcies a un pescador que es va asseure al nostre costat.

Feia un mes, un empresari de l’illa va denunciar que alguns pescadors continuaven matant dofins, pràctica prohibida des de feia més de vint anys. La cosa se sabia però no es deia. Era comú trobar pescadors, que una vegada confiats després d’haver parlat durant hores buidant ampolles, confessaren que la carn del dofí menut era tendra, i que allà dins, allunyats de la costa, ningú veu ni vigila què capturen. Tots ho sabien, era el secret de l’illa, tradició que es mantenia fora de la burocràcia i dels turistes, que s’haurien escandalitzat amb la revelació. L’empresari, però, decidí fer alguna cosa i denuncià a les autoritats que hi havia morts de dofins a prop. Ahir, va xiuxiuejar el vell, l’home de les balenes (de l’albirament de les balenes) va trobar les Zodiacs de l’empresa punxades. No se sabia, continuà, si havia sigut un antic treballador descontent o la venjança d’un món que no podia entendre. Maleïts turistes, deia el vell, maleïda ciència. Ningú deia res si la mort d’un dofí capturat era per la investigació científica. «Caralho!», conclogué i va fer rodar l’ampolla de vi fins fer-la caure de la taula. El so del vidre contra el terra posà fi a la conversa. Encara que jo haguera volgut conèixer un d’eixos pescadors que encara mataven cries de dofins en la calma fonda de la mar, l’home va marxar temptejant el camí fins a la porta.

André va quedar-se pensatiu, com si mirara el fons de la mar. Jo tenia al cap el que el vell mariner ens havia dit, que el món es moria però que hi havia dofins que cuejaven encara damunt dels bots.

Te’l creus?

A qui?

Al vell.

No ho sé, no m’importa.

Com? No vols saber si encara maten dofins?

No, si volen matar-ne, com els pares, o els pares dels pares…

Vam tornar silenciosos a l’alberg, aquesta vegada amb la clau pagada. El vent dissimulava que no tinguérem res per dir-nos. Al meu cap, surant a la cervesa, hi havia les històries illenques. Mariners vigilant grups de dofins sota un núvol de baldrigues cendroses i un vent fidel com ells a la mar, on sempre s’hi abocaven, com a la beguda. Havien viscut els temps en què la caça del catxalot, malgrat no ser ja massa rendible, no estava prohibida. La fàbrica de la balena, a la vessant del Monte do Guia, de cara a la badia de Porto Pim, funcionà fins als anys setanta i a poc a poc el paisatge esdevingué un mapa turístic. A les nits, en les converses després de sopar, imaginava la incomprensió d’uns hòmens que observaven com s’instal·laven empreses d’albirament de balenes al port i els animals esquarterats i l’olor passaven a ser turistes enfundats en uns cridaners salvavides de color taronja. No havien fet res, es deien, per haver de veure com canviava el món i es quedaven plantats davant d’una mar que se’ls feia estranya, ara. Van guardar aquells secrets per lligar el passat que cuetejava.

Les balenes blaves, després de dues hores a la Zodiac, aparegueren amb una corrua d’escuma lleu. Només sentíem el soroll del bufit. Primer una, després una altra, una més enllà, un poc a la dreta, blau sobre el blau, làmines foradades per dos espiracles com si foren un nas. Les balenes s’ajuntaven, baixaven, bufaven i ensenyaven la minúscula aleta dorsal. Més enllà, estava la ciutat i alçant-se sobre ella, impassible als canvis de l’illa, el volcà coronat per núvols que l’encerclaven. Uns núvols blancs i brillants com la pell del ventre d’un dofí.

Quan tornàrem a terra, André va enfilar-se cap a la muntanya carregat amb la tenda de campanya per fer nit al cim, o millor dit, al terreny entre el pic i el piquinho, una menuda protuberància espigada. Volíem bufar-se i passar la nit amb somnis atlàntics, però jo vaig canviar d’opinió. Estava decidida a conéixer els pescadors. Volia asseure’m amb ells les hores que calgueren perquè em contaren els secrets que mantenien guardats a les dents gravades dels catxalots. André desaparegué dins dels núvols blancs cap al cim fosc després de dir-me que anara amb compte.

Vaig tornar al primer bar, on havíem trobat feia uns dies a l’home de les marraixes d’aiguardent. Em vaig demanar un got de vi de color basalt i esperí. No sabia aleshores, que com els altres que m’acompanyaven, quedaria atrapada a l’illa amb les últimes alenades d’un món que es moria.