Així s’enfosqueixen els somnis

He somiat que ella, una amiga, tornava a les Açores i que em convidava per anar-hi un cap de setmana. A veure balenes, amb la cap, una experta en balenes. Balenes blaves. Jo ja n’havia vist, em deia en el somni, per acceptar que no podia viatjar fins a les illes només per poder passar un dia sencer allí. Era l’illa més gran, São Miguel, la més fàcil, per viure i per accedir-hi, i tanmateix no podia, al somni. Havia d’estar pendent de la feina, o la possibilitat de feina més bé, i divendres agafar un vol fins a Lisboa, i fer escala, i esperar unes hores a la zona de les cremes i les colònies, fugint de les dependentes i de les càmeres, empastifant-me cada dit amb una crema diferent, anant després al bany per a aplicar-me la crema per a les ulleres, la crema per a les expressions al voltant dels ulls, unes arrugues implacables, la crema del sol per al nas, la crema per a les taques del sol. Fins i tot, als meus somnis, no em permet alguna cosa bella, com veure les balenes enmig de l’Atlàntic. Hi ha persones que tenim vides millors que els nostres somnis. Ens arrosseguen o es mantenen fidels a la realitat.

Anuncis

Els mapes canvien

Boutique del cabell. Forn vell, l’antic. Carrer Miraflors. Corre, corre lluny. Les mimoses ja estan seques, del groc al color de l’avellana torrada. Hi ha fúcsies i roses a les floristeries. Un home porta, com una espasa, una biena de pa. Mil trencaments de viure. Forn degustació. Una xica pujada a una caixa fa un discurs sobre Déu, no ens esperem entrar dins el cel, ens crida. Unes adolescents s’aturen, se separen, baixen les escales del metro. Pubilla Cases, parc Joan Miró, Fruitverd, rogles de coloms a les places. Una dona els hi dóna pa, el gos s’enfila pel costat, sense fer-los cas. La dona li toca el musell. Aquesta no és cap súplica ni cap crit d’au de rapinya. Taverna japonesa, menjar casolà, cansaladeria catalana. A la ràdio avui anunciaven que l’aire de Barcelona  sobrepassava el límit dels contaminants atmosfèrics. A l’Hospitalet, entre el carrer Collblanc i Florida, he vist passar un alumne de la primera substitució que vaig fer, somreia i no sé per què me n’he alegrat. Geladeria Xixona. Cada dia, al parc de l’Espanya Industrial, veig l’home que udola els gossos i els ataranta. Jo llegia, ell udolava, descalç a la gespa, els amos dels gossos miraven l’escena i esperaven. Agafà la pilota de la boca del gos més jove i l’aixafà amb les dues mans, com si mossegara. Després, marxà. Els passejos han de tindre algun destí: la pastisseria japonesa, La Ciutat Invisible, el Raval. Els passejos han de tindre algun destí per no ofegar-me dins el mar de la intranquil·litat, els encreuaments infinits, les esperes als semàfors, Barcelona, em van dir, és una ciutat anònima. Al CCCB, Cole i Vila-Matas parlaren de per què els seus personatges caminen: caminen perquè és debades. El ritme dels passos i el ritme del pensament o de les frases. Caminen per lligar pensament i lloc, geografia i discurs. Per què no haurien de caminar? Paraula, espai, semàfor, punt, gir, punt final. No cal el llenguatge per a ser un ésser pensant. Només els humans són éssers lingüístics. Altres vides. La mar hi és, o hi era. Les tiges tombades als descampats segueixen les onades. Encara veig fragments de balenes amagades a la ciutat. Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Fàbriques convertides en centres cívics, escoles i biblioteques: les xemeneies apunten al cel del passat, el fum només és dels cotxes. Línia vermella. Des de l’H fins a Sants, cap a quina direcció he d’anar? A les illes no em perdia, la mesura perfecta. Els mapes canvien, tu, pare, no pots canviar.

L’element estrany

1

Ho diu Philip Hoare, el que ens ofereix la mar és la vida salvatge a dues passes. Per trobar el mateix tipus de lloc inhòspit a terra, hauríem de recórrer centenars de quilòmetres, i ni encara així. Potser els cims de les muntanyes. Només cal passejar pel port i mirar al davant, l’horitzó tancat pel mar és un horitzó diferent.

I quan entrem a la mar i mirem a sota, amb el cos flonjo, abandonat a les ones, és com si navegàrem per l’espai, estreles, ones, el començament de l’univers, el pensament sobre l’espai i el temps: el món, que habites sense sentir que hi pertanys, és immens. El fons viu, l’element estrany.

A les illes Açores, la mar era el lloc on es trobaven els turistes (turistes com Hoare, que també anà a cercar els bufits del catxalot), cinquanta euros l’eixida a la mar, els creuers que venien dels Estats Units, alemanys i argentins, els vaixells de fusta de romàntics llops de mar i els pescadors. Qui d’aquests pensava que no hi pertanyia, a la mar?

 2

No volem comoditats, o no hauríem de voler-les. La tècnica, entre la bomba atòmica i la terra esgotada, també ens ha fet la vida més còmoda, el món més habitable (per a alguns). Podem parlar de la natura sense el to llastimós de paradís perdut? Entre el recurs i l’habitatge? Entre l’objecte i la mística?

3

Els hòmens vivien d’esquena a Pico. La muntanya sempre anava a estar allí per tallar l’horitzó. I les balenes? I les meduses, la caravel·la portuguesa, els peixos voladors, el krill, els dofins desorientats a la badia de Porto Pim? Els espantaren perquè fugiren a mar obert, no perquè pogueren salvar-se, sinó perquè els cadàvers no es podriren a la vora, al costat de la sorra, a prop de nosaltres.

 

 

A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

Els caçadors de balenes

«el cetaci de Melville simbolitza la lluita de l’ésser humà davant la natura i el mar la metàfora del misteri de l’existència

No hi havia res que poguera moure’t a caçar eixe animal que mostrava només un orifici perlat  d’aigua, una línia grisa, fosca, mai blava, oposada al blau irisat de la mar. Les aigües tranquil·les, al fons, el volcà de Pico, i un animal que es movia tan compassat amb l’aigua, que semblava que també fora només fluidesa. Hi ha l’observació, hi ha la participació en la natura. Mai hi ha una observació pura: només dalt del turó, quan vèiem pel prismàtic el moviment juganer dels dofins davant de la zòdiac. Perquè l’ésser humà no intervinga, ha d’estar a quilòmetres de la seua presa, allò que observa és una potencial víctima.

Amb les balenes, però, vistes a escassos metres, no hi havia només observació. Van parar el motor. No eren les balenes, a baleia, que havien après a matar per aconseguir olis i greixos, tota una maquinària construïda per aprofitar el que la natura dóna. Aquells catxalots, parents dels dofins i no de les balenes, van viure una època sanguinària. La balena que surt a respirar a prop de la barca, és la blava. En realitat, n’hi van tres, costa saber quants individus hi ha: han d’estar els tres a fora, o els tres suficientment allunyats per diferenciar-los. De sobte, desapareixen, ja no ixen a la superfície amb moviments rítmics. Has de mirar més enllà, allà on no esperes que es troben, veloces, més veloces del que imaginaves. Els turistes ens mirem bocabadats, hem assistit davant del que anomenen un espectacle de la natura.

Es quedaven paralitzats els hòmens que caçaven els catxalots? Somiarien de nit amb l’esforç de la mort amb arpó? Participes, o t’enganyes, pensant que només observes (el motor de la barca ja no deu resultar estrany  per als animals marins, les cries dels catxalots són les úniques que encuriosides, poden acostar-se). Per què hauríem de sacrificar-nos amb una existència sense whale watching o zoos? La mar amaga el desig, domesticat o no, de l’ésser humà per dominar el que no coneix.

 

Cels del mateix any

El temps passat no és el mateix a les illes que a la ciutat. Si vaig deixar amics i arxipèlag un juny quan començava el bon oratge, «te’n vas just  quan arriba el vertader Faial», el Faial de les cerveses enfront de Porto Pim, al bar on feien uns pastissos oliosos de carn o bacallà, i enfront de la fàbrica balenera, ara convertida en museu, ara el fred haurà tornat per ser el gener de la meua arribada, la boira, els peus sempre gelats, el cine amb les butaques incòmodes i sense calefacció, la casa emblanquinada just davant de la Casa dels Morts. Les illes amb un cel de gener o de juny, però del mateix any. Fora, a la vida real, al continent, les arrugues han aparegut, els hòmens han desaparegut i tornat a aparèixer, les esperances s’han trencat. A les illes, però, suspeses com la boira que tapa cada dia (amagava, ara ja no reconec a les finestres cap silueta negra del volcà) O Pico, les esperances es mantenen intactes, envitricollades, i els visitants, els que hi estaven de pas, com jo, es fan fotos als mateixos llocs amb gent diferent.

Què fan, els que foren els meus amics, encara a Porto Pim, amb quintos a la mà, recolzats a la paret que té escrit Solta a grândola que há em ti? Suspesos, com si els anys no hagueren passat a les Açores, com si només les hagueren sobrevolat? Els mire, com aquell matí que ens quedàrem, també suspesos sota la pluja, per veure com no podien rescatar un dofí malalt, perdut a la badia.