Les ofenses, 2

He telefonat a ma mare. He tornat els coixins al lloc. Quan ha vingut, com si res, li he preguntat si havia vist els coixins verds. En singular, el coixí. L’excusa és fàcil: només hi ha dos, dos cadires, dos coixins. És lògic, i gens egoista, voler un nombre parell. He netejat el banc de la cuina: dos gotes grosses de brou. Jo he menjat macarrons. He llevat pèls llargs i foscos de l’aigüera. Jo duc el cabell curt. He llençat una bola de pèls i pols al fons del passadís, cap a la part sud del pis. He agranat la meua part, el saló, la galeria i la meua habitació i he anat amagant la pols, i els pèls, i alguns trossos de menjar, sota el seu llit, sota la seua còmoda, sota les dues taules (la de l’escriptori i la de la sala). He recordat el que em contà un amic sobre no deixar mai els raspalls de dents a l’habitació de l’hotel. No guardes les joies a la caixa fort, guarda-hi el raspall. He pensat en com de sonora i centrípeta és la paraula malícia.

Anuncis

Les ofenses, 1

Jo tinc les meues coses, tots tenim les nostres coses. Els coixins de les dues cadires que hi ha al saló (una habitació de pas, més bé, sense finestres) els va comprar ma mare l’octubre passat. Les dates del referèndum. Són verds i hi ha dibuixats amb fil uns quadres. Els he comptats, en són setanta-tres. S’enganxen amb dues vetes també verdes. No fa joc amb cap altre verd de l’habitació: només amb unes fulles seques que també comprà ma mare i que hem col·locat en un plat ròmbic. Quan vaig tornar de Nadal, siga per la feina siga perquè encara a hores d’ara no m’hi havia recol·locat, de passar de viure a un quart a viure a un principal, no me’n vaig adonar. Ahir mentre despenjava un calendari del 2017 que no era meu, per cert, i  penjava un quadre amb tons rosa i blaus pastel on es veu una casa com pintada per un infant, vaig veure que una de les cadires no tenia el coixí. Un i no dos. Oh, clar, he pensat i he anat a l’altre saló. Allí estava, culpable. El coixí damunt d’una cadira d’un altre saló. Com que jo també tinc les meues coses no he desnugat les vetes del coixinet sinó que he agafat la cadira i l’he canviada per la cadira nua que tenia. La companya podria tornar en qualsevol moment. M’he entropessat amb l’estenedor de peu que està al passadís i de poc que caic amb la cadira i em pegue contra el cantó de la còmoda que hi ha a l’entrada del pis i trenque un quadre i totes les pintures cauen i el tub de crema se n’ix. He telefonat a ma mare.

Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.

 

Serendipity

Que al costat s’assega un home d’uns seixanta anys, sevillà, i no el xic que he vist a la cua, de trenta i escaig, mentre fumava i jo arrossegava una maleta sempre plena i mai complerta. Que l’home que llig una revista sobre història, amb la portada que ensenya un Napoleó derrotat, no haja anat a parar amb la dona de l’altra filera, amb qui, quan arribe, parlen de l’oratge o de Sevilla, o d’alguna cosa que no puc recordar, i que algú que viu a Sants, per dir un barri qualsevol, el meu barri, no haja vingut al 9D, que no tinga al bitllet el 9D, cotxe 5, sinó 9D cotxe sis, i ara estiga demanant disculpes a una noia d’uns vint anys a qui ha pegat, sense voler, mentre deixava el paraigua al terra. Que a la tornada tinga una dona gran amb una rèplica que s’ha assegut al front, ai, mare, que ens ha tocat seients separats, que dorm mentre la seua rèplica dorm i que duen un embalum enorme, que no cap en cap lloc i que aguanta, la rèplica, durant tot el trajecte de Castelló a Barcelona, i que no tinga un home morè, de cabell llarg, que tot just ha entrat al vagó abans que jo i que m’ha ajudat a pujar la maleta, plena, pesada, a la lleixa i que s’ha assegut, més bé, estirat, al costat d’una rèplica del senyor sevillà del viatge d’anada, però que aquest cop, llig una revista de divulgació científica. Que mentre esperava que la rentadora acabara la feina, mitja hora de voltes i mitja hora de l’esquena recolzada al vidre, no haja aparegut cap indi borratxo, cap indi amb bona conversa que s’enamore bojament de mi i que jo, encara que l’estime, al cap d’uns anys no viatge amb ell sinó que torne a la Universitat, o a València. Que els llibres menteixen, els vells menteixen.

A vegades em dic per a què.

No els dic que apunte a una llibreta o al blog el que em diuen. Que em veuen arribar, diuen, i els hi faig una mica de pena. Pena perquè no puc fer classe. Perquè xarren. Perquè un es posa la gorra, perquè un s’enfada i no fa l’examen, perquè l’altre diu, pues yo tampoco, perquè un tira una goma al company que està a l’altra punta, perquè obrin les finestres, juguen a obrir les finestres, juguen amb l’escombra, de pal, de barra de dansa, de cavall, fan deures d’altres assignatures, no fan els deures mai, pinten les taules, pinten, alguna cosa els hi ha de quedar, alguna cosa que no els hi dic però que la intueixen. L’aire calent puja, el fred no. El front fred i el front càlid, confonen l’aire amb el front, el núvol amb el vent. A mi em queda molt d’ells, n’aprenc molt, però hauria de ser en dues direccions. Ara diuen que potser buscar aigua al món extraterrestre no és l’adequat per trobar vida, ara diuen això els científics, i fa dies que els hi de dir: recordeu allò que vos deia de buscar aigua. Perquè els extraterrestres els interessen. Els planetes. L’espai. La foscor i l’origen. Però no ho recordaran, o ho recordaran poc. A penes unes paraules que ressonen. Una profe que els riny. Un profe que els riny. Tenemos, deien, un cerebro chiquitín. Cortito, deia, yo soy cortito, tonto nunca. Has de fer el cor fort, i si sabies, i si tens costum d’estudiar no t’has de deixar portar. Si no sabies, i si no saps, servirà alguna cosa que fem, i fem malament? Hi ha qui creix amb tot en contra.

La normalitat, 2

Alguns tenen por que telefones els pares, els amenaces. Amenaçar, renyar, contestar preguntes. Calla, parla, calla, parla. Alguns no tenen gens de por. Qué crees que me va a hacer mi madre. La terra pot cremar-se? La terra i no la Terra. Sí, hi ha terra cremada. Falta sòl em va dir una xiqueta de cinc anys un estiu: i era de veres, ella a penes xafava el sòl. De puntetes venia i tornava de l’escola. Hi ha xiquets així, en aquest institut? Encara no ho sé. No quiero ir más con esta profesora. Ya no eres mi profesora preferida. Me tienes manía. Quant costa pujar a l’Everest? Depèn. Nosotros con los Pokémon y éste [Kilian Jornet] subiendo montañas en 26 horas. L’aire pesa o  no pesa? L’aire no pesa, diuen, perquè aleshores estaríem per terra, no podríem aixecar-nos. Hi ha qui no pot aixecar-se i tant ells com jo ho sabem però no ho diem. L’aire no pesa i sospesen l’aire amb la mà. Però l’aire és buit? Sí, i com respirem? Si els hi preguntes quins gasos hi ha a l’aire sempre diran l’oxigen. Saben qué és important per a nosaltres. Profesora tú y yo sabemos que te quieres ir a dormir. L’aula 28 sembla una aula d’un penitenciari. Petita, grisa. Profe, seño, Maria, profa. Cómo se llama? Núria, Marta. Estarás muerta cuando venga ese cometa? Y cómo sabes que el espacio no es infinito? Els van ensenyar que l’espai és infinit i encara ara ho escriuen a l’examen. Y cómo sabes que no lo es? Y el Universo dónde está, a la izquierda, a la derecha? Por qué la Luna te sigue? El aire tiene relaciones sexuales? Podem explotar els globus? Pero qué tenemos que hacer? Esta actividad no le veo sentido? Per què serveix aquesta xeringa? Què és densitat? I lleuger? Volen llegir sempre i contestar sempre i atenció i atenció i atenció. Calleu. La setmana vinent són les avaluacions. Aquest treball té nota. Qui no ha fet els deures? Col·lecciones negatius. Me falta el teu dossier. No treballes mai. Deixa l’ampolla d’aigua. No molestes. Deixa de tallar els paperets. Vols que truque als teus pares? Dus l’agenda. Què feu? Qui ha llençat el paper? Pon partes, profe, ponle parte.

Què fan els vells quan es troben amb els joves?

La Terra crema. Mi madre me ha dicho que si se meten conmigo, yo también. S’aixeca i va directe on s’asseu José i li pega una palmada sonora al braç.

Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.