Una dona parla de la seua vida

Camine, sempre camine, i pels camins fins a ma casa sempre bufa el vent. Sants és obert, amb els descampats que perfilen perímetres, les fàbriques reciclades, perquè els límits de la ciutat sempre són oberts, la transició, sense límit. Com venim d’un poble apegat a la ciutat, límit també, amb mitja identitat, l’altra mitja ens la podem inventar. Créixer en llocs lletjos, descampats nitrificats, tanques, carreteres per on passaven els camions de porcs (pensava, de menuda, que anaven a l’escorxador?) obliga a crear-se espais bonics. La bellesa entesa com un espai segur, on créixer. Créixer en contra del paisatge. València era un perfil de finques velles només salvat per un antic monestir. A sota, els cables del metro, a dalt, les antenes. Camine, sempre camine: si vaig a un punt de la mateixa ciutat, com puc agafar el metro? Camine, encara que tarde una hora, de Sants a Gràcia, de Gràcia al CCCB, de les drassanes a la plaça Osca. Com podria no caminar?

Pels camins llargs sempre bufa el vent.

 

 

Un laberint de capçades llargues i estretes

«Sin embargo, lo que más espeso y verdoso me parecía era el laberinto de tejos de Somerleyton, emplazado en el centro del terreno misterioso, donde me perdí tan a fondo que no pude encontrar la salida hasta después de haber hecho una línea con el tacón de las botas en la arena blanca, delante de cada uno de los pasillos de setos que habían resultado ser caminos falsos».

Los anillos de Saturno, W.G. Sebald.

Vaig acabar de llegir aquest capítol del llibre i vaig recordar que aquí, en aquesta ciutat que no és la meua, hi havia un laberint. Mai he estat a cap laberint. Imaginava, també, com si estiguérem a Anglaterra, un verd espés que amagaria qualsevol eixida, teixos o plantes amb acícules, verd de ginebre i cap flor. Al nom, laberint d’Horta, no entraven ni el trepitjaven alemanys rossos amb armilles caquis, franceses  amb ulleres de sol i gorra, adolescents anglesos amb els pantalons trencats que corrien i relliscaven per la sorra en les revoltes i els amagatalls. Els laberints només són amb visitants solitaris.

Ha de ser de sorra, el terra, per poder marcar el camí ja traçat, i errat, com féu Sebald? Tots els laberints són així? La manca d’humitat, la descura, o l’excés de visitants ha obert clarianes entre les branques d’arbustos desnerits. No són teixos sinó xiprers. Els romans, això em digueren, van començar a plantar aquests arbres als jardins. Capçades llargues d’escates que sempre viurien, i més que nosaltres, i més que ells. Sempervirens. A Horta pots veure, entre les branques, la solució de l’enigma: les dones tornen per on han vingut, tu ja no t’hi avances, les segueixes, veus uns altres que reculen, no és eixa l’eixida, guanyes temps. Al nom, abans de visitar el laberint per primera vegada, no hi havia trampes ni acompanyament.

Només a l’entrada, després de passejar sense gaire convicció pel parc, els arbres es transformaren en laberint i vaig témer no trobar l’eixida abans de les sis, hora en què el parc tancava. I eixa por em féu molt feliç.

La innocència sense xarxa

Vist en perspectiva, o siga, com quan puges a l’escala i mires el terra del pis brut i els prestatges de dalt, que fa un any que la propietària del pis no neteja, els que duguem uns anys a la xarxa social més pretesament intel·lectual que hi ha, hem vist com les persones que seguíem s’han convertit en polítics professionals pel canvi, han trobat feina en el món cultural, han saltat a les ràdios catalanes, els han donat un espai a una secció, clar que sí, cultural, han començat a escriure i guanyar premis, clar que sí, literaris, han saltat a les tertúlies polítiques i han esdevingut assessors, clar que sí, del canvi.

S’han ajuntat per interessos i han constituït capelles i colles. Es feien propaganda. Nosaltres també, però sense prendre’ns seriosament.

No es tornarà a repetir (la innocència, dic).

Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

Les competències i els papers

Hi ha un 3er A, 3er B i 3er C. Al B hi són els que no han assolit les competències bàsiques de primària. No sé si les assoliran. No faran batxillerat, això diuen ja els professors. Els xiquets saben a quin grup pertanyen i el que significa. Fins a quin punt encara que un xiquet faça o no el batxillerat es considera un èxit. Al C hi són els disruptius i els que tenen unes notes baixes però amb les competències bàsiques de primària assolides.  Els disruptius. Això els xiquets no ho saben.

Hi ha hores o dies en què no sé què faig, creient-me el paper. L’escola diu: treballa, esforça’t. A totes les generacions: una bona feina significa sortir-te’n del cau. No sé si els xiquets s’ho creuen. Potser sí. Alguns sí, algunes més bé. El que més m’agrada és escoltar-los. També dir-los: mireu el cor, com batega. La sang passa dues vegades pel cor, les artèries porten sang cap al cor, el cor és un distribuïdor, les venes porten sang del cor als teixits.

Ells viuen al barri, els professors no. La majoria agafen metro, travessen Barcelona, es queden a Sants o viatgen fins a Sitges.

De tant en tant, els xiquets em pregunten per malalties. Infart, càncer. Una xiqueta no sabia que el Sol s’apagaria, es va preocupar per si això seria aviat, si els seus fills o els fills dels seus fills ho viurien.

Em va entristir veure les ombres de les reixes de les finestres sobre la paret de la classe. Allargassades contra el groc, era la una del migdia.

I cinc

1

Diu: digues què vols, què busques, digues la teua llista de desitjos, jo hi crec. Ella creu que jo, que vaig en pijama, són les deu d’una nit de dissabte, i tinc ganes de fotre’m al llit, estirar el llençol fins als ulls, tapar-me la boca i amb sort, caure inconscient fins l’endemà (sense aquests minuts molests de consciència d’abans de dormir), que jo al llindar de la porta diré el que busque (una habitació amb llum, no calen vistes, una finestra, un escriptori, un llit còmode, i les parets sense humitat o taques verdoses per menys de quatre-cents euros) i tota la resta, el món, les persones que tenen habitacions llustroses, les que no, els hòmens que estan a la festa del barri, els Foguerons de les illes, els casers, els propietaris de pisos, els estudiants, pararan les orelles i m’escoltaran. Pitjor encara, que les energies, els fluxos invisibles, els fils dels titelles, que som jo o els altres, o tots junts, m’obeiran. Que el món està fet a la nostra mida. Un pensament infantil. No hem avançat, pense, mentre arrossegue els peus fins a asseure’m al llit, i acumule la pols del parquet a les soles i pense que ella podria, en realitat, escoltar-me. Que no hi ha diferència entre març i juny, guanyaria unes peles, i després no hauríem de veure’ns mai més. Però, t’insinuen, confia en les energies i no en l’amic.

Aleshores, contraataca, jo encara no m’he tapat i fa fred en un àtic sense calefacció, aleshores, t’angoixa la mort? (Jo abans li ho he dit, això, això de la mort, en una declaració estúpida davant algú que creu en les reencarnacions i en els mons fets a mida dels desitjos i les preocupacions pròpies, però feu com si no ho haguera dit perquè si no, el relat prendria consistència, ella no seria tan clara, jo tampoc i els papers es barrejarien). Clar, és la desaparició. No li dic la desaparició total, però ho pense. Total. També l’estima. Tot el que has sentit i sents per les persones, l’amor. Tot l’amor desapareix, això m’angoixava, també. Ah, clar, diu, així és normal que t’angoixe, però això no és el que passa. Hi ha l’ànima. Em conta el curs que segueix sobre la mort, i com és de veres. Abandones diferents cossos, l’emocional i el mental. Hi vius un temps en el cel de les ànimes. Després tornes al món material, el dels cossos. Plató, amiga. He de creure-la, eixa és la premissa. La teua angoixa, diu, es resol canviant de creences. No avancem, el pensament fet a mida.

 

2

Si hi ha persones que t’assenyalen l’eixida d’emergència, hi ha pisos que fan el mateix. He visitat vuit pisos i amb cinc, he imaginat com d’infeliç seria, entre les quatre parets. En l’estil inconfusible dels que exageren, si em quede aquí, me muic.

 

3

No sé si ocorre en altres ciutats, aquí hi ha gent especialitzada a fer negoci llogant i rellogant habitacions. Un negoci sense regular. Apugen preus, cobren quatre-cents euros per una habitació menuda, sense finestra, a penes un llit i un armari, a compartir la cuina i el vàter amb quatre persones més, l’habitatge convertit en una màquina de fer diners. Un espai significa: butxaques que ressonen. Hi ha un home que té vuit pisos a la zona de Gràcia, Gràcia nova, em diuen. Tots en la mateixa mançana verda. L’altre dia vaig veure un anunci que deia que llogaven un llit a una habitació on ja vivia un noi de vint anys, per tres-cents euros. D’aquí poc llogaran el sostre. Tingui, per cent euros, un tros de sostre pels dies que plou.

4

No ho dic en alt perquè em senten les energies. Ho dic fent el mateix cada dia. Mire els missatges i hi ha un desig que es projecta a la pantalla. L’ombra de la felicitat s’estén des que òbric el correu fins que no llig el (seu) nom. Però és una ombra. Per llevar-li foscor, a l’ombra, m’he creat l’espera de tres o quatre noms.

La felicitat, desesperadament, consisteix a dividir les esperes i multiplicar-les fins que es dilueixen.

 

Fantasmes

Hi ha xiquets que no arribes a conéixer. Alexandre, una vegada, Justy, cap. Van i tornen perquè les mares van i tornen al país d’origen. O no apareixen perquè viuen massa lluny de l’institut, o perquè ningú pot dur-los a l’escola. Fátima, una vegada, Sergi, una vegada. Un xiquet et dóna, cada cop que falta a classe, justificants d’hospital. Però l’absentisme ve de llarg, des del principi de curs. Omar ja és delinqüent, diuen. Blocs de pisos, plàtans i mimoses, bars d’hòmens, el café amb llet en got i una parròquia inconfusible de borratxos.

«Me tienes manía», «Tienes manía a los marroquís».

La diversitat a l’aula i la falta de diversitat al professorat. No hi ha marroquins, de professors, ni pakistanesos. No hi ha romanesos. No hi ha negres.

La xiqueta índia ve al principi de la classe perquè no l’assega amb els pakistanesos. Abdullah, Mohammed. Hi ha xiquets que no arribes a conéixer.