Califòrnia, el Garraf, la Calderona

Caminem pel Garraf un dia de sol de gener, mentiders aquests dies d’estiu enmig de l’hivern, amb mànega curta. Hi ha ginebrons, esbarzers, timonet, cireres d’arboç, margallons. Les muntanyes del Garraf, calcàries, amaguen dolines i rasclers. Les guies per als visitants avisen del perill, seguiu la senda, podeu caure posant un peu a un fals sòl de branques i fulles. Les zones més ombrívoles amaguen bolets, estrelletes esquerdades i ja buides d’espores.  “Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem  a Califòrnia no notaríem la diferència”, diu  una veu. El Mediterrani s’estén fins al Pacífic. Vaig gravar aquesta frase fa més de deu anys, amb unes altres que al llarg de la vida, penjades i enfilades a l’esquer apropiat s’han repetit. L’esquer ja hi era: la imatge de Califòrnia assolellada, amb vinyes i tasts de vins, el passeig impossible que travessa amb una cama un oceà i un país sencer i per exemple, les vessants de la Serra Calderona, els llargs dies d’estiu al cau dels llops, els gossos que corrien entre els tarongers i les soques de tarongers i el perill que mossegaren els tubs del degoteig i que escaparen pels forats del tancat, per dalt del mur, quan de xicoteta pensava que fugien i no que als gossos també els abandonaven.  Aleshores, potser, vaig entendre què significaven les adaptacions, les convergències. Els estius secs de Califòrnia i els estius secs del meu país feien que el paisatge s’hi assemblés i que ens sentírem com a casa.

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de deu anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça. Fulles dures, coriàcies o esclerofil·les. Arbusts, pocs arbres. Plantes rabassudes. Arbres adaptats al foc, un foc natural que arrasa tot el que és tendre i salva alguns troncs i les llavors preparades per a germinar un altre any.

Les garrigues i màquies que podem trobar al Garraf i a la Calderona són el mateix chaparral que trobem a Califòrnia, o més al sud, el matorral a Xile. Són semblants, comunitats d’espècies vegetals de mates i arbusts baixos, força esclarissats. Totes tres pertanyen al mateix bioma. Un bioma és una gran regió terrestre relativament diferent que té clima, sòl, plantes i animals semblants. El clima mediterrani s’estén al voltant del Mar Mediterrani, Califòrnia, l’occident d’Austràlia, parts de Xile i Sud-àfrica. El sòl, diuen, és prim i infèrtil, hi ha incendis de manera natural a finals de l’estiu i principis de tardor. Però sobretot està marcat per la falta d’aigua quan més calor hi fa.

El terme en castellà, chaparro, dóna nom a la comunitat vegetal de Califòrnia, el chaparral. Chaparro, segons la RAE, ve de l’èuscar, txaparro. Les garrigues o la garriga és el matollar on predomina el garric, les màquies donaren nom als antifeixistes que s’amagaven en les muntanyes mediterrànies. Tot el bioma s’anomena matollar, que ve de matoll.  I matoll ve de mata, i segons el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, la paraula mata és, cite textualment, d’origen incert, probablement del llatí matta ‘estora’ i d’aquí ‘clapa de plantes que cobreix una extensió de terreny’, d’origen també incert, potser preromà o púnic, equivalent a l’hebreu mitta ‘flassada, cobertor’.

Si de sobte seguirem…

La Serra Calderona i Califòrnia pateixen estius extremadament secs i són uns nius de plantes endèmiques.  Tenen pins resistents a la sequera, moltes espècies del gènere Quercus (roures, alzines, carrasques), sàlvies, manzanitas i boixeroles, l’artemísia de Califòrnia i totes les espècies del gènere artemísia que tenim al mediterrani occidental (donzell marí, estragó, herba torçonera), l’aladern (Rhamnus alaternus) i el California coffeeberry (Rhamnus californica). Compartim alguns gèneres, però sobretot compartim formes. Les formes estan adaptades a l’escassetat d’aigua, protegeixen els estomes amb pèls. Les formes també estan adaptades al foc. El foc allibera minerals que estaven fixes en les plantes cremades, amb la nova disponibilitat de minerals, les plantes adaptades broten amb força durant les pluges de la tardor. Les sureres de les nostres contrades són l’exemple paradigmàtic de l’adaptació al foc: segons la Guia de recomanacions i mesures d’adaptació al canvi climàtic en la gestió de Quercus suber, l’alzina surera destaca per la seua escorça, formada per un conjunt de capes de cèl·lules suberitzades que en arbres no pelats pot superar els 30 cm de gruix i que pot haver evolucionat com una adaptació al foc. Imagineu un camí que travessa quilòmetres d’aigua i la sensació d’estar a casa. Una senda sinuosa i llarga per arribar a casa.

Si de sobte seguirem… Caminem pel Garraf un hivern mentider, pugem a la Serra Calderona als estius interminables de la infantesa, i arribem a Califòrnia.

Curs escolar

Les escales de ferro estan buides, els timbres sonen per a ningú. Al pati ja no venen les gavines, no hi ha res per oferir-los. Els passadissos, deserts. Les portes es tanquen suaument, els ordinadors i les pantalles estan desconnectades. Hi ha papers encara a les parets: calendaris, motius engrescadors (el futur és a les nostres mans, en aquesta classe aprenem), horaris, noms d’alumnes, frases cèlebres. Al suro pengen algunes notícies velles. Ningú dóna cops a les baranes ni mou les cadires arrossegant-les per terra, ni fa una pregunta incòmoda ni dóna una resposta estúpida. Les taules continuen apilades just en el lloc en què les deixaren el dimarts passat. Les finestres estan tancades i ningú es queixa de l’ona de calor, de l’estiu asfixiant que sempre ens sobrepassa. A l’entrada de l’institut hi ha encara les exposicions dels volcans de primer i els portfolis fets com caixes de segon. La televisió emet ininterrompudament tot un any d’activitats: excursions, colònies, visites a museus, el dia de l’esport, la cursa, el dia de les arts, el concert, la graduació de batxillerat i de quart. Igual que el moment traumàtic del naixement, nosaltres també hem oblidat el tram estrany, apedaçat i inadequat de l’adolescència. Més o menys intens, no sortim indemnes. Aquesta és una veritat que m’agradaria transmetre, lluir, traspuar. No passa res, dir-los, encara que passe. El model ferm però no inflexible. A vegades, però, tot sembla un simulacre: un simulacre de què aprenen i un simulacre de què ensenye. Un pas de temps i d’etapa que nega el que passa a fora de les parets d’un institut i el que passa a dins.

Qué pies más feos! A ti profe nunca te han pegado, no sabes nada de la vida. Yo no quiero estar en la clase de los tontos. Profe, tienes novio? Necesitas un novio, que tu novio te invite a un buen durum. Si voy a la clase de los tontos me voy. Pero esto para qué sirve. Uy, sí, voy al supermercado y me pongo a calcular una ecuación. Pero esto para qué sirve. Te puedo dar el dosier mañana? No entiendo nada. No puedo hacer nada porque no entiendo nada. Nada. Na-da.

Les escales i les portes les mou el vent. Vibra, de tant en tant, la persiana que tanca l’aula d’acollida i la porta del pati.

Diria que em cuide

Fa cinc minuts que mira a l’armari de vidre. Hi ha poca cua, el seu cistell està baix de la cinta però no molesta els que som a la filera. És menuda, amb el cabell curt. Se li noten les venes. Porta una jaqueta grisa i uns pantalons verds. I botins. Fa dies que començà la primavera. Jo porte l’uniforme del gimnàs, passe, sense dutxar-me pel supermercat de camí a casa. Compre civada, iogurt, quefir, torrades de pa integral i una ampolla de vi, només una. Jan em va conèixer un dia com aquests, en la cua, jo mirava l’aparador de vidre, tenia en la mà una ampolla de vi negre i al carro dues caixes d’ampolles de cervesa. No tenia cap festa, però vaig mentir. Què vols preparar, maca? Gintònics, potser? Avui també compre bajoqueta i dues carabassates. La meua setmana consisteix a treballar, gimnàs, menjar i preparar els àpats de l’endemà. Bròquil, bajoca, pimentó. Arròs, pasta. A vegades, truita. Diria que em cuide. Les persones avancen. He de comprar condons per si ve Jan aquest cap de setmana. No volia. No vull, maca, em va dir, encara no sé si estàs bé. Tinc una ampolla de vi que li ensenye a la caixera, allarga la mà i li la done. La dona ha deixat de mirar l’aparador tancat amb clau amb els estants plens de begudes. Buida el cistell damunt la cinta: pernil dolç, xoriço, dos paquets de llaunes de cervesa. En el moment en què pague sent el meu mòbil vibrar. Abans de posar els paquets a la bossa, done una ullada ràpida als missatges. Jan ve. Sent una cuca a l’estómac. La dona menuda demana a la dependenta, quan jo ja ho tinc tot enllestit i m’enfile cap a la porta, que, per favor, li trega de l’armari la ginebra.

El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

Manuals per al cos

Els peus s’han de col·locar amb els talons junts i les puntes separades. Dibuixes una ve baixa. En canvi, a l’altra classe, la dels dilluns, els peus els has de posar junts, amb el costat intern paral·lel a la vora de l’estora. Has de  crear desafiaments, diu la mestra: els polzes creuats que volen separar-se, les mans que volen tocar el sostre, els peus que volen endinsar-se al sòl. Entre totes, diu, heu d’aixecar el sostre. Els dits s’estiren, els costats s’estiren. Els genolls, diu, estirats des del peu. Des del peu, allargues la cama. Les cames i els malucs s’han girat cap a l’esquerra, però el tronc i els braços miren en front. Un desafiament: que tingues forces contràries i que tanmateix no et mogues. Com si t’anares a aixecar sense doblegar-te. Els animals s’estiren, els animals són més intel·ligents que nosaltres. Diu A. que no caldria incorporar més moviments sinó deixar de fer-ne alguns.

Barcelona comarques

1

Avui un alumne ha entrat pel passadís cridant «Llibertat presos polítics».

2

Avui un professor ha contat que hi ha una pel·lícula on el protagonista, un professor de secundària a Estats Units interpretat per Samuel L.Jackson es dedica a matar els alumnes xungos equipat amb arc i fletxa a les nits.

3

Jo l’any passat, diu M., em compadia d’ella: tan joven y tantas tetas, le debe costar. Ahora ya… joder, tiene que estar acosumbrada.

4

Un professor agafà l’escànner i no el tornà mai més.

 

 

La llum rosada des de l’altra banda (Diari, 2019)

Dorm malament, ara, a la part nova de la casa. Està molt bruta. S’hi està millor, sí, tret de la nit, perquè hi ha l’espai del costat que dóna al carrer i té llum. Que les persianes no tanquen del tot. Hi havia la llum que travessava finestres, de vesprada, una mica ataronjada, i que jo mirava des de l’altra part, la meua part, de la cuina al saló fosc, fosquíssim, del bany a la galeria, del quadrat de la rentadora a la meua habitació. Ara em fixe en les teranyines. Hi ha en tots els racons i enmig del sostre, en un fil gros que sembla una llàgrima grisa. Em fixe en les parets brutes i no en la llum ocre, rosada. Però tinc dues habitacions més, una compartida. Tanmateix, junt amb la pols, a la nit em desperten el trànsit dels cotxes, els passos de la gent, tacons o rodes de maletes (hi ha tres hostals al carrer, no sé quants pisos turístics). Hi ha un hostal per a jóvens al principi del carrer.

Aquesta nit m’han despertat riures al carrer. He recordat que el dia que anàrem de l’Ametlla a l’Ampolla, eixa nit no vaig poder dormir, la passí amb dolor. A l’endemà caic malalta del tot. Francesc em cuida però té una idea equivocada de la salut.