Sants

Arribes al metro i saps que alguna cosa ha passat o passa perquè hi ha massa gent a l’andana. Haurem de deixar passar el primer metro, si ve. La veu des de la màquina ens diu que alguna cosa ha passat. S’atura. Ens diu: per una incidència causada per una tercera persona. No pense en què s’ha suïcidat: pense en què han llençat alguna cosa a la via, una queixa en forma de pintura, de pols, papers contra les finestres dels vagons, paraules per cridar al subsòl. Fa massa calor, tenim son, creuem la ciutat de banda a banda, el camí del centre a la perifèria, venim de lluny. Estem acabats, diuen les nostres cares al metro. Sembla que una s’apague. Té a veure amb la manca de llum. Després pare l’orella: una dona diu que algú s’ha suïcidat.

Isc de Sants cap a la Plaça. Agafe una altra línia, evite l’accident o la decisió. Hi ha un home que ens pregunta si tenim cap dubte en com anar al treball o a casa. Està preocupat. Vol que arribem bé, li sap greu. Ens ho diu, ell va davant de l’estació, a una escola ocupacional. Ens atura, nosaltres que no podem aturar-nos. Un altre home es queixa, i crida, a l’andana. Gilipolla, gilipolla, que tenemos que ir a trabajar. Li ho diu al mort. O al ferit. O al que ha llençat confetti al vagó.

 

Anuncis

Pimentons i moniatos

Uns moniatos et poden salvar. Uns moniatos que et duen de camí a casa, embolicats en paper d’alumini, dos, per ser més exactes, un regal inesperat. Un àpat que no era per tu, que només és que s’han recordat que estàs sola o estàs trista, o fa temps que hi ha dies així, una mica apegalosos, ineficients, inadequats, desèrtics. Sembla una broma: uns simples moniatos com a solució a l’angoixa vital? Però què han de dir els filòsofs avui davant la meravella de baixar de sobte de casa, trobar-te una amiga i que et done fets, dolços, dos moniatos senzills per a sopar. Només el poeta que cantava al pimentó.

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.

Tu muslo contra la piedra

Les algues marines. Verdes, vermelles. La pell translúcida de les algues apegades a la pell de la roca. Com eixe poema: tu muslo en contraste con la piedra. O contra la piedra. Jo baixava a la platja de ben matí, embarassada, em masturbava amb el so de les ones. L’aigua i les meues cuixes. Després tornava i m’allargava al costat del meu marit. La idea de l’amor era la idea de l’illa, la mar o les ones. No ho vaig saber ni ho he sabut del cert. Què era el més important? Si no era ell, el cos que em projectava l’ombra de la panxa, no m’importava gaire. La idea de l’amor no era un cos d’home.

 

Jo com qualsevol que ha viscut d’un record, m’he fet la idea de l’amor amb el teu cos, i he fet una idea sobre la idea de l’amor, i encara que siga sospirant per una cosa poc certa, i en contrast amb els altres cossos, faig puzzles i triangles, i vèrtexs i vòrtexs, sense la calma de les onades que es repeteixen. Oh, els records com fan la seua funció: ens allunyen. I baixe un dissabte amb tren a Montgat, i sola, decidisc si dreta o esquerra, si la cala menuda o la cala amb el socorrista, si l’ombra minsa d’unes roques, o el parapet entre para-sòls multicolors, i m’estire i somie algues marines i la pell translúcida de nous cossos.

Badalona, Darwin, la mar

Des del pont es veuen els vaixells que esperen entrar al port de Barcelona, els peixos, a baix, que mosseguen els trossos de pa, borses de plàstic, una parella a una canoa. Cap a la costa, la fàbrica d’anís, els bars amb les terrasses, gossos i famílies. Les palmeres en filera, els ponts de ferro que creuen les vies del tren. Una ciutat que toca la metròpoli.

Només pujar les escales, si véns caminant pel passeig marítim, hi ha una estàtua que simula un simi. Els xiquets es fan fotos. Pugen i s’asseuen a les cuixes de l’estàtua, li toquen el cap i esperen amb un somriure o fent el signe de la victòria al clic. El mico mira embaladit una ampolla de licor. Sembla més un home vell i amb barba que un mico. Si fos Darwin, aquesta imatge seria una més del científic caracteritzat com a simi. La idea encara és revolucionària

El pont va ser construït com a pantalà per a la descàrrega de petroli des dels vaixells cisterna. El primer pont, quan encara no hi havia l’estàtua, és de finals de segle XIX i era de fusta. Ja existia l’empresa d’anís i feia vint anys que Darwin havia publicat el llibre l’Origen de les espècies. Ara serveix com a lloc per fer mesures ambientals i alguns animals han creat el seu hàbitat als fonaments de formigó com ho fan als vaixells enfonsats. Quan el pont va passar a propietat pública un pastisser promogué que el pont es conservara com a signe inequívoc de la ciutat. Hi ha una placa que ho explica.

Tots els xiquets i xiquetes de Badalona han anat de visita a la fàbrica i han caminat per la passarel·la del pont. Una manera d’entrar a la mar sense mullar-se. Es fan ara, directes a l’adolescència, selfis amb el fons marí. Durant la visita a la fàbrica expliquen el per què d’un mico a la imatge d’empresa i al nom. Trien una de les explicacions, la més innocent. Hi havia un mico de mascota, un mico vingut d’Amèrica, i els xiquets l’imaginen a dalt de les finestres i penjant-se del sostre.

Fa gràcia, el mico. Apareix sempre a una classe de ciència. L’evolució és revolucionària i encara poc entesa. Alguns dels nois i noies que recorren la passarel·la avui riuen davant la idea que venim del mico. No és que vinguem del mico, no va així, però hi ha qui s’ofén i es nega a escoltar. Va directe al moll de l’ós,al que els importa. Ofén i aquesta ofensa diu molt de nosaltres i de com important és aquesta idea. Sacseja.

Uns quants adolescents tornen asseure’s i envolten el mico de l’ampolla. Si fos un ximpanzè l’estampa seria perfecta. El parent més proper. El germà. Dos o tres turistes despitats caminen pel pont amb un mòbil a la mà que enregistra el dia gris i les ones grises d’una mar una mica picada Algú diu: un badaloní sempre tindrà una ampolla per fer-la sonar.

Si fos Darwin el de l’estàtua, estaria bé col·locada: davant de la mar, lligada a la mar. La seva vida estigué marcada per un viatge llarg, llarguíssim, amb vaixell.

 

Publicat a Ulûm.

I el cel era d’un plomatge gris

S’ha de ser idiota per sortir de casa a comprar un llibre que et salve. Tindre el títol que crema perquè és el que et canviarà la vida. Dur un altre llibre a la motxilla. Però aquest no, aquest no t’ha agafat de la mà i t’ha fet sortir del llit, més bé, t’ha deixat sola, t’ha tapat la cara amb el llençol. Has plorat. S’ha de ser molt idiota. Agafar el metro, línia verda, baixar a Sant Antoni, deambular pel mercat, fugir dels passadissos estrets de gent, arrufar el nas amb l’olor de llibre vell, l’olor de llibre usat, enfilar cap a la llibreria, no mirar els arbres, mirar les famílies, cotxets amb nadons, hòmens que espenten cotxets, amics que beuen vermut a terrasses, famílies senceres, parelles senceres.

____________________________________________________________________________________________

Deu raons perquè no vull tenir fills:

  1. No m’agraden els xiquets.
  2. No vull desaparéixer.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres i pels preus. He posat els quatre llibres a l’aparador. Aquest, m’ha dit el llibreter, ha agradat molt a les dones. Jo estimo molt la meva mare, ha dit. No és el mateix, li he respost. Agafe el llibre perquè té la paraula ferotge. Ma mare m’envia una foto dels anys setanta. És a la boda d’una amiga. Ella, ma mare, porta un vestit rosa clar, un color que jo mai he dut, duu el cabell agafat al costat. Mon pare seu al costat. Tots dos miren cap a la dreta, la meua dreta, la seua esquerra, cap dels dos mira a la càmara. Mon pare no mira a la càmera i em sent més òrfena. Perquè m’has estimat no m’he sentit mai òrfena. 

____________________________________________________________________________________________

No t’imagine sense poder llegir. Tampoc et veig aixecant-te a les dues del matí a donar-li al biberó, un ésser que et xucla l’energia i no calla quan passes pàgina, quan poses la música d’Antònia Font o Maria Arnal o quan escoltes Ràdio 3. Calla, calla, xiquet, que he de llegir els poemes d’Óssip Mandelstam o la diatriba de Bernhard. Calla, que he de posar notes. Calla, que necessite silenci perquè el pinzell sure per damunt el llenç. Calla, que vull follar. Calla, que he de fer-me una palla. Calla, que parle per telèfon amb una amiga. Que parle per telèfon amb un amic. Que mire una pel·lícula de Kurosawa. Que fan cicle a la Filmoteca sobre el realisme anglés. Que vull fer-me una Voll a la Bauxa.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres: Spinster, la Solterona. I després, per dissimular, he demanat Vincles Ferotges. Què podria demanar més, a part d’alguna cosa que incloga la ferocitat i un llibre sobre la construcció d’una vida? Què podia demanar? Al dependent, un noi amb el cabell gris, la cara llarga, el cos llarg, i la mirada amable, li hauria demanat si vol tenir fills amb mi, jo que no en vull tenir. Li hauria d’haver dit el que el personatge Baskaran pregunta a un altre llibreter: qué tengo que hacer para salir contigo? En canvi li dic: és que avui, tu no ho entens (això estava al subtext) era el dia de la solterona. Havia de ser eixe llibre. Eixe. Eixe. Eixe.

____________________________________________________________________________________________

que tal guapa?

(Emoticona de llavis molsuts i de color rosa)

va bé bonica jaja

i tu a que et dediques?

quan vulguis fem una cervesa jaja

____________________________________________________________________________________________

—He somiat que tenies tres fills. Podem quedar i me’ls presentes.

—T’equivoques per dos, només te’n podré presentar un.

____________________________________________________________________________________________

He somiat que la finestra de la meua habitació de Barcelona estava oberta. Que el finestral de la galeria estava obert. Que la cortina no hi era. Que era a la tarda, que el mar estava a prop perquè s’escoltaven els crits de les gavines. Jo dormia. La finestra estava oberta i feia vent. I aleshores, òbric els ulls just per veure com entra, clavada, ferotge, una gavina que ve directa cap a mi. Cap al llit. El bec com si fos la boca dentada d’un tauró. Tinc por de la gavina, del bec taronja, de la taca vermella i familiar. De sobte, la gavina, gira i s’enganxa als ferros de sota el llit. Doblega les ales per fer el gir i no em rosa a penes. M’he salvat perquè m’he despertat. He variat el trajecte de l’ocell. L’he mantingut a ratlla. I tanmateix sé que encara no estic sana i estàlvia. Que la ventura ha fet que fos un somni interromput, que estic mig conscient, que el perill està sota el llit. De matí hi havia plomes grises i blanques a terra. El cel era d’un plomatge gris.

 

 

Els mapes del cel

1

No hi haurà estels. Però això no ho sabem quan parlem de la següent sessió del curs sobre astronomia a la casa de la convalescència. Tampoc uns mesos abans, al Set Portes, a l’esmorzar organitzat al voltant de la ciència i on, al monòleg que enceta la jornada, es parlarà del paper de les dones a l’astronomia i com la confecció del catàleg d’estels sempre s’ha considerat una feina femenina. Monòtona, laboriosa, detallista, poc lluïda.

El dia començarà ennuvolat i acabarà a l’observatori del Garraf amb una tempesta. No veurem pel telescopi cap llum al cel de maig ni tampoc s’obrirà les comportes de l’observatori. Hi haurà només llums costaneres i mapes del cel a la pantalla que canvia al llarg dels mesos.

Però encara no sabem que no diferenciarem júpiter ni els anells de Saturn perquè els núvols s’estendran per tota la comarca: ara som al restaurant Set Portes, un dissabte al matí.

2

Com a tots els esmorzars de ciència al 7 portes, avui també hi ha el monòleg que enceta la jornada. Aquest cop, però, el de Big Van Theory ha de disculpar-se: justament en una tertúlia dedicada a les científiques, un home comença a parlar.

Les dues científiques convidades per a la tertúlia són Sònia Estradé i Clara Florensa. És el primer cop que la tertúlia no s’emetrà per la televisió a causa de l’aplicació de l’article 155.

Més enllà de la recuperació de figures històriques i d’introduir-les a la tradició, és interessant assenyalar quins són els mecanismes d’ocultació i usurpació del treball científic fet per dones. No se sap quantes han sigut silenciades, el que no queda gravat a la tradició no existeix.

3

Monòtona, dedicada, laboriosa. Aquesta és la feina que feien les dones a l’astronomia a les darreries del segle XIX. Pickering era el director de l’observatori de Harvard i va decidir contractar dones per a processar totes les dades que es disposaven de les estrelles. Hi havia massa dades per a interpretar. A més de la natural disposició de les dones per fer feines poc lluïdes, contractar-les era més barat que contractar hòmens. S’anomenaren les computadores de Harvard i també, de manera despectiva, l’harem de Pickering.

Feina poc lluïda. El sou, la meitat. Darrere d’un gran home hi ha una gran dona: a l’ombra.

Elles s’encarregaven de descobrir i ampliar el catàleg d’estels. Algunes editaven les fotografies i eliminaven els efectes indesitjats, altres classificaven les estrelles comparant les fotografies amb les dels catàlegs que ja existien. També classificaven les imatges anotant-hi la data, el temps d’exposició i la regió de l’espai. I unes altres anotaven les dades en taules que incloïen la localització de l’estel i la seua magnitud. Podem veure-les assegudes a una habitació que sembla el saló d’una casa victoriana, amb la mirada clavada als  papers o a les plaques fotogràfiques. Una d’elles subjecta una lupa. Els cabells recollits en un monyo i els vestits llargs. Hi ha quaderns a les taules i una prestatgeria amb llibres. Tot sembla auster. Encara que la fotografia és en blanc i negre, no podem imaginar els vestits de color.

Leavitt va formar part de les calculadores de Harvard. Va estudiar les estreles variables Cefeides i va descobrir que hi havia relació entre el període i la intensitat lumínica. Com més brillava, oscil·lava més lentament. L’article que va escriure és citat així: Miss Leaving in Pickering, Edward C. «Periods of 25 Variable Stars in the Small Magellanic Cloud». Va descobrir 2400 estels.  Amb el patró establert de la relació entre la luminositat i el període es va disposar d’un mètode efectiu per estudiar la distància dels estels llunyans.

4

De la tertúlia, anote en la llibreta:

Ells són brillants, elles estudioses.

Quan en un estudi sobre el per què les jóvens no trien carreres científiques van preguntar qui era el més intel·ligent d’una classe de la ESO, sempre contestaven amb el nom d’un company, mai una xica, i que quan preguntaven qui era el millor estudiant, qui tenia millor notes, era, en aquest cas sí, una companya. Per què el brillant és brillant? Treu cincs però un set a matemàtiques i participa a classe?

Elles seran les bones estudiants però mai, mai, les brillants. Elles s’hi esforcen, són les empollones. Una feina laboriosa, poc lluïda, constant. I les carreres científiques són per als brillants.

Hi ha segregació vertical i horitzontal. ( Nota: l’esmorzar costa vint-i-cinc euros)

La institucionalització de la ciència va suposar una masculinització. Les dones feien ciència als convents. Quan creen les acadèmies, i no hi havia laboratoris, feien ciència a casa. (Nota: podrien haver parlat del llibre Caliban i la bruixa)

Les dones que han sigut científiques al llarg de la història fins al segle XX són les de les classes privilegiades: només si tenien el suport dels hòmens de la família, el pare, els germans o el marit i si eren científics.

5

Els estels titil·len, els planetes no. Si no hi hagués atmosfera, això no passaria. Quan la llum de l’estel travessa les capes de l’atmosfera, aquesta es refracta i canvia de direcció. Veiem la distorsió i la distorsió és un tremolor de llum.

Anote en la llibreta:

Al Garraf la pluja cau amb violència fins a les dotze de la nit. Després hi ha el cel ennuvolat i les llums, que també parpellegen, de la costa. Castelldefels, Gavà. Haurien d’esperar-nos fins les quatre de la matinada per comprovar què titil·la a la volta celeste. Però tornem a la ciutat, a un altre mapa.