Mart

—Però, que no hi ha feina, a València, eh, eh, no hi ha feina?

—Poca.

—Però què hi ha, allí, la riquesa és aquí i al País Basc, allí, què, que no hi ha treball?

—No massa.

—Allà tens la teua família, aquí et portaran d’un lloc a un altre, un lloc a un altre, ho has de saber… la fruita, allí hi ha, d’alimentació… a la fruita, triant fruita, jo abans em quedava allà, amb la família, aquí…

—Però si treballen per no res…

—Quant, a quant cobren l’hora? Ho has de saber, aquí… Jo abans treballava triant fruita que venia aquí, lluny de la família. Dius que hi ha poca feina, a València?

 

 

Vertical

Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.

Sylvia Plath

Un lluminós matí de març, després de l’esclat i l’oblit de l’hivern a València. A l’albereda, amb el tràfec dels cotxes, l’espera dels autobusos es fa llarga i monòtona: has de fugir cap als arbres, les palmeres, els emparrats i les capçades grosses de les figueres. De les figueres plantades a la ciutat, potser la més famosa és Ficus macrophylla, al parterre, que data de mitjans del segle dèneu, i que va sobreviure a la riuada del cinquanta-set. D’aquesta espècie de Ficus, i d’altres, no mediterrànies, el més interessant són les arrels aèries. Des de les branques, l’arbre llença, com una àncora a l’aire, una branca especial que creix cap a la terra, com les arrels, contra la llum. Una vegada a terra, li farà de suport. Aquestes arrels també s’anomenen fulcres, encara que aquest nom sol denominar només les arrels típiques dels manglars. Una arrel vertical que vol ser horitzontal.

Al Festival de Literatura Amplificada de Barcelona, el Kosmopolis, van vindre dos científics a parlar d’arbres i arrels: Hope Jahren i Stefano Mancuso. Els dos parlaren del moviment de les plantes, de la intel·ligència d’aquests éssers vius, i els dos es meravellaven davant dels timelapse que mostraven tiges i fulles que dansaven. Nosaltres també.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra.

La major part d’un arbre està soterrada. Només veiem del quaranta al seixanta per cent del bosc, va dir Hope Jahren, el més interessant és sota terra. Un estudiat balanç entre la llum, la humitat i la temperatura marca els ritmes. Les llavors esperen, les arrels xuclen minerals. De tant en tant, un esdeveniment especial: l’arrel a l’aire que busca la terra.

L’arbre s’estén en horitzontal. Allarga els àpexs de les arrels, forada la terra, consumeix oxigen. Contra la llum. Nosaltres, però, només veiem el món vertical, el que es troba a l’aire.

Sóc vertical, deia Sylvia Plath, però voldria ser horitzontal.

Stefano Mancuso va explicar què significa ser horitzontal. Mentre la majoria d’animals, va dir, segueixen la verticalitat, les plantes no. La verticalitat entesa segons un ordre jeràrquic: el cervell que mana sobre la resta d’òrgans, els òrgans que executen les ordres. Les plantes funcionen en xarxa, i si s’elimina un noranta per cent de les arrels, la planta encara continua funcionant. Com Internet, diu. Les plantes no tenen òrgans com els animals: podem imaginar una planta al camp, batuda pel vent, que perdera, per exemple, un òrgan? L’especialització és una aposta que ens fa més eficaços però també més fràgils. Un òrgan és un punt dèbil. Per això, les plantes sobreviuen.

Mai no sabrem què és ser un arbre, un ésser horitzontal, encara que voldríem saber-ho. Els animals no resolen els problemes, enuncià Mancuso, sinó que els eviten. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Si la teua estratègia, conclogué Hope Jahren, és quedar-te dempeus, fixe, i tolerar el que siga, has de tindre sistemes de comunicació sofisticats. Cada dia, confessà, em sorprén menys aquests tipus de descobriments.

Les plantes són horitzontals i envien molècules a l’aire, gasos, compostos químics que travessen arrels. Paraules i xarxes.

Comparat amb mi, diu Sylvia Plath, un arbre és immortal.

Les arrels segueixen el seu camí.

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

Una dona parla de la seua vida

Camine, sempre camine, i pels camins fins a ma casa sempre bufa el vent. Sants és obert, amb els descampats que perfilen perímetres, les fàbriques reciclades, perquè els límits de la ciutat sempre són oberts, la transició, sense límit. Com venim d’un poble apegat a la ciutat, límit també, amb mitja identitat, l’altra mitja ens la podem inventar. Créixer en llocs lletjos, descampats nitrificats, tanques, carreteres per on passaven els camions de porcs (pensava, de menuda, que anaven a l’escorxador?) obliga a crear-se espais bonics. La bellesa entesa com un espai segur, on créixer. Créixer en contra del paisatge. València era un perfil de finques velles només salvat per un antic monestir. A sota, els cables del metro, a dalt, les antenes. Camine, sempre camine: si vaig a un punt de la mateixa ciutat, com puc agafar el metro? Camine, encara que tarde una hora, de Sants a Gràcia, de Gràcia al CCCB, de les drassanes a la plaça Osca. Com podria no caminar?

Pels camins llargs sempre bufa el vent.

 

 

Un laberint de capçades llargues i estretes

«Sin embargo, lo que más espeso y verdoso me parecía era el laberinto de tejos de Somerleyton, emplazado en el centro del terreno misterioso, donde me perdí tan a fondo que no pude encontrar la salida hasta después de haber hecho una línea con el tacón de las botas en la arena blanca, delante de cada uno de los pasillos de setos que habían resultado ser caminos falsos».

Los anillos de Saturno, W.G. Sebald.

Vaig acabar de llegir aquest capítol del llibre i vaig recordar que aquí, en aquesta ciutat que no és la meua, hi havia un laberint. Mai he estat a cap laberint. Imaginava, també, com si estiguérem a Anglaterra, un verd espés que amagaria qualsevol eixida, teixos o plantes amb acícules, verd de ginebre i cap flor. Al nom, laberint d’Horta, no entraven ni el trepitjaven alemanys rossos amb armilles caquis, franceses  amb ulleres de sol i gorra, adolescents anglesos amb els pantalons trencats que corrien i relliscaven per la sorra en les revoltes i els amagatalls. Els laberints només són amb visitants solitaris.

Ha de ser de sorra, el terra, per poder marcar el camí ja traçat, i errat, com féu Sebald? Tots els laberints són així? La manca d’humitat, la descura, o l’excés de visitants ha obert clarianes entre les branques d’arbustos desnerits. No són teixos sinó xiprers. Els romans, això em digueren, van començar a plantar aquests arbres als jardins. Capçades llargues d’escates que sempre viurien, i més que nosaltres, i més que ells. Sempervirens. A Horta pots veure, entre les branques, la solució de l’enigma: les dones tornen per on han vingut, tu ja no t’hi avances, les segueixes, veus uns altres que reculen, no és eixa l’eixida, guanyes temps. Al nom, abans de visitar el laberint per primera vegada, no hi havia trampes ni acompanyament.

Només a l’entrada, després de passejar sense gaire convicció pel parc, els arbres es transformaren en laberint i vaig témer no trobar l’eixida abans de les sis, hora en què el parc tancava. I eixa por em féu molt feliç.

La innocència sense xarxa

Vist en perspectiva, o siga, com quan puges a l’escala i mires el terra del pis brut i els prestatges de dalt, que fa un any que la propietària del pis no neteja, els que duguem uns anys a la xarxa social més pretesament intel·lectual que hi ha, hem vist com les persones que seguíem s’han convertit en polítics professionals pel canvi, han trobat feina en el món cultural, han saltat a les ràdios catalanes, els han donat un espai a una secció, clar que sí, cultural, han començat a escriure i guanyar premis, clar que sí, literaris, han saltat a les tertúlies polítiques i han esdevingut assessors, clar que sí, del canvi.

S’han ajuntat per interessos i han constituït capelles i colles. Es feien propaganda. Nosaltres també, però sense prendre’ns seriosament.

No es tornarà a repetir (la innocència, dic).

Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

Les competències i els papers

Hi ha un 3er A, 3er B i 3er C. Al B hi són els que no han assolit les competències bàsiques de primària. No sé si les assoliran. No faran batxillerat, això diuen ja els professors. Els xiquets saben a quin grup pertanyen i el que significa. Fins a quin punt encara que un xiquet faça o no el batxillerat es considera un èxit. Al C hi són els disruptius i els que tenen unes notes baixes però amb les competències bàsiques de primària assolides.  Els disruptius. Això els xiquets no ho saben.

Hi ha hores o dies en què no sé què faig, creient-me el paper. L’escola diu: treballa, esforça’t. A totes les generacions: una bona feina significa sortir-te’n del cau. No sé si els xiquets s’ho creuen. Potser sí. Alguns sí, algunes més bé. El que més m’agrada és escoltar-los. També dir-los: mireu el cor, com batega. La sang passa dues vegades pel cor, les artèries porten sang cap al cor, el cor és un distribuïdor, les venes porten sang del cor als teixits.

Ells viuen al barri, els professors no. La majoria agafen metro, travessen Barcelona, es queden a Sants o viatgen fins a Sitges.

De tant en tant, els xiquets em pregunten per malalties. Infart, càncer. Una xiqueta no sabia que el Sol s’apagaria, es va preocupar per si això seria aviat, si els seus fills o els fills dels seus fills ho viurien.

Em va entristir veure les ombres de les reixes de les finestres sobre la paret de la classe. Allargassades contra el groc, era la una del migdia.