Corrent continu

Vaig baixar amb el gos fins al camp de sota la casa. Quan el solte, s’escapa, salta, corre fins al pare i el germà. Es reconeixen i es limiten. Però el cride i torna cap a mi, es nota que durant un temps, de menut, algú l’acaricià. També es nota que li pegaven, quan pixava a la terrassa, quan lladrava de nit. Ara es pixa quan veu l’antic amo. M’estima perquè sóc l’única que el trau del clos. Vam baixar fins al camp de tarongers, on ara hi ha plantades algunes oliveres i bresquilleres i on, fa uns anys, l’avi tallà tarongers per deixar la soca com un record d’un temps en què la taronja donava diners. Molts llauradors plantaren caquis.

El gos em segueix fregant-me la cama, i a vegades, tinc por d’entropessar i  caure. Després es confia i s’enfila entre els arbres. La terra està humida, m’hi enganxe. A l’altre camp, comencen els sorolls de les esquelles. Tots dos anem a la tanca que ens separa del ramat. El gos saltironeja, s’acosta al filam, lladruqueja les ovelles, mou la cua. Veig al fons, el pastor, que sembla un vell i que després sabré que només té cinquanta anys. Prim, amb barba i gorra de tela gruixuda, un bastó, i quatre o cinc gossos al voltant. Dic que si el gos moleta, me l’emporte, em diu que no, que avui estan nervioses, les ovelles. Li pregunte el perquè i alça els muscles. Quan contaré després la conversa a l’hora del dinar no entendran res, que això jo no he viscut, que no he viscut els carros ni els hòmens que caminen pel camp tot el dia cuidant animals, que no he vist a casa com feien embotit ni duien, les dones, l’arròs ni el pa al forn. Per això em miraran per dalt del muscle, com una il·lusió estúpida, de xiqueta, o pitjor encara, d’algú de ciutat, amb estudis. Una universitària mai sap de què va la vida (doncs la vida va de trossos que no encaixen i de móns que s’enfonsen més de pressa que els nostres cossos dins la terra)

Perquè mentre el gos corre amunt i avall, content, i l’imagine volent saltar per damunt la tanca i amagar-se entre les potes, i saber què són, aquests animals, què fan, jo parle amb el pastor, que fa més de trenta anys que xafa els barrancs, camins, i camps de secà de Nàquera, que començà amb catorze l’ofici del pare i que ara ja no li dóna per viure. Que ara hi ha molt de control, que la burocràcia, que abans no li agradava aquesta feina solitària i ara sí. I emet sons que no conec i el ramat creu. L’avi, que ha sigut més comerciant que llaurador, em diu després que, en realitat, encara que no ho semble, els pastors lligen molt perquè tenen temps. Però que no ha parlat mai amb ell, que s’han saludat de lluny i en castellà. Per què en castellà?, li pregunte. Perquè era una feina de xurros, vénen a dir, que eren més pobres, intuïsc que volen dir. Si és de Nàquera, l’home. Si parla igual que tu.

I aquests dies de tumult dins i fora, a les aules i al carrer, amb tot de crits i preguntes, i respostes cent mil vegades repetides, i sense veu ja, i comentaris racistes, i companys que t’ajuden i companys que no, i dubtes, i comentaris masclistes, i classes que surten, i «açò és assaig i error», i comentaris classistes, i estratègies errònies, i classes que es desborden, i activitats que funcionen i mal de gola, i xiquets, xiquets, xiquets, pense en dues coses: en aquell dia en què vaig estar una hora mirant un ramat i quan vaig capbussar-me a l’Almadrava. Vaig guardar eixos dos records propers, sense dolor, com dues petxines a una caixa, per aquests dies durs, intensos.

 

Jo volia parlar dels xiquets.

Anuncis

Vint-i-quatre

La història, o la interpretació, la fem nosaltres. Però, em va preguntar, després d’escriure això et sents millor? No ho sé. El sentit també li’l donem nosaltres: per exemple, fa un any vaig necessitar comprar-me un llibre, i aquest any, mateixa estació, un estiu inclement, he necessitat comprar-me’n un altre. Mateixa llibreria, mateixa llibretera. Aquest cop ne quedava més d’un i no he oblidat el número de la targeta. No he amagat el llibre, no l’he sostingut amb les cuixes. Aquest any, també, de cercles: vaig acabar dormint al mateix llit on vaig començar l’estada a Barcelona. Vaig dinar al mateix bar on vaig sopar la nit de la meua arribada, abans d’aparéixer, sense saber-ne un borrall, a la feina. Vaig saludar la cambrera que la primera setmana a la ciutat em va dir com arribar a l’estació del Nord, vaig saludar el cuiner. Preguntava com es deia guadaña en castellà, els altres li van contestar que falç. No, falç no. Dalla. Volia alçar-me i cridar (jo estava a una taula del fons, engolint un bocata i una cervesa) és dalla. La dalla i la mort. Aleshores, m’agradava el cuiner. I el cambrer. I la dona que tastava les cerveses. El llibre nou, el llit repetit, l’escena al bar repetida. Fa un any vaig assistir a un dinar amb el cap esmicolat, o l’estómac. Quina diferència hi ha entre l’enamorament i l’obsessió? Sempre m’ho he preguntat. Aquest any, estranyament, he hagut d’escriure una altra carta de comiat el mateix dia del dinar. Juliols d’anys diferents, llits diferents, llibres diferents. Tot el que passa sota les paraules, a sota de la superfície de la mar. Les paraules fan camí i nosaltres n’hem fet un altre. El cor, el cap o l’estómac. Les clavícules. Una vegada vaig cremar una carta sense llegir-la. La flama es tornà violeta.

Hi ha un personatge a una novel·la de Woolf que només sap estimar d’una manera: penjant la persona que estima al llindar de la porta. És una metàfora, però. En realitat, és una acusació. Clavícula i clavar.

Un dia del passat juny vaig necessitar anar a la mar (ja ho sabem, abans havia necessitat comprar-me un llibre). Entrar-hi dins, capbussar-m’hi. Vaig asseure’m al costat d’una dona que llegia i li demaní que em vigilara la bossa (portava un altre llibre, tres euros, les claus de casa, les sabates, la tovallola). Ella i jo ensenyàvem els pits, l’aigua estava tèrbola, el paisatge era el port esportiu i les torres envidrades. Turistes i hòmens que venien mocadors i dones que oferien massatges. La felicitat, aleshores, em va semblar fàcil.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

Passeig de Gràcia

Sembla que ara has descobert la pobresa. O l’has retrobada. No, perquè és una pobresa diferent. O ho és perquè una t’és familiar i l’altra no?

Vaig imaginar els alumnes (Assim, Consuelo) pel passeig de Gràcia: vaig pensar, imagina’t ara els alumnes aquí. Tampoc és el meu lloc.

Xelo es casarà a l’agost. És absentista: això significa que, estadísticament, falta molt a les classes. Me pasará otra vez, em va dir, me suspenderán y no vendré al examen, eso ya me pasó en el otro instituto.

Antonia és absentista. Ha aparegut a finals de maig, i clar, no entenia res. Ja no sé qui és més sord. No te has enterado de mucho, verdad? No, em digué. I no ha tornat.  Antonia és possible que també es case d’ací a uns mesos. Com que és absentista té permís per vindre a les nou, i no a les vuit, i per marxar abans.

No acabar la secundària és un fracàs? Segons el sistema sí. Però acabar la secundària segur que no és cap èxit.

Si no et calces i et poses la samarreta, et lleve l’examen de recuperació.

I què?

La zona metropolitana

Ibrahim, Gulfam, Sumaya, Laura, Gurbhej, Ali, Anikha, Jordi, Aqib, Achraf, Hussain, Mo, Qinfeng, Consuelo, Gisela, Haya, Yasmin, Elías, Abdellah, Jean Carlos, Sita, Emely, Evelyn, Aya, Edison, Sergi, Yassmina, Andrea, Sheilyn, Katherine, Terry, Nikita, Josué, Víctor, Amirul, Haroon, Mehdi, Naiara, Marc, Dayanne, Dong, Ayina, Mariela, Alvin, Jaswinder, Sara, Firdaws, Emmanuel, Taha. Hi ha més noms. Al costat de l’institut hi ha l’escola i davant, finques altíssimes i un parc petit. Una pujada cap al metro, molts bars de vidres foscos, un supermercat. Corredors fosforescents de crits, espentes, profesora ábreme la puerta, insults, riures, motxilles que pesen, nens que arrosseguen els peus. Plena de nens fosforescents pels crits, els insults, les cadires que arrosseguen, profesora metí la mochila en la lavadora y estaba la libreta y se mojó y ahora está secándose. Nens fosforescents que dormen a les classes. Dormen o destorben. Nens fosforescents: profesora qué es aire, profesora qué es got.

Santa Coloma, Badalona, L’Hospitalet i els carrers.

Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

No sé per què recorde aquests dies el poema de Gabriel Ferrater. Coses que sé i que no vull contar-los. Coses que ells saben i que encara no diuen.