Iván

És fàcil calcular-lo, li dic, mentre intente travessar el món que ens separa, molt més que la separació entre un adult i un adolescent. Un noi que viatja en cada classe lluny, un país on les x no apareixen, de segur. Saps fer-ho, Iván, li dic. Vull animar-lo. Ho podeu entendre, m’enteste. Semble una mica boja. Parlen, em contesten malament, i jo continue volent que entenguen això, aïllar i conèixer una incògnita. No es lo mismo, diu, saber hacerlo que querer hacerlo. Ho diu lentament, com tot. Perquè tot en ell és lent: les paraules, els moviments, les cames que separa i ajunta, els braços que deixa caure, sense força. Els músculs laxes i la veu laxa. Es va inventar un color entre el roig i el taronja (el roranja) a primer i des d’aleshores no ha volgut dibuixar ni pintar res més. No soy 100tifico, diu. Quieres calcularlo, entonces?

No.

Anuncis

Darrere de cossos i mesures

1

Vaig estirar-me damunt la llitera, bocaterrosa. Portava només el sostenidor i unes bragues. Ell, a qui m’havien recomanat perquè era expert en fàscies, em va posar una tovallola damunt els malucs fins a les sofrages. Va prémer els omòplats, va prémer el trapezi esquerre, on tenia el dolor. Amb una mà damunt de l’omòplat esquerre i l’altra mà a la part dreta de les lumbars va girar els braços, com si volguera girar-me el tronc noranta graus sense fer que es mogueren les cames. De sobte, alçà de manera brusca els braços i respirà fortament. Un sospir. Se’m tallà una mica la respiració. Ho va repetir tres o quatre vegades. A la segona vaig riure. Crec que se m’encengueren les galtes. Em va parlar de la importància de les fàscies, que comprenien els músculs. Després peguí la volta. Em posà una mà sota el bescoll, aguantant-me una mica el pes del cap, i l’altra just baix de l’inici del sacre. Cinc, deu minuts. Podien haver passat moltes coses.

Em va explicar que a vegades quan treballava, mentre estirava un lligament o alliberava un feix de músculs, veia, o li venien, imatges sobre la persona que tenia a sota, estirada. Em va dir que si feia alguna cosa artística. Em va dir que hauria de fer-ne alguna cosa, d’aquesta tendència. Veus paraules o quadres, li preguntí. Taulells de ceràmica? Mans plenes de fang? Llibretes amb cues de tinta? Digues, què.

 

2

Em vaig estirar a la llitera. No, no m’estirí. Em demanà que m’asseguera a la cadira. Que respirara normalment. Col·locà la cadira al costat, em va mirar el perfil. Acostà el cap, semblava una agrimensora. Menys corba per ací, més duresa per… Et demanaré dues coses, em va dir. La primera que quan segues et col·loques un coixí redó o una tovallola doblegada a les lumbars i que mantingues l’esquena recta. La segona és que faces un exercici. Feu que estirara el coll inclinant-lo una mica cap enrere. Va pressionar una mica, posant-me la mà damunt la barbeta. Més enrere. Deu vegades, tres repeticions. El que et passa és que tens el costum d’abaixar massa el cap.

 

3

D’abaixar massa el cap, el dolor de l’hemicos. Paraules que no va veure l’agrimensora. Les fàscies escrites i pintades, totes les paraules al vers les coses que no dius i l’os que cada dia és més dur, més opac, amb una fusta menys estriada. Un ou. Un sou. Que no hi havia cap senyal, que la vida és senzilla i matèria, que el dolor és un mecanisme, que ve d’un mecanisme. Idiota. Digues, què.

Sants

Arribes al metro i saps que alguna cosa ha passat o passa perquè hi ha massa gent a l’andana. Haurem de deixar passar el primer metro, si ve. La veu des de la màquina ens diu que alguna cosa ha passat. S’atura. Ens diu: per una incidència causada per una tercera persona. No pense en què s’ha suïcidat: pense en què han llençat alguna cosa a la via, una queixa en forma de pintura, de pols, papers contra les finestres dels vagons, paraules per cridar al subsòl. Fa massa calor, tenim son, creuem la ciutat de banda a banda, el camí del centre a la perifèria, venim de lluny. Estem acabats, diuen les nostres cares al metro. Sembla que una s’apague. Té a veure amb la manca de llum. Després pare l’orella: una dona diu que algú s’ha suïcidat.

Isc de Sants cap a la Plaça. Agafe una altra línia, evite l’accident o la decisió. Hi ha un home que ens pregunta si tenim cap dubte en com anar al treball o a casa. Està preocupat. Vol que arribem bé, li sap greu. Ens ho diu, ell va davant de l’estació, a una escola ocupacional. Ens atura, nosaltres que no podem aturar-nos. Un altre home es queixa, i crida, a l’andana. Gilipolla, gilipolla, que tenemos que ir a trabajar. Li ho diu al mort. O al ferit. O al que ha llençat confetti al vagó.

 

Pimentons i moniatos

Uns moniatos et poden salvar. Uns moniatos que et duen de camí a casa, embolicats en paper d’alumini, dos, per ser més exactes, un regal inesperat. Un àpat que no era per tu, que només és que s’han recordat que estàs sola o estàs trista, o fa temps que hi ha dies així, una mica apegalosos, ineficients, inadequats, desèrtics. Sembla una broma: uns simples moniatos com a solució a l’angoixa vital? Però què han de dir els filòsofs avui davant la meravella de baixar de sobte de casa, trobar-te una amiga i que et done fets, dolços, dos moniatos senzills per a sopar. Només el poeta que cantava al pimentó.

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.

Tu muslo contra la piedra

Les algues marines. Verdes, vermelles. La pell translúcida de les algues apegades a la pell de la roca. Com eixe poema: tu muslo en contraste con la piedra. O contra la piedra. Jo baixava a la platja de ben matí, embarassada, em masturbava amb el so de les ones. L’aigua i les meues cuixes. Després tornava i m’allargava al costat del meu marit. La idea de l’amor era la idea de l’illa, la mar o les ones. No ho vaig saber ni ho he sabut del cert. Què era el més important? Si no era ell, el cos que em projectava l’ombra de la panxa, no m’importava gaire. La idea de l’amor no era un cos d’home.

 

Jo com qualsevol que ha viscut d’un record, m’he fet la idea de l’amor amb el teu cos, i he fet una idea sobre la idea de l’amor, i encara que siga sospirant per una cosa poc certa, i en contrast amb els altres cossos, faig puzzles i triangles, i vèrtexs i vòrtexs, sense la calma de les onades que es repeteixen. Oh, els records com fan la seua funció: ens allunyen. I baixe un dissabte amb tren a Montgat, i sola, decidisc si dreta o esquerra, si la cala menuda o la cala amb el socorrista, si l’ombra minsa d’unes roques, o el parapet entre para-sòls multicolors, i m’estire i somie algues marines i la pell translúcida de nous cossos.

Badalona, Darwin, la mar

Des del pont es veuen els vaixells que esperen entrar al port de Barcelona, els peixos, a baix, que mosseguen els trossos de pa, borses de plàstic, una parella a una canoa. Cap a la costa, la fàbrica d’anís, els bars amb les terrasses, gossos i famílies. Les palmeres en filera, els ponts de ferro que creuen les vies del tren. Una ciutat que toca la metròpoli.

Només pujar les escales, si véns caminant pel passeig marítim, hi ha una estàtua que simula un simi. Els xiquets es fan fotos. Pugen i s’asseuen a les cuixes de l’estàtua, li toquen el cap i esperen amb un somriure o fent el signe de la victòria al clic. El mico mira embaladit una ampolla de licor. Sembla més un home vell i amb barba que un mico. Si fos Darwin, aquesta imatge seria una més del científic caracteritzat com a simi. La idea encara és revolucionària

El pont va ser construït com a pantalà per a la descàrrega de petroli des dels vaixells cisterna. El primer pont, quan encara no hi havia l’estàtua, és de finals de segle XIX i era de fusta. Ja existia l’empresa d’anís i feia vint anys que Darwin havia publicat el llibre l’Origen de les espècies. Ara serveix com a lloc per fer mesures ambientals i alguns animals han creat el seu hàbitat als fonaments de formigó com ho fan als vaixells enfonsats. Quan el pont va passar a propietat pública un pastisser promogué que el pont es conservara com a signe inequívoc de la ciutat. Hi ha una placa que ho explica.

Tots els xiquets i xiquetes de Badalona han anat de visita a la fàbrica i han caminat per la passarel·la del pont. Una manera d’entrar a la mar sense mullar-se. Es fan ara, directes a l’adolescència, selfis amb el fons marí. Durant la visita a la fàbrica expliquen el per què d’un mico a la imatge d’empresa i al nom. Trien una de les explicacions, la més innocent. Hi havia un mico de mascota, un mico vingut d’Amèrica, i els xiquets l’imaginen a dalt de les finestres i penjant-se del sostre.

Fa gràcia, el mico. Apareix sempre a una classe de ciència. L’evolució és revolucionària i encara poc entesa. Alguns dels nois i noies que recorren la passarel·la avui riuen davant la idea que venim del mico. No és que vinguem del mico, no va així, però hi ha qui s’ofén i es nega a escoltar. Va directe al moll de l’ós,al que els importa. Ofén i aquesta ofensa diu molt de nosaltres i de com important és aquesta idea. Sacseja.

Uns quants adolescents tornen asseure’s i envolten el mico de l’ampolla. Si fos un ximpanzè l’estampa seria perfecta. El parent més proper. El germà. Dos o tres turistes despitats caminen pel pont amb un mòbil a la mà que enregistra el dia gris i les ones grises d’una mar una mica picada Algú diu: un badaloní sempre tindrà una ampolla per fer-la sonar.

Si fos Darwin el de l’estàtua, estaria bé col·locada: davant de la mar, lligada a la mar. La seva vida estigué marcada per un viatge llarg, llarguíssim, amb vaixell.

 

Publicat a Ulûm.