Les ofenses, 2

He telefonat a ma mare. He tornat els coixins al lloc. Quan ha vingut, com si res, li he preguntat si havia vist els coixins verds. En singular, el coixí. L’excusa és fàcil: només hi ha dos, dos cadires, dos coixins. És lògic, i gens egoista, voler un nombre parell. He netejat el banc de la cuina: dos gotes grosses de brou. Jo he menjat macarrons. He llevat pèls llargs i foscos de l’aigüera. Jo duc el cabell curt. He llençat una bola de pèls i pols al fons del passadís, cap a la part sud del pis. He agranat la meua part, el saló, la galeria i la meua habitació i he anat amagant la pols, i els pèls, i alguns trossos de menjar, sota el seu llit, sota la seua còmoda, sota les dues taules (la de l’escriptori i la de la sala). He recordat el que em contà un amic sobre no deixar mai els raspalls de dents a l’habitació de l’hotel. No guardes les joies a la caixa fort, guarda-hi el raspall. He pensat en com de sonora i centrípeta és la paraula malícia.

Anuncis

Les ofenses, 1

Jo tinc les meues coses, tots tenim les nostres coses. Els coixins de les dues cadires que hi ha al saló (una habitació de pas, més bé, sense finestres) els va comprar ma mare l’octubre passat. Les dates del referèndum. Són verds i hi ha dibuixats amb fil uns quadres. Els he comptats, en són setanta-tres. S’enganxen amb dues vetes també verdes. No fa joc amb cap altre verd de l’habitació: només amb unes fulles seques que també comprà ma mare i que hem col·locat en un plat ròmbic. Quan vaig tornar de Nadal, siga per la feina siga perquè encara a hores d’ara no m’hi havia recol·locat, de passar de viure a un quart a viure a un principal, no me’n vaig adonar. Ahir mentre despenjava un calendari del 2017 que no era meu, per cert, i  penjava un quadre amb tons rosa i blaus pastel on es veu una casa com pintada per un infant, vaig veure que una de les cadires no tenia el coixí. Un i no dos. Oh, clar, he pensat i he anat a l’altre saló. Allí estava, culpable. El coixí damunt d’una cadira d’un altre saló. Com que jo també tinc les meues coses no he desnugat les vetes del coixinet sinó que he agafat la cadira i l’he canviada per la cadira nua que tenia. La companya podria tornar en qualsevol moment. M’he entropessat amb l’estenedor de peu que està al passadís i de poc que caic amb la cadira i em pegue contra el cantó de la còmoda que hi ha a l’entrada del pis i trenque un quadre i totes les pintures cauen i el tub de crema se n’ix. He telefonat a ma mare.

Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.

 

A vegades em dic per a què.

No els dic que apunte a una llibreta o al blog el que em diuen. Que em veuen arribar, diuen, i els hi faig una mica de pena. Pena perquè no puc fer classe. Perquè xarren. Perquè un es posa la gorra, perquè un s’enfada i no fa l’examen, perquè l’altre diu, pues yo tampoco, perquè un tira una goma al company que està a l’altra punta, perquè obrin les finestres, juguen a obrir les finestres, juguen amb l’escombra, de pal, de barra de dansa, de cavall, fan deures d’altres assignatures, no fan els deures mai, pinten les taules, pinten, alguna cosa els hi ha de quedar, alguna cosa que no els hi dic però que la intueixen. L’aire calent puja, el fred no. El front fred i el front càlid, confonen l’aire amb el front, el núvol amb el vent. A mi em queda molt d’ells, n’aprenc molt, però hauria de ser en dues direccions. Ara diuen que potser buscar aigua al món extraterrestre no és l’adequat per trobar vida, ara diuen això els científics, i fa dies que els hi de dir: recordeu allò que vos deia de buscar aigua. Perquè els extraterrestres els interessen. Els planetes. L’espai. La foscor i l’origen. Però no ho recordaran, o ho recordaran poc. A penes unes paraules que ressonen. Una profe que els riny. Un profe que els riny. Tenemos, deien, un cerebro chiquitín. Cortito, deia, yo soy cortito, tonto nunca. Has de fer el cor fort, i si sabies, i si tens costum d’estudiar no t’has de deixar portar. Si no sabies, i si no saps, servirà alguna cosa que fem, i fem malament? Hi ha qui creix amb tot en contra.

La normalitat, 2

Alguns tenen por que telefones els pares, els amenaces. Amenaçar, renyar, contestar preguntes. Calla, parla, calla, parla. Alguns no tenen gens de por. Qué crees que me va a hacer mi madre. La terra pot cremar-se? La terra i no la Terra. Sí, hi ha terra cremada. Falta sòl em va dir una xiqueta de cinc anys un estiu: i era de veres, ella a penes xafava el sòl. De puntetes venia i tornava de l’escola. Hi ha xiquets així, en aquest institut? Encara no ho sé. No quiero ir más con esta profesora. Ya no eres mi profesora preferida. Me tienes manía. Quant costa pujar a l’Everest? Depèn. Nosotros con los Pokémon y éste [Kilian Jornet] subiendo montañas en 26 horas. L’aire pesa o  no pesa? L’aire no pesa, diuen, perquè aleshores estaríem per terra, no podríem aixecar-nos. Hi ha qui no pot aixecar-se i tant ells com jo ho sabem però no ho diem. L’aire no pesa i sospesen l’aire amb la mà. Però l’aire és buit? Sí, i com respirem? Si els hi preguntes quins gasos hi ha a l’aire sempre diran l’oxigen. Saben qué és important per a nosaltres. Profesora tú y yo sabemos que te quieres ir a dormir. L’aula 28 sembla una aula d’un penitenciari. Petita, grisa. Profe, seño, Maria, profa. Cómo se llama? Núria, Marta. Estarás muerta cuando venga ese cometa? Y cómo sabes que el espacio no es infinito? Els van ensenyar que l’espai és infinit i encara ara ho escriuen a l’examen. Y cómo sabes que no lo es? Y el Universo dónde está, a la izquierda, a la derecha? Por qué la Luna te sigue? El aire tiene relaciones sexuales? Podem explotar els globus? Pero qué tenemos que hacer? Esta actividad no le veo sentido? Per què serveix aquesta xeringa? Què és densitat? I lleuger? Volen llegir sempre i contestar sempre i atenció i atenció i atenció. Calleu. La setmana vinent són les avaluacions. Aquest treball té nota. Qui no ha fet els deures? Col·lecciones negatius. Me falta el teu dossier. No treballes mai. Deixa l’ampolla d’aigua. No molestes. Deixa de tallar els paperets. Vols que truque als teus pares? Dus l’agenda. Què feu? Qui ha llençat el paper? Pon partes, profe, ponle parte.

Què fan els vells quan es troben amb els joves?

La Terra crema. Mi madre me ha dicho que si se meten conmigo, yo también. S’aixeca i va directe on s’asseu José i li pega una palmada sonora al braç.

La normalitat

Els veïns se saluden amb el cullerot a la mà. La normalitat colpeja. Els alumnes se saluden: mire com de diferent es saluden els xics i les xiques, ho han aprés ja. Quan ho aprengueren? Quan Rida es burla d’Abdellah, que s’asseu a una altra filera, aquest s’alça i diu qué te pasa subnormal i corba l’esquena i el mira des de dalt. Es parlen així, l’oxigen és inflamable, les paraules són inflamables. Al pati, en qualsevol moment sembla que puga formar-se un rogle i hi has de vigilar. Sobretot el divendres, que sembla que l’aire ho siga més, d’inflamable. Un rogle i al mig, segurament, dos estan a punt de pegar-se. Hi ha una resposta difícil: aleshores, si ell em pega, jo no puc defensar-me?

Un dia, a última hora, Juaying llençà una botella d’aigua amb tan mala sort que no estava ben tancada i mulla les taules i el terra. Final de la classe, quasi les tres de la vesprada, tots amb gana. Darrere, hi ha Daniel i Juan, que molesten. Juanying és gran i ample, està assegut al costat de Wei i els dos parlen massa. Wei és menut, despert; Juanying és tranquil. A l’altre costat s’asseu Iker, baixet com Wei, i darrere, amics des de la primària, Roni. Roni és autista. Aleshores, mentre els altres s’alcen, parlen, agafen les coses per marxar, motxiles a l’esquena com tortugues que tornen a la mar, jo intente parlar amb Juanying però ell marxa, no m’entén, i Wei ve, enfadat, per dir-me que la botella no l’ha llençada Roni. Creia que renyia injustament el seu amic. I l’aire no és ja inflamable.

Feminist killjoy

Arriba a meitat de la reunió per dir-nos que la mare d’una alumna, que donava el pit quan estava a asseguda esperant per parlar de la seua filla amb direcció, ha apartat el fill, s’ha aixecat, i amb la mamella que penjava s’ha adreçat a d’ell. Que quan ell l’ha cridat, la dona no s’ha amagat el pit sota la brusa. Que el pit era bonic. Que el pit no era d’ella. Que s’apostava un sopar. O un cigarro. La directora, en canvi, diu que sí, que la mamella penjava massa i que la forma no era esfèrica. Cap implant. La dona ha marxat. Ell ha entrat a meitat de la reunió i parlant del material que li falta a l’alumna, ha sortit el tema de la mamella. La mamella amunt i avall. Dos minuts. Tres minuts. Un minut. Riures. Ah, si poguérem haver vist la mamella. Qui no tenia material? Té llibre o no, l’alumna?

Aleshores, la professora de matemàtiques s’aixeca, agafa la carpeta i dóna un colp a la taula. Fa d’aixafaguitarres de la festa: la culpa no és del masclisme ni de la gitanofòbia. Las gitanillas de primero. La teta que salía, clonc, clonc. El atuendo del barrio es el chándal. Se ve que ahora está de moda ser bisexual. Los tops que me llevan. La gordita. La culona y la tetuda. Tots els comentaris van a la llista invisible del fer riure. Tot és graciós, la joia dels acudits. Matem entre tots aquesta joia, per favor.