Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).

Les competències i els papers

Hi ha un 3er A, 3er B i 3er C. Al B hi són els que no han assolit les competències bàsiques de primària. No sé si les assoliran. No faran batxillerat, això diuen ja els professors. Els xiquets saben a quin grup pertanyen i el que significa. Fins a quin punt encara que un xiquet faça o no el batxillerat es considera un èxit. Al C hi són els disruptius i els que tenen unes notes baixes però amb les competències bàsiques de primària assolides.  Els disruptius. Això els xiquets no ho saben.

Hi ha hores o dies en què no sé què faig, creient-me el paper. L’escola diu: treballa, esforça’t. A totes les generacions: una bona feina significa sortir-te’n del cau. No sé si els xiquets s’ho creuen. Potser sí. Alguns sí, algunes més bé. El que més m’agrada és escoltar-los. També dir-los: mireu el cor, com batega. La sang passa dues vegades pel cor, les artèries porten sang cap al cor, el cor és un distribuïdor, les venes porten sang del cor als teixits.

Ells viuen al barri, els professors no. La majoria agafen metro, travessen Barcelona, es queden a Sants o viatgen fins a Sitges.

De tant en tant, els xiquets em pregunten per malalties. Infart, càncer. Una xiqueta no sabia que el Sol s’apagaria, es va preocupar per si això seria aviat, si els seus fills o els fills dels seus fills ho viurien.

Em va entristir veure les ombres de les reixes de les finestres sobre la paret de la classe. Allargassades contra el groc, era la una del migdia.

I cinc

1

Diu: digues què vols, què busques, digues la teua llista de desitjos, jo hi crec. Ella creu que jo, que vaig en pijama, són les deu d’una nit de dissabte, i tinc ganes de fotre’m al llit, estirar el llençol fins als ulls, tapar-me la boca i amb sort, caure inconscient fins l’endemà (sense aquests minuts molests de consciència d’abans de dormir), que jo al llindar de la porta diré el que busque (una habitació amb llum, no calen vistes, una finestra, un escriptori, un llit còmode, i les parets sense humitat o taques verdoses per menys de quatre-cents euros) i tota la resta, el món, les persones que tenen habitacions llustroses, les que no, els hòmens que estan a la festa del barri, els Foguerons de les illes, els casers, els propietaris de pisos, els estudiants, pararan les orelles i m’escoltaran. Pitjor encara, que les energies, els fluxos invisibles, els fils dels titelles, que som jo o els altres, o tots junts, m’obeiran. Que el món està fet a la nostra mida. Un pensament infantil. No hem avançat, pense, mentre arrossegue els peus fins a asseure’m al llit, i acumule la pols del parquet a les soles i pense que ella podria, en realitat, escoltar-me. Que no hi ha diferència entre març i juny, guanyaria unes peles, i després no hauríem de veure’ns mai més. Però, t’insinuen, confia en les energies i no en l’amic.

Aleshores, contraataca, jo encara no m’he tapat i fa fred en un àtic sense calefacció, aleshores, t’angoixa la mort? (Jo abans li ho he dit, això, això de la mort, en una declaració estúpida davant algú que creu en les reencarnacions i en els mons fets a mida dels desitjos i les preocupacions pròpies, però feu com si no ho haguera dit perquè si no, el relat prendria consistència, ella no seria tan clara, jo tampoc i els papers es barrejarien). Clar, és la desaparició. No li dic la desaparició total, però ho pense. Total. També l’estima. Tot el que has sentit i sents per les persones, l’amor. Tot l’amor desapareix, això m’angoixava, també. Ah, clar, diu, així és normal que t’angoixe, però això no és el que passa. Hi ha l’ànima. Em conta el curs que segueix sobre la mort, i com és de veres. Abandones diferents cossos, l’emocional i el mental. Hi vius un temps en el cel de les ànimes. Després tornes al món material, el dels cossos. Plató, amiga. He de creure-la, eixa és la premissa. La teua angoixa, diu, es resol canviant de creences. No avancem, el pensament fet a mida.

 

2

Si hi ha persones que t’assenyalen l’eixida d’emergència, hi ha pisos que fan el mateix. He visitat vuit pisos i amb cinc, he imaginat com d’infeliç seria, entre les quatre parets. En l’estil inconfusible dels que exageren, si em quede aquí, me muic.

 

3

No sé si ocorre en altres ciutats, aquí hi ha gent especialitzada a fer negoci llogant i rellogant habitacions. Un negoci sense regular. Apugen preus, cobren quatre-cents euros per una habitació menuda, sense finestra, a penes un llit i un armari, a compartir la cuina i el vàter amb quatre persones més, l’habitatge convertit en una màquina de fer diners. Un espai significa: butxaques que ressonen. Hi ha un home que té vuit pisos a la zona de Gràcia, Gràcia nova, em diuen. Tots en la mateixa mançana verda. L’altre dia vaig veure un anunci que deia que llogaven un llit a una habitació on ja vivia un noi de vint anys, per tres-cents euros. D’aquí poc llogaran el sostre. Tingui, per cent euros, un tros de sostre pels dies que plou.

4

No ho dic en alt perquè em senten les energies. Ho dic fent el mateix cada dia. Mire els missatges i hi ha un desig que es projecta a la pantalla. L’ombra de la felicitat s’estén des que òbric el correu fins que no llig el (seu) nom. Però és una ombra. Per llevar-li foscor, a l’ombra, m’he creat l’espera de tres o quatre noms.

La felicitat, desesperadament, consisteix a dividir les esperes i multiplicar-les fins que es dilueixen.

 

Veus

Quan els preguntes què esperen de l’institut. Què esperes se’ls transforma, també, en què esperaves. «Esperava molt d’aquest institut, però després d’estar aquí tres anys, no espero res, volia estudiar i aprendre per tenir un bon futur». Com els pots dir que ho tenen difícil, més que els altres, els de Gràcia o la concertada. Els de Sant Cugat. Els de més enllà de les vies de tren. Que ho tenen difícil, i que la meritocràcia no existeix. Jo també estic aquí perquè vaig estudiar, diu encara una veueta, que xiuxiueja cada vegada menys, aixafada per les paraules dels altres, dels alumnes, d’ells. «I don’t expect anything from this high school». Alguns no saben ni per què estan aquí. «Vull acabar l’institut amb dos graduats, el de l’ESO i el de Batxillerat». Costa que s’assega, que calle, que no insulte a les xiquetes peruanes. «Jo vull tenir una bona mitjana per fer el cicle mitjà de perruqueria». «Jo vull acabar l’ESO i posar-me a treballar».

Què t’agrada fer? «M’agrada ser policia secreta i business man». T’agrada ser o t’agradaria ser? «M’agradaria anar a un congrés de cosplay amb una gatita». S’acumulen les paraules, en tenen moltes. Què vols dir, amb una gatita. «Profesora, tranquila, que viene final de mes… Los profesores cuando viene al final de mes se ponen contentos porque van a cobrar». «Nosotros somos moros y los moros comparten». Canten una cançó de reggaeton, soy soltero, i me pregunten si ho sóc, de soltera. «Cállate, Moad, puede que tenga un novio más guapo que tú y yo y todos juntos». «Qué tipo de música te gusta? Seguro que el pop». «Sabe que es el trap?»

Vénen ja marcats. L’entorn, diuen. Instituts de màxima complexitat, tenen l’etiqueta. Ho saben, els xiquets, que el sistema ja els assenyala amb un nom que vol dir el que no s’atreveixen a dir, el que pensen realment? Blocs. L’any passat deien que la calefacció no l’encenien perquè no hi havia diners. Enguany, sí, una mica cada dia. Al laboratori hi ha un radiador. Els xiquets no es treuen els abrics a les classes. Els professors tampoc. Al començament de curs et donen dos bolígrafs. Els xiquets paguen, de matrícula de batxillerat, 75 euros. Compren els llibres, es queixen, són cars.

«Los profes son racistas». «Nosotros volvimos loca a una profesora». «Hay una chica que me acosa, me pide amistad por Facebook, le digo que no, por Instagram, le digo que no…». «Esta clase es una mierda, no avanzamos, siempre están hablando». «Pues pírate, que te pires».

Calla, Yassine. Isabel, Ahsan, Emerson. Calleu, que he de parlar.

Fantasmes

Hi ha xiquets que no arribes a conéixer. Alexandre, una vegada, Justy, cap. Van i tornen perquè les mares van i tornen al país d’origen. O no apareixen perquè viuen massa lluny de l’institut, o perquè ningú pot dur-los a l’escola. Fátima, una vegada, Sergi, una vegada. Un xiquet et dóna, cada cop que falta a classe, justificants d’hospital. Però l’absentisme ve de llarg, des del principi de curs. Omar ja és delinqüent, diuen. Blocs de pisos, plàtans i mimoses, bars d’hòmens, el café amb llet en got i una parròquia inconfusible de borratxos.

«Me tienes manía», «Tienes manía a los marroquís».

La diversitat a l’aula i la falta de diversitat al professorat. No hi ha marroquins, de professors, ni pakistanesos. No hi ha romanesos. No hi ha negres.

La xiqueta índia ve al principi de la classe perquè no l’assega amb els pakistanesos. Abdullah, Mohammed. Hi ha xiquets que no arribes a conéixer.

Bars

En un món perfecte, el fet que ell se’n vaja (un ell que és un ell per a una altra), no significaria res més que una nota a penes llegible a l’agenda. Després, en vindrien altres, com sempre. Per això, aquest matí, en el món perfecte en què ell (un altre) parla i jo conteste, o jo pregunte i ell contesta, perquè és un ell que llig durant el trajecte entre Diagonal i Catalunya un llibre sobre el sistema vascular de les plantes, hem quedat per fer-nos una cervesa després de treballar (i tornaré a casa una mica coixa i una mica marejada, donant tombs, carrer Escorial, i cap a més amunt, línia groga o línia verda). Però un altre ell, un amic, em diu que algú deu haver posat un ell llegint un llibre sobre el sistema vascular de les plantes per veure, estudiar o gravar, la meua reacció. Al metro ningú llig sobre el sistema vascular de les plantes. És possible que també fora un llibre d’un il·luminat: algú que llig sobre la comunicació silenciosa de les plantes. En realitat, el llibre mentiria. Tot fa soroll: el curs de la saba, el batec del cor, el bombeig de l’artèria. Per això el silenci és una mentida. Però aquest ell interessat per la botànica, o més bé, per la fisiologia vegetal, llegia de peu, recolzat en la barana. Qui llig de peu, recolzat una mica de gaidó, si no és perquè els altres somien en un món perfecte? La gavardina era negra i li arribava als turmells. Duia barbeta de món perfecte, i per sort, va baixar en una parada que no era la meua.

Per això aquesta nit, després d’haver-me empassat els pésols amb quinoa i un té de camamilla, he baixat al carrer, m’he posat bé la bufanda al voltant del coll, i he enfilat cap al bar de la plaça que queda més lluny de casa. M’he assegut sola al tamboret just davant de la barra, he demanat mig entrepà i una cervesa torrada i amarga i he agafat el diari. Des del món perfecte, no venien hòmens per mirar-me; jo, amb el got fred de cervesa, els observava.

Hay que ir a los bares, señora.

El seny i el silenci

A la xarrada sobre un escriptor austríac, que practica això que en diríem «escriptura vigorosa» (d’altres en serien, al meu entendre, Jelinek) hi ha moments per a la carcallada. Esclafir de riure, vaja. Però, vet aquí que la majoria dels assistents són catalans. Sóc l’única que riu i no somriu. Sembla que s’han cregut el seu propi relat del seny i la moderació.

Pedro alça la mà, no la sol alçar, normalment es dedica a fer sorollets amb el bolígraf, a girar-se cap a darrere i fer moviments estranys de llengua a la companya, que se’m queixa, a ensenyar victoriós un full amb preguntes que no ha contestat, el blanc com a guany, i em pregunta dues coses: la primera és que si fa alguna cosa greu l’expulsaria de l’aula o de l’escola (no s’expressa bé, assenyala amb el braç el que seria fora de l’aula i el que seria fora de l’institut); la segona és per què l’institut és tan avorrit. Pregunte a la classe si és avorrit, l’institut, i hi ha una majoria que diu que sí. Malgrat que sempre tenen els braços aixecats, volen llegir en veu alta sempre i participen tant que se n’obliden, d’aixecar el braç, i les veus se barregen i recordes allò que va dir Carl Sagan sobre la curiositat i les edats.

La directora del centre em diu, com a màxima, tres regles que he de complir: no demanar deures, treballar amb projectes i fer que els alumnes estiguen en silenci. Al silenci només pertanyen els morts.

No idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

Anderson, Claes. «A través dels clevills de la nostra cara» (1977)

Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz