Curs escolar

Les escales de ferro estan buides, els timbres sonen per a ningú. Al pati ja no venen les gavines, no hi ha res per oferir-los. Els passadissos, deserts. Les portes es tanquen suaument, els ordinadors i les pantalles estan desconnectades. Hi ha papers encara a les parets: calendaris, motius engrescadors (el futur és a les nostres mans, en aquesta classe aprenem), horaris, noms d’alumnes, frases cèlebres. Al suro pengen algunes notícies velles. Ningú dóna cops a les baranes ni mou les cadires arrossegant-les per terra, ni fa una pregunta incòmoda ni dóna una resposta estúpida. Les taules continuen apilades just en el lloc en què les deixaren el dimarts passat. Les finestres estan tancades i ningú es queixa de l’ona de calor, de l’estiu asfixiant que sempre ens sobrepassa. A l’entrada de l’institut hi ha encara les exposicions dels volcans de primer i els portfolis fets com caixes de segon. La televisió emet ininterrompudament tot un any d’activitats: excursions, colònies, visites a museus, el dia de l’esport, la cursa, el dia de les arts, el concert, la graduació de batxillerat i de quart. Igual que el moment traumàtic del naixement, nosaltres també hem oblidat el tram estrany, apedaçat i inadequat de l’adolescència. Més o menys intens, no sortim indemnes. Aquesta és una veritat que m’agradaria transmetre, lluir, traspuar. No passa res, dir-los, encara que passe. El model ferm però no inflexible. A vegades, però, tot sembla un simulacre: un simulacre de què aprenen i un simulacre de què ensenye. Un pas de temps i d’etapa que nega el que passa a fora de les parets d’un institut i el que passa a dins.

Qué pies más feos! A ti profe nunca te han pegado, no sabes nada de la vida. Yo no quiero estar en la clase de los tontos. Profe, tienes novio? Necesitas un novio, que tu novio te invite a un buen durum. Si voy a la clase de los tontos me voy. Pero esto para qué sirve. Uy, sí, voy al supermercado y me pongo a calcular una ecuación. Pero esto para qué sirve. Te puedo dar el dosier mañana? No entiendo nada. No puedo hacer nada porque no entiendo nada. Nada. Na-da.

Les escales i les portes les mou el vent. Vibra, de tant en tant, la persiana que tanca l’aula d’acollida i la porta del pati.

Anuncis

La història dels braços caiguts

Vinga, Ivan, saps fer-ho.

(Al final aprenen el mecanisme, la raó de la igualtat s’oblida, passem a l’altre costat, quin costat, quina paret, quin riu, quins colors, de negatiu a positiu, de positiu a negatiu)

No es lo mismo que sepa hacerlo o que quiera hacerlo.

Somric, ell no.

(Volia canviar de grup, se li va vendre que podria canviar de grup si millorava, el valor de la millora, la ratlla, l’hem col·locat nosaltres. Ell s’ha esforçat una mica. Una mica).

Ahora que no puedo ir a otro grupo, es otra historia.

(La història dels braços caiguts).

Pimentons i moniatos

Uns moniatos et poden salvar. Uns moniatos que et duen de camí a casa, embolicats en paper d’alumini, dos, per ser més exactes, un regal inesperat. Un àpat que no era per tu, que només és que s’han recordat que estàs sola o estàs trista, o fa temps que hi ha dies així, una mica apegalosos, ineficients, inadequats, desèrtics. Sembla una broma: uns simples moniatos com a solució a l’angoixa vital? Però què han de dir els filòsofs avui davant la meravella de baixar de sobte de casa, trobar-te una amiga i que et done fets, dolços, dos moniatos senzills per a sopar. Només el poeta que cantava al pimentó.

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.

Netejar la ciutat

Al camí cap a l’institut hi ha un pàrquing i al davant, just a la vorera on passem, tres contenidors i normalment un munt de deixalles. A vegades caguerades de gos. A vegades, vidres trencats, ampolles, roba bruta. Per què els contenidors no estan a la part del pàrquing? Per què els han posat de camí a l’institut, just davant d’un ambulatori? Ho desconeixem. A vegades, han de trucar als mossos perquè s’emporten els vidres. Algun nen es pot fer mal.

Hi ha un bar just davant on la parròquia s’ha mantingut fidel tot l’any: copa de conyac de matí, a les vuit, treballadors i obrers, professors en bandada, dones que passegen gossos.

A l’institut no es veuen bé les pantalles perquè les finestres no tenen cortines. Hi ha tres aules amb ordinadors per a uns sis-cents alumnes, hi ha tres laboratoris que no tenen els endolls a les taules, així que quan poses els microscopis perilles d’entropessar amb els cables i no pots posar més de dos per taula, a un costat. Hi ha piques trencades. No hi ha cap aula insonoritzada. No hi ha hort. Els projectors tenen deu anys i a vegades no funcionen. El departament donà una subvenció fa anys per a portàtils per als professors i projectors a les aules però, en cap cas, no s’encarrega del manteniment. Cap professor utilitza els ordinadors perquè van lentíssims.

Tots ho sabem.

I potser, aquest any escolar, tindran d’alcalde un polític que quiere limpiar la ciudad.

Diari: Barcelona-Badalona-València

1

Encara hi ha esperança sota les paraules: hem de decidir quin tractament seguirà. Les paraules són importants. Trien tumor i no càncer. Però càncer no significa res, perquè hi ha molts. Tumor sí: significa inadequació.

Hi ha un fantasma, un fantasma.

2

Què pensava, quan creixia? Hi ha una cosa que jo sabia i que ells no deien. No sortia a les pel·lícules, tot tenia paper de cel·lofana, tot el que ensenyaven. Com si l’ara fos alguna cosa crua, bèstia, sense ordre. L’ara i no l’abans. Era per què ho amagaven? Creien, o creuen, que a sota els grans, el cabell greixós, les extremitats o massa llargues o massa curtes, els canvis de veu, el cos que s’inadequa, no hi hagués pensaments que aletegen i foraden i apareixen els fantasmes que ens acompanyaran?

 

Les ofenses, 2

He telefonat a ma mare. He tornat els coixins al lloc. Quan ha vingut, com si res, li he preguntat si havia vist els coixins verds. En singular, el coixí. L’excusa és fàcil: només hi ha dos, dos cadires, dos coixins. És lògic, i gens egoista, voler un nombre parell. He netejat el banc de la cuina: dos gotes grosses de brou. Jo he menjat macarrons. He llevat pèls llargs i foscos de l’aigüera. Jo duc el cabell curt. He llençat una bola de pèls i pols al fons del passadís, cap a la part sud del pis. He agranat la meua part, el saló, la galeria i la meua habitació i he anat amagant la pols, i els pèls, i alguns trossos de menjar, sota el seu llit, sota la seua còmoda, sota les dues taules (la de l’escriptori i la de la sala). He recordat el que em contà un amic sobre no deixar mai els raspalls de dents a l’habitació de l’hotel. No guardes les joies a la caixa fort, guarda-hi el raspall. He pensat en com de sonora i centrípeta és la paraula malícia.