Llar o casa o mare

3

Hi ha cases que no són mare. Hi ha cases que només són caus temporals, bells o no, útils, llocs desendreçats, amb poques coses que ancoren: postals, una planta, alguna foto, una manta portada de casa, de ben lluny. La casa a Faial fou una d’aquestes. Una casa atrotinada, amb les parets tacades d’humitat, erosionades. Un mirador des d’on es veia el cel canviant d’una illa atlàntica, les gavines i les baldrigues, nedadores del nord, i el bar i la parròquia. Hi havia davant un descampat i un camí on els gossos podien córrer i unes cases velles, fredes i blanques. A la costa rocosa podies trobar espinacs. La casa sempre tenia les portes obertes. Feia un xerric constant. El soroll es barrejava amb el de les onades. A totes les habitacions de la casa del mirador teníem el matalàs a terra: a poc a poc, els inquilins anteriors, desenes d’estudiants i becaris, havien anat fent fogueres amb les potes i les capçaleres de fusta. Encara quedaven alguns somiers a dalt, a l’altell. Violeta s’havia fet un moble amb els palets. A les golfes també hi havia maletes plenes de roba dels anys cinquanta i seixanta, americanes, corbates, mocadors, faldilles llargues. Només algunes habitacions tenien cortines. La cuina tenia nevera vella, una pica, foguer, una taula esquerdada de fusta, armaris desencaixats i una finestra que donava al jardí. Feia fred, en aquella casa. No recorde com ens escalfàvem. Al menjador van penjar una tela de colors just damunt de les lleixes amb llibres, jocs de taula i records dels antics habitants. Al sofà teníem molts coixins i mantes, i just davant, el coixí per al gos. Hi feia fred i hi havia pols. I una llum cendrosa que va durar fins a l’abril. Els mobles eren vells i maltractats per la humitat i la sal, encara ho semblaven més. Al primer pis, on hi havia les tres habitacions i un bany, el terra era de fusta. Teníem una terrassa i una veïna. Sa casa estava en millors condicions: era part del primer pis. Ho sabia, almenys jo, perquè tenia plantes a la barana del balcó: geranis, roses. El nostre jardí, però, moria. La petita font amb un llac artificial verdós estava trencada i els peixos o desapareixien o vivien ja acostumats a l’excés de matèria. Abans que m’instal·lara a la casa, van fer una festa: barbacoa i vi de Pico. Vaig menjar poc i em vaig emborratxar. Vaig estar malalta a la que seria la primera habitació on viuria: tenia un poal al costat on de tant en tant vomitava. Quan vaig poder passar a la segona habitació, igual de petita, però amb armari i una finestra, la cosa va millorar. La planta que agafí del viver on treballava tenia les fulles verdes i roses, amb línies blanques. Era preciosa. Va ser la cosa que més vaig cuidar durant l’estada a l’illa. Em va entristir molt haver-la de deixar.

Llar o casa o mare

1

Quan òbric la porta de baix, no, abans, quan trac les claus de Tarragona, no les de València, les que tenen un clauer record d’una altra ciutat on no hi he estat, cau la fulla de ponsètia que agafí de casa ma mare. Cau en el terra brut d’un dels carrers de la part baixa de Tarragona, la descuidada, abandonada i plena de coloms. Abans havia caigut de les flors que ma mare tenia, posades en un gerro de vidre, a l’entrada del pis. L’agafí i la guardí a la butxaca del pantaló perquè volia que quan tornara ma mare vera una entrada neta. Una taula de vidre sense fulles ni pètals caiguts ni secs ni assecats. Uns sofàs amb les teles ben tenses i enganxades als coixins dels sofàs i la buata ben esponjosa i la taula de fusta fosca just al mig del rectangle que deixen els dos sofàs i tots els endolls desconnectats i el coixinet elèctric que he utilitzat durant les setmanes de vacances amagat al bagul i les revistes, el comandament i les programacions de teatre i cinema de la comarca dins de la capsa que mon pare li regalà fa molts anys per a un aniversari. La capsa era de fusta vermella, més fosca que el color de les bràctees de ponsètia, com un granat o un coàgul de sang ressec, on hi havia un ram de flors i fulles seques que a ma mare no li va agradar gaire. Les seues flors preferides eren, i són encara, les margarides. Per això va llençar aquella composició aspra i conservà la capsa. Veig la fulla damunt l’asfalt i pense com d’abandonat pot estar un carrer: solars a banda i banda, cap arbre, cap arrel. El negre contra el coàgul vegetal.

2

Ma mare va adquirint peces. Mobles que li donen per restaurar, mobles que, després d’anys a casa, formata, mobles que troba als contenidors. Ompli la casa de mobles: engronsadores, penjadors, taules, tauletes, catrets, espills. Cada vegada que torne al pis hi ha un nou espai ocupat. Ara li agrada pintar la fusta de blanc. Fa unes pinzellades gruixudes, deixa la marca del pèl, i deixa, també, buits on es veu el color original del moble. Rústic, en diu. Dels taulells del fumeral de ca sa mare, una casa als afores del poble enmig d’una rambla, darrere d’una filera de plàtans vells, ha fet fer una taula. Anà al ferrer d’un poble veí. Ara tenim una taula redona i pesada de rajoles, ferro i pòrlam: el dibuix, però, és bonic, el motiu és una carxofa. És un regal de noces que quedarà al costat de la biblioteca. Ma mare sedimenta la casa: posa capes als mobles i capes a les parets. Construeix i canvia sense treure gran cosa: afegeix nous esquers per a la vista, nous colors vius. Verds i grocs. Penja cortines. Penja quadres i socarrats i peluixos i marcs per posar fotos que des de fa anys estan buits. Als racons, col·loca nans de fusta que miren sorpresos i feliços o enfeinats la vida que passa. A vegades, sembla que tot sobrepasse la mida del pis. Que l’embalum no hi càpiga. Que els objectes estiguen a punt de caure de les parets o de les finestres. Que es llançaran els nans a l’asfalt del carrer. Que tot estiga a punt de vessar(-se). Que els pètals puguen omplir els vidres i el cel que es veu des de les habitacions. Perquè també d’ençà que va quedar-se sola, va decidir que hi hauria moltes flors a casa. Gerros plens de fulles, flors i tiges a la cuina i al saló. Un ram verd de plàstic al quarto de bany xicotet. Un ram verd de plàstic al quarto de bany gran. Manolls de flors seques al meu quarto. Una llimera, que irremeiablement sembla que es mor, al balcó que dóna a l’horta. Cactus envellits a la galeria de la cuina. Orquídies al menjador. Crassulàcies al balcó més assolellat de la casa. Pètals fúcsies i blancs i grocs, no vermells. Cintes bicolors a les baranes. I de cap manera, cap margarida.