BiH

En els anys noranta, abans de la guerra i la neteja ètnica, era una escola. Hi ha un saüc a la porta, la creu sèrbia a les parets, senyals dels projectils.

 

Šahbegovići és un poble reconstruït enmig de la República Srpska. Els chetniks als anys noranta van matar i foragitar tots els habitants d’aquesta zona. Aquest és un poble on la gent se salva, les cases, però, no. L’organització Trenkalòs va ajudar a fer d’aquest indret un poble un altre cop.

 

Sarajevo va patir un setge de quatre anys. Les roses de la ciutat són marques de morters a l’asfalt. Es pot imaginar la por. Hi ha plaques amb els noms dels morts al mercat. Hi ha la biblioteca restaurada amb el record de les runes. El llit del Miliavska és estret, els ponts són llargs. El cementiri dels soldats que defensaren la ciutat, des de la falda d’un turó, és una taca blanca. Però la mort és verda com les tombes anuals de Srebenica.

 

Hi ha avets, faigs, roures. En un bosc d’avets, humit, ple de fullaraca i humus, hi ha ginebrons i barbes de caputxí. Hi ha zones de Bòsnia on els xiquets no poden fer excursions amb l’escola, n’hi ha boscos que ningú xafa: un senyal de mort, avís de mines. En alguns llocs els soldats serbis van amagar mines a les cases, per quan tornaren els bosniacs. La vegetació creix i soterra la barbàrie, mai desminitzaran totes les muntanyes.

 

Put Mira, 2019. Un any els de Trenkalòs van muntar el camí de la pau al voltant de Šahbegovići. Un camí que s’ha de netejar i aclarir tots els anys, que fa pujades, que s’atura als murals de les parets de les cases, que parla de foscors, cendres i llum. Hi ha camamilla al mig del camí i uns caragols grossíssims. Aquest va estar tot el dia damunt de la pintura groga de l’estaca. Mira el camí. Tots els camins són grocs.

 

A prop del poble reconstruït Šahbegovići hi ha un cementeri Bogomil, els voluntaris van anar un dia, com cada any, per a netejar les tombes.

 

Hi ha cases que no tenen parets i hi ha cases que unes línies nues, sense herba, fan d’història. Aquí hi havia ma casa, va dir, la nova casa la construírem al costat. Cada setmana treu l’herba, camina sobre la terra on hi havia les pedres, les finestres, les portes.

 

Entre l’hotel i un edifici que es va construir per als jubilats passava la línia de front. Mentre escoltes el guia de Trenkalòs, de l’espera, les incursions i la por, recordes el llibre de Chevallier. Al poble vam trobar a Sead, que va defensar Sarajevo just en aquest edifici durant un any. Tenies por? Por? No, havia d’estar atent.

 

Si gires els cilindres, són un sonall. A cadascuna de les peces, hi ha escrits tots els noms dels xiquets que van morir durant el setge. Al costat hi ha una font amb petjades. Tots els jocs i els sorolls que fan els menuts. No hi ha silenci i els escoltem.

 

Una de les roses de Sarajevo. Pinten les marques del morter: flors grogues, roges. La guerra s’acaba, les marques de la guerra no.

 

La biblioteca de Sarajevo va cremar durant dos dies, el paper crema a 252 graus. Milers de llibres. Es veu que qui va decidir aquest objectiu solia anar-hi abans de la guerra, Nikola Koljevic.

 

A Sarajevo, a pocs metres, t’hi trobes amb la sinagoga, la catedral catòlica i l’ortodoxa. Meeting of cultures, deia el terra, abans de les obres. Ara ho posa a una placa entre una tenda de roba i una sabateria. I si no hagueren sigut musulmans, els massacrats?
La Sebilj, la font otomana, conviu al costat d’un para-sol amb les lletres de Coca-cola, com a casa nostra. La Baščaršija, el barri otomà, és un bullici constant.

 

El general Divjak va defensar la ciutat de Sarajevo durant el setge, ara, ja en la setantena, és el director d’una organització que dóna suport a l’educació a Bòsnia, Obrazovanje Grado BiH. L’educació construeix Bòsnia i Hercegovina. Per a Sèrbia, és un criminal de guerra, per a BiH un home que ajudà uns habitants que patien.
És un camp de gerds, la foto, als afores de la capital de Bòsnia. Algun país europeu va comprar i cedir aquests camps a l’organització, vam passar un matí collint els fruits i posant-los en basquets per vendre’ls després.

Anuncis

Curs escolar

Les escales de ferro estan buides, els timbres sonen per a ningú. Al pati ja no venen les gavines, no hi ha res per oferir-los. Els passadissos, deserts. Les portes es tanquen suaument, els ordinadors i les pantalles estan desconnectades. Hi ha papers encara a les parets: calendaris, motius engrescadors (el futur és a les nostres mans, en aquesta classe aprenem), horaris, noms d’alumnes, frases cèlebres. Al suro pengen algunes notícies velles. Ningú dóna cops a les baranes ni mou les cadires arrossegant-les per terra, ni fa una pregunta incòmoda ni dóna una resposta estúpida. Les taules continuen apilades just en el lloc en què les deixaren el dimarts passat. Les finestres estan tancades i ningú es queixa de l’ona de calor, de l’estiu asfixiant que sempre ens sobrepassa. A l’entrada de l’institut hi ha encara les exposicions dels volcans de primer i els portfolis fets com caixes de segon. La televisió emet ininterrompudament tot un any d’activitats: excursions, colònies, visites a museus, el dia de l’esport, la cursa, el dia de les arts, el concert, la graduació de batxillerat i de quart. Igual que el moment traumàtic del naixement, nosaltres també hem oblidat el tram estrany, apedaçat i inadequat de l’adolescència. Més o menys intens, no sortim indemnes. Aquesta és una veritat que m’agradaria transmetre, lluir, traspuar. No passa res, dir-los, encara que passe. El model ferm però no inflexible. A vegades, però, tot sembla un simulacre: un simulacre de què aprenen i un simulacre de què ensenye. Un pas de temps i d’etapa que nega el que passa a fora de les parets d’un institut i el que passa a dins.

Qué pies más feos! A ti profe nunca te han pegado, no sabes nada de la vida. Yo no quiero estar en la clase de los tontos. Profe, tienes novio? Necesitas un novio, que tu novio te invite a un buen durum. Si voy a la clase de los tontos me voy. Pero esto para qué sirve. Uy, sí, voy al supermercado y me pongo a calcular una ecuación. Pero esto para qué sirve. Te puedo dar el dosier mañana? No entiendo nada. No puedo hacer nada porque no entiendo nada. Nada. Na-da.

Les escales i les portes les mou el vent. Vibra, de tant en tant, la persiana que tanca l’aula d’acollida i la porta del pati.

Diria que em cuide

Fa cinc minuts que mira a l’armari de vidre. Hi ha poca cua, el seu cistell està baix de la cinta però no molesta els que som a la filera. És menuda, amb el cabell curt. Se li noten les venes. Porta una jaqueta grisa i uns pantalons verds. I botins. Fa dies que començà la primavera. Jo porte l’uniforme del gimnàs, passe, sense dutxar-me pel supermercat de camí a casa. Compre civada, iogurt, quefir, torrades de pa integral i una ampolla de vi, només una. Jan em va conèixer un dia com aquests, en la cua, jo mirava l’aparador de vidre, tenia en la mà una ampolla de vi negre i al carro dues caixes d’ampolles de cervesa. No tenia cap festa, però vaig mentir. Què vols preparar, maca? Gintònics, potser? Avui també compre bajoqueta i dues carabassates. La meua setmana consisteix a treballar, gimnàs, menjar i preparar els àpats de l’endemà. Bròquil, bajoca, pimentó. Arròs, pasta. A vegades, truita. Diria que em cuide. Les persones avancen. He de comprar condons per si ve Jan aquest cap de setmana. No volia. No vull, maca, em va dir, encara no sé si estàs bé. Tinc una ampolla de vi que li ensenye a la caixera, allarga la mà i li la done. La dona ha deixat de mirar l’aparador tancat amb clau amb els estants plens de begudes. Buida el cistell damunt la cinta: pernil dolç, xoriço, dos paquets de llaunes de cervesa. En el moment en què pague sent el meu mòbil vibrar. Abans de posar els paquets a la bossa, done una ullada ràpida als missatges. Jan ve. Sent una cuca a l’estómac. La dona menuda demana a la dependenta, quan jo ja ho tinc tot enllestit i m’enfile cap a la porta, que, per favor, li trega de l’armari la ginebra.

Llibretes, vida i viatge

¿Cuánto de lo que hacemos lo hacemos por hacerlo y cuánto para contarlo? ¿Qué de nuestra vida está vivido y qué está fotografiado y empaquetado para vivirlo después, cuando pueda ser comunicado? ¿Cuánto de auténtico viaje hay en nuestra vida y cuánto de turismo?

Chantal Maillard

Les tres tenim una llibreta que obrim, per primer cop, després d’acabar de dinar a un restaurant vegetarià de Guimarães. El plat escurat de les postres enmig de la taula i una mica de vi negre al got, almenys al meu. La de M., dissenyadora de producte és una llibreta petita, fina, mitja quartilla, on dibuixa escenes dels viatges. Ara tria l’arbre del pati del restaurant, una alzina, i amb unes lletres fetes amb cura posa dalt del full el títol: Guimarães. Passa la pàgina i veus les ombres de grafit d’unes oronetes, andorinhes, símbol o marca, producte vendible, també de Portugal. A les primeres pàgines del quadern hi ha apunts a llapis i rotring del viatge a la Xina. És una llibreta que es podria ensenyar.

La llibreta de C., en canvi, és més gran. De tapa granat, hi té dibuixada una balena que dissimula, i aprofita, una taca de iogurt líquid. La tenia a la motxilla i l’ampolla no estava ben tancada. També es tacaren la funda de les ulleres i el jersei que li havia deixat M. per l’aire fresc, riberenc i atlàntic, de Porto. Dins no té cap dibuix. Mirant, de reüll, el disseny i la dedicació de M., C. diu: però la meua llibreta té coses normals també, no només del viatge, no passa res, serà una barreja de la rutina i del viatge. Coses normals i coses extraordinàries.

Però no hi ha cap diferència entre vida i viatge.

Una barreja d’hores de classes, telèfons de companys, cita per al dermatòleg i fisioterapeuta, treballs per entregar, una idea preliminar d’una peça de dansa, d’un article, d’una sèrie de fotografies, els exàmens de ciències naturals; i amb els noms dels llocs que no tornarem a visitar i descripcions de llocs que no hem vist mai.

El riu Douro. Els nius enormes de les cigonyes a les torres d’alta tensió. Les muralles de Silves. El pont llarguíssim que creua el Tejo.

Potser aquesta és la manera de trobar més d’un tema per a la llibreta que agafes i sospeses a mesura que et vas fent vell. Una llibreta on no hi ha cap diferència entre viatge i vida, que és viure-la, o una llibreta on hi ha les paraules, el fet de contar després la impressió sobre el pont que serpenteja sobre el riu des d’on viu la ciutat?

Però per què hi hauria d’haver diferència entre la vida, el viatge, i el fet de contar-los?

Una llibreta d’un mateix color on es barregen els dos o tres temes com nusos on els nous fils s’enganxen, com les pedres que tracen cercles concèntrics a l’aigua.

[…] It seems a part of growing old is no longer/to have five subjects, each/demanding an equal share of attention,/set apart by brown cardboard dividers,/but instead to stand in a drugstore/and hang on to one subject/a little too long, like this notebook/you weight in your hands, passing/your fingersover its surfaces/as if it were some kind of wonder.

Ted Kooser

Els mapes del cel

1

No hi haurà estels. Però això no ho sabem quan parlem de la següent sessió del curs sobre astronomia a la casa de la convalescència. Tampoc uns mesos abans, al Set Portes, a l’esmorzar organitzat al voltant de la ciència i on, al monòleg que enceta la jornada, es parlarà del paper de les dones a l’astronomia i com la confecció del catàleg d’estels sempre s’ha considerat una feina femenina. Monòtona, laboriosa, detallista, poc lluïda.

El dia començarà ennuvolat i acabarà a l’observatori del Garraf amb una tempesta. No veurem pel telescopi cap llum al cel de maig ni tampoc s’obrirà les comportes de l’observatori. Hi haurà només llums costaneres i mapes del cel a la pantalla que canvia al llarg dels mesos.

Però encara no sabem que no diferenciarem júpiter ni els anells de Saturn perquè els núvols s’estendran per tota la comarca: ara som al restaurant Set Portes, un dissabte al matí.

2

Com a tots els esmorzars de ciència al 7 portes, avui també hi ha el monòleg que enceta la jornada. Aquest cop, però, el de Big Van Theory ha de disculpar-se: justament en una tertúlia dedicada a les científiques, un home comença a parlar.

Les dues científiques convidades per a la tertúlia són Sònia Estradé i Clara Florensa. És el primer cop que la tertúlia no s’emetrà per la televisió a causa de l’aplicació de l’article 155.

Més enllà de la recuperació de figures històriques i d’introduir-les a la tradició, és interessant assenyalar quins són els mecanismes d’ocultació i usurpació del treball científic fet per dones. No se sap quantes han sigut silenciades, el que no queda gravat a la tradició no existeix.

3

Monòtona, dedicada, laboriosa. Aquesta és la feina que feien les dones a l’astronomia a les darreries del segle XIX. Pickering era el director de l’observatori de Harvard i va decidir contractar dones per a processar totes les dades que es disposaven de les estrelles. Hi havia massa dades per a interpretar. A més de la natural disposició de les dones per fer feines poc lluïdes, contractar-les era més barat que contractar hòmens. S’anomenaren les computadores de Harvard i també, de manera despectiva, l’harem de Pickering.

Feina poc lluïda. El sou, la meitat. Darrere d’un gran home hi ha una gran dona: a l’ombra.

Elles s’encarregaven de descobrir i ampliar el catàleg d’estels. Algunes editaven les fotografies i eliminaven els efectes indesitjats, altres classificaven les estrelles comparant les fotografies amb les dels catàlegs que ja existien. També classificaven les imatges anotant-hi la data, el temps d’exposició i la regió de l’espai. I unes altres anotaven les dades en taules que incloïen la localització de l’estel i la seua magnitud. Podem veure-les assegudes a una habitació que sembla el saló d’una casa victoriana, amb la mirada clavada als  papers o a les plaques fotogràfiques. Una d’elles subjecta una lupa. Els cabells recollits en un monyo i els vestits llargs. Hi ha quaderns a les taules i una prestatgeria amb llibres. Tot sembla auster. Encara que la fotografia és en blanc i negre, no podem imaginar els vestits de color.

Leavitt va formar part de les calculadores de Harvard. Va estudiar les estreles variables Cefeides i va descobrir que hi havia relació entre el període i la intensitat lumínica. Com més brillava, oscil·lava més lentament. L’article que va escriure és citat així: Miss Leaving in Pickering, Edward C. «Periods of 25 Variable Stars in the Small Magellanic Cloud». Va descobrir 2400 estels.  Amb el patró establert de la relació entre la luminositat i el període es va disposar d’un mètode efectiu per estudiar la distància dels estels llunyans.

4

De la tertúlia, anote en la llibreta:

Ells són brillants, elles estudioses.

Quan en un estudi sobre el per què les jóvens no trien carreres científiques van preguntar qui era el més intel·ligent d’una classe de la ESO, sempre contestaven amb el nom d’un company, mai una xica, i que quan preguntaven qui era el millor estudiant, qui tenia millor notes, era, en aquest cas sí, una companya. Per què el brillant és brillant? Treu cincs però un set a matemàtiques i participa a classe?

Elles seran les bones estudiants però mai, mai, les brillants. Elles s’hi esforcen, són les empollones. Una feina laboriosa, poc lluïda, constant. I les carreres científiques són per als brillants.

Hi ha segregació vertical i horitzontal. ( Nota: l’esmorzar costa vint-i-cinc euros)

La institucionalització de la ciència va suposar una masculinització. Les dones feien ciència als convents. Quan creen les acadèmies, i no hi havia laboratoris, feien ciència a casa. (Nota: podrien haver parlat del llibre Caliban i la bruixa)

Les dones que han sigut científiques al llarg de la història fins al segle XX són les de les classes privilegiades: només si tenien el suport dels hòmens de la família, el pare, els germans o el marit i si eren científics.

5

Els estels titil·len, els planetes no. Si no hi hagués atmosfera, això no passaria. Quan la llum de l’estel travessa les capes de l’atmosfera, aquesta es refracta i canvia de direcció. Veiem la distorsió i la distorsió és un tremolor de llum.

Anote en la llibreta:

Al Garraf la pluja cau amb violència fins a les dotze de la nit. Després hi ha el cel ennuvolat i les llums, que també parpellegen, de la costa. Castelldefels, Gavà. Haurien d’esperar-nos fins les quatre de la matinada per comprovar què titil·la a la volta celeste. Però tornem a la ciutat, a un altre mapa.

Netejar la ciutat

Al camí cap a l’institut hi ha un pàrquing i al davant, just a la vorera on passem, tres contenidors i normalment un munt de deixalles. A vegades caguerades de gos. A vegades, vidres trencats, ampolles, roba bruta. Per què els contenidors no estan a la part del pàrquing? Per què els han posat de camí a l’institut, just davant d’un ambulatori? Ho desconeixem. A vegades, han de trucar als mossos perquè s’emporten els vidres. Algun nen es pot fer mal.

Hi ha un bar just davant on la parròquia s’ha mantingut fidel tot l’any: copa de conyac de matí, a les vuit, treballadors i obrers, professors en bandada, dones que passegen gossos.

A l’institut no es veuen bé les pantalles perquè les finestres no tenen cortines. Hi ha tres aules amb ordinadors per a uns sis-cents alumnes, hi ha tres laboratoris que no tenen els endolls a les taules, així que quan poses els microscopis perilles d’entropessar amb els cables i no pots posar més de dos per taula, a un costat. Hi ha piques trencades. No hi ha cap aula insonoritzada. No hi ha hort. Els projectors tenen deu anys i a vegades no funcionen. El departament donà una subvenció fa anys per a portàtils per als professors i projectors a les aules però, en cap cas, no s’encarrega del manteniment. Cap professor utilitza els ordinadors perquè van lentíssims.

Tots ho sabem.

I potser, aquest any escolar, tindran d’alcalde un polític que quiere limpiar la ciudad.

Àtoms

Un electró està deslocalitzat. No sembla que estiga a dos llocs, com les aspes d’un ventilador, diu, de fet, és a dos llocs. Avui he vist un home amb bicicleta pel carrer desangelat al costat de l’estació de Sants. Desarrelat. El carrer només s’arrela perquè un grup d’hòmens i dones ballen danses equatorianes. Abaixen i apugen els barrets. Porten minifaldes que volen i a sota els texans. Totes les estacions de tren són perifèria.

L’home porta un caixó al portaequipatge de la bici i vares de ferro per obrir els contenidors i subjectar la tapa. El divendres, a la mateixa hora, vaig veure un home amb bicicleta per un carrer, que és una avinguda que és un antic barranc, del meu poble. Un barranc que porta l’aigua a un altre barranc, un barranc amb nom. No era la primera vegada que el veia. De fet, una nit, quan jo vaig baixar dues bosses de fem, una de restes i una de plàstic, vam parlar. Ell esperava. No hi ha res, li vaig dir, que et puga servir. Avui he vist a Sants al mateix home. Per què, si els electrons poden estar deslocalitzats, nosaltres no?

Ens hem somrigut. Ens tornarem a veure a finals d’abril, quan ja les mànigues curtes siguen el pa de cada dia i somiem amb un estiu que no ens esclafe contra l’asfalt, a prop d’un barranc.