Un laberint de capçades llargues i estretes

«Sin embargo, lo que más espeso y verdoso me parecía era el laberinto de tejos de Somerleyton, emplazado en el centro del terreno misterioso, donde me perdí tan a fondo que no pude encontrar la salida hasta después de haber hecho una línea con el tacón de las botas en la arena blanca, delante de cada uno de los pasillos de setos que habían resultado ser caminos falsos».

Los anillos de Saturno, W.G. Sebald.

Vaig acabar de llegir aquest capítol del llibre i vaig recordar que aquí, en aquesta ciutat que no és la meua, hi havia un laberint. Mai he estat a cap laberint. Imaginava, també, com si estiguérem a Anglaterra, un verd espés que amagaria qualsevol eixida, teixos o plantes amb acícules, verd de ginebre i cap flor. Al nom, laberint d’Horta, no entraven ni el trepitjaven alemanys rossos amb armilles caquis, franceses  amb ulleres de sol i gorra, adolescents anglesos amb els pantalons trencats que corrien i relliscaven per la sorra en les revoltes i els amagatalls. Els laberints només són amb visitants solitaris.

Ha de ser de sorra, el terra, per poder marcar el camí ja traçat, i errat, com féu Sebald? Tots els laberints són així? La manca d’humitat, la descura, o l’excés de visitants ha obert clarianes entre les branques d’arbustos desnerits. No són teixos sinó xiprers. Els romans, això em digueren, van començar a plantar aquests arbres als jardins. Capçades llargues d’escates que sempre viurien, i més que nosaltres, i més que ells. Sempervirens. A Horta pots veure, entre les branques, la solució de l’enigma: les dones tornen per on han vingut, tu ja no t’hi avances, les segueixes, veus uns altres que reculen, no és eixa l’eixida, guanyes temps. Al nom, abans de visitar el laberint per primera vegada, no hi havia trampes ni acompanyament.

Només a l’entrada, després de passejar sense gaire convicció pel parc, els arbres es transformaren en laberint i vaig témer no trobar l’eixida abans de les sis, hora en què el parc tancava. I eixa por em féu molt feliç.

I cinc

1

Diu: digues què vols, què busques, digues la teua llista de desitjos, jo hi crec. Ella creu que jo, que vaig en pijama, són les deu d’una nit de dissabte, i tinc ganes de fotre’m al llit, estirar el llençol fins als ulls, tapar-me la boca i amb sort, caure inconscient fins l’endemà (sense aquests minuts molests de consciència d’abans de dormir), que jo al llindar de la porta diré el que busque (una habitació amb llum, no calen vistes, una finestra, un escriptori, un llit còmode, i les parets sense humitat o taques verdoses per menys de quatre-cents euros) i tota la resta, el món, les persones que tenen habitacions llustroses, les que no, els hòmens que estan a la festa del barri, els Foguerons de les illes, els casers, els propietaris de pisos, els estudiants, pararan les orelles i m’escoltaran. Pitjor encara, que les energies, els fluxos invisibles, els fils dels titelles, que som jo o els altres, o tots junts, m’obeiran. Que el món està fet a la nostra mida. Un pensament infantil. No hem avançat, pense, mentre arrossegue els peus fins a asseure’m al llit, i acumule la pols del parquet a les soles i pense que ella podria, en realitat, escoltar-me. Que no hi ha diferència entre març i juny, guanyaria unes peles, i després no hauríem de veure’ns mai més. Però, t’insinuen, confia en les energies i no en l’amic.

Aleshores, contraataca, jo encara no m’he tapat i fa fred en un àtic sense calefacció, aleshores, t’angoixa la mort? (Jo abans li ho he dit, això, això de la mort, en una declaració estúpida davant algú que creu en les reencarnacions i en els mons fets a mida dels desitjos i les preocupacions pròpies, però feu com si no ho haguera dit perquè si no, el relat prendria consistència, ella no seria tan clara, jo tampoc i els papers es barrejarien). Clar, és la desaparició. No li dic la desaparició total, però ho pense. Total. També l’estima. Tot el que has sentit i sents per les persones, l’amor. Tot l’amor desapareix, això m’angoixava, també. Ah, clar, diu, així és normal que t’angoixe, però això no és el que passa. Hi ha l’ànima. Em conta el curs que segueix sobre la mort, i com és de veres. Abandones diferents cossos, l’emocional i el mental. Hi vius un temps en el cel de les ànimes. Després tornes al món material, el dels cossos. Plató, amiga. He de creure-la, eixa és la premissa. La teua angoixa, diu, es resol canviant de creences. No avancem, el pensament fet a mida.

 

2

Si hi ha persones que t’assenyalen l’eixida d’emergència, hi ha pisos que fan el mateix. He visitat vuit pisos i amb cinc, he imaginat com d’infeliç seria, entre les quatre parets. En l’estil inconfusible dels que exageren, si em quede aquí, me muic.

 

3

No sé si ocorre en altres ciutats, aquí hi ha gent especialitzada a fer negoci llogant i rellogant habitacions. Un negoci sense regular. Apugen preus, cobren quatre-cents euros per una habitació menuda, sense finestra, a penes un llit i un armari, a compartir la cuina i el vàter amb quatre persones més, l’habitatge convertit en una màquina de fer diners. Un espai significa: butxaques que ressonen. Hi ha un home que té vuit pisos a la zona de Gràcia, Gràcia nova, em diuen. Tots en la mateixa mançana verda. L’altre dia vaig veure un anunci que deia que llogaven un llit a una habitació on ja vivia un noi de vint anys, per tres-cents euros. D’aquí poc llogaran el sostre. Tingui, per cent euros, un tros de sostre pels dies que plou.

4

No ho dic en alt perquè em senten les energies. Ho dic fent el mateix cada dia. Mire els missatges i hi ha un desig que es projecta a la pantalla. L’ombra de la felicitat s’estén des que òbric el correu fins que no llig el (seu) nom. Però és una ombra. Per llevar-li foscor, a l’ombra, m’he creat l’espera de tres o quatre noms.

La felicitat, desesperadament, consisteix a dividir les esperes i multiplicar-les fins que es dilueixen.

 

Dietari: Barcelona, dia 45

El mapa és circular: els carreres són radis amb un centre difús, els angles s’han arredonit i les vores, una mica doblades, mantenen el full a l’aire. Vist des de fora, he seguit, o hem seguit, el pla al peu de la lletra.

Primer, ell em va ensenyar el barri, i el que marca l’inici del mapa, el bar. Si era el seu bar preferit també és el meu, cada dos o tres dies, em passe per prendre’m un cafè amb llet o un tallat, i si hi ha sort i l’ordinador està carregat, engegue la maquinària i em pose a escriure. Ens vam divorciar poc després, així que sé que just en aquest bar va sopar per primera vegada amb l’altra. No importa, a una certa edat, una dona ha de saber amb quin tipus d’home s’hi va casar.

Jo també vaig trobar, no sé si per despit, un home més jove que jo, un colombià, barbamec, que es vestia encara amb texans i dessuadora, i que fumava porros de ben d’hora. No va durar gaire, només el temps suficient per a tindre una coma entre el divorci i l’ara.

El segon punt a seguir, o el segon cercle, fou el familiar. Ma mare, morta al 2005 i mon pare, mort al 1998, havien vingut de viatge de noces al Tibidabo. El tren seria de fusta, el funicular antic. Els hi va agradar molt, sobretot ma mare, els últims anys, repetia la història del viatge. Devia estar embarassada, no de mi. Jo tardaria a aparéixer en l’escena i seria per un oblit. El cercle ha estat tancat, però això l’escoltava sense queixar-me que em sabia la història de memòria, que la nòria, que el fred, que el crist, que els arbres i l’enrenou de la ciutat. Per ara poder continuar el viatge, tallar el mapa de la ciutat a la meua mida, repetir el trajecte. Per què els records semblen a vegades més reals que el present? Hi són ben vius, mon pare i ma mare, pujant, sense agafar-se de la mà malgrat la joventut, cap a Vallvidrera.

Ara em trobe una altra vegada al mig del mapa (el sostinc a la mà), i la sensació que tant fa, el principi i el final són els mateixos.

Cent vint quilòmetres per hora

Una llista, una llista apressada (sempre he imaginat que les llistes d’idees inconnexes, o de paraules que salten del cervell al full com els conills que li saltaven de la boca a un personatge d’un conte de Cortázar, tenen el color de les autopistes a cent vint quilòmetres per hora.

Espera, que el personatge de Cortázar acaba saltant ell des del balcó fins el terra. El troben uns xiquets de camí a l’escola.)

Els dies es belluguen i per fer la fotografia he de córrer. Un instant, demane un instant per apuntar trajectes. Les impressions d’una ciutat, d’una escola, d’uns companys de feina, dels cambrers del bar que més m’agrada de tota la metròpoli.

De la sala Flyhard al teatre de la Biblioteca. Dels carrers estrets i carrers llarguíssims que creuen la ciutat: vaig estar caminant durant una hora i encara era al mateix carrer, els nombres se succeïen, cinc-cents, tres-cents, cent. Hi ha els angles que s’obrin i les perpendiculars, els mapes que no caben a un mateix full, els llocs que no apareixen als mapes. No hi són, per exemple, les tres persones que demanen al meu carrer, Gran de Gràcia, asseguts a prop de la boca de metro, i que venien llibres i que demanaven només la voluntat. Les grans ciutats s’assemblen: la mateixa violència amb què participes només surts de casa.

Dels bars, totes les cerveses que m’he empassat sola, el bar valencià que hi ha a prop de casa, terrible, terrible, del rotllo (aquí hi ha un del rotllo?) Poble Sec o Gràcia, Palmer o Rovira, no el senyor, el bar. Sóc més de Palmer, l’entrepà amb cervesa per esmorzar, clients de tot tipus: les dones velles que em miraren estranyades perquè havia demanat, només, una torrada amb tomaca. Aquí a la tomaca se li ha d’afegir alguna cosa.

De les boques de metro, la calor asfixiant, les dues persones que ja he vist vomitant a les papereres de l’andana, el conte, una altra vegada, de Cortázar: les persones que viuen al metro, que tots els que entren o baixen les escales, no surten. Que  hi ha una vida sota la superfície (com aquell home que vaig conéixer als Pirineus i que havia treballat de miner durant vint anys, els pulmons destrossats i un alcoholisme que li va tallar, per l’oblit del fred, un dit del peu). I l’enigma del cartell il·luminat: al cap de setze segons el panel t’anuncia que el metro entra o que tu hi has d’entrar?

De la infinita paciència que hauria de tindre un mestre (recordes aquell xic que vas conéixer que no va deixar de donar classe pels alumnes sinó perquè no suportava els companys, ni el sistema?)

I el contrast entre l’àrea metropolitana, en diuen, i el barri amb barberies cool i sucs que costen cinc euros, i tendes de luxe, i tendes de luxe alternatiu, entre el barri de finques grises, sense comerços i amb un gran supermercat, amb un passeig d’arbres tristos, i on visc.

Espera, què els passa als personatges que no surten mai de les galeries del metro al conte de Cortázar? Perquè no he llegit el conte, me’l van contar. Se m’oblidà preguntar quin és el final. Quin deu ser el final?

Vèrtex

Hi ha cercles al mapa, les voltes que has donat per arribar al mateix lloc, una vegada i una altra. Perquè hi ha els angles, i això, encara que t’havien avisat que l’angle manté el vèrtex, la distància es fa cada vegada més gran i tu gires la cantonada i et trobes, sense referència, una altra vegada a la Gran Via com si el temps, o els passos que hi havies donat, no hagueren existit mai. Ara, però, defuges els cercles i les dreceres. Al paquet de sucre hauria d’haver-hi escrit: segueix els carrers perpendiculars i situa’t als angles rectes.

Hi ha altres cercles no visibles i sense mapa: que mon pare als trenta anys, o abans, quan jo ja havia nascut, anà a una escola d’adults per traure’s el graduat escolar. Jo hi sóc al mirall, anys després, estic davant de gent que vol traure’s el graduat. Com dibuixaries aquest cercle al mapa?

Negació, ira, negociació, depressió, acceptació

Acceptació

[s.XV; del ll. acceptatio, –ōnis, íd.]

f. Acció d’acceptar. L’acceptació d’un honor. L’acceptació d’unes condicions. Tenir, una moda, molta acceptació

ac_cep_ta_ci_ó

Sé que perdré alguna cosa al tren o al metro, ho sé. De la mateixa manera que haguí de tornar al centre perquè havia oblidat el mòbil (vaig estar mitja hora buscant-lo a la bossa, deu minuts asseguda al seient del ferrocarril, deu minuts asseguda al banc del parc, deu minuts de tornada, mentre repassava mentalment els moviments que havia fet), de la mateixa manera sé que quan m’alce un dia, una mica perduda com sempre, abans de girar cap a la dreta primer i després a l’esquerra buscant el cartell de sortida, hauré deixat, entre els dos seients, el mòbil, o les claus, o la tarja. També és possible que em deixe el diari, una llibreta amb tapes que imiten el cuir, negres, emplenada només fins a la meitat i que només em fa sentir orgullosa pel preu.

Fa anys vaig deixar fulls escrits a una llibreria a París perquè volia que algú em llegira, que en aquella època significava que algú em salvara. També vaig llençar a les escombraries els diaris dels dotze als setze, uns quants poemes que parlaven de cireres, del que és vermell fosc, i d’un xic a qui poc després se li moriria el pare. Ara hi ha poques coses que abandonaria i per això, encara que parega un desastre, Bishop, ho és.

De camí a la feina, i de tornada a casa, una casa que ocupe temporalment, desorientada pels angles que formen els carrers, la gent de ciutat i els cotxes i les bicicletes, percep amb claredat el dia que hauré d’anar a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat, o del metro o del tren, per buscar el que hauré perdut. El dia amb què començàvem aquest any, de matinada, vaig oblidar les claus al seient del darrere del taxi. Vam córrer per trobar el taxista i les claus, vam telefonar les companyies de taxis, vaig preguntar altres taxistes sobre els oblits d’altra gent. El resultat fou una caixa de plàstic plena de claus de cotxe i de cases i un policia que em va mirar sense cap mena de confiança. Sota quina caixa s’amagarà la meua antiga clau i a quina anirà a parar la nova?

Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies —després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si perquè t’ajuden cal que tingues un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa— hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10.

És bona

1

Si a les Açores el que canviava era l’oratge (el cel, els núvols verticals, els que s’enganxaven a la falda de Pico, la mar, la direcció del vent), a la gran ciutat, el que canvia són les meues emocions: tot en un mateix dia, sol, pluja, plor, vent, riure. Sembla que algunes ciutats foren construïdes contra l’èsser humà.

2

Pots contar una història amb tots els fragments de conversa que escoltes de camí al treball, al carrilet, de tornada pel passeig de Maria Cristina, o el carrer Blai. Hui, a la porta, una parella s’acomiadava: Cúando quedamos? No lo sé, tú mandas. Totes les converses, els fragments, dues línies al diàleg, estarien associades a un punt de la ciutat, i la unió dels punts dibuixaria una xarxa, o siga un diàleg.

3

Avui m’ha explicat com escriuen la dansa.

4

He hagut d’aturar-me i asseure a un banc, a un dels bancs del passeig, normalment desocupats, és lloc de pas, i buscar claus i tarja. Sé que perdré alguna cosa al tren, ho sé. Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies, després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si l’emergència perquè t’ajuden cal que siga un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa, hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10. Estic impacient per saber el final de la història.