Les ofenses, 2

He telefonat a ma mare. He tornat els coixins al lloc. Quan ha vingut, com si res, li he preguntat si havia vist els coixins verds. En singular, el coixí. L’excusa és fàcil: només hi ha dos, dos cadires, dos coixins. És lògic, i gens egoista, voler un nombre parell. He netejat el banc de la cuina: dos gotes grosses de brou. Jo he menjat macarrons. He llevat pèls llargs i foscos de l’aigüera. Jo duc el cabell curt. He llençat una bola de pèls i pols al fons del passadís, cap a la part sud del pis. He agranat la meua part, el saló, la galeria i la meua habitació i he anat amagant la pols, i els pèls, i alguns trossos de menjar, sota el seu llit, sota la seua còmoda, sota les dues taules (la de l’escriptori i la de la sala). He recordat el que em contà un amic sobre no deixar mai els raspalls de dents a l’habitació de l’hotel. No guardes les joies a la caixa fort, guarda-hi el raspall. He pensat en com de sonora i centrípeta és la paraula malícia.

Anuncis

Ciutats i nines

1

Totes les entrades a les ciutats són lletges. Polígons, benzineres, cartells amb publicitat, fàbriques, aparcaments, bidons. L’entrada a Benidorm també ho és. La ciutat que crea més ombres allargades de tot el país. Ombres que arriben a l’autopista. La casa es troba en una urbanització dels afores, a sota del parc temàtic, davant del Benidorm Palace. Hi ha fileres de cadires motoritzades. Alguns estrangers blanquinosos també van en bicicleta. L’hotel encén el flamenc de la façana, un flamenc rosa i verd, a les sis. Parpelleja. Un home vestit de pallasso anuncia el circ i fa sonar una campana. Podria ser estiu. Podria acostar-me a la cala i em trobaria, un altre cop, amb el cos estirat a la sorra i la calor allargada de l’estiu fins als peus. Deixem els abrics a la perxa i ja no els tocarem fins que no tornem a casa. La ciutat amaga la calor de l’estiu a l’asfalt.

2

Elles creixeran ací. Van a una escola religiosa. Quan arribe, corren cap a mi. M’estiren el coll de la samarreta i diu, la més gran, de set anys: aún es princesa. Aún es princesa. Recorde que ja m’ho va dir a l’estiu. Quan el cos estirat, el cor a l’ombra, i l’avorriment que s’allargava com les ombres dels edificis més alts. Era per algun penjoll que portava? Cap arracada? Avui, als afores d’una altra ciutat igual de trista, on jo he crescut, ho he recordat. Princesa perquè se’m noten les clavícules sota la pell.

3

Quieres ver cómo llora?

Però tu em digueres que ja no volies fills, que ara només volies gossos.

Llora y tiene los ojos de cristal. y mira la ropa. Esto está roto pero lo tengo que coser. Voy a cambiarlo que se ha meado.

—I el de Mar?

Ella lo tiene allí tirado, no sabe cuidarlo. Para qué tiene hijos si no los cuida.

Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.

Corrent continu

Vaig baixar amb el gos fins al camp de sota la casa. Quan el solte, s’escapa, salta, corre fins al pare i el germà. Es reconeixen i es limiten. Però el cride i torna cap a mi, es nota que durant un temps, de menut, algú l’acaricià. També es nota que li pegaven, quan pixava a la terrassa, quan lladrava de nit. Ara es pixa quan veu l’antic amo. M’estima perquè sóc l’única que el trau del clos. Vam baixar fins al camp de tarongers, on ara hi ha plantades algunes oliveres i bresquilleres i on, fa uns anys, l’avi tallà tarongers per deixar la soca com un record d’un temps en què la taronja donava diners. Molts llauradors plantaren caquis.

El gos em segueix fregant-me la cama, i a vegades, tinc por d’entropessar i  caure. Després es confia i s’enfila entre els arbres. La terra està humida, m’hi enganxe. A l’altre camp, comencen els sorolls de les esquelles. Tots dos anem a la tanca que ens separa del ramat. El gos saltironeja, s’acosta al filam, lladruqueja les ovelles, mou la cua. Veig al fons, el pastor, que sembla un vell i que després sabré que només té cinquanta anys. Prim, amb barba i gorra de tela gruixuda, un bastó, i quatre o cinc gossos al voltant. Dic que si el gos moleta, me l’emporte, em diu que no, que avui estan nervioses, les ovelles. Li pregunte el perquè i alça els muscles. Quan contaré després la conversa a l’hora del dinar no entendran res, que això jo no he viscut, que no he viscut els carros ni els hòmens que caminen pel camp tot el dia cuidant animals, que no he vist a casa com feien embotit ni duien, les dones, l’arròs ni el pa al forn. Per això em miraran per dalt del muscle, com una il·lusió estúpida, de xiqueta, o pitjor encara, d’algú de ciutat, amb estudis. Una universitària mai sap de què va la vida (doncs la vida va de trossos que no encaixen i de móns que s’enfonsen més de pressa que els nostres cossos dins la terra)

Perquè mentre el gos corre amunt i avall, content, i l’imagine volent saltar per damunt la tanca i amagar-se entre les potes, i saber què són, aquests animals, què fan, jo parle amb el pastor, que fa més de trenta anys que xafa els barrancs, camins, i camps de secà de Nàquera, que començà amb catorze l’ofici del pare i que ara ja no li dóna per viure. Que ara hi ha molt de control, que la burocràcia, que abans no li agradava aquesta feina solitària i ara sí. I emet sons que no conec i el ramat creu. L’avi, que ha sigut més comerciant que llaurador, em diu després que, en realitat, encara que no ho semble, els pastors lligen molt perquè tenen temps. Però que no ha parlat mai amb ell, que s’han saludat de lluny i en castellà. Per què en castellà?, li pregunte. Perquè era una feina de xurros, vénen a dir, que eren més pobres, intuïsc que volen dir. Si és de Nàquera, l’home. Si parla igual que tu.

I aquests dies de tumult dins i fora, a les aules i al carrer, amb tot de crits i preguntes, i respostes cent mil vegades repetides, i sense veu ja, i comentaris racistes, i companys que t’ajuden i companys que no, i dubtes, i comentaris masclistes, i classes que surten, i «açò és assaig i error», i comentaris classistes, i estratègies errònies, i classes que es desborden, i activitats que funcionen i mal de gola, i xiquets, xiquets, xiquets, pense en dues coses: en aquell dia en què vaig estar una hora mirant un ramat i quan vaig capbussar-me a l’Almadrava. Vaig guardar eixos dos records propers, sense dolor, com dues petxines a una caixa, per aquests dies durs, intensos.

 

Jo volia parlar dels xiquets.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

L’àrea metropolitana

«Profesora, ¿tú sabes qué es el trap?»

Al metro una xiqueta conta a la mare com fa una estona dos hòmens li han bloquejat el pas quan volia sortir de l’ascensor. S’ha posat nerviosa i ha començat a córrer fins arribar a l’andana. Només tenia dos euros i ha comprat el bitllet per arribar a ca sa tia. Al metro, un músic canta Despacito i un home, amb el got en la mà, explica que demana diners i ven mocadors de paper perquè és seropositiu i necessita els diners per pagar el lloguer i els antivirals. Tots dos demanen disculpes. Al metro no hi arriba el vent. Hi ha un desassossec, però, que travessa la ciutat.

«Profesora, para qué quiero saber qué es la presión si no voy a necesitarlo cuando trabaje?»

Ibrahim ha escrit a la taula «Puta Sumaya».

Els mapes canvien

Boutique del cabell. Forn vell, l’antic. Carrer Miraflors. Corre, corre lluny. Les mimoses ja estan seques, del groc al color de l’avellana torrada. Hi ha fúcsies i roses a les floristeries. Un home porta, com una espasa, una biena de pa. Mil trencaments de viure. Forn degustació. Una xica pujada a una caixa fa un discurs sobre Déu, no ens esperem entrar dins el cel, ens crida. Unes adolescents s’aturen, se separen, baixen les escales del metro. Pubilla Cases, parc Joan Miró, Fruitverd, rogles de coloms a les places. Una dona els hi dóna pa, el gos s’enfila pel costat, sense fer-los cas. La dona li toca el musell. Aquesta no és cap súplica ni cap crit d’au de rapinya. Taverna japonesa, menjar casolà, cansaladeria catalana. A la ràdio avui anunciaven que l’aire de Barcelona  sobrepassava el límit dels contaminants atmosfèrics. A l’Hospitalet, entre el carrer Collblanc i Florida, he vist passar un alumne de la primera substitució que vaig fer, somreia i no sé per què me n’he alegrat. Geladeria Xixona. Cada dia, al parc de l’Espanya Industrial, veig l’home que udola els gossos i els ataranta. Jo llegia, ell udolava, descalç a la gespa, els amos dels gossos miraven l’escena i esperaven. Agafà la pilota de la boca del gos més jove i l’aixafà amb les dues mans, com si mossegara. Després, marxà. Els passejos han de tindre algun destí: la pastisseria japonesa, La Ciutat Invisible, el Raval. Els passejos han de tindre algun destí per no ofegar-me dins el mar de la intranquil·litat, els encreuaments infinits, les esperes als semàfors, Barcelona, em van dir, és una ciutat anònima. Al CCCB, Cole i Vila-Matas parlaren de per què els seus personatges caminen: caminen perquè és debades. El ritme dels passos i el ritme del pensament o de les frases. Caminen per lligar pensament i lloc, geografia i discurs. Per què no haurien de caminar? Paraula, espai, semàfor, punt, gir, punt final. No cal el llenguatge per a ser un ésser pensant. Només els humans són éssers lingüístics. Altres vides. La mar hi és, o hi era. Les tiges tombades als descampats segueixen les onades. Encara veig fragments de balenes amagades a la ciutat. Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Fàbriques convertides en centres cívics, escoles i biblioteques: les xemeneies apunten al cel del passat, el fum només és dels cotxes. Línia vermella. Des de l’H fins a Sants, cap a quina direcció he d’anar? A les illes no em perdia, la mesura perfecta. Els mapes canvien, tu, pare, no pots canviar.