Els mapes del cel

1

No hi haurà estels. Però això no ho sabem quan parlem de la següent sessió del curs sobre astronomia a la casa de la convalescència. Tampoc uns mesos abans, al Set Portes, a l’esmorzar organitzat al voltant de la ciència i on, al monòleg que enceta la jornada, es parlarà del paper de les dones a l’astronomia i com la confecció del catàleg d’estels sempre s’ha considerat una feina femenina. Monòtona, laboriosa, detallista, poc lluïda.

El dia començarà ennuvolat i acabarà a l’observatori del Garraf amb una tempesta. No veurem pel telescopi cap llum al cel de maig ni tampoc s’obrirà les comportes de l’observatori. Hi haurà només llums costaneres i mapes del cel a la pantalla que canvia al llarg dels mesos.

Però encara no sabem que no diferenciarem júpiter ni els anells de Saturn perquè els núvols s’estendran per tota la comarca: ara som al restaurant Set Portes, un dissabte al matí.

2

Com a tots els esmorzars de ciència al 7 portes, avui també hi ha el monòleg que enceta la jornada. Aquest cop, però, el de Big Van Theory ha de disculpar-se: justament en una tertúlia dedicada a les científiques, un home comença a parlar.

Les dues científiques convidades per a la tertúlia són Sònia Estradé i Clara Florensa. És el primer cop que la tertúlia no s’emetrà per la televisió a causa de l’aplicació de l’article 155.

Més enllà de la recuperació de figures històriques i d’introduir-les a la tradició, és interessant assenyalar quins són els mecanismes d’ocultació i usurpació del treball científic fet per dones. No se sap quantes han sigut silenciades, el que no queda gravat a la tradició no existeix.

3

Monòtona, dedicada, laboriosa. Aquesta és la feina que feien les dones a l’astronomia a les darreries del segle XIX. Pickering era el director de l’observatori de Harvard i va decidir contractar dones per a processar totes les dades que es disposaven de les estrelles. Hi havia massa dades per a interpretar. A més de la natural disposició de les dones per fer feines poc lluïdes, contractar-les era més barat que contractar hòmens. S’anomenaren les computadores de Harvard i també, de manera despectiva, l’harem de Pickering.

Feina poc lluïda. El sou, la meitat. Darrere d’un gran home hi ha una gran dona: a l’ombra.

Elles s’encarregaven de descobrir i ampliar el catàleg d’estels. Algunes editaven les fotografies i eliminaven els efectes indesitjats, altres classificaven les estrelles comparant les fotografies amb les dels catàlegs que ja existien. També classificaven les imatges anotant-hi la data, el temps d’exposició i la regió de l’espai. I unes altres anotaven les dades en taules que incloïen la localització de l’estel i la seua magnitud. Podem veure-les assegudes a una habitació que sembla el saló d’una casa victoriana, amb la mirada clavada als  papers o a les plaques fotogràfiques. Una d’elles subjecta una lupa. Els cabells recollits en un monyo i els vestits llargs. Hi ha quaderns a les taules i una prestatgeria amb llibres. Tot sembla auster. Encara que la fotografia és en blanc i negre, no podem imaginar els vestits de color.

Leavitt va formar part de les calculadores de Harvard. Va estudiar les estreles variables Cefeides i va descobrir que hi havia relació entre el període i la intensitat lumínica. Com més brillava, oscil·lava més lentament. L’article que va escriure és citat així: Miss Leaving in Pickering, Edward C. «Periods of 25 Variable Stars in the Small Magellanic Cloud». Va descobrir 2400 estels.  Amb el patró establert de la relació entre la luminositat i el període es va disposar d’un mètode efectiu per estudiar la distància dels estels llunyans.

4

De la tertúlia, anote en la llibreta:

Ells són brillants, elles estudioses.

Quan en un estudi sobre el per què les jóvens no trien carreres científiques van preguntar qui era el més intel·ligent d’una classe de la ESO, sempre contestaven amb el nom d’un company, mai una xica, i que quan preguntaven qui era el millor estudiant, qui tenia millor notes, era, en aquest cas sí, una companya. Per què el brillant és brillant? Treu cincs però un set a matemàtiques i participa a classe?

Elles seran les bones estudiants però mai, mai, les brillants. Elles s’hi esforcen, són les empollones. Una feina laboriosa, poc lluïda, constant. I les carreres científiques són per als brillants.

Hi ha segregació vertical i horitzontal. ( Nota: l’esmorzar costa vint-i-cinc euros)

La institucionalització de la ciència va suposar una masculinització. Les dones feien ciència als convents. Quan creen les acadèmies, i no hi havia laboratoris, feien ciència a casa. (Nota: podrien haver parlat del llibre Caliban i la bruixa)

Les dones que han sigut científiques al llarg de la història fins al segle XX són les de les classes privilegiades: només si tenien el suport dels hòmens de la família, el pare, els germans o el marit i si eren científics.

5

Els estels titil·len, els planetes no. Si no hi hagués atmosfera, això no passaria. Quan la llum de l’estel travessa les capes de l’atmosfera, aquesta es refracta i canvia de direcció. Veiem la distorsió i la distorsió és un tremolor de llum.

Anote en la llibreta:

Al Garraf la pluja cau amb violència fins a les dotze de la nit. Després hi ha el cel ennuvolat i les llums, que també parpellegen, de la costa. Castelldefels, Gavà. Haurien d’esperar-nos fins les quatre de la matinada per comprovar què titil·la a la volta celeste. Però tornem a la ciutat, a un altre mapa.

Anuncis

Netejar la ciutat

Al camí cap a l’institut hi ha un pàrquing i al davant, just a la vorera on passem, tres contenidors i normalment un munt de deixalles. A vegades caguerades de gos. A vegades, vidres trencats, ampolles, roba bruta. Per què els contenidors no estan a la part del pàrquing? Per què els han posat de camí a l’institut, just davant d’un ambulatori? Ho desconeixem. A vegades, han de trucar als mossos perquè s’emporten els vidres. Algun nen es pot fer mal.

Hi ha un bar just davant on la parròquia s’ha mantingut fidel tot l’any: copa de conyac de matí, a les vuit, treballadors i obrers, professors en bandada, dones que passegen gossos.

A l’institut no es veuen bé les pantalles perquè les finestres no tenen cortines. Hi ha tres aules amb ordinadors per a uns sis-cents alumnes, hi ha tres laboratoris que no tenen els endolls a les taules, així que quan poses els microscopis perilles d’entropessar amb els cables i no pots posar més de dos per taula, a un costat. Hi ha piques trencades. No hi ha cap aula insonoritzada. No hi ha hort. Els projectors tenen deu anys i a vegades no funcionen. El departament donà una subvenció fa anys per a portàtils per als professors i projectors a les aules però, en cap cas, no s’encarrega del manteniment. Cap professor utilitza els ordinadors perquè van lentíssims.

Tots ho sabem.

I potser, aquest any escolar, tindran d’alcalde un polític que quiere limpiar la ciudad.

Àtoms

Un electró està deslocalitzat. No sembla que estiga a dos llocs, com les aspes d’un ventilador, diu, de fet, és a dos llocs. Avui he vist un home amb bicicleta pel carrer desangelat al costat de l’estació de Sants. Desarrelat. El carrer només s’arrela perquè un grup d’hòmens i dones ballen danses equatorianes. Abaixen i apugen els barrets. Porten minifaldes que volen i a sota els texans. Totes les estacions de tren són perifèria.

L’home porta un caixó al portaequipatge de la bici i vares de ferro per obrir els contenidors i subjectar la tapa. El divendres, a la mateixa hora, vaig veure un home amb bicicleta per un carrer, que és una avinguda que és un antic barranc, del meu poble. Un barranc que porta l’aigua a un altre barranc, un barranc amb nom. No era la primera vegada que el veia. De fet, una nit, quan jo vaig baixar dues bosses de fem, una de restes i una de plàstic, vam parlar. Ell esperava. No hi ha res, li vaig dir, que et puga servir. Avui he vist a Sants al mateix home. Per què, si els electrons poden estar deslocalitzats, nosaltres no?

Ens hem somrigut. Ens tornarem a veure a finals d’abril, quan ja les mànigues curtes siguen el pa de cada dia i somiem amb un estiu que no ens esclafe contra l’asfalt, a prop d’un barranc.

 

Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.

Casa als afores

La felicitat no és tenir tot el que vols però la infelicitat sí que deu ser no tenir mai el que vols. La felicitat deu ser, diu, tindre la possibilitat de poder tindre el que vols. Deu ser estrany comptar amb una família, una casa als afores, festes cada cap de setmana, una feina que t’agrada encara que no et done suficients diners, amistats que es dediquen a la dramatúrgia, a les arts, en general, dues filles boniques i sanes i voler una altra vida. No voler-la, necessitar-la. Saber, com saps que et corre la sang avall i amunt, i que bombeja el cor, que hi ha alguna cosa buida.

Comptar amb. Posseir.

La dona ensenya una casa de fusta enmig del bosc. Un gronxador artesanal. Els troncs dels arbres. Els fills damunt els troncs dels arbres. Són arbres que no es vinclen, on el vent no té res a fer, com la seva vida. Prestatges plens de llibres, un piano. Finestrons nets. Una taula allargada, tamborets. Camins resseguits per pedres. Per què hauria d’escriure? Té dos fills preciosos. Quin interés han de tindre els seus llibres? Quina mentida si ensenya aquesta felicitat opaca. La neu agafa i no hi ha esquerdes on quede congelada. Res es trenca.

La sal es col·loca entre les molècules d’aigua i impedeix que es forme la xarxa de gel. Amb els fills surten de casa la setmana de la nevada i omplin el camí de punts de sal que brillen. El marit, home d’esquena ampla, cap ample i celles amples, agafarà el cotxe perquè treballa a la ciutat. Han construït dues vides? Una per ensenyar-la als fills i al món i una altra que davalla i escriu poemes i queda amb l’amic dissenyador dimarts a les set a sa casa? Per què hauria de dependre d’aquest moment fugisser, la seua vida, quan imagina que el cotxe no tornarà i sent alegria i por alhora?

 

Les ofenses, 2

He telefonat a ma mare. He tornat els coixins al lloc. Quan ha vingut, com si res, li he preguntat si havia vist els coixins verds. En singular, el coixí. L’excusa és fàcil: només hi ha dos, dos cadires, dos coixins. És lògic, i gens egoista, voler un nombre parell. He netejat el banc de la cuina: dos gotes grosses de brou. Jo he menjat macarrons. He llevat pèls llargs i foscos de l’aigüera. Jo duc el cabell curt. He llençat una bola de pèls i pols al fons del passadís, cap a la part sud del pis. He agranat la meua part, el saló, la galeria i la meua habitació i he anat amagant la pols, i els pèls, i alguns trossos de menjar, sota el seu llit, sota la seua còmoda, sota les dues taules (la de l’escriptori i la de la sala). He recordat el que em contà un amic sobre no deixar mai els raspalls de dents a l’habitació de l’hotel. No guardes les joies a la caixa fort, guarda-hi el raspall. He pensat en com de sonora i centrípeta és la paraula malícia.

Ciutats i nines

1

Totes les entrades a les ciutats són lletges. Polígons, benzineres, cartells amb publicitat, fàbriques, aparcaments, bidons. L’entrada a Benidorm també ho és. La ciutat que crea més ombres allargades de tot el país. Ombres que arriben a l’autopista. La casa es troba en una urbanització dels afores, a sota del parc temàtic, davant del Benidorm Palace. Hi ha fileres de cadires motoritzades. Alguns estrangers blanquinosos també van en bicicleta. L’hotel encén el flamenc de la façana, un flamenc rosa i verd, a les sis. Parpelleja. Un home vestit de pallasso anuncia el circ i fa sonar una campana. Podria ser estiu. Podria acostar-me a la cala i em trobaria, un altre cop, amb el cos estirat a la sorra i la calor allargada de l’estiu fins als peus. Deixem els abrics a la perxa i ja no els tocarem fins que no tornem a casa. La ciutat amaga la calor de l’estiu a l’asfalt.

2

Elles creixeran ací. Van a una escola religiosa. Quan arribe, corren cap a mi. M’estiren el coll de la samarreta i diu, la més gran, de set anys: aún es princesa. Aún es princesa. Recorde que ja m’ho va dir a l’estiu. Quan el cos estirat, el cor a l’ombra, i l’avorriment que s’allargava com les ombres dels edificis més alts. Era per algun penjoll que portava? Cap arracada? Avui, als afores d’una altra ciutat igual de trista, on jo he crescut, ho he recordat. Princesa perquè se’m noten les clavícules sota la pell.

3

Quieres ver cómo llora?

Però tu em digueres que ja no volies fills, que ara només volies gossos.

Llora y tiene los ojos de cristal. y mira la ropa. Esto está roto pero lo tengo que coser. Voy a cambiarlo que se ha meado.

—I el de Mar?

Ella lo tiene allí tirado, no sabe cuidarlo. Para qué tiene hijos si no los cuida.