Badalona, Darwin, la mar

Des del pont es veuen els vaixells que esperen entrar al port de Barcelona, els peixos, a baix, que mosseguen els trossos de pa, borses de plàstic, una parella a una canoa. Cap a la costa, la fàbrica d’anís, els bars amb les terrasses, gossos i famílies. Les palmeres en filera, els ponts de ferro que creuen les vies del tren. Una ciutat que toca la metròpoli.

Només pujar les escales, si véns caminant pel passeig marítim, hi ha una estàtua que simula un simi. Els xiquets es fan fotos. Pugen i s’asseuen a les cuixes de l’estàtua, li toquen el cap i esperen amb un somriure o fent el signe de la victòria al clic. El mico mira embaladit una ampolla de licor. Sembla més un home vell i amb barba que un mico. Si fos Darwin, aquesta imatge seria una més del científic caracteritzat com a simi. La idea encara és revolucionària

El pont va ser construït com a pantalà per a la descàrrega de petroli des dels vaixells cisterna. El primer pont, quan encara no hi havia l’estàtua, és de finals de segle XIX i era de fusta. Ja existia l’empresa d’anís i feia vint anys que Darwin havia publicat el llibre l’Origen de les espècies. Ara serveix com a lloc per fer mesures ambientals i alguns animals han creat el seu hàbitat als fonaments de formigó com ho fan als vaixells enfonsats. Quan el pont va passar a propietat pública un pastisser promogué que el pont es conservara com a signe inequívoc de la ciutat. Hi ha una placa que ho explica.

Tots els xiquets i xiquetes de Badalona han anat de visita a la fàbrica i han caminat per la passarel·la del pont. Una manera d’entrar a la mar sense mullar-se. Es fan ara, directes a l’adolescència, selfis amb el fons marí. Durant la visita a la fàbrica expliquen el per què d’un mico a la imatge d’empresa i al nom. Trien una de les explicacions, la més innocent. Hi havia un mico de mascota, un mico vingut d’Amèrica, i els xiquets l’imaginen a dalt de les finestres i penjant-se del sostre.

Fa gràcia, el mico. Apareix sempre a una classe de ciència. L’evolució és revolucionària i encara poc entesa. Alguns dels nois i noies que recorren la passarel·la avui riuen davant la idea que venim del mico. No és que vinguem del mico, no va així, però hi ha qui s’ofén i es nega a escoltar. Va directe al moll de l’ós,al que els importa. Ofén i aquesta ofensa diu molt de nosaltres i de com important és aquesta idea. Sacseja.

Uns quants adolescents tornen asseure’s i envolten el mico de l’ampolla. Si fos un ximpanzè l’estampa seria perfecta. El parent més proper. El germà. Dos o tres turistes despitats caminen pel pont amb un mòbil a la mà que enregistra el dia gris i les ones grises d’una mar una mica picada Algú diu: un badaloní sempre tindrà una ampolla per fer-la sonar.

Si fos Darwin el de l’estàtua, estaria bé col·locada: davant de la mar, lligada a la mar. La seva vida estigué marcada per un viatge llarg, llarguíssim, amb vaixell.

 

Publicat a Ulûm.

Anuncis

Els mapes del cel

1

No hi haurà estels. Però això no ho sabem quan parlem de la següent sessió del curs sobre astronomia a la casa de la convalescència. Tampoc uns mesos abans, al Set Portes, a l’esmorzar organitzat al voltant de la ciència i on, al monòleg que enceta la jornada, es parlarà del paper de les dones a l’astronomia i com la confecció del catàleg d’estels sempre s’ha considerat una feina femenina. Monòtona, laboriosa, detallista, poc lluïda.

El dia començarà ennuvolat i acabarà a l’observatori del Garraf amb una tempesta. No veurem pel telescopi cap llum al cel de maig ni tampoc s’obrirà les comportes de l’observatori. Hi haurà només llums costaneres i mapes del cel a la pantalla que canvia al llarg dels mesos.

Però encara no sabem que no diferenciarem júpiter ni els anells de Saturn perquè els núvols s’estendran per tota la comarca: ara som al restaurant Set Portes, un dissabte al matí.

2

Com a tots els esmorzars de ciència al 7 portes, avui també hi ha el monòleg que enceta la jornada. Aquest cop, però, el de Big Van Theory ha de disculpar-se: justament en una tertúlia dedicada a les científiques, un home comença a parlar.

Les dues científiques convidades per a la tertúlia són Sònia Estradé i Clara Florensa. És el primer cop que la tertúlia no s’emetrà per la televisió a causa de l’aplicació de l’article 155.

Més enllà de la recuperació de figures històriques i d’introduir-les a la tradició, és interessant assenyalar quins són els mecanismes d’ocultació i usurpació del treball científic fet per dones. No se sap quantes han sigut silenciades, el que no queda gravat a la tradició no existeix.

3

Monòtona, dedicada, laboriosa. Aquesta és la feina que feien les dones a l’astronomia a les darreries del segle XIX. Pickering era el director de l’observatori de Harvard i va decidir contractar dones per a processar totes les dades que es disposaven de les estrelles. Hi havia massa dades per a interpretar. A més de la natural disposició de les dones per fer feines poc lluïdes, contractar-les era més barat que contractar hòmens. S’anomenaren les computadores de Harvard i també, de manera despectiva, l’harem de Pickering.

Feina poc lluïda. El sou, la meitat. Darrere d’un gran home hi ha una gran dona: a l’ombra.

Elles s’encarregaven de descobrir i ampliar el catàleg d’estels. Algunes editaven les fotografies i eliminaven els efectes indesitjats, altres classificaven les estrelles comparant les fotografies amb les dels catàlegs que ja existien. També classificaven les imatges anotant-hi la data, el temps d’exposició i la regió de l’espai. I unes altres anotaven les dades en taules que incloïen la localització de l’estel i la seua magnitud. Podem veure-les assegudes a una habitació que sembla el saló d’una casa victoriana, amb la mirada clavada als  papers o a les plaques fotogràfiques. Una d’elles subjecta una lupa. Els cabells recollits en un monyo i els vestits llargs. Hi ha quaderns a les taules i una prestatgeria amb llibres. Tot sembla auster. Encara que la fotografia és en blanc i negre, no podem imaginar els vestits de color.

Leavitt va formar part de les calculadores de Harvard. Va estudiar les estreles variables Cefeides i va descobrir que hi havia relació entre el període i la intensitat lumínica. Com més brillava, oscil·lava més lentament. L’article que va escriure és citat així: Miss Leaving in Pickering, Edward C. «Periods of 25 Variable Stars in the Small Magellanic Cloud». Va descobrir 2400 estels.  Amb el patró establert de la relació entre la luminositat i el període es va disposar d’un mètode efectiu per estudiar la distància dels estels llunyans.

4

De la tertúlia, anote en la llibreta:

Ells són brillants, elles estudioses.

Quan en un estudi sobre el per què les jóvens no trien carreres científiques van preguntar qui era el més intel·ligent d’una classe de la ESO, sempre contestaven amb el nom d’un company, mai una xica, i que quan preguntaven qui era el millor estudiant, qui tenia millor notes, era, en aquest cas sí, una companya. Per què el brillant és brillant? Treu cincs però un set a matemàtiques i participa a classe?

Elles seran les bones estudiants però mai, mai, les brillants. Elles s’hi esforcen, són les empollones. Una feina laboriosa, poc lluïda, constant. I les carreres científiques són per als brillants.

Hi ha segregació vertical i horitzontal. ( Nota: l’esmorzar costa vint-i-cinc euros)

La institucionalització de la ciència va suposar una masculinització. Les dones feien ciència als convents. Quan creen les acadèmies, i no hi havia laboratoris, feien ciència a casa. (Nota: podrien haver parlat del llibre Caliban i la bruixa)

Les dones que han sigut científiques al llarg de la història fins al segle XX són les de les classes privilegiades: només si tenien el suport dels hòmens de la família, el pare, els germans o el marit i si eren científics.

5

Els estels titil·len, els planetes no. Si no hi hagués atmosfera, això no passaria. Quan la llum de l’estel travessa les capes de l’atmosfera, aquesta es refracta i canvia de direcció. Veiem la distorsió i la distorsió és un tremolor de llum.

Anote en la llibreta:

Al Garraf la pluja cau amb violència fins a les dotze de la nit. Després hi ha el cel ennuvolat i les llums, que també parpellegen, de la costa. Castelldefels, Gavà. Haurien d’esperar-nos fins les quatre de la matinada per comprovar què titil·la a la volta celeste. Però tornem a la ciutat, a un altre mapa.

Tough times for orangutans

Un dels reportatges guanyadors del World Press Photo d’enguany és d’una sèrie de fotografies feta al camp de recuperació d’orangutans. Com que els orangutans tenen els braços tan llargs, pots jugar a endevinar de qui són les mans davant de la foto. L’autor és Tim Laman i el lloc és Sumatra, a Indonèsia. El joc consisteix a respondre, per exemple, de qui és la mà que acarona la cara grisosa de l’orangutan més a prop de la càmara. Podria ser d’ell mateix com de l’animal que seu a la segona filera del carretó. O d’un altre. Al centre de recuperació de primats, cada vesprada duen els menuts per fer un passeig. A una altra fotografia, un voluntari del centre porta en braços un orangutan més petit, amb pocs pèls al cap i a les mans. També en aquest cas hi ha una altra mà a sota de la foto, però, humana. La sèrie de fotografies, primer premi dins de la categoria de Natura, té el títol de Tough times for orangutans.

Enmig d’imatges que aturen el cor, hi ha un moment per a respirar, encara que siguen temps difícils, també, per als animals: les instantànies del centre de recuperació dels primats, la llengua apegalosa i multiforme del camaleó, el rellamp enmig del riu de fum i foc que surt d’un volcà. Imatges envoltades d’altres d’imatges descoratjadores de ciutats sota un vel espès de contaminació, de treballadors exhaustos, de refugiats i pares que salven fills del gas lacrimogen.

Els orangutans formen part de la nostra família. Menys pareguts a nosaltres que els ximpanzés, però tanmateix, força semblants. La mà de la segona fotografia, la humana, podia haver estat d’orangutan si no fora pel pèl, diu una amiga quan continuem amb el joc. Clar que és d’un humà. La nostra espècie no es troba en perill d’extinció, malgrat que la majoria de persones visquen en condicions terribles; els orangutans sí que ho estan, en perill d’extinció. Poden arribar a viure fins als quaranta o cinquanta anys. Nosaltres podem viure més anys, encara que hi ha països on l’esperança de vida és la mateixa, quaranta.

Goril·les, humans, ximpanzés i orangutans. La família dels homínids.

Durant el 2013, l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units va enretirar 310 ximpanzés de la investigació, mesura que estava d’acord amb un informe realitzat per l’actual Acadèmia Nacional de Medicina. No cal, venia a dir l’informe, que la majoria d’experiments biomèdics usen els ximpanzés com animals d’experimentació. Més tard, el Servici dels Estats Units per als peixos i la vida salvatge, la FWS, va catalogar els ximpanzés captius «en perill», així que tallava, de soca-rel, els experiments invasius amb aquests animals. Invasiu vol dir tot allò que faça malbé la salut de l’animal.

El NHS se’n quedava, però, cinquanta animals: eren ximpanzés que pertanyien a l’institut federal, i que s’usarien (quin verb) només en cas d’emergències sanitàries. Virus, pandèmies, guerres bacteriològiques. Tanmateix, el novembre del 2015 el director del NHS va anunciar que també portarien als santuaris els 50 ximpanzés federals que quedaven, donat, i cite textualment, a una completa falta d’interés en l’experimentació amb aquests animals.

L’any 2013 Karen Joy Fowler escriu We are all completely besides ourselves, traduït al castellà com Fuera de Quicio, i al llibre, la ximpanzé Fern i la seua bessona celebren plegades l’anunci del NHS.

«El 15 de diciembre de 2011, el New York Times publicó la noticia que el Instituto Nacional de Salud había suspendido todas las ayudas a los estudios biomédicos y conductuales con chimpancés. En adelante, los estudios con chimpancés solo percibirían subvenciones si la investigación es necesaria para la salud humana y no hay absolutamente ningún otro medio de realizarla.

Se señalaban dos posibles excepciones a esta prohibición: las investigaciones sobre imnulogía en curso y las de la hepatitis C, però la conclusión fundamental del reportaje era que la mayor parte de la investigación con chimpancés es totalmente superflua

Aquesta mesura també vingué acompanyada d’algunes veus discordants, fins i tot, de defensors del benestar animal. Tornar a canviar aquests animals d’hàbitat pot causar-los, un altre cop, més estrés. Són animals perduts per a sempre? Els de Peta classifiquen les investigacions segons el que causen a l’animal: traumes físics, traumes mentals, addiccions a drogues, infeccions. També hi ha dues categories més força pertorbadores: ximpanzés que s’han usat com a bioreactors i d’altres com a donants d’òrgan. Més ombres. A la seua web, es queixen de la poca transparència sobre les dades i parlen de presons, i si veus les gàbies on viuen, la paraula és encertada. Els ximpanzés han estat en perill perquè se’ns assemblen. Per això, en una de les investigacions científiques, separaven els nadons de les mares per veure com reaccionaven. Una altra vegada, l’estrés. S’ha comprovat que després d’aquests experiments, els animals pateixen com nosaltres davant una situació de confinament o guerra. S’arrenquen el pèl, tenen el cicle de son i vigília alterat. Es poden recuperar aquests animals?

Si parlem d’evolució, els humans i els ximpanzés compartim categoria taxonòmica. S’anomena tribu (Hominini). Però, segurament hauríem de compartir algun nom més, un calaix per damunt de tribu, — o per sota, segons com mires l’arbre filogenètic—: el que va just dalt de l’espècie, el que comparteixen el coiot i el llop, el gènere. En altres espècies, una vegada descodificat el codi genètic i feta la comparació dels genomes, tal com es va fer també amb els humans i els ximpanzés, s’han reagrupat gèneres diferents amb una similitud menor que existeix entre nosaltres. Segons un experiment clàssic per determinar si un animal té consciència d’ell mateix, el ximpanzé, com els humans, es reconeix davant de l’espill.

El 1986, Ursula K. Leguin escrivia sobre el llibre de Linden (The Legacy of the Ape Language Experiments) i titulava l’article Una disculpa als primats. Durant aquests anys, i les dècades anteriors, els psicòlegs intentaven esbrinar l’origen del llenguatge i per això van intentar ensenyar la llengua de signes americana als ximpanzés. Fern, la ximpanzé del llibre amb què començà la idea d’aquest text, l’esplèndid Fuera de quicio, és una de les ximpanzés que arriba a parlar amb llenguatge de signes. Després, les investigacions d’aquests tipus acabaren. Així finalitza el text d’Ursula K. Leguin:

«La investigación acerca de la capacidad lingüística de los animales se volvió casi imposible, y la financiación para la mayoría de proyectos se cortó hace años. Pero los animales participantes en los experimentos no sólo eran emocionalmente susceptibles, muy inteligentes y sensibles, sino también temperamentales, indómitos y formidables; no eran ni mascotas ni salvajes; eran raros, pero además caros y muy valiosos para la experimentación médica. Así que cuando los experimentos sobre comunicación se cerraron, ¿adivináis qué fue de ellos?»

Karen Joy Fowler també escriu sobre l’experimentació animal:

«Entre los muchos animales robados había un pequeño mocoso llamado Bitches, al que le habían cosido los párpados desde su nacimiento para probar un equipo sónico diseñado para bebés ciegos. El plan era mantenerlo vivo durante tres años en un estado de completa privación sensorial y luego matarlo para ver los efectos producidos en las zonas visual, auditiva y motora de su cerebro.

Yo no deseaba vivir en un mundo donde tuviera que escoger entre bebés ciegos y crías de mono torturadas. Si algo espero de la ciencia, para ser sincera, es que me proteja de tales dilemas, no que me los plantee

No és fàcil. Les relacions entre els humans i els animals són complexes i incòmodes, però jo espere el mateix de la ciència. Hi ha noves possibilitats amb l’avanç de la tecnologia i els models d’organismes generats per ordinador. Com la mateixa escriptora comenta a una entrevista, no hauríem de fer coses que no som capaços de mirar.

(Torne a la fotografia i al joc: De qui és la mà que sosté el nadó orangutan del centre de recuperació de Sumatra?)

El text a Ulûm, Fuera de quicio