Ask your recepcionist o el vi de Porto

Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Porto és una ciutat decadent [1] i sorprenent [2], i des de fa uns anys, com altres ciutats europees, viu immersa en el procés de turistificació.

Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, a Vila Nova de Gaia, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Hem vingut per això, per saber-ne més d’una història on es barregen les nacions i la microbiologia.

La pregunta és senzilla: per què el vi de Porto és dolç?

I la resposta necessita d’una mica d’història i de microbiologia perquè, com passa amb les majories de coses, un fet s’explica, no ja des de diferents vessants del saber, sinó amb la conjunció de.

Al segle XVII, les relacions tenses entre França i Anglaterra, amb prohibicions i restriccions al comerç del vi, feu que els comerciants anglesos buscaren nous llocs on aconseguir vi. Els mercants anglesos ja eren a Porto des del 1600. Trobaren que la regió de l’Alto Douro produïa un vi que podien aprofitar per a les boques dels conciutadans. Una regió àrida, càlida, amb un paisatge escarpat i de terra poc fèrtil, amb  pissarra i esquist lliurava un vi robust i amb cos. El tranport, però, no seria fàcil: van haver d’utilitzar els vaixells (anomenats barcos rabelo, de fons pla i vela quadrada) i navegar el riu Duero fins a la ciutat portuària. Aquesta és la raó perquè el vi que naixia a les ribes del riu Duero, a més de vuitanta quilòmetres de la costa, agafà el nom de la ciutat del nord de Portugal.

El vi de Porto encara no era com el coneixem avui en dia: normalment, encara que hi ha també blanc, l’imaginem com un líquid granat, espès i dolç, servit per a les postres. És al segle XVIII quan els anglesos començaren a exportar-lo i perquè no s’acidificara durant el viatge fins a les illes britàniques, afegiren una mica de brandi al vi. Aquesta addició d’una mica d’alcohol al vi una vegada acabat el procés de fermentació no seria, però, el que definiria el vi de Porto. És, més bé, el fet que la fermentació s’ature abans per l’addició d’alcohol vínic. Aquest procés, anomenat fortificació del vi, es popularitzà a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX. Gràcies a l’alcohol afegit abans de deixar finalitzar la fermentació, el sucre del raïm no es transforma totalment en alcohol.

Com diuen al web de l’Insituto dos Vinhos do Douro e Porto, el vi de Porto és un vi licorós produït a la regió demarcada del Duero sota condicions derivades de factors naturals i factors humans.

Els cellers de Vila Nova de Gaia ara ofereixen tours per a turistes en anglés i portugués i un programa complet de nits de fados amb tast de vins. Tots tenen terrasses per als visitants que només volen gaudir de la dolçor granat. La gentada camina a prop de les taules amb alemanys, italians, japonesos, sota un cel plomat i els para-sols amb el nom del celler escrit en lletres grosses. Fem una foto: el cel és el peu d’una copa amb un raig de vi. Quan tornem a l’hostal, però, amb una ampolla de Porto comprada al supermercat, no preguntarem a la recepcionista com viu (amb un sou baix i un lloguer alt). Factors humans.

[1] https://outra-face.blogspot.com/

[2]https://cidadesurpreendente.blogspot.com/

 

Publicat a Ulûm

Anuncis

Badalona, Darwin, la mar

Des del pont es veuen els vaixells que esperen entrar al port de Barcelona, els peixos, a baix, que mosseguen els trossos de pa, borses de plàstic, una parella a una canoa. Cap a la costa, la fàbrica d’anís, els bars amb les terrasses, gossos i famílies. Les palmeres en filera, els ponts de ferro que creuen les vies del tren. Una ciutat que toca la metròpoli.

Només pujar les escales, si véns caminant pel passeig marítim, hi ha una estàtua que simula un simi. Els xiquets es fan fotos. Pugen i s’asseuen a les cuixes de l’estàtua, li toquen el cap i esperen amb un somriure o fent el signe de la victòria al clic. El mico mira embaladit una ampolla de licor. Sembla més un home vell i amb barba que un mico. Si fos Darwin, aquesta imatge seria una més del científic caracteritzat com a simi. La idea encara és revolucionària

El pont va ser construït com a pantalà per a la descàrrega de petroli des dels vaixells cisterna. El primer pont, quan encara no hi havia l’estàtua, és de finals de segle XIX i era de fusta. Ja existia l’empresa d’anís i feia vint anys que Darwin havia publicat el llibre l’Origen de les espècies. Ara serveix com a lloc per fer mesures ambientals i alguns animals han creat el seu hàbitat als fonaments de formigó com ho fan als vaixells enfonsats. Quan el pont va passar a propietat pública un pastisser promogué que el pont es conservara com a signe inequívoc de la ciutat. Hi ha una placa que ho explica.

Tots els xiquets i xiquetes de Badalona han anat de visita a la fàbrica i han caminat per la passarel·la del pont. Una manera d’entrar a la mar sense mullar-se. Es fan ara, directes a l’adolescència, selfis amb el fons marí. Durant la visita a la fàbrica expliquen el per què d’un mico a la imatge d’empresa i al nom. Trien una de les explicacions, la més innocent. Hi havia un mico de mascota, un mico vingut d’Amèrica, i els xiquets l’imaginen a dalt de les finestres i penjant-se del sostre.

Fa gràcia, el mico. Apareix sempre a una classe de ciència. L’evolució és revolucionària i encara poc entesa. Alguns dels nois i noies que recorren la passarel·la avui riuen davant la idea que venim del mico. No és que vinguem del mico, no va així, però hi ha qui s’ofén i es nega a escoltar. Va directe al moll de l’ós,al que els importa. Ofén i aquesta ofensa diu molt de nosaltres i de com important és aquesta idea. Sacseja.

Uns quants adolescents tornen asseure’s i envolten el mico de l’ampolla. Si fos un ximpanzè l’estampa seria perfecta. El parent més proper. El germà. Dos o tres turistes despitats caminen pel pont amb un mòbil a la mà que enregistra el dia gris i les ones grises d’una mar una mica picada Algú diu: un badaloní sempre tindrà una ampolla per fer-la sonar.

Si fos Darwin el de l’estàtua, estaria bé col·locada: davant de la mar, lligada a la mar. La seva vida estigué marcada per un viatge llarg, llarguíssim, amb vaixell.

 

Publicat a Ulûm.

Tough times for orangutans

Un dels reportatges guanyadors del World Press Photo d’enguany és d’una sèrie de fotografies feta al camp de recuperació d’orangutans. Com que els orangutans tenen els braços tan llargs, pots jugar a endevinar de qui són les mans davant de la foto. L’autor és Tim Laman i el lloc és Sumatra, a Indonèsia. El joc consisteix a respondre, per exemple, de qui és la mà que acarona la cara grisosa de l’orangutan més a prop de la càmara. Podria ser d’ell mateix com de l’animal que seu a la segona filera del carretó. O d’un altre. Al centre de recuperació de primats, cada vesprada duen els menuts per fer un passeig. A una altra fotografia, un voluntari del centre porta en braços un orangutan més petit, amb pocs pèls al cap i a les mans. També en aquest cas hi ha una altra mà a sota de la foto, però, humana. La sèrie de fotografies, primer premi dins de la categoria de Natura, té el títol de Tough times for orangutans.

Enmig d’imatges que aturen el cor, hi ha un moment per a respirar, encara que siguen temps difícils, també, per als animals: les instantànies del centre de recuperació dels primats, la llengua apegalosa i multiforme del camaleó, el rellamp enmig del riu de fum i foc que surt d’un volcà. Imatges envoltades d’altres d’imatges descoratjadores de ciutats sota un vel espès de contaminació, de treballadors exhaustos, de refugiats i pares que salven fills del gas lacrimogen.

Els orangutans formen part de la nostra família. Menys pareguts a nosaltres que els ximpanzés, però tanmateix, força semblants. La mà de la segona fotografia, la humana, podia haver estat d’orangutan si no fora pel pèl, diu una amiga quan continuem amb el joc. Clar que és d’un humà. La nostra espècie no es troba en perill d’extinció, malgrat que la majoria de persones visquen en condicions terribles; els orangutans sí que ho estan, en perill d’extinció. Poden arribar a viure fins als quaranta o cinquanta anys. Nosaltres podem viure més anys, encara que hi ha països on l’esperança de vida és la mateixa, quaranta.

Goril·les, humans, ximpanzés i orangutans. La família dels homínids.

Durant el 2013, l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units va enretirar 310 ximpanzés de la investigació, mesura que estava d’acord amb un informe realitzat per l’actual Acadèmia Nacional de Medicina. No cal, venia a dir l’informe, que la majoria d’experiments biomèdics usen els ximpanzés com animals d’experimentació. Més tard, el Servici dels Estats Units per als peixos i la vida salvatge, la FWS, va catalogar els ximpanzés captius «en perill», així que tallava, de soca-rel, els experiments invasius amb aquests animals. Invasiu vol dir tot allò que faça malbé la salut de l’animal.

El NHS se’n quedava, però, cinquanta animals: eren ximpanzés que pertanyien a l’institut federal, i que s’usarien (quin verb) només en cas d’emergències sanitàries. Virus, pandèmies, guerres bacteriològiques. Tanmateix, el novembre del 2015 el director del NHS va anunciar que també portarien als santuaris els 50 ximpanzés federals que quedaven, donat, i cite textualment, a una completa falta d’interés en l’experimentació amb aquests animals.

L’any 2013 Karen Joy Fowler escriu We are all completely besides ourselves, traduït al castellà com Fuera de Quicio, i al llibre, la ximpanzé Fern i la seua bessona celebren plegades l’anunci del NHS.

«El 15 de diciembre de 2011, el New York Times publicó la noticia que el Instituto Nacional de Salud había suspendido todas las ayudas a los estudios biomédicos y conductuales con chimpancés. En adelante, los estudios con chimpancés solo percibirían subvenciones si la investigación es necesaria para la salud humana y no hay absolutamente ningún otro medio de realizarla.

Se señalaban dos posibles excepciones a esta prohibición: las investigaciones sobre imnulogía en curso y las de la hepatitis C, però la conclusión fundamental del reportaje era que la mayor parte de la investigación con chimpancés es totalmente superflua

Aquesta mesura també vingué acompanyada d’algunes veus discordants, fins i tot, de defensors del benestar animal. Tornar a canviar aquests animals d’hàbitat pot causar-los, un altre cop, més estrés. Són animals perduts per a sempre? Els de Peta classifiquen les investigacions segons el que causen a l’animal: traumes físics, traumes mentals, addiccions a drogues, infeccions. També hi ha dues categories més força pertorbadores: ximpanzés que s’han usat com a bioreactors i d’altres com a donants d’òrgan. Més ombres. A la seua web, es queixen de la poca transparència sobre les dades i parlen de presons, i si veus les gàbies on viuen, la paraula és encertada. Els ximpanzés han estat en perill perquè se’ns assemblen. Per això, en una de les investigacions científiques, separaven els nadons de les mares per veure com reaccionaven. Una altra vegada, l’estrés. S’ha comprovat que després d’aquests experiments, els animals pateixen com nosaltres davant una situació de confinament o guerra. S’arrenquen el pèl, tenen el cicle de son i vigília alterat. Es poden recuperar aquests animals?

Si parlem d’evolució, els humans i els ximpanzés compartim categoria taxonòmica. S’anomena tribu (Hominini). Però, segurament hauríem de compartir algun nom més, un calaix per damunt de tribu, — o per sota, segons com mires l’arbre filogenètic—: el que va just dalt de l’espècie, el que comparteixen el coiot i el llop, el gènere. En altres espècies, una vegada descodificat el codi genètic i feta la comparació dels genomes, tal com es va fer també amb els humans i els ximpanzés, s’han reagrupat gèneres diferents amb una similitud menor que existeix entre nosaltres. Segons un experiment clàssic per determinar si un animal té consciència d’ell mateix, el ximpanzé, com els humans, es reconeix davant de l’espill.

El 1986, Ursula K. Leguin escrivia sobre el llibre de Linden (The Legacy of the Ape Language Experiments) i titulava l’article Una disculpa als primats. Durant aquests anys, i les dècades anteriors, els psicòlegs intentaven esbrinar l’origen del llenguatge i per això van intentar ensenyar la llengua de signes americana als ximpanzés. Fern, la ximpanzé del llibre amb què començà la idea d’aquest text, l’esplèndid Fuera de quicio, és una de les ximpanzés que arriba a parlar amb llenguatge de signes. Després, les investigacions d’aquests tipus acabaren. Així finalitza el text d’Ursula K. Leguin:

«La investigación acerca de la capacidad lingüística de los animales se volvió casi imposible, y la financiación para la mayoría de proyectos se cortó hace años. Pero los animales participantes en los experimentos no sólo eran emocionalmente susceptibles, muy inteligentes y sensibles, sino también temperamentales, indómitos y formidables; no eran ni mascotas ni salvajes; eran raros, pero además caros y muy valiosos para la experimentación médica. Así que cuando los experimentos sobre comunicación se cerraron, ¿adivináis qué fue de ellos?»

Karen Joy Fowler també escriu sobre l’experimentació animal:

«Entre los muchos animales robados había un pequeño mocoso llamado Bitches, al que le habían cosido los párpados desde su nacimiento para probar un equipo sónico diseñado para bebés ciegos. El plan era mantenerlo vivo durante tres años en un estado de completa privación sensorial y luego matarlo para ver los efectos producidos en las zonas visual, auditiva y motora de su cerebro.

Yo no deseaba vivir en un mundo donde tuviera que escoger entre bebés ciegos y crías de mono torturadas. Si algo espero de la ciencia, para ser sincera, es que me proteja de tales dilemas, no que me los plantee

No és fàcil. Les relacions entre els humans i els animals són complexes i incòmodes, però jo espere el mateix de la ciència. Hi ha noves possibilitats amb l’avanç de la tecnologia i els models d’organismes generats per ordinador. Com la mateixa escriptora comenta a una entrevista, no hauríem de fer coses que no som capaços de mirar.

(Torne a la fotografia i al joc: De qui és la mà que sosté el nadó orangutan del centre de recuperació de Sumatra?)

El text a Ulûm.

Leviatán o la ballena

L’apunt: Leviatán o la ballena

Las ballenas aparecieron. Desde la Zodiac no ves cómo de grandes son: ves el espiráculo, la exhalación, el movimiento suave encima del agua. Si las vieras saltar, quizás, pero esto sería cosa del azar, un don. Normalmente saltan fuera del agua cuando el mar está embravecido, como si acompañaran las olas en la corriente. Y tú sales, ataviado de turista, chaleco salvavidas, cara untada de crema solar, los días de mar tranquilo. Las ballenas aparecieron, tres, grisáceas, y no saltaron.

Pocas veces en la vida puedes sentir tanta emoción de golpe. Una oleada, sí, un corazón que salta. Hay quién llora. Parece fuera de lo que es humano, fuera de medida. Dice Philip Hoare que la gracia y la importancia de las ballenas se debe de al hecho que nos recuerdan como de extraño y desconocido es el mar. A pesar de la turistificación del acontecimiento, divisar una ballena es igual de mágico. Habéis salido del puerto, os habéis alejado hacia Pico, dejando el perfil conocido de la isla, la arena nueva de Os Capelinhos, de cuando el volcán destruyó casas y el faro se quedó unos metros adentro, con la esperanza de encontrarlas. Los cachalotes son residentes, pero las ballenas azules, de paso, son más difíciles de ver.

En cambio, los delfines siempre juguetean alrededor de la barca. Llegan, flap-flap, piruetas ligeras, más grandes y robustos de lo que imaginas. Enseñan a las crías a saltar. Después, los verás alimentarse de un banco de peces, molestados por las pardelas, que antiguamente mostraban el camino hacia los delfines a los pescadores. Remor de alas y aletas, violáceo, gris, salpicaduras de agua. Alguien dice que puede ser un tiburón. Con el coletazo, descubres que es un atún, nervioso bajo el agua, el jaleo no tiene nada que ver con delfines ni tiburones.

Los atunes se pescan, las ballenas se cazan. Los delfines y tiburones en las Azores son visitados por manadas de turistas. O bien desde la Zodiac, o bien con el neopreno y chapoteando torpemente en el agua. Algunos tienen los delfines cerca y no los ven, las gafas de buceo empañadas, la mirada hacia la barca y no hacia el horizonte. En medio del mar, somos ridículos. Pero hemos pagado para poder ver lo que no podemos ver en tierra.

De las catorce especies que hay de misticetos, en las Azores podemos ver unos seis. La azul, con que he empezado estas líneas, la ballena con joroba, y unos cuántos rorcuales. El emblema, pero, junto con el milano, el ave que habita estas islas, que confundieron primero con el azor, es un odontocete residente: el gran cachalote, a baleia que cazaban, la misma ballena que perseguía el capitán Ahab.

Leviatán. No hay nada que recuerde un monstruo marino, cuando los vemos deslizarse unos metros delante nuestro. Lo desconocido siempre ha causado más miedo que cualquier monstruo. Con los ojos cerrados, fácilmente pierdes el equilibrio. En cualquier caso, para el animal, es mejor permanecer lejos de los humanos.

Todo en el cachalote está en el récord: el cerebro más grande, el depredador más grande. Todavía no puedo hacerme una idea de cómo es, ni dibujarlo, dice Hoare en el capítulo dedicado al cachalote. Y es muy extraña, la forma, con ese cuerpo truncado, crestas dorsales, la cabeza enorme, que domina el cuerpo, y un espiráculo situado a la izquierda de la cabeza. Incluso el origen del nombre es incierto, y el origen del nombre del órgano espermaceti y el nombre en inglés, sperm whale,  equivocado. Del grupo de los delfines, con dientes, y no de las ballenas con barba -el cachalote, no, no es una ballena- y sin esperma en la cabeza. Cazado hasta hace poco en las Azores, ahora el tamaño de los cachalotes divisados es menor, y el número que hay a los océanos, desconocido. A baleia, dicen. Como los habitantes que viven cerca de un río, y lo nombran simplemente como «el río», los isleños denominan el animal que cazaban de la manera más sencilla y directa possible: a baleia.

Una vez vi desde el acantilado, junto al vigía, un cachalote saltar. Era en agosto. Había una barca cercana, y sacundiéndose los kilos de encima, como si fuera igual de ligero en el aire que en el agua, el animal saltó y la emoción de todo un viaje se contuvo en aquel instante. Y entonces, el cachalote desapareció.