Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

Anuncis