Epíleg: una dona conversa amb el seu cervell

Pròleg: una dona conversa amb la seva cuixa, Anna Swir.

Només per la teva bellesa, diu, puc participar en les cerimònies de l’amor.

Jo sóc diferent de la meua cuixa però no del meu cervell, em va dir. Em va dir, la seva cuixa té entitat, vostè és la seva cuixa? I el seu cervell? Bestiola amoral, diu al poema, referint-se a la cuixa, per la cuixa, gràcies a la cuixa, frueix dels turments místics dels amants, l’èxtasi. Què he de dir-te a tu, cervell, què he d’agrair-te? El plaer i el dolor, sí, però de tu no frueix carnalment cap amant. Bestiola moral, quin encant he d’agrair-te? Gràcies a tu quin reialme tan desconegut com l’oceà se m’obri?

Frases i dones, 3

Carlos Williams Carlos, Paterson.

He dibuixat cercles a les cortines per on m’ofegue. Cada cercle d’una mida, cada línia de gruix diferent. Blanc i negre. També m’he pintat el vestit negre amb ratlles blanques, que tremolen com peixos que mouen la superfície de l’aigua. Li he demanat diners per una guitarra, ha oblidat que eixe era el meu somni, i també li he contat més de tres vegades que el dissabte és el dia de mercat (ell de tota manera, el dissabte ho oblidarà) i que podré, per fi, ocupar l’aparador per ensenyar i vendre magdalenes. Tindre una pastisseria, guanyar diners. Vull fills però ell no. Anit li vaig parlar d’un somni en què teníem dos fills grans, bessons. Me’l vaig inventar. He de fer el paper d’una dona que no es queixa i li agrada la cuina, encara que a vegades, el plat no isca bé (la idea d’un pastís de cols de Brussel·les i formatge per a sopar no li ha agradat, engolia el mos amb aigua, se l’empassava sense assaborir-lo, creu que no ho he notat), i experimentar amb la pintura blanca i negra. Faig que m’equivoque amb els noms dels poetes, Carlos William Carlos. I el que sé, li dic una nit, després que ha arribat cansat de la feina, ho he trobat accidentalment a Internet. No veu que he pintat la casa de manera diferent cada dia? És un crit. Dorm nua, amb el cabell negre i arrissat que és com un marc per al cos admirable. Ell amb samarreta blanca interior. M’agrada la seua olor, la del blanc.

Perquè la relació estiga en equilibri, he de dormir nua, tindre somnis, somnis d’algú creatiu però sense fondària, voler ser guitarrista d’èxit abans que guitarrista, no treballar fora, quedar-me sempre destapada, l’esquena un full blanc, quan ell es desperta i marxa de matí a treballar, tindre un gos una mica desagradable, demanar-li diners per realitzar somnis absurds. En realitat, faig tot això per no alçar-me de matí, asseure’m al costat del gos, que almenys sembla més real que jo, i fotre’m tota l’ampolla de vi abans que arribe de la feina, amb eixe caminar estrany que té, que torç el peu cap endins i el maluc cap enfora, després d’haver parlat amb tres o quatre desconeguts (hòmens i potser una xiqueta) de poesia. Amb mi no. Jo puc valorar-la però sense aprofundir-ne massa. Algú adorable no ha de pensar massa.

Algun dia, Jim, afegiré verí a les magdalenes.

Frases i dones, 2

Almenys, com sempre, conviden ells.

He deixat el sostenidor de flors grogues i grises damunt del llit com qui deixa una cosa oblidada a propòsit a casa de l’amant. Vull que s’hi fixe, quan entre a l’habitació, en el sostenidor (sexe). També el llibre que llig, l’antologia de contes de Foster Wallace, en diagonal, sobre el llit (sexe i intel·lecte). La vela amb l’àngel de ceràmica just davant de la porta (sensibilitat). Els apunts a la còmoda, i a dalt, en un panel de suro, el full informatiu de les conferències sobre arquitectura i desig, o sexe, no ho recorde, el cartell d’una obra de teatre (tornem a l’intel·lecte), una rosa de paper (la sensibilitat). L’únic que no forma part de l’estratagema són les fotos del pare i la mare. També isc jo, de menuda, més rossa que ara i infinitament més feliç. Això no ho sabrà mai.

He canviat els llençols i m’he depilat. El meu germà ha telefonat a les tres, just quan m’arrencava uns pèls de l’entrecella i m’ha dit que la setmana que ve vindrà a veure’m. Aquestes visites ressalten la meua soledat, que és nova, perquè visc a una altra ciutat. Com que es veu que semblava una mica distreta, pel telèfon, m’ha preguntat si tenia cap pla, pel dissabte a la nit. Li he dit que no.

He baixat al bar del meu carrer i m’he recolzat a l’ampit de la finestra. He canviat de posició vàries voltes. He pensat que hauria d’escriure un llibre com aquell que vaig veure a la llibreria Taifa, a la part de darrere la tenda, on més s’acumula la pols, cansada, els llibres de segona mà: relats dedicats a cadascun dels amants. Marcel, Joel, Quim. Noms per a venjar-te. Quin llibre vaig llegir que era, en part, una venjança? Ah, sí, «La filial». Descriu l’exdona i cada paraula que l’hi dedica és una venjança. Se li notarà, a l’escriptora dels relats amb noms d’amant, la rancúnia? Se’m notaria a mi? Això, l’home d’aquesta nit, tampoc ho sabrà.

Durant un moment, recorde totes les nits de mirar en blanc la paret. Al costat, algun amant que ronca, amb l’alé de tabac i whisky, el sexe menut i volàtil. Començaria el relat amb qualsevol d’aquestes matinades. El que suportes per agradar, sobretot als hòmens, no està escrit encara (calla, que sí que n’hi ha, de queixes i venjances). Estarà escrit, el desig frustrat, als relats d’aquell llibre?

Aleshores, ha arribat. Jaqueta negra de pana i botes pseudomilitars. Què hi farem. M’he imaginat un altre cop a casa, amb el cotó-en-pèl ennegrit de màscara d’ulls, el pintallavis a la galta, la loció de neteja, pastosa, que et treu les il·lusions. Almenys, com sempre, conviden ells.

Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).

Caps i conys

Potser la tendència a mirar les formes del cap i les cares s’accentuà per ell, que també ho feia. Per exemple, el president argentí que tenia fesomia de corb. Un pardal. Hi ha hòmens amb cara d’ocell (gros, depredador) i dones i hòmens amb boca de conill o de rateta. Patrons animals. Va entrar al metro un jove amb el cap allargassat, com si s’haguera estret pel pas per la pelvis. El primer cap vegetal, un patró d’altre regne. Un cap cogombre. D’aquí, un salt, tots els caps del metro, una dona rossa, una jove que mirava el mòbil, un cap perdut, un cap de vella que es nugava les sabates (velles també, apedaçades), un cap brasiler que parlava amb un altre i que donava aigua amb un biberó a un cap menut, de galtes rosades i plenes, tots aquests caps havien passat pel mateix tràngol. Hi ha per tant dues certeses, que naixes i que mors.

Desi, de tretze anys, el cabell fosc i llarg, amb malles negres i una bomber, em va dir: Pues yo no creo en nada, sólo creo que salí del coño de mi madre y ya está.

I cinc

1

Diu: digues què vols, què busques, digues la teua llista de desitjos, jo hi crec. Ella creu que jo, que vaig en pijama, són les deu d’una nit de dissabte, i tinc ganes de fotre’m al llit, estirar el llençol fins als ulls, tapar-me la boca i amb sort, caure inconscient fins l’endemà (sense aquests minuts molests de consciència d’abans de dormir), que jo al llindar de la porta diré el que busque (una habitació amb llum, no calen vistes, una finestra, un escriptori, un llit còmode, i les parets sense humitat o taques verdoses per menys de quatre-cents euros) i tota la resta, el món, les persones que tenen habitacions llustroses, les que no, els hòmens que estan a la festa del barri, els Foguerons de les illes, els casers, els propietaris de pisos, els estudiants, pararan les orelles i m’escoltaran. Pitjor encara, que les energies, els fluxos invisibles, els fils dels titelles, que som jo o els altres, o tots junts, m’obeiran. Que el món està fet a la nostra mida. Un pensament infantil. No hem avançat, pense, mentre arrossegue els peus fins a asseure’m al llit, i acumule la pols del parquet a les soles i pense que ella podria, en realitat, escoltar-me. Que no hi ha diferència entre març i juny, guanyaria unes peles, i després no hauríem de veure’ns mai més. Però, t’insinuen, confia en les energies i no en l’amic.

Aleshores, contraataca, jo encara no m’he tapat i fa fred en un àtic sense calefacció, aleshores, t’angoixa la mort? (Jo abans li ho he dit, això, això de la mort, en una declaració estúpida davant algú que creu en les reencarnacions i en els mons fets a mida dels desitjos i les preocupacions pròpies, però feu com si no ho haguera dit perquè si no, el relat prendria consistència, ella no seria tan clara, jo tampoc i els papers es barrejarien). Clar, és la desaparició. No li dic la desaparició total, però ho pense. Total. També l’estima. Tot el que has sentit i sents per les persones, l’amor. Tot l’amor desapareix, això m’angoixava, també. Ah, clar, diu, així és normal que t’angoixe, però això no és el que passa. Hi ha l’ànima. Em conta el curs que segueix sobre la mort, i com és de veres. Abandones diferents cossos, l’emocional i el mental. Hi vius un temps en el cel de les ànimes. Després tornes al món material, el dels cossos. Plató, amiga. He de creure-la, eixa és la premissa. La teua angoixa, diu, es resol canviant de creences. No avancem, el pensament fet a mida.

 

2

Si hi ha persones que t’assenyalen l’eixida d’emergència, hi ha pisos que fan el mateix. He visitat vuit pisos i amb cinc, he imaginat com d’infeliç seria, entre les quatre parets. En l’estil inconfusible dels que exageren, si em quede aquí, me muic.

 

3

No sé si ocorre en altres ciutats, aquí hi ha gent especialitzada a fer negoci llogant i rellogant habitacions. Un negoci sense regular. Apugen preus, cobren quatre-cents euros per una habitació menuda, sense finestra, a penes un llit i un armari, a compartir la cuina i el vàter amb quatre persones més, l’habitatge convertit en una màquina de fer diners. Un espai significa: butxaques que ressonen. Hi ha un home que té vuit pisos a la zona de Gràcia, Gràcia nova, em diuen. Tots en la mateixa mançana verda. L’altre dia vaig veure un anunci que deia que llogaven un llit a una habitació on ja vivia un noi de vint anys, per tres-cents euros. D’aquí poc llogaran el sostre. Tingui, per cent euros, un tros de sostre pels dies que plou.

4

No ho dic en alt perquè em senten les energies. Ho dic fent el mateix cada dia. Mire els missatges i hi ha un desig que es projecta a la pantalla. L’ombra de la felicitat s’estén des que òbric el correu fins que no llig el (seu) nom. Però és una ombra. Per llevar-li foscor, a l’ombra, m’he creat l’espera de tres o quatre noms.

La felicitat, desesperadament, consisteix a dividir les esperes i multiplicar-les fins que es dilueixen.

 

La meua besàvia cosia. La meua àvia, temps després, la que seria la seua nora a partir dels anys cinquanta, cosia sostenidors. Però a més, a la meua besàvia, que de més gran, li agradava ballar i estigué a punt, vora als vuitanta, de tornar a casar-se per quarta vegada, li agradava cosir. Els ulls començaren a fallar-li, i hagué de deixar l’agulla i els fils. A l’altra besàvia, que tenia un ull esguerrat, semblava que algú acabava de furgar-li la parpella, que abaixava, una ditada en un mal lloc, no la vaig veure cosir mai, encara que tinc dot per quan em case que va sorgir de les seues mans. La besàvia a qui li agradava cosir, sortia i ballava a la llar dels jubilats. Fa molts anys d’això. Els fills hagueren d’intervindre perquè no es tornara a casar. Tres fills de diferents pares en una època on divorciar-se encara estava mal vist. La meua àvia, la mare de ma mare, no cosia. Una mirava els bous, l’altra els programes del cor. Només en queda viva una, d’àvia, però com ja he dit, no cus.

De menuda, la mort podia aparéixer de qualsevol forma. No sé per què, durant anys vaig creure que Rilke (no era tan menuda, tindria dotze o tretze anys) havia mort perquè es va punxar amb una rosa. Que la punxa s’hi havia després de la tija i havia viatjat a les venes fins a arribar al cor. La punxa de la rosa s’enganxà als ventricles i els aturà. Si u era poeta, havia de morir poèticament.

Una mica abans també vaig començar a pensar que amb una agulla de cosir, una cosa tan normal com una agulla, et podies morir. Que si et punxaves, i no t’adonaves, l’agulla podia travessar la pell, sigil·losa, com feia amb la tela, i circular com la sang per les venes del cos fins a arribar, com la punxa de la rosa, fins al cor. Aturar-lo.

M’ho va contar la meua besàvia, la balladora? Li va passar a una amiga o a ella mateixa, que abans que l’agulla mortal s’introduïra del tot al cos, va aconseguir extreure-la? En aquella època, creia tot el que em deien les àvies. L’àvia que encara viu em va contar com, com va morir la germana als anys seixanta, d’una pneumònia mal curada, va veure el taüt que s’enlairava agafat per uns àngels d’ales grosses. Durant anys ho vaig creure, vaig creure tot el que em contaven sobre la mort.

Totes aquestes pors infantils, l’agulla, la punxa de la rosa, deixen empremta per com mires el món? Com les ciutats que es construeixen i avancen unes damunt d’altres, el que hem cregut al llarg de la vida està soterrat. Dalt hem amuntegat altres pensaments i creences, i això en definitiva, és una vida.