Biaix

M’agrada mirar les mirades dels hòmens a altres dones. Elles normalment no se n’adonen. La mirada sembla material, que arriba a tocar. Les inspeccione. Tot està sota la superfície. Mire els hòmens que no em miren, no sé si altres dones miraran els hòmens, les mirades, que em miren. Sorprenen, de clares: la intenció.

Ma mare i les amigues diuen que són invisibles. Ma mare i les amigues: una amiga de ma mare, una mica major, salta quan escolta «las mariposas que sentimos» del discurs per a una boda, «quanta fantasia». Les amigues de ma mare són realistes, que és el millor que es pot ser en aquesta vida.

Un nòvio que vaig tindre fa molts anys es va enfadar un cop perquè segons ell havia mirat el company de feina amb desig. Amb la mateixa intenció clara que alguna mirada d’home a un cos de dona desconegut que veu al metro. L’home era un punk fals que tenia pis al centre de València però li agradava encocar-se els caps de setmana a les cases ocupes. Em vaig sorprendre, no sabia que podia mirar així.

Avui Naiara ha lloat el cos d’Anikha: tiene un cuerpazo! Ho ha dit al laboratori mentre jo explicava la pressió. Tenen tretze anys i ja saben distingir quin cos mereix lloança i quin no.

A qui mires més quan vas a la platja?, li vaig preguntar a una amiga. A les altres dones. La mirada segons la mirada dels hòmens. Cuerpazos. Corbes, mamelles, culs sense cel·lulitis. Reconeixem quin cos mereix la lloança. No cal que li ho pregunte a un home hetero. A qui mire més quan vaig a la platja? A qui vull mirar? El desig de ser mirada i no de mirar.

Avui he creuat la mirada al metro amb un home i s’ha vist clara la intenció. Com una cançó qualsevol d’un cantautor de quaranta, nostàlgic i profundament infantil.

 

 

 

 

 

Azures

Nosotros, en realidad, no lo sabemos, pero lo sospechamos: hay una vida que es como un barco gemelo a la nuestra, que sigue una ruta totalmente distinta.

Per què només una altra? Per què bessona? Més vides, ho sospitem: quan dubtàrem seriosament, el vaixell va salpar cap a uns altres indrets, separats després per mars antics. Aquí estic amb la meua primera nòvia, casada i amb dos fills. Més enllà, travessant el gel de l’àrtic, la vida en un altre país, quan vaig dir que sí al contracte a la multinacional. Aquesta vida que visc té tanta importància com les altres, invisibles però certes. Per això, com onades, vénen riures i plors inexplicables i la inequívoca sensació que alguna cosa falla, o siga, que no hi és i que deuria.

 

Cànon

No fou d’un dia per a altre, però és de veres que u pensa a venjar-se quan comencen a anar-li les coses bé. Va començar la llista de manera cronològica: primer, la infantesa. El pare, que abandonà la mare quan ella tenia quatre anys. El nom era un rancor viu. Apuntà el nom del pare amb lletra tremolosa, la m semblava un cuc que es movia per la pàgina blanca. Després, vingueren els altres xiquets de l’escola i el seu malnom a classe (el malnom també era ràbia continguda). Tres noms de xiquets, els que més se’n burlaren del sobrepés. Amb l’adolescència començaren a aparéixer noms d’hòmens: el primer nòvio, que la deixà per una altra xica de la classe. El segon xicot, que l’enganyà. El cap de departament que va estar explotant-la durant anys a l’empresa, el malparit, era el penúltim nom de la llista. Les darreres lletres eren les del nom del marit. Més ben dit, de l’ex. Ara podia pensar en com venjar-se de cadascú, ara que havia acomplert els altres somnis. La casa, els fills, l’amant, els quadres que per fi havia pintat i exposat. Va dissenyar un pla que incloguera a tots, però era difícil una única venjança que tinguera un efecte coral. Podria venjar-se dels antics companys d’escola només amb la seua presència: en forma, llavis vermells, una pintora d’èxit. Els hòmens amb la presència del seu amant, més jove, músic d’èxit. Però necessitaria més temps i excuses per trobar-los. Aleshores, una nit ho entengué: per venjar-se només hauria d’escriure.

Epíleg: una dona conversa amb el seu cervell

Pròleg: una dona conversa amb la seva cuixa, Anna Swir.

Només per la teva bellesa, diu, puc participar en les cerimònies de l’amor.

Jo sóc diferent de la meua cuixa però no del meu cervell, em va dir. Em va dir, la seva cuixa té entitat, vostè és la seva cuixa? I el seu cervell? Bestiola amoral, diu al poema, referint-se a la cuixa, per la cuixa, gràcies a la cuixa, frueix dels turments místics dels amants, l’èxtasi. Què he de dir-te a tu, cervell, què he d’agrair-te? El plaer i el dolor, sí, però de tu no frueix carnalment cap amant. Bestiola moral, quin encant he d’agrair-te? Gràcies a tu quin reialme tan desconegut com l’oceà se m’obri?

Frases i dones, 3

Carlos Williams Carlos, Paterson.

He dibuixat cercles a les cortines per on m’ofegue. Cada cercle d’una mida, cada línia de gruix diferent. Blanc i negre. També m’he pintat el vestit negre amb ratlles blanques, que tremolen com peixos que mouen la superfície de l’aigua. Li he demanat diners per una guitarra, ha oblidat que eixe era el meu somni, i també li he contat més de tres vegades que el dissabte és el dia de mercat (ell de tota manera, el dissabte ho oblidarà) i que podré, per fi, ocupar l’aparador per ensenyar i vendre magdalenes. Tindre una pastisseria, guanyar diners. Vull fills però ell no. Anit li vaig parlar d’un somni en què teníem dos fills grans, bessons. Me’l vaig inventar. He de fer el paper d’una dona que no es queixa i li agrada la cuina, encara que a vegades, el plat no isca bé (la idea d’un pastís de cols de Brussel·les i formatge per a sopar no li ha agradat, engolia el mos amb aigua, se l’empassava sense assaborir-lo, creu que no ho he notat), i experimentar amb la pintura blanca i negra. Faig que m’equivoque amb els noms dels poetes, Carlos William Carlos. I el que sé, li dic una nit, després que ha arribat cansat de la feina, ho he trobat accidentalment a Internet. No veu que he pintat la casa de manera diferent cada dia? És un crit. Dorm nua, amb el cabell negre i arrissat que és com un marc per al cos admirable. Ell amb samarreta blanca interior. M’agrada la seua olor, la del blanc.

Perquè la relació estiga en equilibri, he de dormir nua, tindre somnis, somnis d’algú creatiu però sense fondària, voler ser guitarrista d’èxit abans que guitarrista, no treballar fora, quedar-me sempre destapada, l’esquena un full blanc, quan ell es desperta i marxa de matí a treballar, tindre un gos una mica desagradable, demanar-li diners per realitzar somnis absurds. En realitat, faig tot això per no alçar-me de matí, asseure’m al costat del gos, que almenys sembla més real que jo, i fotre’m tota l’ampolla de vi abans que arribe de la feina, amb eixe caminar estrany que té, que torç el peu cap endins i el maluc cap enfora, després d’haver parlat amb tres o quatre desconeguts (hòmens i potser una xiqueta) de poesia. Amb mi no. Jo puc valorar-la però sense aprofundir-ne massa. Algú adorable no ha de pensar massa.

Algun dia, Jim, afegiré verí a les magdalenes.

Frases i dones, 2

Almenys, com sempre, conviden ells.

He deixat el sostenidor de flors grogues i grises damunt del llit com qui deixa una cosa oblidada a propòsit a casa de l’amant. Vull que s’hi fixe, quan entre a l’habitació, en el sostenidor (sexe). També el llibre que llig, l’antologia de contes de Foster Wallace, en diagonal, sobre el llit (sexe i intel·lecte). La vela amb l’àngel de ceràmica just davant de la porta (sensibilitat). Els apunts a la còmoda, i a dalt, en un panel de suro, el full informatiu de les conferències sobre arquitectura i desig, o sexe, no ho recorde, el cartell d’una obra de teatre (tornem a l’intel·lecte), una rosa de paper (la sensibilitat). L’únic que no forma part de l’estratagema són les fotos del pare i la mare. També isc jo, de menuda, més rossa que ara i infinitament més feliç. Això no ho sabrà mai.

He canviat els llençols i m’he depilat. El meu germà ha telefonat a les tres, just quan m’arrencava uns pèls de l’entrecella i m’ha dit que la setmana que ve vindrà a veure’m. Aquestes visites ressalten la meua soledat, que és nova, perquè visc a una altra ciutat. Com que es veu que semblava una mica distreta, pel telèfon, m’ha preguntat si tenia cap pla, pel dissabte a la nit. Li he dit que no.

He baixat al bar del meu carrer i m’he recolzat a l’ampit de la finestra. He canviat de posició vàries voltes. He pensat que hauria d’escriure un llibre com aquell que vaig veure a la llibreria Taifa, a la part de darrere la tenda, on més s’acumula la pols, cansada, els llibres de segona mà: relats dedicats a cadascun dels amants. Marcel, Joel, Quim. Noms per a venjar-te. Quin llibre vaig llegir que era, en part, una venjança? Ah, sí, «La filial». Descriu l’exdona i cada paraula que l’hi dedica és una venjança. Se li notarà, a l’escriptora dels relats amb noms d’amant, la rancúnia? Se’m notaria a mi? Això, l’home d’aquesta nit, tampoc ho sabrà.

Durant un moment, recorde totes les nits de mirar en blanc la paret. Al costat, algun amant que ronca, amb l’alé de tabac i whisky, el sexe menut i volàtil. Començaria el relat amb qualsevol d’aquestes matinades. El que suportes per agradar, sobretot als hòmens, no està escrit encara (calla, que sí que n’hi ha, de queixes i venjances). Estarà escrit, el desig frustrat, als relats d’aquell llibre?

Aleshores, ha arribat. Jaqueta negra de pana i botes pseudomilitars. Què hi farem. M’he imaginat un altre cop a casa, amb el cotó-en-pèl ennegrit de màscara d’ulls, el pintallavis a la galta, la loció de neteja, pastosa, que et treu les il·lusions. Almenys, com sempre, conviden ells.

Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).