Manual per al març, 1

Faça les seues pàgines matutines. Les matines poètiques de Glück.

No pense que té un tumor al còlon, aquesta massa sòlida, palpable, que es mou amb moviment de la mà com una corda enmig de l’hemiabdomen esquerre. No tots els tumors són esfèrics, però, calle, calle, vostè no pense simplement que té un tumor. És fàcil.

Inspire durant cinc segons. Expire durant cinc segons. Millor si està asseguda, amb les cames en angle recte.

Mire una sèrie de Netflix. No intente llegir.

Escriga, tal com raja, i després faça miquetes els papers i llence’ls. No se’ls quede a la butxaca, dona, ni a la motxilla, l’efecte catàrtic està en el trencament i en el llançament. No es quede a meitat, dona. No serveix. Podria cremar les paraules com feu amb aquella carta que no va llegir, la carta que venia del final de la Terra, dels antípodes.

Faça les seues pàgines matutines: Anne Sexton. Sí, ja sé que no li agrada gaire, però mire:

“Quina és la diferència entre confessar alguna cosa i fer poesia? Es tracta, és clar, de l’art”

Quede’s algunes vesprades al llit. No vaja al gimnàs, no passa res. No faça gran cosa. Llija, ah, ei, no, no intente llegir. No pense en el tumor, dona, no busque pàgines mèdiques a internet. Sí, ja sé que vostè en sap, de medicina. De símptomes i causes. De diagnòstic, proves i tractaments. Mire una sèrie de Netflix. No mire una sèrie sobre assassins en sèrie.

Compre dues plantes. No les mate, si us plau.

Llar o casa o mare

1

Quan òbric la porta de baix, no, abans, quan trac les claus de Tarragona, no les de València, les que tenen un clauer record d’una altra ciutat on no hi he estat, cau la fulla de ponsètia que agafí de casa ma mare. Cau en el terra brut d’un dels carrers de la part baixa de Tarragona, la descuidada, abandonada i plena de coloms. Abans havia caigut de les flors que ma mare tenia, posades en un gerro de vidre, a l’entrada del pis. L’agafí i la guardí a la butxaca del pantaló perquè volia que quan tornara ma mare vera una entrada neta. Una taula de vidre sense fulles ni pètals caiguts ni secs ni assecats. Uns sofàs amb les teles ben tenses i enganxades als coixins dels sofàs i la buata ben esponjosa i la taula de fusta fosca just al mig del rectangle que deixen els dos sofàs i tots els endolls desconnectats i el coixinet elèctric que he utilitzat durant les setmanes de vacances amagat al bagul i les revistes, el comandament i les programacions de teatre i cinema de la comarca dins de la capsa que mon pare li regalà fa molts anys per a un aniversari. La capsa era de fusta vermella, més fosca que el color de les bràctees de ponsètia, com un granat o un coàgul de sang ressec, on hi havia un ram de flors i fulles seques que a ma mare no li va agradar gaire. Les seues flors preferides eren, i són encara, les margarides. Per això va llençar aquella composició aspra i conservà la capsa. Veig la fulla damunt l’asfalt i pense com d’abandonat pot estar un carrer: solars a banda i banda, cap arbre, cap arrel. El negre contra el coàgul vegetal.

2

Ma mare va adquirint peces. Mobles que li donen per restaurar, mobles que, després d’anys a casa, formata, mobles que troba als contenidors. Ompli la casa de mobles: engronsadores, penjadors, taules, tauletes, catrets, espills. Cada vegada que torne al pis hi ha un nou espai ocupat. Ara li agrada pintar la fusta de blanc. Fa unes pinzellades gruixudes, deixa la marca del pèl, i deixa, també, buits on es veu el color original del moble. Rústic, en diu. Dels taulells del fumeral de ca sa mare, una casa als afores del poble enmig d’una rambla, darrere d’una filera de plàtans vells, ha fet fer una taula. Anà al ferrer d’un poble veí. Ara tenim una taula redona i pesada de rajoles, ferro i pòrlam: el dibuix, però, és bonic, el motiu és una carxofa. És un regal de noces que quedarà al costat de la biblioteca. Ma mare sedimenta la casa: posa capes als mobles i capes a les parets. Construeix i canvia sense treure gran cosa: afegeix nous esquers per a la vista, nous colors vius. Verds i grocs. Penja cortines. Penja quadres i socarrats i peluixos i marcs per posar fotos que des de fa anys estan buits. Als racons, col·loca nans de fusta que miren sorpresos i feliços o enfeinats la vida que passa. A vegades, sembla que tot sobrepasse la mida del pis. Que l’embalum no hi càpiga. Que els objectes estiguen a punt de caure de les parets o de les finestres. Que es llançaran els nans a l’asfalt del carrer. Que tot estiga a punt de vessar(-se). Que els pètals puguen omplir els vidres i el cel que es veu des de les habitacions. Perquè també d’ençà que va quedar-se sola, va decidir que hi hauria moltes flors a casa. Gerros plens de fulles, flors i tiges a la cuina i al saló. Un ram verd de plàstic al quarto de bany xicotet. Un ram verd de plàstic al quarto de bany gran. Manolls de flors seques al meu quarto. Una llimera, que irremeiablement sembla que es mor, al balcó que dóna a l’horta. Cactus envellits a la galeria de la cuina. Orquídies al menjador. Crassulàcies al balcó més assolellat de la casa. Pètals fúcsies i blancs i grocs, no vermells. Cintes bicolors a les baranes. I de cap manera, cap margarida.

Diria que em cuide

Fa cinc minuts que mira a l’armari de vidre. Hi ha poca cua, el seu cistell està baix de la cinta però no molesta els que som a la filera. És menuda, amb el cabell curt. Se li noten les venes. Porta una jaqueta grisa i uns pantalons verds. I botins. Fa dies que començà la primavera. Jo porte l’uniforme del gimnàs, passe, sense dutxar-me pel supermercat de camí a casa. Compre civada, iogurt, quefir, torrades de pa integral i una ampolla de vi, només una. Jan em va conèixer un dia com aquests, en la cua, jo mirava l’aparador de vidre, tenia en la mà una ampolla de vi negre i al carro dues caixes d’ampolles de cervesa. No tenia cap festa, però vaig mentir. Què vols preparar, maca? Gintònics, potser? Avui també compre bajoqueta i dues carabassates. La meua setmana consisteix a treballar, gimnàs, menjar i preparar els àpats de l’endemà. Bròquil, bajoca, pimentó. Arròs, pasta. A vegades, truita. Diria que em cuide. Les persones avancen. He de comprar condons per si ve Jan aquest cap de setmana. No volia. No vull, maca, em va dir, encara no sé si estàs bé. Tinc una ampolla de vi que li ensenye a la caixera, allarga la mà i li la done. La dona ha deixat de mirar l’aparador tancat amb clau amb els estants plens de begudes. Buida el cistell damunt la cinta: pernil dolç, xoriço, dos paquets de llaunes de cervesa. En el moment en què pague sent el meu mòbil vibrar. Abans de posar els paquets a la bossa, done una ullada ràpida als missatges. Jan ve. Sent una cuca a l’estómac. La dona menuda demana a la dependenta, quan jo ja ho tinc tot enllestit i m’enfile cap a la porta, que, per favor, li trega de l’armari la ginebra.

El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

La forma de les històries, 2

Li preguntaria al meu marit: Is this a good moment, darling?

(Al carrer uns xiquets juguen. Són quasi les deu. La companya de pis exclama: fa molt de temps que no sent xiquets jugar al carrer! Me n’alegro)

Sé quins moments no han sigut bons. Però la vida és molt trista també en la mirada només a l’absència. Trista no, pobra.

(El noi que està al centre de menors, el que arribà més tard, fa una setmana que no ve a l’institut. Ha vingut hui a dir-nos que té problemes al centre, que l’acusen de fumar porros i robar. Que sa mare està a l’hospital, al Marroc. Dorm al centre, però viu al carrer. M’ha ensenyat uns senyals, uns arraps, a l’avantbraç, m’ha explicat alguna cosa, no l’he entés.)

Vaig caure un matí del gronxador, tinc un senyal a la barbeta de tres centímetres de llarg, en diagonal.

(A la sala de profes han desaparegut diners del pot del concurs de Sant Jordi. No és la primera vegada. Van deixar de recollir diners dels pastissos que pagaven el viatge de quart perquè sempre faltaven monedes i mai sobraven pastissos. Sabem que no som millors que la mitjana, falta saber si som pitjors)

Tenia sis anys, quan vaig caure del gronxador. Ja no queda res, d’aquells sis anys, només la cicatriu.

(Han canviat els contenidors de lloc i quan anem a la feina o els xiquets van a escola, no se’ls troben, plens, a vessar de deixalles a la vorera. Però avui hi ha bosses de fem al fanal, just a la cantonada, entre l’aparcament de cotxes i la porta de l’escola).

Quan tenia vuit anys vaig ensopegar contra la paperera verda, metàl·lica, que hi havia al meu carrer perquè em vaig girar per veure si els meus pares miraven com corria. Just en el moment en què girava la cara, un altre cop, cap endavant, em trobí la paperera. Vaig rebotar i caure. Tornaria a caure, ara, si ells, tots dos, tornaren a recollir-me del terra.

Bones notícies, males notícies, qui ho sap.

La forma de les històries, 1

Tinc eriçons perquè tinc infecció d’orina. No estic enamorada. Podria haver confós estar enamorada amb la infecció. Si la direcció és ment cos, també pot ser cos ment: tinc eriçons, puc estar enamorada. Però mai ha sigut una cosa certa, és un interrogant. Papallones no, ni petits animalons enlluernadors. Tal vegada palometes, palometes peludes de tacte repulsiu.

Em pregunte en quin moment de la història sóc: si a punt de meravellar-me o d’estampar-me (estampar-me, espantar-me). Sóc a la línia recta, com volia abans la meua vida. Que hi haguera dos o tres enamoraments i morts naturals. Des de fora, el crític literari què veuria? Què pensaria d’aquesta línia que pot baixar o pujar, o que ja fa baixada o pujada? Primer de tot, no sabria si sóc o  no el personatge principal. Des de fora, el còmput és positiu: habitació, parella, feina. Hauria de desglossar aquestes tres paraules: habitació decent o no, sou, horari, estrés, companya de pis amable i neta o no, amics llunyans o no, dolors de cap, treball a barri deprimit, número d’orgasmes per setmana, número de besos, discussions o no, número de vegades que ric. Coits i passejos.

Li preguntaria el personatge al crític: Is this a good moment, darling?

 

Manuals per al cos

Els peus s’han de col·locar amb els talons junts i les puntes separades. Dibuixes una ve baixa. En canvi, a l’altra classe, la dels dilluns, els peus els has de posar junts, amb el costat intern paral·lel a la vora de l’estora. Has de  crear desafiaments, diu la mestra: els polzes creuats que volen separar-se, les mans que volen tocar el sostre, els peus que volen endinsar-se al sòl. Entre totes, diu, heu d’aixecar el sostre. Els dits s’estiren, els costats s’estiren. Els genolls, diu, estirats des del peu. Des del peu, allargues la cama. Les cames i els malucs s’han girat cap a l’esquerra, però el tronc i els braços miren en front. Un desafiament: que tingues forces contràries i que tanmateix no et mogues. Com si t’anares a aixecar sense doblegar-te. Els animals s’estiren, els animals són més intel·ligents que nosaltres. Diu A. que no caldria incorporar més moviments sinó deixar de fer-ne alguns.