Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.

Anuncis

La literatura uneix i desuneix

Si ella ho sabés, segur que em perdonava.

Alguna cosa així. A vegades, estúpidament, m’he alegrat de no haver pagat l’hotel. L’hotel, els regals. M’he gastat massa diners en ella. Amb ell, però, ara que envia encara textos inspirats en Bernhard, li escriuria un altre poema i no em perdonaria. Encara que jo en vaig guanyar més, de descobriments.

El que més greu em sap, escriuria per continuar amb el joc, és haver-te parlat de Bernhard.

 

Feminist killjoy

Arriba a meitat de la reunió per dir-nos que la mare d’una alumna, que donava el pit quan estava a asseguda esperant per parlar de la seua filla amb direcció, ha apartat el fill, s’ha aixecat, i amb la mamella que penjava s’ha adreçat a d’ell. Que quan ell l’ha cridat, la dona no s’ha amagat el pit sota la brusa. Que el pit era bonic. Que el pit no era d’ella. Que s’apostava un sopar. O un cigarro. La directora, en canvi, diu que sí, que la mamella penjava massa i que la forma no era esfèrica. Cap implant. La dona ha marxat. Ell ha entrat a meitat de la reunió i parlant del material que li falta a l’alumna, ha sortit el tema de la mamella. La mamella amunt i avall. Dos minuts. Tres minuts. Un minut. Riures. Ah, si poguérem haver vist la mamella. Qui no tenia material? Té llibre o no, l’alumna?

Aleshores, la professora de matemàtiques s’aixeca, agafa la carpeta i dóna un colp a la taula. Fa d’aixafaguitarres de la festa: la culpa no és del masclisme ni de la gitanofòbia. Las gitanillas de primero. La teta que salía, clonc, clonc. El atuendo del barrio es el chándal. Se ve que ahora está de moda ser bisexual. Los tops que me llevan. La gordita. La culona y la tetuda. Tots els comentaris van a la llista invisible del fer riure. Tot és graciós, la joia dels acudits. Matem entre tots aquesta joia, per favor.

 

Diari de setembre, 1

No s’agafa de la barra ni es recolza a la paret del vagó. Estén els dos braços, ell que és curt, i recolza els palmells travessant tota l’amplària del metro. Jo sóc a un costat. Pense en la demostració de força. Una dona vol passar i ell ha d’aixecar el braç. No faig cap comentari. Les coses se succeeixen i el que no dius queda penjat al moment, al just moment en què ho havies de dir, i ara una matèria, la matèria que deixen els gestos, els mots a la gola, tot el que passa per sota la superfície, i més enllà, sota els metres fins on arriba el darrer raig de sol a la mar, tot això t’impedeix parlar. Què fas, ara, amb unes paraules que vénen de moments ja morts?

No faig cap comentari.

Avui un company de feina quan passa pel meu costat m’ha agafat de la cintura, suaument, sí, a penes un gest, però hi ha col·locat els dits. No li dic res. Tampoc quan, tot passant pel laboratori, mentre feia classe, els hi diu als nens que es porten bé amb mi o amb ell es van a cagar. La demostració de.

Calle quan una professora diu a una altra professora: es un prejuicio, pero a los gitanos no te los creas. No te los creas.

Les violències es queden i les paraules pengen, i hauries de poder cridar, i llençar les lletres com a pedres, i apartar mans, apartar, aixafar mots que cremen, ser implacable, Lucy.

 

 

Semblen dos cossos diferents

El meu costat esquerre és un altre. L’hemisferi cerebral, el braç, el muscle, el maluc, les estries del maluc, el genoll, les estries del genoll, el peu, l’angle de la sofraja, el dit gros esquerres semblen d’un altre cos. Un hemicos que treballa del matí, des que llostreja, fins a la nit. El meu costat dret ha anat de vacances, estiueja vora mar, al Trabucador, a la Granadella. S’estova a la tovallola, sota el para-sòl, deixa que la sal adobe la pell, el vent li embulla els cabells, i dorm. El meu costat dret s’asseu amb la cama estirada, recolzat el peu a la taula, la meitat de la caixa toràcica s’eixampla. Beu un mojito, fuma un cigarret, sota l’ombra desigual d’un eucaliptus. Reviu altres estius. Es llença a l’aigua des del trampolí, hi ha algues, fulles de posidònia, meduses i eriçons de mar amagats entre les escletxes de les roques. Agafa la bicicleta i pedaleja fins al poble, va al mercat, compra sardines, torna suat amb la bossa al manillar. El vent porta sorra a la tovallola, pica la mar, fa tremolar el para-sòl. Riu. Llig. Entén les paraules. Les paraules desxifren el sentit de l’agost. Troba petxines d’argent.

El meu costat esquerre aspre, present, es troba concentrat en un punt. Dins un os redó i menut als budells.

No totes les famílies s’assemblen

A la meua família jo sóc la rara perquè m’agrada llegir. També vol dir la inútil. Mon pare demana sempre a ma germana, i al marit, que li ajude amb la feina important: posar el para-sòl al terrat, dur la serra elèctrica al taller, canviar el telèfon o comprar un ventilador a la tenda d’electrodomèstics. Tindre un marit també dóna més punts en la graella de la utilitat. Ella va fins a Almenara, els arreplega i els porta amb el cotxe. Ells cuiden dels xiquets. Ella porta els amics i s’hi passen dies a la casa, menjant i bevent. Favors a canvi de favors. Jo llig. A mi també em fan favors però no esperen que els siga útil, ja. Sembla que ells han entés millor que jo la meua naturalesa. Mai em pregunten com funciona el microones o què han de fer, al banc. Ella els fa la renda. Sembla que no només el sentit útil de la vida els unisca, també la llengua. La manera d’entendre la vida és la mateixa, les paraules, aleshores, són les mateixes. S’ha casat dues vegades, jo llig. També fer servir el microones i comprar un ventilador, però no conduïsc, no tinc home.

Quan érem xicotetes, ella baixava a la tenda a ajudar-los. No li feia por cobrar, tornar el canvi, parlar amb les senyores del barri que li demanaven arròs, un conill, llet. Usava una maquineta per posar les etiquetes amb el preu, això és el que més li agradava. Jo també feia servir la maquineta, però res d’anar a la caixa, res de parlar amb ningú. Preferia quedar-me dalt, amb la televisió. Feia els llits, em queixava a ma mare que ella, com que anava a la tenda, no feia el seu. Em renyien, o una cosa o l’altra.

Des d’aleshores, potser, intente parlar de coses pràctiques, que els interessen. Però, se’m nota la distància i que preferiria ser a un altre lloc.

Si m’escriuen, ho fan en castellà. Jo faig una barreja estranya de llengua, la meua, la seua, amb errades. Escriure bé sense faltes greus i amb una certa cura, també és un signe de raresa, a la família. Intente suavitzar les diferències.

No m’he posat crema, li vaig dir a ma mare. Per què? Vaig bufar i m’allunyí de la vora de la piscina, l’aigua s’havia escalfat durant tot el dia, volia submergir-me fins que haguera passat l’agost, fins a tindre un horari, alguna notícia. Peresa, vaig respondre. Ma mare repetí, peresa. Em vaig adonar de la lletra que sobrava, de la inadequació, de què mai me’n sortiria: perea, vaig repetir, com si rectificara. Aleshores, amb una mica d’orgull, però quant a penes, tal vegada per l’efecte dels anys, contestà: peresa, ja sé el que és.

Nino

«Al capdavall, ella se’l mereixia, el Nino, perquè considerava que estimar-lo volia dir intentar tenir-lo, i no esperar que ell la volgués.»

Va mirar el braç que es definia quan movia la canya de pescar. Ell, primer cap a darrere, després, inclinant una mica més el cos, va estirar els braços cap a la mar. Vuit canyes en línia a dos metres de la vora. El bíceps es marcava, els dos feixos de músculs. Del llatí musculus , format a partir del terme grec μûς ‎(mus, «rata») amb el diminutiu culus, és a dir, “ratolí”, per la semblança que té un múscul en estirar-se o arronsar-se amb la forma d’un ratolí, per exemple el múscul del braç.

«Per exemple, el múscul de braç». Les terminacions nervioses que tremien i contreien les fibres. Al fons, el cel de baix, darrere de les finques de la urbanització, es va encendre i la lluna desaparegué. Els ratolins s’amagaven. Ella encara continuava amb l’error: esperava que ell la volguera.