Diria que em cuide

Fa cinc minuts que mira a l’armari de vidre. Hi ha poca cua, el seu cistell està baix de la cinta però no molesta els que som a la filera. És menuda, amb el cabell curt. Se li noten les venes. Porta una jaqueta grisa i uns pantalons verds. I botins. Fa dies que començà la primavera. Jo porte l’uniforme del gimnàs, passe, sense dutxar-me pel supermercat de camí a casa. Compre civada, iogurt, quefir, torrades de pa integral i una ampolla de vi, només una. Jan em va conèixer un dia com aquests, en la cua, jo mirava l’aparador de vidre, tenia en la mà una ampolla de vi negre i al carro dues caixes d’ampolles de cervesa. No tenia cap festa, però vaig mentir. Què vols preparar, maca? Gintònics, potser? Avui també compre bajoqueta i dues carabassates. La meua setmana consisteix a treballar, gimnàs, menjar i preparar els àpats de l’endemà. Bròquil, bajoca, pimentó. Arròs, pasta. A vegades, truita. Diria que em cuide. Les persones avancen. He de comprar condons per si ve Jan aquest cap de setmana. No volia. No vull, maca, em va dir, encara no sé si estàs bé. Tinc una ampolla de vi que li ensenye a la caixera, allarga la mà i li la done. La dona ha deixat de mirar l’aparador tancat amb clau amb els estants plens de begudes. Buida el cistell damunt la cinta: pernil dolç, xoriço, dos paquets de llaunes de cervesa. En el moment en què pague sent el meu mòbil vibrar. Abans de posar els paquets a la bossa, done una ullada ràpida als missatges. Jan ve. Sent una cuca a l’estómac. La dona menuda demana a la dependenta, quan jo ja ho tinc tot enllestit i m’enfile cap a la porta, que, per favor, li trega de l’armari la ginebra.

Anuncis

El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

La forma de les històries, 2

Li preguntaria al meu marit: Is this a good moment, darling?

(Al carrer uns xiquets juguen. Són quasi les deu. La companya de pis exclama: fa molt de temps que no sent xiquets jugar al carrer! Me n’alegro)

Sé quins moments no han sigut bons. Però la vida és molt trista també en la mirada només a l’absència. Trista no, pobra.

(El noi que està al centre de menors, el que arribà més tard, fa una setmana que no ve a l’institut. Ha vingut hui a dir-nos que té problemes al centre, que l’acusen de fumar porros i robar. Que sa mare està a l’hospital, al Marroc. Dorm al centre, però viu al carrer. M’ha ensenyat uns senyals, uns arraps, a l’avantbraç, m’ha explicat alguna cosa, no l’he entés.)

Vaig caure un matí del gronxador, tinc un senyal a la barbeta de tres centímetres de llarg, en diagonal.

(A la sala de profes han desaparegut diners del pot del concurs de Sant Jordi. No és la primera vegada. Van deixar de recollir diners dels pastissos que pagaven el viatge de quart perquè sempre faltaven monedes i mai sobraven pastissos. Sabem que no som millors que la mitjana, falta saber si som pitjors)

Tenia sis anys, quan vaig caure del gronxador. Ja no queda res, d’aquells sis anys, només la cicatriu.

(Han canviat els contenidors de lloc i quan anem a la feina o els xiquets van a escola, no se’ls troben, plens, a vessar de deixalles a la vorera. Però avui hi ha bosses de fem al fanal, just a la cantonada, entre l’aparcament de cotxes i la porta de l’escola).

Quan tenia vuit anys vaig ensopegar contra la paperera verda, metàl·lica, que hi havia al meu carrer perquè em vaig girar per veure si els meus pares miraven com corria. Just en el moment en què girava la cara, un altre cop, cap endavant, em trobí la paperera. Vaig rebotar i caure. Tornaria a caure, ara, si ells, tots dos, tornaren a recollir-me del terra.

Bones notícies, males notícies, qui ho sap.

La forma de les històries, 1

Tinc eriçons perquè tinc infecció d’orina. No estic enamorada. Podria haver confós estar enamorada amb la infecció. Si la direcció és ment cos, també pot ser cos ment: tinc eriçons, puc estar enamorada. Però mai ha sigut una cosa certa, és un interrogant. Papallones no, ni petits animalons enlluernadors. Tal vegada palometes, palometes peludes de tacte repulsiu.

Em pregunte en quin moment de la història sóc: si a punt de meravellar-me o d’estampar-me (estampar-me, espantar-me). Sóc a la línia recta, com volia abans la meua vida. Que hi haguera dos o tres enamoraments i morts naturals. Des de fora, el crític literari què veuria? Què pensaria d’aquesta línia que pot baixar o pujar, o que ja fa baixada o pujada? Primer de tot, no sabria si sóc o  no el personatge principal. Des de fora, el còmput és positiu: habitació, parella, feina. Hauria de desglossar aquestes tres paraules: habitació decent o no, sou, horari, estrés, companya de pis amable i neta o no, amics llunyans o no, dolors de cap, treball a barri deprimit, número d’orgasmes per setmana, número de besos, discussions o no, número de vegades que ric. Coits i passejos.

Li preguntaria el personatge al crític: Is this a good moment, darling?

 

Manuals per al cos

Els peus s’han de col·locar amb els talons junts i les puntes separades. Dibuixes una ve baixa. En canvi, a l’altra classe, la dels dilluns, els peus els has de posar junts, amb el costat intern paral·lel a la vora de l’estora. Has de  crear desafiaments, diu la mestra: els polzes creuats que volen separar-se, les mans que volen tocar el sostre, els peus que volen endinsar-se al sòl. Entre totes, diu, heu d’aixecar el sostre. Els dits s’estiren, els costats s’estiren. Els genolls, diu, estirats des del peu. Des del peu, allargues la cama. Les cames i els malucs s’han girat cap a l’esquerra, però el tronc i els braços miren en front. Un desafiament: que tingues forces contràries i que tanmateix no et mogues. Com si t’anares a aixecar sense doblegar-te. Els animals s’estiren, els animals són més intel·ligents que nosaltres. Diu A. que no caldria incorporar més moviments sinó deixar de fer-ne alguns.

La llum rosada des de l’altra banda (Diari, 2019)

Dorm malament, ara, a la part nova de la casa. Està molt bruta. S’hi està millor, sí, tret de la nit, perquè hi ha l’espai del costat que dóna al carrer i té llum. Que les persianes no tanquen del tot. Hi havia la llum que travessava finestres, de vesprada, una mica ataronjada, i que jo mirava des de l’altra part, la meua part, de la cuina al saló fosc, fosquíssim, del bany a la galeria, del quadrat de la rentadora a la meua habitació. Ara em fixe en les teranyines. Hi ha en tots els racons i enmig del sostre, en un fil gros que sembla una llàgrima grisa. Em fixe en les parets brutes i no en la llum ocre, rosada. Però tinc dues habitacions més, una compartida. Tanmateix, junt amb la pols, a la nit em desperten el trànsit dels cotxes, els passos de la gent, tacons o rodes de maletes (hi ha tres hostals al carrer, no sé quants pisos turístics). Hi ha un hostal per a jóvens al principi del carrer.

Aquesta nit m’han despertat riures al carrer. He recordat que el dia que anàrem de l’Ametlla a l’Ampolla, eixa nit no vaig poder dormir, la passí amb dolor. A l’endemà caic malalta del tot. Francesc em cuida però té una idea equivocada de la salut.

Darrere de cossos i mesures

1

Vaig estirar-me damunt la llitera, bocaterrosa. Portava només el sostenidor i unes bragues. Ell, a qui m’havien recomanat perquè era expert en fàscies, em va posar una tovallola damunt els malucs fins a les sofrages. Va prémer els omòplats, va prémer el trapezi esquerre, on tenia el dolor. Amb una mà damunt de l’omòplat esquerre i l’altra mà a la part dreta de les lumbars va girar els braços, com si volguera girar-me el tronc noranta graus sense fer que es mogueren les cames. De sobte, alçà de manera brusca els braços i respirà fortament. Un sospir. Se’m tallà una mica la respiració. Ho va repetir tres o quatre vegades. A la segona vaig riure. Crec que se m’encengueren les galtes. Em va parlar de la importància de les fàscies, que comprenien els músculs. Després peguí la volta. Em posà una mà sota el bescoll, aguantant-me una mica el pes del cap, i l’altra just baix de l’inici del sacre. Cinc, deu minuts. Podien haver passat moltes coses.

Em va explicar que a vegades quan treballava, mentre estirava un lligament o alliberava un feix de músculs, veia, o li venien, imatges sobre la persona que tenia a sota, estirada. Em va dir que si feia alguna cosa artística. Em va dir que hauria de fer-ne alguna cosa, d’aquesta tendència. Veus paraules o quadres, li preguntí. Taulells de ceràmica? Mans plenes de fang? Llibretes amb cues de tinta? Digues, què.

 

2

Em vaig estirar a la llitera. No, no m’estirí. Em demanà que m’asseguera a la cadira. Que respirara normalment. Col·locà la cadira al costat, em va mirar el perfil. Acostà el cap, semblava una agrimensora. Menys corba per ací, més duresa per… Et demanaré dues coses, em va dir. La primera que quan segues et col·loques un coixí redó o una tovallola doblegada a les lumbars i que mantingues l’esquena recta. La segona és que faces un exercici. Feu que estirara el coll inclinant-lo una mica cap enrere. Va pressionar una mica, posant-me la mà damunt la barbeta. Més enrere. Deu vegades, tres repeticions. El que et passa és que tens el costum d’abaixar massa el cap.

 

3

D’abaixar massa el cap, el dolor de l’hemicos. Paraules que no va veure l’agrimensora. Les fàscies escrites i pintades, totes les paraules al vers les coses que no dius i l’os que cada dia és més dur, més opac, amb una fusta menys estriada. Un ou. Un sou. Que no hi havia cap senyal, que la vida és senzilla i matèria, que el dolor és un mecanisme, que ve d’un mecanisme. Idiota. Digues, què.