Semblen dos cossos diferents

El meu costat esquerre és un altre. L’hemisferi cerebral, el braç, el muscle, el maluc, les estries del maluc, el genoll, les estries del genoll, el peu, l’angle de la sofraja, el dit gros esquerres semblen d’un altre cos. Un hemicos que treballa del matí, des que llostreja, fins a la nit. El meu costat dret ha anat de vacances, estiueja vora mar, al Trabucador, a la Granadella. S’estova a la tovallola, sota el para-sòl, deixa que la sal adobe la pell, el vent li embulla els cabells, i dorm. El meu costat dret s’asseu amb la cama estirada, recolzat el peu a la taula, la meitat de la caixa toràcica s’eixampla. Beu un mojito, fuma un cigarret, sota l’ombra desigual d’un eucaliptus. Reviu altres estius. Es llença a l’aigua des del trampolí, hi ha algues, fulles de posidònia, meduses i eriçons de mar amagats entre les escletxes de les roques. Agafa la bicicleta i pedaleja fins al poble, va al mercat, compra sardines, torna suat amb la bossa al manillar. El vent porta sorra a la tovallola, pica la mar, fa tremolar el para-sòl. Riu. Llig. Entén les paraules. Les paraules desxifren el sentit de l’agost. Troba petxines d’argent.

El meu costat esquerre aspre, present, es troba concentrat en un punt. Dins un os redó i menut als budells.

Anuncis

No totes les famílies s’assemblen

A la meua família jo sóc la rara perquè m’agrada llegir. També vol dir la inútil. Mon pare demana sempre a ma germana, i al marit, que li ajude amb la feina important: posar el para-sòl al terrat, dur la serra elèctrica al taller, canviar el telèfon o comprar un ventilador a la tenda d’electrodomèstics. Tindre un marit també dóna més punts en la graella de la utilitat. Ella va fins a Almenara, els arreplega i els porta amb el cotxe. Ells cuiden dels xiquets. Ella porta els amics i s’hi passen dies a la casa, menjant i bevent. Favors a canvi de favors. Jo llig. A mi també em fan favors però no esperen que els siga útil, ja. Sembla que ells han entés millor que jo la meua naturalesa. Mai em pregunten com funciona el microones o què han de fer, al banc. Ella els fa la renda. Sembla que no només el sentit útil de la vida els unisca, també la llengua. La manera d’entendre la vida és la mateixa, les paraules, aleshores, són les mateixes. S’ha casat dues vegades, jo llig. També fer servir el microones i comprar un ventilador, però no conduïsc, no tinc home.

Quan érem xicotetes, ella baixava a la tenda a ajudar-los. No li feia por cobrar, tornar el canvi, parlar amb les senyores del barri que li demanaven arròs, un conill, llet. Usava una maquineta per posar les etiquetes amb el preu, això és el que més li agradava. Jo també feia servir la maquineta, però res d’anar a la caixa, res de parlar amb ningú. Preferia quedar-me dalt, amb la televisió. Feia els llits, em queixava a ma mare que ella, com que anava a la tenda, no feia el seu. Em renyien, o una cosa o l’altra.

Des d’aleshores, potser, intente parlar de coses pràctiques, que els interessen. Però, se’m nota la distància i que preferiria ser a un altre lloc.

Si m’escriuen, ho fan en castellà. Jo faig una barreja estranya de llengua, la meua, la seua, amb errades. Escriure bé sense faltes greus i amb una certa cura, també és un signe de raresa, a la família. Intente suavitzar les diferències.

No m’he posat crema, li vaig dir a ma mare. Per què? Vaig bufar i m’allunyí de la vora de la piscina, l’aigua s’havia escalfat durant tot el dia, volia submergir-me fins que haguera passat l’agost, fins a tindre un horari, alguna notícia. Peresa, vaig respondre. Ma mare repetí, peresa. Em vaig adonar de la lletra que sobrava, de la inadequació, de què mai me’n sortiria: perea, vaig repetir, com si rectificara. Aleshores, amb una mica d’orgull, però quant a penes, tal vegada per l’efecte dels anys, contestà: peresa, ja sé el que és.

Nino

«Al capdavall, ella se’l mereixia, el Nino, perquè considerava que estimar-lo volia dir intentar tenir-lo, i no esperar que ell la volgués.»

Va mirar el braç que es definia quan movia la canya de pescar. Ell, primer cap a darrere, després, inclinant una mica més el cos, va estirar els braços cap a la mar. Vuit canyes en línia a dos metres de la vora. El bíceps es marcava, els dos feixos de músculs. Del llatí musculus , format a partir del terme grec μûς ‎(mus, «rata») amb el diminutiu culus, és a dir, “ratolí”, per la semblança que té un múscul en estirar-se o arronsar-se amb la forma d’un ratolí, per exemple el múscul del braç.

«Per exemple, el múscul de braç». Les terminacions nervioses que tremien i contreien les fibres. Al fons, el cel de baix, darrere de les finques de la urbanització, es va encendre i la lluna desaparegué. Els ratolins s’amagaven. Ella encara continuava amb l’error: esperava que ell la volguera.

Flames d’arbres que cremen

Els senyals també els veiem després, a vegades. Per exemple, ella ara, després de quatre anys s’adona que la major part que va estar amb ell va estar aguantant els seus canvis d’humor i els atacs. Esperava que canviara, ell i la relació. L’esperança va fer que no veiera els senyals. Mentre vivia això, projectava una imatge feliç d’una parella, fills que vindrien, una casa vora mar, un treball que al final ell no deixaria. O s’ho inventa, i no hi havia senyals, i només després, una vegada desaparegut, veu els arbres on hi havia el bosc, els arbres cremaven.

Ara viu vora mar, té feina i una terrassa que deixa veure una franja de cel barrejat amb l’horitzó del Delta.

Hi ha dones que persegueixen reflexos, els ho han ensenyat.

Per exemple, un senyal que hauria de ser suficient per veure l’arbre que crema, el fum que s’enlaira i tot el perill al bosc, fou que ella demanara, no una, sinó dues vegades, braves per compartir sense preguntar-m’ho. Si això no és una flama, digueu-me què és.