Els mapes del cel

1

No hi haurà estels. Però això no ho sabem quan parlem de la següent sessió del curs sobre astronomia a la casa de la convalescència. Tampoc uns mesos abans, al Set Portes, a l’esmorzar organitzat al voltant de la ciència i on, al monòleg que enceta la jornada, es parlarà del paper de les dones a l’astronomia i com la confecció del catàleg d’estels sempre s’ha considerat una feina femenina. Monòtona, laboriosa, detallista, poc lluïda.

El dia començarà ennuvolat i acabarà a l’observatori del Garraf amb una tempesta. No veurem pel telescopi cap llum al cel de maig ni tampoc s’obrirà les comportes de l’observatori. Hi haurà només llums costaneres i mapes del cel a la pantalla que canvia al llarg dels mesos.

Però encara no sabem que no diferenciarem júpiter ni els anells de Saturn perquè els núvols s’estendran per tota la comarca: ara som al restaurant Set Portes, un dissabte al matí.

2

Com a tots els esmorzars de ciència al 7 portes, avui també hi ha el monòleg que enceta la jornada. Aquest cop, però, el de Big Van Theory ha de disculpar-se: justament en una tertúlia dedicada a les científiques, un home comença a parlar.

Les dues científiques convidades per a la tertúlia són Sònia Estradé i Clara Florensa. És el primer cop que la tertúlia no s’emetrà per la televisió a causa de l’aplicació de l’article 155.

Més enllà de la recuperació de figures històriques i d’introduir-les a la tradició, és interessant assenyalar quins són els mecanismes d’ocultació i usurpació del treball científic fet per dones. No se sap quantes han sigut silenciades, el que no queda gravat a la tradició no existeix.

3

Monòtona, dedicada, laboriosa. Aquesta és la feina que feien les dones a l’astronomia a les darreries del segle XIX. Pickering era el director de l’observatori de Harvard i va decidir contractar dones per a processar totes les dades que es disposaven de les estrelles. Hi havia massa dades per a interpretar. A més de la natural disposició de les dones per fer feines poc lluïdes, contractar-les era més barat que contractar hòmens. S’anomenaren les computadores de Harvard i també, de manera despectiva, l’harem de Pickering.

Feina poc lluïda. El sou, la meitat. Darrere d’un gran home hi ha una gran dona: a l’ombra.

Elles s’encarregaven de descobrir i ampliar el catàleg d’estels. Algunes editaven les fotografies i eliminaven els efectes indesitjats, altres classificaven les estrelles comparant les fotografies amb les dels catàlegs que ja existien. També classificaven les imatges anotant-hi la data, el temps d’exposició i la regió de l’espai. I unes altres anotaven les dades en taules que incloïen la localització de l’estel i la seua magnitud. Podem veure-les assegudes a una habitació que sembla el saló d’una casa victoriana, amb la mirada clavada als  papers o a les plaques fotogràfiques. Una d’elles subjecta una lupa. Els cabells recollits en un monyo i els vestits llargs. Hi ha quaderns a les taules i una prestatgeria amb llibres. Tot sembla auster. Encara que la fotografia és en blanc i negre, no podem imaginar els vestits de color.

Leavitt va formar part de les calculadores de Harvard. Va estudiar les estreles variables Cefeides i va descobrir que hi havia relació entre el període i la intensitat lumínica. Com més brillava, oscil·lava més lentament. L’article que va escriure és citat així: Miss Leaving in Pickering, Edward C. «Periods of 25 Variable Stars in the Small Magellanic Cloud». Va descobrir 2400 estels.  Amb el patró establert de la relació entre la luminositat i el període es va disposar d’un mètode efectiu per estudiar la distància dels estels llunyans.

4

De la tertúlia, anote en la llibreta:

Ells són brillants, elles estudioses.

Quan en un estudi sobre el per què les jóvens no trien carreres científiques van preguntar qui era el més intel·ligent d’una classe de la ESO, sempre contestaven amb el nom d’un company, mai una xica, i que quan preguntaven qui era el millor estudiant, qui tenia millor notes, era, en aquest cas sí, una companya. Per què el brillant és brillant? Treu cincs però un set a matemàtiques i participa a classe?

Elles seran les bones estudiants però mai, mai, les brillants. Elles s’hi esforcen, són les empollones. Una feina laboriosa, poc lluïda, constant. I les carreres científiques són per als brillants.

Hi ha segregació vertical i horitzontal. ( Nota: l’esmorzar costa vint-i-cinc euros)

La institucionalització de la ciència va suposar una masculinització. Les dones feien ciència als convents. Quan creen les acadèmies, i no hi havia laboratoris, feien ciència a casa. (Nota: podrien haver parlat del llibre Caliban i la bruixa)

Les dones que han sigut científiques al llarg de la història fins al segle XX són les de les classes privilegiades: només si tenien el suport dels hòmens de la família, el pare, els germans o el marit i si eren científics.

5

Els estels titil·len, els planetes no. Si no hi hagués atmosfera, això no passaria. Quan la llum de l’estel travessa les capes de l’atmosfera, aquesta es refracta i canvia de direcció. Veiem la distorsió i la distorsió és un tremolor de llum.

Anote en la llibreta:

Al Garraf la pluja cau amb violència fins a les dotze de la nit. Després hi ha el cel ennuvolat i les llums, que també parpellegen, de la costa. Castelldefels, Gavà. Haurien d’esperar-nos fins les quatre de la matinada per comprovar què titil·la a la volta celeste. Però tornem a la ciutat, a un altre mapa.

Anuncis

Explosió

La dona que mira l’home que mira la dona que no és ella. Tu que camines per Àfrica, però pensant en mi. 

Algú deu adonar-se’n. Fa llargues mirades mentre al voltant la gent passa i bufa, corregeix exàmens, escriu el que no escriuen els alumnes, posa notes, talla frases que volen motivar. Algú beu aigua a la font. Fa calor a les classes i al pati. Els alumnes comencen a llençar-se aigua, mullen el terra de davant els lavabos. Hi ha un malestar. Ella porta també motxilla, i es maldiu, sembla una alumna, no ha millorat: com una tortuga o un cargol entrant a la biblioteca. La història més interessant seria la de l’altra noia: la mirada. Hi ha dies que porta els llavis vermells. Se li fa crosta al llavi de baix, se’l mossega. Pells del color de la sang, com si es descamara. Té tres tatuatges al braç, una enfiladissa verda. Els tatuatges actuals tenen colors precisos. La tinta en color és més dolorosa, sobretot el blau, va dir-li. Fa calor a les classes i a la sala de professors i a consergeria, l’institut, a finals de primavera, sembla una olla a punt d’explotar. Les mirades s’han intensificat. Algú podria explotar. Veu els mateixos ulls que van somriure (a d’ell i a d’ella, per separat) com dues llargues serps que se’ls cruspeixen, com cendra. La informació és important. Els alumnes no saben què és decebedor però sí decepció. Per què ha de mirar el desig d’un altre? Perquè la de mirar i inventar? La informació hauria de sortir cara: hauries només d’anunciar les debilitats amb els amics. Quina és la paraula que resumeix el teu primer any a l’institut? Com és possible que hi haja tanta vida mínima, subtil, sota el que ocorre entre dues, tres persones?

El pit es mou. No són paraules: es mou. El cor canvia de lloc. O les clavícules. Hi ha moments en què creu que les pupil·les quedaran apegades a l’esquena pàl·lidíssima i fràgil sota una camisa de tirants de colors. Que el terra cremarà, que es desullarà, que tot l’institut, els exàmens, els excels, les pantalles, les fotocopiadores, les finetres, els dossiers i els llibres desapareixeran per sempre. Dins de les línies verdes i marrons d’iris.

(Perquè si t’hi fixes és ella el motiu. I el desig que arrossega, que només és una mirada)

(Ell es desdibuixa i es perd)

(La sororitat, ja)

Casa als afores

La felicitat no és tenir tot el que vols però la infelicitat sí que deu ser no tenir mai el que vols. La felicitat deu ser, diu, tindre la possibilitat de poder tindre el que vols. Deu ser estrany comptar amb una família, una casa als afores, festes cada cap de setmana, una feina que t’agrada encara que no et done suficients diners, amistats que es dediquen a la dramatúrgia, a les arts, en general, dues filles boniques i sanes i voler una altra vida. No voler-la, necessitar-la. Saber, com saps que et corre la sang avall i amunt, i que bombeja el cor, que hi ha alguna cosa buida.

Comptar amb. Posseir.

La dona ensenya una casa de fusta enmig del bosc. Un gronxador artesanal. Els troncs dels arbres. Els fills damunt els troncs dels arbres. Són arbres que no es vinclen, on el vent no té res a fer, com la seva vida. Prestatges plens de llibres, un piano. Finestrons nets. Una taula allargada, tamborets. Camins resseguits per pedres. Per què hauria d’escriure? Té dos fills preciosos. Quin interés han de tindre els seus llibres? Quina mentida si ensenya aquesta felicitat opaca. La neu agafa i no hi ha esquerdes on quede congelada. Res es trenca.

La sal es col·loca entre les molècules d’aigua i impedeix que es forme la xarxa de gel. Amb els fills surten de casa la setmana de la nevada i omplin el camí de punts de sal que brillen. El marit, home d’esquena ampla, cap ample i celles amples, agafarà el cotxe perquè treballa a la ciutat. Han construït dues vides? Una per ensenyar-la als fills i al món i una altra que davalla i escriu poemes i queda amb l’amic dissenyador dimarts a les set a sa casa? Per què hauria de dependre d’aquest moment fugisser, la seua vida, quan imagina que el cotxe no tornarà i sent alegria i por alhora?

 

Lucy, Frances, M.

1

Vaig arribar a la pàgina. Encara no havia llegit el llibre però ja deia la frase que havia vist, i que m’havien dit, uns mesos abans. Sigues implacable. Clar, no era contra algú, sinó a favor d’u(na). Sigues implacable amb el teu compromís i contra tot.

Lucy Barton aleshores, crec, que no ho entén. Després sí.

2

Històries d’amor entre dones. El nucli de la història, o el que perviu, és la relació entre amigues. Frances Ha, Lila, Lenù, Hannah, Tyler.

Per què la relació fonamental de la teua vida hauria de ser una relació amorosa i sexual amb un home?

3

Ens creuem poques vegades a la setmana. Ens saludem a la sala de professors, coincidim els dimarts quan totes dues entrem una hora més tard. Té seixanta-anys o una mica més. Treballava a una editorial. Llig. Els alumnes, cruels, fan el mateix que fa la societat: si ets dona i vella, t’acusaran de vieja loca. Usen els mateixos insults. A vegades, és ells o tu.

Les dues ens emocionem una mica quan coincidim amb un escriptor. Sí, la lectura és solitària però està bé trobar algú que li agrada el mateix que tu. És una unió. Em portarà un llibre d’algú que desconec.

4

Les llàgrimes no es veuen al teatre. Les llàgrimes de Cyrano s’intueixen. Se m’ha oblidat dir-li-ho a ma mare.

 

Les ofenses, 2

He telefonat a ma mare. He tornat els coixins al lloc. Quan ha vingut, com si res, li he preguntat si havia vist els coixins verds. En singular, el coixí. L’excusa és fàcil: només hi ha dos, dos cadires, dos coixins. És lògic, i gens egoista, voler un nombre parell. He netejat el banc de la cuina: dos gotes grosses de brou. Jo he menjat macarrons. He llevat pèls llargs i foscos de l’aigüera. Jo duc el cabell curt. He llençat una bola de pèls i pols al fons del passadís, cap a la part sud del pis. He agranat la meua part, el saló, la galeria i la meua habitació i he anat amagant la pols, i els pèls, i alguns trossos de menjar, sota el seu llit, sota la seua còmoda, sota les dues taules (la de l’escriptori i la de la sala). He recordat el que em contà un amic sobre no deixar mai els raspalls de dents a l’habitació de l’hotel. No guardes les joies a la caixa fort, guarda-hi el raspall. He pensat en com de sonora i centrípeta és la paraula malícia.

Les ofenses, 1

Jo tinc les meues coses, tots tenim les nostres coses. Els coixins de les dues cadires que hi ha al saló (una habitació de pas, més bé, sense finestres) els va comprar ma mare l’octubre passat. Les dates del referèndum. Són verds i hi ha dibuixats amb fil uns quadres. Els he comptats, en són setanta-tres. S’enganxen amb dues vetes també verdes. No fa joc amb cap altre verd de l’habitació: només amb unes fulles seques que també comprà ma mare i que hem col·locat en un plat ròmbic. Quan vaig tornar de Nadal, siga per la feina siga perquè encara a hores d’ara no m’hi havia recol·locat, de passar de viure a un quart a viure a un principal, no me’n vaig adonar. Ahir mentre despenjava un calendari del 2017 que no era meu, per cert, i  penjava un quadre amb tons rosa i blaus pastel on es veu una casa com pintada per un infant, vaig veure que una de les cadires no tenia el coixí. Un i no dos. Oh, clar, he pensat i he anat a l’altre saló. Allí estava, culpable. El coixí damunt d’una cadira d’un altre saló. Com que jo també tinc les meues coses no he desnugat les vetes del coixinet sinó que he agafat la cadira i l’he canviada per la cadira nua que tenia. La companya podria tornar en qualsevol moment. M’he entropessat amb l’estenedor de peu que està al passadís i de poc que caic amb la cadira i em pegue contra el cantó de la còmoda que hi ha a l’entrada del pis i trenque un quadre i totes les pintures cauen i el tub de crema se n’ix. He telefonat a ma mare.

Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.