L’Almadrava

Vaig agafar les ulleres i el tub de l’armari. Estaven guardats a la bossa de malla amb què les vaig comprar, fa quatre anys, a São Miguel. Vaig agafar llibres, una tovallola, la crema, vestits. Anar a la cala era el motiu principal del meu viatge fins a Altea, a casa de ma tia. Això, i el viatge mateix, la certesa que el meu cos està en moviment. He dibuixat un mapa i assenyalat els punts on he estat este estiu, no tant com a recordatori sinó com a afirmació. El Delta, Miravete, Canet. Assenyalar punts, construir mapes. Els costums s’accentuen. Baixar per l’Avinguda Mediterrani, no, Mediterráneo, fins a la platja de Llevant, i pujar la costera, vorejant edificis que fan ombra a l’aigua. Gemelos 78, Alikaktus. Quan tombes, abans d’enfilar-te cap a la cala, hi ha una bandera espanyola i aquests dies, una furgoneta d’antiavalots i quatre policies que miren cap als para-sols, les gandules i els cotxes. L’aigua està calenta i atapeïda de turistes. Pense en les platges sense estiuejants, en les cales sense formigó, i que açò encara possibilita allò altre. Mar a vessar de cossos i crits, d’estiu barat i d’atraccions.

A la cala també hi ha para-sols i gent estirada a la tovallola, i uns quants caps que es belluguen damunt l’aigua. Hi ha dues sendes de pedra i terra per arribar-hi, i en un dels camins, baixes entre pins torts i llentiscles. A dalt, amagats entre els arbusts, sempre hi ha gats. A partir de les sis, apareix al sud l’ombra d’un dels edificis que segueixen la costa (si la línia de costa desapareguera, hi hauria trams que podríem dibuixar gràcies a d’ells) i ens salva de la calor abrusadora de l’agost. En aquesta part és on es posen els nudistes. Pocs, més hòmens que dones.  De tant en tant, alguna pregunta solta d’un xiquet: por qué van desnudos?

Després de mitja hora de passeig des del xalet de ma tia, arribe a la cala suada, estenc la tovallola a tocar de la vora, m’arreplegue el cabell i trac les ulleres. I aleshores les veig: diminutes partícules de sorra negra i clara, fragments verds d’olivina, sorra açoriana, entre la goma de les ulleres del vidre i a dins del tub. I aleshores es tanca el cercle, i ja no cal que torne a les illes per llimar cap record, i netege les ulleres i el tub en l’aigua clara de la mar i em capbusse.

Anuncis

Semblen dos cossos diferents

El meu costat esquerre és un altre. L’hemisferi cerebral, el braç, el muscle, el maluc, les estries del maluc, el genoll, les estries del genoll, el peu, l’angle de la sofraja, el dit gros esquerres semblen d’un altre cos. Un hemicos que treballa del matí, des que llostreja, fins a la nit. El meu costat dret ha anat de vacances, estiueja vora mar, al Trabucador, a la Granadella. S’estova a la tovallola, sota el para-sòl, deixa que la sal adobe la pell, el vent li embulla els cabells, i dorm. El meu costat dret s’asseu amb la cama estirada, recolzat el peu a la taula, la meitat de la caixa toràcica s’eixampla. Beu un mojito, fuma un cigarret, sota l’ombra desigual d’un eucaliptus. Reviu altres estius. Es llença a l’aigua des del trampolí, hi ha algues, fulles de posidònia, meduses i eriçons de mar amagats entre les escletxes de les roques. Agafa la bicicleta i pedaleja fins al poble, va al mercat, compra sardines, torna suat amb la bossa al manillar. El vent porta sorra a la tovallola, pica la mar, fa tremolar el para-sòl. Riu. Llig. Entén les paraules. Les paraules desxifren el sentit de l’agost. Troba petxines d’argent.

El meu costat esquerre aspre, present, es troba concentrat en un punt. Dins un os redó i menut als budells.

de la Sierra

Al poble s’arriba per una carretera que serpenteja. El riu no serpenteja perquè ja no hi ha riu. A les basses abans s’hi banyaven, ara es pot mirar la bromera que s’acumula vora les pedres. Els pollancres, però, encara extreuen la humitat del terra que amaga el riu. La malenconia és pitjor que la tristesa o que el dol, no té cura. Les cases són de pedra, la plaça té una font i la majoria del poble no té cobertura. Aquest any va caure un rellamp al campanar i a sota, com una taca del front, hi ha un pelat blanc. S’han desmarxat les vitros, els amplificadors, el telèfon, la nevera. L’ullal del temps també destrueix els somnis. Ningú voldria viure ací: si es quedaren feren com els arbres, tombaren els troncs, s’adaptaren al vent i al fred. Callaren. Com no hi havia res per fer, parlaren els uns dels altres. Qui voldria vindre aquí a fer créixer les tomateres i a caçar perdius?

Un dia, fa més de trenta anys, un home del poble baixava pel barranc que s’estretia perseguint unes perdius. Tenia l’escopeta repenjada al muscle. De sobte, un tro fortíssim, un caça americà que girava i es colava entre les parets escarpades. Diu que al camp, entre els branquillons de les argelagues, en aquella època hi havia fils de paper d’alumini.

 

Vint-i-quatre

La història, o la interpretació, la fem nosaltres. Però, em va preguntar, després d’escriure això et sents millor? No ho sé. El sentit també li’l donem nosaltres: per exemple, fa un any vaig necessitar comprar-me un llibre, i aquest any, mateixa estació, un estiu inclement, he necessitat comprar-me’n un altre. Mateixa llibreria, mateixa llibretera. Aquest cop ne quedava més d’un i no he oblidat el número de la targeta. No he amagat el llibre, no l’he sostingut amb les cuixes. Aquest any, també, de cercles: vaig acabar dormint al mateix llit on vaig començar l’estada a Barcelona. Vaig dinar al mateix bar on vaig sopar la nit de la meua arribada, abans d’aparéixer, sense saber-ne un borrall, a la feina. Vaig saludar la cambrera que la primera setmana a la ciutat em va dir com arribar a l’estació del Nord, vaig saludar el cuiner. Preguntava com es deia guadaña en castellà, els altres li van contestar que falç. No, falç no. Dalla. Volia alçar-me i cridar (jo estava a una taula del fons, engolint un bocata i una cervesa) és dalla. La dalla i la mort. Aleshores, m’agradava el cuiner. I el cambrer. I la dona que tastava les cerveses. El llibre nou, el llit repetit, l’escena al bar repetida. Fa un any vaig assistir a un dinar amb el cap esmicolat, o l’estómac. Quina diferència hi ha entre l’enamorament i l’obsessió? Sempre m’ho he preguntat. Aquest any, estranyament, he hagut d’escriure una altra carta de comiat el mateix dia del dinar. Juliols d’anys diferents, llits diferents, llibres diferents. Tot el que passa sota les paraules, a sota de la superfície de la mar. Les paraules fan camí i nosaltres n’hem fet un altre. El cor, el cap o l’estómac. Les clavícules. Una vegada vaig cremar una carta sense llegir-la. La flama es tornà violeta.

Hi ha un personatge a una novel·la de Woolf que només sap estimar d’una manera: penjant la persona que estima al llindar de la porta. És una metàfora, però. En realitat, és una acusació. Clavícula i clavar.

Un dia del passat juny vaig necessitar anar a la mar (ja ho sabem, abans havia necessitat comprar-me un llibre). Entrar-hi dins, capbussar-m’hi. Vaig asseure’m al costat d’una dona que llegia i li demaní que em vigilara la bossa (portava un altre llibre, tres euros, les claus de casa, les sabates, la tovallola). Ella i jo ensenyàvem els pits, l’aigua estava tèrbola, el paisatge era el port esportiu i les torres envidrades. Turistes i hòmens que venien mocadors i dones que oferien massatges. La felicitat, aleshores, em va semblar fàcil.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

Lost Paradise

Si aguaites pel balcó, pots veure el veí de la finca de davant, del tercer pis, mirant per la finestra amb cara esgotada. Ponentada. La veïna del tercer, en canvi, prejubilada, ha decidit abaixar la persiana, obrir el finestró, córrer les cortines i tombar-se. La calor passarà. Són les nou del matí i millor romandre a l’ombra, dins de casa, tot fosc. Pel pati, puja l’olor de cafè de l’home, pare de dues filles, calb i divorciat, que viu al primer. Baixarà amb l’ascensor fins al soterrani, agafarà el cotxe, posarà l’aire condicionat al màxim, la ràdio que avisa el perill de l’onada de calor i anirà a la feina. Un edifici al mig de la ciutat, pisos d’oficines amb calefacció a l’hivern i refrigeració a l’agost.

Al segon pis, algú fa una trucada. La dona de trenta-dos anys, que s’ha engreixat una mica a l’estiu, telefona a la feina. Tus, modula la veu perquè semble que està a punt de trencar-se. Faringitis, diu, febre, diu. No anirà al forn on treballa, demà serà un altre dia. Penja el telèfon, s’encén un cigarro i mira el sostre blanc fins que s’adorm. La calor fa l’aire fosforescent. La llum just abans de la turmenta és estranya, posa en relleu els perfils. Es multipliquen les dimensions. Heu vist alguna vegada la mar abans d’una tempesta d’estiu? Què passa amb l’aire quan crema?

Els xiquets encara no van a l’escola. Suats, les seues cares brillen mentre dormen, i la mare del quart pensa en les dificultats que els vindran, les esperades i les que no. Surt un moment a la terrassa per ruixar les plantes, hi troba unes abelles i s’espanta. Zumzeig de la paret blanca al tendal, de la fulla tersa de l’àloe a la cortina. Tanca la porta abans d’abocar l’aigua als geranis. Hauria de buscar l’eixam i cremar-lo.

La filla menuda del matrimoni del tercer es posa el biquini, s’empastifa la cara de crema mirant-se a l’espill de l’ascensor i s’enfila, fugint del sol, cap a la piscina del poble.

Se senten motors de cotxe, i el pas de l’autobús de línia, que té la parada just a la cantonada, al costat del parc. Al passeig entre els arbres hi ha ombra, i als bancs s’han assegut quatre o cinc vells. Caminadors amb seient i gaiatos. Una xicoteta filera de queixes i la frase repetida, la calor. L’anormalitat. Les cames amb les venes entortolligades i la picor als turmells.

En qualsevol moment podria morir algú. Una desgràcia o un assassinat. No serà fins a la nit que respirarem. I mentre tots esperem, òbric la nevera, pose la cara just davant del calaix de les verdures, olor d’api i encisam, i somie una ciutat on sempre plou, i on eixim de nit, als mateixos bars de quan érem jóvens, per caçar vampirs que estimen l’estiu i el foc.

Les vacances

Les vacances tenen dos sentits: recordar la sensació d’estar en trànsit i caminar. Caminar sense anar enlloc, només per veure. Les ciutats són al mapa i segueixes una ruta inventada: quatre punts que s’uneixen, sense cap raó. Comptes les hores que et queden fins al darrer tren. El tren travessa camps, xicotetes ondulacions, granges, pins i un riu gris que fa de guia, com si les travesses no foren suficients.

A Anvers vaig caminar per la passarel·la, era setembre, quasi octubre. Hi havia saturació d’humitat i les grues i l’òxid. Tinc una foto del cartell que dóna als vaixells la benvinguda al port, el mateix cartell quan dius adéu. Estava sola, vaig triar el camí més llarg per tornar a l’estació de tren.

El greuge de les vacances és recordar la sensació d’estar en trànsit i oblidar-la. Perquè després, abans de l’accident, el divorci, o la darrera copa que dius que beuràs, oblides el camí, la ruta inventada, el fet que repetiràs llocs però no moments, i l’estiu enfebrat en una ciutat costanera serà el que contaràs quan tornes a la feina. Les vacances semblen un parèntesi, però de què? Què compta més, aquest avorriment lineal, els dies buits, o les xicotetes explosions, un instant a penes, que els nous llocs t’ofereixen? Com un salt o una vibració a terra. Les vacances ens treuen la màscara: està bé, però la vida podria ser millor.