Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

Anuncis

L’aquí i l’ara

Passege amb un clauer del PP pels carrers de Benidorm. Hi ha la carn exposada i la calor que fa arrossegar els peus, que s’enganxen a l’asfalt. Tot està fos. També els cervells. La diferència aquest any és que hi ha l’ombra, persistent i fonda, de la malaltia. La casa està més fosca. De tant en tant, hi ha cares que es queden mirant cap endins, el futur que és una negativa.

Nade molt. Nade tant com fa quinze anys a la mar. El meu dolor esquerre, que té a veure amb l’accident, potser, es calma. El dolor et clava al present. I al cos. Hi ha clapes de posidònia a la cala Llasera, bancs d’uns mil peixos xicotets, algues, roques que acumulen sorolls i bromera, botifarres de mar i eriçons. No veig crancs. Pins i gats en el camí que baixa a la platja. Al costat dret, com sempre, els nudistes. Aquest any, però, hi ha només hòmens d’uns seixanta i setanta anys. Em moc cap a l’esquerra, no vull veure penis morens i vells. Em fixe en les dones primíssimes, un nou esquer per al pensament. Si no tinguera estos vèrtexs, podria aprofitar més el cervell, o siga, el temps. Vaig cap a la boia. És groga i just cau al mig de la cala. La fondària és més de quatre metres. No veig el fons, és fosc. Em reconec la mateixa que fa quinze anys. Fins i tot abans de la mort del pare. Hi ha una part del jo que es reconeix més que altres, sembla que torne a casa. O que reprenc una conversa, la mateixa interrompuda per la vida externa: la mort, el sexe, la feina, la impossibilitat d’escriure com vull. Potser és aquesta la tensió: entre la teoria i la pràctica, les escletxes per on podem respirar. Em reconec més en aquest desig gros, inabastable, dels dèsset, dihuit i dèneu. Té a veure amb una idea romàntica de la vida. I ara que llig Spinster, més amb el desigs de solterona que no amb l’amor romàntic.

La meua generació possiblement és conservadora. La gent encara es casa, cohabita, té fills. Encara que el crit del feminisme radical dels setanta (el que conta Vivian Gornick) és un crit i no deixa espai per a la reflexió, i com a crit, simplifica i nega la tensió (entre teoria i pràctica, diu també Gornick) perquè envia, sense reconéixer el dolor, a la merda els marits i la família, en l’ambient familiar (cosines, fills, pares, matrimoni, depilació i banys de queratina) internament aquest crit em salva.

Camine i fa sol, massa sol perquè el cos, inadequat sempre, com unes sabates o massa amples o massa estretes, es transforme o desaparega. Gornick s’adona als seixanta anys, és una revelació, del buit de l’aquí i ara. Ha estat tota la vida fantasiejant. Sent el buit i l’angoixa del buit fins que recorda una conversa amb un caixer i com reien. No diu de què. I a poc a poc sent la plenitud. La mateixa de l’aquí i l’ara. Tot aquest pensament circular, les paraules gravades d’un ell qualsevol, els dies de feina que vindran, el paisatge erm d’unes paraules que no volen, que no planegen, que a penes es mouen d’un espai petitíssim entre una costella i una altra, t’acompanyen perquè tens por del buit. O de la plenitud.

12 hores a la vida d’una dona

3h

Reconec el posat seriós que s’instal·la de sobte: és hora que l’altra marxe. Han estirat, o estiràvem el temps. Que vinguen a per tu després, o que ma mare et porte, allarga el dia del joc fins que siga hora de sopar o de dormir. Han estat tota la vesprada juntes. Han jugat a mares i pares. M’han pentinat. Han fet tombarelles a l’aigua. I el pino. Han parlat, precocíssimes, dels xiquets que hi havia a la piscina. Anaven sense la part de dalt del biquini tot el dia fins que els han vist,  als nois de vuit anys. Ara s’ha acabat l’amiga, ve l’hora seriosa en què es fa cas als adults, la conversa és avorrida, la televisió no s’entén o es repeteix i els avis callen i escolten. La gran se n’aprofita, dels dos anys que li porta d’avantatge. Si ella fa una cosa, l’altra la repeteix: arquegen l’esquena, ballen Pa mala yo, s’estiren a la tovallola, es llancen a la piscina.

Pensava en què estaria bé que no escoltaren certes coses quan siguen grans, que ningú els diga que no les estima, o que prefereixen una altra, i ara, adormides abraçades m’adone que m’equivoque. Una de les coses més terribles seria que no saberen com pair això, que foren dèbils, inconsistents amb elles mateixes.

6h

Una gran idea llegir «La solterona», i abans, «La dona singular», mentre estiuege tres o quatres dies amb la família, a Altea. Tenir tradició en les respostes a les mateixes preguntes: i amb trenta-cinc anys pots tindre fills? Pregunta una xiqueta de vuit anys. Tens nòvio? Però vols tindre fills? I reconec totes les dones abans que jo, un prototip. En el meu cas, i al contrari del que pensa Bolick, encara és revolucionari exercir de soltera en certs àmbits. Les solteres tenen cites, i jo les he tingudes, però ells no ho saben. Per a ells sóc algú poc interessat en el sexe, intel·lectual. No sé quina de totes les etiquetes els vindrà al cap si pensen en mi. Res de singular, potser, i n’estic segura a vegades, rara.

9h

Per què, en el cas d’ell, segur que no li importa que a mi m’agraden cossos que no són com el seu? Que no hi haurà pensat ni la centèsima part que jo. Per què nosaltres volem ser úniques, i no només úniques, sinó les especials en qualsevol cas? La més guapa de classe, de la feina, del gimnàs. No aconseguir-ho. Odiar les altres, comparar-se contínuament. Mamelles, culs, malucs. El nas, els braços, la pell. Voler ser la més intel·ligent si tens una mica de cervell. Comparar cervells, boques, dents. Per què ell pot no ser l’especial i no importar-li? Aquesta és una altra càrrega del gènere: haver viscut tota la vida esperant això, desitjar-ho (haver-ho aconseguit a vegades ens ha ofegat), enamorar-lo(s) fins a les entranyes.

12h

«Dus des de l’adolescència pensant en xics, no creus que ja és hora de dedicar energia i temps a una tasca més… digna?»

Coses que diuen

Per exemple: t’assembles molt a la meua ex-nòvia de vuit anys, que ara és lesbiana. És com si hi hagueren patrons, i teniu el mateix.

Per exemple: tinc un problema amb les dones. M’agraden les dones molt molt primes. Les meues amigues diuen que potser ja malaltís.

Per exemple: m’agraden les dones amb les mamelles molt grosses.

Exnòvies ecologistes i feministes, dones primíssimes a qui dobles el cos, les cuixes, el cul, mamelles petites.

Oh, i pense en com parlar amb la meua cuixa.

Només per la teva bellesa/ puc participar en les cerimònies de l’amor.

I pense en què et pots enamorar d’un ectoplasma, d’un home amb els cabells blancs i estarrufats catorze anys més gran, d’una amiga amb un cervell que funciona ràpid i alegre i de les ones que arriben a la costa.

Tu muslo contra la piedra

Les algues marines. Verdes, vermelles. La pell translúcida de les algues apegades a la pell de la roca. Com eixe poema: tu muslo en contraste con la piedra. O contra la piedra. Jo baixava a la platja de ben matí, embarassada, em masturbava amb el so de les ones. L’aigua i les meues cuixes. Després tornava i m’allargava al costat del meu marit. La idea de l’amor era la idea de l’illa, la mar o les ones. No ho vaig saber ni ho he sabut del cert. Què era el més important? Si no era ell, el cos que em projectava l’ombra de la panxa, no m’importava gaire. La idea de l’amor no era un cos d’home.

 

Jo com qualsevol que ha viscut d’un record, m’he fet la idea de l’amor amb el teu cos, i he fet una idea sobre la idea de l’amor, i encara que siga sospirant per una cosa poc certa, i en contrast amb els altres cossos, faig puzzles i triangles, i vèrtexs i vòrtexs, sense la calma de les onades que es repeteixen. Oh, els records com fan la seua funció: ens allunyen. I baixe un dissabte amb tren a Montgat, i sola, decidisc si dreta o esquerra, si la cala menuda o la cala amb el socorrista, si l’ombra minsa d’unes roques, o el parapet entre para-sòls multicolors, i m’estire i somie algues marines i la pell translúcida de nous cossos.

Explosió

La dona que mira l’home que mira la dona que no és ella. Tu que camines per Àfrica, però pensant en mi. 

Algú deu adonar-se’n. Fa llargues mirades mentre al voltant la gent passa i bufa, corregeix exàmens, escriu el que no escriuen els alumnes, posa notes, talla frases que volen motivar. Algú beu aigua a la font. Fa calor a les classes i al pati. Els alumnes comencen a llençar-se aigua, mullen el terra de davant els lavabos. Hi ha un malestar. Ella porta també motxilla, i es maldiu, sembla una alumna, no ha millorat: com una tortuga o un cargol entrant a la biblioteca. La història més interessant seria la de l’altra noia: la mirada. Hi ha dies que porta els llavis vermells. Se li fa crosta al llavi de baix, se’l mossega. Pells del color de la sang, com si es descamara. Té tres tatuatges al braç, una enfiladissa verda. Els tatuatges actuals tenen colors precisos. La tinta en color és més dolorosa, sobretot el blau, va dir-li. Fa calor a les classes i a la sala de professors i a consergeria, l’institut, a finals de primavera, sembla una olla a punt d’explotar. Les mirades s’han intensificat. Algú podria explotar. Veu els mateixos ulls que van somriure (a d’ell i a d’ella, per separat) com dues llargues serps que se’ls cruspeixen, com cendra. La informació és important. Els alumnes no saben què és decebedor però sí decepció. Per què ha de mirar el desig d’un altre? Perquè la de mirar i inventar? La informació hauria de sortir cara: hauries només d’anunciar les debilitats amb els amics. Quina és la paraula que resumeix el teu primer any a l’institut? Com és possible que hi haja tanta vida mínima, subtil, sota el que ocorre entre dues, tres persones?

El pit es mou. No són paraules: es mou. El cor canvia de lloc. O les clavícules. Hi ha moments en què creu que les pupil·les quedaran apegades a l’esquena pàl·lidíssima i fràgil sota una camisa de tirants de colors. Que el terra cremarà, que es desullarà, que tot l’institut, els exàmens, els excels, les pantalles, les fotocopiadores, les finetres, els dossiers i els llibres desapareixeran per sempre. Dins de les línies verdes i marrons d’iris.

(Perquè si t’hi fixes és ella el motiu. I el desig que arrossega, que només és una mirada)

(Ell es desdibuixa i es perd)

(La sororitat, ja)

Ciutats i nines

1

Totes les entrades a les ciutats són lletges. Polígons, benzineres, cartells amb publicitat, fàbriques, aparcaments, bidons. L’entrada a Benidorm també ho és. La ciutat que crea més ombres allargades de tot el país. Ombres que arriben a l’autopista. La casa es troba en una urbanització dels afores, a sota del parc temàtic, davant del Benidorm Palace. Hi ha fileres de cadires motoritzades. Alguns estrangers blanquinosos també van en bicicleta. L’hotel encén el flamenc de la façana, un flamenc rosa i verd, a les sis. Parpelleja. Un home vestit de pallasso anuncia el circ i fa sonar una campana. Podria ser estiu. Podria acostar-me a la cala i em trobaria, un altre cop, amb el cos estirat a la sorra i la calor allargada de l’estiu fins als peus. Deixem els abrics a la perxa i ja no els tocarem fins que no tornem a casa. La ciutat amaga la calor de l’estiu a l’asfalt.

2

Elles creixeran ací. Van a una escola religiosa. Quan arribe, corren cap a mi. M’estiren el coll de la samarreta i diu, la més gran, de set anys: aún es princesa. Aún es princesa. Recorde que ja m’ho va dir a l’estiu. Quan el cos estirat, el cor a l’ombra, i l’avorriment que s’allargava com les ombres dels edificis més alts. Era per algun penjoll que portava? Cap arracada? Avui, als afores d’una altra ciutat igual de trista, on jo he crescut, ho he recordat. Princesa perquè se’m noten les clavícules sota la pell.

3

Quieres ver cómo llora?

Però tu em digueres que ja no volies fills, que ara només volies gossos.

Llora y tiene los ojos de cristal. y mira la ropa. Esto está roto pero lo tengo que coser. Voy a cambiarlo que se ha meado.

—I el de Mar?

Ella lo tiene allí tirado, no sabe cuidarlo. Para qué tiene hijos si no los cuida.