Califòrnia, el Garraf, la Calderona

Caminem pel Garraf un dia de sol de gener, mentiders aquests dies d’estiu enmig de l’hivern, amb mànega curta. Hi ha ginebrons, esbarzers, timonet, cireres d’arboç, margallons. Les muntanyes del Garraf, calcàries, amaguen dolines i rasclers. Les guies per als visitants avisen del perill, seguiu la senda, podeu caure posant un peu a un fals sòl de branques i fulles. Les zones més ombrívoles amaguen bolets, estrelletes esquerdades i ja buides d’espores.  “Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem  a Califòrnia no notaríem la diferència”, diu  una veu. El Mediterrani s’estén fins al Pacífic. Vaig gravar aquesta frase fa més de deu anys, amb unes altres que al llarg de la vida, penjades i enfilades a l’esquer apropiat s’han repetit. L’esquer ja hi era: la imatge de Califòrnia assolellada, amb vinyes i tasts de vins, el passeig impossible que travessa amb una cama un oceà i un país sencer i per exemple, les vessants de la Serra Calderona, els llargs dies d’estiu al cau dels llops, els gossos que corrien entre els tarongers i les soques de tarongers i el perill que mossegaren els tubs del degoteig i que escaparen pels forats del tancat, per dalt del mur, quan de xicoteta pensava que fugien i no que als gossos també els abandonaven.  Aleshores, potser, vaig entendre què significaven les adaptacions, les convergències. Els estius secs de Califòrnia i els estius secs del meu país feien que el paisatge s’hi assemblés i que ens sentírem com a casa.

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de deu anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça. Fulles dures, coriàcies o esclerofil·les. Arbusts, pocs arbres. Plantes rabassudes. Arbres adaptats al foc, un foc natural que arrasa tot el que és tendre i salva alguns troncs i les llavors preparades per a germinar un altre any.

Les garrigues i màquies que podem trobar al Garraf i a la Calderona són el mateix chaparral que trobem a Califòrnia, o més al sud, el matorral a Xile. Són semblants, comunitats d’espècies vegetals de mates i arbusts baixos, força esclarissats. Totes tres pertanyen al mateix bioma. Un bioma és una gran regió terrestre relativament diferent que té clima, sòl, plantes i animals semblants. El clima mediterrani s’estén al voltant del Mar Mediterrani, Califòrnia, l’occident d’Austràlia, parts de Xile i Sud-àfrica. El sòl, diuen, és prim i infèrtil, hi ha incendis de manera natural a finals de l’estiu i principis de tardor. Però sobretot està marcat per la falta d’aigua quan més calor hi fa.

El terme en castellà, chaparro, dóna nom a la comunitat vegetal de Califòrnia, el chaparral. Chaparro, segons la RAE, ve de l’èuscar, txaparro. Les garrigues o la garriga és el matollar on predomina el garric, les màquies donaren nom als antifeixistes que s’amagaven en les muntanyes mediterrànies. Tot el bioma s’anomena matollar, que ve de matoll.  I matoll ve de mata, i segons el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, la paraula mata és, cite textualment, d’origen incert, probablement del llatí matta ‘estora’ i d’aquí ‘clapa de plantes que cobreix una extensió de terreny’, d’origen també incert, potser preromà o púnic, equivalent a l’hebreu mitta ‘flassada, cobertor’.

Si de sobte seguirem…

La Serra Calderona i Califòrnia pateixen estius extremadament secs i són uns nius de plantes endèmiques.  Tenen pins resistents a la sequera, moltes espècies del gènere Quercus (roures, alzines, carrasques), sàlvies, manzanitas i boixeroles, l’artemísia de Califòrnia i totes les espècies del gènere artemísia que tenim al mediterrani occidental (donzell marí, estragó, herba torçonera), l’aladern (Rhamnus alaternus) i el California coffeeberry (Rhamnus californica). Compartim alguns gèneres, però sobretot compartim formes. Les formes estan adaptades a l’escassetat d’aigua, protegeixen els estomes amb pèls. Les formes també estan adaptades al foc. El foc allibera minerals que estaven fixes en les plantes cremades, amb la nova disponibilitat de minerals, les plantes adaptades broten amb força durant les pluges de la tardor. Les sureres de les nostres contrades són l’exemple paradigmàtic de l’adaptació al foc: segons la Guia de recomanacions i mesures d’adaptació al canvi climàtic en la gestió de Quercus suber, l’alzina surera destaca per la seua escorça, formada per un conjunt de capes de cèl·lules suberitzades que en arbres no pelats pot superar els 30 cm de gruix i que pot haver evolucionat com una adaptació al foc. Imagineu un camí que travessa quilòmetres d’aigua i la sensació d’estar a casa. Una senda sinuosa i llarga per arribar a casa.

Si de sobte seguirem… Caminem pel Garraf un hivern mentider, pugem a la Serra Calderona als estius interminables de la infantesa, i arribem a Califòrnia.

Mèlia, sequoia, limonium

Mèlia

On hi hauria d’haver una mèlia, hi ha una tipuana. Al 2004 els tècnics ja van alertar que la mèlia, arbre singular de la ciutat, tenia un forat a tres metres d’alçada. Ara hi ha un buit i al costat un altre arbre de parcs i jardins, de fulles igual de verdes però de fruits alats. A la placa encara anuncien la importància de la mèlia, de més de tres metres de perímetre.

Sequoia

No sé qui va plantar sequoies al Montseny. Estires els braços, t’apropes a l’escorça vermellosa, i l’abraces. Queda tronc encara per a més braços, almenys dues persones més per encerclar-la. La mirada cap a dalt, no aconsegueixes veure la copa de l’arbre. Són sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) i donen l’entrada al centre d’interpretació, l’antiga Can Casades. N’eren quatre, queda la soca de menys d’un metre de la que va partir un raig fa anys.

Els botànics han de reconèixer els arbres gegants pel tronc.

Limonium

Caminem pels penya-segats, i entre les roques, apareixen els ensopegalls (Limonium sp). No hi ha planta que s’associe més a l’estiu, a la mar, al juliol i a l’agost salat. Una roseta de fulles basals, un sabor d’ona de mar, petites glàndules excretores de sal, i una tija verda i ramificada per a les flors. Una tija llarga, fina, que frega les cames. N’hi ha floristeries que venen les inflorescències de paper, però com dur la mar al menjador de casa?

 

Duero

Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys, arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Viatjar sembla contrari a viure. Al viure dels altres. Caminem en fila índia pel pont, ens aturem en algun espai sense ocupar i ens repengem a la barana. Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. El paisatge i nosaltres. Que bonic quan no hi ha gent, va dir una dona quan el tren passà davant una platja mig buida un dia ennuvolat. Que bonic sense gent. La postal i la imatge que veiem és la mateixa.

Si com diu Maillard, hem viatjat per contar-ho i no per viure-ho. Parlarem dels habitants però no dels que som com nosaltres. Igual que les idees, que no són originals, tampoc ho són les nostres sensacions o moviments. Centenars de turistes al mateix pont de Porto fent les mateixes fotografies al riu. El mateix angle, la mateixa llum que ens arriba depriment. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Que bonic seria sense gent.

Desapareceu o artista, foi para a Suiça a  plantar couves. Un barri de Porto ple de cartells: desapareceu o artista. Demasiado anarquista. Els artistes han desaparegut. A la vora del riu hi ha dos músics que canten balades, venen els seus discos per cinc euros i esperen el dring de les monedes al barret. No preguntem a la recepcionista de l’hostal a prop del mercat do Bolhão com viu. Què paga, què cobra.

Hi ha hòmens fora dels bars, fumen i beuen. Per un moment, sembla São Miguel, les voreres estretes, passar entre uns ulls que miren massa.

Som generacions que hem vist canviar el paisatge més de pressa. Seguim la guia de la ciutat de l’any passat i ens recomana llocs que han tancat. Esperem. Més gent als mateixos llocs, seguim les passes d’uns altres, ens recomanen sopars tradicionals en francés, italià, espanyol. El turista deambula. Una ciutat abandonada però plena de turistes. La ruïna en tres o quatre temps.

A l’illa Farol, enmig d’una cua per agafar el vaixell que ens tornarà al continent, a la ciutat d’Olhão, al fons, com una invitació a viure i no a contar-ho, entre caps i cossos com els nostres, el sol que s’amagava. Per què havíem de mirar una imatge que es repeteix? I de tant en tant, una invitació a viure: la llum vermellosa, taronja, mastegada pel cel, d’un sol que desapareix. Després, el motor del ferri ens amagarà la veu.

Llibretes, vida i viatge

¿Cuánto de lo que hacemos lo hacemos por hacerlo y cuánto para contarlo? ¿Qué de nuestra vida está vivido y qué está fotografiado y empaquetado para vivirlo después, cuando pueda ser comunicado? ¿Cuánto de auténtico viaje hay en nuestra vida y cuánto de turismo?

Chantal Maillard

Les tres tenim una llibreta que obrim, per primer cop, després d’acabar de dinar a un restaurant vegetarià de Guimarães. El plat escurat de les postres enmig de la taula i una mica de vi negre al got, almenys al meu. La de M., dissenyadora de producte és una llibreta petita, fina, mitja quartilla, on dibuixa escenes dels viatges. Ara tria l’arbre del pati del restaurant, una alzina, i amb unes lletres fetes amb cura posa dalt del full el títol: Guimarães. Passa la pàgina i veus les ombres de grafit d’unes oronetes, andorinhes, símbol o marca, producte vendible, també de Portugal. A les primeres pàgines del quadern hi ha apunts a llapis i rotring del viatge a la Xina. És una llibreta que es podria ensenyar.

La llibreta de C., en canvi, és més gran. De tapa granat, hi té dibuixada una balena que dissimula, i aprofita, una taca de iogurt líquid. La tenia a la motxilla i l’ampolla no estava ben tancada. També es tacaren la funda de les ulleres i el jersei que li havia deixat M. per l’aire fresc, riberenc i atlàntic, de Porto. Dins no té cap dibuix. Mirant, de reüll, el disseny i la dedicació de M., C. diu: però la meua llibreta té coses normals també, no només del viatge, no passa res, serà una barreja de la rutina i del viatge. Coses normals i coses extraordinàries.

Però no hi ha cap diferència entre vida i viatge.

Una barreja d’hores de classes, telèfons de companys, cita per al dermatòleg i fisioterapeuta, treballs per entregar, una idea preliminar d’una peça de dansa, d’un article, d’una sèrie de fotografies, els exàmens de ciències naturals; i amb els noms dels llocs que no tornarem a visitar i descripcions de llocs que no hem vist mai.

El riu Douro. Els nius enormes de les cigonyes a les torres d’alta tensió. Les muralles de Silves. El pont llarguíssim que creua el Tejo.

Potser aquesta és la manera de trobar més d’un tema per a la llibreta que agafes i sospeses a mesura que et vas fent vell. Una llibreta on no hi ha cap diferència entre viatge i vida, que és viure-la, o una llibreta on hi ha les paraules, el fet de contar després la impressió sobre el pont que serpenteja sobre el riu des d’on viu la ciutat?

Però per què hi hauria d’haver diferència entre la vida, el viatge, i el fet de contar-los?

Una llibreta d’un mateix color on es barregen els dos o tres temes com nusos on els nous fils s’enganxen, com les pedres que tracen cercles concèntrics a l’aigua.

[…] It seems a part of growing old is no longer/to have five subjects, each/demanding an equal share of attention,/set apart by brown cardboard dividers,/but instead to stand in a drugstore/and hang on to one subject/a little too long, like this notebook/you weight in your hands, passing/your fingersover its surfaces/as if it were some kind of wonder.

Ted Kooser

Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

L’aquí i l’ara

Passege amb un clauer del PP pels carrers de Benidorm. Hi ha la carn exposada i la calor que fa arrossegar els peus, que s’enganxen a l’asfalt. Tot està fos. També els cervells. La diferència aquest any és que hi ha l’ombra, persistent i fonda, de la malaltia. La casa està més fosca. De tant en tant, hi ha cares que es queden mirant cap endins, el futur que és una negativa.

Nade molt. Nade tant com fa quinze anys a la mar. El meu dolor esquerre, que té a veure amb l’accident, potser, es calma. El dolor et clava al present. I al cos. Hi ha clapes de posidònia a la cala Llasera, bancs d’uns mil peixos xicotets, algues, roques que acumulen sorolls i bromera, botifarres de mar i eriçons. No veig crancs. Pins i gats en el camí que baixa a la platja. Al costat dret, com sempre, els nudistes. Aquest any, però, hi ha només hòmens d’uns seixanta i setanta anys. Em moc cap a l’esquerra, no vull veure penis morens i vells. Em fixe en les dones primíssimes, un nou esquer per al pensament. Si no tinguera estos vèrtexs, podria aprofitar més el cervell, o siga, el temps. Vaig cap a la boia. És groga i just cau al mig de la cala. La fondària és més de quatre metres. No veig el fons, és fosc. Em reconec la mateixa que fa quinze anys. Fins i tot abans de la mort del pare. Hi ha una part del jo que es reconeix més que altres, sembla que torne a casa. O que reprenc una conversa, la mateixa interrompuda per la vida externa: la mort, el sexe, la feina, la impossibilitat d’escriure com vull. Potser és aquesta la tensió: entre la teoria i la pràctica, les escletxes per on podem respirar. Em reconec més en aquest desig gros, inabastable, dels dèsset, dihuit i dèneu. Té a veure amb una idea romàntica de la vida. I ara que llig Spinster, més amb el desigs de solterona que no amb l’amor romàntic.

La meua generació possiblement és conservadora. La gent encara es casa, cohabita, té fills. Encara que el crit del feminisme radical dels setanta (el que conta Vivian Gornick) és un crit i no deixa espai per a la reflexió, i com a crit, simplifica i nega la tensió (entre teoria i pràctica, diu també Gornick) perquè envia, sense reconéixer el dolor, a la merda els marits i la família, en l’ambient familiar (cosines, fills, pares, matrimoni, depilació i banys de queratina) internament aquest crit em salva.

Camine i fa sol, massa sol perquè el cos, inadequat sempre, com unes sabates o massa amples o massa estretes, es transforme o desaparega. Gornick s’adona als seixanta anys, és una revelació, del buit de l’aquí i ara. Ha estat tota la vida fantasiejant. Sent el buit i l’angoixa del buit fins que recorda una conversa amb un caixer i com reien. No diu de què. I a poc a poc sent la plenitud. La mateixa de l’aquí i l’ara. Tot aquest pensament circular, les paraules gravades d’un ell qualsevol, els dies de feina que vindran, el paisatge erm d’unes paraules que no volen, que no planegen, que a penes es mouen d’un espai petitíssim entre una costella i una altra, t’acompanyen perquè tens por del buit. O de la plenitud.

12 hores a la vida d’una dona

3h

Reconec el posat seriós que s’instal·la de sobte: és hora que l’altra marxe. Han estirat, o estiràvem el temps. Que vinguen a per tu després, o que ma mare et porte, allarga el dia del joc fins que siga hora de sopar o de dormir. Han estat tota la vesprada juntes. Han jugat a mares i pares. M’han pentinat. Han fet tombarelles a l’aigua. I el pino. Han parlat, precocíssimes, dels xiquets que hi havia a la piscina. Anaven sense la part de dalt del biquini tot el dia fins que els han vist,  als nois de vuit anys. Ara s’ha acabat l’amiga, ve l’hora seriosa en què es fa cas als adults, la conversa és avorrida, la televisió no s’entén o es repeteix i els avis callen i escolten. La gran se n’aprofita, dels dos anys que li porta d’avantatge. Si ella fa una cosa, l’altra la repeteix: arquegen l’esquena, ballen Pa mala yo, s’estiren a la tovallola, es llancen a la piscina.

Pensava en què estaria bé que no escoltaren certes coses quan siguen grans, que ningú els diga que no les estima, o que prefereixen una altra, i ara, adormides abraçades m’adone que m’equivoque. Una de les coses més terribles seria que no saberen com pair això, que foren dèbils, inconsistents amb elles mateixes.

6h

Una gran idea llegir «La solterona», i abans, «La dona singular», mentre estiuege tres o quatres dies amb la família, a Altea. Tenir tradició en les respostes a les mateixes preguntes: i amb trenta-cinc anys pots tindre fills? Pregunta una xiqueta de vuit anys. Tens nòvio? Però vols tindre fills? I reconec totes les dones abans que jo, un prototip. En el meu cas, i al contrari del que pensa Bolick, encara és revolucionari exercir de soltera en certs àmbits. Les solteres tenen cites, i jo les he tingudes, però ells no ho saben. Per a ells sóc algú poc interessat en el sexe, intel·lectual. No sé quina de totes les etiquetes els vindrà al cap si pensen en mi. Res de singular, potser, i n’estic segura a vegades, rara.

9h

Per què, en el cas d’ell, segur que no li importa que a mi m’agraden cossos que no són com el seu? Que no hi haurà pensat ni la centèsima part que jo. Per què nosaltres volem ser úniques, i no només úniques, sinó les especials en qualsevol cas? La més guapa de classe, de la feina, del gimnàs. No aconseguir-ho. Odiar les altres, comparar-se contínuament. Mamelles, culs, malucs. El nas, els braços, la pell. Voler ser la més intel·ligent si tens una mica de cervell. Comparar cervells, boques, dents. Per què ell pot no ser l’especial i no importar-li? Aquesta és una altra càrrega del gènere: haver viscut tota la vida esperant això, desitjar-ho (haver-ho aconseguit a vegades ens ha ofegat), enamorar-lo(s) fins a les entranyes.

12h

«Dus des de l’adolescència pensant en xics, no creus que ja és hora de dedicar energia i temps a una tasca més… digna?»