Lost Paradise

Si aguaites pel balcó, pots veure el veí de la finca de davant, del tercer pis, mirant per la finestra amb cara esgotada. Ponentada. La veïna del tercer, en canvi, prejubilada, ha decidit abaixar la persiana, obrir el finestró, córrer les cortines i tombar-se. La calor passarà. Són les nou del matí i millor romandre a l’ombra, dins de casa, tot fosc. Pel pati, puja l’olor de cafè de l’home, pare de dues filles, calb i divorciat, que viu al primer. Baixarà amb l’ascensor fins al soterrani, agafarà el cotxe, posarà l’aire condicionat al màxim, la ràdio que avisa el perill de l’onada de calor i anirà a la feina. Un edifici al mig de la ciutat, pisos d’oficines amb calefacció a l’hivern i refrigeració a l’agost.

Al segon pis, algú fa una trucada. La dona de trenta-dos anys, que s’ha engreixat una mica a l’estiu, telefona a la feina. Tus, modula la veu perquè semble que està a punt de trencar-se. Faringitis, diu, febre, diu. No anirà al forn on treballa, demà serà un altre dia. Penja el telèfon, s’encén un cigarro i mira el sostre blanc fins que s’adorm. La calor fa l’aire fosforescent. La llum just abans de la turmenta és estranya, posa en relleu els perfils. Es multipliquen les dimensions. Heu vist alguna vegada la mar abans d’una tempesta d’estiu? Què passa amb l’aire quan crema?

Els xiquets encara no van a l’escola. Suats, les seues cares brillen mentre dormen, i la mare del quart pensa en les dificultats que els vindran, les esperades i les que no. Surt un moment a la terrassa per ruixar les plantes, hi troba unes abelles i s’espanta. Zumzeig de la paret blanca al tendal, de la fulla tersa de l’àloe a la cortina. Tanca la porta abans d’abocar l’aigua als geranis. Hauria de buscar l’eixam i cremar-lo.

La filla menuda del matrimoni del tercer es posa el biquini, s’empastifa la cara de crema mirant-se a l’espill de l’ascensor i s’enfila, fugint del sol, cap a la piscina del poble.

Se senten motors de cotxe, i el pas de l’autobús de línia, que té la parada just a la cantonada, al costat del parc. Al passeig entre els arbres hi ha ombra, i als bancs s’han assegut quatre o cinc vells. Caminadors amb seient i gaiatos. Una xicoteta filera de queixes i la frase repetida, la calor. L’anormalitat. Les cames amb les venes entortolligades i la picor als turmells.

En qualsevol moment podria morir algú. Una desgràcia o un assassinat. No serà fins a la nit que respirarem. I mentre tots esperem, òbric la nevera, pose la cara just davant del calaix de les verdures, olor d’api i encisam, i somie una ciutat on sempre plou, i on eixim de nit, als mateixos bars de quan érem jóvens, per caçar vampirs que estimen l’estiu i el foc.

Les vacances

Les vacances tenen dos sentits: recordar la sensació d’estar en trànsit i caminar. Caminar sense anar enlloc, només per veure. Les ciutats són al mapa i segueixes una ruta inventada: quatre punts que s’uneixen, sense cap raó. Comptes les hores que et queden fins al darrer tren. El tren travessa camps, xicotetes ondulacions, granges, pins i un riu gris que fa de guia, com si les travesses no foren suficients.

A Anvers vaig caminar per la passarel·la, era setembre, quasi octubre. Hi havia saturació d’humitat i les grues i l’òxid. Tinc una foto del cartell que dóna als vaixells la benvinguda al port, el mateix cartell quan dius adéu. Estava sola, vaig triar el camí més llarg per tornar a l’estació de tren.

El greuge de les vacances és recordar la sensació d’estar en trànsit i oblidar-la. Perquè després, abans de l’accident, el divorci, o la darrera copa que dius que beuràs, oblides el camí, la ruta inventada, el fet que repetiràs llocs però no moments, i l’estiu enfebrat en una ciutat costanera serà el que contaràs quan tornes a la feina. Les vacances semblen un parèntesi, però de què? Què compta més, aquest avorriment lineal, els dies buits, o les xicotetes explosions, un instant a penes, que els nous llocs t’ofereixen? Com un salt o una vibració a terra. Les vacances ens treuen la màscara: està bé, però la vida podria ser millor.

Els teus records només són desaparicions

Entre la secundària i la Universitat, vaig tindre un any buit. O siga, que llevat unes classes de natació, que vaig deixar quan vaig decidir que no gastaria més diners i aniria a la piscina jo sola, no feia res més. Nadava amunt i avall durant una hora en què només pensava. Aquell casquet de plàstic d’un blau elèctric em comprimia el cervell. També vaig descobrir l’estranyesa de plorar dins de l’aigua. Les ulleres s’entelaven, el rotgle més espès al voltant dels ulls. Aleshores, un escriptor havia tret un llibre titulat «El tocador de señoras» i vaig pensar que podria ser jo, que rosava a vegades els cossos que em creuava pel carril de la piscina. Hi havia hòmens i dones. Hòmens amb cossos robustos, depilats, que després de l’entrenament al gimnàs, es refrescaven a l’aigua.

A part d’aquelles curses i carícies, els meus dies eren tots a casa. Cuinava, planxava i passava la granera. Llegia. Em posava a la taula del menjador o estirava les cames al llit, i obria el llibre. Normalment, eren tots de la biblioteca, amb aquella pudor humida de llibre vell i pols. De tant en tant, amb uns  prismàtics de mon pare, mirava per la finestra. Encara no havia vist «La finestra indiscreta», o si l’havia vist, no recorde haver pensat en cap secret ni en cap perill (com si foren coses diferents). Era gent com jo, fent les coses que feia jo o que podria fer. Dinant, netejant els vidres, llegint o mirant el televisor. Les nits amb la llum de la pantalla i la llum de la lampada del sostre s’hi assemblen, n’hi ha de milers. Potser, algú amb uns prismàtics, mirant, mig avorrit i mig desesperat, el carrer. El meu carrer era estret, i encara que no tan estret com els del centre de la ciutat, podia veure sense cap giny el que feien els veïns dins de sa casa.  Fins i tot, amb els prismàtics, que després sempre havia d’amagar amb cura perquè ningú a casa s’assabentara del meu costum, espiava els veïns de tres carrers més enllà. Era una finca alta i per això podia veure l’últim pis des del meu. El saló gran, amb un llum d’aranya grossa, que feia llums titil·lants (cada filera de la teranyina era un xicotet tub lluminós), un sofà amb orelles i una taula allargada. El televisor no el veia, encara que sí que me n’arribava la claror. L’home llegia el diari i la dona cosia. Passaven els dies, em feien companyia. De matí, després de desdejunar, m’asseia i mirava com encetaven el dia, què els hi anava passant. Poques vegades eixia, i cada tres hores més o menys, mirava per la finestra.

Hi havia un home vell, d’uns setanta, calb i prim, que normalment (l’estiu és l’època que més recorde) eixia al balconet per canviar l’aigua i posar pinso al canari engabiat. Alçava la persiana verda, d’aquelles que s’enrotllaven dalt amb una corda, i eixia descamisat, amb un drap a la mà. Només tenia una planta, una mena de cactàcia amb les vores de les fulles carnoses resseques. Per la proximitat, perquè si jo eixia al balcó envidrat, podia saludar-lo i em sentiria, m’era proper. Molts dies pensí a acostar-me a la finestra i dibuixar-li un senyal. Semblava que estava sol, mai el vaig veure amb ningú, si tenia néts, no anaven després de l’escola. Podia ser que no haguera tingut fills i que la dona ja s’haguera mort. També podria haver sigut fadrí i estar acostumat a cuidar tot sol dels pardals engabiats i arruixar les plantes. Vaig demanar els meus pares que compraren un canari, que el volia al balcó del saló, encara que no prop del vidre (de matí, el sol l’escalfava massa). Però no cantava. No cantà mai. L’acostava de tant en tant a la finestra perquè vera l’ocell del vell. Volia dur-lo al veterinari, però no sé per què no ho vaig fer mai. Un dia, la persiana de llistons verds del pis del davant deixà d’alçar-se. Algú hi havia abuidat la gàbia. Després d’uns mesos, aparegué al balcó un cartell anunciant que es venia el pis. Jo vaig deixar de mirar per la finestra.

Do mar

La nit en què l’alemany, que no era alemany sinó de les illes, però amb cabells rossos i els ulls blaus de la mare, va pegar Joan, tots estàvem borratxos. Havíem vingut al bar del port, un bar de fusta que oferien concerts on sempre, sempre, hi sonava alguna cançó de Bob Marley al final de la nit, i a les cerveses va seguir el gintònic do mar, que era dos euros més car i que d’especial, només en tenia el nom. Jo duia una ampolla de mistela que m’havia dut ma mare uns mesos abans, i la guardava sota el llit perquè la casa sempre estava oberta i eixa ampolla passà a ser la meua propietat més estimada. Duia l’ampolla, com dic, enganxada amb el calcetí a la cama dreta. Barrejar la cervesa, la ginebra i la beguda dolça no em va vindre massa bé, la panxa m’hi parlava, i pegava voltes, entrant i eixint del bar. M’hi emmirallava al mar, i al vent atlàntic que bufava fresc a les acaballes de l’agost, i observava de tant en tant, de gaidó, el jove portugués de cabell rull que restaurava vaixells antics.

No vàrem tindre temps a separar-los, a l’alemany, nerviós, prim, amb el cabell estarrufat i eixut, se li va unflar el caràcter i agafant-lo del coll, va cridar que ja estava bé de prendre’ns el pèl, perquè Joan semblava que ens prenia el pèl cada dia. Com que la porta del jardí estava sempre oberta (a vegades, amb el vent, encara que estava a uns vint metres de la casa, escoltàvem els batecs de la porta cada vegada que hi canviava la direcció de la bufada, colps de vent o dels morts ofegats a la badia, els antics baleners ferits), hi podia entrar qualsevol. Tres o quatre dies, quan estava sola a la cuina, Vio va notar un calfred, alçà la vista del plat del sopar, i va veure la silueta de Joan observant-la. Què feia, aquell, amagat en la foscor? Que no volia molestar, deia mentre entrava i s’enfilava al sofà. Obria el calaix on amagàvem el tabac Pueblo, preuat en l’illa on només podíem trobar un tabac amarg i fort de paquet blau i blanc, com l’Atlàntic, i s’encenia un cigarro. Després, si Vio encara tenia menjar a la taula, s’encarregava de posar-se un plat i s’asseia amb ella. Semblava que no tenia família, però no era així. El que no tenia eren amics. Ens va gorrejar durant una setmana i ens va inflar els nassos. Ja en teníem prou. A Vio i a mi ens enviàvem paquets de tabac des de València i Conca i ens administràvem els cigarros perquè ens durara per al proper enviament.

Eixa nit, mentre jo ballava i la meua panxa es balancejava com una barca damunt la mar i Vio s’hi repenjava a l’esquena de Lluís, Joan va demanar que l’alemany li convidara a una altra cervesa i aquest va explotar. Després del colp, Joan va eixugar-se la galta i va girar cap a la dreta, qui sap si cap a la discoteca que estava uns quilòmetres més amunt i nosaltres, que ja havíem enganxat l’alemany, que es queixava que no havia actuat correctament, tornàrem cap a casa.

De camí vam trobar-nos amb uns jóvens noruecs, alts i de fesomia poc marcada, com pans acabats de fer, que ens convidaren al seu vaixell. Eren vailets que estudiaven navegació, el món mariner.

El vaixell era gran, d’uns quants metres, i malgrat la foscor, la fusta semblava tan nova i lluent que tot el vaixell espurnejava amb la claror de lluna. S’hi sentia música, ens deien que hi havia una festa. Per pujar-hi, havíem de penjar-nos dels braços a la xicoteta plataforma que surava a l’aire. Tenia por de caure. Lluís carregà amb l’alemany a les espatlles, i s’agafà a la plataforma, i ara oscil·lava com un pèndol pesat cap a dreta i esquerra. La plataforma grinyolava. I com si deixara anar un sospir, o com l’alliberació d’un vestit que estreny, els claus van afluixar-se i la plataforma va cedir.

Cels del mateix any

El temps passat no és el mateix a les illes que a la ciutat. Si vaig deixar amics i arxipèlag un juny quan començava el bon oratge, «te’n vas just  quan arriba el vertader Faial», el Faial de les cerveses enfront de Porto Pim, al bar on feien uns pastissos oliosos de carn o bacallà, i enfront de la fàbrica balenera, ara convertida en museu, ara el fred haurà tornat per ser el gener de la meua arribada, la boira, els peus sempre gelats, el cine amb les butaques incòmodes i sense calefacció, la casa emblanquinada just davant de la Casa dels Morts. Les illes amb un cel de gener o de juny, però del mateix any. Fora, a la vida real, al continent, les arrugues han aparegut, els hòmens han desaparegut i tornat a aparèixer, les esperances s’han trencat. A les illes, però, suspeses com la boira que tapa cada dia (amagava, ara ja no reconec a les finestres cap silueta negra del volcà) O Pico, les esperances es mantenen intactes, envitricollades, i els visitants, els que hi estaven de pas, com jo, es fan fotos als mateixos llocs amb gent diferent.

Què fan, els que foren els meus amics, encara a Porto Pim, amb quintos a la mà, recolzats a la paret que té escrit Solta a grândola que há em ti? Suspesos, com si els anys no hagueren passat a les Açores, com si només les hagueren sobrevolat? Els mire, com aquell matí que ens quedàrem, també suspesos sota la pluja, per veure com no podien rescatar un dofí malalt, perdut a la badia.

Negre i rosa

Els ocells pels prismàtics, i els catxalots, fa ja més de dos anys, des d’un poble mariner, dalt del penya-segat, al costat del guaita del poble. Hi tenia una caseta blanca, una porta de fusta, i pòsters de balenes i dofins que podies trobar entre Faial i Pico durant tot l’any.

La mateixa sensació quan vaig veure el vermell i el negre de les ales del flamenc, com si estiguera a punt de volar, un segon en què deixes de respirar, i quan el catxalot va sortir de l’aigua i va fer un salt. Quasi vertical, un impuls i el cos que cau i esguita tots els turistes que no esperaven el salut de l’animal des de la Zodiac. Vaig deixar de respirar, també. Veig encara l’enorme  silueta ocupant tot l’ocular, les aletes obertes i l’arc que dibuixà abans de ser només un bufit en la distància.

 

Surant a la mar

Estiu del 2013. La humitat, que pensava que coneixia perfectament (de fet, moltes converses s’han bastit a partir de frases com «Fa més fred, a l’interior, però no et travessa els ossos, ací, en canvi, et poses dues o tres mànegues, i encara notes la fiblada del fred sense pausa»), se m’apareix diferent, més densa, a unes illes enmig de l’oceà. Diuen que pot afectar el cos i patir una espècie de fluixedat durant tota l’estada illenca. La boira, el cel que canvia cada tres hores, la terra humida on poden créixer arbres de fulles amples i les falagueres arbòries se succeeixen per formar la imatge que recordaré sempre que nomenen «Les Açores». Algú, durant una excursió, confongué aquelles frondes d’un verd intens de les falagueres amb les fulles de palmeres. Ens havien parlat de la laurisilva però aquesta formació només es conserva en certa serra, no recorde ja si a l’est o a l’oest de l’illa. La majoria de plantes, les més vistoses, eren perilloses. Les fotografies sota les branques de les falagueres, aleshores, deixaren de tindre cap motiu naturalista i esdevingueren fotos turístiques.

D’aquella imatge que evoca el nom de l’arxipèlag, hi entra la mar, la salabror, el sol inclement i el vent de qui t’havies de protegir amb jaqueta, gorra i anorac. Eixíem de la ciutat de matí, cap a les vuit, els dies que no treballàvem de guaita, i ens enfilàvem cap a l’antiga capital, un poble que havia estat la capital abans que una explosió volcànica tirara a terra la meitat de les construccions. Tenia un aspecte més estiuenc, amb dones alemanyes o holandeses vestides amb teles blanques (totes les illes es copien) i turistes que trobaven en els animals marins que albiraven de lluny el motiu del seu viatge i els setanta o vuitanta euros de l’excursió. Al port, hi havia una companyia de whale watching i una de busseig. L’amo de la primera era un home d’uns cinquanta anys, mariner, que últimament es dedicava al seu vaixell de caça de balenes, que havia restaurat i mostrava orgullós al port els dies de festa. Alguna vegada, s’embarcaven turistes i amics i eixien a la mar.

Nosaltres, a les nou, amb els turistes enfundats en el salvavides taronja asseguts a les cadires de la zodiac, ens movíem cap on es dirigia el guaita, instal·lat a un penya-segat, uns metres més a dalt, que vigilava les ones de la mar i descobria, entre els plecs blancs de la superfície, un esbufec, un reflex estrany del sol, un blau que saltava entre els blaus, més canviants, de les ones. En eixe trajecte, des de l’eixida del port fins on es trobaven els dofins, o si hi havia sort, una o dues balenes blaves, podies relaxar-te, respirar, i gaudir del pas veloç del vaixell i del paisatge que s’obria davant teu. La mar sempre s’obri en eixe pas que t’allunya de la costa. Allà veies Santa Maria, l’illa difuminada pels núvols de calitja. I quan ja havien passat els minuts de la contemplació, quan la zodiac començava a minorar, et fixaves en la mar i en el cel: on estaven, els ocells? Perquè si els dofins menjaven, cosa habitual a eixa hora del matí, sempre els acompanyaven una bandada de baldrigues surant a la superfície o volant en cercles damunt dels cetacis. Si descansaven, els pardals, veies movent-se amb les ones uns diminuts caps negres, que a penes podies distingir fins que, amb la barca avançant lentament, per no fer soroll ni remoure l’aigua, t’hi acostaves.

Estiu del 2015. Fa calor i, una altra vegada pel paisatge conegut, és humida. De tant en tant, un vent més fresc ens alleugera el pes de l’estiu. A la feina, els aires condicionats funcionen a tot drap i les finestres estan tancades. No hi ha cap blau a l’oficina, tret del tros de cel que et deixa veure la finestra si t’acostes i alces el cap. Entre les fulles d’uns arbres de jardineria, hi cauen els raigs de sol i alguna pluja sobtada, carregada de calor. Davant de la pantalla, però, hi apareix una imatge que em torna a l’estiu de fa dos anys. És només un mirall, però. Uns caps menuts, com els de les baldrigues, semblen surar i descansar a la superfície de la mar. Pense que són pardals, que esperen tornar a enlairar-se o que esperen alimentar-se amb la conjunció d’altres animals. Seran, també, Calonectris? El titular aclareix la imatge, ens apropa, sense fer soroll ni remoure l’aigua, cap al que és: gent que espera ser rescatada.