Explosió

La dona que mira l’home que mira la dona que no és ella. Tu que camines per Àfrica, però pensant en mi. 

Algú deu adonar-se’n. Fa llargues mirades mentre al voltant la gent passa i bufa, corregeix exàmens, escriu el que no escriuen els alumnes, posa notes, talla frases que volen motivar. Algú beu aigua a la font. Fa calor a les classes i al pati. Els alumnes comencen a llençar-se aigua, mullen el terra de davant els lavabos. Hi ha un malestar. Ella porta també motxilla, i es maldiu, sembla una alumna, no ha millorat: com una tortuga o un cargol entrant a la biblioteca. La història més interessant seria la de l’altra noia: la mirada. Hi ha dies que porta els llavis vermells. Se li fa crosta al llavi de baix, se’l mossega. Pells del color de la sang, com si es descamara. Té tres tatuatges al braç, una enfiladissa verda. Els tatuatges actuals tenen colors precisos. La tinta en color és més dolorosa, sobretot el blau, va dir-li. Fa calor a les classes i a la sala de professors i a consergeria, l’institut, a finals de primavera, sembla una olla a punt d’explotar. Les mirades s’han intensificat. Algú podria explotar. Veu els mateixos ulls que van somriure (a d’ell i a d’ella, per separat) com dues llargues serps que se’ls cruspeixen, com cendra. La informació és important. Els alumnes no saben què és decebedor però sí decepció. Per què ha de mirar el desig d’un altre? Perquè la de mirar i inventar? La informació hauria de sortir cara: hauries només d’anunciar les debilitats amb els amics. Quina és la paraula que resumeix el teu primer any a l’institut? Com és possible que hi haja tanta vida mínima, subtil, sota el que ocorre entre dues, tres persones?

El pit es mou. No són paraules: es mou. El cor canvia de lloc. O les clavícules. Hi ha moments en què creu que les pupil·les quedaran apegades a l’esquena pàl·lidíssima i fràgil sota una camisa de tirants de colors. Que el terra cremarà, que es desullarà, que tot l’institut, els exàmens, els excels, les pantalles, les fotocopiadores, les finetres, els dossiers i els llibres desapareixeran per sempre. Dins de les línies verdes i marrons d’iris.

(Perquè si t’hi fixes és ella el motiu. I el desig que arrossega, que només és una mirada)

(Ell es desdibuixa i es perd)

(La sororitat, ja)

Anuncis

Ciutats i nines

1

Totes les entrades a les ciutats són lletges. Polígons, benzineres, cartells amb publicitat, fàbriques, aparcaments, bidons. L’entrada a Benidorm també ho és. La ciutat que crea més ombres allargades de tot el país. Ombres que arriben a l’autopista. La casa es troba en una urbanització dels afores, a sota del parc temàtic, davant del Benidorm Palace. Hi ha fileres de cadires motoritzades. Alguns estrangers blanquinosos també van en bicicleta. L’hotel encén el flamenc de la façana, un flamenc rosa i verd, a les sis. Parpelleja. Un home vestit de pallasso anuncia el circ i fa sonar una campana. Podria ser estiu. Podria acostar-me a la cala i em trobaria, un altre cop, amb el cos estirat a la sorra i la calor allargada de l’estiu fins als peus. Deixem els abrics a la perxa i ja no els tocarem fins que no tornem a casa. La ciutat amaga la calor de l’estiu a l’asfalt.

2

Elles creixeran ací. Van a una escola religiosa. Quan arribe, corren cap a mi. M’estiren el coll de la samarreta i diu, la més gran, de set anys: aún es princesa. Aún es princesa. Recorde que ja m’ho va dir a l’estiu. Quan el cos estirat, el cor a l’ombra, i l’avorriment que s’allargava com les ombres dels edificis més alts. Era per algun penjoll que portava? Cap arracada? Avui, als afores d’una altra ciutat igual de trista, on jo he crescut, ho he recordat. Princesa perquè se’m noten les clavícules sota la pell.

3

Quieres ver cómo llora?

Però tu em digueres que ja no volies fills, que ara només volies gossos.

Llora y tiene los ojos de cristal. y mira la ropa. Esto está roto pero lo tengo que coser. Voy a cambiarlo que se ha meado.

—I el de Mar?

Ella lo tiene allí tirado, no sabe cuidarlo. Para qué tiene hijos si no los cuida.

L’Almadrava

Vaig agafar les ulleres i el tub de l’armari. Estaven guardats a la bossa de malla amb què les vaig comprar, fa quatre anys, a São Miguel. Vaig agafar llibres, una tovallola, la crema, vestits. Anar a la cala era el motiu principal del meu viatge fins a Altea, a casa de ma tia. Això, i el viatge mateix, la certesa que el meu cos està en moviment. He dibuixat un mapa i assenyalat els punts on he estat este estiu, no tant com a recordatori sinó com a afirmació. El Delta, Miravete, Canet. Assenyalar punts, construir mapes. Els costums s’accentuen. Baixar per l’Avinguda Mediterrani, no, Mediterráneo, fins a la platja de Llevant, i pujar la costera, vorejant edificis que fan ombra a l’aigua. Gemelos 78, Alikaktus. Quan tombes, abans d’enfilar-te cap a la cala, hi ha una bandera espanyola i aquests dies, una furgoneta d’antiavalots i quatre policies que miren cap als para-sols, les gandules i els cotxes. L’aigua està calenta i atapeïda de turistes. Pense en les platges sense estiuejants, en les cales sense formigó, i que açò encara possibilita allò altre. Mar a vessar de cossos i crits, d’estiu barat i d’atraccions.

A la cala també hi ha para-sols i gent estirada a la tovallola, i uns quants caps que es belluguen damunt l’aigua. Hi ha dues sendes de pedra i terra per arribar-hi, i en un dels camins, baixes entre pins torts i llentiscles. A dalt, amagats entre els arbusts, sempre hi ha gats. A partir de les sis, apareix al sud l’ombra d’un dels edificis que segueixen la costa (si la línia de costa desapareguera, hi hauria trams que podríem dibuixar gràcies a d’ells) i ens salva de la calor abrusadora de l’agost. En aquesta part és on es posen els nudistes. Pocs, més hòmens que dones.  De tant en tant, alguna pregunta solta d’un xiquet: por qué van desnudos?

Després de mitja hora de passeig des del xalet de ma tia, arribe a la cala suada, estenc la tovallola a tocar de la vora, m’arreplegue el cabell i trac les ulleres. I aleshores les veig: diminutes partícules de sorra negra i clara, fragments verds d’olivina, sorra açoriana, entre la goma de les ulleres del vidre i a dins del tub. I aleshores es tanca el cercle, i ja no cal que torne a les illes per llimar cap record, i netege les ulleres i el tub en l’aigua clara de la mar i em capbusse.

Semblen dos cossos diferents

El meu costat esquerre és un altre. L’hemisferi cerebral, el braç, el muscle, el maluc, les estries del maluc, el genoll, les estries del genoll, el peu, l’angle de la sofraja, el dit gros esquerres semblen d’un altre cos. Un hemicos que treballa del matí, des que llostreja, fins a la nit. El meu costat dret ha anat de vacances, estiueja vora mar, al Trabucador, a la Granadella. S’estova a la tovallola, sota el para-sòl, deixa que la sal adobe la pell, el vent li embulla els cabells, i dorm. El meu costat dret s’asseu amb la cama estirada, recolzat el peu a la taula, la meitat de la caixa toràcica s’eixampla. Beu un mojito, fuma un cigarret, sota l’ombra desigual d’un eucaliptus. Reviu altres estius. Es llença a l’aigua des del trampolí, hi ha algues, fulles de posidònia, meduses i eriçons de mar amagats entre les escletxes de les roques. Agafa la bicicleta i pedaleja fins al poble, va al mercat, compra sardines, torna suat amb la bossa al manillar. El vent porta sorra a la tovallola, pica la mar, fa tremolar el para-sòl. Riu. Llig. Entén les paraules. Les paraules desxifren el sentit de l’agost. Troba petxines d’argent.

El meu costat esquerre aspre, present, es troba concentrat en un punt. Dins un os redó i menut als budells.

de la Sierra

Al poble s’arriba per una carretera que serpenteja. El riu no serpenteja perquè ja no hi ha riu. A les basses abans s’hi banyaven, ara es pot mirar la bromera que s’acumula vora les pedres. Els pollancres, però, encara extreuen la humitat del terra que amaga el riu. La malenconia és pitjor que la tristesa o que el dol, no té cura. Les cases són de pedra, la plaça té una font i la majoria del poble no té cobertura. Aquest any va caure un rellamp al campanar i a sota, com una taca del front, hi ha un pelat blanc. S’han desmarxat les vitros, els amplificadors, el telèfon, la nevera. L’ullal del temps també destrueix els somnis. Ningú voldria viure ací: si es quedaren feren com els arbres, tombaren els troncs, s’adaptaren al vent i al fred. Callaren. Com no hi havia res per fer, parlaren els uns dels altres. Qui voldria vindre aquí a fer créixer les tomateres i a caçar perdius?

Un dia, fa més de trenta anys, un home del poble baixava pel barranc que s’estretia perseguint unes perdius. Tenia l’escopeta repenjada al muscle. De sobte, un tro fortíssim, un caça americà que girava i es colava entre les parets escarpades. Diu que al camp, entre els branquillons de les argelagues, en aquella època hi havia fils de paper d’alumini.

 

Vint-i-quatre

La història, o la interpretació, la fem nosaltres. Però, em va preguntar, després d’escriure això et sents millor? No ho sé. El sentit també li’l donem nosaltres: per exemple, fa un any vaig necessitar comprar-me un llibre, i aquest any, mateixa estació, un estiu inclement, he necessitat comprar-me’n un altre. Mateixa llibreria, mateixa llibretera. Aquest cop ne quedava més d’un i no he oblidat el número de la targeta. No he amagat el llibre, no l’he sostingut amb les cuixes. Aquest any, també, de cercles: vaig acabar dormint al mateix llit on vaig començar l’estada a Barcelona. Vaig dinar al mateix bar on vaig sopar la nit de la meua arribada, abans d’aparéixer, sense saber-ne un borrall, a la feina. Vaig saludar la cambrera que la primera setmana a la ciutat em va dir com arribar a l’estació del Nord, vaig saludar el cuiner. Preguntava com es deia guadaña en castellà, els altres li van contestar que falç. No, falç no. Dalla. Volia alçar-me i cridar (jo estava a una taula del fons, engolint un bocata i una cervesa) és dalla. La dalla i la mort. Aleshores, m’agradava el cuiner. I el cambrer. I la dona que tastava les cerveses. El llibre nou, el llit repetit, l’escena al bar repetida. Fa un any vaig assistir a un dinar amb el cap esmicolat, o l’estómac. Quina diferència hi ha entre l’enamorament i l’obsessió? Sempre m’ho he preguntat. Aquest any, estranyament, he hagut d’escriure una altra carta de comiat el mateix dia del dinar. Juliols d’anys diferents, llits diferents, llibres diferents. Tot el que passa sota les paraules, a sota de la superfície de la mar. Les paraules fan camí i nosaltres n’hem fet un altre. El cor, el cap o l’estómac. Les clavícules. Una vegada vaig cremar una carta sense llegir-la. La flama es tornà violeta.

Hi ha un personatge a una novel·la de Woolf que només sap estimar d’una manera: penjant la persona que estima al llindar de la porta. És una metàfora, però. En realitat, és una acusació. Clavícula i clavar.

Un dia del passat juny vaig necessitar anar a la mar (ja ho sabem, abans havia necessitat comprar-me un llibre). Entrar-hi dins, capbussar-m’hi. Vaig asseure’m al costat d’una dona que llegia i li demaní que em vigilara la bossa (portava un altre llibre, tres euros, les claus de casa, les sabates, la tovallola). Ella i jo ensenyàvem els pits, l’aigua estava tèrbola, el paisatge era el port esportiu i les torres envidrades. Turistes i hòmens que venien mocadors i dones que oferien massatges. La felicitat, aleshores, em va semblar fàcil.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.