A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

Os flamingos

A Os Flamingos es trobava el veterinari, i fou on João ens convidà el darrer mes de la meua estada a les illes, un menú de plats que ja no recorde, a prop d’on treballava de fuster. Li havien enretirat el carnet per conduir borratxo, a l’illa era difícil no trobar hòmens d’una certa edat, João rondava els cinquanta, amb l’hàbit de beure. Tenia un fill, era divorciat i li faltava el dit menut. Tampoc doblava bé la mà. Uns taulons de fusta que tallava massa de pressa. Potser havia begut, això no m’ho va dir.

Os Flamingos és una freguesia, una feligresia, de quan l’illa estava dividida entre parròquies. Hòmens i dones que els diumenges, com si estigueren al sud d’una altra terra lligada de manera igual d’intricada a la mar, com ho és Holanda, passejaven mudats fins a l’església. Zelanda a les illes, Zelanda a la ciutat d’Horta.

Josse Van Huerter va arribar a l’arxipèlag temps després de la seua descoberta. Segons diuen, fou el primer mariner que s’instal·là a la ciutat i com sempre, els hòmens prenen importància amb els llocs que anomenen: de Huerter a Horta, amb una o oberta i musical. Entre els seus somnis, estava el de crear una nova Flandes enmig de l’Atlàntic.  Administradors i colons curiosos que arribaren a aquest indret desconegut però que no duraren massa establerts. Per què? Huerter, però, es va casar amb una portuguesa i dos o tres fills, i va morir a la ciutat que duia el seu nom.

«Faial, havent estat cedida per Alfons V a Elisabet de Borgonya, atragué immigrants flamencs (d’ací el nom d’ Ilhas Flamengas que hom donà també a l’arxipèlag)»

Primer, però, els nous vinguts flamencs es quedaren a la platja, Praia do Almoxarife, un lloc feréstec i dominat per l’onatge i l’esperit de la mar, i no fou fins que descobrien l’interior de l’illa, la vall protegida, flanquejada per barrancs, que s’instal·laren permanentment.

Flamingo: un altre nom que és un ocell. De la família dels fenicoptèrids, són coneguts pel seu cos esvelt i el color rosa de plomes i potes (del roig encès al salmó o el blanc), i pel seu bec gros i corbat, amb la punta fosca.

Zelanda és una terra que s’enfonsa, l’arxipèlag de les Açores és terra volcànica. Horta té el nom de la meua comarca, al continent però amb mar.

«Em S. Miguel (Bernardo & Montenegro, 2003) e no Faial, terreno cultivado de melões e/ou melancias»

Açorianidade rima amb saudade

Hi ha llocs que es defineixen pel no hi vas fer. Graciosa, que forma part del grup central de l’arxipèlag, situada just damunt d’un rift, i propera a l’illa amb les millors fajãs de les Açores, darrere de la boira que sovint s’hi enganxava a la superfície de la mar, fou una de les illes que no vaig visitar. En els dies clars, des del port de Faial, podies veure-li la forma insubstancial: hi ha un massís, que és una caldera, amb unes poques fumaroles, la Furna d’Enxofre. Diuen que hi ha un complex termal on  podies anar a fer pràctiques com a responsable de l’hotel, un hotel que queia a trossos a l’hivern mentre tu et mories d’avorriment, també com la boira suspesa, sense moure’s. Res, no hi passava res. Faial en comparació era una ciutat viva, amb els hòmens vora els bars, les festes a l’estiu, el forró i l’albirament de balenes. São Miguel, una metròpoli: les sardinhadas, el festival d’art, el festival de música, els vaixells ple d’alemanys, argentins, holandesos.

Sembla que hi ha llocs que prenen importància justament quan no hi ets. En cap cas són casa: la llar es defineix pel que és quan hi ets i pel que recordes, és casa en qualsevol cas. Les illes són una altra cosa si no hi has nascut: potser per això, la gent a la tornada al continent, s’enyorava i hi tornava, perquè havien pres importància després i perquè a casa sempre es pot tornar (No sempre, però hauria de ser així).

Açorianidade rima amb saudade i aquest enyorament que pot esdevindre malaltís, li’l confereixen les dues natures: l’ànima de la cultura portuguesa i el fet de trobar-se aïllat enmig d’un oceà. Ha de ser diferent estar envoltat per una mar coneguda, limitada, com el Mediterrani.

«O açoriano é assim por todos os motivos verdadeira e essencialmente português, o português puro que nas épocas gloriosas danossa história se isolou no meio do Atlântico.» José Batista.

«Aos 30 anos, sem qualquer intenção reivindicativa ou política, apenas por um sentimento de saudade e “desterro”, criava Nemésio o conceito e o termo açorianidade, alma do ser-se açoriano, que emerge em quase toda a sua obra de poeta e de romancista e contista.» António Machado Pires.

La felicitat que produeix un horitzó tancat

«Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes – generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria», Josep Pla.

Es faça cas o no, es mire o no, la mar, com a concepte i com a realitat, dóna el caràcter insular i no l’illa de terra. Hi havia, a les Açores, hòmens i dones d’una població terrestre reconsagrada? Obstinar-se a negar l’horitzó canviant del blau, mirar cap als turons, els volcans adormits, les calderes verdes, lluny de minorar la importància de la mar, l’hi torna, com un espill que exagera, si això és possible, el fet aïllat.

A São Miguel, la Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’oratge de l’illa? Només feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé en Pesqueiros, bé en la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura feia tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure ni la mà estesa.

Les illes centrals eren una altra història: com veure terres enganxades a un ham del cel, des de Faial, albiraves les siluetes de Graciosa i São Jorge, i veies perfectament el perfil imponent del volcà Pico, la muntanya més alta de Portugal. La mesura de la pàtria no estava tan clara: acabava on acabava Faial o s’estenia més enllà, cap a les vinyes de l’illa veïna i darrere del volcà, una terra que ja no vèiem i que per tant, era impossible conéixer les mesures exactes? Com finalitzava la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o era més aviat el paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

A Pico potser vàrem trobar hòmens terrestres, dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló de l’illa, on entrenava l’equip d’handbol, que no miraven la mar (i per què havien de mirar cap a l’horitzó, cap a un perfil d’illa sense cap accident, cap punt d’on agafar els ulls?). Tampoc feien cas del volcà, si no era per anomenar-lo com a pàtria i diferenciar-se, vantant-se, de les altres illes de la zona central de l’arxipèlag. Hi eren massa a prop de la muntanya per contemplar-la. I aquesta vegada sí, la muntanya manava i creava l’oratge insular. Per això, aquests hòmens vora els cinquanta, ens van contestar amb naturalitat que no havien pujat mai la muntanya. Pensarien que encara tindrien temps o aquest volcà, encara actiu, no els despertava gens d’interés?

A geografia, para nós, vale outro tanto como a história

Si vas a les Açores, és molt probable que el dia que arribes una boira espessa et done la benvinguda, una manera que tenen les illes d’advertir-te que el blau de les illes, l’atzur, vindrà després. Si hi vius a una illa el primer que aprens és a esperar.

A mesura que passa el temps, et construeixes el relat de les coses ja viscudes. Així, el temps té dues mesures: el present i l’inventat. Per això ara recorde la boira de la vesprada en què, directament de Lisboa, amb un avió que s’enlairaria després cap a Boston, vaig arribar a Horta, la capital de Faial, i el jove que es va asseure al meu costat, enginyer aeronàutic, que davant la meua cara espantada em va assegurar que els avions es duien bé amb les inclemències i els pilots no necessitaven veure la pista per aterrar. Ara tens cotxes que aparquen sols.

La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianidade.

Aleshores no sabia que el terme l’havia emprat per primera vegada Vitorino Nemésio per referir-se al seu sentiment d’unió a l’arxipèlag: «Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Si totes les illes tenen el caràcter d’insularitat, i com esdevé amb l’accent d’una llengua sobre una altra, amb tots els immigrants arribats de Portugal continental, o els pocs que vingueren de Flandes, amb el mateix accent illenc (el sotaque, això que sempre és a sota i que no pots amagar), tots els caràcters insulars són iguals?

El sentiment de pertànyer a un tros de terra que només té la mar com a frontera i com a paisatge propi de mesures exactes («A insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela»), és el mateix? L’açorianidade és només insularitat?

«Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fora elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. A més, amb vistes a la mar que mai cansa perquè és tan mudable com el cel, i qui s’ha avorrit de mirar el cel? Per això hi ha persones que s’hi dediquen, a observar el cel i la mar, amb els tons iridosos que amaguen les ones i els núvols. Perquè és la mar el que dóna el caràcter d’insularitat i no les illes.

I parle del temps quan es tracta de l’espai, el que li confereix aquesta elasticitat al dia a dia. Des del punt de vista açorià, a geografia vale outro tanto como a história.

La llibertat concertada

Quan treballava a Faial, en aquell viver de la carretera que sortia de la ciutat, apartat, amb un camp de futbol al davant que sempre estava buit i un bar que obria a les dotze i mitja, amb trofeus i fotografies de jugadors de l’equip de futbol local, vaig trobar la felicitat just quan eixia a les cinc cap a casa i em durava durant tot el tram de bicicleta fins a Casa do Mirante, que era el nom d’on vivíem. Agafàvem les bicis, jo en tenia una gran, lleugera, pintada de blau metal·litzat, amb molls amortidors, que pertanyia a una alemanya que només hi era en estiu a l’illa, i rodàvem vora mar. Alçava els braços, de la feina a casa, era absolutament feliç: el camí era de baixada, el vent atlàntic a les cinc solia ser amable, hi havia sol ja a les acaballes d’abril, deixava la jaqueta al portaequipatge de darrere.

Entrava panteixant, saludava el gos, i m’enfilava cap a la cuina a berenar. Diego em seguia. Tenia una bici de rodes xicotetes, amb els frens malament, i sempre arribava cinc minuts més tard. Berenàvem junts, després, ens féiem una cervesa Sagres asseguts en els palets que havíem convertit en sofà.

Com era de lent el pas de temps a la cabana on me marcia, com algunes plantes que no s’hi adaptaven al clima de l’illa. L’amo del viver passava de matí amb la furgoneta, entrava de vegades a la caseta de fusta on jo esperava que algú tocara la campaneta per comprar plantes (el gos bordava, un que sempre que podia s’escapava, sempre el trobaven a la badia, com si haguera sigut un dofí en una vida passada). Hi havia dies en què no entrava ningú al viver. De tant en tant, tenia problemes amb el programa de comptabilitat i venia un home d’uns setanta anys, que no sabia ni quina era la tecla d’encendre l’ordinador, i em parlava dels dies que havia passat a València amb la dona, a un abril de feia deu anys.

A migdia, Diego i Fabio venien amb la furgoneta destarotada d’amuntonar fulles de palmera al costat de la carretera o de tallar soques de palmeres o de plantar soques de palmeres, i a vegades, les mateixes soques que llevaven, són les que després havien de plantar a la mateixa terra (perquè el viver tenia una important col·lecció de palmeres, plantes que venien de Lisboa) i tots tres ens asséiem a la taula de fusta que hi havia fora de la cabana, ens escalfàvem el dinar amb el microones que havíem portat de casa (ni això, l’amo, era capaç de comprar-nos) i a vegades, jo anava a per cafè al bar de l’equip de futbol i els duia algun paquet de xocolata.

Com n’era de feliç en l’hora de descans i a la vesprada, el gos a roda, unes hores de llibertat fins l’endemà.

Do mar

La nit en què l’alemany, que no era alemany sinó de les illes, però amb cabells rossos i els ulls blaus de la mare, va pegar Joan, tots estàvem borratxos. Havíem vingut al bar del port, un bar de fusta que oferien concerts on sempre, sempre, hi sonava alguna cançó de Bob Marley al final de la nit, i a les cerveses va seguir el gintònic do mar, que era dos euros més car i que d’especial, només en tenia el nom. Jo duia una ampolla de mistela que m’havia dut ma mare uns mesos abans, i la guardava sota el llit perquè la casa sempre estava oberta i eixa ampolla passà a ser la meua propietat més estimada. Duia l’ampolla, com dic, enganxada amb el calcetí a la cama dreta. Barrejar la cervesa, la ginebra i la beguda dolça no em va vindre massa bé, la panxa m’hi parlava, i pegava voltes, entrant i eixint del bar. M’hi emmirallava al mar, i al vent atlàntic que bufava fresc a les acaballes de l’agost, i observava de tant en tant, de gaidó, el jove portugués de cabell rull que restaurava vaixells antics.

No vàrem tindre temps a separar-los, a l’alemany, nerviós, prim, amb el cabell estarrufat i eixut, se li va unflar el caràcter i agafant-lo del coll, va cridar que ja estava bé de prendre’ns el pèl, perquè Joan semblava que ens prenia el pèl cada dia. Com que la porta del jardí estava sempre oberta (a vegades, amb el vent, encara que estava a uns vint metres de la casa, escoltàvem els batecs de la porta cada vegada que hi canviava la direcció de la bufada, colps de vent o dels morts ofegats a la badia, els antics baleners ferits), hi podia entrar qualsevol. Tres o quatre dies, quan estava sola a la cuina, Vio va notar un calfred, alçà la vista del plat del sopar, i va veure la silueta de Joan observant-la. Què feia, aquell, amagat en la foscor? Que no volia molestar, deia mentre entrava i s’enfilava al sofà. Obria el calaix on amagàvem el tabac Pueblo, preuat en l’illa on només podíem trobar un tabac amarg i fort de paquet blau i blanc, com l’Atlàntic, i s’encenia un cigarro. Després, si Vio encara tenia menjar a la taula, s’encarregava de posar-se un plat i s’asseia amb ella. Semblava que no tenia família, però no era així. El que no tenia eren amics. Ens va gorrejar durant una setmana i ens va inflar els nassos. Ja en teníem prou. A Vio i a mi ens enviàvem paquets de tabac des de València i Conca i ens administràvem els cigarros perquè ens durara per al proper enviament.

Eixa nit, mentre jo ballava i la meua panxa es balancejava com una barca damunt la mar i Vio s’hi repenjava a l’esquena de Lluís, Joan va demanar que l’alemany li convidara a una altra cervesa i aquest va explotar. Després del colp, Joan va eixugar-se la galta i va girar cap a la dreta, qui sap si cap a la discoteca que estava uns quilòmetres més amunt i nosaltres, que ja havíem enganxat l’alemany, que es queixava que no havia actuat correctament, tornàrem cap a casa.

De camí vam trobar-nos amb uns jóvens noruecs, alts i de fesomia poc marcada, com pans acabats de fer, que ens convidaren al seu vaixell. Eren vailets que estudiaven navegació, el món mariner.

El vaixell era gran, d’uns quants metres, i malgrat la foscor, la fusta semblava tan nova i lluent que tot el vaixell espurnejava amb la claror de lluna. S’hi sentia música, ens deien que hi havia una festa. Per pujar-hi, havíem de penjar-nos dels braços a la xicoteta plataforma que surava a l’aire. Tenia por de caure. Lluís carregà amb l’alemany a les espatlles, i s’agafà a la plataforma, i ara oscil·lava com un pèndol pesat cap a dreta i esquerra. La plataforma grinyolava. I com si deixara anar un sospir, o com l’alliberació d’un vestit que estreny, els claus van afluixar-se i la plataforma va cedir.