Llar o casa o mare

1

Quan òbric la porta de baix, no, abans, quan trac les claus de Tarragona, no les de València, les que tenen un clauer record d’una altra ciutat on no hi he estat, cau la fulla de ponsètia que agafí de casa ma mare. Cau en el terra brut d’un dels carrers de la part baixa de Tarragona, la descuidada, abandonada i plena de coloms. Abans havia caigut de les flors que ma mare tenia, posades en un gerro de vidre, a l’entrada del pis. L’agafí i la guardí a la butxaca del pantaló perquè volia que quan tornara ma mare vera una entrada neta. Una taula de vidre sense fulles ni pètals caiguts ni secs ni assecats. Uns sofàs amb les teles ben tenses i enganxades als coixins dels sofàs i la buata ben esponjosa i la taula de fusta fosca just al mig del rectangle que deixen els dos sofàs i tots els endolls desconnectats i el coixinet elèctric que he utilitzat durant les setmanes de vacances amagat al bagul i les revistes, el comandament i les programacions de teatre i cinema de la comarca dins de la capsa que mon pare li regalà fa molts anys per a un aniversari. La capsa era de fusta vermella, més fosca que el color de les bràctees de ponsètia, com un granat o un coàgul de sang ressec, on hi havia un ram de flors i fulles seques que a ma mare no li va agradar gaire. Les seues flors preferides eren, i són encara, les margarides. Per això va llençar aquella composició aspra i conservà la capsa. Veig la fulla damunt l’asfalt i pense com d’abandonat pot estar un carrer: solars a banda i banda, cap arbre, cap arrel. El negre contra el coàgul vegetal.

2

Ma mare va adquirint peces. Mobles que li donen per restaurar, mobles que, després d’anys a casa, formata, mobles que troba als contenidors. Ompli la casa de mobles: engronsadores, penjadors, taules, tauletes, catrets, espills. Cada vegada que torne al pis hi ha un nou espai ocupat. Ara li agrada pintar la fusta de blanc. Fa unes pinzellades gruixudes, deixa la marca del pèl, i deixa, també, buits on es veu el color original del moble. Rústic, en diu. Dels taulells del fumeral de ca sa mare, una casa als afores del poble enmig d’una rambla, darrere d’una filera de plàtans vells, ha fet fer una taula. Anà al ferrer d’un poble veí. Ara tenim una taula redona i pesada de rajoles, ferro i pòrlam: el dibuix, però, és bonic, el motiu és una carxofa. És un regal de noces que quedarà al costat de la biblioteca. Ma mare sedimenta la casa: posa capes als mobles i capes a les parets. Construeix i canvia sense treure gran cosa: afegeix nous esquers per a la vista, nous colors vius. Verds i grocs. Penja cortines. Penja quadres i socarrats i peluixos i marcs per posar fotos que des de fa anys estan buits. Als racons, col·loca nans de fusta que miren sorpresos i feliços o enfeinats la vida que passa. A vegades, sembla que tot sobrepasse la mida del pis. Que l’embalum no hi càpiga. Que els objectes estiguen a punt de caure de les parets o de les finestres. Que es llançaran els nans a l’asfalt del carrer. Que tot estiga a punt de vessar(-se). Que els pètals puguen omplir els vidres i el cel que es veu des de les habitacions. Perquè també d’ençà que va quedar-se sola, va decidir que hi hauria moltes flors a casa. Gerros plens de fulles, flors i tiges a la cuina i al saló. Un ram verd de plàstic al quarto de bany xicotet. Un ram verd de plàstic al quarto de bany gran. Manolls de flors seques al meu quarto. Una llimera, que irremeiablement sembla que es mor, al balcó que dóna a l’horta. Cactus envellits a la galeria de la cuina. Orquídies al menjador. Crassulàcies al balcó més assolellat de la casa. Pètals fúcsies i blancs i grocs, no vermells. Cintes bicolors a les baranes. I de cap manera, cap margarida.

Figures, pedres i oliveres

1

Els ensenya una màscara africana i els demana que, basant-se en les formes, en facen una reversible dins de l’òval dibuixat al full. Els ulls han de semblar, una vegada girat el paper, la boca. El nas ha de ser doble, sense ser-ne dos. A dalt del full tenen una cara reversible d’un home amb bigot. Sembla un cosac.

Hi ha poques coses reversibles.

2

Les oliveres tenen les fulles platejades. Un verd grisenc a sota, al revers. Les olives negres entre el verd fullós i trencat pengen de les branques. Semblen prunes, de tan grosses. La polpa blanca queda aixafada a vegades, sense manera de recuperar-la. Hi ha poques coses recuperables.

3

He caminat pel terme amb dues pedretes incrustades a la sola. No me les he tretes. Se’m clavaren ahir, mentre collíem olives a la terra seca i transformada. Primer secà, després horta de taronjars, ara una altra vegada, com un bonic final per a la història del meu avi, un secà de troncs durs i verds espigats i llancívols. Les he dutes, les pedres, tot el dia i a cada pas recordava que no hi ha coses reversibles ni recuperables. No, no ho recordava, això ja ho sabia. Les he dutes i m’aconhortava: duc un tros de terra i estic menys sola.

Faig el camí de tornada en tren, les sabatilles estan dins una bossa a la maleta: tenen les pedretes dins, com un tresor.

El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

La forma de les històries, 2

Li preguntaria al meu marit: Is this a good moment, darling?

(Al carrer uns xiquets juguen. Són quasi les deu. La companya de pis exclama: fa molt de temps que no sent xiquets jugar al carrer! Me n’alegro)

Sé quins moments no han sigut bons. Però la vida és molt trista també en la mirada només a l’absència. Trista no, pobra.

(El noi que està al centre de menors, el que arribà més tard, fa una setmana que no ve a l’institut. Ha vingut hui a dir-nos que té problemes al centre, que l’acusen de fumar porros i robar. Que sa mare està a l’hospital, al Marroc. Dorm al centre, però viu al carrer. M’ha ensenyat uns senyals, uns arraps, a l’avantbraç, m’ha explicat alguna cosa, no l’he entés.)

Vaig caure un matí del gronxador, tinc un senyal a la barbeta de tres centímetres de llarg, en diagonal.

(A la sala de profes han desaparegut diners del pot del concurs de Sant Jordi. No és la primera vegada. Van deixar de recollir diners dels pastissos que pagaven el viatge de quart perquè sempre faltaven monedes i mai sobraven pastissos. Sabem que no som millors que la mitjana, falta saber si som pitjors)

Tenia sis anys, quan vaig caure del gronxador. Ja no queda res, d’aquells sis anys, només la cicatriu.

(Han canviat els contenidors de lloc i quan anem a la feina o els xiquets van a escola, no se’ls troben, plens, a vessar de deixalles a la vorera. Però avui hi ha bosses de fem al fanal, just a la cantonada, entre l’aparcament de cotxes i la porta de l’escola).

Quan tenia vuit anys vaig ensopegar contra la paperera verda, metàl·lica, que hi havia al meu carrer perquè em vaig girar per veure si els meus pares miraven com corria. Just en el moment en què girava la cara, un altre cop, cap endavant, em trobí la paperera. Vaig rebotar i caure. Tornaria a caure, ara, si ells, tots dos, tornaren a recollir-me del terra.

Bones notícies, males notícies, qui ho sap.

La bufanda (o els solcs)

Encara ho faig. La memòria significa solc, el solc fa memòria. I coses que no vols recordar… Però això sí. Mon pare al replà de casa, posant-me bé la bufanda. La desplegava i l’enrotllava, ben estirada, al voltant del coll. Enganxava els extrems i els entaforava dins de l’abric. No podia entrar l’aire fred del desembre. Aleshores pensava que cap xica de la meua edat duia la bufanda tan ben col·locada, havia de caure fora de l’abric, de manera descurada, casual, el fred no importava, el fred vindria després.

Em mire a l’espill i deixe la bufanda sempre amb les vores desiguals, penjant fora de l’abric.

El ram del meu home

Entre el carrer de l’Església i el meu carrer. Havia anat a la floristeria a comprar el ram per Tots Sants. O pel seu aniversari, o pel nostre aniversari de boda. No ho sé. Tinc setanta-sis anys i molta vida petita entre les cantonades dels carrers. Portava una jaqueta fina i grisa. De sobte d’una furgoneta blanca van sortir uns quants jóvens, amb la pressa de qui té la feina de furtar, i baixaren bosses plenes de fem. Baixaren i s’enfilaren a un portal. Jo em vaig quedar aturada a la cantonada. No em van veure. Al cap de dos minuts, van tornar a pujar a la furgona i rabent, creuà el carrer, passà pel meu costat i es perdé darrere dels arbres del parc. Al terra, al tancar la porta del vehicle, caigueren tiges i fulles com nervis d’una mà. D’un verd fosc però brillant. Em vaig ajocar i les vaig agafar per afegir-les al ram de margarides.

Un mes després, al cementeri, el meu home tenia un ram preciós amb tocs verds de marihuana.

L’aquí i l’ara

Passege amb un clauer del PP pels carrers de Benidorm. Hi ha la carn exposada i la calor que fa arrossegar els peus, que s’enganxen a l’asfalt. Tot està fos. També els cervells. La diferència aquest any és que hi ha l’ombra, persistent i fonda, de la malaltia. La casa està més fosca. De tant en tant, hi ha cares que es queden mirant cap endins, el futur que és una negativa.

Nade molt. Nade tant com fa quinze anys a la mar. El meu dolor esquerre, que té a veure amb l’accident, potser, es calma. El dolor et clava al present. I al cos. Hi ha clapes de posidònia a la cala Llasera, bancs d’uns mil peixos xicotets, algues, roques que acumulen sorolls i bromera, botifarres de mar i eriçons. No veig crancs. Pins i gats en el camí que baixa a la platja. Al costat dret, com sempre, els nudistes. Aquest any, però, hi ha només hòmens d’uns seixanta i setanta anys. Em moc cap a l’esquerra, no vull veure penis morens i vells. Em fixe en les dones primíssimes, un nou esquer per al pensament. Si no tinguera estos vèrtexs, podria aprofitar més el cervell, o siga, el temps. Vaig cap a la boia. És groga i just cau al mig de la cala. La fondària és més de quatre metres. No veig el fons, és fosc. Em reconec la mateixa que fa quinze anys. Fins i tot abans de la mort del pare. Hi ha una part del jo que es reconeix més que altres, sembla que torne a casa. O que reprenc una conversa, la mateixa interrompuda per la vida externa: la mort, el sexe, la feina, la impossibilitat d’escriure com vull. Potser és aquesta la tensió: entre la teoria i la pràctica, les escletxes per on podem respirar. Em reconec més en aquest desig gros, inabastable, dels dèsset, dihuit i dèneu. Té a veure amb una idea romàntica de la vida. I ara que llig Spinster, més amb el desigs de solterona que no amb l’amor romàntic.

La meua generació possiblement és conservadora. La gent encara es casa, cohabita, té fills. Encara que el crit del feminisme radical dels setanta (el que conta Vivian Gornick) és un crit i no deixa espai per a la reflexió, i com a crit, simplifica i nega la tensió (entre teoria i pràctica, diu també Gornick) perquè envia, sense reconéixer el dolor, a la merda els marits i la família, en l’ambient familiar (cosines, fills, pares, matrimoni, depilació i banys de queratina) internament aquest crit em salva.

Camine i fa sol, massa sol perquè el cos, inadequat sempre, com unes sabates o massa amples o massa estretes, es transforme o desaparega. Gornick s’adona als seixanta anys, és una revelació, del buit de l’aquí i ara. Ha estat tota la vida fantasiejant. Sent el buit i l’angoixa del buit fins que recorda una conversa amb un caixer i com reien. No diu de què. I a poc a poc sent la plenitud. La mateixa de l’aquí i l’ara. Tot aquest pensament circular, les paraules gravades d’un ell qualsevol, els dies de feina que vindran, el paisatge erm d’unes paraules que no volen, que no planegen, que a penes es mouen d’un espai petitíssim entre una costella i una altra, t’acompanyen perquè tens por del buit. O de la plenitud.