Corrent continu

Vaig baixar amb el gos fins al camp de sota la casa. Quan el solte, s’escapa, salta, corre fins al pare i el germà. Es reconeixen i es limiten. Però el cride i torna cap a mi, es nota que durant un temps, de menut, algú l’acaricià. També es nota que li pegaven, quan pixava a la terrassa, quan lladrava de nit. Ara es pixa quan veu l’antic amo. M’estima perquè sóc l’única que el trau del clos. Vam baixar fins al camp de tarongers, on ara hi ha plantades algunes oliveres i bresquilleres i on, fa uns anys, l’avi tallà tarongers per deixar la soca com un record d’un temps en què la taronja donava diners. Molts llauradors plantaren caquis.

El gos em segueix fregant-me la cama, i a vegades, tinc por d’entropessar i  caure. Després es confia i s’enfila entre els arbres. La terra està humida, m’hi enganxe. A l’altre camp, comencen els sorolls de les esquelles. Tots dos anem a la tanca que ens separa del ramat. El gos saltironeja, s’acosta al filam, lladruqueja les ovelles, mou la cua. Veig al fons, el pastor, que sembla un vell i que després sabré que només té cinquanta anys. Prim, amb barba i gorra de tela gruixuda, un bastó, i quatre o cinc gossos al voltant. Dic que si el gos moleta, me l’emporte, em diu que no, que avui estan nervioses, les ovelles. Li pregunte el perquè i alça els muscles. Quan contaré després la conversa a l’hora del dinar no entendran res, que això jo no he viscut, que no he viscut els carros ni els hòmens que caminen pel camp tot el dia cuidant animals, que no he vist a casa com feien embotit ni duien, les dones, l’arròs ni el pa al forn. Per això em miraran per dalt del muscle, com una il·lusió estúpida, de xiqueta, o pitjor encara, d’algú de ciutat, amb estudis. Una universitària mai sap de què va la vida (doncs la vida va de trossos que no encaixen i de móns que s’enfonsen més de pressa que els nostres cossos dins la terra)

Perquè mentre el gos corre amunt i avall, content, i l’imagine volent saltar per damunt la tanca i amagar-se entre les potes, i saber què són, aquests animals, què fan, jo parle amb el pastor, que fa més de trenta anys que xafa els barrancs, camins, i camps de secà de Nàquera, que començà amb catorze l’ofici del pare i que ara ja no li dóna per viure. Que ara hi ha molt de control, que la burocràcia, que abans no li agradava aquesta feina solitària i ara sí. I emet sons que no conec i el ramat creu. L’avi, que ha sigut més comerciant que llaurador, em diu després que, en realitat, encara que no ho semble, els pastors lligen molt perquè tenen temps. Però que no ha parlat mai amb ell, que s’han saludat de lluny i en castellà. Per què en castellà?, li pregunte. Perquè era una feina de xurros, vénen a dir, que eren més pobres, intuïsc que volen dir. Si és de Nàquera, l’home. Si parla igual que tu.

I aquests dies de tumult dins i fora, a les aules i al carrer, amb tot de crits i preguntes, i respostes cent mil vegades repetides, i sense veu ja, i comentaris racistes, i companys que t’ajuden i companys que no, i dubtes, i comentaris masclistes, i classes que surten, i «açò és assaig i error», i comentaris classistes, i estratègies errònies, i classes que es desborden, i activitats que funcionen i mal de gola, i xiquets, xiquets, xiquets, pense en dues coses: en aquell dia en què vaig estar una hora mirant un ramat i quan vaig capbussar-me a l’Almadrava. Vaig guardar eixos dos records propers, sense dolor, com dues petxines a una caixa, per aquests dies durs, intensos.

 

Jo volia parlar dels xiquets.

Anuncis

No totes les famílies s’assemblen

A la meua família jo sóc la rara perquè m’agrada llegir. També vol dir la inútil. Mon pare demana sempre a ma germana, i al marit, que li ajude amb la feina important: posar el para-sòl al terrat, dur la serra elèctrica al taller, canviar el telèfon o comprar un ventilador a la tenda d’electrodomèstics. Tindre un marit també dóna més punts en la graella de la utilitat. Ella va fins a Almenara, els arreplega i els porta amb el cotxe. Ells cuiden dels xiquets. Ella porta els amics i s’hi passen dies a la casa, menjant i bevent. Favors a canvi de favors. Jo llig. A mi també em fan favors però no esperen que els siga útil, ja. Sembla que ells han entés millor que jo la meua naturalesa. Mai em pregunten com funciona el microones o què han de fer, al banc. Ella els fa la renda. Sembla que no només el sentit útil de la vida els unisca, també la llengua. La manera d’entendre la vida és la mateixa, les paraules, aleshores, són les mateixes. S’ha casat dues vegades, jo llig. També fer servir el microones i comprar un ventilador, però no conduïsc, no tinc home.

Quan érem xicotetes, ella baixava a la tenda a ajudar-los. No li feia por cobrar, tornar el canvi, parlar amb les senyores del barri que li demanaven arròs, un conill, llet. Usava una maquineta per posar les etiquetes amb el preu, això és el que més li agradava. Jo també feia servir la maquineta, però res d’anar a la caixa, res de parlar amb ningú. Preferia quedar-me dalt, amb la televisió. Feia els llits, em queixava a ma mare que ella, com que anava a la tenda, no feia el seu. Em renyien, o una cosa o l’altra.

Des d’aleshores, potser, intente parlar de coses pràctiques, que els interessen. Però, se’m nota la distància i que preferiria ser a un altre lloc.

Si m’escriuen, ho fan en castellà. Jo faig una barreja estranya de llengua, la meua, la seua, amb errades. Escriure bé sense faltes greus i amb una certa cura, també és un signe de raresa, a la família. Intente suavitzar les diferències.

No m’he posat crema, li vaig dir a ma mare. Per què? Vaig bufar i m’allunyí de la vora de la piscina, l’aigua s’havia escalfat durant tot el dia, volia submergir-me fins que haguera passat l’agost, fins a tindre un horari, alguna notícia. Peresa, vaig respondre. Ma mare repetí, peresa. Em vaig adonar de la lletra que sobrava, de la inadequació, de què mai me’n sortiria: perea, vaig repetir, com si rectificara. Aleshores, amb una mica d’orgull, però quant a penes, tal vegada per l’efecte dels anys, contestà: peresa, ja sé el que és.

Els mapes canvien

Boutique del cabell. Forn vell, l’antic. Carrer Miraflors. Corre, corre lluny. Les mimoses ja estan seques, del groc al color de l’avellana torrada. Hi ha fúcsies i roses a les floristeries. Un home porta, com una espasa, una biena de pa. Mil trencaments de viure. Forn degustació. Una xica pujada a una caixa fa un discurs sobre Déu, no ens esperem entrar dins el cel, ens crida. Unes adolescents s’aturen, se separen, baixen les escales del metro. Pubilla Cases, parc Joan Miró, Fruitverd, rogles de coloms a les places. Una dona els hi dóna pa, el gos s’enfila pel costat, sense fer-los cas. La dona li toca el musell. Aquesta no és cap súplica ni cap crit d’au de rapinya. Taverna japonesa, menjar casolà, cansaladeria catalana. A la ràdio avui anunciaven que l’aire de Barcelona  sobrepassava el límit dels contaminants atmosfèrics. A l’Hospitalet, entre el carrer Collblanc i Florida, he vist passar un alumne de la primera substitució que vaig fer, somreia i no sé per què me n’he alegrat. Geladeria Xixona. Cada dia, al parc de l’Espanya Industrial, veig l’home que udola els gossos i els ataranta. Jo llegia, ell udolava, descalç a la gespa, els amos dels gossos miraven l’escena i esperaven. Agafà la pilota de la boca del gos més jove i l’aixafà amb les dues mans, com si mossegara. Després, marxà. Els passejos han de tindre algun destí: la pastisseria japonesa, La Ciutat Invisible, el Raval. Els passejos han de tindre algun destí per no ofegar-me dins el mar de la intranquil·litat, els encreuaments infinits, les esperes als semàfors, Barcelona, em van dir, és una ciutat anònima. Al CCCB, Cole i Vila-Matas parlaren de per què els seus personatges caminen: caminen perquè és debades. El ritme dels passos i el ritme del pensament o de les frases. Caminen per lligar pensament i lloc, geografia i discurs. Per què no haurien de caminar? Paraula, espai, semàfor, punt, gir, punt final. No cal el llenguatge per a ser un ésser pensant. Només els humans són éssers lingüístics. Altres vides. La mar hi és, o hi era. Les tiges tombades als descampats segueixen les onades. Encara veig fragments de balenes amagades a la ciutat. Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Fàbriques convertides en centres cívics, escoles i biblioteques: les xemeneies apunten al cel del passat, el fum només és dels cotxes. Línia vermella. Des de l’H fins a Sants, cap a quina direcció he d’anar? A les illes no em perdia, la mesura perfecta. Els mapes canvien, tu, pare, no pots canviar.

Comptes redons

Amb l’ull dret vaig comptant els plats. L’àvia comptava en una llibreta que al final de mes tenia les puntes doblegades i una llista de veïns que no havien pagat el deute. Vaig comptant, també, el deute i faig una llista. Només en som quatre, és fàcil i no necessitaré llibreta. L’àvia fiava. L’avi també. Després posaren un supermercat davant, a l’altra banda de la carretera i els mateixos que no podien pagar el sucre i l’arròs i les tallades de pernil acudien, arrossegant el carro de la compra, les vesprades del divendres a la gran superfície. Construïren un altre supermercat per fer competència a l’anterior, i els meus avis abaixaren la persiana. Amb l’ull esquerre mire els plats i salive, la boquera humida. Compte primer els del meu costat, que són dos; compte després els de davant, que són tres per cada cap. Tres, els mateixos que agafe jo. Hummus, una llesca de pa amb truita i un saquet d’arròs amb curri. Hi ha al mig una amanida per a tots. Punxem les fulles d’enciam i la tomaca, bevem cervesa, parlem. Només tindria dret la del costat d’agafar-se un altra, de llesca, però els comptes mai surten redons. Parle mentre vigile quants pinxos se’n demanen. Ells comencen a parlar d’hòmens i de dones, de relacions. De la feina. De seguida, sense fer cap pausa, la cervesa em crema a la gola quan tornen a dir que n’agafen dos més, de llesques. Que jo volia agafar postre, però els comptes no ixen. Sopars d’amics. Si fora una ampolla de vi, el desajust seria clar. No tinc gana, però a la llibreta he apuntat cinc, cinc, tres i dos pinxos. La de dos juga en una altra lliga, n’agafa només un, mandonguilles de bolets. Tinc l’últim mos a la gola, que la cervesa no l’ha arrossegat, i amb el sabor del pesto que hi havia al damunt de la truita, alce la veu perquè em senten quan els dic, mentre demanen a la cambrera just davant de la barra, que en vull dos més, dos més encara que rebente. Després, abans que ells òbriguen la boca,  afegisc postres i café a la despesa. Comptes redons.

 

Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).

Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

La meua besàvia cosia. La meua àvia, temps després, la que seria la seua nora a partir dels anys cinquanta, cosia sostenidors. Però a més, a la meua besàvia, que de més gran, li agradava ballar i estigué a punt, vora als vuitanta, de tornar a casar-se per quarta vegada, li agradava cosir. Els ulls començaren a fallar-li, i hagué de deixar l’agulla i els fils. A l’altra besàvia, que tenia un ull esguerrat, semblava que algú acabava de furgar-li la parpella, que abaixava, una ditada en un mal lloc, no la vaig veure cosir mai, encara que tinc dot per quan em case que va sorgir de les seues mans. La besàvia a qui li agradava cosir, sortia i ballava a la llar dels jubilats. Fa molts anys d’això. Els fills hagueren d’intervindre perquè no es tornara a casar. Tres fills de diferents pares en una època on divorciar-se encara estava mal vist. La meua àvia, la mare de ma mare, no cosia. Una mirava els bous, l’altra els programes del cor. Només en queda viva una, d’àvia, però com ja he dit, no cus.

De menuda, la mort podia aparéixer de qualsevol forma. No sé per què, durant anys vaig creure que Rilke (no era tan menuda, tindria dotze o tretze anys) havia mort perquè es va punxar amb una rosa. Que la punxa s’hi havia després de la tija i havia viatjat a les venes fins a arribar al cor. La punxa de la rosa s’enganxà als ventricles i els aturà. Si u era poeta, havia de morir poèticament.

Una mica abans també vaig començar a pensar que amb una agulla de cosir, una cosa tan normal com una agulla, et podies morir. Que si et punxaves, i no t’adonaves, l’agulla podia travessar la pell, sigil·losa, com feia amb la tela, i circular com la sang per les venes del cos fins a arribar, com la punxa de la rosa, fins al cor. Aturar-lo.

M’ho va contar la meua besàvia, la balladora? Li va passar a una amiga o a ella mateixa, que abans que l’agulla mortal s’introduïra del tot al cos, va aconseguir extreure-la? En aquella època, creia tot el que em deien les àvies. L’àvia que encara viu em va contar com, com va morir la germana als anys seixanta, d’una pneumònia mal curada, va veure el taüt que s’enlairava agafat per uns àngels d’ales grosses. Durant anys ho vaig creure, vaig creure tot el que em contaven sobre la mort.

Totes aquestes pors infantils, l’agulla, la punxa de la rosa, deixen empremta per com mires el món? Com les ciutats que es construeixen i avancen unes damunt d’altres, el que hem cregut al llarg de la vida està soterrat. Dalt hem amuntegat altres pensaments i creences, i això en definitiva, és una vida.