El ram del meu home

Entre el carrer de l’Església i el meu carrer. Havia anat a la floristeria a comprar el ram per Tots Sants. O pel seu aniversari, o pel nostre aniversari de boda. No ho sé. Tinc setanta-sis anys i molta vida petita entre les cantonades dels carrers. Portava una jaqueta fina i grisa. De sobte d’una furgoneta blanca van sortir uns quants jóvens, amb la pressa de qui té la feina de furtar, i baixaren bosses plenes de fem. Baixaren i s’enfilaren a un portal. Jo em vaig quedar aturada a la cantonada. No em van veure. Al cap de dos minuts, van tornar a pujar a la furgona i rabent, creuà el carrer, passà pel meu costat i es perdé darrere dels arbres del parc. Al terra, al tancar la porta del vehicle, caigueren tiges i fulles com nervis d’una mà. D’un verd fosc però brillant. Em vaig ajocar i les vaig agafar per afegir-les al ram de margarides.

Un mes després, al cementeri, el meu home tenia un ram preciós amb tocs verds de marihuana.

Anuncis

L’aquí i l’ara

Passege amb un clauer del PP pels carrers de Benidorm. Hi ha la carn exposada i la calor que fa arrossegar els peus, que s’enganxen a l’asfalt. Tot està fos. També els cervells. La diferència aquest any és que hi ha l’ombra, persistent i fonda, de la malaltia. La casa està més fosca. De tant en tant, hi ha cares que es queden mirant cap endins, el futur que és una negativa.

Nade molt. Nade tant com fa quinze anys a la mar. El meu dolor esquerre, que té a veure amb l’accident, potser, es calma. El dolor et clava al present. I al cos. Hi ha clapes de posidònia a la cala Llasera, bancs d’uns mil peixos xicotets, algues, roques que acumulen sorolls i bromera, botifarres de mar i eriçons. No veig crancs. Pins i gats en el camí que baixa a la platja. Al costat dret, com sempre, els nudistes. Aquest any, però, hi ha només hòmens d’uns seixanta i setanta anys. Em moc cap a l’esquerra, no vull veure penis morens i vells. Em fixe en les dones primíssimes, un nou esquer per al pensament. Si no tinguera estos vèrtexs, podria aprofitar més el cervell, o siga, el temps. Vaig cap a la boia. És groga i just cau al mig de la cala. La fondària és més de quatre metres. No veig el fons, és fosc. Em reconec la mateixa que fa quinze anys. Fins i tot abans de la mort del pare. Hi ha una part del jo que es reconeix més que altres, sembla que torne a casa. O que reprenc una conversa, la mateixa interrompuda per la vida externa: la mort, el sexe, la feina, la impossibilitat d’escriure com vull. Potser és aquesta la tensió: entre la teoria i la pràctica, les escletxes per on podem respirar. Em reconec més en aquest desig gros, inabastable, dels dèsset, dihuit i dèneu. Té a veure amb una idea romàntica de la vida. I ara que llig Spinster, més amb el desigs de solterona que no amb l’amor romàntic.

La meua generació possiblement és conservadora. La gent encara es casa, cohabita, té fills. Encara que el crit del feminisme radical dels setanta (el que conta Vivian Gornick) és un crit i no deixa espai per a la reflexió, i com a crit, simplifica i nega la tensió (entre teoria i pràctica, diu també Gornick) perquè envia, sense reconéixer el dolor, a la merda els marits i la família, en l’ambient familiar (cosines, fills, pares, matrimoni, depilació i banys de queratina) internament aquest crit em salva.

Camine i fa sol, massa sol perquè el cos, inadequat sempre, com unes sabates o massa amples o massa estretes, es transforme o desaparega. Gornick s’adona als seixanta anys, és una revelació, del buit de l’aquí i ara. Ha estat tota la vida fantasiejant. Sent el buit i l’angoixa del buit fins que recorda una conversa amb un caixer i com reien. No diu de què. I a poc a poc sent la plenitud. La mateixa de l’aquí i l’ara. Tot aquest pensament circular, les paraules gravades d’un ell qualsevol, els dies de feina que vindran, el paisatge erm d’unes paraules que no volen, que no planegen, que a penes es mouen d’un espai petitíssim entre una costella i una altra, t’acompanyen perquè tens por del buit. O de la plenitud.

12 hores a la vida d’una dona

3h

Reconec el posat seriós que s’instal·la de sobte: és hora que l’altra marxe. Han estirat, o estiràvem el temps. Que vinguen a per tu després, o que ma mare et porte, allarga el dia del joc fins que siga hora de sopar o de dormir. Han estat tota la vesprada juntes. Han jugat a mares i pares. M’han pentinat. Han fet tombarelles a l’aigua. I el pino. Han parlat, precocíssimes, dels xiquets que hi havia a la piscina. Anaven sense la part de dalt del biquini tot el dia fins que els han vist,  als nois de vuit anys. Ara s’ha acabat l’amiga, ve l’hora seriosa en què es fa cas als adults, la conversa és avorrida, la televisió no s’entén o es repeteix i els avis callen i escolten. La gran se n’aprofita, dels dos anys que li porta d’avantatge. Si ella fa una cosa, l’altra la repeteix: arquegen l’esquena, ballen Pa mala yo, s’estiren a la tovallola, es llancen a la piscina.

Pensava en què estaria bé que no escoltaren certes coses quan siguen grans, que ningú els diga que no les estima, o que prefereixen una altra, i ara, adormides abraçades m’adone que m’equivoque. Una de les coses més terribles seria que no saberen com pair això, que foren dèbils, inconsistents amb elles mateixes.

6h

Una gran idea llegir «La solterona», i abans, «La dona singular», mentre estiuege tres o quatres dies amb la família, a Altea. Tenir tradició en les respostes a les mateixes preguntes: i amb trenta-cinc anys pots tindre fills? Pregunta una xiqueta de vuit anys. Tens nòvio? Però vols tindre fills? I reconec totes les dones abans que jo, un prototip. En el meu cas, i al contrari del que pensa Bolick, encara és revolucionari exercir de soltera en certs àmbits. Les solteres tenen cites, i jo les he tingudes, però ells no ho saben. Per a ells sóc algú poc interessat en el sexe, intel·lectual. No sé quina de totes les etiquetes els vindrà al cap si pensen en mi. Res de singular, potser, i n’estic segura a vegades, rara.

9h

Per què, en el cas d’ell, segur que no li importa que a mi m’agraden cossos que no són com el seu? Que no hi haurà pensat ni la centèsima part que jo. Per què nosaltres volem ser úniques, i no només úniques, sinó les especials en qualsevol cas? La més guapa de classe, de la feina, del gimnàs. No aconseguir-ho. Odiar les altres, comparar-se contínuament. Mamelles, culs, malucs. El nas, els braços, la pell. Voler ser la més intel·ligent si tens una mica de cervell. Comparar cervells, boques, dents. Per què ell pot no ser l’especial i no importar-li? Aquesta és una altra càrrega del gènere: haver viscut tota la vida esperant això, desitjar-ho (haver-ho aconseguit a vegades ens ha ofegat), enamorar-lo(s) fins a les entranyes.

12h

«Dus des de l’adolescència pensant en xics, no creus que ja és hora de dedicar energia i temps a una tasca més… digna?»

Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Dietari Barcelona-Alacant-Badalona

1

Avui m’han dit que te voy a rebentar, mig de broma, i després, en un gir cínic del diàleg, m’ha acusat de parlar-li malament. He fet com ma mare, l’he assenyalat amb el dit. Quan estem més nervioses tornem als nostres tics, que en el fons, són senyals de familiaritat. El més greu és que ha entés que pot dir-me, segons un codi que jo no he establert, això de broma. Hi havia més nois, amb la frase quedava com un mascle (incipient, demana pas a la masculinitat).

2

Avui m’he pintat la ratlla dels ulls: con un río a cada lado de su rostro sin desmaquillar, como la propia Katy Jurado, con las nubes negras detrás.

3

Canción

Estoy atrapado en un taxi en un atasco
algo bastante típico
y no solo de la vida moderna

el fango trepa el enrejado de mis nervios
¿tienen que acabar con Venus los amantes de Eros
muss es sein? es muss nicht sein, te lo digo yo

odio la enfermedad, es como una preocupación
que se hace realidad
y que ha de impedirse que suceda

en un mundo donde tú eres posible
amor mío
nada malo puede sucedernos, dímelo

Frank O’Hara, traducció d’Andrés Catalán

4

—I què faig si ploren?

—Doncs plores amb elles.

Y te vi llorar, y qué podía hacer yo sino ponerme a llorar también?

 

Addenda València-Alacant-Barcelona

Nota: com delimitar la tristesa que correspon a un fet, una notícia tristíssima, una pena no tan grossa com la pena, que hauria d’anar en majúscula, però que arrossega la pena grossa, així que la pena, el sumatori, es veu multiplicada, i aleshores, davant dels ulls dels altres (de l’altre) sents que ets un impostor, perquè no plores només per ell/a o la pena que sents per ell/a, una pena, però menuda si la compares amb l’altra que et va paralitzar durant anys i que qualsevol pena t’hi remet, i se t’endu i poder desfer-se’n d’aquesta sensació molesta d’engany, de màscara, i al mateix temps sense poder sentir cap pena més d’una hora al dia perquè no et pots deixar arrossegar ni deixar-te endur, que se t’emporta, se t’emporta i ja no podràs fer peu mai més?

Maria

Ja era un pardalet. Un pardalet encorbat que no s’alçava del llit. Dona ocell. Empetitida, sembla que si morim de vells és perquè ens anem fent d’una cosa tan lleugera com l’aire.