Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Anuncis

Dietari Barcelona-Alacant-Badalona

1

Avui m’han dit que te voy a rebentar, mig de broma, i després, en un gir cínic del diàleg, m’ha acusat de parlar-li malament. He fet com ma mare, l’he assenyalat amb el dit. Quan estem més nervioses tornem als nostres tics, que en el fons, són senyals de familiaritat. El més greu és que ha entés que pot dir-me, segons un codi que jo no he establert, això de broma. Hi havia més nois, amb la frase quedava com un mascle (incipient, demana pas a la masculinitat).

2

Avui m’he pintat la ratlla dels ulls: con un río a cada lado de su rostro sin desmaquillar, como la propia Katy Jurado, con las nubes negras detrás.

3

Canción

Estoy atrapado en un taxi en un atasco
algo bastante típico
y no solo de la vida moderna

el fango trepa el enrejado de mis nervios
¿tienen que acabar con Venus los amantes de Eros
muss es sein? es muss nicht sein, te lo digo yo

odio la enfermedad, es como una preocupación
que se hace realidad
y que ha de impedirse que suceda

en un mundo donde tú eres posible
amor mío
nada malo puede sucedernos, dímelo

Frank O’Hara, traducció d’Andrés Catalán

4

—I què faig si ploren?

—Doncs plores amb elles.

Y te vi llorar, y qué podía hacer yo sino ponerme a llorar también?

 

Addenda València-Alacant-Barcelona

Nota: com delimitar la tristesa que correspon a un fet, una notícia tristíssima, una pena no tan grossa com la pena, que hauria d’anar en majúscula, però que arrossega la pena grossa, així que la pena, el sumatori, es veu multiplicada, i aleshores, davant dels ulls dels altres (de l’altre) sents que ets un impostor, perquè no plores només per ell/a o la pena que sents per ell/a, una pena, però menuda si la compares amb l’altra que et va paralitzar durant anys i que qualsevol pena t’hi remet, i se t’endu i poder desfer-se’n d’aquesta sensació molesta d’engany, de màscara, i al mateix temps sense poder sentir cap pena més d’una hora al dia perquè no et pots deixar arrossegar ni deixar-te endur, que se t’emporta, se t’emporta i ja no podràs fer peu mai més?

Maria

Ja era un pardalet. Un pardalet encorbat que no s’alçava del llit. Dona ocell. Empetitida, sembla que si morim de vells és perquè ens anem fent d’una cosa tan lleugera com l’aire.

 

Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.

Ocupació i aproximacions

Per exemple, si quan agafava un tros de paper de cuina que ens feia de tovalló, se’m trencava, aquest el posava al meu lloc . El trencat significava que alguna cosa terrible passaria i per tant salvava ma mare i mon pare. Aleshores, érem tres. Ara encara ho faig, però som dos. De fet, ara intente que no se’m trenque gens. Faig una estirada forta per la línia de punts. A vegades he llençat a la paperera el tros de paper trencat.

Al metro, comence la cançó: si el xic s’agafa de la barra abans que les portes es tanquen, significa que ho estic fent bé.

Totes aquestes coses em lleven espai.

Llig Aproximació a l’horitzó de Louise Glück. Morir-se, només quan és un procés lent, és com aproximar-se a l’horitzó. Sense voler, pense en el meu avi. No s’està morint, però és a l’hospital. Només hi ha un final, un cop comences, però la qüestió és saber qui arribarà abans.

 

¿Y conseguiste lo que querías?

Pablo Gisbert, el conde de Torrefiel, diu que els que han tingut una infantesa meravellosa es passen la vida buscant tornat a ser estimats. És mentida. Hi ha gràcia, en aquesta mentida? No ho sé. De la mateixa manera es podria fer l’afirmació des de la pèrdua o la inexistència: qui mai ha sigut estimat pels seus pares es passa la vida buscant algú que li estime com hauria d’haver-lo estimat el pare o la mare. Amb la pèrdua, la mort o la fugida paterna, és el mateix. Diu que busquem algú especial i s’equivoca: seria al revés, la búsqueda, per seguir la seua lògica, seria trobar algú que considere que som especials com els pares pensaven, o pensen, que ho érem, que ho som. O potser és la diferència: ells trien, nosaltres som triades.

No és així.

 ¿Y conseguiste lo que
querías de esta vida?
Lo conseguí.
¿Y qué querías?
Considerarme amado, sentirme
amado en la tierra.

L’últim fragment de Raymond Carver.