Comptes redons

Amb l’ull dret vaig comptant els plats. L’àvia comptava en una llibreta que al final de mes tenia les puntes doblegades i una llista de veïns que no havien pagat el deute. Vaig comptant, també, el deute i faig una llista. Només en som quatre, és fàcil i no necessitaré llibreta. L’àvia fiava. L’avi també. Després posaren un supermercat davant, a l’altra banda de la carretera i els mateixos que no podien pagar el sucre i l’arròs i les tallades de pernil acudien, arrossegant el carro de la compra, les vesprades del divendres a la gran superfície. Construïren un altre supermercat per fer competència a l’anterior, i els meus avis abaixaren la persiana. Amb l’ull esquerre mire els plats i salive, la boquera humida. Compte primer els del meu costat, que són dos; compte després els de davant, que són tres per cada cap. Tres, els mateixos que agafe jo. Hummus, una llesca de pa amb truita i un saquet d’arròs amb curri. Hi ha al mig una amanida per a tots. Punxem les fulles d’enciam i la tomaca, bevem cervesa, parlem. Només tindria dret la del costat d’agafar-se un altra, de llesca, però els comptes mai surten redons. Parle mentre vigile quants pinxos se’n demanen. Ells comencen a parlar d’hòmens i de dones, de relacions. De la feina. De seguida, sense fer cap pausa, la cervesa em crema a la gola quan tornen a dir que n’agafen dos més, de llesques. Que jo volia agafar postre, però els comptes no ixen. Sopars d’amics. Si fora una ampolla de vi, el desajust seria clar. No tinc gana, però a la llibreta he apuntat cinc, cinc, tres i dos pinxos. La de dos juga en una altra lliga, n’agafa només un, mandonguilles de bolets. Tinc l’últim mos a la gola, que la cervesa no l’ha arrossegat, i amb el sabor del pesto que hi havia al damunt de la truita, alce la veu perquè em senten quan els dic, mentre demanen a la cambrera just davant de la barra, que en vull dos més, dos més encara que rebente. Després, abans que ells òbriguen la boca,  afegisc postres i café a la despesa. Comptes redons.

 

Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).

Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

La meua besàvia cosia. La meua àvia, temps després, la que seria la seua nora a partir dels anys cinquanta, cosia sostenidors. Però a més, a la meua besàvia, que de més gran, li agradava ballar i estigué a punt, vora als vuitanta, de tornar a casar-se per quarta vegada, li agradava cosir. Els ulls començaren a fallar-li, i hagué de deixar l’agulla i els fils. A l’altra besàvia, que tenia un ull esguerrat, semblava que algú acabava de furgar-li la parpella, que abaixava, una ditada en un mal lloc, no la vaig veure cosir mai, encara que tinc dot per quan em case que va sorgir de les seues mans. La besàvia a qui li agradava cosir, sortia i ballava a la llar dels jubilats. Fa molts anys d’això. Els fills hagueren d’intervindre perquè no es tornara a casar. Tres fills de diferents pares en una època on divorciar-se encara estava mal vist. La meua àvia, la mare de ma mare, no cosia. Una mirava els bous, l’altra els programes del cor. Només en queda viva una, d’àvia, però com ja he dit, no cus.

De menuda, la mort podia aparéixer de qualsevol forma. No sé per què, durant anys vaig creure que Rilke (no era tan menuda, tindria dotze o tretze anys) havia mort perquè es va punxar amb una rosa. Que la punxa s’hi havia després de la tija i havia viatjat a les venes fins a arribar al cor. La punxa de la rosa s’enganxà als ventricles i els aturà. Si u era poeta, havia de morir poèticament.

Una mica abans també vaig començar a pensar que amb una agulla de cosir, una cosa tan normal com una agulla, et podies morir. Que si et punxaves, i no t’adonaves, l’agulla podia travessar la pell, sigil·losa, com feia amb la tela, i circular com la sang per les venes del cos fins a arribar, com la punxa de la rosa, fins al cor. Aturar-lo.

M’ho va contar la meua besàvia, la balladora? Li va passar a una amiga o a ella mateixa, que abans que l’agulla mortal s’introduïra del tot al cos, va aconseguir extreure-la? En aquella època, creia tot el que em deien les àvies. L’àvia que encara viu em va contar com, com va morir la germana als anys seixanta, d’una pneumònia mal curada, va veure el taüt que s’enlairava agafat per uns àngels d’ales grosses. Durant anys ho vaig creure, vaig creure tot el que em contaven sobre la mort.

Totes aquestes pors infantils, l’agulla, la punxa de la rosa, deixen empremta per com mires el món? Com les ciutats que es construeixen i avancen unes damunt d’altres, el que hem cregut al llarg de la vida està soterrat. Dalt hem amuntegat altres pensaments i creences, i això en definitiva, és una vida.

Dietari: Barcelona, dia 45

El mapa és circular: els carreres són radis amb un centre difús, els angles s’han arredonit i les vores, una mica doblades, mantenen el full a l’aire. Vist des de fora, he seguit, o hem seguit, el pla al peu de la lletra.

Primer, ell em va ensenyar el barri, i el que marca l’inici del mapa, el bar. Si era el seu bar preferit també és el meu, cada dos o tres dies, em passe per prendre’m un cafè amb llet o un tallat, i si hi ha sort i l’ordinador està carregat, engegue la maquinària i em pose a escriure. Ens vam divorciar poc després, així que sé que just en aquest bar va sopar per primera vegada amb l’altra. No importa, a una certa edat, una dona ha de saber amb quin tipus d’home s’hi va casar.

Jo també vaig trobar, no sé si per despit, un home més jove que jo, un colombià, barbamec, que es vestia encara amb texans i dessuadora, i que fumava porros de ben d’hora. No va durar gaire, només el temps suficient per a tindre una coma entre el divorci i l’ara.

El segon punt a seguir, o el segon cercle, fou el familiar. Ma mare, morta al 2005 i mon pare, mort al 1998, havien vingut de viatge de noces al Tibidabo. El tren seria de fusta, el funicular antic. Els hi va agradar molt, sobretot ma mare, els últims anys, repetia la història del viatge. Devia estar embarassada, no de mi. Jo tardaria a aparéixer en l’escena i seria per un oblit. El cercle ha estat tancat, però això l’escoltava sense queixar-me que em sabia la història de memòria, que la nòria, que el fred, que el crist, que els arbres i l’enrenou de la ciutat. Per ara poder continuar el viatge, tallar el mapa de la ciutat a la meua mida, repetir el trajecte. Per què els records semblen a vegades més reals que el present? Hi són ben vius, mon pare i ma mare, pujant, sense agafar-se de la mà malgrat la joventut, cap a Vallvidrera.

Ara em trobe una altra vegada al mig del mapa (el sostinc a la mà), i la sensació que tant fa, el principi i el final són els mateixos.

Vèrtex

Hi ha cercles al mapa, les voltes que has donat per arribar al mateix lloc, una vegada i una altra. Perquè hi ha els angles, i això, encara que t’havien avisat que l’angle manté el vèrtex, la distància es fa cada vegada més gran i tu gires la cantonada i et trobes, sense referència, una altra vegada a la Gran Via com si el temps, o els passos que hi havies donat, no hagueren existit mai. Ara, però, defuges els cercles i les dreceres. Al paquet de sucre hauria d’haver-hi escrit: segueix els carrers perpendiculars i situa’t als angles rectes.

Hi ha altres cercles no visibles i sense mapa: que mon pare als trenta anys, o abans, quan jo ja havia nascut, anà a una escola d’adults per traure’s el graduat escolar. Jo hi sóc al mirall, anys després, estic davant de gent que vol traure’s el graduat. Com dibuixaries aquest cercle al mapa?

El pas del temps canvia els verbs importants

Amb el pas del temps, queden els fets però no els motius, o es desdibuixen o s’inventen (perquè no es recorden o perquè s’han recordat massa, i han canviat). Que per què nosaltres, un grup de jóvens de quinze anys, ens trobàvem, després de classe, amb un home d’uns cinquanta, el psicopedagog de l’institut, i parlàvem de no sé què, però d’alguna cosa que ens ocupava una hora, ho he oblidat. Recorde dues coses, una l’he revisitat moltes vegades. Ens va dir: quan vos trobeu malament, o el pit (com ara em passa, i com m’ha passat moltes vegades després) es comprimisca, una mena de caixa, o gàbia, i oprimisca el cor (Cajas de música difíciles de parar), imagineu una escala. I que baixeu. I a poc a poc, imagineu què trobareu quan baixeu del tot, just quan xafeu el darrer esglaó. Sempre he imaginat una escala de caragol i que la meua mà resseguia la paret. Què imaginava aleshores que m’esperava i que em tranquil·litzava? Amb quina imatge m’hi esforçava per poder respirar? La mar, les onades, els estius? Però aquí hi ha la diferència: el verb imaginar s’ha escurçat i ara és només recordar. Ara, quan el pit és ossera, costelles que s’apropen,  sempre hi ha la mateixa escena al final de l’escala de caragol. I respire. El pas del temps canvia els verbs importants.