Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Anuncis

Corrent continu

Vaig baixar amb el gos fins al camp de sota la casa. Quan el solte, s’escapa, salta, corre fins al pare i el germà. Es reconeixen i es limiten. Però el cride i torna cap a mi, es nota que durant un temps, de menut, algú l’acaricià. També es nota que li pegaven, quan pixava a la terrassa, quan lladrava de nit. Ara es pixa quan veu l’antic amo. M’estima perquè sóc l’única que el trau del clos. Vam baixar fins al camp de tarongers, on ara hi ha plantades algunes oliveres i bresquilleres i on, fa uns anys, l’avi tallà tarongers per deixar la soca com un record d’un temps en què la taronja donava diners. Molts llauradors plantaren caquis.

El gos em segueix fregant-me la cama, i a vegades, tinc por d’entropessar i  caure. Després es confia i s’enfila entre els arbres. La terra està humida, m’hi enganxe. A l’altre camp, comencen els sorolls de les esquelles. Tots dos anem a la tanca que ens separa del ramat. El gos saltironeja, s’acosta al filam, lladruqueja les ovelles, mou la cua. Veig al fons, el pastor, que sembla un vell i que després sabré que només té cinquanta anys. Prim, amb barba i gorra de tela gruixuda, un bastó, i quatre o cinc gossos al voltant. Dic que si el gos moleta, me l’emporte, em diu que no, que avui estan nervioses, les ovelles. Li pregunte el perquè i alça els muscles. Quan contaré després la conversa a l’hora del dinar no entendran res, que això jo no he viscut, que no he viscut els carros ni els hòmens que caminen pel camp tot el dia cuidant animals, que no he vist a casa com feien embotit ni duien, les dones, l’arròs ni el pa al forn. Per això em miraran per dalt del muscle, com una il·lusió estúpida, de xiqueta, o pitjor encara, d’algú de ciutat, amb estudis. Una universitària mai sap de què va la vida (doncs la vida va de trossos que no encaixen i de móns que s’enfonsen més de pressa que els nostres cossos dins la terra)

Perquè mentre el gos corre amunt i avall, content, i l’imagine volent saltar per damunt la tanca i amagar-se entre les potes, i saber què són, aquests animals, què fan, jo parle amb el pastor, que fa més de trenta anys que xafa els barrancs, camins, i camps de secà de Nàquera, que començà amb catorze l’ofici del pare i que ara ja no li dóna per viure. Que ara hi ha molt de control, que la burocràcia, que abans no li agradava aquesta feina solitària i ara sí. I emet sons que no conec i el ramat creu. L’avi, que ha sigut més comerciant que llaurador, em diu després que, en realitat, encara que no ho semble, els pastors lligen molt perquè tenen temps. Però que no ha parlat mai amb ell, que s’han saludat de lluny i en castellà. Per què en castellà?, li pregunte. Perquè era una feina de xurros, vénen a dir, que eren més pobres, intuïsc que volen dir. Si és de Nàquera, l’home. Si parla igual que tu.

I aquests dies de tumult dins i fora, a les aules i al carrer, amb tot de crits i preguntes, i respostes cent mil vegades repetides, i sense veu ja, i comentaris racistes, i companys que t’ajuden i companys que no, i dubtes, i comentaris masclistes, i classes que surten, i «açò és assaig i error», i comentaris classistes, i estratègies errònies, i classes que es desborden, i activitats que funcionen i mal de gola, i xiquets, xiquets, xiquets, pense en dues coses: en aquell dia en què vaig estar una hora mirant un ramat i quan vaig capbussar-me a l’Almadrava. Vaig guardar eixos dos records propers, sense dolor, com dues petxines a una caixa, per aquests dies durs, intensos.

 

Jo volia parlar dels xiquets.

Maig

Empoma els albercocs amb la boca i els engul. És el fill de la gossa que vaig veure créixer i que desaparegué, prenyada, al mes de març, entre tarongers, figueres paleres i el sol que mossegava les arrels i la vida. Els gossos aprengueren que si ens eren fidels, s’asseguraven la supervivència, per això ara, quan el cride, deixa el que estava fent (olorar les soques, mastegar les herbes altes, buscar les darreres taronges sucoses del terra) i torna, veloç, cap a mi. Encara que es puga comptar amb els dits de la mà les vegades que l’he tret, camí cap al poble.

Amb els cadells, a la gossa, ara desapareguda, li aparegué la mirada salvatge: ara no deixaria el que estiguera fent per nosaltres, hi havia un deure més antic i poderós. Ara que és maig, i que els ocells tornen a moure’s de branca a branca, i l’estació dels fruits saborosos comença, sembla que esclata el record d’eixa mirada salvatge més enllà del que hem aprés.

 

Les memòries

Tinc huit anys, potser nou. Aquella primavera teníem una gossa, una menuda, amb potes robustes  i pèl llarg, tota negra. Només li veies la llengua, de nit. Com que el gos, que l’avi comprà uns anys abans, havia tingut el nom que la meua cosina li posà, Fúria, li deien, aquesta vegada em tocà triar a mi. Estàvem a la tenda, l’àvia darrere del taulell de carn i formatges, i recorde la seua pregunta, quin nom. Que quin nom. No sé per què no m’ho vaig pensar, i fou de les poques coses que vaig decidir en el temps que tardes a parpellejar, el primer nom que em vingué al cap. Qui sap què llegia jo aleshores o quina pel·lícula havia vist, quins dibuixos o quina sèrie (després, la meua cosina i jo veuríem les pel·lícules de Molly Ringwald, Salvados por la campana o Agujetas de color de rosa, i ens estrenaríem en l’art de besar amb un coixí). Catalina, Cati. Un nom de princesa russa.

Tinc trenta anys. L’avi ha tornat a tindre gossos a la casa del secà. El secà deixà de ser-ho el dia que va plantar tarongers, instal·là el regadiu, remogué la terra per treure’n les roques de la grandària de la casa, això deia l’àvia, i plantà tomateres, carabasses, i llimeres on hi havia carrasques. Quaranta anys, fa, de la transformació. Ara la caseta és un lloc que es manté per ells, per l’avi, que encara cuida de l’hort, sulfata i crema la brossa, i l’àvia que es manté fidel a agranar cada dia. La guerra del temps, contra el temps, que diu Joseph Brodsky sempre es perd. Si poguera mirar aquest paisatge d’ací a quaranta anys, estic segura que no m’equivocaria del que sé ara: tot s’haurà perdut. La casa i l’hort. Les empreses familiars, amb aquesta voluntat de perdurar, són inútils. D’alguna manera, cada vegada que hi anem, a visitar-los, a passar el dia i a passejar, només som testimoni que aquest espai acabarà amb ells.

Les gosses, primer, són dues. Germanes, una prima, l’altra més ampla, robusta, gens àgil, potent, una mena de Cati. Merla, l’anomena l’avi. Després, quan la gossa més grossa es quede embarassada, l’avi donarà la gossa àgil a un pastor perquè cuide del ramat. Viurà a un estable, sembla, pel que imaginem, que serà feliç. Hi ha un altre gos amb ella, ix cada dia perquè el ramat pasture. Vigila, salta, salta molt. Mentre siga útil, no haurem de patir per ella.

Tinc un any més, o siga que nou o deu. No ha passat gran cosa, no sé si Fúria havia mort ja, o moriria després, i l’avi el soterraria a un camp proper, just a una cruïlla de camins, per darrere de la caseta. Durant un temps, poguérem veure els ossos pelats. No l’havia soterrat, només deixat caure. Primer el pelatge aspre, jaspiat, després els ossos, i un dia ja no poguérem diferenciar entre la terra i el gos. Una altra guerra del temps. L’àvia em diu, Cati està molt malalta, li cau el pèl, té rotgles al llom i a les potes i no menja quasi. La veig córrer entre els troncs dels tarongers, mentre jugàvem a amagar-s’hi. Els faig prometre que la duran al veterinari. Mai havien portat mai cap gos al veterinari, o sí, potser a Fúria, l’únic que criaren amb biberó dins la caseta, entre mantes i coixins, l’havien dut per posar-li les vacunes de cadell.

Em diuen que el veterinari ha vist la gossa Cati i que ells la cuidaran. Desapareix. La regla de la infantesa és: has de creure’t els majors que tenen cura de tu i desconfiar dels majors que no coneixes. Has de creure.

La gossa Merla va tindre els cadells fa cosa d’un any, els vaig cuidar. L’avi també. Mentrestant un altre gos, el preferit de l’avi, es posa malalt per la fiblada enverinada d’un mosquit i s’hi va apagant. Està molt malalt, no menja, es passa el dia tombat sobre el costat esquerre, la pota dreta no la recolza a terra, té tot el dia la cua plegada entre les potes. L’avi el cuida, li dóna la píndola cada dia, vull dir, que ell, que no toca mai cap animal sense llençar una brofegada, li obri la boca i entafora dins la píndola i tanca amb força el musell. El gos es recupera.

No sé quan l’àvia em va confessar que mai portaren la gossa Cati al veterinari, però estic segura que fou després que la mare morira. Les coses són així, es va sentir culpable, o va pensar que jo ja ho podia entendre tot, o almenys, les coses pràctiques, la crueltat necessària.

Com que es fan grans i amb la vellesa, arriben o tornen les velles pors, l’avi ja no entra a la piscina, ni es llença de cap. No es banya, mai, encara que estiga jo a l’aigua. L’àvia fa anys que no entra, que l’escala no la podria tornar a pujar. També tenen por dels robatoris. Fa uns mesos, els furtaren màquines i cables estant ells dos als sofàs, mirant la novel·la de la vesprada, la de després de dinar. Una becaeta i la novel·la. Així que ara, ja que té tres cadells, una gossa i un gos, una gossada, vaja, vol amollar-ne un, ni que siga, a les nits, que pegue voltes, que lladre si sent algun soroll estrany (o un gat, o un conill, o el xiulit del vent).

La gossa, com que ha parit, diu l’avi, és més tranquil·la i ja no destrossarà les plantes ni furgarà la terra, així que cada dia, a poqueta nit, la desnuga; primer la deixa anar cap a la zona d’horta, els camps de baix, i després tanca la reixa i queda a la part del jardí al voltant de la casa. Cada matí, a partir del tercer dia, l’avi la troba al costat del gos, o siga, en un dels camps de baix, on està nugat amb una cadena llarga que li permet fer camins circulars de dos metres de diàmetre, a prop de la tanca on es troben els cadells. Creu que torna a estar prenyada. Em diu que hauria de donar-la, que ha de desfer-se’n d’ella. Aquesta vegada tinc edat per respondre, però no de convéncer-lo.

Potser era una cosa que es veia vindre. No som tan diferents de com érem, malgrat el temps, o la guerra. La gossa, em diu l’àvia per telèfon, s’ha escapat. Aleshores és quan torna a aparéixer Cati, saltant i brandant la cua entre els troncs curts i de pell aspra dels tarongers, i nosaltres encara juguem.

Zel

Per això pixava tant. Vull dir, tan seguit. Rondinava una mica, entaforava el nas sota les fulles, i pixava. Un raig nerviós i curt. Després hi tornava. Si és una gossa… Vaig pensar que potser olorava els fills, que havien estat al matí, saltant i fent volar les fulles seques dels tarongers. No pensí en el sexe, d’això n’estic segura. Hauria anat més amb compte, les necessitats són les necessitats. Perquè això m’ho digué una vegada Marc, el meu amic. Les necessitats no tenen culpa.

Encara que amb mi sempre es porta bé, em segueix. Jo li alce la mà, li assenyale l’hort, apuge les escales i espere, asseguda, que entenga que ha de moure’s. Fita la tanca, la ressegueix, olora les restes químiques, el tronc tallat, les oliveres encara tendres, una pota de conill repelada i pudenta, el pixum, la llimera.

Hauria d’haver-ho fet com sempre, però, oh no, aquesta vegada volia innovar. Volia fer altres coses sense sentir-me culpable de no desnugar-la. Va, camina cap a la tanca, que l’òbric. Es quedà una estona immòbil, ni movia la cua, mirant-me. Véns o no? Però jo havia de fer coses, preparar la maleta, pentinar-me, posar-me crema. La mare i el pare no tardarien a vindre. Havia passat dues setmanes d’agost amb l’avi, i estava una mica tipa de les llaunes de sardina, el pa amb formatge, i de preparar-li el barral. Vaig vigilar. Vaig xiular, primer un xiulit curt seguit d’un de més agut i llarg, i de seguida va acostar-se una altra vegada a la tanca. Havia anat a veure els fills. Cap perill. Quatre cadells de tres mesos. Els ulls fondos, un altre cop. Puc veure el zel, vull dir, ara després que l’he vist i l’he reconegut. La segona vegada que vaig xiular ja no va vindre. El pitjor. Li fuig, havia assegurat a l’avi. Li fuig! Podia traure-la  tranquil·la, desnugar-la, desentendre’m una mica mentre donava a menjar els gossets.

Però aquesta vegada, hi havia els ulls fondos, com un pou d’aigua estancada, on només pots ofegar-te.

Vaig cridar, i res. Haguí d’apropar-me, em vaig enganxar amb la cadena del gos, i quasi em fa caure. La va seguir uns metres, fins que la cadena l’aturà. Tinc dues blavures al turmell, una mica unflades. Ella saltà i s’enfilà cap a la tanca. Des de fa temps sé que hi ha indicis abans que cap cosa succeïsca. Senyals que no sabem veure.

L’avi diu que si es queda prenyada una altre cop, haurem de matar els cadells.

L’arribada dels cadells

Primer hi ha una mica de desconcert davant del cadell que no es mou. L’avi l’ensenya, quasi li cap redó a la mà. La gossa el mossega pel coll i se l’enduu per deixar-lo separat de la resta, a un cantó de la caseta. Fosc. Ara discuteixen, l’àvia i l’avi, perquè ell vol agafar-lo una altra vegada, i ella diu que després, quan la deixen solta, i que no se n’assabente (després pegarà voltes buscant-lo, massa tard) i la mare diu, més fluixet, apartada, que l’hem de deixar temps per acomiadar-se’n del nen. Els xiquets. Tots amuntonats, una massa flonja, cega, i bellíssims. Quan la gossa mira des de dins, amb el cos estirat, l’escalfor els dies de març, té els ulls d’aigua, fondos, rogencs, i una arruga grossa al front. Quan ix, mou la cua i es deixa acariciar, i sembla una altra vegada un cadell. Té un pelat damunt del cap. Les costelles estiren la pell, ara que s’ha aprimat, xuclada. Onze cadells que dintre, li feien anar rosegant el terra.

Merla

La gossa ha parit. Va parir ahir cinc gossets que encara no he vist, cinc cossos dèbils en els dies més freds de març, a punt de la festa grossa de la ciutat, i al costat de tarongers, però a una tanca. L’àvia no em telefonà, vaig ser jo, ahir, qui després d’unes setmanes sense saber res els uns dels altres, vaig dir-li que ens acostaríem per dinar el dissabte. La gosseta ja ha parit, em diu. L’he vista créixer, sent alguna cosa semblant al que deu sentir una mare, encara que ella ja he fet coses que jo no, ni faré (salvant les distàncies, parir és parir). La veig com era de menuda, la panxa grossíssima, amb un tel blanc a sota, delicada, rodant amb la germana sota les capçades i les soques. Pixant on no devia, taques grogues damunt els taulells blancs del pis. Em pregunte què sentirà, si recorda que només fa un any era un gossa d’un pam.