Cels del mateix any

El temps passat no és el mateix a les illes que a la ciutat. Si vaig deixar amics i arxipèlag un juny quan començava el bon oratge, «te’n vas just  quan arriba el vertader Faial», el Faial de les cerveses enfront de Porto Pim, al bar on feien uns pastissos oliosos de carn o bacallà, i enfront de la fàbrica balenera, ara convertida en museu, ara el fred haurà tornat per ser el gener de la meua arribada, la boira, els peus sempre gelats, el cine amb les butaques incòmodes i sense calefacció, la casa emblanquinada just davant de la Casa dels Morts. Les illes amb un cel de gener o de juny, però del mateix any. Fora, a la vida real, al continent, les arrugues han aparegut, els hòmens han desaparegut i tornat a aparèixer, les esperances s’han trencat. A les illes, però, suspeses com la boira que tapa cada dia (amagava, ara ja no reconec a les finestres cap silueta negra del volcà) O Pico, les esperances es mantenen intactes, envitricollades, i els visitants, els que hi estaven de pas, com jo, es fan fotos als mateixos llocs amb gent diferent.

Què fan, els que foren els meus amics, encara a Porto Pim, amb quintos a la mà, recolzats a la paret que té escrit Solta a grândola que há em ti? Suspesos, com si els anys no hagueren passat a les Açores, com si només les hagueren sobrevolat? Els mire, com aquell matí que ens quedàrem, també suspesos sota la pluja, per veure com no podien rescatar un dofí malalt, perdut a la badia.

Anuncis

El significat

Eren a una festa, i quan ella es va asseure a la taula, va tindre fred. Algú havia deixat la finestra oberta, i ja fosc i a les darreries de setembre, hi arribava un vent fresc de llevant que era nou i que d’ací poc els seria familiar. Però, ningú més tenia fred, cap va girar el cap per veure d’on venia el corrent d’aire, ni es col·locà bé el mocador al coll, i cadascú, a la seua manera, va entretindre’s els minuts abans de pegar-li mos al convit. Però, ella parlava amb un home i sense poder-ho evitar, va exclamar: ah, fa fred, ja ha començat la tardor.

L’home, ben educat, va entendre que li demanava tancar la finestra. Per què, ella, que duia un vestit llarg, no volia alçar-se i tancar la finestra? Tenia por que la cua del vestit se li enganxara amb la cadira? O era la vora, que temia que es desfilara, i tota la festa, arrossegant un fil despenjat, com un avorriment nociu a les soles de les sabates? O eren els tacons, que li feien mal? Sabates noves? Inseguretat que donava caminar sobre unes agulles de set centímetres en un saló ple de gent. Considerava que era de maleducats alçar-se i tancar la finestra perquè era com dir-li als amfitrions que havien comès un error? L’època de l’amabilitat i l’educació començà quan ningú deia directament el que pensava.

Ella va imaginar que potser estava malalta. Es palpà el front, li va semblar que una gota de suor freda li queia fins a la galta, com avergonyida. Però, només s’havia banyat la mà amb la copa de vi blanc que acabava d’agafar. El fred del vidre s’havia apegat a les molles dels dits. Quina nit, va pensar, enfebrida.

L’home, veient que ella es tornava més pàl·lida i es palpava el front, s’alçà sense preguntar-li res. Encara es veien els últims raigs rosats al cel i li va apenar tancar tan d’hora les portelles. Que no sabia, la dona insegura dels tacons d’agulles, que el gel cobriria d’ací a unes setmanes el llac i els carrers i que no podrien obrir cap finestra fins a la primavera següent ni sentir la remor entre les fulles dels cedres del jardí?

La va mirar amb ràbia quan tornà a asseure’s davant d’ella. Ella va somriure, algú més havia sentit el fred nou de la tardor.

El botó

Clar que podia no traure res. Deixar que l’hivern em gele, eixir de casa amb l’abric damunt de la roba d’estiu i anar fent. I si algú em mira estranyat, jo li podria dir el que sempre es diu «si és que dins dels puestos fa calor, sembla que estiguem a una illa tropical!» i ensenyar cuixa mentre brindem amb els gots a vessar de cervesa o què sé jo. Però, tots els anys el mateix, i em negue a passar fred. Dur una falda amb les cames nues al mes de desembre és pitjor que aquesta feinada. Obrir calaixos, tancar portes d’armaris, traure caixes, alçar arques, i de sobte, omplir tota l’habitació de jerseis, abrics, pantalons llargs i camises apelfades.

Passen dies fins que ho endrece tot perquè la roba d’estiu ocupa menys espai, com tot el món sap, i el que cabia en quatre calaixos ha de cabre en quatre calaixos, no hi ha res a fer. Al remat, acabe deixant sempre una pila de jerseis a la cadira que tinc al costat del llit. Després ve el problema, el mateix problema de tots els anys, el motiu pel qual pospose aquest moment del canvi. El moment de la veritat: que la bona vida de l’estiu s’avé amb la tovor de la carn i que les peces de roba, especialment les faldes i els vestits, no han augmentat de talla. Així que amague la panxa i inspire fort mentre agafe les pinces de la falda i alce i estire i em pose de puntetes, com si d’eixa manera les cames i els malucs se m’aprimaren també. Que no vull passar fred i no tinc la butxaca per a festes. Així que si un dia sentiu un esclafit és el botó de la meua falda que no ha pogut més i ha tocat el dos.

Interferències

Fa una setmana Joan vingué a casa per queixar-se del televisor. Després de pagar tres-cents euros, va tornar a tindre problemes per sintonitzar alguns canals. Estava que trinava, amb els ulls encesos el vaig veure alçar les mans i maleir el govern i l’antenista. Li vam dir que no pagara res, que això estava inclòs amb el manteniment de l’edifici, però el xicot demanà diners i ell va amollar els bitllets sense pensar-hi.

A la nostra tele, només tremolen alguns canals. He de dir-li-ho al xicot, vaig dir, però la meua dona mormola sempre que el parpelleig de la pantalla és cosa meua, que la mire massa. No sé com vol que passe les vesprades, si no és amorrat al televisor. Mentre la meua sogra dormisqueja al costat, en la butaca més còmoda, els cavalls de l’oest i els tirs posen una mica d’acció a les hores d’hivern. La meua dona, en canvi, es gita al llit. Diu que té malestar, una certa desgana o que li couen els ulls —just el dia anterior havíem acudit al metge, «vosté el que hauria de fer és posar-se un esparadrap a la boca» li va dir, ja fart que no seguisca la dieta—. La meua dona té sucre i tots sabem que acabarà rodant amb una cadira de rodes. I qui la durà a passejar? Ja sé el que m’espera, així que, maleïda siga, un home té dret a mirar tots els westerns que vulga!

Mentre Joan renegava, pensava en les ratlles que de tant en tant ixen a la tele, així que el vaig fer passar perquè ho vera. La sogra, amb el cap quasi tocant-li el pit, roncava. La dona estava a la cuina. «Veus, Joan, a mi tampoc em funciona bé, hauríem de tocar el xicot». Joan va murmurar alguna cosa mentre es planxava el poc de pèl que té i va marxar. Al cap de mitja hora, trucaren a la porta, i era la veïna del tercer, que agafant amb la mà encara el comandament, em deia que de sobte, la pantalla s’havia fos en negre. La vaig dur al menjador perquè vera que el meu televisor també feia coses rares des que ahir l’antenista li va escurar els tres-cents de la butxaca a Joan. La meua dona isqué per veure què passava, i totes dues començaren a xarrar de la veïna del quart, que s’acabava de divorciar. Mentrestant, el personatge principal de la pel·lícula apuntava el xèrif corrupte. Dos trets i elles continuaven parlant.

Aquell mateix dia, després de dinar, la pantalla feia més carasses. Aquesta vegada, em vaig dir, no faré cas la dona i vaig telefonar l’antenista. La meua dona, però, tornà a la càrrega «Com pots queixar-te, si es veu bé, la tele! Ells sí que no veuen res… Tu i els westerns» Colló, que un home no pot veure el que li rote! Vaig recordar això que ens havia dit el metge. Tornaren a trucar a la porta, i aquesta vegada la meua dona fou qui la va obrir, bufant. Era Tomàs, el veí de l’últim. Feia temps que no el véiem, després que la seua dona morira, havia passat una temporada amb la filla major. Els dos vingueren al menjador i ell començà a parlar amb les mateixes paraules que els altres. Que la tele no va bé, que ja està fart, que d’ací poc no podrem fer res, que hem de tocar l’antenista. Li vaig dir que la meua feia carasses mentre la segona pel·lícula de l’oest de la vesprada començava. Però, la imatge era ben nítida, així que vaig callar i ens asseguérem els tres.

A les cinc, segons el que m’havia dit, vingué l’antenista, i després de mirar i remirar la instal·lació de la terrassa, baixà a casa i em digué que res, que no hi havia res a fer, tot estava bé així que els problemes eren a les teles. O bé els faltava algun aparell, o bé els televisors eren massa vells i calia canviar-los. «Però si les teles són noves!» Quan ell marxava ja amb tots els trastos, vingueren la veïna del tercer i Joan, per saber com havíem quedat. Els vaig fer passar dins, al saló, una altra vegada, on encara estava Tomàs, la meua sogra i la dona mirant la pel·lícula, cadascú assegut una cadira menys la meua sogra, que té assignada sempre la butaca. No els va fer cap gràcia, clar, si feia només dos anys que Joan es comprà una tele plana i a nosaltres, la meua filla, ens regalà una televisió enorme, tan gran que haguérem de llevar un dels mobles. Quina broma era eixa, digué Tomàs. Encara haurem de canviar de finca!, vaig dir jo, i tots vam riure.

I ara vénen cada dia, coberts amb els batins, per veure els westerns i de nit, les novel·les que li agraden a la meua dona. A mi em toca fer el dinar i el sopar, i per sort, Tomàs para sempre taula. De tant en tant, la tele fa carasses i ens mirem espantats.