Feliç retorn

2005. Era la primera vegada que agafava un avió, i com altres vegades en la meua vida, degut a l’emoció, que em pujava al cap com si fora un orgasme, em vaig adormir. Després de fer unes quantes fotos quan l’avió s’enlairava sobre l’horta, una foto a l’ala, no vaig poder amb la sensació de la primera volta, i tanquí els ulls fins que ja abaixàvem a una ciutat que em rebé de nit, amb una mica de fred. Duia un llibre, Verona-París, de la poeta italiana Maria Luisa Spaziani. Vaig apuntar quatre coses a la primera plana amb mala lletra i rengleres tortes, com si també s’enlairaren. Ja me l’havia llegit? Me’l vaig llegir a l’avió? A l’alberg? Són només una vintena de poemes, o menys, una història d’amor, un viatge en tren i un poema final que parla de com plora quan abandona París per primera vegada (les primeres vegades sempre). Diu: vaig tornar més de vint vegades, però era aleshores la mateixa?.

2015. Després de dos anys sense veure’l, i tres anys després d’haver deixat Holanda, vaig tornar. Era la primera vegada que tornava a un lloc on havia viscut un temps, que tornava, sense saber si era o no la mateixa. Me’n vaig dur el llibre. Aquest cop sé que me’l vaig llegir a l’avió, una altra vegada, em vaig adormir (el soroll sord del vol i l’avorriment, en aquest cas, em fa caure en un sopor que em dura hores). Seria la mateixa, una altra vegada agafant trens que creuen els camps sense ondulacions, a penes algunes cases i alguns boscos, les vaques i les bicicletes?. Els cafès amb llet de l’estació, en gots de cartó, els Albert Heijn, els hòmens rossos i alts, els cops de veu incomprensibles, el vent i la humitat i el sol que tarda més en anar-se’n quan encara no és hivern i les fulles comencen a envermellir-se?

A Bèlgica, em vaig trobar diferent. No era la mateixa, em vaig dir. Brussel·les, visitada dues o tres vegades, tenia el record d’un amic antic però que ja no té res a veure amb nosaltres. El veiem i ens diguem: hem canviat.

Quan vaig agafar el tren fins a Nijmegen, continuava amb eixa cançó al meu cap. He canviat, Spaziani, eres tu la mateixa quan tornares a la Gare de Lyon? Tornaren a consolar-te uns jóvens per lliurar-te’n dels plors i dir-te que tornaries, que sempre es torna a París, i que finalment coneixeries totes les estacions de tren de la ciutat?

He canviat. Cap home em va consolar quan a l’avió, just en el moment en què s’enlairava, em caigueren unes llàgrimes tímides d’acomiadament. S’havia acabat Holanda i la primera vegada.

I aleshores, quan arribe a Nijmegen, ell m’abraça i comencem a parlar. No som els mateixos en la manera en què mantenim viva una amistat?

Anuncis

Besef wat je hebt

Besef wat je hebt. Je és tu. Besef, adona’t. Wat, què. Hebt, tens. M’has preguntat què tinc, i rient, he mirat la noteta de la compra, que l’havia guarda a la butxaca de l’abric. Ha començat el fred i hui, que m’he posat l’abric per primera vegada, encara note l’olor de naftalina. Quan he obert la noteta doblegada, s’ha desprès també un lleuger tuf a resclosit, com la casa de l’àvia després que morira, quan la visitàrem per repartir-nos l’herència. Fa anys d’això, no recorde que fera tant de fred, però potser m’equivoque perquè les sensacions s’atenuen quan es recorden (em van explicar que era un mecanisme de supervivència). He apuntat llet de soja, iogurts, xocolata, aigua, pernil dolç. Si no havia apuntat cafè és que ne tinc, així que abans de pensar bé la pregunta, he estat a punt de dir-te que tenia cafè i que si ho pensava bé, podria recordar alguna cosa, alguna ampolla d’aigua a la nevera, al fons. Després, m’he tornat a fixar en la noteta. La tinta del bolígraf s’havia corregut al final, a la darrera línia. Què hi posava?

Però no em preguntaves això.