Deep in your brain

1

Entre. Una de les coses que un visitant a un museu d’art modern ha d’aprendre és a llegir. Et pots sentir copsat per la bellesa d’un Caravaggio sense haver-ne llegit res, però una estructura de metall enmig d’una sala, un vídeo on es veu gent beguda que parla poc i cau, entropessa i cau, malviu als carrers, un quadre abstracte, línies vermelles sobre fons blau, atmosferes, tal vegada necessiten de context. Llegir.

Ella es queda a fora de les sales, on està l’escala: una escala que fa de contrast, és antiga però falsa. L’edifici d’art modern és una simulació d’un edifici grec: columnes, potència i engany. No llig, no vol llegir: l’art modern és un engany.

I aleshores apareix. Deep in the Heart of Your Brain.

«When I see Brancusi
His eyes searching out the infinite abstract spaces
In the [radio] rude hands of sculptor

Now gripped around the neck of a [duosonic]»

2

Des del 2002, l’artista escocesa Jacqueline Donachie col·labora amb metges, científics i pacients per dur a terme projectes artístics sobre malalties hereditàries. També hi incorpora el paper de l’espai i com el cos s’hi relaciona. Entén, tal com ens diu a una entrevista de Generation, entén l’art com un projecte social. No li interessa construir bellesa, busca la interacció i les preguntes. Les coses, podrien haver-se fet d’una altra manera? Què implica, la malaltia en el cos, la relació amb la família, l’envelliment, la pèrdua de les facultats?

A Tomorrow belongs to me, Donachie explorava com s’havia descobert el fenomen de l’anticipació genètica, el paper temptatiu i col·laboratiu de la ciència. A mesura que avances amb les entrevistes, avances amb el procès de descobriment científic. Articulació. A Hazel, la darrera exhibició al GoMA, galeria d’art modern de Glasgow, el resultat és fruit de la col·laboració amb professionals i pacients afectades per la distròfia muscular miotònica.

Take a gamble. Arrisca’t. Entres en una sala fosca on una gran pantalla et mostra dos primers plans de dues cares: dues germanes, a l’esquerra, la malalta i a la dreta, la sana. Qui parla és l’afectada, no hi ha cap diàleg entre les dues. Subratlla l’atzar en l’herència. De seguida, els ulls busquen les semblances i les petjades del desordre es fan més visibles. Articulació.

My face dropped, diu una dona amb ulls caiguts i una boca que acaba en unes comissures doblegades, que només s’estirarien en horitzontal, si somriguera.

3

La història de les germanes és la història de l’artista.

I weigh about 57 kg, my sister 66 kg. She is hard for me to lift, but if she falls I can manage. She cannot lift me at all. She doesn’t fall very often, but it is happening more and more.

Per això, perquè cau, perquè l’espai es torna hostil, i perquè la germana penja d’ella (en algun moment, diu, carregues amb algú al llarg de la teua vida d’adulta), hi ha una cama d’armadura penjada d’un fil en una sala blanca. Una armadura protegeix i molesta.

Les escultures ens fan pensar l’espai, les escultures són l’espai: un tub de metall que travessa la sala i que ens fan ajocar-nos, replegar el cos, salvar l’obstacle.

So I guess what I am saying is that sometimes the research happens quite inadvertently, you see something, you watch or read something, or you have a conversation with someone and that connects to something you are looking at in another part of your practice. The research process is how these parts are joined together. At the moment, I am researching how the bizarre things that I saw in this movie connect to continuing research that I am doing with the Professor of Human Genetics and my relationship with my family, and my ongoing interest in physical, public space. And I guess you could say that the bit that comes out in the end is art.

Marxe. Després de veure una exposició artística, demana sempre haver canviat.

Anuncis