Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.

Anuncis

La literatura uneix i desuneix

Si ella ho sabés, segur que em perdonava.

Alguna cosa així. A vegades, estúpidament, m’he alegrat de no haver pagat l’hotel. L’hotel, els regals. M’he gastat massa diners en ella. Amb ell, però, ara que envia encara textos inspirats en Bernhard, li escriuria un altre poema i no em perdonaria. Encara que jo en vaig guanyar més, de descobriments.

El que més greu em sap, escriuria per continuar amb el joc, és haver-te parlat de Bernhard.

 

Així s’enfosqueixen els somnis

He somiat que ella, una amiga, tornava a les Açores i que em convidava per anar-hi un cap de setmana. A veure balenes, amb la cap, una experta en balenes. Balenes blaves. Jo ja n’havia vist, em deia en el somni, per acceptar que no podia viatjar fins a les illes només per poder passar un dia sencer allí. Era l’illa més gran, São Miguel, la més fàcil, per viure i per accedir-hi, i tanmateix no podia, al somni. Havia d’estar pendent de la feina, o la possibilitat de feina més bé, i divendres agafar un vol fins a Lisboa, i fer escala, i esperar unes hores a la zona de les cremes i les colònies, fugint de les dependentes i de les càmeres, empastifant-me cada dit amb una crema diferent, anant després al bany per a aplicar-me la crema per a les ulleres, la crema per a les expressions al voltant dels ulls, unes arrugues implacables, la crema del sol per al nas, la crema per a les taques del sol. Fins i tot, als meus somnis, no em permet alguna cosa bella, com veure les balenes enmig de l’Atlàntic. Hi ha persones que tenim vides millors que els nostres somnis. Ens arrosseguen o es mantenen fidels a la realitat.

Oferta setmanal

Un xic amb el cabell morè i un somriure estrany, tort, que vol ser no forçat al costat de la cara somrient, però tampoc massa, d’un xiquet budista. Cap pelat, vestit vermell i taronja. Un xic amb els pantalons abaixats ensenyant el cul, lletós, i darrere un paisatge muntanyenc. Un xic estirat a una llitera, menjant sushi, mentre li fan un tatuatge a la natja esquerra del cul. Un xic al costat d’una dona de la cultura Padaung a Tailàndia. Una setmana a Tinder.

No hi veig res més que

He buscat el joc equivalent al Veo, veo, però no l’he trobat. A casa sempre hem jugat a aquest, vivim en la dissociació. La xiqueta, de sis anys, però, no vol dir les paraules en valencià.

La xiqueta també diu que ja no es vol casar, ni tindre fills (los bebés ya no me gustan mucho) i vol tindre molts animals. Té por dels gossos, però, i l’he d’agafar de la mà per passar a prop del gos nugat. Plora perquè té por. Sobre això de casar-se, les seues raons són: porque cuando te separas, te dará asco haberle dado tantos besos en la boca. Y el aliento. Aguantar-li a algú la pudor de boca perquè després et diga que no et vol, o tu a ell, i hàgeu de repartir la casa, els llibres o els fills. Això ja es deu intuir als sis anys.

Veo, veo.

—¿Qué ves?

Una cosita.

¿Qué cosita es?

Empieza por la letrita…V!

Volante.

No.

Ventanilla.

No!

Vaqueros.

No…

Una pista… está en el coche?

Me rindo!

Y yo!

I vaig pensar en la V de vacío.

 

Camine o un pensament es torna fix

Camino, sempre camino,

el vent m’arrossega per camins.

Pels meus camins

sempre bufa el vent.

Anna Swir

Camine, sempre camine. La dona amb qui visc em diu que què m’he fet, transformada en algú que camina a la ciutat. Una manera de domesticar l’espai és caminar-hi. Camine per carrers que s’obrin, espais oberts, entre descampats, murals acolorits, restes de runes, projectes d’edificis avortats, gossos i hòmens, rajolins d’orina a les cantonades. He descobert que camine cap als llocs que ja conec, visitats una vegada i una altra. Torne a Can Batlló només per refer el camí, per fer-lo meu. Carrer Alcolea, carrer de Bell-Lloc. Travesse Espanya i m’enfile pel Paral·lel, un altre cop, per arribar a una llibreria: mire des de fora l’entrada, la llum càlida que es projecta als llibres, figures pensatives a les vores, però no hi entre. He descobert (el verb descobrir anava aquí, i no abans) que aquesta és la raó per què continue les històries d’amor. Un pensament es torna fix perquè el circuit a la ment, el camí elèctric, es repeteix. Una vegada i una altra, el circuit va més de pressa i no mor mai. M’he adonat d’això i ja no sé per què, si no era perquè era un camí que em sabia, anava a ca teva.

I després ja no sabia

per què anava a ca teva.

Anna Swir

Caps i conys

Potser la tendència a mirar les formes del cap i les cares s’accentuà per ell, que també ho feia. Per exemple, el president argentí que tenia fesomia de corb. Un pardal. Hi ha hòmens amb cara d’ocell (gros, depredador) i dones i hòmens amb boca de conill o de rateta. Patrons animals. Va entrar al metro un jove amb el cap allargassat, com si s’haguera estret pel pas per la pelvis. El primer cap vegetal, un patró d’altre regne. Un cap cogombre. D’aquí, un salt, tots els caps del metro, una dona rossa, una jove que mirava el mòbil, un cap perdut, un cap de vella que es nugava les sabates (velles també, apedaçades), un cap brasiler que parlava amb un altre i que donava aigua amb un biberó a un cap menut, de galtes rosades i plenes, tots aquests caps havien passat pel mateix tràngol. Hi ha per tant dues certeses, que naixes i que mors.

Desi, de tretze anys, el cabell fosc i llarg, amb malles negres i una bomber, em va dir: Pues yo no creo en nada, sólo creo que salí del coño de mi madre y ya está.