Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.

 

Anuncis

Hi ha més paraules de les que podràs aprendre mai

Cada any, més o menys cada any. Demana-ho com a desig, mai has demanat una cosa així. Cada any conec una persona impuls. Una persona encenedor. Una persona a qui, després de parlar amb ella, et cal alguna cosa més que un abraç. O més ben dit un abraç de més de trenta segons. Un minut, dos minuts. Les pots comptar amb els dits d’una mà: el primer, la segona, el tercer, la quarta. Un corrent continu i no altern. Les paraules són incorrectes, les paraules i no el corrent, els electrons, les vies que s’activen, ja no hi ha cercles, els codis surten i es desfan, renoves la via, el camí, els senyals elèctrics no són paraules, es transformen, busca’n de noves, hi ha més de les que podràs aprendre mai.

Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.

La literatura uneix i desuneix

Si ella ho sabés, segur que em perdonava.

Alguna cosa així. A vegades, estúpidament, m’he alegrat de no haver pagat l’hotel. L’hotel, els regals. M’he gastat massa diners en ella. Amb ell, però, ara que envia encara textos inspirats en Bernhard, li escriuria un altre poema i no em perdonaria. Encara que jo en vaig guanyar més, de descobriments.

El que més greu em sap, escriuria per continuar amb el joc, és haver-te parlat de Bernhard.

 

Així s’enfosqueixen els somnis

He somiat que ella, una amiga, tornava a les Açores i que em convidava per anar-hi un cap de setmana. A veure balenes, amb la cap, una experta en balenes. Balenes blaves. Jo ja n’havia vist, em deia en el somni, per acceptar que no podia viatjar fins a les illes només per poder passar un dia sencer allí. Era l’illa més gran, São Miguel, la més fàcil, per viure i per accedir-hi, i tanmateix no podia, al somni. Havia d’estar pendent de la feina, o la possibilitat de feina més bé, i divendres agafar un vol fins a Lisboa, i fer escala, i esperar unes hores a la zona de les cremes i les colònies, fugint de les dependentes i de les càmeres, empastifant-me cada dit amb una crema diferent, anant després al bany per a aplicar-me la crema per a les ulleres, la crema per a les expressions al voltant dels ulls, unes arrugues implacables, la crema del sol per al nas, la crema per a les taques del sol. Fins i tot, als meus somnis, no em permet alguna cosa bella, com veure les balenes enmig de l’Atlàntic. Hi ha persones que tenim vides millors que els nostres somnis. Ens arrosseguen o es mantenen fidels a la realitat.

Oferta setmanal

Un xic amb el cabell morè i un somriure estrany, tort, que vol ser no forçat al costat de la cara somrient, però tampoc massa, d’un xiquet budista. Cap pelat, vestit vermell i taronja. Un xic amb els pantalons abaixats ensenyant el cul, lletós, i darrere un paisatge muntanyenc. Un xic estirat a una llitera, menjant sushi, mentre li fan un tatuatge a la natja esquerra del cul. Un xic al costat d’una dona de la cultura Padaung a Tailàndia. Una setmana a Tinder.

No hi veig res més que

He buscat el joc equivalent al Veo, veo, però no l’he trobat. A casa sempre hem jugat a aquest, vivim en la dissociació. La xiqueta, de sis anys, però, no vol dir les paraules en valencià.

La xiqueta també diu que ja no es vol casar, ni tindre fills (los bebés ya no me gustan mucho) i vol tindre molts animals. Té por dels gossos, però, i l’he d’agafar de la mà per passar a prop del gos nugat. Plora perquè té por. Sobre això de casar-se, les seues raons són: porque cuando te separas, te dará asco haberle dado tantos besos en la boca. Y el aliento. Aguantar-li a algú la pudor de boca perquè després et diga que no et vol, o tu a ell, i hàgeu de repartir la casa, els llibres o els fills. Això ja es deu intuir als sis anys.

Veo, veo.

—¿Qué ves?

Una cosita.

¿Qué cosita es?

Empieza por la letrita…V!

Volante.

No.

Ventanilla.

No!

Vaqueros.

No…

Una pista… está en el coche?

Me rindo!

Y yo!

I vaig pensar en la V de vacío.