Por, cansament, por, dependència

Tem la desaparició. També dels sentiments. Balla: o és l’altre o sóc jo. L’enteniment, de sobte, que s’havia enganyat, que no li brillaven els ulls suficientment. Tres mesos, quatre, cinc. Que aquella vegada, fa molt de temps, els sentiments li brollaven i es desbordaven. Que ara fins aquí: falten encara graons per arribar al seu cor. No hi arribaré mai. Mai, sempre.

No voler la vulnerabilitat, no suportar-la. Qui no té tristesa no té res i qui no té por no té res, tampoc. La solució, com la majoria de vegades, serà no allunyar-se massa de l’estabilitat, escoltar el soroll, fer un discurs i acceptar-lo. Però mantindre-lo al lloc a què pertany.

No voler la vulnerabilitat és també «acceptar la norma masculina».

Viure la vulnerabilitat de manera lliure.

Viure «el costat lluminós de la dependència»

Anuncis

Una anècdota

No em feien mal, no. Les havia trobades a la casa dels avis, quan va heretar-la. En realitat uns dies després, quan tafanejava armaris i caixes. Unes sandàlies amb la tira per posar enmig del dit gros i el dit llarg de color verd caqui per estrenar. Quin número gastes? I me les va donar amb la caixa. Les vaig estrenar aquell cap de setmana que vaig passar al poble, en calçades de pedra, de la font a la casa dels seus avis, de la plaça, on hi havia wifi, cap a la piscina, de la piscina al bar. Ens havíem conegut uns mesos abans, ja feia calor, només havíem viscut una estació junts. La calor va fer que s’alleugeraren les peces de roba i que ensenyàrem la pell. Per això, vaig pensar aleshores, per això, perquè la pell està més exposada sembla impossible que no en toque una altra. (En una discussió sobre un poema, fa temps, el poeta es va negar a canviar l’adjectiu impensable per impossible: era impensable no enamorar-se, deia; jo en canvi, defensava marcar-ne la impossibilitat de no enamorar-se). Amb la pell exposada n’és impossible dir que no.

El color de les sandàlies era perfecte. Especialment amb un vestit llarg, de tirants, de color negre, amb dibuixos petits, petites petxines, blanques i vermelles. Em va sobtar que m’anaren tan bé, sense haver de posar-hi crema a les juntes, sense que el galindó se’m queixés, sense mal a les durícies, sense la pell rascada.

Té, em va dir.

Ha passat un any. Hem repetit l’estació. Si contes els anys per estacions veuràs com és de curta la teua vida. No ho comptes així. Hem repetit l’estació, he tornat als vestits de tela fina, lli, seda, sintètica. Duc l’esquena a l’aire. Ell porta camises de màniga curta i pantalons curts. Ens hem vist ja amb els abrics i les bufandes, el nas vermell pel fred, les sabates tancades, els calcetins. Ens hem vist així i ens hem estimat de la mateixa manera. Avui m’he posat les sandàlies que em va regalar, és el primer dia d’estiu. Estan igual, com si no les haguera usades ningú, com si les haguérem trobat en un armari, dins una caixa, d’una casa amb l’olor de resclosit. M’he posat les sandàlies i m’han fet mal. La tira entre els dits, el tros de cuir damunt l’empenya. Verd caqui. Verd merda. Aleshores, ho he entés. Li he telefonat i semblava impossible haver-s’hi, ni per un cop, enamorat.

 

I el cel era d’un plomatge gris

S’ha de ser idiota per sortir de casa a comprar un llibre que et salve. Tindre el títol que crema perquè és el que et canviarà la vida. Dur un altre llibre a la motxilla. Però aquest no, aquest no t’ha agafat de la mà i t’ha fet sortir del llit, més bé, t’ha deixat sola, t’ha tapat la cara amb el llençol. Has plorat. S’ha de ser molt idiota. Agafar el metro, línia verda, baixar a Sant Antoni, deambular pel mercat, fugir dels passadissos estrets de gent, arrufar el nas amb l’olor de llibre vell, l’olor de llibre usat, enfilar cap a la llibreria, no mirar els arbres, mirar les famílies, cotxets amb nadons, hòmens que espenten cotxets, amics que beuen vermut a terrasses, famílies senceres, parelles senceres.

____________________________________________________________________________________________

Deu raons perquè no vull tenir fills:

  1. No m’agraden els xiquets.
  2. No vull desaparéixer.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres i pels preus. He posat els quatre llibres a l’aparador. Aquest, m’ha dit el llibreter, ha agradat molt a les dones. Jo estimo molt la meva mare, ha dit. No és el mateix, li he respost. Agafe el llibre perquè té la paraula ferotge. Ma mare m’envia una foto dels anys setanta. És a la boda d’una amiga. Ella, ma mare, porta un vestit rosa clar, un color que jo mai he dut, duu el cabell agafat al costat. Mon pare seu al costat. Tots dos miren cap a la dreta, la meua dreta, la seua esquerra, cap dels dos mira a la càmara. Mon pare no mira a la càmera i em sent més òrfena. Perquè m’has estimat no m’he sentit mai òrfena. 

____________________________________________________________________________________________

No t’imagine sense poder llegir. Tampoc et veig aixecant-te a les dues del matí a donar-li al biberó, un ésser que et xucla l’energia i no calla quan passes pàgina, quan poses la música d’Antònia Font o Maria Arnal o quan escoltes Ràdio 3. Calla, calla, xiquet, que he de llegir els poemes d’Óssip Mandelstam o la diatriba de Bernhard. Calla, que he de posar notes. Calla, que necessite silenci perquè el pinzell sure per damunt el llenç. Calla, que vull follar. Calla, que he de fer-me una palla. Calla, que parle per telèfon amb una amiga. Que parle per telèfon amb un amic. Que mire una pel·lícula de Kurosawa. Que fan cicle a la Filmoteca sobre el realisme anglés. Que vull fer-me una Voll a la Bauxa.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres: Spinster, la Solterona. I després, per dissimular, he demanat Vincles Ferotges. Què podria demanar més, a part d’alguna cosa que incloga la ferocitat i un llibre sobre la construcció d’una vida? Què podia demanar? Al dependent, un noi amb el cabell gris, la cara llarga, el cos llarg, i la mirada amable, li hauria demanat si vol tenir fills amb mi, jo que no en vull tenir. Li hauria d’haver dit el que el personatge Baskaran pregunta a un altre llibreter: qué tengo que hacer para salir contigo? En canvi li dic: és que avui, tu no ho entens (això estava al subtext) era el dia de la solterona. Havia de ser eixe llibre. Eixe. Eixe. Eixe.

____________________________________________________________________________________________

que tal guapa?

(Emoticona de llavis molsuts i de color rosa)

va bé bonica jaja

i tu a que et dediques?

quan vulguis fem una cervesa jaja

____________________________________________________________________________________________

—He somiat que tenies tres fills. Podem quedar i me’ls presentes.

—T’equivoques per dos, només te’n podré presentar un.

____________________________________________________________________________________________

He somiat que la finestra de la meua habitació de Barcelona estava oberta. Que el finestral de la galeria estava obert. Que la cortina no hi era. Que era a la tarda, que el mar estava a prop perquè s’escoltaven els crits de les gavines. Jo dormia. La finestra estava oberta i feia vent. I aleshores, òbric els ulls just per veure com entra, clavada, ferotge, una gavina que ve directa cap a mi. Cap al llit. El bec com si fos la boca dentada d’un tauró. Tinc por de la gavina, del bec taronja, de la taca vermella i familiar. De sobte, la gavina, gira i s’enganxa als ferros de sota el llit. Doblega les ales per fer el gir i no em rosa a penes. M’he salvat perquè m’he despertat. He variat el trajecte de l’ocell. L’he mantingut a ratlla. I tanmateix sé que encara no estic sana i estàlvia. Que la ventura ha fet que fos un somni interromput, que estic mig conscient, que el perill està sota el llit. De matí hi havia plomes grises i blanques a terra. El cel era d’un plomatge gris.

 

 

Dietari Barcelona-Alacant-Badalona

1

Avui m’han dit que te voy a rebentar, mig de broma, i després, en un gir cínic del diàleg, m’ha acusat de parlar-li malament. He fet com ma mare, l’he assenyalat amb el dit. Quan estem més nervioses tornem als nostres tics, que en el fons, són senyals de familiaritat. El més greu és que ha entés que pot dir-me, segons un codi que jo no he establert, això de broma. Hi havia més nois, amb la frase quedava com un mascle (incipient, demana pas a la masculinitat).

2

Avui m’he pintat la ratlla dels ulls: con un río a cada lado de su rostro sin desmaquillar, como la propia Katy Jurado, con las nubes negras detrás.

3

Canción

Estoy atrapado en un taxi en un atasco
algo bastante típico
y no solo de la vida moderna

el fango trepa el enrejado de mis nervios
¿tienen que acabar con Venus los amantes de Eros
muss es sein? es muss nicht sein, te lo digo yo

odio la enfermedad, es como una preocupación
que se hace realidad
y que ha de impedirse que suceda

en un mundo donde tú eres posible
amor mío
nada malo puede sucedernos, dímelo

Frank O’Hara, traducció d’Andrés Catalán

4

—I què faig si ploren?

—Doncs plores amb elles.

Y te vi llorar, y qué podía hacer yo sino ponerme a llorar también?

 

Addenda València-Alacant-Barcelona

Nota: com delimitar la tristesa que correspon a un fet, una notícia tristíssima, una pena no tan grossa com la pena, que hauria d’anar en majúscula, però que arrossega la pena grossa, així que la pena, el sumatori, es veu multiplicada, i aleshores, davant dels ulls dels altres (de l’altre) sents que ets un impostor, perquè no plores només per ell/a o la pena que sents per ell/a, una pena, però menuda si la compares amb l’altra que et va paralitzar durant anys i que qualsevol pena t’hi remet, i se t’endu i poder desfer-se’n d’aquesta sensació molesta d’engany, de màscara, i al mateix temps sense poder sentir cap pena més d’una hora al dia perquè no et pots deixar arrossegar ni deixar-te endur, que se t’emporta, se t’emporta i ja no podràs fer peu mai més?

Diari: Barcelona-Badalona-València

1

Encara hi ha esperança sota les paraules: hem de decidir quin tractament seguirà. Les paraules són importants. Trien tumor i no càncer. Però càncer no significa res, perquè hi ha molts. Tumor sí: significa inadequació.

Hi ha un fantasma, un fantasma.

2

Què pensava, quan creixia? Hi ha una cosa que jo sabia i que ells no deien. No sortia a les pel·lícules, tot tenia paper de cel·lofana, tot el que ensenyaven. Com si l’ara fos alguna cosa crua, bèstia, sense ordre. L’ara i no l’abans. Era per què ho amagaven? Creien, o creuen, que a sota els grans, el cabell greixós, les extremitats o massa llargues o massa curtes, els canvis de veu, el cos que s’inadequa, no hi hagués pensaments que aletegen i foraden i apareixen els fantasmes que ens acompanyaran?

 

Si ho dic, s’embruta. Ho embrute. Les paraules s’inventaren per als equívocs, per a causar-los. Per a matisar el que no es pot matisar. Si ho escric i en part invente una mica, aquesta traïció es nota menys, una petita angoixa (he imaginat una pedra a l’estèrnum). Com ho poden dir tan fàcil, en un post de Facebook o al Twitter? Com no se’ls enganxa la inexactitud? Que no caben unes lletres en un vestit tan gran, de tela gruixuda i difícil.