Tricky Tracks

Què hi veus? Unes petjades de pardal sobre el fang. Unes petjades d’un ocell que corre i un ocell que camina. L’ocell que avança lentament ho fa fins a la meitat del trajecte, després corre, s’inclina, torç el camí, es llença sobre l’altre.  O no. Hi ha dues fileres de petjades d’ocells. O de dinosaures. A la mar, quan arribàrem al Trabucador, hi havia petjades de sabatilles. Només hi havia una explicació: algú que camina vora platja.

petjadesTricky Tracks

Hi ha dues fileres de petjades de potes d’ocell. És un mascle i una femella i on abans hi havia lluita, plomes ensangonades, ara hi ha el ball d’una còpula. Les petjades es barregen. Després, no hi ha història: han alçat el vol? Algú els ha agafats? Les petjades de vora mar també desaparegueren.

Què hi veus? Només són una corrua de marques negres.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

La creativitat necessita espai

Va sospirar, i amb el darrer alè, com solen dir, també va fugir la vida. Jeia estirat al llit (era vell, la mort s’esperava des de feia dies) i els fills al voltant ploraven. De sobte, des del sostre, com goteres del pis d’un veí, va començar a caure tinta. Empastifats, els fills miraven amunt. El vell, clar, no es movia, però si es tacava. Després, de la finestra, els porticons oberts de bat a bat, entraren fulls i més fulls de quaderns, ratllats, groguencs, plens de cucs de paraules. S’amuntonaren davant la porta, els fills, per eixir, haurien d’escalar la muntanya d’oracions. Dues filles i un fill. Amb la cara negra de la tinta, les mans espantant els fulls que encara volaven cap a dins, com ocells de ciutat molestos, van mirar-se: què farien, ara, quan entrara a soterrar el mort l’última època creativa de sa vida, quatre blogs i quaranta mil tuits?

Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»

 

Fantasmes

Hi ha xiquets que no arribes a conéixer. Alexandre, una vegada, Justy, cap. Van i tornen perquè les mares van i tornen al país d’origen. O no apareixen perquè viuen massa lluny de l’institut, o perquè ningú pot dur-los a l’escola. Fátima, una vegada, Sergi, una vegada. Un xiquet et dóna, cada cop que falta a classe, justificants d’hospital. Però l’absentisme ve de llarg, des del principi de curs. Omar ja és delinqüent, diuen. Blocs de pisos, plàtans i mimoses, bars d’hòmens, el café amb llet en got i una parròquia inconfusible de borratxos.

«Me tienes manía», «Tienes manía a los marroquís».

La diversitat a l’aula i la falta de diversitat al professorat. No hi ha marroquins, de professors, ni pakistanesos. No hi ha romanesos. No hi ha negres.

La xiqueta índia ve al principi de la classe perquè no l’assega amb els pakistanesos. Abdullah, Mohammed. Hi ha xiquets que no arribes a conéixer.

Escòcia

People make Glasgow. Em van dir que no calia que anara a Glasgow, comparada amb Edimburg, Glasgow no té res per veure. Un cartell gegant amb el lema de la ciutat, rosa sobre blanc, vist des del Far. La gent fa la ciutat. Des de la balconada de The Lighthouse, els terrats i les façanes de l’art déco i les esglésies. Diuen que hi ha paisatges per a sentir i paisatges per a pensar: Edimburg, m’havien dit, és una ciutat per passejar, vesprades grisoses de diumenge pel carrer principal, entre vidres que mostren faldes de quadres, experiències amb el whisky, falconers que ensenyen els mussols quiets, domesticats, als turistes. Paisatges per a pensar: el turista pot pensar cap paisatge?

Stonehaven, quet davant de la mar d’on s’emmiralla, com una gavina davant de l’ona. El poble s’ha quedat suspès en el cel grisós, el mateix que pots trobar a Edimburg. S’hi admiren, elles, les ciutats belles, dins de fotografies que viatgen pel món? Stonehaven, qui el fa? Té més pes el paisatge que la història, com a les illes Açores?

Els turistes, fem cap ciutat? Els turistes només formem part dels no-llocs: les esperes. Als no-llocs només fas que esperar. S’assemblen als moments abans del diagnòstic d’una malaltia, no hi ets enlloc.

A Edimburg hi ha banderes de suport a Palestina davant de la Galeria Nacional d’Escòcia. A Glasgow es barregen: banderes de Palestina, i uns metres més enllà, a un altre carrer, un grup d’activistes escocesos amics d’Israel. Quan la ciutat no té monuments ni edificis, ni cap coherència estètica, diuen que és vibrant. Vibrant és viva.

Paisatges per viure i paisatges per veure. People make cities. Tant a Glasgow com a Edimburg, entropesses amb gent asseguda amb cartells que diuen que necessiten diners, que estan a l’atur o que tenen fam. Ciutats per morir, totes les ciutats s’assemblen.