I el cel era d’un plomatge gris

S’ha de ser idiota per sortir de casa a comprar un llibre que et salve. Tindre el títol que crema perquè és el que et canviarà la vida. Dur un altre llibre a la motxilla. Però aquest no, aquest no t’ha agafat de la mà i t’ha fet sortir del llit, més bé, t’ha deixat sola, t’ha tapat la cara amb el llençol. Has plorat. S’ha de ser molt idiota. Agafar el metro, línia verda, baixar a Sant Antoni, deambular pel mercat, fugir dels passadissos estrets de gent, arrufar el nas amb l’olor de llibre vell, l’olor de llibre usat, enfilar cap a la llibreria, no mirar els arbres, mirar les famílies, cotxets amb nadons, hòmens que espenten cotxets, amics que beuen vermut a terrasses, famílies senceres, parelles senceres.

____________________________________________________________________________________________

Deu raons perquè no vull tenir fills:

  1. No m’agraden els xiquets.
  2. No vull desaparéixer.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres i pels preus. He posat els quatre llibres a l’aparador. Aquest, m’ha dit el llibreter, ha agradat molt a les dones. Jo estimo molt la meva mare, ha dit. No és el mateix, li he respost. Agafe el llibre perquè té la paraula ferotge. Ma mare m’envia una foto dels anys setanta. És a la boda d’una amiga. Ella, ma mare, porta un vestit rosa clar, un color que jo mai he dut, duu el cabell agafat al costat. Mon pare seu al costat. Tots dos miren cap a la dreta, la meua dreta, la seua esquerra, cap dels dos mira a la càmara. Mon pare no mira a la càmera i em sent més òrfena. Perquè m’has estimat no m’he sentit mai òrfena. 

____________________________________________________________________________________________

No t’imagine sense poder llegir. Tampoc et veig aixecant-te a les dues del matí a donar-li al biberó, un ésser que et xucla l’energia i no calla quan passes pàgina, quan poses la música d’Antònia Font o Maria Arnal o quan escoltes Ràdio 3. Calla, calla, xiquet, que he de llegir els poemes d’Óssip Mandelstam o la diatriba de Bernhard. Calla, que he de posar notes. Calla, que necessite silenci perquè el pinzell sure per damunt el llenç. Calla, que vull follar. Calla, que he de fer-me una palla. Calla, que parle per telèfon amb una amiga. Que parle per telèfon amb un amic. Que mire una pel·lícula de Kurosawa. Que fan cicle a la Filmoteca sobre el realisme anglés. Que vull fer-me una Voll a la Bauxa.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres: Spinster, la Solterona. I després, per dissimular, he demanat Vincles Ferotges. Què podria demanar més, a part d’alguna cosa que incloga la ferocitat i un llibre sobre la construcció d’una vida? Què podia demanar? Al dependent, un noi amb el cabell gris, la cara llarga, el cos llarg, i la mirada amable, li hauria demanat si vol tenir fills amb mi, jo que no en vull tenir. Li hauria d’haver dit el que el personatge Baskaran pregunta a un altre llibreter: qué tengo que hacer para salir contigo? En canvi li dic: és que avui, tu no ho entens (això estava al subtext) era el dia de la solterona. Havia de ser eixe llibre. Eixe. Eixe. Eixe.

____________________________________________________________________________________________

que tal guapa?

(Emoticona de llavis molsuts i de color rosa)

va bé bonica jaja

i tu a que et dediques?

quan vulguis fem una cervesa jaja

____________________________________________________________________________________________

—He somiat que tenies tres fills. Podem quedar i me’ls presentes.

—T’equivoques per dos, només te’n podré presentar un.

____________________________________________________________________________________________

He somiat que la finestra de la meua habitació de Barcelona estava oberta. Que el finestral de la galeria estava obert. Que la cortina no hi era. Que era a la tarda, que el mar estava a prop perquè s’escoltaven els crits de les gavines. Jo dormia. La finestra estava oberta i feia vent. I aleshores, òbric els ulls just per veure com entra, clavada, ferotge, una gavina que ve directa cap a mi. Cap al llit. El bec com si fos la boca dentada d’un tauró. Tinc por de la gavina, del bec taronja, de la taca vermella i familiar. De sobte, la gavina, gira i s’enganxa als ferros de sota el llit. Doblega les ales per fer el gir i no em rosa a penes. M’he salvat perquè m’he despertat. He variat el trajecte de l’ocell. L’he mantingut a ratlla. I tanmateix sé que encara no estic sana i estàlvia. Que la ventura ha fet que fos un somni interromput, que estic mig conscient, que el perill està sota el llit. De matí hi havia plomes grises i blanques a terra. El cel era d’un plomatge gris.

 

 

Anuncis

That kill, that kill, that kill

És una cosa que passa a fora i no a dins. Primer fou el mòbil. Si eren les dues, marcava les dues menys dos minuts. A penes dos minuts de diferència. Podria ser que jo haguera dit: no és res, dos minuts. Potser és el rellotge (de polsera) el que va més avançat. No seria estrany perquè a l’escola m’agrada arribar abans i una manera d’arribar abans és enganyar-te. Després fou el despertador. Un regal. Si eren les set del matí, quan m’aixeque cada dia, les busques indicaven un set i un cinc. Cinc minuts de més. No coincidien en dir què convenia, si visitar el passat, dos minuts, o el futur, cinc minuts. Aquest cop vaig tornar a pensar-hi. És una cosa de fora no de dintre. Després fou una exhalació: el rellotge de polsera, de la meua àvia, marcava clarament un minut al davant. Si eren les dues, les dues i cinc i així. Vaig pensar a telefonar-li, a l’àvia. Al remat, em va telefonar ella per dir-me que avui, sí avui, era quinze de gener i era el seu aniversari. Ja érem a quinze. El temps s’havia escurçat i era un altre any, un gener maldestre. No em va dir res estrany. El rellotge era una cosa de fora, no del dedins. Vaig posar tots els mecanismes al mateix punt. Les onze de la nit. La llum de la bicicleta, que ara use a la tauleta de nit, pampalluguejava. L’endoll de la cuina, el que fem servir per a endollar la torradora, l’escalfador de l’aigua, i la turmix, s’havia espatllat: havia sortit fum gris i una olor de plàstic cremat mentre intentava triturar una crema de carabassa. L’endemà, els rellotges havien tornat a la posició inicial, al que feien: escurçar les hores o allargar-les. Em vaig comprar un altre despertador. Ho vaig comentar amb el rellotger. El mateix que al desembre m’havia venut uns aros de plata. M’agrada perquè duu ulleres de rellotger i perquè imagine, tenint com té, de tant en tant, un vell assegut al costat, que ha heretat la feina de son pare. La gent que segueix l’herència m’agrada, potser perquè jo no ho he fet. Quan ha vist el meu rellotge, el de l’àvia, s’hi ha interessat. Ja no en fan, d’aquesta marca. És de sempre. Antiga. Són bons. He seguit amb l’herència, pense. Però és mentida perquè la meua àvia mai ha dut rellotge tres dies seguits, no li agraden. De tot es desprén. Micro, es diu la marca.

He posat el nou despertador en marxa. He tornat a la cuina. He mirat durant una estona el plàstic ennegrit. L’altre dia per poder encendre una espelma quasi creme el pis. Vaig tindre l’ocurrència d’encendre un paper i amb el paper arribar i cremar el ble. El terra ha quedat ennegrit. Vaig llençar el paper a terra i el vaig xafar i observar fins que es va consumir. Al cap d’una estona, he vigilat el nou despertador i tenia l’agulla lliure, una altra vegada. S’havia retardat tres minuts. I aleshores ho he entés. Els nombres repetien: aquestes són les petites faltes que maten, maten, maten.

Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.

 

Hi ha més paraules de les que podràs aprendre mai

Cada any, més o menys cada any. Demana-ho com a desig, mai has demanat una cosa així. Cada any conec una persona impuls. Una persona encenedor. Una persona a qui, després de parlar amb ella, et cal alguna cosa més que un abraç. O més ben dit un abraç de més de trenta segons. Un minut, dos minuts. Les pots comptar amb els dits d’una mà: el primer, la segona, el tercer, la quarta. Un corrent continu i no altern. Les paraules són incorrectes, les paraules i no el corrent, els electrons, les vies que s’activen, ja no hi ha cercles, els codis surten i es desfan, renoves la via, el camí, els senyals elèctrics no són paraules, es transformen, busca’n de noves, hi ha més de les que podràs aprendre mai.

Tricky Tracks

Què hi veus? Unes petjades de pardal sobre el fang. Unes petjades d’un ocell que corre i un ocell que camina. L’ocell que avança lentament ho fa fins a la meitat del trajecte, després corre, s’inclina, torç el camí, es llença sobre l’altre.  O no. Hi ha dues fileres de petjades d’ocells. O de dinosaures. A la mar, quan arribàrem al Trabucador, hi havia petjades de sabatilles. Només hi havia una explicació: algú que camina vora platja.

Hi ha dues fileres de petjades de potes d’ocell. És un mascle i una femella i on abans hi havia lluita, plomes ensangonades, ara hi ha el ball d’una còpula. Les petjades es barregen. Després, no hi ha història: han alçat el vol? Algú els ha agafats? Les petjades de vora mar també desaparegueren.

Què hi veus? Només són una corrua de marques negres.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

La creativitat necessita espai

Va sospirar, i amb el darrer alè, com solen dir, també va fugir la vida. Jeia estirat al llit (era vell, la mort s’esperava des de feia dies) i els fills al voltant ploraven. De sobte, des del sostre, com goteres del pis d’un veí, va començar a caure tinta. Empastifats, els fills miraven amunt. El vell, clar, no es movia, però si es tacava. Després, de la finestra, els porticons oberts de bat a bat, entraren fulls i més fulls de quaderns, ratllats, groguencs, plens de cucs de paraules. S’amuntonaren davant la porta, els fills, per eixir, haurien d’escalar la muntanya d’oracions. Dues filles i un fill. Amb la cara negra de la tinta, les mans espantant els fulls que encara volaven cap a dins, com ocells de ciutat molestos, van mirar-se: què farien, ara, quan entrara a soterrar el mort l’última època creativa de sa vida, quatre blogs i quaranta mil tuits?