Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»

 

Fantasmes

Hi ha xiquets que no arribes a conéixer. Alexandre, una vegada, Justy, cap. Van i tornen perquè les mares van i tornen al país d’origen. O no apareixen perquè viuen massa lluny de l’institut, o perquè ningú pot dur-los a l’escola. Fátima, una vegada, Sergi, una vegada. Un xiquet et dóna, cada cop que falta a classe, justificants d’hospital. Però l’absentisme ve de llarg, des del principi de curs. Omar ja és delinqüent, diuen. Blocs de pisos, plàtans i mimoses, bars d’hòmens, el café amb llet en got i una parròquia inconfusible de borratxos.

«Me tienes manía», «Tienes manía a los marroquís».

La diversitat a l’aula i la falta de diversitat al professorat. No hi ha marroquins, de professors, ni pakistanesos. No hi ha romanesos. No hi ha negres.

La xiqueta índia ve al principi de la classe perquè no l’assega amb els pakistanesos. Abdullah, Mohammed. Hi ha xiquets que no arribes a conéixer.

Escòcia

People make Glasgow. Em van dir que no calia que anara a Glasgow, comparada amb Edimburg, Glasgow no té res per veure. Un cartell gegant amb el lema de la ciutat, rosa sobre blanc, vist des del Far. La gent fa la ciutat. Des de la balconada de The Lighthouse, els terrats i les façanes de l’art déco i les esglésies. Diuen que hi ha paisatges per a sentir i paisatges per a pensar: Edimburg, m’havien dit, és una ciutat per passejar, vesprades grisoses de diumenge pel carrer principal, entre vidres que mostren faldes de quadres, experiències amb el whisky, falconers que ensenyen els mussols quiets, domesticats, als turistes. Paisatges per a pensar: el turista pot pensar cap paisatge?

Stonehaven, quet davant de la mar d’on s’emmiralla, com una gavina davant de l’ona. El poble s’ha quedat suspès en el cel grisós, el mateix que pots trobar a Edimburg. S’hi admiren, elles, les ciutats belles, dins de fotografies que viatgen pel món? Stonehaven, qui el fa? Té més pes el paisatge que la història, com a les illes Açores?

Els turistes, fem cap ciutat? Els turistes només formem part dels no-llocs: les esperes. Als no-llocs només fas que esperar. S’assemblen als moments abans del diagnòstic d’una malaltia, no hi ets enlloc.

A Edimburg hi ha banderes de suport a Palestina davant de la Galeria Nacional d’Escòcia. A Glasgow es barregen: banderes de Palestina, i uns metres més enllà, a un altre carrer, un grup d’activistes escocesos amics d’Israel. Quan la ciutat no té monuments ni edificis, ni cap coherència estètica, diuen que és vibrant. Vibrant és viva.

Paisatges per viure i paisatges per veure. People make cities. Tant a Glasgow com a Edimburg, entropesses amb gent asseguda amb cartells que diuen que necessiten diners, que estan a l’atur o que tenen fam. Ciutats per morir, totes les ciutats s’assemblen.

Accipiter gentilis

La història d’un nom que, com el del continent americà, arrossega un error, i tanmateix, encaixa perfectament amb la terra que anomena.

Accipiter gentilis, del «llatí vulgar acceptor, -ōris, modificació del llatí culte accĭpĭter, íd., on influí el verb accipĕre ‘rebre, agafar’, d’on el mot significaria ‘el qui agafa’» Enciclopèdia Catalana.

«Els llatinistes discuteixen l’etimologia de Accipiter però sembla segur que fou una formació paral·lela a l’adjectiu grec […] ‘que vola ràpidament’» Joan Coromines.

Els astors, amb el nom científic d’Accipiter gentilis, són aus semblants als falcons — també es coneixen com a falcons perdiguers—, a les àligues o a l’aligot, del grup de les aus de presa. De bec curt i corbat, ales curtes i robustes i cua llarga, és el més gran dels accípitres. A la vida real, escriu Helen Mcdonald al seu llibre «F de Falcó», els astors s’assemblen tant als esparvers com els lleopards als gats domèstics. Més grossos, però també més forts, letals, aterridors, i més, molt més, difícils de veure. Tan gros com un pit bull i més veloç.

Groc, amb les ales esteses, i sota unes estreles que dibuixen un mig cercle d’ala dreta a ala esquerra, esta au figura en la bandera de les Açores per un error. Les estreles de cinc puntes són nou, una per cada illa de l’arxipèlag, i estan separades amb la mateixa distància. L’au emblemàtica de les illes amb una ala sobre un fons blau i una ala sobre un de blanc no la veus enlloc. Els primers que van arribar a les Açores, a 1380 quilòmetres de Portugal continental, cregueren veure, posats a les roques basàltiques o volant damunt dels illots, astors solitaris, os açores en portugués. Aus que enmig d’unes illes per descobrir el 1432, suggeriren un nom bell per recordar.

Fou Gonçalo Velho, mariner al servei de l’infant Enric el Navegant, home meravellat per la mar i les descobertes que mai xafà un vaixell, qui va cartografiar i conquerir realment les illes més orientals de l’arxipèlag, les més properes a Europa i les primeres que albiraren. De fet, fou un altre portuguès qui havia albirat l’illa de Santa Maria, i potser São Miguel, de tornada d’un viatge a Madeira. Vint anys després de l’arribada de Gonçalo Velho, totes les illes de l’arxipèlag ja eren conegudes o colonitzades.

Qui va veure la silueta d’aquesta au rapaç? Qui la va confondre? Segons diuen, era un aligot, en portuguès milhafre, l’ocell que donà la benvinguda als exploradors del continent, i no l’au que vola ràpidament, Accipiter gentilis. Si haguera sigut així, i amb bons coneixedors de la natura al vaixell, aquestes illes atlàntiques haurien pres un altre nom. «Os milhafres: Bem-vindos aos Milhafres, nove ilhas para descobrir» encapçalant un article d’una revista de viatge o un panell d’informació turística al costat de la porta d’eixida de l’aeroport de Ponta Delgada.

L’aligot, el milhafre de les Açores, de nom científic Buteo buteo rotschilidi, també és gros. En castellà pren el nom de ratonero atès que rates i ratolins són la seua presa principal. Per la grandària, pot ser fàcil confondre’ls, els dos amb el cos robust. Potser el mariner portugués va veure com un ocell semblant a una àguila es llançava contra el cel i cap a terra. En aquelles terres desconegudes, només hi havia natura i vent. Orgullosos, avui en dia els açorians et conten que les illes estaven deshabitades, no com les Canàries.

Tenen en la ment l’astor quan parlen dels habitants originaris de l’illa? A São Miguel viu una altra au emblemàtica: o priolo. El pinsà borroner de les Açores, Pyrrhula murina. És endèmic de l’illa, i concretament de la regió muntanyenca de Nordeste i Povoação, a la part est. Ha passat d’estar en situació d’amenaça per la pèrdua d’hàbitat, la laurisilva, a la d’estar només en perill, gràcies a la intervenció ambiental. Pensaran en el xicotet pardal, de pit blanc amb tons marrons i de cap i cua negres, quan l’illa, i tot l’arxipèlag, era assotada pel vent sense que hi haguera ningú per nomenar-lo? En l’aligot? En l’astor pintat a la bandera?

Una espècie per una altra: quedarà l’aligot igual de bé a la bandera? I el pinsà?

L’astor, diu Helen Mcdonald, es el tipus més difícil de dominar, tan nerviós i temperamental, tan reconegut pel seu poder assassí. Però amb el seu propi astor, l’au que comença a ensinistrar, descobreix un altre tipus d’intel·ligència: l’animal també sap jugar, s’entreté movent una piloteta feta de paper que li llença.

Pinsans, astors, aligots. Aus que viuen a les illes i aus que només són fantasmes damunt vaixells de fusta, en mars que encara són misterioses.

 

Negre i rosa

Els ocells pels prismàtics, i els catxalots, fa ja més de dos anys, des d’un poble mariner, dalt del penya-segat, al costat del guaita del poble. Hi tenia una caseta blanca, una porta de fusta, i pòsters de balenes i dofins que podies trobar entre Faial i Pico durant tot l’any.

La mateixa sensació quan vaig veure el vermell i el negre de les ales del flamenc, com si estiguera a punt de volar, un segon en què deixes de respirar, i quan el catxalot va sortir de l’aigua i va fer un salt. Quasi vertical, un impuls i el cos que cau i esguita tots els turistes que no esperaven el salut de l’animal des de la Zodiac. Vaig deixar de respirar, també. Veig encara l’enorme  silueta ocupant tot l’ocular, les aletes obertes i l’arc que dibuixà abans de ser només un bufit en la distància.

 

Ornitologia

Quan arribàrem al mirador, ella va dir que el més bonic seria que tots els flamencs començaren a volar i veure els colors més encesos de les ales. Els flamencs, però, estaven tranquils. Dormien com si acabaren de menjar, o solament quiets, amb la seua figura d’una sola pota que es reflectia a l’aigua. Un rosa fluix que s’hi volia amagar a la boira. Vaig tornar a mirar pels prismàtics. Al costat, altres turistes parlaven de la bellesa amb paraules equivocades, veien una fotja on hi havia un collverd, confonien un agró amb una garsa. De sobte, un flamenc al vidre estengué les ales. Un lleuger sospir, i el roig i la veta negra que cobria les rèmiges es desplegaren, com si fóra el cel que espentava núvols i els posava just davant de nosaltres. Una posta de sol a les plomes de l’ocell, els darrers rajos que, abans de perdre’s, s’encenien.

L’au va tornar a quedar-se quieta, el cel s’apagava una altra vegada amb la boira.

El cel gris, les plomes del canyís que no es bellugaven, l’aigua immòbil i els corbs marins que semblaven que esperaven alguna cosa, tal vegada la gana. Semblava que no hi havia cap límit clar entre el cel i l’aigua, que les plantes podrien créixer de l’aire, que el flamenc podia beure dels núvols. La muntanya, foradada per la humitat, arrencava alguns núvols i els abaixava cap al poble, les oliveres i les alzines.

El batec de les ales d’una merla es perdé al costat de la font. Una aigua verdíssima, podrida, amb ous de mosquits i cullerots a punt de morir, que s’enganxaven a les parets. Esperàvem la repetició, que els ocells s’enlairaren.