That kill, that kill, that kill

És una cosa que passa a fora i no a dins. Primer fou el mòbil. Si eren les dues, marcava les dues menys dos minuts. A penes dos minuts de diferència. Podria ser que jo haguera dit: no és res, dos minuts. Potser és el rellotge (de polsera) el que va més avançat. No seria estrany perquè a l’escola m’agrada arribar abans i una manera d’arribar abans és enganyar-te. Després fou el despertador. Un regal. Si eren les set del matí, quan m’aixeque cada dia, les busques indicaven un set i un cinc. Cinc minuts de més. No coincidien en dir què convenia, si visitar el passat, dos minuts, o el futur, cinc minuts. Aquest cop vaig tornar a pensar-hi. És una cosa de fora no de dintre. Després fou una exhalació: el rellotge de polsera, de la meua àvia, marcava clarament un minut al davant. Si eren les dues, les dues i cinc i així. Vaig pensar a telefonar-li, a l’àvia. Al remat, em va telefonar ella per dir-me que avui, sí avui, era quinze de gener i era el seu aniversari. Ja érem a quinze. El temps s’havia escurçat i era un altre any, un gener maldestre. No em va dir res estrany. El rellotge era una cosa de fora, no del dedins. Vaig posar tots els mecanismes al mateix punt. Les onze de la nit. La llum de la bicicleta, que ara use a la tauleta de nit, pampalluguejava. L’endoll de la cuina, el que fem servir per a endollar la torradora, l’escalfador de l’aigua, i la turmix, s’havia espatllat: havia sortit fum gris i una olor de plàstic cremat mentre intentava triturar una crema de carabassa. L’endemà, els rellotges havien tornat a la posició inicial, al que feien: escurçar les hores o allargar-les. Em vaig comprar un altre despertador. Ho vaig comentar amb el rellotger. El mateix que al desembre m’havia venut uns aros de plata. M’agrada perquè duu ulleres de rellotger i perquè imagine, tenint com té, de tant en tant, un vell assegut al costat, que ha heretat la feina de son pare. La gent que segueix l’herència m’agrada, potser perquè jo no ho he fet. Quan ha vist el meu rellotge, el de l’àvia, s’hi ha interessat. Ja no en fan, d’aquesta marca. És de sempre. Antiga. Són bons. He seguit amb l’herència, pense. Però és mentida perquè la meua àvia mai ha dut rellotge tres dies seguits, no li agraden. De tot es desprén. Micro, es diu la marca.

He posat el nou despertador en marxa. He tornat a la cuina. He mirat durant una estona el plàstic ennegrit. L’altre dia per poder encendre una espelma quasi creme el pis. Vaig tindre l’ocurrència d’encendre un paper i amb el paper arribar i cremar el ble. El terra ha quedat ennegrit. Vaig llençar el paper a terra i el vaig xafar i observar fins que es va consumir. Al cap d’una estona, he vigilat el nou despertador i tenia l’agulla lliure, una altra vegada. S’havia retardat tres minuts. I aleshores ho he entés. Els nombres repetien: aquestes són les petites faltes que maten, maten, maten.

Anuncis

Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.

 

Hi ha més paraules de les que podràs aprendre mai

Cada any, més o menys cada any. Demana-ho com a desig, mai has demanat una cosa així. Cada any conec una persona impuls. Una persona encenedor. Una persona a qui, després de parlar amb ella, et cal alguna cosa més que un abraç. O més ben dit un abraç de més de trenta segons. Un minut, dos minuts. Les pots comptar amb els dits d’una mà: el primer, la segona, el tercer, la quarta. Un corrent continu i no altern. Les paraules són incorrectes, les paraules i no el corrent, els electrons, les vies que s’activen, ja no hi ha cercles, els codis surten i es desfan, renoves la via, el camí, els senyals elèctrics no són paraules, es transformen, busca’n de noves, hi ha més de les que podràs aprendre mai.

Tricky Tracks

Què hi veus? Unes petjades de pardal sobre el fang. Unes petjades d’un ocell que corre i un ocell que camina. L’ocell que avança lentament ho fa fins a la meitat del trajecte, després corre, s’inclina, torç el camí, es llença sobre l’altre.  O no. Hi ha dues fileres de petjades d’ocells. O de dinosaures. A la mar, quan arribàrem al Trabucador, hi havia petjades de sabatilles. Només hi havia una explicació: algú que camina vora platja.

Hi ha dues fileres de petjades de potes d’ocell. És un mascle i una femella i on abans hi havia lluita, plomes ensangonades, ara hi ha el ball d’una còpula. Les petjades es barregen. Després, no hi ha història: han alçat el vol? Algú els ha agafats? Les petjades de vora mar també desaparegueren.

Què hi veus? Només són una corrua de marques negres.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.

La creativitat necessita espai

Va sospirar, i amb el darrer alè, com solen dir, també va fugir la vida. Jeia estirat al llit (era vell, la mort s’esperava des de feia dies) i els fills al voltant ploraven. De sobte, des del sostre, com goteres del pis d’un veí, va començar a caure tinta. Empastifats, els fills miraven amunt. El vell, clar, no es movia, però si es tacava. Després, de la finestra, els porticons oberts de bat a bat, entraren fulls i més fulls de quaderns, ratllats, groguencs, plens de cucs de paraules. S’amuntonaren davant la porta, els fills, per eixir, haurien d’escalar la muntanya d’oracions. Dues filles i un fill. Amb la cara negra de la tinta, les mans espantant els fulls que encara volaven cap a dins, com ocells de ciutat molestos, van mirar-se: què farien, ara, quan entrara a soterrar el mort l’última època creativa de sa vida, quatre blogs i quaranta mil tuits?

Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.