Negació, ira, negociació, depressió, acceptació

Acceptació

[s.XV; del ll. acceptatio, –ōnis, íd.]

f. Acció d’acceptar. L’acceptació d’un honor. L’acceptació d’unes condicions. Tenir, una moda, molta acceptació

ac_cep_ta_ci_ó

Sé que perdré alguna cosa al tren o al metro, ho sé. De la mateixa manera que haguí de tornar al centre perquè havia oblidat el mòbil (vaig estar mitja hora buscant-lo a la bossa, deu minuts asseguda al seient del ferrocarril, deu minuts asseguda al banc del parc, deu minuts de tornada, mentre repassava mentalment els moviments que havia fet), de la mateixa manera sé que quan m’alce un dia, una mica perduda com sempre, abans de girar cap a la dreta primer i després a l’esquerra buscant el cartell de sortida, hauré deixat, entre els dos seients, el mòbil, o les claus, o la tarja. També és possible que em deixe el diari, una llibreta amb tapes que imiten el cuir, negres, emplenada només fins a la meitat i que només em fa sentir orgullosa pel preu.

Fa anys vaig deixar fulls escrits a una llibreria a París perquè volia que algú em llegira, que en aquella època significava que algú em salvara. També vaig llençar a les escombraries els diaris dels dotze als setze, uns quants poemes que parlaven de cireres, del que és vermell fosc, i d’un xic a qui poc després se li moriria el pare. Ara hi ha poques coses que abandonaria i per això, encara que parega un desastre, Bishop, ho és.

De camí a la feina, i de tornada a casa, una casa que ocupe temporalment, desorientada pels angles que formen els carrers, la gent de ciutat i els cotxes i les bicicletes, percep amb claredat el dia que hauré d’anar a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat, o del metro o del tren, per buscar el que hauré perdut. El dia amb què començàvem aquest any, de matinada, vaig oblidar les claus al seient del darrere del taxi. Vam córrer per trobar el taxista i les claus, vam telefonar les companyies de taxis, vaig preguntar altres taxistes sobre els oblits d’altra gent. El resultat fou una caixa de plàstic plena de claus de cotxe i de cases i un policia que em va mirar sense cap mena de confiança. Sota quina caixa s’amagarà la meua antiga clau i a quina anirà a parar la nova?

Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies —després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si perquè t’ajuden cal que tingues un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa— hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10.

La haine

Jusqu’ici tout va bien. Fins ací, tot va bé. Canvia el cartell i escriu nous on hi ha vous, i aleshores el significat pren força, és una frase de lluita: el món és nostre. El cartell queda a l’esquerra i ells caminen en filera, i la nit de París els engul, després d’haver perdut el tren. Hi ha més desitjos que estreles, i hi ha pel·lícules que ensenyen com sura el desig, i pel·lícules on saps que el final ja l’han signat, sense desig. El món és nostre però nosaltres perdem, ens diuen a cau d’orella. Quan ens ensenyarà les dents, la vida, els ullals clavats als desitjos? Mentrestant pensem, com qui cau d’un setè pis (o es llença, no ho recorde), que tot va bé. El desenllaç serà ràpid, com un tret de pistola. Caminàvem, o quèiem, no hi érem ja al desenllaç? Qui és llança d’un seté pis, mentre cau, ja és mort.

Fins ací tot va bé, diuen, i ja són morts.

Feliç retorn

2005. Era la primera vegada que agafava un avió, i com altres vegades en la meua vida, degut a l’emoció, que em pujava al cap com si fora un orgasme, em vaig adormir. Després de fer unes quantes fotos quan l’avió s’enlairava sobre l’horta, una foto a l’ala, no vaig poder amb la sensació de la primera volta, i tanquí els ulls fins que ja abaixàvem a una ciutat que em rebé de nit, amb una mica de fred. Duia un llibre, Verona-París, de la poeta italiana Maria Luisa Spaziani. Vaig apuntar quatre coses a la primera plana amb mala lletra i rengleres tortes, com si també s’enlairaren. Ja me l’havia llegit? Me’l vaig llegir a l’avió? A l’alberg? Són només una vintena de poemes, o menys, una història d’amor, un viatge en tren i un poema final que parla de com plora quan abandona París per primera vegada (les primeres vegades sempre). Diu: vaig tornar més de vint vegades, però era aleshores la mateixa?.

2015. Després de dos anys sense veure’l, i tres anys després d’haver deixat Holanda, vaig tornar. Era la primera vegada que tornava a un lloc on havia viscut un temps, que tornava, sense saber si era o no la mateixa. Me’n vaig dur el llibre. Aquest cop sé que me’l vaig llegir a l’avió, una altra vegada, em vaig adormir (el soroll sord del vol i l’avorriment, en aquest cas, em fa caure en un sopor que em dura hores). Seria la mateixa, una altra vegada agafant trens que creuen els camps sense ondulacions, a penes algunes cases i alguns boscos, les vaques i les bicicletes?. Els cafès amb llet de l’estació, en gots de cartó, els Albert Heijn, els hòmens rossos i alts, els cops de veu incomprensibles, el vent i la humitat i el sol que tarda més en anar-se’n quan encara no és hivern i les fulles comencen a envermellir-se?

A Bèlgica, em vaig trobar diferent. No era la mateixa, em vaig dir. Brussel·les, visitada dues o tres vegades, tenia el record d’un amic antic però que ja no té res a veure amb nosaltres. El veiem i ens diguem: hem canviat.

Quan vaig agafar el tren fins a Nijmegen, continuava amb eixa cançó al meu cap. He canviat, Spaziani, eres tu la mateixa quan tornares a la Gare de Lyon? Tornaren a consolar-te uns jóvens per lliurar-te’n dels plors i dir-te que tornaries, que sempre es torna a París, i que finalment coneixeries totes les estacions de tren de la ciutat?

He canviat. Cap home em va consolar quan a l’avió, just en el moment en què s’enlairava, em caigueren unes llàgrimes tímides d’acomiadament. S’havia acabat Holanda i la primera vegada.

I aleshores, quan arribe a Nijmegen, ell m’abraça i comencem a parlar. No som els mateixos en la manera en què mantenim viva una amistat?