La llevantada ens troba de camí a casa, 2

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Les fulles verdes esfilagarsades. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant als passejos marítims. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora de les vies i a les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. Cedeix. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl també per dies com aquests. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge, són més resistents a la bolcada. Les plantes més grans tenen més restriccions davant l’estrés que provoca la ventada.

Sota vents forts, les plantes poden reorientar-se, reconfigurar les capçades. Quan el vent és massa fort, oscil·len. Hi ha estudis on descriuen tots els efectes del vent: directes i indirectes, els efectes als processos i reaccions químiques, a l’anatomia de totes les parts d’una planta. És l’estrés més ubic. Vull dir estès. Afecta al desenvolupament de la planta, al creixement, a la reproducció. Malmet els teixits. Trenca les cèl·lules epidèrmiques de la superfície foliar i fins i tot les d’a sota, les del mesofil·le (el teixit entre l’epidermis superior i inferior, de tipus parenquimàtic, que té una fulla). El vent disminueix la temperatura foliar. Normalment, encara que el resultat depén de més factors, com la disposició foliar i la intensitat, el vent afecta negativament el rendiment fotosintètic. Les fulles exposades al vent presenten cutícules i parets cel·lulars més gruixudes, amb menys feixos vasculars.  Les gramínies, les herbàcies, els arbres, tenen estratègies diferents. El vent sostingut, el vent sobtat, la freqüència i la intensitat fa que varien les respostes de les plantes i les adaptacions, però el dany a totes les plantes és similar.

I els ensopegalls de la costa, les bufalagues, el fenoll i l’alfals marí costaners? Sota aquest temporal, enfonsats a l’aigua salada, danyats. Trigaran en refer-se? Hem passat part de la tardor amb una calor insospitada. No paren d’augmentar els pics de temperatura, els anys més calorosos. Nous rècords, i una sensació d’impotència que s’estén i és perillosa.

El tren arriba als túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.

El tren passa a prop del passeig on hi ha un pi blanc marcat pel vent. El pi blanc, Pinus halepensis, és potser l’arbre més abundant de tot el municipi tarragoní perquè domina a les masses forestals. Però hi ha uns pins especials al passeig entre la platja del Miracle i l’Arrabassada amenaçats per les onades dels temporals. Totalment asimètrics, pentinats pel vent, amb el port singular: han nascut a les roques del Miocè, plenes de fòssils de bivalves, gasteròpodes i de restes de bioerosió i s’estiren arquejats cap a l’oest, cap al passeig marítim.

Recolzats a la pedra del passeig i de tant en tant, segons el catàleg d’arbres singulars de la ciutat, podats quan envaeixen el viari urbà. Formen part d’aquest catàleg per la forma i pel lloc on han nascut. Fan mig arc quan hi passes. A l’estiu, pots descansar del sol i a l’hivern, posar-te a recer de la pluja o del vent de llevant. Sempre que observeu les plantes penseu que al contrari dels animals, no poden fugir.

El tren arriba a l’estació. No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta em trobe a casa, arrecerada. Les gavines, ben a prop del passeig, amb l’aigua que amaga ja tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

La llevantada ens troba de camí a casa

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Esfilagarsades, les fulles verdes. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant al passeig. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, les més petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora i dins de les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl per dies com aquests, també. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge. El tren a sota els túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.  No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta ens trobe a casa, arrecerats. Les gavines ben a prop del passeig, amb l’aigua que banya tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.

Mèlia, sequoia, limonium

Mèlia

On hi hauria d’haver una mèlia, hi ha una tipuana. Al 2004 els tècnics ja van alertar que la mèlia, arbre singular de la ciutat, tenia un forat a tres metres d’alçada. Ara hi ha un buit i al costat un altre arbre de parcs i jardins, de fulles igual de verdes però de fruits alats. A la placa encara anuncien la importància de la mèlia, de més de tres metres de perímetre.

Sequoia

No sé qui va plantar sequoies al Montseny. Estires els braços, t’apropes a l’escorça vermellosa, i l’abraces. Queda tronc encara per a més braços, almenys dues persones més per encerclar-la. La mirada cap a dalt, no aconsegueixes veure la copa de l’arbre. Són sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) i donen l’entrada al centre d’interpretació, l’antiga Can Casades. N’eren quatre, queda la soca de menys d’un metre de la que va partir un raig fa anys.

Els botànics han de reconèixer els arbres gegants pel tronc.

Limonium

Caminem pels penya-segats, i entre les roques, apareixen els ensopegalls (Limonium sp). No hi ha planta que s’associe més a l’estiu, a la mar, al juliol i a l’agost salat. Una roseta de fulles basals, un sabor d’ona de mar, petites glàndules excretores de sal, i una tija verda i ramificada per a les flors. Una tija llarga, fina, que frega les cames. N’hi ha floristeries que venen les inflorescències de paper, però com dur la mar al menjador de casa?

 

Vertical

Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.

Sylvia Plath

Un lluminós matí de març, després de l’esclat i l’oblit de l’hivern a València. A l’albereda, amb el tràfec dels cotxes, l’espera dels autobusos es fa llarga i monòtona: has de fugir cap als arbres, les palmeres, els emparrats i les capçades grosses de les figueres. De les figueres plantades a la ciutat, potser la més famosa és Ficus macrophylla, al parterre, que data de mitjans del segle dèneu, i que va sobreviure a la riuada del cinquanta-set. D’aquesta espècie de Ficus, i d’altres, no mediterrànies, el més interessant són les arrels aèries. Des de les branques, l’arbre llença, com una àncora a l’aire, una branca especial que creix cap a la terra, com les arrels, contra la llum. Una vegada a terra, li farà de suport. Aquestes arrels també s’anomenen fulcres, encara que aquest nom sol denominar només les arrels típiques dels manglars. Una arrel vertical que vol ser horitzontal.

Al Festival de Literatura Amplificada de Barcelona, el Kosmopolis, van vindre dos científics a parlar d’arbres i arrels: Hope Jahren i Stefano Mancuso. Els dos parlaren del moviment de les plantes, de la intel·ligència d’aquests éssers vius, i els dos es meravellaven davant dels timelapse que mostraven tiges i fulles que dansaven. Nosaltres també.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra.

La major part d’un arbre està soterrada. Només veiem del quaranta al seixanta per cent del bosc, va dir Hope Jahren, el més interessant és sota terra. Un estudiat balanç entre la llum, la humitat i la temperatura marca els ritmes. Les llavors esperen, les arrels xuclen minerals. De tant en tant, un esdeveniment especial: l’arrel a l’aire que busca la terra.

L’arbre s’estén en horitzontal. Allarga els àpexs de les arrels, forada la terra, consumeix oxigen. Contra la llum. Nosaltres, però, només veiem el món vertical, el que es troba a l’aire.

Sóc vertical, deia Sylvia Plath, però voldria ser horitzontal.

Stefano Mancuso va explicar què significa ser horitzontal. Mentre la majoria d’animals, va dir, segueixen la verticalitat, les plantes no. La verticalitat entesa segons un ordre jeràrquic: el cervell que mana sobre la resta d’òrgans, els òrgans que executen les ordres. Les plantes funcionen en xarxa, i si s’elimina un noranta per cent de les arrels, la planta encara continua funcionant. Com Internet, diu. Les plantes no tenen òrgans com els animals: podem imaginar una planta al camp, batuda pel vent, que perdera, per exemple, un òrgan? L’especialització és una aposta que ens fa més eficaços però també més fràgils. Un òrgan és un punt dèbil. Per això, les plantes sobreviuen.

Mai no sabrem què és ser un arbre, un ésser horitzontal, encara que voldríem saber-ho. Els animals no resolen els problemes, enuncià Mancuso, sinó que els eviten. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Si la teua estratègia, conclogué Hope Jahren, és quedar-te dempeus, fixe, i tolerar el que siga, has de tindre sistemes de comunicació sofisticats. Cada dia, confessà, em sorprén menys aquests tipus de descobriments.

Les plantes són horitzontals i envien molècules a l’aire, gasos, compostos químics que travessen arrels. Paraules i xarxes.

Comparat amb mi, diu Sylvia Plath, un arbre és immortal.

Les arrels segueixen el seu camí.

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.