Un cercle que és un mapa

Les primeres vegades diuen que marcaran tota la història. La primera frase o la primera visita. Les línies que en segueixen només són una excusa per recordar el primer moment. No hi ha manera que aquesta ciutat, que vaig xafar a vint anys, primera vegada, cabell tallat a zero, vint quilos menys, em deslliure de tu. Els racons són espills.

Primer vaig veure el cinturó de fàbriques, els polígons, els descampats i uns fanals perduts: què han d’il·luminar? El núvol hi era: una massa perlada de partícules enganxada als edificis més alts, que es colava per les finestres, s’unia als tubs dels cotxes, agafava més color els dies humits. Tu escrigueres un poema de comiat: la metròpoli i el fum de la fàbrica de paper. Però el poema no era per a mi.

Per què recordem amb insistència certs moments? Els visquérem per a contar-los, no per a viure’ls. Els mantenim vius, freds al frigorífic, sense deixar que es podrisquen, per poder tancar la història. Ja vaig dir que els cercles em tenen obsessionada. Quan puga posar la darrera paraula, podré recordar altres moments amb la mateixa insistència. Una qüestió d’espai.

Per què puc veure, amb claredat, a ma mare asseguda a l’espona del llit preguntant-me si em trobava bé? Perquè encara tinc l’esperança de poder-li respondre, d’acabar el diàleg.

He tornat a la ciutat i he buscat els tres o quatre llocs que ja coneixia. Per domesticar una ciutat, he de repetir llocs, fer-me un mapa que imprimeix els trajectes guixats. Per poder-hi respirar. Una xarxa d’ocurrències, un cercle amb punts foradats al mapa. La ciutat ha tornat a ser un cercle, el museu, les rambles, la plaça de la catedral, el restaurant italià i el mercat.

2016-09-25
Ponta Delgada, 2016, fotografia de Mar Navarro Llombart

 

A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

La nostàlgia és blava

La nostàlgia és perillosa. Ho és per al món que es mor perquè el relat nostàlgic ja el dóna per mort.

Ja ets dues setmanes a la ciutat i no m’has telefonat. Ara puc inventar-me qualsevol cosa que em distraga d’aquest silenci. El telèfon calla. Vaig esborrar el teu contacte, però no serveix de res, sé el teu número de telèfon de memòria.

A la feina una companya hui no ha vingut perquè la filla, al matí, va pegar-li dos besos a la iaia, que viu amb ells, va agafar l’ascensor fins a la terrassa, i s’enfilà més enllà. El cel pot trobar-se contra el terra. La van trobar els veïns amb la cama destrossada. L’han operada d’urgència. Una cama menys. Té, més o menys, la meua edat, una mica més jove. Aquestes coses passen.

La gent se suïcida perquè no suporta ser qui és. O no, no ho sé.

Després, la veïna del segon m’ha dut un plat de cus-cus i he sopat això, m’he cruspit tota la carn, les carlotes i la col amb la pasta. Tenia els ulls més fondos. Hi havia un deix de sal al plat que m’ha recordat l’estiu a la platja.

La nostàlgia és perillosa.

Hi ha un home casat, amb dos fills, en un pis a la zona més nova de la ciutat, trànsit, fum, un centre comercial i el Palau de la Justícia que refulgeix de blanc. Somia cada nit amb la primera nòvia. Des del tercer any a l’institut fins a segon de carrera, la nòvia. Què somia? No ho sé. M’ho va dir mentre ens acabàvem una cervesa i fumàvem a la porta del bar. Celebràvem l’aniversari d’un amic comú. El fum se’ns colà pels ulls, per això semblava que ploràvem.

A les Açores, Tabucchi confessava que si el pescador que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic.

Quan em vaig comprar la bossa de cuir fosc a la Fira d’Artesania de Ponta Delgada, el venedor, després de fer-li dos forats més a la corretja, em va demanar que la cuidara. No sé per què, ho recorde cada vegada que me l’enganxe al coll.

Tal vegada et conte tot açò perquè ja només formes part del passat: si el relat pren el to de la nostàlgia, significa que ja és mort.

Accipiter gentilis

La història d’un nom que, com el del continent americà, arrossega un error, i tanmateix, encaixa perfectament amb la terra que anomena.

Accipiter gentilis, del «llatí vulgar acceptor, -ōris, modificació del llatí culte accĭpĭter, íd., on influí el verb accipĕre ‘rebre, agafar’, d’on el mot significaria ‘el qui agafa’» Enciclopèdia Catalana.

«Els llatinistes discuteixen l’etimologia de Accipiter però sembla segur que fou una formació paral·lela a l’adjectiu grec […] ‘que vola ràpidament’» Joan Coromines.

Els astors, amb el nom científic d’Accipiter gentilis, són aus semblants als falcons — també es coneixen com a falcons perdiguers—, a les àligues o a l’aligot, del grup de les aus de presa. De bec curt i corbat, ales curtes i robustes i cua llarga, és el més gran dels accípitres. A la vida real, escriu Helen Mcdonald al seu llibre «F de Falcó», els astors s’assemblen tant als esparvers com els lleopards als gats domèstics. Més grossos, però també més forts, letals, aterridors, i més, molt més, difícils de veure. Tan gros com un pit bull i més veloç.

Groc, amb les ales esteses, i sota unes estreles que dibuixen un mig cercle d’ala dreta a ala esquerra, esta au figura en la bandera de les Açores per un error. Les estreles de cinc puntes són nou, una per cada illa de l’arxipèlag, i estan separades amb la mateixa distància. L’au emblemàtica de les illes amb una ala sobre un fons blau i una ala sobre un de blanc no la veus enlloc. Els primers que van arribar a les Açores, a 1380 quilòmetres de Portugal continental, cregueren veure, posats a les roques basàltiques o volant damunt dels illots, astors solitaris, os açores en portugués. Aus que enmig d’unes illes per descobrir el 1432, suggeriren un nom bell per recordar.

Fou Gonçalo Velho, mariner al servei de l’infant Enric el Navegant, home meravellat per la mar i les descobertes que mai xafà un vaixell, qui va cartografiar i conquerir realment les illes més orientals de l’arxipèlag, les més properes a Europa i les primeres que albiraren. De fet, fou un altre portuguès qui havia albirat l’illa de Santa Maria, i potser São Miguel, de tornada d’un viatge a Madeira. Vint anys després de l’arribada de Gonçalo Velho, totes les illes de l’arxipèlag ja eren conegudes o colonitzades.

Qui va veure la silueta d’aquesta au rapaç? Qui la va confondre? Segons diuen, era un aligot, en portuguès milhafre, l’ocell que donà la benvinguda als exploradors del continent, i no l’au que vola ràpidament, Accipiter gentilis. Si haguera sigut així, i amb bons coneixedors de la natura al vaixell, aquestes illes atlàntiques haurien pres un altre nom. «Os milhafres: Bem-vindos aos Milhafres, nove ilhas para descobrir» encapçalant un article d’una revista de viatge o un panell d’informació turística al costat de la porta d’eixida de l’aeroport de Ponta Delgada.

L’aligot, el milhafre de les Açores, de nom científic Buteo buteo rotschilidi, també és gros. En castellà pren el nom de ratonero atès que rates i ratolins són la seua presa principal. Per la grandària, pot ser fàcil confondre’ls, els dos amb el cos robust. Potser el mariner portugués va veure com un ocell semblant a una àguila es llançava contra el cel i cap a terra. En aquelles terres desconegudes, només hi havia natura i vent. Orgullosos, avui en dia els açorians et conten que les illes estaven deshabitades, no com les Canàries.

Tenen en la ment l’astor quan parlen dels habitants originaris de l’illa? A São Miguel viu una altra au emblemàtica: o priolo. El pinsà borroner de les Açores, Pyrrhula murina. És endèmic de l’illa, i concretament de la regió muntanyenca de Nordeste i Povoação, a la part est. Ha passat d’estar en situació d’amenaça per la pèrdua d’hàbitat, la laurisilva, a la d’estar només en perill, gràcies a la intervenció ambiental. Pensaran en el xicotet pardal, de pit blanc amb tons marrons i de cap i cua negres, quan l’illa, i tot l’arxipèlag, era assotada pel vent sense que hi haguera ningú per nomenar-lo? En l’aligot? En l’astor pintat a la bandera?

Una espècie per una altra: quedarà l’aligot igual de bé a la bandera? I el pinsà?

L’astor, diu Helen Mcdonald, es el tipus més difícil de dominar, tan nerviós i temperamental, tan reconegut pel seu poder assassí. Però amb el seu propi astor, l’au que comença a ensinistrar, descobreix un altre tipus d’intel·ligència: l’animal també sap jugar, s’entreté movent una piloteta feta de paper que li llença.

Pinsans, astors, aligots. Aus que viuen a les illes i aus que només són fantasmes damunt vaixells de fusta, en mars que encara són misterioses.

 

Os flamingos

A Os Flamingos es trobava el veterinari, i fou on João ens convidà el darrer mes de la meua estada a les illes, un menú de plats que ja no recorde, a prop d’on treballava de fuster. Li havien enretirat el carnet per conduir borratxo, a l’illa era difícil no trobar hòmens d’una certa edat, João rondava els cinquanta, amb l’hàbit de beure. Tenia un fill, era divorciat i li faltava el dit menut. Tampoc doblava bé la mà. Uns taulons de fusta que tallava massa de pressa. Potser havia begut, això no m’ho va dir.

Os Flamingos és una freguesia, una feligresia, de quan l’illa estava dividida entre parròquies. Hòmens i dones que els diumenges, com si estigueren al sud d’una altra terra lligada de manera igual d’intricada a la mar, com ho és Holanda, passejaven mudats fins a l’església. Zelanda a les illes, Zelanda a la ciutat d’Horta.

Josse Van Huerter va arribar a l’arxipèlag temps després de la seua descoberta. Segons diuen, fou el primer mariner que s’instal·là a la ciutat i com sempre, els hòmens prenen importància amb els llocs que anomenen: de Huerter a Horta, amb una o oberta i musical. Entre els seus somnis, estava el de crear una nova Flandes enmig de l’Atlàntic.  Administradors i colons curiosos que arribaren a aquest indret desconegut però que no duraren massa establerts. Per què? Huerter, però, es va casar amb una portuguesa i dos o tres fills, i va morir a la ciutat que duia el seu nom.

«Faial, havent estat cedida per Alfons V a Elisabet de Borgonya, atragué immigrants flamencs (d’ací el nom d’ Ilhas Flamengas que hom donà també a l’arxipèlag)»

Primer, però, els nous vinguts flamencs es quedaren a la platja, Praia do Almoxarife, un lloc feréstec i dominat per l’onatge i l’esperit de la mar, i no fou fins que descobrien l’interior de l’illa, la vall protegida, flanquejada per barrancs, que s’instal·laren permanentment.

Flamingo: un altre nom que és un ocell. De la família dels fenicoptèrids, són coneguts pel seu cos esvelt i el color rosa de plomes i potes (del roig encès al salmó o el blanc), i pel seu bec gros i corbat, amb la punta fosca.

Zelanda és una terra que s’enfonsa, l’arxipèlag de les Açores és terra volcànica. Horta té el nom de la meua comarca, al continent però amb mar.

«Em S. Miguel (Bernardo & Montenegro, 2003) e no Faial, terreno cultivado de melões e/ou melancias»

Açorianidade rima amb saudade

Hi ha llocs que es defineixen pel no hi vas fer. Graciosa, que forma part del grup central de l’arxipèlag, situada just damunt d’un rift, i propera a l’illa amb les millors fajãs de les Açores, darrere de la boira que sovint s’hi enganxava a la superfície de la mar, fou una de les illes que no vaig visitar. En els dies clars, des del port de Faial, podies veure-li la forma insubstancial: hi ha un massís, que és una caldera, amb unes poques fumaroles, la Furna d’Enxofre. Diuen que hi ha un complex termal on  podies anar a fer pràctiques com a responsable de l’hotel, un hotel que queia a trossos a l’hivern mentre tu et mories d’avorriment, també com la boira suspesa, sense moure’s. Res, no hi passava res. Faial en comparació era una ciutat viva, amb els hòmens vora els bars, les festes a l’estiu, el forró i l’albirament de balenes. São Miguel, una metròpoli: les sardinhadas, el festival d’art, el festival de música, els vaixells ple d’alemanys, argentins, holandesos.

Sembla que hi ha llocs que prenen importància justament quan no hi ets. En cap cas són casa: la llar es defineix pel que és quan hi ets i pel que recordes, és casa en qualsevol cas. Les illes són una altra cosa si no hi has nascut: potser per això, la gent a la tornada al continent, s’enyorava i hi tornava, perquè havien pres importància després i perquè a casa sempre es pot tornar (No sempre, però hauria de ser així).

Açorianidade rima amb saudade i aquest enyorament que pot esdevindre malaltís, li’l confereixen les dues natures: l’ànima de la cultura portuguesa i el fet de trobar-se aïllat enmig d’un oceà. Ha de ser diferent estar envoltat per una mar coneguda, limitada, com el Mediterrani.

«O açoriano é assim por todos os motivos verdadeira e essencialmente português, o português puro que nas épocas gloriosas danossa história se isolou no meio do Atlântico.» José Batista.

«Aos 30 anos, sem qualquer intenção reivindicativa ou política, apenas por um sentimento de saudade e “desterro”, criava Nemésio o conceito e o termo açorianidade, alma do ser-se açoriano, que emerge em quase toda a sua obra de poeta e de romancista e contista.» António Machado Pires.

La felicitat que produeix un horitzó tancat

«Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes – generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria», Josep Pla.

Es faça cas o no, es mire o no, la mar, com a concepte i com a realitat, dóna el caràcter insular i no l’illa de terra. Hi havia, a les Açores, hòmens i dones d’una població terrestre reconsagrada? Obstinar-se a negar l’horitzó canviant del blau, mirar cap als turons, els volcans adormits, les calderes verdes, lluny de minorar la importància de la mar, l’hi torna, com un espill que exagera, si això és possible, el fet aïllat.

A São Miguel, la Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’oratge de l’illa? Només feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé en Pesqueiros, bé en la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura feia tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure ni la mà estesa.

Les illes centrals eren una altra història: com veure terres enganxades a un ham del cel, des de Faial, albiraves les siluetes de Graciosa i São Jorge, i veies perfectament el perfil imponent del volcà Pico, la muntanya més alta de Portugal. La mesura de la pàtria no estava tan clara: acabava on acabava Faial o s’estenia més enllà, cap a les vinyes de l’illa veïna i darrere del volcà, una terra que ja no vèiem i que per tant, era impossible conéixer les mesures exactes? Com finalitzava la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o era més aviat el paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

A Pico potser vàrem trobar hòmens terrestres, dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló de l’illa, on entrenava l’equip d’handbol, que no miraven la mar (i per què havien de mirar cap a l’horitzó, cap a un perfil d’illa sense cap accident, cap punt d’on agafar els ulls?). Tampoc feien cas del volcà, si no era per anomenar-lo com a pàtria i diferenciar-se, vantant-se, de les altres illes de la zona central de l’arxipèlag. Hi eren massa a prop de la muntanya per contemplar-la. I aquesta vegada sí, la muntanya manava i creava l’oratge insular. Per això, aquests hòmens vora els cinquanta, ens van contestar amb naturalitat que no havien pujat mai la muntanya. Pensarien que encara tindrien temps o aquest volcà, encara actiu, no els despertava gens d’interés?