Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»

 

Símbols, 2

1

Duu un anell que és un caragol aixafat i buidat per col·locar el dit. El color és el de l’ivori, encara que l’exoesquelet és de carbonat càlcic. Un patró irisat i de ratlles més fosques i irregulars. Sap que és un símbol: significa, si el prem amb els dits, recordar que es pot ser tan feliç com ho fou fa uns dies a la costa. La mar i l’estiu, que si ho fas bé, és un bon moment pels retrobaments. L’avorriment et porta per camins antics, els senyals que deixaren uns peus a la platja. Tocar l’anell, per tant, és recordar que tot passa i torna.

2

Fa unes setmanes, vaig trobar-me enmig d’una conversa sobre la malaltia terminal del marit d’una dona. L’amiga li va dir: la mort no existeix. L’altra va assentir. Fa dos dies que ell morí, després de tres o quatre dies en silenci, en dejú, i amb forts dolors de cap. Un tumor pot créixer en sis mesos. La mort no és cap absència, no hi ha buit: com pot ser buit una presència tan dolorosa? Pots tocar-lo, eixe buit.

3

De tot fabriquem en excès, fins i tot el buit, diu Claes Andersson. Fins i tot, el significat.

Quan vaig eixir de l’hospital, fa uns anys, vaig voler recordar l’estada i el moment de la recuperació: em vaig comprar una polsera de cuir blau, amb ratlles, com les ratlles d’una closca marina, i un enganxall de ferro. Em vaig dir: toca-la i et vindran els dies aquests, de nervis i cures, de quan imaginaves fardatxos que esperaven sota el sol. Els trobaràs. L’enganxall, però, es va espatllar, i m’arrencava una mica el borrissol dels braços.

Si l’haguera perdut, com m’ha passat amb altres -i tantes!- coses, m’haguera semblat un desastre. I en canvi, sé que perdut, com altres tantes coses, només hauria sigut una cosa: un braçalet amb el passador trencat.

Hi has de créixer al voltant

«Hay tiempo en la vida en que esperas que el mundo esté siempre lleno de cosas nuevas. Y luedo llega el día en que te das cuenta de que no será así en absoluto. Ves que la vida se convertirá en una cosa hecha de agujeros. De ausencias. De pérdidas. De cosas que estuvieron allí y ya no están. Y te das cuenta, además, de que tienes que crecer alrededor y entre los vacíos, aunque si alargas la mano hacia donde estaban las cosas sientas esa tensa, resplandeciente opacidad del espacio que ocupan los recuerdos», H de Halcón, Helen Macdonald.

Hi ha un temps en la vida en què penses, que com els altres, recordaràs (i et foradarà el cuc de la memòria) tot això que no has dit a la persona que acabes de perdre. La pèrdua posa en relleu els silencis, les frases mal parides, el dia en què dubtares si parlar. A mi en canvi, la vida m’ensenyà que no.

Com passaren les coses a ser només del meu pare? Una vegada morta la mare, les coses degueren canviar lentament, tan imperceptiblement, que ja no hi sent cap bri d’estranyesa en dir la casa on viu mon pare, el llit de mon pare, el cotxe de mon pare. Només algunes coses (certs llibres, tres o quatre jerseis, un mocador, les úniques sabates de tacó que tenia, una llibreta on apuntava les coses que havia de fer) han conservat el seu domini. El meu cuc són les paraules que ja no dic ni diré. Les que deia, amb normalitat, adreçades a ma mare. La paraula mare. Eixes paraules formen el meu buit que resplendeix, dens, forada les altres presències, les altres veus. Qualsevol altra paraula no, però amb mare, una vegada desapareguda, la vida es condensa absurda i fugaç, plena de forats, un llampec que paralitza.

Ma mare ha perdut totes les coses. Quan el pare muira, hauré de col·locar els objectes, les antigues pertinences, totes endreçades. Perdran tots els noms, seran les coses dels pares. Després, hi haurà silencis que faran de brocs de la foscor.

Relats

Era un xiquet de catorze anys, amb la ment desperta i de caràcter distret. Si passava una mosca i s’aturava a la tulipa del llum, ell deixava d’escoltar-me o de fer l’exercici per concentrar-se en les ales tremoloses. Quan es cansava, o l’espantava i tornava al full i el llibre, o l’agafava i afluixant a penes el puny, m’ensenyava la captura.  No li costava entendre el que llegia, només que passen massa coses entre frase i frase, com qualsevol xiquet pot imaginar: una mosca, el telèfon que es desperta, algú que juga a la pilota al carrer, el gos que borda al pati, el germà que arriba de classe i encén el televisor, tots els jocs de la consola. Massa coses per poder acabar a temps els llibres que demanava la professora.

El text parlava del somni i la dèria d’un xiquet, o era un adolescent com ell, ara no ho recorde, per volar. O per pilotar. Per enlairar-se i canviar de país en unes hores, i travessar el cel. Contava, deixant-ho entendre, que el pare havia desaparegut. O que no estava, o que havia marxat en un altre avió, travessant el cel. Havia mort. No recorde quantes vegades s’aturà en la lectura. Què passava, al text?

Els seus pares s’havien separat uns mesos abans, després de dos o tres anys de dubtes i discussions. Qui enganyà a qui i quantes vegades, tot un seguici de decepcions i traïcions que ella, la mare, amiga de ma mare, contava una mica incrèdula. No entenia com havien passat tants anys des de la primera vegada que l’hagué de perdonar. Anys i fills. Després, com podies suposar fàcilment, ell no l’havia perdonada quan s’assabentà que s’entenia amb el guarda de la fàbrica. Si ma mare, ara ja jubilada, havia sigut amiga de la mare del xiquet de cap voladís, el pare havia sigut amic i company del meu pare. Jugaven junts al frontó, en aquell temps, amb raquetes de fusta, i de jóvens, alguna vegada, arribaren a casa de matinada, cantant una de Raphael, tornats encara bufats de les festes d’un poble d’interior, mentre les mares (les nostres mares, joveníssimes, amb dos nans que érem jo i el germà gran del xiquet) s’havien adormit amb l’ai al cor, arraulides al mateix llit. Ma mare m’havia contat moltes vegades la història. Davant les preguntes de les dues dones ulleroses, ells no feien més que repetir la tornada de la cançó de Raphael.

Als mesos de morir mon pare, el pare del xiquet, no sabedor encara que la dona l’enganyava per primera vegada i última, em va dir com l’havia afectat la mort del seu amic i que ara avaluava la seua vida. Tenien la mateixa edat i eren pares, poc més. Algú de mitjana edat que no espera morir-se. M’havia arreplegat de la Facultat per dinar amb ells, acabava de morir la meua àvia i ma mare estava enfeinada amb la paperassa. Una de les coses que aprens quan se’t mor algú és la quantitat de tràmit burocràtic que hi has de fer. Obligat a moure’t i pensar mentre a tu l’únic que t’abelleix (abellir és una paraula massa frívola, pel que sents) entaforar-te sota els llençols i no eixir fins que la vida siga una altra cosa.

Què contava, el text? Asseguda al seu costat, vaig punxar-lo perquè esbrinara què no contava. Movia el llapis, jugava, i mirant encara el text, em va dir que els pares del xiquet que somiava amb ales d’avions s’havien separat. La desaparició per a ell era la separació dels pares. Cadascú posa les paraules als buits de la seua vida. Fa encaixar les peces, les compara i adapta per a construir el relat.

Ho he recordat perquè ahir, quan ja fa més d’una dècada que va morir mon pare, vaig llegir al conte, «va morir el meu pare» i no «va morir ma mare», perquè, al cap i a la fi, sempre ens llegim el mateix relat.

Catèter

Té la pell molt dura, li van dir. Una pell dura què significa? Amb els minerals, ho tens fàcil, el diamant marca l’escala. Amb la pell és més difícil, la mà del cirurgià, alt, amb el cabell ros i llis, un floc que li tapa l’ull, a vegades, i d’entre el pèl, li veus brillar la pupil·la (com un diamant) quan aconsegueix posar el catèter on toca, que és cap a dalt, cap a dalt, la mà del cirurgià és qui marca què és una pell dura i què és una pell tova. Dir-li això aurícules és una mica… fictici, li van dir. Per què, què és una aurícula? Ell és l’orelleta dreta del meu cor, va dir-li la mare del seu marit, fa anys, quan encara no s’havien divorciat. Es veu que té l’orelleta dreta del cor menuda, fictícia, com algú que ha esbossat un dibuix que després oblida. Una línia de llapis fina damunt un full en blanc. Té les venes difícils, com les d’una xica. Es matisen sota la pell dura i blanca. Si fores més grossa, no notaries el catèter pujant fins al cor.

Papallona, vespa, mosca

Si haguera pogut triar, hauria preferit una papallona o una vespa. Una mosca és una cosa trivial i molesta. Una vespa em podria haver dut cap a la mort, i el fet anecdòtic, aleshores, hauria sigut una cosa tràgica i per recordar. Com aquella història de l’home que es menjà l’eruga de la processionària barrejada amb l’arròs un diumenge d’estiu, quan ell i la família decidiren anar a la pineda. Va morir ofegat. La posta, que és com un núvol de cotó, estava a la branca que penjava just damunt de la taula on menjaven.

Una papallona m’hauria omplit l’estómac amb l’aleteig i hauria sigut una mort bella, clapejada de colors. Podrien haver dit: va morir perquè tenia papallones a l’estómac.
En canvi, una mosca… Note els nervis de les ales a la gola i com es belluga el cos negre. Què intentarà abans de quedar-se apegada a la mucosa de la faringe? I el brunzit esdevé més intens, com si l’animal tinguera por.

«Escoltes», li dic a la companya de la feina, que em mira mentre jo em prem el coll i intente tossir més fort, «escoltes el soroll?» I em diu que no. «Se m’ha posat una mosca a la boquera abans i crec que l’he engolida. La note a l’amígdala, apegada i movent-se com si estiguera atrapada en una teranyina». «És impossible», em diu, «ja l’hauries escopit».

Però, com puc escopir una cosa que està atrapada? Ho pense i no li ho dic, assentisc mentre em bec el tercer got d’aigua. Que vaja avall, que es fonga a l’estómac i pare de bellugar-se. Amb una papallona o una vespa hauria sigut diferent.