La forma de les històries, 2

Li preguntaria al meu marit: Is this a good moment, darling?

(Al carrer uns xiquets juguen. Són quasi les deu. La companya de pis exclama: fa molt de temps que no sent xiquets jugar al carrer! Me n’alegro)

Sé quins moments no han sigut bons. Però la vida és molt trista també en la mirada només a l’absència. Trista no, pobra.

(El noi que està al centre de menors, el que arribà més tard, fa una setmana que no ve a l’institut. Ha vingut hui a dir-nos que té problemes al centre, que l’acusen de fumar porros i robar. Que sa mare està a l’hospital, al Marroc. Dorm al centre, però viu al carrer. M’ha ensenyat uns senyals, uns arraps, a l’avantbraç, m’ha explicat alguna cosa, no l’he entés.)

Vaig caure un matí del gronxador, tinc un senyal a la barbeta de tres centímetres de llarg, en diagonal.

(A la sala de profes han desaparegut diners del pot del concurs de Sant Jordi. No és la primera vegada. Van deixar de recollir diners dels pastissos que pagaven el viatge de quart perquè sempre faltaven monedes i mai sobraven pastissos. Sabem que no som millors que la mitjana, falta saber si som pitjors)

Tenia sis anys, quan vaig caure del gronxador. Ja no queda res, d’aquells sis anys, només la cicatriu.

(Han canviat els contenidors de lloc i quan anem a la feina o els xiquets van a escola, no se’ls troben, plens, a vessar de deixalles a la vorera. Però avui hi ha bosses de fem al fanal, just a la cantonada, entre l’aparcament de cotxes i la porta de l’escola).

Quan tenia vuit anys vaig ensopegar contra la paperera verda, metàl·lica, que hi havia al meu carrer perquè em vaig girar per veure si els meus pares miraven com corria. Just en el moment en què girava la cara, un altre cop, cap endavant, em trobí la paperera. Vaig rebotar i caure. Tornaria a caure, ara, si ells, tots dos, tornaren a recollir-me del terra.

Bones notícies, males notícies, qui ho sap.

Anuncis

La forma de les històries, 1

Tinc eriçons perquè tinc infecció d’orina. No estic enamorada. Podria haver confós estar enamorada amb la infecció. Si la direcció és ment cos, també pot ser cos ment: tinc eriçons, puc estar enamorada. Però mai ha sigut una cosa certa, és un interrogant. Papallones no, ni petits animalons enlluernadors. Tal vegada palometes, palometes peludes de tacte repulsiu.

Em pregunte en quin moment de la història sóc: si a punt de meravellar-me o d’estampar-me (estampar-me, espantar-me). Sóc a la línia recta, com volia abans la meua vida. Que hi haguera dos o tres enamoraments i morts naturals. Des de fora, el crític literari què veuria? Què pensaria d’aquesta línia que pot baixar o pujar, o que ja fa baixada o pujada? Primer de tot, no sabria si sóc o  no el personatge principal. Des de fora, el còmput és positiu: habitació, parella, feina. Hauria de desglossar aquestes tres paraules: habitació decent o no, sou, horari, estrés, companya de pis amable i neta o no, amics llunyans o no, dolors de cap, treball a barri deprimit, número d’orgasmes per setmana, número de besos, discussions o no, número de vegades que ric. Coits i passejos.

Li preguntaria el personatge al crític: Is this a good moment, darling?

 

Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.

That kill, that kill, that kill

És una cosa que passa a fora i no a dins. Primer fou el mòbil. Si eren les dues, marcava les dues menys dos minuts. A penes dos minuts de diferència. Podria ser que jo haguera dit: no és res, dos minuts. Potser és el rellotge (de polsera) el que va més avançat. No seria estrany perquè a l’escola m’agrada arribar abans i una manera d’arribar abans és enganyar-te. Després fou el despertador. Un regal. Si eren les set del matí, quan m’aixeque cada dia, les busques indicaven un set i un cinc. Cinc minuts de més. No coincidien en dir què convenia, si visitar el passat, dos minuts, o el futur, cinc minuts. Aquest cop vaig tornar a pensar-hi. És una cosa de fora no de dintre. Després fou una exhalació: el rellotge de polsera, de la meua àvia, marcava clarament un minut al davant. Si eren les dues, les dues i cinc i així. Vaig pensar a telefonar-li, a l’àvia. Al remat, em va telefonar ella per dir-me que avui, sí avui, era quinze de gener i era el seu aniversari. Ja érem a quinze. El temps s’havia escurçat i era un altre any, un gener maldestre. No em va dir res estrany. El rellotge era una cosa de fora, no del dedins. Vaig posar tots els mecanismes al mateix punt. Les onze de la nit. La llum de la bicicleta, que ara use a la tauleta de nit, pampalluguejava. L’endoll de la cuina, el que fem servir per a endollar la torradora, l’escalfador de l’aigua, i la turmix, s’havia espatllat: havia sortit fum gris i una olor de plàstic cremat mentre intentava triturar una crema de carabassa. L’endemà, els rellotges havien tornat a la posició inicial, al que feien: escurçar les hores o allargar-les. Em vaig comprar un altre despertador. Ho vaig comentar amb el rellotger. El mateix que al desembre m’havia venut uns aros de plata. M’agrada perquè duu ulleres de rellotger i perquè imagine, tenint com té, de tant en tant, un vell assegut al costat, que ha heretat la feina de son pare. La gent que segueix l’herència m’agrada, potser perquè jo no ho he fet. Quan ha vist el meu rellotge, el de l’àvia, s’hi ha interessat. Ja no en fan, d’aquesta marca. És de sempre. Antiga. Són bons. He seguit amb l’herència, pense. Però és mentida perquè la meua àvia mai ha dut rellotge tres dies seguits, no li agraden. De tot es desprén. Micro, es diu la marca.

He posat el nou despertador en marxa. He tornat a la cuina. He mirat durant una estona el plàstic ennegrit. L’altre dia per poder encendre una espelma quasi creme el pis. Vaig tindre l’ocurrència d’encendre un paper i amb el paper arribar i cremar el ble. El terra ha quedat ennegrit. Vaig llençar el paper a terra i el vaig xafar i observar fins que es va consumir. Al cap d’una estona, he vigilat el nou despertador i tenia l’agulla lliure, una altra vegada. S’havia retardat tres minuts. I aleshores ho he entés. Els nombres repetien: aquestes són les petites faltes que maten, maten, maten.

Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»

 

Símbols, 2

1

Duu un anell que és un caragol aixafat i buidat per col·locar el dit. El color és el de l’ivori, encara que l’exoesquelet és de carbonat càlcic. Un patró irisat i de ratlles més fosques i irregulars. Sap que és un símbol: significa, si el prem amb els dits, recordar que es pot ser tan feliç com ho fou fa uns dies a la costa. La mar i l’estiu, que si ho fas bé, és un bon moment pels retrobaments. L’avorriment et porta per camins antics, els senyals que deixaren uns peus a la platja. Tocar l’anell, per tant, és recordar que tot passa i torna.

2

Fa unes setmanes, vaig trobar-me enmig d’una conversa sobre la malaltia terminal del marit d’una dona. L’amiga li va dir: la mort no existeix. L’altra va assentir. Fa dos dies que ell morí, després de tres o quatre dies en silenci, en dejú, i amb forts dolors de cap. Un tumor pot créixer en sis mesos. La mort no és cap absència, no hi ha buit: com pot ser buit una presència tan dolorosa? Pots tocar-lo, eixe buit.

3

De tot fabriquem en excès, fins i tot el buit, diu Claes Andersson. Fins i tot, el significat.

Quan vaig eixir de l’hospital, fa uns anys, vaig voler recordar l’estada i el moment de la recuperació: em vaig comprar una polsera de cuir blau, amb ratlles, com les ratlles d’una closca marina, i un enganxall de ferro. Em vaig dir: toca-la i et vindran els dies aquests, de nervis i cures, de quan imaginaves fardatxos que esperaven sota el sol. Els trobaràs. L’enganxall, però, es va espatllar, i m’arrencava una mica el borrissol dels braços.

Si l’haguera perdut, com m’ha passat amb altres -i tantes!- coses, m’haguera semblat un desastre. I en canvi, sé que perdut, com altres tantes coses, només hauria sigut una cosa: un braçalet amb el passador trencat.