Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.

Anuncis

That kill, that kill, that kill

És una cosa que passa a fora i no a dins. Primer fou el mòbil. Si eren les dues, marcava les dues menys dos minuts. A penes dos minuts de diferència. Podria ser que jo haguera dit: no és res, dos minuts. Potser és el rellotge (de polsera) el que va més avançat. No seria estrany perquè a l’escola m’agrada arribar abans i una manera d’arribar abans és enganyar-te. Després fou el despertador. Un regal. Si eren les set del matí, quan m’aixeque cada dia, les busques indicaven un set i un cinc. Cinc minuts de més. No coincidien en dir què convenia, si visitar el passat, dos minuts, o el futur, cinc minuts. Aquest cop vaig tornar a pensar-hi. És una cosa de fora no de dintre. Després fou una exhalació: el rellotge de polsera, de la meua àvia, marcava clarament un minut al davant. Si eren les dues, les dues i cinc i així. Vaig pensar a telefonar-li, a l’àvia. Al remat, em va telefonar ella per dir-me que avui, sí avui, era quinze de gener i era el seu aniversari. Ja érem a quinze. El temps s’havia escurçat i era un altre any, un gener maldestre. No em va dir res estrany. El rellotge era una cosa de fora, no del dedins. Vaig posar tots els mecanismes al mateix punt. Les onze de la nit. La llum de la bicicleta, que ara use a la tauleta de nit, pampalluguejava. L’endoll de la cuina, el que fem servir per a endollar la torradora, l’escalfador de l’aigua, i la turmix, s’havia espatllat: havia sortit fum gris i una olor de plàstic cremat mentre intentava triturar una crema de carabassa. L’endemà, els rellotges havien tornat a la posició inicial, al que feien: escurçar les hores o allargar-les. Em vaig comprar un altre despertador. Ho vaig comentar amb el rellotger. El mateix que al desembre m’havia venut uns aros de plata. M’agrada perquè duu ulleres de rellotger i perquè imagine, tenint com té, de tant en tant, un vell assegut al costat, que ha heretat la feina de son pare. La gent que segueix l’herència m’agrada, potser perquè jo no ho he fet. Quan ha vist el meu rellotge, el de l’àvia, s’hi ha interessat. Ja no en fan, d’aquesta marca. És de sempre. Antiga. Són bons. He seguit amb l’herència, pense. Però és mentida perquè la meua àvia mai ha dut rellotge tres dies seguits, no li agraden. De tot es desprén. Micro, es diu la marca.

He posat el nou despertador en marxa. He tornat a la cuina. He mirat durant una estona el plàstic ennegrit. L’altre dia per poder encendre una espelma quasi creme el pis. Vaig tindre l’ocurrència d’encendre un paper i amb el paper arribar i cremar el ble. El terra ha quedat ennegrit. Vaig llençar el paper a terra i el vaig xafar i observar fins que es va consumir. Al cap d’una estona, he vigilat el nou despertador i tenia l’agulla lliure, una altra vegada. S’havia retardat tres minuts. I aleshores ho he entés. Els nombres repetien: aquestes són les petites faltes que maten, maten, maten.

Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»

 

Símbols, 2

1

Duu un anell que és un caragol aixafat i buidat per col·locar el dit. El color és el de l’ivori, encara que l’exoesquelet és de carbonat càlcic. Un patró irisat i de ratlles més fosques i irregulars. Sap que és un símbol: significa, si el prem amb els dits, recordar que es pot ser tan feliç com ho fou fa uns dies a la costa. La mar i l’estiu, que si ho fas bé, és un bon moment pels retrobaments. L’avorriment et porta per camins antics, els senyals que deixaren uns peus a la platja. Tocar l’anell, per tant, és recordar que tot passa i torna.

2

Fa unes setmanes, vaig trobar-me enmig d’una conversa sobre la malaltia terminal del marit d’una dona. L’amiga li va dir: la mort no existeix. L’altra va assentir. Fa dos dies que ell morí, després de tres o quatre dies en silenci, en dejú, i amb forts dolors de cap. Un tumor pot créixer en sis mesos. La mort no és cap absència, no hi ha buit: com pot ser buit una presència tan dolorosa? Pots tocar-lo, eixe buit.

3

De tot fabriquem en excès, fins i tot el buit, diu Claes Andersson. Fins i tot, el significat.

Quan vaig eixir de l’hospital, fa uns anys, vaig voler recordar l’estada i el moment de la recuperació: em vaig comprar una polsera de cuir blau, amb ratlles, com les ratlles d’una closca marina, i un enganxall de ferro. Em vaig dir: toca-la i et vindran els dies aquests, de nervis i cures, de quan imaginaves fardatxos que esperaven sota el sol. Els trobaràs. L’enganxall, però, es va espatllar, i m’arrencava una mica el borrissol dels braços.

Si l’haguera perdut, com m’ha passat amb altres -i tantes!- coses, m’haguera semblat un desastre. I en canvi, sé que perdut, com altres tantes coses, només hauria sigut una cosa: un braçalet amb el passador trencat.

Hi has de créixer al voltant

«Hay tiempo en la vida en que esperas que el mundo esté siempre lleno de cosas nuevas. Y luedo llega el día en que te das cuenta de que no será así en absoluto. Ves que la vida se convertirá en una cosa hecha de agujeros. De ausencias. De pérdidas. De cosas que estuvieron allí y ya no están. Y te das cuenta, además, de que tienes que crecer alrededor y entre los vacíos, aunque si alargas la mano hacia donde estaban las cosas sientas esa tensa, resplandeciente opacidad del espacio que ocupan los recuerdos», H de Halcón, Helen Macdonald.

Hi ha un temps en la vida en què penses, que com els altres, recordaràs (i et foradarà el cuc de la memòria) tot això que no has dit a la persona que acabes de perdre. La pèrdua posa en relleu els silencis, les frases mal parides, el dia en què dubtares si parlar. A mi en canvi, la vida m’ensenyà que no.

Com passaren les coses a ser només del meu pare? Una vegada morta la mare, les coses degueren canviar lentament, tan imperceptiblement, que ja no hi sent cap bri d’estranyesa en dir la casa on viu mon pare, el llit de mon pare, el cotxe de mon pare. Només algunes coses (certs llibres, tres o quatre jerseis, un mocador, les úniques sabates de tacó que tenia, una llibreta on apuntava les coses que havia de fer) han conservat el seu domini. El meu cuc són les paraules que ja no dic ni diré. Les que deia, amb normalitat, adreçades a ma mare. La paraula mare. Eixes paraules formen el meu buit que resplendeix, dens, forada les altres presències, les altres veus. Qualsevol altra paraula no, però amb mare, una vegada desapareguda, la vida es condensa absurda i fugaç, plena de forats, un llampec que paralitza.

Ma mare ha perdut totes les coses. Quan el pare muira, hauré de col·locar els objectes, les antigues pertinences, totes endreçades. Perdran tots els noms, seran les coses dels pares. Després, hi haurà silencis que faran de brocs de la foscor.

Relats

Era un xiquet de catorze anys, amb la ment desperta i de caràcter distret. Si passava una mosca i s’aturava a la tulipa del llum, ell deixava d’escoltar-me o de fer l’exercici per concentrar-se en les ales tremoloses. Quan es cansava, o l’espantava i tornava al full i el llibre, o l’agafava i afluixant a penes el puny, m’ensenyava la captura.  No li costava entendre el que llegia, només que passen massa coses entre frase i frase, com qualsevol xiquet pot imaginar: una mosca, el telèfon que es desperta, algú que juga a la pilota al carrer, el gos que borda al pati, el germà que arriba de classe i encén el televisor, tots els jocs de la consola. Massa coses per poder acabar a temps els llibres que demanava la professora.

El text parlava del somni i la dèria d’un xiquet, o era un adolescent com ell, ara no ho recorde, per volar. O per pilotar. Per enlairar-se i canviar de país en unes hores, i travessar el cel. Contava, deixant-ho entendre, que el pare havia desaparegut. O que no estava, o que havia marxat en un altre avió, travessant el cel. Havia mort. No recorde quantes vegades s’aturà en la lectura. Què passava, al text?

Els seus pares s’havien separat uns mesos abans, després de dos o tres anys de dubtes i discussions. Qui enganyà a qui i quantes vegades, tot un seguici de decepcions i traïcions que ella, la mare, amiga de ma mare, contava una mica incrèdula. No entenia com havien passat tants anys des de la primera vegada que l’hagué de perdonar. Anys i fills. Després, com podies suposar fàcilment, ell no l’havia perdonada quan s’assabentà que s’entenia amb el guarda de la fàbrica. Si ma mare, ara ja jubilada, havia sigut amiga de la mare del xiquet de cap voladís, el pare havia sigut amic i company del meu pare. Jugaven junts al frontó, en aquell temps, amb raquetes de fusta, i de jóvens, alguna vegada, arribaren a casa de matinada, cantant una de Raphael, tornats encara bufats de les festes d’un poble d’interior, mentre les mares (les nostres mares, joveníssimes, amb dos nans que érem jo i el germà gran del xiquet) s’havien adormit amb l’ai al cor, arraulides al mateix llit. Ma mare m’havia contat moltes vegades la història. Davant les preguntes de les dues dones ulleroses, ells no feien més que repetir la tornada de la cançó de Raphael.

Als mesos de morir mon pare, el pare del xiquet, no sabedor encara que la dona l’enganyava per primera vegada i última, em va dir com l’havia afectat la mort del seu amic i que ara avaluava la seua vida. Tenien la mateixa edat i eren pares, poc més. Algú de mitjana edat que no espera morir-se. M’havia arreplegat de la Facultat per dinar amb ells, acabava de morir la meua àvia i ma mare estava enfeinada amb la paperassa. Una de les coses que aprens quan se’t mor algú és la quantitat de tràmit burocràtic que hi has de fer. Obligat a moure’t i pensar mentre a tu l’únic que t’abelleix (abellir és una paraula massa frívola, pel que sents) entaforar-te sota els llençols i no eixir fins que la vida siga una altra cosa.

Què contava, el text? Asseguda al seu costat, vaig punxar-lo perquè esbrinara què no contava. Movia el llapis, jugava, i mirant encara el text, em va dir que els pares del xiquet que somiava amb ales d’avions s’havien separat. La desaparició per a ell era la separació dels pares. Cadascú posa les paraules als buits de la seua vida. Fa encaixar les peces, les compara i adapta per a construir el relat.

Ho he recordat perquè ahir, quan ja fa més d’una dècada que va morir mon pare, vaig llegir al conte, «va morir el meu pare» i no «va morir ma mare», perquè, al cap i a la fi, sempre ens llegim el mateix relat.