Flames d’arbres que cremen

Els senyals també els veiem després, a vegades. Per exemple, ella ara, després de quatre anys s’adona que la major part que va estar amb ell va estar aguantant els seus canvis d’humor i els atacs. Esperava que canviara, ell i la relació. L’esperança va fer que no veiera els senyals. Mentre vivia això, projectava una imatge feliç d’una parella, fills que vindrien, una casa vora mar, un treball que al final ell no deixaria. O s’ho inventa, i no hi havia senyals, i només després, una vegada desaparegut, veu els arbres on hi havia el bosc, els arbres cremaven.

Ara viu vora mar, té feina i una terrassa que deixa veure una franja de cel barrejat amb l’horitzó del Delta.

Hi ha dones que persegueixen reflexos, els ho han ensenyat.

Per exemple, un senyal que hauria de ser suficient per veure l’arbre que crema, el fum que s’enlaira i tot el perill al bosc, fou que ella demanara, no una, sinó dues vegades, braves per compartir sense preguntar-m’ho. Si això no és una flama, digueu-me què és.

Anuncis

Vint-i-quatre

La història, o la interpretació, la fem nosaltres. Però, em va preguntar, després d’escriure això et sents millor? No ho sé. El sentit també li’l donem nosaltres: per exemple, fa un any vaig necessitar comprar-me un llibre, i aquest any, mateixa estació, un estiu inclement, he necessitat comprar-me’n un altre. Mateixa llibreria, mateixa llibretera. Aquest cop ne quedava més d’un i no he oblidat el número de la targeta. No he amagat el llibre, no l’he sostingut amb les cuixes. Aquest any, també, de cercles: vaig acabar dormint al mateix llit on vaig començar l’estada a Barcelona. Vaig dinar al mateix bar on vaig sopar la nit de la meua arribada, abans d’aparéixer, sense saber-ne un borrall, a la feina. Vaig saludar la cambrera que la primera setmana a la ciutat em va dir com arribar a l’estació del Nord, vaig saludar el cuiner. Preguntava com es deia guadaña en castellà, els altres li van contestar que falç. No, falç no. Dalla. Volia alçar-me i cridar (jo estava a una taula del fons, engolint un bocata i una cervesa) és dalla. La dalla i la mort. Aleshores, m’agradava el cuiner. I el cambrer. I la dona que tastava les cerveses. El llibre nou, el llit repetit, l’escena al bar repetida. Fa un any vaig assistir a un dinar amb el cap esmicolat, o l’estómac. Quina diferència hi ha entre l’enamorament i l’obsessió? Sempre m’ho he preguntat. Aquest any, estranyament, he hagut d’escriure una altra carta de comiat el mateix dia del dinar. Juliols d’anys diferents, llits diferents, llibres diferents. Tot el que passa sota les paraules, a sota de la superfície de la mar. Les paraules fan camí i nosaltres n’hem fet un altre. El cor, el cap o l’estómac. Les clavícules. Una vegada vaig cremar una carta sense llegir-la. La flama es tornà violeta.

Hi ha un personatge a una novel·la de Woolf que només sap estimar d’una manera: penjant la persona que estima al llindar de la porta. És una metàfora, però. En realitat, és una acusació. Clavícula i clavar.

Un dia del passat juny vaig necessitar anar a la mar (ja ho sabem, abans havia necessitat comprar-me un llibre). Entrar-hi dins, capbussar-m’hi. Vaig asseure’m al costat d’una dona que llegia i li demaní que em vigilara la bossa (portava un altre llibre, tres euros, les claus de casa, les sabates, la tovallola). Ella i jo ensenyàvem els pits, l’aigua estava tèrbola, el paisatge era el port esportiu i les torres envidrades. Turistes i hòmens que venien mocadors i dones que oferien massatges. La felicitat, aleshores, em va semblar fàcil.

Remitent

Vaig rebre la carta en un sobre de paper reciclat. Sobresortia de la bústia, com si algú l’haguera deixat amb pressa o sense estar-ne segur, d’enviar-la. El paper, també reciclat, però amb els tons més groguencs i amb fragments de fulles marrons als cantons, estava una mica arrugat. Era de Víctor. Em contava, amb un to familiar d’anys junts, que havia conegut una altra dona. No deia que era més jove, però se suposava. Hi ha una edat en què l’estadística ens ve a la contra, jo em deixe arrossegar. Marta, em deia, aquests anys han sigut molt important [sic], espero que guardes el mateix bon record que jo tinc. De tu. De mi. Recordes aquell estiu a Palamós? Aquí es posava nostàlgic, el Víctor, abans de dir-me això de la nova dona. No ho vaig entendre massa, haguera preferit una missiva tipus telegrama. Per exemple: He conegut una dona. Adéu. Jo aleshores posaria l’estop, una mica a destemps, segur, i de manera esforçada o forçada. A Palamós es veu que ens barallàrem però que hi tornàrem i que ara, deu anys o vint anys després, ja no sabríem reconciliar-nos. El secret, em va dir l’àvia una vegada, és fer net cada nit. No et pots gitar enfadat. Però la ràbia seria alguna cosa millor que aquesta indiferència que s’ho menja tot. El gris, el blanc de les parets. Vaig estripar la carta, vaig començar a plorar, sanglots intermitents, telefoní a la mare, quasi estic a punt de tocar a Víctor. Cuida’t, deia la carta. Em vaig asseure a l’escala, amb els braços penjants, els bocins de paper per terra, la llum de l’ascensor era l’única companyia. Què faria, ara? Plorar, plorar. Els ulls rojos.

Al cap de mitja hora o una hora, va entrar una jove. Què fas, aquí, Maria? Era la meua companya de pis. Doncs això era, ni em dic Marta, ni tinc nòvio, ni conec a cap Víctor amb qui haja anat a Palamós.

 

Ni em dic Cento, ni tinc mare, ni sé anar amb bicicleta.

Oferta setmanal

Un xic amb el cabell morè i un somriure estrany, tort, que vol ser no forçat al costat de la cara somrient, però tampoc massa, d’un xiquet budista. Cap pelat, vestit vermell i taronja. Un xic amb els pantalons abaixats ensenyant el cul, lletós, i darrere un paisatge muntanyenc. Un xic estirat a una llitera, menjant sushi, mentre li fan un tatuatge a la natja esquerra del cul. Un xic al costat d’una dona de la cultura Padaung a Tailàndia. Una setmana a Tinder.