Remitent

Vaig rebre la carta en un sobre de paper reciclat. Sobresortia de la bústia, com si algú l’haguera deixat amb pressa o sense estar-ne segur, d’enviar-la. El paper, també reciclat, però amb els tons més groguencs i amb fragments de fulles marrons als cantons, estava una mica arrugat. Era de Víctor. Em contava, amb un to familiar d’anys junts, que havia conegut una altra dona. No deia que era més jove, però se suposava. Hi ha una edat en què l’estadística ens ve a la contra, jo em deixe arrossegar. Marta, em deia, aquests anys han sigut molt important [sic], espero que guardes el mateix bon record que jo tinc. De tu. De mi. Recordes aquell estiu a Palamós? Aquí es posava nostàlgic, el Víctor, abans de dir-me això de la nova dona. No ho vaig entendre massa, haguera preferit una missiva tipus telegrama. Per exemple: He conegut una dona. Adéu. Jo aleshores posaria l’estop, una mica a destemps, segur, i de manera esforçada o forçada. A Palamós es veu que ens barallàrem però que hi tornàrem i que ara, deu anys o vint anys després, ja no sabríem reconciliar-nos. El secret, em va dir l’àvia una vegada, és fer net cada nit. No et pots gitar enfadat. Però la ràbia seria alguna cosa millor que aquesta indiferència que s’ho menja tot. El gris, el blanc de les parets. Vaig estripar la carta, vaig començar a plorar, sanglots intermitents, telefoní a la mare, quasi estic a punt de tocar a Víctor. Cuida’t, deia la carta. Em vaig asseure a l’escala, amb els braços penjants, els bocins de paper per terra, la llum de l’ascensor era l’única companyia. Què faria, ara? Plorar, plorar. Els ulls rojos.

Al cap de mitja hora o una hora, va entrar una jove. Què fas, aquí, Maria? Era la meua companya de pis. Doncs això era, ni em dic Marta, ni tinc nòvio, ni conec a cap Víctor amb qui haja anat a Palamós.

 

Ni em dic Cento, ni tinc mare, ni sé anar amb bicicleta.

Oferta setmanal

Un xic amb el cabell morè i un somriure estrany, tort, que vol ser no forçat al costat de la cara somrient, però tampoc massa, d’un xiquet budista. Cap pelat, vestit vermell i taronja. Un xic amb els pantalons abaixats ensenyant el cul, lletós, i darrere un paisatge muntanyenc. Un xic estirat a una llitera, menjant sushi, mentre li fan un tatuatge a la natja esquerra del cul. Un xic al costat d’una dona de la cultura Padaung a Tailàndia. Una setmana a Tinder.

Camine o un pensament es torna fix

Camino, sempre camino,

el vent m’arrossega per camins.

Pels meus camins

sempre bufa el vent.

Anna Swir

Camine, sempre camine. La dona amb qui visc em diu que què m’he fet, transformada en algú que camina a la ciutat. Una manera de domesticar l’espai és caminar-hi. Camine per carrers que s’obrin, espais oberts, entre descampats, murals acolorits, restes de runes, projectes d’edificis avortats, gossos i hòmens, rajolins d’orina a les cantonades. He descobert que camine cap als llocs que ja conec, visitats una vegada i una altra. Torne a Can Batlló només per refer el camí, per fer-lo meu. Carrer Alcolea, carrer de Bell-Lloc. Travesse Espanya i m’enfile pel Paral·lel, un altre cop, per arribar a una llibreria: mire des de fora l’entrada, la llum càlida que es projecta als llibres, figures pensatives a les vores, però no hi entre. He descobert (el verb descobrir anava aquí, i no abans) que aquesta és la raó per què continue les històries d’amor. Un pensament es torna fix perquè el circuit a la ment, el camí elèctric, es repeteix. Una vegada i una altra, el circuit va més de pressa i no mor mai. M’he adonat d’això i ja no sé per què, si no era perquè era un camí que em sabia, anava a ca teva.

I després ja no sabia

per què anava a ca teva.

Anna Swir

Frases i dones, 2

Almenys, com sempre, conviden ells.

He deixat el sostenidor de flors grogues i grises damunt del llit com qui deixa una cosa oblidada a propòsit a casa de l’amant. Vull que s’hi fixe, quan entre a l’habitació, en el sostenidor (sexe). També el llibre que llig, l’antologia de contes de Foster Wallace, en diagonal, sobre el llit (sexe i intel·lecte). La vela amb l’àngel de ceràmica just davant de la porta (sensibilitat). Els apunts a la còmoda, i a dalt, en un panel de suro, el full informatiu de les conferències sobre arquitectura i desig, o sexe, no ho recorde, el cartell d’una obra de teatre (tornem a l’intel·lecte), una rosa de paper (la sensibilitat). L’únic que no forma part de l’estratagema són les fotos del pare i la mare. També isc jo, de menuda, més rossa que ara i infinitament més feliç. Això no ho sabrà mai.

He canviat els llençols i m’he depilat. El meu germà ha telefonat a les tres, just quan m’arrencava uns pèls de l’entrecella i m’ha dit que la setmana que ve vindrà a veure’m. Aquestes visites ressalten la meua soledat, que és nova, perquè visc a una altra ciutat. Com que es veu que semblava una mica distreta, pel telèfon, m’ha preguntat si tenia cap pla, pel dissabte a la nit. Li he dit que no.

He baixat al bar del meu carrer i m’he recolzat a l’ampit de la finestra. He canviat de posició vàries voltes. He pensat que hauria d’escriure un llibre com aquell que vaig veure a la llibreria Taifa, a la part de darrere la tenda, on més s’acumula la pols, cansada, els llibres de segona mà: relats dedicats a cadascun dels amants. Marcel, Joel, Quim. Noms per a venjar-te. Quin llibre vaig llegir que era, en part, una venjança? Ah, sí, «La filial». Descriu l’exdona i cada paraula que l’hi dedica és una venjança. Se li notarà, a l’escriptora dels relats amb noms d’amant, la rancúnia? Se’m notaria a mi? Això, l’home d’aquesta nit, tampoc ho sabrà.

Durant un moment, recorde totes les nits de mirar en blanc la paret. Al costat, algun amant que ronca, amb l’alé de tabac i whisky, el sexe menut i volàtil. Començaria el relat amb qualsevol d’aquestes matinades. El que suportes per agradar, sobretot als hòmens, no està escrit encara (calla, que sí que n’hi ha, de queixes i venjances). Estarà escrit, el desig frustrat, als relats d’aquell llibre?

Aleshores, ha arribat. Jaqueta negra de pana i botes pseudomilitars. Què hi farem. M’he imaginat un altre cop a casa, amb el cotó-en-pèl ennegrit de màscara d’ulls, el pintallavis a la galta, la loció de neteja, pastosa, que et treu les il·lusions. Almenys, com sempre, conviden ells.