Camine o un pensament es torna fix

Camino, sempre camino,

el vent m’arrossega per camins.

Pels meus camins

sempre bufa el vent.

Anna Swir

Camine, sempre camine. La dona amb qui visc em diu que què m’he fet, transformada en algú que camina a la ciutat. Una manera de domesticar l’espai és caminar-hi. Camine per carrers que s’obrin, espais oberts, entre descampats, murals acolorits, restes de runes, projectes d’edificis avortats, gossos i hòmens, rajolins d’orina a les cantonades. He descobert que camine cap als llocs que ja conec, visitats una vegada i una altra. Torne a Can Batlló només per refer el camí, per fer-lo meu. Carrer Alcolea, carrer de Bell-Lloc. Travesse Espanya i m’enfile pel Paral·lel, un altre cop, per arribar a una llibreria: mire des de fora l’entrada, la llum càlida que es projecta als llibres, figures pensatives a les vores, però no hi entre. He descobert (el verb descobrir anava aquí, i no abans) que aquesta és la raó per què continue les històries d’amor. Un pensament es torna fix perquè el circuit a la ment, el camí elèctric, es repeteix. Una vegada i una altra, el circuit va més de pressa i no mor mai. M’he adonat d’això i ja no sé per què, si no era perquè era un camí que em sabia, anava a ca teva.

I després ja no sabia

per què anava a ca teva.

Anna Swir

Frases i dones, 2

Almenys, com sempre, conviden ells.

He deixat el sostenidor de flors grogues i grises damunt del llit com qui deixa una cosa oblidada a propòsit a casa de l’amant. Vull que s’hi fixe, quan entre a l’habitació, en el sostenidor (sexe). També el llibre que llig, l’antologia de contes de Foster Wallace, en diagonal, sobre el llit (sexe i intel·lecte). La vela amb l’àngel de ceràmica just davant de la porta (sensibilitat). Els apunts a la còmoda, i a dalt, en un panel de suro, el full informatiu de les conferències sobre arquitectura i desig, o sexe, no ho recorde, el cartell d’una obra de teatre (tornem a l’intel·lecte), una rosa de paper (la sensibilitat). L’únic que no forma part de l’estratagema són les fotos del pare i la mare. També isc jo, de menuda, més rossa que ara i infinitament més feliç. Això no ho sabrà mai.

He canviat els llençols i m’he depilat. El meu germà ha telefonat a les tres, just quan m’arrencava uns pèls de l’entrecella i m’ha dit que la setmana que ve vindrà a veure’m. Aquestes visites ressalten la meua soledat, que és nova, perquè visc a una altra ciutat. Com que es veu que semblava una mica distreta, pel telèfon, m’ha preguntat si tenia cap pla, pel dissabte a la nit. Li he dit que no.

He baixat al bar del meu carrer i m’he recolzat a l’ampit de la finestra. He canviat de posició vàries voltes. He pensat que hauria d’escriure un llibre com aquell que vaig veure a la llibreria Taifa, a la part de darrere la tenda, on més s’acumula la pols, cansada, els llibres de segona mà: relats dedicats a cadascun dels amants. Marcel, Joel, Quim. Noms per a venjar-te. Quin llibre vaig llegir que era, en part, una venjança? Ah, sí, «La filial». Descriu l’exdona i cada paraula que l’hi dedica és una venjança. Se li notarà, a l’escriptora dels relats amb noms d’amant, la rancúnia? Se’m notaria a mi? Això, l’home d’aquesta nit, tampoc ho sabrà.

Durant un moment, recorde totes les nits de mirar en blanc la paret. Al costat, algun amant que ronca, amb l’alé de tabac i whisky, el sexe menut i volàtil. Començaria el relat amb qualsevol d’aquestes matinades. El que suportes per agradar, sobretot als hòmens, no està escrit encara (calla, que sí que n’hi ha, de queixes i venjances). Estarà escrit, el desig frustrat, als relats d’aquell llibre?

Aleshores, ha arribat. Jaqueta negra de pana i botes pseudomilitars. Què hi farem. M’he imaginat un altre cop a casa, amb el cotó-en-pèl ennegrit de màscara d’ulls, el pintallavis a la galta, la loció de neteja, pastosa, que et treu les il·lusions. Almenys, com sempre, conviden ells.

Les ulleres

Vaig mirar cap avall perquè és el que solc fer quan hi ha algú assegut al meu costat que llig. O siga, que és com si un fil m’arrencara del no-res en què pense quan estic al metro, com si dels signes de puntuació, la coma, més bé, s’allargara i haguera de mirar de quin llibre es tracta. Però no llegia cap llibre, era el mòbil. La història tindria més ganxo si jo normalment no abaixara el cap i fora el primer cop que em vera arrossegada a mirar. Es tractava del xat, com sempre. Vindràs, escrivia la dona del meu costat. Depén, contestava una icona que era la foto d’un home amb barba, la meitat de l’home i de les ulleres negres, allargades, per encabir els ulls blaus.

Les ulleres són noves, les vam comprar fa uns mesos a una òptica del centre. Fou un bon dia, dinàrem a un marroquí, vaig beure un xic massa, i la meua neurosi va emboirar-se una mica i em va vindre gana de pujar a casa, passar la feina de comprar les ulleres un altra vesprada més grisa, buida, i gitar-nos fins l’endemà. Follar i etc. Però ell no. Aquí trobem la història: que jo sabia d’on venien les ulleres de l’home amb qui parlava la desconeguda del meu costat i que ell no va voler seguir-me fins a casa i despullar-nos. Que ja estàvem junts des de fa anys i eixes coses les deixarem de fer al cap de pocs mesos de la primera cita. Ara comprem ulleres junts.

Quan diuen que llegir és perillós crec que no pensen en el perill de llegir el que no volies saber. Hi ha una sola manera de començar una història d’amor i moltes maneres d’acabar-la.

Dietari: Barcelona, dia 45

El mapa és circular: els carreres són radis amb un centre difús, els angles s’han arredonit i les vores, una mica doblades, mantenen el full a l’aire. Vist des de fora, he seguit, o hem seguit, el pla al peu de la lletra.

Primer, ell em va ensenyar el barri, i el que marca l’inici del mapa, el bar. Si era el seu bar preferit també és el meu, cada dos o tres dies, em passe per prendre’m un cafè amb llet o un tallat, i si hi ha sort i l’ordinador està carregat, engegue la maquinària i em pose a escriure. Ens vam divorciar poc després, així que sé que just en aquest bar va sopar per primera vegada amb l’altra. No importa, a una certa edat, una dona ha de saber amb quin tipus d’home s’hi va casar.

Jo també vaig trobar, no sé si per despit, un home més jove que jo, un colombià, barbamec, que es vestia encara amb texans i dessuadora, i que fumava porros de ben d’hora. No va durar gaire, només el temps suficient per a tindre una coma entre el divorci i l’ara.

El segon punt a seguir, o el segon cercle, fou el familiar. Ma mare, morta al 2005 i mon pare, mort al 1998, havien vingut de viatge de noces al Tibidabo. El tren seria de fusta, el funicular antic. Els hi va agradar molt, sobretot ma mare, els últims anys, repetia la història del viatge. Devia estar embarassada, no de mi. Jo tardaria a aparéixer en l’escena i seria per un oblit. El cercle ha estat tancat, però això l’escoltava sense queixar-me que em sabia la història de memòria, que la nòria, que el fred, que el crist, que els arbres i l’enrenou de la ciutat. Per ara poder continuar el viatge, tallar el mapa de la ciutat a la meua mida, repetir el trajecte. Per què els records semblen a vegades més reals que el present? Hi són ben vius, mon pare i ma mare, pujant, sense agafar-se de la mà malgrat la joventut, cap a Vallvidrera.

Ara em trobe una altra vegada al mig del mapa (el sostinc a la mà), i la sensació que tant fa, el principi i el final són els mateixos.

Manual per acabar una història

El conte hauria de començar de per què jo necessitava, com el cos necessita respirar per mantindre’s viu, comprar-me un llibre. No, no un llibre qualsevol: només volia el Manual de dones per fer feina, de Lucia Berlin. Un moment abans havia llançat al fem una bossa de cartes (cartes rebudes des dels vint-i-un anys fins als trenta-dos, cartes apassionades i d’altres que eren a penes una nota que surava damunt l’amistat, per no ofegar-nos), quatre caixes de fusta, i no havia llançat, i això també era important, havia decidit no llançar, cinc quadres. Els quadres sempre són dels pintors. Però el conte no tracta dels rampells per acabar una història, les maneres de posar punt final, sinó, i una altra vegada, dels símbols.

Perquè jo vaig oblidar el codi de la targeta, i abans del tercer cop i que la targeta es bloquejara, engolida per la mà de la verità, el datàfon, la dependenta em va oferir fraccionar el pagament. M’agrada pensar que em va veure tan desesperada per comprar el llibre que no li importà que el banc li cobrara dues vegades. Que hi ha coses necessàries, com respirar, i si veus un client a punt de defallir, amb els pulmons entollats, l’has d’ajudar a sortir-se’n. El que la literatura uneix que no ho separen les quotes i els pagaments.

Vaig inspirar, el diafragma es va recol·locar, i ja amb el pit unflat, i la panxa desengrapada, guardí el tresor, o siga el Manual, a la motxilla. El camí fins a casa, asseguda vora la finestra al bus, va ser un repàs mental del tot el que havia passat i tot el que havia dit. La repetició del llaç per aconseguir el desenllaç. O de com el desenllaç de qualsevol conte tarda el que tarden les paraules a oblidar-se (el punt final no ho és mai, de punt final, com no hi ha finals encertats). No vaig obrir la bossa de paper on la dependenta havia amagat el llibre. L’agafava emocionada, jo, prement-lo una mica amb els braços damunt de les cuixes i el pit. Encara era estiu, portava una falda blava, de tela gruixuda, i un jersei de mànega curta amb un escot al darrere que dibuixava una creu sobre els omòplats.

Quan vaig arribar a casa, vaig obrir la bossa. Vaig posar el llibre damunt la taula del menjador. Al costat esquerre de la portada hi havia un tall. El mateix tipus de tall de les tisores o el cúter quan has d’obrir la caixa que ha enviat l’editorial o el distribuïdor. Un de net, fet amb destresa. No puc tornar-lo, el llibre, perquè significaria que aquell dia no em vaig salvar. O dit d’una altra manera, em trobaria un altre cop sense símbol per acabar una història, llançant records al fem, un migdia que repetiria milers de vegades perquè els records tornarien sempre.

El recital

—I tancava els ulls!

—Com? Mentre recitava?

—Sí, mentre recitava l’altra, una dona que duia el cabell punk. Duia una camisa de flors, els pantalons de lli amples, i posava cara d’intens mentre l’altra cridava oh, sí, la lluna, la flor! L’imaginava amb la mateixa cara escoltant la llista de la compra…

—Però això és perquè te’l follares!

—Sí, bé, però això és perquè el conec més…

—Et va recitar quan acabàreu?

—Au, jo em vaig girar de costat i em fiu la dormida… ell havia encés el llum i agafat un llibre de la tauleta de nit. L’endemà vaig dotorejar… i al calaix tenia un grapat de llibres, tots seus, clar, i un grapat de condons.

L’hipocentre

El contorn irregular de la taca a l’escala era com el del Japó, amb unes quantes illes menudes sota l’aigua. Sempre m’he aturat al replanell del segon pis, primer, per agafar forces i segon, perquè m’agrada mirar la taca, que imagine que creix amb la lentitud dels líquens. Hi ha un moment en què devem aturar-nos perquè el següent moment, com l’escena important d’una actuació, prenga importància. Només nosaltres podem convertir qualsevol moment en quelcom perdurable. Vaig respirar. Aturar-me abans d’arribar al seu pis, picar la porta, endevinar-lo al darrere, amb el pinzell a la mà. Sense aquests passos interromputs a l’escala, sé que no hauria estat el mateix.

Vaig picar la porta, vaig sentir els seus passos que s’acostaven, la ràdio a tot drap, arrossega una mica els peus, els taulells del pis són de motius geomètrics, l’edifici és dels anys vint, amb l’escala ampla, el passador de fusta, les parets, però, que ensenyen l’esquelet del temps.

He tingut altres hòmens, no és una cosa que calga amagar. Ell també. Té quadres amb dones nues pintades, totes les amants, estirades al llit, el llençol als peus, la carn de l’oli gruixuda a les cuixes i als pits. Una vegada, fa molt de temps, li vaig escriure un poema que parlava de la llum. Conegueu algú més preocupat per la llum que un pintor? Els quadres s’han amuntonat a les parets, els recolza pel llenç, deixa les entranyes, els taulons i la tela, a la vista. Els pintors tenen el problema de l’espai, els falta, sempre. Preocupats per la llum i l’espai. Vaig viure uns anys amb ell, després, però, em quedí embarassada i vaig haver d’avortar. Torní a casa de la mare i ens vam distanciar. Sempre m’ha semblat curiós que en cap dels seus quadres aparec nua. En té tres, amb mi: el primer sóc jo, el jo de vint anys, amb el cabell tallat a zero i la mirada enfosquida, hi ha alguna pinzellada que em sorprén, que va de la barbeta fins a l’estern, verdosa; el segon retrat sóc jo asseguda a l’engronsadora amb una copa de vi negre; el tercer sóc jo sense cara, asseguda a l’engronsadora. No sé per què recorde aquestes coses el temps que triga a obrir la porta. El sexe està als altres quadres, amb les cuixes farcides i obertes.

Per què hauria d’haver-lo cregut? Té el cabell gris ja, ha viscut altres vides. Mentre parlem, asseguts davant la taula de la biblioteca, és l’únic home que conec que dina i sopa on té tots els llibres, prestatgeries a vessar, fulls de pols, ho sent, o més bé, ho veig. Torne a estar al replanell del segon pis, al pis no viu ningú. Recordes el poema de Frost, on parla d’una taca que és un insecte que camina per damunt d’un poema? És una intel·ligència, tots els éssers vius ens interpel·len. Ho veig, també és agost. La taca, o siga, Japó es transforma. Les paraules van a parar a la paret florida i un núvol de fong desdibuixa el contorn de les illes.