El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

La forma de les històries, 1

Tinc eriçons perquè tinc infecció d’orina. No estic enamorada. Podria haver confós estar enamorada amb la infecció. Si la direcció és ment cos, també pot ser cos ment: tinc eriçons, puc estar enamorada. Però mai ha sigut una cosa certa, és un interrogant. Papallones no, ni petits animalons enlluernadors. Tal vegada palometes, palometes peludes de tacte repulsiu.

Em pregunte en quin moment de la història sóc: si a punt de meravellar-me o d’estampar-me (estampar-me, espantar-me). Sóc a la línia recta, com volia abans la meua vida. Que hi haguera dos o tres enamoraments i morts naturals. Des de fora, el crític literari què veuria? Què pensaria d’aquesta línia que pot baixar o pujar, o que ja fa baixada o pujada? Primer de tot, no sabria si sóc o  no el personatge principal. Des de fora, el còmput és positiu: habitació, parella, feina. Hauria de desglossar aquestes tres paraules: habitació decent o no, sou, horari, estrés, companya de pis amable i neta o no, amics llunyans o no, dolors de cap, treball a barri deprimit, número d’orgasmes per setmana, número de besos, discussions o no, número de vegades que ric. Coits i passejos.

Li preguntaria el personatge al crític: Is this a good moment, darling?

 

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.

Una anècdota

No em feien mal, no. Les havia trobades a la casa dels avis, quan va heretar-la. En realitat uns dies després, quan tafanejava armaris i caixes. Unes sandàlies amb la tira per posar enmig del dit gros i el dit llarg de color verd caqui per estrenar. Quin número gastes? I me les va donar amb la caixa. Les vaig estrenar aquell cap de setmana que vaig passar al poble, en calçades de pedra, de la font a la casa dels seus avis, de la plaça, on hi havia wifi, cap a la piscina, de la piscina al bar. Ens havíem conegut uns mesos abans, ja feia calor, només havíem viscut una estació junts. La calor va fer que s’alleugeraren les peces de roba i que ensenyàrem la pell. Per això, vaig pensar aleshores, per això, perquè la pell està més exposada sembla impossible que no en toque una altra. (En una discussió sobre un poema, fa temps, el poeta es va negar a canviar l’adjectiu impensable per impossible: era impensable no enamorar-se, deia; jo en canvi, defensava marcar-ne la impossibilitat de no enamorar-se). Amb la pell exposada n’és impossible dir que no.

El color de les sandàlies era perfecte. Especialment amb un vestit llarg, de tirants, de color negre, amb dibuixos petits, petites petxines, blanques i vermelles. Em va sobtar que m’anaren tan bé, sense haver de posar-hi crema a les juntes, sense que el galindó se’m queixés, sense mal a les durícies, sense la pell rascada.

Té, em va dir.

Ha passat un any. Hem repetit l’estació. Si contes els anys per estacions veuràs com és de curta la teua vida. No ho comptes així. Hem repetit l’estació, he tornat als vestits de tela fina, lli, seda, sintètica. Duc l’esquena a l’aire. Ell porta camises de màniga curta i pantalons curts. Ens hem vist ja amb els abrics i les bufandes, el nas vermell pel fred, les sabates tancades, els calcetins. Ens hem vist així i ens hem estimat de la mateixa manera. Avui m’he posat les sandàlies que em va regalar, és el primer dia d’estiu. Estan igual, com si no les haguera usades ningú, com si les haguérem trobat en un armari, dins una caixa, d’una casa amb l’olor de resclosit. M’he posat les sandàlies i m’han fet mal. La tira entre els dits, el tros de cuir damunt l’empenya. Verd caqui. Verd merda. Aleshores, ho he entés. Li he telefonat i semblava impossible haver-s’hi, ni per un cop, enamorat.

 

Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

24 hores de juliol

Concentra’t en la pell. No hi ha res més. Però han d’aparéixer els pensaments, o siga les paraules. Contra el cos, contra el llit, contra la paret, contra el ventilador, contra el quadre, contra la paret on hi havia abans un quadre, contra la finestra, contra l’armari, contra la roba de damunt de la cadira, contra el terra, contra la pols, contra la sola de les sabates.

 

Coses que diuen

Per exemple: t’assembles molt a la meua ex-nòvia de vuit anys, que ara és lesbiana. És com si hi hagueren patrons, i teniu el mateix.

Per exemple: tinc un problema amb les dones. M’agraden les dones molt molt primes. Les meues amigues diuen que potser ja malaltís.

Per exemple: m’agraden les dones amb les mamelles molt grosses.

Exnòvies ecologistes i feministes, dones primíssimes a qui dobles el cos, les cuixes, el cul, mamelles petites.

Oh, i pense en com parlar amb la meua cuixa.

Només per la teva bellesa/ puc participar en les cerimònies de l’amor.

I pense en què et pots enamorar d’un ectoplasma, d’un home amb els cabells blancs i estarrufats catorze anys més gran, d’una amiga amb un cervell que funciona ràpid i alegre i de les ones que arriben a la costa.