La forma de les històries, 1

Tinc eriçons perquè tinc infecció d’orina. No estic enamorada. Podria haver confós estar enamorada amb la infecció. Si la direcció és ment cos, també pot ser cos ment: tinc eriçons, puc estar enamorada. Però mai ha sigut una cosa certa, és un interrogant. Papallones no, ni petits animalons enlluernadors. Tal vegada palometes, palometes peludes de tacte repulsiu.

Em pregunte en quin moment de la història sóc: si a punt de meravellar-me o d’estampar-me (estampar-me, espantar-me). Sóc a la línia recta, com volia abans la meua vida. Que hi haguera dos o tres enamoraments i morts naturals. Des de fora, el crític literari què veuria? Què pensaria d’aquesta línia que pot baixar o pujar, o que ja fa baixada o pujada? Primer de tot, no sabria si sóc o  no el personatge principal. Des de fora, el còmput és positiu: habitació, parella, feina. Hauria de desglossar aquestes tres paraules: habitació decent o no, sou, horari, estrés, companya de pis amable i neta o no, amics llunyans o no, dolors de cap, treball a barri deprimit, número d’orgasmes per setmana, número de besos, discussions o no, número de vegades que ric. Coits i passejos.

Li preguntaria el personatge al crític: Is this a good moment, darling?

 

Anuncis

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.

Una anècdota

No em feien mal, no. Les havia trobades a la casa dels avis, quan va heretar-la. En realitat uns dies després, quan tafanejava armaris i caixes. Unes sandàlies amb la tira per posar enmig del dit gros i el dit llarg de color verd caqui per estrenar. Quin número gastes? I me les va donar amb la caixa. Les vaig estrenar aquell cap de setmana que vaig passar al poble, en calçades de pedra, de la font a la casa dels seus avis, de la plaça, on hi havia wifi, cap a la piscina, de la piscina al bar. Ens havíem conegut uns mesos abans, ja feia calor, només havíem viscut una estació junts. La calor va fer que s’alleugeraren les peces de roba i que ensenyàrem la pell. Per això, vaig pensar aleshores, per això, perquè la pell està més exposada sembla impossible que no en toque una altra. (En una discussió sobre un poema, fa temps, el poeta es va negar a canviar l’adjectiu impensable per impossible: era impensable no enamorar-se, deia; jo en canvi, defensava marcar-ne la impossibilitat de no enamorar-se). Amb la pell exposada n’és impossible dir que no.

El color de les sandàlies era perfecte. Especialment amb un vestit llarg, de tirants, de color negre, amb dibuixos petits, petites petxines, blanques i vermelles. Em va sobtar que m’anaren tan bé, sense haver de posar-hi crema a les juntes, sense que el galindó se’m queixés, sense mal a les durícies, sense la pell rascada.

Té, em va dir.

Ha passat un any. Hem repetit l’estació. Si contes els anys per estacions veuràs com és de curta la teua vida. No ho comptes així. Hem repetit l’estació, he tornat als vestits de tela fina, lli, seda, sintètica. Duc l’esquena a l’aire. Ell porta camises de màniga curta i pantalons curts. Ens hem vist ja amb els abrics i les bufandes, el nas vermell pel fred, les sabates tancades, els calcetins. Ens hem vist així i ens hem estimat de la mateixa manera. Avui m’he posat les sandàlies que em va regalar, és el primer dia d’estiu. Estan igual, com si no les haguera usades ningú, com si les haguérem trobat en un armari, dins una caixa, d’una casa amb l’olor de resclosit. M’he posat les sandàlies i m’han fet mal. La tira entre els dits, el tros de cuir damunt l’empenya. Verd caqui. Verd merda. Aleshores, ho he entés. Li he telefonat i semblava impossible haver-s’hi, ni per un cop, enamorat.

 

Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

24 hores de juliol

Concentra’t en la pell. No hi ha res més. Però han d’aparéixer els pensaments, o siga les paraules. Contra el cos, contra el llit, contra la paret, contra el ventilador, contra el quadre, contra la paret on hi havia abans un quadre, contra la finestra, contra l’armari, contra la roba de damunt de la cadira, contra el terra, contra la pols, contra la sola de les sabates.

 

Coses que diuen

Per exemple: t’assembles molt a la meua ex-nòvia de vuit anys, que ara és lesbiana. És com si hi hagueren patrons, i teniu el mateix.

Per exemple: tinc un problema amb les dones. M’agraden les dones molt molt primes. Les meues amigues diuen que potser ja malaltís.

Per exemple: m’agraden les dones amb les mamelles molt grosses.

Exnòvies ecologistes i feministes, dones primíssimes a qui dobles el cos, les cuixes, el cul, mamelles petites.

Oh, i pense en com parlar amb la meua cuixa.

Només per la teva bellesa/ puc participar en les cerimònies de l’amor.

I pense en què et pots enamorar d’un ectoplasma, d’un home amb els cabells blancs i estarrufats catorze anys més gran, d’una amiga amb un cervell que funciona ràpid i alegre i de les ones que arriben a la costa.

Tu muslo contra la piedra

Les algues marines. Verdes, vermelles. La pell translúcida de les algues apegades a la pell de la roca. Com eixe poema: tu muslo en contraste con la piedra. O contra la piedra. Jo baixava a la platja de ben matí, embarassada, em masturbava amb el so de les ones. L’aigua i les meues cuixes. Després tornava i m’allargava al costat del meu marit. La idea de l’amor era la idea de l’illa, la mar o les ones. No ho vaig saber ni ho he sabut del cert. Què era el més important? Si no era ell, el cos que em projectava l’ombra de la panxa, no m’importava gaire. La idea de l’amor no era un cos d’home.

 

Jo com qualsevol que ha viscut d’un record, m’he fet la idea de l’amor amb el teu cos, i he fet una idea sobre la idea de l’amor, i encara que siga sospirant per una cosa poc certa, i en contrast amb els altres cossos, faig puzzles i triangles, i vèrtexs i vòrtexs, sense la calma de les onades que es repeteixen. Oh, els records com fan la seua funció: ens allunyen. I baixe un dissabte amb tren a Montgat, i sola, decidisc si dreta o esquerra, si la cala menuda o la cala amb el socorrista, si l’ombra minsa d’unes roques, o el parapet entre para-sòls multicolors, i m’estire i somie algues marines i la pell translúcida de nous cossos.