I el cel era d’un plomatge gris

S’ha de ser idiota per sortir de casa a comprar un llibre que et salve. Tindre el títol que crema perquè és el que et canviarà la vida. Dur un altre llibre a la motxilla. Però aquest no, aquest no t’ha agafat de la mà i t’ha fet sortir del llit, més bé, t’ha deixat sola, t’ha tapat la cara amb el llençol. Has plorat. S’ha de ser molt idiota. Agafar el metro, línia verda, baixar a Sant Antoni, deambular pel mercat, fugir dels passadissos estrets de gent, arrufar el nas amb l’olor de llibre vell, l’olor de llibre usat, enfilar cap a la llibreria, no mirar els arbres, mirar les famílies, cotxets amb nadons, hòmens que espenten cotxets, amics que beuen vermut a terrasses, famílies senceres, parelles senceres.

____________________________________________________________________________________________

Deu raons perquè no vull tenir fills:

  1. No m’agraden els xiquets.
  2. No vull desaparéixer.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres i pels preus. He posat els quatre llibres a l’aparador. Aquest, m’ha dit el llibreter, ha agradat molt a les dones. Jo estimo molt la meva mare, ha dit. No és el mateix, li he respost. Agafe el llibre perquè té la paraula ferotge. Ma mare m’envia una foto dels anys setanta. És a la boda d’una amiga. Ella, ma mare, porta un vestit rosa clar, un color que jo mai he dut, duu el cabell agafat al costat. Mon pare seu al costat. Tots dos miren cap a la dreta, la meua dreta, la seua esquerra, cap dels dos mira a la càmara. Mon pare no mira a la càmera i em sent més òrfena. Perquè m’has estimat no m’he sentit mai òrfena. 

____________________________________________________________________________________________

No t’imagine sense poder llegir. Tampoc et veig aixecant-te a les dues del matí a donar-li al biberó, un ésser que et xucla l’energia i no calla quan passes pàgina, quan poses la música d’Antònia Font o Maria Arnal o quan escoltes Ràdio 3. Calla, calla, xiquet, que he de llegir els poemes d’Óssip Mandelstam o la diatriba de Bernhard. Calla, que he de posar notes. Calla, que necessite silenci perquè el pinzell sure per damunt el llenç. Calla, que vull follar. Calla, que he de fer-me una palla. Calla, que parle per telèfon amb una amiga. Que parle per telèfon amb un amic. Que mire una pel·lícula de Kurosawa. Que fan cicle a la Filmoteca sobre el realisme anglés. Que vull fer-me una Voll a la Bauxa.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres: Spinster, la Solterona. I després, per dissimular, he demanat Vincles Ferotges. Què podria demanar més, a part d’alguna cosa que incloga la ferocitat i un llibre sobre la construcció d’una vida? Què podia demanar? Al dependent, un noi amb el cabell gris, la cara llarga, el cos llarg, i la mirada amable, li hauria demanat si vol tenir fills amb mi, jo que no en vull tenir. Li hauria d’haver dit el que el personatge Baskaran pregunta a un altre llibreter: qué tengo que hacer para salir contigo? En canvi li dic: és que avui, tu no ho entens (això estava al subtext) era el dia de la solterona. Havia de ser eixe llibre. Eixe. Eixe. Eixe.

____________________________________________________________________________________________

que tal guapa?

(Emoticona de llavis molsuts i de color rosa)

va bé bonica jaja

i tu a que et dediques?

quan vulguis fem una cervesa jaja

____________________________________________________________________________________________

—He somiat que tenies tres fills. Podem quedar i me’ls presentes.

—T’equivoques per dos, només te’n podré presentar un.

____________________________________________________________________________________________

He somiat que la finestra de la meua habitació de Barcelona estava oberta. Que el finestral de la galeria estava obert. Que la cortina no hi era. Que era a la tarda, que el mar estava a prop perquè s’escoltaven els crits de les gavines. Jo dormia. La finestra estava oberta i feia vent. I aleshores, òbric els ulls just per veure com entra, clavada, ferotge, una gavina que ve directa cap a mi. Cap al llit. El bec com si fos la boca dentada d’un tauró. Tinc por de la gavina, del bec taronja, de la taca vermella i familiar. De sobte, la gavina, gira i s’enganxa als ferros de sota el llit. Doblega les ales per fer el gir i no em rosa a penes. M’he salvat perquè m’he despertat. He variat el trajecte de l’ocell. L’he mantingut a ratlla. I tanmateix sé que encara no estic sana i estàlvia. Que la ventura ha fet que fos un somni interromput, que estic mig conscient, que el perill està sota el llit. De matí hi havia plomes grises i blanques a terra. El cel era d’un plomatge gris.

 

 

Anuncis

Cuida’t

La carta en què la deixava acabava amb un cuida’t. Prenez soin de vous, li deia. Les darreres paraules. L’última carta que m’enviaren, també un correu electrònic, deia el mateix, ho sent molt, punt, cuida’t, punt.

Moltes vegades he usat aquesta fórmula civilitzada de trencament: he dit cuida’t, m’han dit cuida’t. És la més cruel de les frases: el comportament civilitzat en aquest cas, sense un vés-te’n a la merda, t’odie, o millor si no t’haguera conegut, demostra que s’està per damunt de les passions. Que som madurs i podem enllaçar l’acomiadament amb el futur: cuida’t vol dir em desentenc de tu. Et desitge el millor (el millor que et passe sense mi, que ja vole en una altra vida, ben lluny) significa que sóc un adult que estima més les formes que el fons, i que si el fons ha sigut devastador, no m’importa. Pronunciar un darrer cuida’t significa que només vull ser elegant.

Prenez soin de vous, li va dir la seua parella, G., al darrer e-mail. Ella, l’artista Sophie Calle li va fer cas, es va cuidar i per això demanà ajuda a altres dones i va encomanar-los una feina, que interpretaren les paraules del seu ex-amant. Dissecció de la forma.

Cuida’t, escrigueres, i aleshores em vaig cuidar.

«“Recibí un e-mail de ruptura”, explica Sophie en su libro. “No supe qué responder. Fue como si no fuera conmigo aquello. Terminaba diciendo: ‘Cuídate’. Tomé la recomendación al pie de la letra. Pedí a 107 mujeres que me ayudaran a interpretar el e-mail. Que lo analizaran, lo comentaran, lo representaran, lo bailaran, lo cantaran, lo disecaran, lo agotaran. Que hicieran el trabajo de comprender por mí. Que hablaran en mi lugar. Una manera de tomarme mi tiempo para romper. A mi ritmo. En definitiva, cuidarme”»

Sophie Calle no va contestar el correu: creà una obra d’art que ens serveix per a mirar-nos.

A un cuida’t, fred i formal, de metge que et dóna l’alta després d’haver-te diagnosticat una malaltia crònica, només pots fer dues coses: si ets artista, transformar-lo en un projecte col·lectiu, si no ho ets, respondre, ras i curt, vés-te’n a la merda. Jo sempre he preferit aquesta segona opció.