Interior, exterior

Sembla estrany parlar ara d’excursions o de muntanyes o d’arbres. La primavera ens troba entre parets si tens sort, i si tens més sort, a balcons i terrasses. Aquests, dies, però, pense en els arbres, que es mouen però no es desplacen. Nosaltres també ens movem però no ens desplacem: de l’habitació al menjador, les arrels a la cuina, les branques esteses fins al bany, cames que arriben a la biblioteca, rizomes que s’entrenen en els llibres, mans que agafen graneres de plàstic, àpexs caulinars que posen aigua a bullir per fer macarrons, pols que tapa estomes, fulles que es colguen al llit, pluja que encara ens fa arrecerar-nos més, ara, a les plantes d’interior, dits que toquen la lavanda seca d’un ram i que canvien el lloc de taula, pèls i tricomes a la dutxa. El desajust interior i exterior dels depressius a la primavera, això ho diu Louise Glück, sembla que enguany no s’hi ha donat. Perquè és més difícil saber què és exterior, si entre l’exterior i nosaltres, hi ha una escorça d’uns setanta centímetres de gruix.

Però el símil ja no hi és: l’escorça, per als arbres, no és exterior. Tornem a pensar en excursions, quan el nostre exterior podia ser el llangardaix del mur a l’estiu, mentre l’àvia feia el dinar, o una aula amb vint-i-set taules dos a dos. A la terrassa veiem els coloms als cables que travessen el carrer i coloms aturats als terrats i baranes. Una tórtora ha fet niu al clavell de l’aire que viu a la barana del balcó, la cria té el plomissol marronós, sembla sempre despentinada. Quan eixim ho fem amb cura per no espantar-la, l’exterior és massa dur per a un pollet acabat de nàixer. L’exterior ara sembla que només podem sentir-lo a través de la natura: teuladins, coloms i tórtores prenen la nostra atenció, una cosa que es desplaça i canvia. Les plantes d’interior ixen. La Dracaena marginata, de fulla fina, sembla que mor ofegada, de res ha servit que la traguérem alguns dies al balcó. Les tiges s’han podrit, i molles, se’t desfan entre els dits. La terra quan la vaig trasplantar a un test més gran regalimava. Però com moltes coses en aquesta vida, vaig menystenir aquest fet. Vaig pensar que ho superaria, no vaig fer res. Tanmateix, les fulles encara són verdes, no saben què no els hi arribarà aigua ni sals minerals d’aquí a uns dies. L’aspidistra té més sort: ha sobreviscut a un pis sense ocupar durant anys al terrat interior. La pluja i la foscor eren suficients. I la companyia: dues aspidistres, en  realitat, que compartien espai i temps i que llurs fulles es tocaven o es bressolaven amb la llevantada. Es movien, però hem arribat nosaltres, en aquests dies en què ens confonem amb la casa i les parets i els mobles, i les hem desplaçat. Hi he col·locat una de les dues al balcó del menjador, i per veure verd mentre escric a l’ordinador només he de girar el coll noranta graus a l’esquerra. O també quan sope o dine, que tot ho fem a la mateixa taula llarga, senyorial, del menjador. El cactus també s’ha desplaçat: de l’escriptori a la tauleta de nit. Creix en vertical, invencible. Si pot viure a un desert, què no farà aquí, en un ambient més humit. S’adapta a l’espai que té, no creixerà més del que puga absorbir del test. De vegades imagine que les parets del meu cap són les parets de la casa i que només hi ha connexió amb les plantes, els ocells, la mar que es veu al fons, que canvia i no canvia alhora.

IMG_20200323_210128_877

Manual per al març, 1

Faça les seues pàgines matutines. Les matines poètiques de Glück.

No pense que té un tumor al còlon, aquesta massa sòlida, palpable, que es mou amb moviment de la mà com una corda enmig de l’hemiabdomen esquerre. No tots els tumors són esfèrics, però, calle, calle, vostè no pense simplement que té un tumor. És fàcil.

Inspire durant cinc segons. Expire durant cinc segons. Millor si està asseguda, amb les cames en angle recte.

Mire una sèrie de Netflix. No intente llegir.

Escriga, tal com raja, i després faça miquetes els papers i llence’ls. No se’ls quede a la butxaca, dona, ni a la motxilla, l’efecte catàrtic està en el trencament i en el llançament. No es quede a meitat, dona. No serveix. Podria cremar les paraules com feu amb aquella carta que no va llegir, la carta que venia del final de la Terra, dels antípodes.

Faça les seues pàgines matutines: Anne Sexton. Sí, ja sé que no li agrada gaire, però mire:

“Quina és la diferència entre confessar alguna cosa i fer poesia? Es tracta, és clar, de l’art”

Quede’s algunes vesprades al llit. No vaja al gimnàs, no passa res. No faça gran cosa. Llija, ah, ei, no, no intente llegir. No pense en el tumor, dona, no busque pàgines mèdiques a internet. Sí, ja sé que vostè en sap, de medicina. De símptomes i causes. De diagnòstic, proves i tractaments. Mire una sèrie de Netflix. No mire una sèrie sobre assassins en sèrie.

Compre dues plantes. No les mate, si us plau.

La llevantada ens troba de camí a casa, 2

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Les fulles verdes esfilagarsades. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant als passejos marítims. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora de les vies i a les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. Cedeix. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl també per dies com aquests. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge, són més resistents a la bolcada. Les plantes més grans tenen més restriccions davant l’estrés que provoca la ventada.

Sota vents forts, les plantes poden reorientar-se, reconfigurar les capçades. Quan el vent és massa fort, oscil·len. Hi ha estudis on descriuen tots els efectes del vent: directes i indirectes, els efectes als processos i reaccions químiques, a l’anatomia de totes les parts d’una planta. És l’estrés més ubic. Vull dir estès. Afecta al desenvolupament de la planta, al creixement, a la reproducció. Malmet els teixits. Trenca les cèl·lules epidèrmiques de la superfície foliar i fins i tot les d’a sota, les del mesofil·le (el teixit entre l’epidermis superior i inferior, de tipus parenquimàtic, que té una fulla). El vent disminueix la temperatura foliar. Normalment, encara que el resultat depén de més factors, com la disposició foliar i la intensitat, el vent afecta negativament el rendiment fotosintètic. Les fulles exposades al vent presenten cutícules i parets cel·lulars més gruixudes, amb menys feixos vasculars.  Les gramínies, les herbàcies, els arbres, tenen estratègies diferents. El vent sostingut, el vent sobtat, la freqüència i la intensitat fa que varien les respostes de les plantes i les adaptacions, però el dany a totes les plantes és similar.

I els ensopegalls de la costa, les bufalagues, el fenoll i l’alfals marí costaners? Sota aquest temporal, enfonsats a l’aigua salada, danyats. Trigaran en refer-se? Hem passat part de la tardor amb una calor insospitada. No paren d’augmentar els pics de temperatura, els anys més calorosos. Nous rècords, i una sensació d’impotència que s’estén i és perillosa.

El tren arriba als túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.

El tren passa a prop del passeig on hi ha un pi blanc marcat pel vent. El pi blanc, Pinus halepensis, és potser l’arbre més abundant de tot el municipi tarragoní perquè domina a les masses forestals. Però hi ha uns pins especials al passeig entre la platja del Miracle i l’Arrabassada amenaçats per les onades dels temporals. Totalment asimètrics, pentinats pel vent, amb el port singular: han nascut a les roques del Miocè, plenes de fòssils de bivalves, gasteròpodes i de restes de bioerosió i s’estiren arquejats cap a l’oest, cap al passeig marítim.

Recolzats a la pedra del passeig i de tant en tant, segons el catàleg d’arbres singulars de la ciutat, podats quan envaeixen el viari urbà. Formen part d’aquest catàleg per la forma i pel lloc on han nascut. Fan mig arc quan hi passes. A l’estiu, pots descansar del sol i a l’hivern, posar-te a recer de la pluja o del vent de llevant. Sempre que observeu les plantes penseu que al contrari dels animals, no poden fugir.

El tren arriba a l’estació. No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta em trobe a casa, arrecerada. Les gavines, ben a prop del passeig, amb l’aigua que amaga ja tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

La llevantada ens troba de camí a casa

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Esfilagarsades, les fulles verdes. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant al passeig. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, les més petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora i dins de les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl per dies com aquests, també. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge. El tren a sota els túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.  No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta ens trobe a casa, arrecerats. Les gavines ben a prop del passeig, amb l’aigua que banya tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

Tot el que ensenya Vonnegut

Salt en el temps

Aquesta és la darrera novel·la que Vonnegut escriu. Ho té tot pensat. I ho fa bonic, quan li explica a l’exdona, perquè ella li ho demana, quin senyal o què passarà quan ella muira, en el moment exacte un xiquet davant d’un llac, o un llac d’un parc o un llac natural, no recorde, entre bedolls i pollancres o entre fileres d’edificis, avorrit i queferós, llence una pedra a l’aigua i faça cercles, i a prop hi haja la casa on visqueren o on ara viu el fill o la filla. I la pedra encete un cercle i aleshores serà la fi.

Les coses que sé i que vull dir-los

I com es pot parar, profe, el canvi climàtic? 

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament.

I duc una samarreta, la primera, on hi ha escrites les paraules “llibertat, són els nostres estudiants”, i fa calor perquè en aquest institut només es pot posar la calefacció a tota hòstia, i si abans ens congelem, ara suem i fem pudor, i duc màniga curta i màniga llarga, cebàcia, de ceba, i tinc massa calor com per pensar, i menys en coses boniques, i sembles valenta o inconscient si et treus el jersei vermell i ensenyes un dibuix i les lletres llibertat són els nostres estudiants davant la mirada, una mica d’estupefacció, dels meus estudiants que també són nostres.

No votes a Vox, eh, profe. Arriba España. Y a mi madre le he dicho que cambie el móbil para que el tutor no la vuelva a llamar y se ha cambiao la tarjeta.

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament. No ensenyes les esquerdes del discurs i adoctrina.

Les coses que sé i que vull dir-los té a veure amb l’aigua dels peixos jóvens que naden sense saber què és l’aigua i la mirada atenta que descobreix que si això no és un moment bonic, no sabem què més podria ser, i les paraules majúscules, importants, entre hòmens, dones, plantes i animals, i el temps entre els moments lletjos, els moments que poden ser llargs, preuats, quan el cel es descús i de sobte és vermellós o quan encetes un camí entre cireretes d’arboç madures.

Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.

Figures, pedres i oliveres

1

Els ensenya una màscara africana i els demana que, basant-se en les formes, en facen una reversible dins de l’òval dibuixat al full. Els ulls han de semblar, una vegada girat el paper, la boca. El nas ha de ser doble, sense ser-ne dos. A dalt del full tenen una cara reversible d’un home amb bigot. Sembla un cosac.

Hi ha poques coses reversibles.

2

Les oliveres tenen les fulles platejades. Un verd grisenc a sota, al revers. Les olives negres entre el verd fullós i trencat pengen de les branques. Semblen prunes, de tan grosses. La polpa blanca queda aixafada a vegades, sense manera de recuperar-la. Hi ha poques coses recuperables.

3

He caminat pel terme amb dues pedretes incrustades a la sola. No me les he tretes. Se’m clavaren ahir, mentre collíem olives a la terra seca i transformada. Primer secà, després horta de taronjars, ara una altra vegada, com un bonic final per a la història del meu avi, un secà de troncs durs i verds espigats i llancívols. Les he dutes, les pedres, tot el dia i a cada pas recordava que no hi ha coses reversibles ni recuperables. No, no ho recordava, això ja ho sabia. Les he dutes i m’aconhortava: duc un tros de terra i estic menys sola.

Faig el camí de tornada en tren, les sabatilles estan dins una bossa a la maleta: tenen les pedretes dins, com un tresor.