Tot el que ensenya Vonnegut

Salt en el temps

Aquesta és la darrera novel·la que Vonnegut escriu. Ho té tot pensat. I ho fa bonic, quan li explica a l’exdona, perquè ella li ho demana, quin senyal o què passarà quan ella muira, en el moment exacte un xiquet davant d’un llac, o un llac d’un parc o un llac natural, no recorde, entre bedolls i pollancres o entre fileres d’edificis, avorrit i queferós, llence una pedra a l’aigua i faça cercles, i a prop hi haja la casa on visqueren o on ara viu el fill o la filla. I la pedra encete un cercle i aleshores serà la fi.

Les coses que sé i que vull dir-los

I com es pot parar, profe, el canvi climàtic? 

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament.

I duc una samarreta, la primera, on hi ha escrites les paraules “llibertat, són els nostres estudiants”, i fa calor perquè en aquest institut només es pot posar la calefacció a tota hòstia, i si abans ens congelem, ara suem i fem pudor, i duc màniga curta i màniga llarga, cebàcia, de ceba, i tinc massa calor com per pensar, i menys en coses boniques, i sembles valenta o inconscient si et treus el jersei vermell i ensenyes un dibuix i les lletres llibertat són els nostres estudiants davant la mirada, una mica d’estupefacció, dels meus estudiants que també són nostres.

No votes a Vox, eh, profe. Arriba España. Y a mi madre le he dicho que cambie el móbil para que el tutor no la vuelva a llamar y se ha cambiao la tarjeta.

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament. No ensenyes les esquerdes del discurs i adoctrina.

Les coses que sé i que vull dir-los té a veure amb l’aigua dels peixos jóvens que naden sense saber què és l’aigua i la mirada atenta que descobreix que si això no és un moment bonic, no sabem què més podria ser, i les paraules majúscules, importants, entre hòmens, dones, plantes i animals, i el temps entre els moments lletjos, els moments que poden ser llargs, preuats, quan el cel es descús i de sobte és vermellós o quan encetes un camí entre cireretes d’arboç madures.

Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.

Figures, pedres i oliveres

1

Els ensenya una màscara africana i els demana que, basant-se en les formes, en facen una reversible dins de l’òval dibuixat al full. Els ulls han de semblar, una vegada girat el paper, la boca. El nas ha de ser doble, sense ser-ne dos. A dalt del full tenen una cara reversible d’un home amb bigot. Sembla un cosac.

Hi ha poques coses reversibles.

2

Les oliveres tenen les fulles platejades. Un verd grisenc a sota, al revers. Les olives negres entre el verd fullós i trencat pengen de les branques. Semblen prunes, de tan grosses. La polpa blanca queda aixafada a vegades, sense manera de recuperar-la. Hi ha poques coses recuperables.

3

He caminat pel terme amb dues pedretes incrustades a la sola. No me les he tretes. Se’m clavaren ahir, mentre collíem olives a la terra seca i transformada. Primer secà, després horta de taronjars, ara una altra vegada, com un bonic final per a la història del meu avi, un secà de troncs durs i verds espigats i llancívols. Les he dutes, les pedres, tot el dia i a cada pas recordava que no hi ha coses reversibles ni recuperables. No, no ho recordava, això ja ho sabia. Les he dutes i m’aconhortava: duc un tros de terra i estic menys sola.

Faig el camí de tornada en tren, les sabatilles estan dins una bossa a la maleta: tenen les pedretes dins, com un tresor.

Setembre, un inici

Abans

La biblioteca ha anat buidant-se i el silenci ha tornat a les coses. He esperat fins que algú ha apagat les llums de la sala i he marxat. Les pàgines d’algun llibre encara mantenien el tacte del dit que ha resseguit les paraules. Demà tornaran els ulls als llibres i les petjades de la pell al full.

Després

M’han recordat que ells també estan nerviosos i ansiosos: tot torna a començar. Avui a la ràdio deien que han estat vuitanta-tres dies de vacances. Vuitanta-tres, els dic, gaudiu-los. Quan faig veure que és pitjor treballar, em responen sempre amb el mateix: però almenys cobres. Aquests encara no s’atreveixen a contestar-me que té igual com faça la meua feina (si els faig callar o no), que jo cobraré igualment. No és cert això que dic perquè per a uns quants, o per a molts, aquests anys d’institut no seran bonics. Ni els agrada estudiar, o ni s’hi pensen estudiant, i són massa fràgils encara. Massa fràgils, ho hem de recordar enmig d’aquesta energia que interpel·la i que no cap en una aula. Et trobes però, amb els bons estudiants, la bona estudiant: si he tret en tot notables i excel·lents, com responc a la pregunta en quines matèries he tret bona nota? Han acceptat les regles del joc i s’hi aboquen. Hi ha qui els agrada. Hi ha qui et somriu, qui entén què fas allí. Hi ha qui no sap a on treballa son pare ni cap telèfon. Hi ha qui tenia els ulls plorosos perquè les amigues estaven a un altre grup. Primer dia, tot torna a començar. Mai he estat a favor de les primeres impressions.