Bars

En un món perfecte, el fet que ell se’n vaja (un ell que és un ell per a una altra), no significaria res més que una nota a penes llegible a l’agenda. Després, en vindrien altres, com sempre. Per això, aquest matí, en el món perfecte en què ell (un altre) parla i jo conteste, o jo pregunte i ell contesta, perquè és un ell que llig durant el trajecte entre Diagonal i Catalunya un llibre sobre el sistema vascular de les plantes, hem quedat per fer-nos una cervesa després de treballar (i tornaré a casa una mica coixa i una mica marejada, donant tombs, carrer Escorial, i cap a més amunt, línia groga o línia verda). Però un altre ell, un amic, em diu que algú deu haver posat un ell llegint un llibre sobre el sistema vascular de les plantes per veure, estudiar o gravar, la meua reacció. Al metro ningú llig sobre el sistema vascular de les plantes. És possible que també fora un llibre d’un il·luminat: algú que llig sobre la comunicació silenciosa de les plantes. En realitat, el llibre mentiria. Tot fa soroll: el curs de la saba, el batec del cor, el bombeig de l’artèria. Per això el silenci és una mentida. Però aquest ell interessat per la botànica, o més bé, per la fisiologia vegetal, llegia de peu, recolzat en la barana. Qui llig de peu, recolzat una mica de gaidó, si no és perquè els altres somien en un món perfecte? La gavardina era negra i li arribava als turmells. Duia barbeta de món perfecte, i per sort, va baixar en una parada que no era la meua.

Per això aquesta nit, després d’haver-me empassat els pésols amb quinoa i un té de camamilla, he baixat al carrer, m’he posat bé la bufanda al voltant del coll, i he enfilat cap al bar de la plaça que queda més lluny de casa. M’he assegut sola al tamboret just davant de la barra, he demanat mig entrepà i una cervesa torrada i amarga i he agafat el diari. Des del món perfecte, no venien hòmens per mirar-me; jo, amb el got fred de cervesa, els observava.

Hay que ir a los bares, señora.

Agafa-la

Me n’adone uns minuts després d’asseure’m perquè vaig caminant amb els ulls clavats a la pantalla i el dit surant pel teclat, que he d’esperar més de quinze minuts perquè passe el metro. Primer ve el metro del port, que es dirigeix just a l’altra banda de la ciutat, i encara que algun dia m’haguera agradat agafar-lo i passejar per les drassanes reconvertides, sempre que llig el panell de lletres lluentes que diuen «Marítim», em ve un neguit que em puja per les cames fins a la boca i em dibuixa una ganyota. Així que mire el mòbil, i no els meus peus ni el panell, i m’assec sense veure el banc de marbre. Només amb el rabet de l’ull vigile de no posar el cul damunt d’algú. I amb la cua de l’ull només, no puc dir amb seguretat que la trompa hi era abans que jo arribara.

És just quan alce la vista cap a la pantalla penjada del sostre on els minuts ballen perquè els metros arriben sempre a hora, que note que hi ha alguna cosa. És la mateixa sensació que fa que tombem el cap perquè ens pesen els ulls d’algú altre damunt el bescoll. Alguns en diuen intuïció, d’això, però jo crec que és pel rabet de l’ull. Així, amb la sensació d’unes pupil·les apegades al meu cap, em gire i veig la trompa a la vora del banc: una trompa vella, gastada, amb un fil de llana rosa. Que no és un fil com aquells, però de sobte em ve a la ment els quadres de punt de creu i les mans de ma mare, que de seguida deixà l’afició i quatre o cinc quadres de flors inacabats al fons de l’armari. La trompa és blava i té al voltant un tros de cartó amb dibuixos, com si hagueren volgut decorar-la apegant-l’hi amb cel·lo.

Si hi ha una trompa, ha d’haver-hi un xiquet i alce la vista. Però no hi ha cap xiquet, sinó una dona d’uns seixanta anys que em mira, que ja em mirava abans, perquè els ulls que m’havien caigut al clatell eren els seus, i em somriu. Li somric, i torne a posar els ulls damunt la trompa i no sé per què de seguida torne a mirar la dona, i la trompa blava amb un cordill de llana, i aleshores, ella encara amb el somriure a la cara, em diu que l’agafe, «Cógela, cógela». Ho diu fluixet i no massa clar. Somric una altra vegada, aquest cop amb el somriure de no saber què respondre, quan la situació és estranya però amable. La dona no mou ni un múscul, ni el dels ulls: encara em mira i em somriu. «Es suya?». Perquè juraria que abans no hi era, la trompa, però això no li ho dic. Que potser la dona va regalant trompes a les estacions de metro a dones enganxades a pantalles. Que jo diria que no hi era, eixe fil de llana rosa, perquè l’haguera pispat just abans d’asseure’m. Potser la dona vol desfer-se’n de la trompa, un record difícil que vol esborrar, i no trau cap força del cor per obrir el contenidor i llançar-hi el record amb les bosses de fem, plenes de cucs blancs i aixafats, peles ennegrides de verdura i ossos rosegats de pollastre. Les trompes són fetes per ballar, deu pensar. «Es suya?». Diria que no m’escolta, que només és ullls. Si respon, no l’entenc, només veig com continua plantada mentre m’acoste al metro.

Qué bien

Gira el cap i l’esquena per apropar-se a mi, i em diu, ai perdona pero solo quería ver el título del libro. Li ensenye la portada i llig: Tria personal, Pere Calders. Obri més els ulls rere les ulleres de metall, i exclama, oh, en valenciano, que estudias valencià?. Amb cara de no entendre massa bé de què va la cosa, i que són les vuit del matí i l’autobús va ple, negue amb el cap. Torna al seu kindle, jo mire la televisió del bus amb el llibre damunt de les cuixes. Ui, perdona, diu una altra vegada, però qué estudias alguna cosa? Es que es tan raro ver a alguién leer en valenciano, y a Calders, sobretodo aquí en Valencia. De sobte, tinc al cap la imatge d’un gall indi i algú que el mira fixament. Després, la d’una morsa amorrada al vidre. Jo sóc la morsa, clar. Li dic que no, que no estudie res, que llig en valencià i afegisc, mentisc més bé, que quasi sempre llig en valencià. Oh, qué bien, cuánto me alegro. I tu què lliges, li pregunte. Oh, nada, una trilogía… és que jo sóc catalana, saps, professora d’institut, de valencià, qué bien, qué bien, me alegro.

 

Peus

Era com si de sobte, les mateixes sabates que havia usat els anys anteriors, a l’estiu, de sobte em vingueren xicotetes. Però només la sabata d’un peu, la del dret. El peu de la cama que té més força i la cama que és més curta, perquè com moltíssima gent, tinc una cama més llarga que l’altra i per això també, duc unes plantilles que damunt de les sabates que em corregeixen la postura i maquillen el desalineament. Dues cames que semblen que comencen i acaben a la mateixa altura. Tanmateix, el peu dret, d’un dia per altre, no cabia a la sabata, vaig pensar en un galindó que naixia, i que, per tant, en aquells processos en què el cos està en trànsit, cap a un altre estat, redreçant estructures que es mouen, surava el dolor.

Només era el peu dret, que hi bategava sota la pell de les sabata. Vaig llevar-me el calcetí, i acostant-me el peu a prop dels ulls, en una torsió incòmoda i una miqueta ridícula, mentre el meu marit m’observava de reüll —al televisor hi feien una sèrie sobre detectius i morts rocambolesques— vaig mirar i no vaig veure res, cap bony, cap indici que en el lloc on semblava que bategava tot un cor secundari, un exèrcit de cèl·lules dividint-se, no s’hi distingia res de diferent, res de nou. El peu dret era com el peu esquerre, i això em deixava sense explicació per al dolor. No havia notat abans, mentre anava asseguda a l’autobús, que la sabata em venia menuda i que l’os, el metatarsià, volia eixir-se’n dels cosits al cuir? No havia patit una carrera de mig minut, per arribar a hora a la feina, com si fora la final d’una marató i la planta del peu s’esmicolava, trossets que ocupaven tota la sabata i que la podien haver esquinçat?

Mirava el peu, el remirava, i una pell rosada, sana, era només la resposta. Aleshores, vaig acostar el peu al meu marit, per si era jo, que ja era incapaç de fer-me’n càrrec del cos. Mira’l, li vaig dir, i va llançar un bufit quasi imperceptible, i tot mirant, ara de reüll la televisió, va fer una ullada ràpida al peu dret, el costat esquerre del peu dret, allà on està el dit gros, i tot seguit, mirant-me de fit a fit, es quedà en silenci. No tinc res, li vaig preguntar —a la sèrie, acabaven de trobar un cadàver trossejat a una nevera— i després de veure com queien els trossos, aquells mateixos trossos que jo havia imaginat esmicolats dins d’una sabata, de la nevera, respongué que no veia res d’estrany, al meu peu.

L’endemà posí els dos peus en terra abans de posar-me les botes, i el contacte fred em féu estremir-me, però cap punxada. Preparí el cafè, fiu el llit, vaig arreglar els sofàs de la nit anterior, deixí posada la rentadora per quan Jaume s’alçara, tot això, descalça. Sonaren les nou i amb moviments ràpids em posí les botes, igual que quan ens llevem una bena o esparadrap, convé que ho fem ràpid —si breu, dues vegades menys dolorós—. Cap plany. Alcí les puntes dels peus perquè tocaren el tacte una mica dur del cuir tractat i vaig enfilar cap a la porta.

A l’escala van sonar els meus passos forts i decidits, semblava que el peu se m’havia redreçat només en unes hores, i no em creixia cap os extra. Alleugerida, el trajecte fins l’oficina em resultava curt i feliç. Plovia una miqueta, i a poc a poc, eixe miqueta se’m feu molesta, com si cada gota pesara més, com si cada gota foren milers de gotes que hi creixien, de dintre, i em colpejaven els peus. Tornava el que estrenyia. Descordí les botes i abans de llevar-me del tot el calcetí, vaig mirar el peu dret, el costat esquerre del peu dret. No hi havia res d’estrany, de nou. En canvi, ara eren les gotes, les que rebotant contra el dit gros, em feien tremolar. Quina classe de galindó era aquest? Apareixia i desapareixia i era massa sensible com per oblidar-ho. Proví sense sabates, descalça, el fred del ciment i la mateixa humitat que abans em tornava boja, eliminaren tota sensació anormal. Només era el peu dret contra l’asfalt, alçant-se i estenent-se. Tot semblava en ordre. Els músculs funcionaven i els ossos continuaven al lloc. Llancí les sabates a la paperera, només em calia comprar-me’n unes altres.

Un món civilitzat

Recorde, a vegades, el que em van contar de la novel·la Les benignes, d’aquell que guanyà el Goncourt fa uns anys. Recorde l’episodi quan tinc unes ganes boges de cridar, però no com la metgessa li va dir a la meua àvia, quan cuidava a sa mare, la meua besàvia, rere les cortines per mossegar-se la llengua i que no la sentiren. Un crit si no és un crit perquè se senta, no sé per a què pot servir. I les ganes boges de cridar són la majoria de vegades ganes boges de pegar. Pegar fins que te faça mal la mà o fins que se t’acaben cremant les cordes vocals, i això no deu ser fàcil. La ràbia ha de conduir-se d’alguna manera perquè ens siga profitosa, i per això, també obrim un blog i tot això que fem els desfaenats.

No sabré dir-ne els detalls, de la història que em contà de la novel·la, però sí el fet: un oficial, o tinent, deixem-ho en què era un militar, imagine que un dels protagonistes, va pujar de matinada al pis de dalt perquè aquests no paraven de fer soroll, o estaven arrossegant mobles o matant algú, o hi havia una festa enmig de la guerra, i una festa enmig de la guerra ha de ser pareguda a una festa quan saps que moriràs prompte. Va pujar les escales tranquil, tocà el timbre i esperà. Quan l’home va obrir la porta l’esperava un tinent vestit d’uniforme -d’açò no n’estic segura, però improvisem- apuntant-li amb el canó de la pistola. Per favor, digué molt educadament, podrien fer menys soroll? I així com ho va dir, va tornar al seu pis mentre deixava a l’home espantat encara al llindar de la porta. Van deixar de fer soroll.

La combinació eficaç d’educació i pragmatisme.