Figures, pedres i oliveres

1

Els ensenya una màscara africana i els demana que, basant-se en les formes, en facen una reversible dins de l’òval dibuixat al full. Els ulls han de semblar, una vegada girat el paper, la boca. El nas ha de ser doble, sense ser-ne dos. A dalt del full tenen una cara reversible d’un home amb bigot. Sembla un cosac.

Hi ha poques coses reversibles.

2

Les oliveres tenen les fulles platejades. Un verd grisenc a sota, al revers. Les olives negres entre el verd fullós i trencat pengen de les branques. Semblen prunes, de tan grosses. La polpa blanca queda aixafada a vegades, sense manera de recuperar-la. Hi ha poques coses recuperables.

3

He caminat pel terme amb dues pedretes incrustades a la sola. No me les he tretes. Se’m clavaren ahir, mentre collíem olives a la terra seca i transformada. Primer secà, després horta de taronjars, ara una altra vegada, com un bonic final per a la història del meu avi, un secà de troncs durs i verds espigats i llancívols. Les he dutes, les pedres, tot el dia i a cada pas recordava que no hi ha coses reversibles ni recuperables. No, no ho recordava, això ja ho sabia. Les he dutes i m’aconhortava: duc un tros de terra i estic menys sola.

Faig el camí de tornada en tren, les sabatilles estan dins una bossa a la maleta: tenen les pedretes dins, com un tresor.

El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

València (Diari 2019)

Acoste el got amb vermut a ma mare, és el senyal per brindar. Ens mirem als ulls i ella diu, com sempre, salut. Jo ho repetisc, com sempre. Hi ha un fantasma. Si això no és bonic, dic, ja no sé què és. Als camps sulfaten perquè ve pluja. També sulfatava el veí dels meus avis, el diumenge, quan el sol semblava badar més que les pedres: els somnis o la vida. No passa cap diumenge en què ells, els meus iaios, parlen de la mentida de la vida. Dinem amb vi. La meua àvia es mareja pel vi negre. Com mon pare, jo em vaig posant a poc a poc vi. Tot a fragments, en trossos o quantitats petites. Em sembla que està més bo, el got amb un dit de vi negre o el tros petit de coca en llanda amb plàtan. Està més bo perquè pots repetir. El diumenge no brindàrem, la vida és una mentida. Els camps estan en diagonal, el monestir retalla un horitzó lleig i el fa més bell, com si tinguera alguna cosa per contar (la història, la presó, la guerra). No hi haurà un altre paisatge en què em relacione d’una manera tan complexa, aquest és el meu, i em dol una mica (millor un de més bell, de més genuí). Hi ha molta llum, una llum blanca i enlluernadora, i el cor se n’alegra. Sempre que torne m’imagine que seré més feliç.

La bufanda (o els solcs)

Encara ho faig. La memòria significa solc, el solc fa memòria. I coses que no vols recordar… Però això sí. Mon pare al replà de casa, posant-me bé la bufanda. La desplegava i l’enrotllava, ben estirada, al voltant del coll. Enganxava els extrems i els entaforava dins de l’abric. No podia entrar l’aire fred del desembre. Aleshores pensava que cap xica de la meua edat duia la bufanda tan ben col·locada, havia de caure fora de l’abric, de manera descurada, casual, el fred no importava, el fred vindria després.

Em mire a l’espill i deixe la bufanda sempre amb les vores desiguals, penjant fora de l’abric.

Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

Tu muslo contra la piedra

Les algues marines. Verdes, vermelles. La pell translúcida de les algues apegades a la pell de la roca. Com eixe poema: tu muslo en contraste con la piedra. O contra la piedra. Jo baixava a la platja de ben matí, embarassada, em masturbava amb el so de les ones. L’aigua i les meues cuixes. Després tornava i m’allargava al costat del meu marit. La idea de l’amor era la idea de l’illa, la mar o les ones. No ho vaig saber ni ho he sabut del cert. Què era el més important? Si no era ell, el cos que em projectava l’ombra de la panxa, no m’importava gaire. La idea de l’amor no era un cos d’home.

 

Jo com qualsevol que ha viscut d’un record, m’he fet la idea de l’amor amb el teu cos, i he fet una idea sobre la idea de l’amor, i encara que siga sospirant per una cosa poc certa, i en contrast amb els altres cossos, faig puzzles i triangles, i vèrtexs i vòrtexs, sense la calma de les onades que es repeteixen. Oh, els records com fan la seua funció: ens allunyen. I baixe un dissabte amb tren a Montgat, i sola, decidisc si dreta o esquerra, si la cala menuda o la cala amb el socorrista, si l’ombra minsa d’unes roques, o el parapet entre para-sòls multicolors, i m’estire i somie algues marines i la pell translúcida de nous cossos.

Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.