Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Anuncis

Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.

Ciutats i nines

1

Totes les entrades a les ciutats són lletges. Polígons, benzineres, cartells amb publicitat, fàbriques, aparcaments, bidons. L’entrada a Benidorm també ho és. La ciutat que crea més ombres allargades de tot el país. Ombres que arriben a l’autopista. La casa es troba en una urbanització dels afores, a sota del parc temàtic, davant del Benidorm Palace. Hi ha fileres de cadires motoritzades. Alguns estrangers blanquinosos també van en bicicleta. L’hotel encén el flamenc de la façana, un flamenc rosa i verd, a les sis. Parpelleja. Un home vestit de pallasso anuncia el circ i fa sonar una campana. Podria ser estiu. Podria acostar-me a la cala i em trobaria, un altre cop, amb el cos estirat a la sorra i la calor allargada de l’estiu fins als peus. Deixem els abrics a la perxa i ja no els tocarem fins que no tornem a casa. La ciutat amaga la calor de l’estiu a l’asfalt.

2

Elles creixeran ací. Van a una escola religiosa. Quan arribe, corren cap a mi. M’estiren el coll de la samarreta i diu, la més gran, de set anys: aún es princesa. Aún es princesa. Recorde que ja m’ho va dir a l’estiu. Quan el cos estirat, el cor a l’ombra, i l’avorriment que s’allargava com les ombres dels edificis més alts. Era per algun penjoll que portava? Cap arracada? Avui, als afores d’una altra ciutat igual de trista, on jo he crescut, ho he recordat. Princesa perquè se’m noten les clavícules sota la pell.

3

Quieres ver cómo llora?

Però tu em digueres que ja no volies fills, que ara només volies gossos.

Llora y tiene los ojos de cristal. y mira la ropa. Esto está roto pero lo tengo que coser. Voy a cambiarlo que se ha meado.

—I el de Mar?

Ella lo tiene allí tirado, no sabe cuidarlo. Para qué tiene hijos si no los cuida.

Males herbes

Algú ha llençat un globus amb pintura al senyal on posa «servei». Normalment és pintura blava. La carretera era recta i ara, uns quinze anys després, té rodones i escultures o palmeres que no han mort amb el becut. Les taques blaves contra col·legi, servei, o València. La carretera travessa pobles i camps. Cebes, xufes, cap taronger. Alguns caquis. La carretera també travessa vies de tren, passa al costat de fàbriques, xemeneies. Tendes enormes de mobles. Polígons i el centre psiquiàtric. L’antiga Casera, una ermita, i una caserna abandonada. Hi ha llocs on has de créixer en contra (com contra l’Art): en suport i contrast. No havia pensat mai el progrés com el que és: un camí indefugible cap a la lletjor. Hi ha mitja hectàrea amb voreres i fanals que il·luminen males herbes.

Serendipity

Que al costat s’assega un home d’uns seixanta anys, sevillà, i no el xic que he vist a la cua, de trenta i escaig, mentre fumava i jo arrossegava una maleta sempre plena i mai complerta. Que l’home que llig una revista sobre història, amb la portada que ensenya un Napoleó derrotat, no haja anat a parar amb la dona de l’altra filera, amb qui, quan arribe, parlen de l’oratge o de Sevilla, o d’alguna cosa que no puc recordar, i que algú que viu a Sants, per dir un barri qualsevol, el meu barri, no haja vingut al 9D, que no tinga al bitllet el 9D, cotxe 5, sinó 9D cotxe sis, i ara estiga demanant disculpes a una noia d’uns vint anys a qui ha pegat, sense voler, mentre deixava el paraigua al terra. Que a la tornada tinga una dona gran amb una rèplica que s’ha assegut al front, ai, mare, que ens ha tocat seients separats, que dorm mentre la seua rèplica dorm i que duen un embalum enorme, que no cap en cap lloc i que aguanta, la rèplica, durant tot el trajecte de Castelló a Barcelona, i que no tinga un home morè, de cabell llarg, que tot just ha entrat al vagó abans que jo i que m’ha ajudat a pujar la maleta, plena, pesada, a la lleixa i que s’ha assegut, més bé, estirat, al costat d’una rèplica del senyor sevillà del viatge d’anada, però que aquest cop, llig una revista de divulgació científica. Que mentre esperava que la rentadora acabara la feina, mitja hora de voltes i mitja hora de l’esquena recolzada al vidre, no haja aparegut cap indi borratxo, cap indi amb bona conversa que s’enamore bojament de mi i que jo, encara que l’estime, al cap d’uns anys no viatge amb ell sinó que torne a la Universitat, o a València. Que els llibres menteixen, els vells menteixen.

Mart

—Però, que no hi ha feina, a València, eh, eh, no hi ha feina?

—Poca.

—Però què hi ha, allí, la riquesa és aquí i al País Basc, allí, què, que no hi ha treball?

—No massa.

—Allà tens la teua família, aquí et portaran d’un lloc a un altre, un lloc a un altre, ho has de saber… la fruita, allí hi ha, d’alimentació… a la fruita, triant fruita, jo abans em quedava allà, amb la família, aquí…

—Però si treballen per no res…

—Quant, a quant cobren l’hora? Ho has de saber, aquí… Jo abans treballava triant fruita que venia aquí, lluny de la família. Dius que hi ha poca feina, a València?

 

 

Vertical

Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.

Sylvia Plath

Un lluminós matí de març, després de l’esclat i l’oblit de l’hivern a València. A l’albereda, amb el tràfec dels cotxes, l’espera dels autobusos es fa llarga i monòtona: has de fugir cap als arbres, les palmeres, els emparrats i les capçades grosses de les figueres. De les figueres plantades a la ciutat, potser la més famosa és Ficus macrophylla, al parterre, que data de mitjans del segle dèneu, i que va sobreviure a la riuada del cinquanta-set. D’aquesta espècie de Ficus, i d’altres, no mediterrànies, el més interessant són les arrels aèries. Des de les branques, l’arbre llença, com una àncora a l’aire, una branca especial que creix cap a la terra, com les arrels, contra la llum. Una vegada a terra, li farà de suport. Aquestes arrels també s’anomenen fulcres, encara que aquest nom sol denominar només les arrels típiques dels manglars. Una arrel vertical que vol ser horitzontal.

Al Festival de Literatura Amplificada de Barcelona, el Kosmopolis, van vindre dos científics a parlar d’arbres i arrels: Hope Jahren i Stefano Mancuso. Els dos parlaren del moviment de les plantes, de la intel·ligència d’aquests éssers vius, i els dos es meravellaven davant dels timelapse que mostraven tiges i fulles que dansaven. Nosaltres també.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra.

La major part d’un arbre està soterrada. Només veiem del quaranta al seixanta per cent del bosc, va dir Hope Jahren, el més interessant és sota terra. Un estudiat balanç entre la llum, la humitat i la temperatura marca els ritmes. Les llavors esperen, les arrels xuclen minerals. De tant en tant, un esdeveniment especial: l’arrel a l’aire que busca la terra.

L’arbre s’estén en horitzontal. Allarga els àpexs de les arrels, forada la terra, consumeix oxigen. Contra la llum. Nosaltres, però, només veiem el món vertical, el que es troba a l’aire.

Sóc vertical, deia Sylvia Plath, però voldria ser horitzontal.

Stefano Mancuso va explicar què significa ser horitzontal. Mentre la majoria d’animals, va dir, segueixen la verticalitat, les plantes no. La verticalitat entesa segons un ordre jeràrquic: el cervell que mana sobre la resta d’òrgans, els òrgans que executen les ordres. Les plantes funcionen en xarxa, i si s’elimina un noranta per cent de les arrels, la planta encara continua funcionant. Com Internet, diu. Les plantes no tenen òrgans com els animals: podem imaginar una planta al camp, batuda pel vent, que perdera, per exemple, un òrgan? L’especialització és una aposta que ens fa més eficaços però també més fràgils. Un òrgan és un punt dèbil. Per això, les plantes sobreviuen.

Mai no sabrem què és ser un arbre, un ésser horitzontal, encara que voldríem saber-ho. Els animals no resolen els problemes, enuncià Mancuso, sinó que els eviten. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Si la teua estratègia, conclogué Hope Jahren, és quedar-te dempeus, fixe, i tolerar el que siga, has de tindre sistemes de comunicació sofisticats. Cada dia, confessà, em sorprén menys aquests tipus de descobriments.

Les plantes són horitzontals i envien molècules a l’aire, gasos, compostos químics que travessen arrels. Paraules i xarxes.

Comparat amb mi, diu Sylvia Plath, un arbre és immortal.

Les arrels segueixen el seu camí.

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.