Una dona parla de la seua vida

Camine, sempre camine, i pels camins fins a ma casa sempre bufa el vent. Sants és obert, amb els descampats que perfilen perímetres, les fàbriques reciclades, perquè els límits de la ciutat sempre són oberts, la transició, sense límit. Com venim d’un poble apegat a la ciutat, límit també, amb mitja identitat, l’altra mitja ens la podem inventar. Créixer en llocs lletjos, descampats nitrificats, tanques, carreteres per on passaven els camions de porcs (pensava, de menuda, que anaven a l’escorxador?) obliga a crear-se espais bonics. La bellesa entesa com un espai segur, on créixer. Créixer en contra del paisatge. València era un perfil de finques velles només salvat per un antic monestir. A sota, els cables del metro, a dalt, les antenes. Camine, sempre camine: si vaig a un punt de la mateixa ciutat, com puc agafar el metro? Camine, encara que tarde una hora, de Sants a Gràcia, de Gràcia al CCCB, de les drassanes a la plaça Osca. Com podria no caminar?

Pels camins llargs sempre bufa el vent.

 

 

La innocència sense xarxa

Vist en perspectiva, o siga, com quan puges a l’escala i mires el terra del pis brut i els prestatges de dalt, que fa un any que la propietària del pis no neteja, els que duguem uns anys a la xarxa social més pretesament intel·lectual que hi ha, hem vist com les persones que seguíem s’han convertit en polítics professionals pel canvi, han trobat feina en el món cultural, han saltat a les ràdios catalanes, els han donat un espai a una secció, clar que sí, cultural, han començat a escriure i guanyar premis, clar que sí, literaris, han saltat a les tertúlies polítiques i han esdevingut assessors, clar que sí, del canvi.

S’han ajuntat per interessos i han constituït capelles i colles. Es feien propaganda. Nosaltres també, però sense prendre’ns seriosament.

No es tornarà a repetir (la innocència, dic).

Negació, ira, negociació, depressió, acceptació

Acceptació

[s.XV; del ll. acceptatio, –ōnis, íd.]

f. Acció d’acceptar. L’acceptació d’un honor. L’acceptació d’unes condicions. Tenir, una moda, molta acceptació

ac_cep_ta_ci_ó

Sé que perdré alguna cosa al tren o al metro, ho sé. De la mateixa manera que haguí de tornar al centre perquè havia oblidat el mòbil (vaig estar mitja hora buscant-lo a la bossa, deu minuts asseguda al seient del ferrocarril, deu minuts asseguda al banc del parc, deu minuts de tornada, mentre repassava mentalment els moviments que havia fet), de la mateixa manera sé que quan m’alce un dia, una mica perduda com sempre, abans de girar cap a la dreta primer i després a l’esquerra buscant el cartell de sortida, hauré deixat, entre els dos seients, el mòbil, o les claus, o la tarja. També és possible que em deixe el diari, una llibreta amb tapes que imiten el cuir, negres, emplenada només fins a la meitat i que només em fa sentir orgullosa pel preu.

Fa anys vaig deixar fulls escrits a una llibreria a París perquè volia que algú em llegira, que en aquella època significava que algú em salvara. També vaig llençar a les escombraries els diaris dels dotze als setze, uns quants poemes que parlaven de cireres, del que és vermell fosc, i d’un xic a qui poc després se li moriria el pare. Ara hi ha poques coses que abandonaria i per això, encara que parega un desastre, Bishop, ho és.

De camí a la feina, i de tornada a casa, una casa que ocupe temporalment, desorientada pels angles que formen els carrers, la gent de ciutat i els cotxes i les bicicletes, percep amb claredat el dia que hauré d’anar a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat, o del metro o del tren, per buscar el que hauré perdut. El dia amb què començàvem aquest any, de matinada, vaig oblidar les claus al seient del darrere del taxi. Vam córrer per trobar el taxista i les claus, vam telefonar les companyies de taxis, vaig preguntar altres taxistes sobre els oblits d’altra gent. El resultat fou una caixa de plàstic plena de claus de cotxe i de cases i un policia que em va mirar sense cap mena de confiança. Sota quina caixa s’amagarà la meua antiga clau i a quina anirà a parar la nova?

Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies —després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si perquè t’ajuden cal que tingues un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa— hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10.

Manual per acabar una història

El conte hauria de començar de per què jo necessitava, com el cos necessita respirar per mantindre’s viu, comprar-me un llibre. No, no un llibre qualsevol: només volia el Manual de dones per fer feina, de Lucia Berlin. Un moment abans havia llançat al fem una bossa de cartes (cartes rebudes des dels vint-i-un anys fins als trenta-dos, cartes apassionades i d’altres que eren a penes una nota que surava damunt l’amistat, per no ofegar-nos), quatre caixes de fusta, i no havia llançat, i això també era important, havia decidit no llançar, cinc quadres. Els quadres sempre són dels pintors. Però el conte no tracta dels rampells per acabar una història, les maneres de posar punt final, sinó, i una altra vegada, dels símbols.

Perquè jo vaig oblidar el codi de la targeta, i abans del tercer cop i que la targeta es bloquejara, engolida per la mà de la verità, el datàfon, la dependenta em va oferir fraccionar el pagament. M’agrada pensar que em va veure tan desesperada per comprar el llibre que no li importà que el banc li cobrara dues vegades. Que hi ha coses necessàries, com respirar, i si veus un client a punt de defallir, amb els pulmons entollats, l’has d’ajudar a sortir-se’n. El que la literatura uneix que no ho separen les quotes i els pagaments.

Vaig inspirar, el diafragma es va recol·locar, i ja amb el pit unflat, i la panxa desengrapada, guardí el tresor, o siga el Manual, a la motxilla. El camí fins a casa, asseguda vora la finestra al bus, va ser un repàs mental del tot el que havia passat i tot el que havia dit. La repetició del llaç per aconseguir el desenllaç. O de com el desenllaç de qualsevol conte tarda el que tarden les paraules a oblidar-se (el punt final no ho és mai, de punt final, com no hi ha finals encertats). No vaig obrir la bossa de paper on la dependenta havia amagat el llibre. L’agafava emocionada, jo, prement-lo una mica amb els braços damunt de les cuixes i el pit. Encara era estiu, portava una falda blava, de tela gruixuda, i un jersei de mànega curta amb un escot al darrere que dibuixava una creu sobre els omòplats.

Quan vaig arribar a casa, vaig obrir la bossa. Vaig posar el llibre damunt la taula del menjador. Al costat esquerre de la portada hi havia un tall. El mateix tipus de tall de les tisores o el cúter quan has d’obrir la caixa que ha enviat l’editorial o el distribuïdor. Un de net, fet amb destresa. No puc tornar-lo, el llibre, perquè significaria que aquell dia no em vaig salvar. O dit d’una altra manera, em trobaria un altre cop sense símbol per acabar una història, llançant records al fem, un migdia que repetiria milers de vegades perquè els records tornarien sempre.

Els plànols

El professor havia demanat un exercici per fer a casa, vaig estar tot el cap de setmana asseguda a la taula, mirant i dibuixant una cafetera. Vaig muntar la cafetera, com quasi tots els altres alumnes. Quan vam tornar el dilluns, tots carregats amb dos fulls enrotllats de mida DIN A2, el professor els va mirar mentre passejava entre les taules. Només u, va dir, només u ha dibuixat les peces soltes de la cafetera, n’ha fet una sèrie, les ha ajuntat i muntat de diverses maneres. Les coses s’han d’estudiar, buidar, observar, marcar-ne els límits. No era un exercici, era una trampa.

Érem xics i xiques entre dèsset i díhuit anys a l’any dos mil tres. Havíem triat estudiar arquitectura. Hi havia una història d’un arquitecte, un home gros amb barba, amb aspecte bondadós, que havia dissenyat un edifici que caigué. No va morir ningú, només ferits. Ara construïa el cementeri de Venècia, millor dit, el rehabilitava. No queia, s’enfonsava sota les aigües de la llacuna Veneta, a l’Adriàtic. Duia la marca d’arquitecte que ha fallat els càlculs, somreia una mica i deia que de qualsevol cosa podia u recuperar-se, també d’un edifici en runes. Qui comença una carrera per l’emoció d’una història de fracàs? Conservava, l’home, els plànols amb les errades?

El campus era dels més nous de la ciutat, amb gespa, escultures davant de fonts, passejos sota tipuanes, i una grapat de restaurants de tot tipus. Hi havia una piscina olímpica, també, que no mai vaig xafar. Si els estudiants d’arquitectura haguérem girat a l’esquerra i continuat per la senda que passava sota l’edifici del secretariat, hauríem vist els altres alumnes, els del cabell llarg i pipades de maria a les huit del matí. Deien, això ens ho deien a nosaltres, que al bar podies trobar els professors compartint cigarrets amb els alumnes. O això era a la Facultat de Filosofia, i m’ho van contar en una altra vida.

El xic que havia dibuixat l’esquelet de la cafetera italiana era un jove estirat, d’ulleres de metall (aleshores no hi havia encara la moda de l’armadura de pasta), el cabell fosc i llis, amb la clenxa  al mig. Estirat. Tu per què vols ser arquitecte? Construir finques i enriquir-me. Construir finques a l’any dos mil tres. Després de sis anys, ja amb la llicenciatura penjada a la paret, vivíem dins de la crisi econòmica, i la bombolla immobiliària havia explotat, deien. Començaren a aparéixer edificis buits, paranys hipotecaris, piràmides de rajoles, ciutats per fer i inhabitades. Hi ha fanals que no donen llum enmig de camps abandonats. Les entranyes de les coses, dibuixa-les.

Lost Paradise

Si aguaites pel balcó, pots veure el veí de la finca de davant, del tercer pis, mirant per la finestra amb cara esgotada. Ponentada. La veïna del tercer, en canvi, prejubilada, ha decidit abaixar la persiana, obrir el finestró, córrer les cortines i tombar-se. La calor passarà. Són les nou del matí i millor romandre a l’ombra, dins de casa, tot fosc. Pel pati, puja l’olor de cafè de l’home, pare de dues filles, calb i divorciat, que viu al primer. Baixarà amb l’ascensor fins al soterrani, agafarà el cotxe, posarà l’aire condicionat al màxim, la ràdio que avisa el perill de l’onada de calor i anirà a la feina. Un edifici al mig de la ciutat, pisos d’oficines amb calefacció a l’hivern i refrigeració a l’agost.

Al segon pis, algú fa una trucada. La dona de trenta-dos anys, que s’ha engreixat una mica a l’estiu, telefona a la feina. Tus, modula la veu perquè semble que està a punt de trencar-se. Faringitis, diu, febre, diu. No anirà al forn on treballa, demà serà un altre dia. Penja el telèfon, s’encén un cigarro i mira el sostre blanc fins que s’adorm. La calor fa l’aire fosforescent. La llum just abans de la turmenta és estranya, posa en relleu els perfils. Es multipliquen les dimensions. Heu vist alguna vegada la mar abans d’una tempesta d’estiu? Què passa amb l’aire quan crema?

Els xiquets encara no van a l’escola. Suats, les seues cares brillen mentre dormen, i la mare del quart pensa en les dificultats que els vindran, les esperades i les que no. Surt un moment a la terrassa per ruixar les plantes, hi troba unes abelles i s’espanta. Zumzeig de la paret blanca al tendal, de la fulla tersa de l’àloe a la cortina. Tanca la porta abans d’abocar l’aigua als geranis. Hauria de buscar l’eixam i cremar-lo.

La filla menuda del matrimoni del tercer es posa el biquini, s’empastifa la cara de crema mirant-se a l’espill de l’ascensor i s’enfila, fugint del sol, cap a la piscina del poble.

Se senten motors de cotxe, i el pas de l’autobús de línia, que té la parada just a la cantonada, al costat del parc. Al passeig entre els arbres hi ha ombra, i als bancs s’han assegut quatre o cinc vells. Caminadors amb seient i gaiatos. Una xicoteta filera de queixes i la frase repetida, la calor. L’anormalitat. Les cames amb les venes entortolligades i la picor als turmells.

En qualsevol moment podria morir algú. Una desgràcia o un assassinat. No serà fins a la nit que respirarem. I mentre tots esperem, òbric la nevera, pose la cara just davant del calaix de les verdures, olor d’api i encisam, i somie una ciutat on sempre plou, i on eixim de nit, als mateixos bars de quan érem jóvens, per caçar vampirs que estimen l’estiu i el foc.

La casa i els pàmpols

La casa estava als afores del poble. La mare encara recorda que jugava al costat de les séquies, amb el fang, i on ara, alineats, hi ha els adossats, abans hi havia camps de cebes. Quan asfaltaren el carrer, plantaren plàtans, uns plàtans que sempre han anomenat, la mare i l’àvia, l’arbre dels pàmpols. El carrer tenia el color de les fulles dels plàtans. Els pàmpols queien, amb tons grocs i grisos, i l’àvia els arreplegava. Un dia, va deixar de fer-ho. Agranava, però només llençava les fulles més enllà, a la carretera, a sota els cotxes. Tinc una foto de la casa. Negre i blanc, es veu part de l’escala que pujava a les golfes i la porta, que mig oberta, deixava el blanc a l’esquerra de la fotografia. L’he perduda, la foto, com tantes altres coses, després de morir els pares. Vaig pintar la fotografia amb pintures pastel. Blanc, gris i negre. La mare volia emmarcar-lo, el quadre, però, com sol passar amb certes coses, sense cap motiu especial, no ho féu. Hi ha més coses deixades a la vida, sense la intenció de deixar-les, que d’aconseguides: només un abandó temporal, una confiança en el temps. La planta de dalt no estava enlluïda, i la façana ensenyava una finestra tapiada, rajoles que formaven com una conca de l’ull buida.

Em feia por, pujar a dalt. Sé que l’avi dormia allà dalt. Hi havia també una escopeta de perdigons i ninos de plàstic. Mirades impossibles, caps apegats al cos, membres esguerrats. Vuit fills, molts joguets trencats. Les habitacions no tenien portes. La cortina que separava el quarto del terrat es movia sovint, el forat de la conca de l’ull tapat amb uns cartrons deixava passar el vent. Al terrat eixies per una porta menuda de fusta, de taulons. Hi havia un fil d’estendre, i solien haver coloms. Per les fenelles, entraven raigs de llum oblics i es transformaven en una onada quan obries. Ja no tenia por. Recorde uns coloms d’ales fosques, i el cable de banda a banda de la paret i ma mare, què feia, ma mare, allà dalt? Encara estàvem tots vius. En teníem consciència?

A l’avi un dia el va mossegar un gos. Caminava per l’hort, encara treballava llaurant per a d’altres. Va mossegar-lo al panxell. Temps després, va ensenyar-me alguns passos de ball. La mare havia dit com era de bo per als pasdobles i ell s’alçà de la cadira i mogué els peus en tres o quatre passes ràpides. Menut i calb, amb un somriure afable.

L’àvia sentia sorolls. Sorolls que no existien. S’havia anat quedant sorda, i els sorolls havien augmentat. Com mobles que s’arrosseguen, com màquines. Xerrics de claus i rodes. No volia col·locar-se un audiòfon. Si no haguera pogut caminar, haguera preferit estar postrada al llit que sortir amb un bastó o un cotxet de rodes. Anys al llit. Hi havia una bombeta roja damunt del televisor, clavada a la paret, que s’encenia cada vegada que tocàvem a la porta. Tot i això, repetia que no estava sorda. La bombeta donava un aire estrany a la casa, com d’aparador de tenda eròtica. A vegades la veu del televisor estava tan forta, que els veïns es queixaven a la policia, per això, li van comprar uns cascos. M’agradaria tornar a la casa, xafar les fulles seques, cruixir amb els peus el temps, i trobar-me-la així, davant del televisor, bellugant-se a l’engronsadora.

Una vegada va denunciar els veïns perquè creia que encara vivien de l’estraperlo, que comptaven amb màquines que funcionaven tota la nit a casa. Eren els anys noranta, els policies rigueren. A la matinada, durant una llarga temporada, pegava colps contra la paret mitgera, demanava que callaren. Ella mateixa havia viscut els anys de la postguerra així. M’escoltes, iaia?