Mart

—Però, que no hi ha feina, a València, eh, eh, no hi ha feina?

—Poca.

—Però què hi ha, allí, la riquesa és aquí i al País Basc, allí, què, que no hi ha treball?

—No massa.

—Allà tens la teua família, aquí et portaran d’un lloc a un altre, un lloc a un altre, ho has de saber… la fruita, allí hi ha, d’alimentació… a la fruita, triant fruita, jo abans em quedava allà, amb la família, aquí…

—Però si treballen per no res…

—Quant, a quant cobren l’hora? Ho has de saber, aquí… Jo abans treballava triant fruita que venia aquí, lluny de la família. Dius que hi ha poca feina, a València?

 

 

Vertical

Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.

Sylvia Plath

Un lluminós matí de març, després de l’esclat i l’oblit de l’hivern a València. A l’albereda, amb el tràfec dels cotxes, l’espera dels autobusos es fa llarga i monòtona: has de fugir cap als arbres, les palmeres, els emparrats i les capçades grosses de les figueres. De les figueres plantades a la ciutat, potser la més famosa és Ficus macrophylla, al parterre, que data de mitjans del segle dèneu, i que va sobreviure a la riuada del cinquanta-set. D’aquesta espècie de Ficus, i d’altres, no mediterrànies, el més interessant són les arrels aèries. Des de les branques, l’arbre llença, com una àncora a l’aire, una branca especial que creix cap a la terra, com les arrels, contra la llum. Una vegada a terra, li farà de suport. Aquestes arrels també s’anomenen fulcres, encara que aquest nom sol denominar només les arrels típiques dels manglars. Una arrel vertical que vol ser horitzontal.

Al Festival de Literatura Amplificada de Barcelona, el Kosmopolis, van vindre dos científics a parlar d’arbres i arrels: Hope Jahren i Stefano Mancuso. Els dos parlaren del moviment de les plantes, de la intel·ligència d’aquests éssers vius, i els dos es meravellaven davant dels timelapse que mostraven tiges i fulles que dansaven. Nosaltres també.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra.

La major part d’un arbre està soterrada. Només veiem del quaranta al seixanta per cent del bosc, va dir Hope Jahren, el més interessant és sota terra. Un estudiat balanç entre la llum, la humitat i la temperatura marca els ritmes. Les llavors esperen, les arrels xuclen minerals. De tant en tant, un esdeveniment especial: l’arrel a l’aire que busca la terra.

L’arbre s’estén en horitzontal. Allarga els àpexs de les arrels, forada la terra, consumeix oxigen. Contra la llum. Nosaltres, però, només veiem el món vertical, el que es troba a l’aire.

Sóc vertical, deia Sylvia Plath, però voldria ser horitzontal.

Stefano Mancuso va explicar què significa ser horitzontal. Mentre la majoria d’animals, va dir, segueixen la verticalitat, les plantes no. La verticalitat entesa segons un ordre jeràrquic: el cervell que mana sobre la resta d’òrgans, els òrgans que executen les ordres. Les plantes funcionen en xarxa, i si s’elimina un noranta per cent de les arrels, la planta encara continua funcionant. Com Internet, diu. Les plantes no tenen òrgans com els animals: podem imaginar una planta al camp, batuda pel vent, que perdera, per exemple, un òrgan? L’especialització és una aposta que ens fa més eficaços però també més fràgils. Un òrgan és un punt dèbil. Per això, les plantes sobreviuen.

Mai no sabrem què és ser un arbre, un ésser horitzontal, encara que voldríem saber-ho. Els animals no resolen els problemes, enuncià Mancuso, sinó que els eviten. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Si la teua estratègia, conclogué Hope Jahren, és quedar-te dempeus, fixe, i tolerar el que siga, has de tindre sistemes de comunicació sofisticats. Cada dia, confessà, em sorprén menys aquests tipus de descobriments.

Les plantes són horitzontals i envien molècules a l’aire, gasos, compostos químics que travessen arrels. Paraules i xarxes.

Comparat amb mi, diu Sylvia Plath, un arbre és immortal.

Les arrels segueixen el seu camí.

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

Una dona parla de la seua vida

Camine, sempre camine, i pels camins fins a ma casa sempre bufa el vent. Sants és obert, amb els descampats que perfilen perímetres, les fàbriques reciclades, perquè els límits de la ciutat sempre són oberts, la transició, sense límit. Com venim d’un poble apegat a la ciutat, límit també, amb mitja identitat, l’altra mitja ens la podem inventar. Créixer en llocs lletjos, descampats nitrificats, tanques, carreteres per on passaven els camions de porcs (pensava, de menuda, que anaven a l’escorxador?) obliga a crear-se espais bonics. La bellesa entesa com un espai segur, on créixer. Créixer en contra del paisatge. València era un perfil de finques velles només salvat per un antic monestir. A sota, els cables del metro, a dalt, les antenes. Camine, sempre camine: si vaig a un punt de la mateixa ciutat, com puc agafar el metro? Camine, encara que tarde una hora, de Sants a Gràcia, de Gràcia al CCCB, de les drassanes a la plaça Osca. Com podria no caminar?

Pels camins llargs sempre bufa el vent.

 

 

La innocència sense xarxa

Vist en perspectiva, o siga, com quan puges a l’escala i mires el terra del pis brut i els prestatges de dalt, que fa un any que la propietària del pis no neteja, els que duguem uns anys a la xarxa social més pretesament intel·lectual que hi ha, hem vist com les persones que seguíem s’han convertit en polítics professionals pel canvi, han trobat feina en el món cultural, han saltat a les ràdios catalanes, els han donat un espai a una secció, clar que sí, cultural, han començat a escriure i guanyar premis, clar que sí, literaris, han saltat a les tertúlies polítiques i han esdevingut assessors, clar que sí, del canvi.

S’han ajuntat per interessos i han constituït capelles i colles. Es feien propaganda. Nosaltres també, però sense prendre’ns seriosament.

No es tornarà a repetir (la innocència, dic).

Negació, ira, negociació, depressió, acceptació

Acceptació

[s.XV; del ll. acceptatio, –ōnis, íd.]

f. Acció d’acceptar. L’acceptació d’un honor. L’acceptació d’unes condicions. Tenir, una moda, molta acceptació

ac_cep_ta_ci_ó

Sé que perdré alguna cosa al tren o al metro, ho sé. De la mateixa manera que haguí de tornar al centre perquè havia oblidat el mòbil (vaig estar mitja hora buscant-lo a la bossa, deu minuts asseguda al seient del ferrocarril, deu minuts asseguda al banc del parc, deu minuts de tornada, mentre repassava mentalment els moviments que havia fet), de la mateixa manera sé que quan m’alce un dia, una mica perduda com sempre, abans de girar cap a la dreta primer i després a l’esquerra buscant el cartell de sortida, hauré deixat, entre els dos seients, el mòbil, o les claus, o la tarja. També és possible que em deixe el diari, una llibreta amb tapes que imiten el cuir, negres, emplenada només fins a la meitat i que només em fa sentir orgullosa pel preu.

Fa anys vaig deixar fulls escrits a una llibreria a París perquè volia que algú em llegira, que en aquella època significava que algú em salvara. També vaig llençar a les escombraries els diaris dels dotze als setze, uns quants poemes que parlaven de cireres, del que és vermell fosc, i d’un xic a qui poc després se li moriria el pare. Ara hi ha poques coses que abandonaria i per això, encara que parega un desastre, Bishop, ho és.

De camí a la feina, i de tornada a casa, una casa que ocupe temporalment, desorientada pels angles que formen els carrers, la gent de ciutat i els cotxes i les bicicletes, percep amb claredat el dia que hauré d’anar a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat, o del metro o del tren, per buscar el que hauré perdut. El dia amb què començàvem aquest any, de matinada, vaig oblidar les claus al seient del darrere del taxi. Vam córrer per trobar el taxista i les claus, vam telefonar les companyies de taxis, vaig preguntar altres taxistes sobre els oblits d’altra gent. El resultat fou una caixa de plàstic plena de claus de cotxe i de cases i un policia que em va mirar sense cap mena de confiança. Sota quina caixa s’amagarà la meua antiga clau i a quina anirà a parar la nova?

Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies —després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si perquè t’ajuden cal que tingues un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa— hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10.

Manual per acabar una història

El conte hauria de començar de per què jo necessitava, com el cos necessita respirar per mantindre’s viu, comprar-me un llibre. No, no un llibre qualsevol: només volia el Manual de dones per fer feina, de Lucia Berlin. Un moment abans havia llançat al fem una bossa de cartes (cartes rebudes des dels vint-i-un anys fins als trenta-dos, cartes apassionades i d’altres que eren a penes una nota que surava damunt l’amistat, per no ofegar-nos), quatre caixes de fusta, i no havia llançat, i això també era important, havia decidit no llançar, cinc quadres. Els quadres sempre són dels pintors. Però el conte no tracta dels rampells per acabar una història, les maneres de posar punt final, sinó, i una altra vegada, dels símbols.

Perquè jo vaig oblidar el codi de la targeta, i abans del tercer cop i que la targeta es bloquejara, engolida per la mà de la verità, el datàfon, la dependenta em va oferir fraccionar el pagament. M’agrada pensar que em va veure tan desesperada per comprar el llibre que no li importà que el banc li cobrara dues vegades. Que hi ha coses necessàries, com respirar, i si veus un client a punt de defallir, amb els pulmons entollats, l’has d’ajudar a sortir-se’n. El que la literatura uneix que no ho separen les quotes i els pagaments.

Vaig inspirar, el diafragma es va recol·locar, i ja amb el pit unflat, i la panxa desengrapada, guardí el tresor, o siga el Manual, a la motxilla. El camí fins a casa, asseguda vora la finestra al bus, va ser un repàs mental del tot el que havia passat i tot el que havia dit. La repetició del llaç per aconseguir el desenllaç. O de com el desenllaç de qualsevol conte tarda el que tarden les paraules a oblidar-se (el punt final no ho és mai, de punt final, com no hi ha finals encertats). No vaig obrir la bossa de paper on la dependenta havia amagat el llibre. L’agafava emocionada, jo, prement-lo una mica amb els braços damunt de les cuixes i el pit. Encara era estiu, portava una falda blava, de tela gruixuda, i un jersei de mànega curta amb un escot al darrere que dibuixava una creu sobre els omòplats.

Quan vaig arribar a casa, vaig obrir la bossa. Vaig posar el llibre damunt la taula del menjador. Al costat esquerre de la portada hi havia un tall. El mateix tipus de tall de les tisores o el cúter quan has d’obrir la caixa que ha enviat l’editorial o el distribuïdor. Un de net, fet amb destresa. No puc tornar-lo, el llibre, perquè significaria que aquell dia no em vaig salvar. O dit d’una altra manera, em trobaria un altre cop sense símbol per acabar una història, llançant records al fem, un migdia que repetiria milers de vegades perquè els records tornarien sempre.

Els plànols

El professor havia demanat un exercici per fer a casa, vaig estar tot el cap de setmana asseguda a la taula, mirant i dibuixant una cafetera. Vaig muntar la cafetera, com quasi tots els altres alumnes. Quan vam tornar el dilluns, tots carregats amb dos fulls enrotllats de mida DIN A2, el professor els va mirar mentre passejava entre les taules. Només u, va dir, només u ha dibuixat les peces soltes de la cafetera, n’ha fet una sèrie, les ha ajuntat i muntat de diverses maneres. Les coses s’han d’estudiar, buidar, observar, marcar-ne els límits. No era un exercici, era una trampa.

Érem xics i xiques entre dèsset i díhuit anys a l’any dos mil tres. Havíem triat estudiar arquitectura. Hi havia una història d’un arquitecte, un home gros amb barba, amb aspecte bondadós, que havia dissenyat un edifici que caigué. No va morir ningú, només ferits. Ara construïa el cementeri de Venècia, millor dit, el rehabilitava. No queia, s’enfonsava sota les aigües de la llacuna Veneta, a l’Adriàtic. Duia la marca d’arquitecte que ha fallat els càlculs, somreia una mica i deia que de qualsevol cosa podia u recuperar-se, també d’un edifici en runes. Qui comença una carrera per l’emoció d’una història de fracàs? Conservava, l’home, els plànols amb les errades?

El campus era dels més nous de la ciutat, amb gespa, escultures davant de fonts, passejos sota tipuanes, i una grapat de restaurants de tot tipus. Hi havia una piscina olímpica, també, que no mai vaig xafar. Si els estudiants d’arquitectura haguérem girat a l’esquerra i continuat per la senda que passava sota l’edifici del secretariat, hauríem vist els altres alumnes, els del cabell llarg i pipades de maria a les huit del matí. Deien, això ens ho deien a nosaltres, que al bar podies trobar els professors compartint cigarrets amb els alumnes. O això era a la Facultat de Filosofia, i m’ho van contar en una altra vida.

El xic que havia dibuixat l’esquelet de la cafetera italiana era un jove estirat, d’ulleres de metall (aleshores no hi havia encara la moda de l’armadura de pasta), el cabell fosc i llis, amb la clenxa  al mig. Estirat. Tu per què vols ser arquitecte? Construir finques i enriquir-me. Construir finques a l’any dos mil tres. Després de sis anys, ja amb la llicenciatura penjada a la paret, vivíem dins de la crisi econòmica, i la bombolla immobiliària havia explotat, deien. Començaren a aparéixer edificis buits, paranys hipotecaris, piràmides de rajoles, ciutats per fer i inhabitades. Hi ha fanals que no donen llum enmig de camps abandonats. Les entranyes de les coses, dibuixa-les.