Califòrnia, el Garraf, la Calderona

Caminem pel Garraf un dia de sol de gener, mentiders aquests dies d’estiu enmig de l’hivern, amb mànega curta. Hi ha ginebrons, esbarzers, timonet, cireres d’arboç, margallons. Les muntanyes del Garraf, calcàries, amaguen dolines i rasclers. Les guies per als visitants avisen del perill, seguiu la senda, podeu caure posant un peu a un fals sòl de branques i fulles. Les zones més ombrívoles amaguen bolets, estrelletes esquerdades i ja buides d’espores.  “Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem  a Califòrnia no notaríem la diferència”, diu  una veu. El Mediterrani s’estén fins al Pacífic. Vaig gravar aquesta frase fa més de deu anys, amb unes altres que al llarg de la vida, penjades i enfilades a l’esquer apropiat s’han repetit. L’esquer ja hi era: la imatge de Califòrnia assolellada, amb vinyes i tasts de vins, el passeig impossible que travessa amb una cama un oceà i un país sencer i per exemple, les vessants de la Serra Calderona, els llargs dies d’estiu al cau dels llops, els gossos que corrien entre els tarongers i les soques de tarongers i el perill que mossegaren els tubs del degoteig i que escaparen pels forats del tancat, per dalt del mur, quan de xicoteta pensava que fugien i no que als gossos també els abandonaven.  Aleshores, potser, vaig entendre què significaven les adaptacions, les convergències. Els estius secs de Califòrnia i els estius secs del meu país feien que el paisatge s’hi assemblés i que ens sentírem com a casa.

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de deu anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça. Fulles dures, coriàcies o esclerofil·les. Arbusts, pocs arbres. Plantes rabassudes. Arbres adaptats al foc, un foc natural que arrasa tot el que és tendre i salva alguns troncs i les llavors preparades per a germinar un altre any.

Les garrigues i màquies que podem trobar al Garraf i a la Calderona són el mateix chaparral que trobem a Califòrnia, o més al sud, el matorral a Xile. Són semblants, comunitats d’espècies vegetals de mates i arbusts baixos, força esclarissats. Totes tres pertanyen al mateix bioma. Un bioma és una gran regió terrestre relativament diferent que té clima, sòl, plantes i animals semblants. El clima mediterrani s’estén al voltant del Mar Mediterrani, Califòrnia, l’occident d’Austràlia, parts de Xile i Sud-àfrica. El sòl, diuen, és prim i infèrtil, hi ha incendis de manera natural a finals de l’estiu i principis de tardor. Però sobretot està marcat per la falta d’aigua quan més calor hi fa.

El terme en castellà, chaparro, dóna nom a la comunitat vegetal de Califòrnia, el chaparral. Chaparro, segons la RAE, ve de l’èuscar, txaparro. Les garrigues o la garriga és el matollar on predomina el garric, les màquies donaren nom als antifeixistes que s’amagaven en les muntanyes mediterrànies. Tot el bioma s’anomena matollar, que ve de matoll.  I matoll ve de mata, i segons el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, la paraula mata és, cite textualment, d’origen incert, probablement del llatí matta ‘estora’ i d’aquí ‘clapa de plantes que cobreix una extensió de terreny’, d’origen també incert, potser preromà o púnic, equivalent a l’hebreu mitta ‘flassada, cobertor’.

Si de sobte seguirem…

La Serra Calderona i Califòrnia pateixen estius extremadament secs i són uns nius de plantes endèmiques.  Tenen pins resistents a la sequera, moltes espècies del gènere Quercus (roures, alzines, carrasques), sàlvies, manzanitas i boixeroles, l’artemísia de Califòrnia i totes les espècies del gènere artemísia que tenim al mediterrani occidental (donzell marí, estragó, herba torçonera), l’aladern (Rhamnus alaternus) i el California coffeeberry (Rhamnus californica). Compartim alguns gèneres, però sobretot compartim formes. Les formes estan adaptades a l’escassetat d’aigua, protegeixen els estomes amb pèls. Les formes també estan adaptades al foc. El foc allibera minerals que estaven fixes en les plantes cremades, amb la nova disponibilitat de minerals, les plantes adaptades broten amb força durant les pluges de la tardor. Les sureres de les nostres contrades són l’exemple paradigmàtic de l’adaptació al foc: segons la Guia de recomanacions i mesures d’adaptació al canvi climàtic en la gestió de Quercus suber, l’alzina surera destaca per la seua escorça, formada per un conjunt de capes de cèl·lules suberitzades que en arbres no pelats pot superar els 30 cm de gruix i que pot haver evolucionat com una adaptació al foc. Imagineu un camí que travessa quilòmetres d’aigua i la sensació d’estar a casa. Una senda sinuosa i llarga per arribar a casa.

Si de sobte seguirem… Caminem pel Garraf un hivern mentider, pugem a la Serra Calderona als estius interminables de la infantesa, i arribem a Califòrnia.

Califòrnia, el Garraf, la Calderona [2]

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de cinc anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça.

Si de sobte seguírem el camí i pujàrem al Montseny, al massís muntanyós, trobaríem la vegetació típica de la Mediterrània, i rouredes més amunt, i fagedes i avetoses i ambients subalpins més enllà dels 1000 metres. I unes sequoies enormes a Santa Fe, originàries de Califòrnia, tres sequoies que foren quatre plantades a principis del segle XX quan alguns hòmens van pensar en treure rendiment de la muntanya amb arbres fusters. Les sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) tenen un general propi i un parc nacional amb el seu nom a l’estat de Califòrnia, d’on havíem arribat des del Garraf, amb les plantes piloses, les fulles estretes, els matollars, les flors petites. No pots abraçar-les, les sequoies de Can Casades a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: els botànics reconeixen els arbres tan grossos pel tronc. Superen els quaranta metres d’alçada, les del Montseny. A Amèrica, hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones les envolten. Poden viure milers d’anys. Com l’alzina, està adaptada al foc. El Mediterrani, l’estiu sense pluja, el foc.

Califòrnia, el Garraf, la Calderona [1]

Caminem pel Garraf, un dia de sol de gener, mentiders aquests dies d’estiu enmig de l’hivern, amb mànega curta. Hi ha ginebrons, esbarzers, timonet, cireres d’arboç, el margalló.  Les muntanyes del Garraf, calcàries, amaguen dolines i rasclers. Les zones més ombrívoles, bolets, estrelletes esquerdades i ja buides d’espores. “Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem  a Califòrnia no notaríem la diferència”. El Mediterrani s’estén fins al Pacífic. Vaig gravar aquesta frase fa més de deu anys, amb unes altres que al llarg de la vida, penjades i enganxades a l’esquer apropiat s’han repetit. L’esquer ja hi era: la imatge de Califòrnia assolellada, amb vinyes i tasts de vins, el passeig impossible que travessa amb una cama un oceà i un país sencer i per exemple, els vessants de la Serra Calderona, els llargs dies d’estiu al cau dels llops, els gossos que corrien entre els tarongers i les soques de tarongers i el perill que mossegaren els tubs del degoteig i que escaparen pels forats del tancat, per dalt del mur, quan pensava que fugien i no que als gossos també els abandonen.  Aleshores, potser, vaig entendre què significaven les adaptacions, les convergències. Els estius secs de Califòrnia i els estius secs del meu país feien que el paisatge s’hi assemblés i que ens sentírem com a casa. Les espècies, però, serien diferents.

Figures, pedres i oliveres

1

Els ensenya una màscara africana i els demana que, basant-se en les formes, en facen una reversible dins de l’òval dibuixat al full. Els ulls han de semblar, una vegada girat el paper, la boca. El nas ha de ser doble, sense ser-ne dos. A dalt del full tenen una cara reversible d’un home amb bigot. Sembla un cosac.

Hi ha poques coses reversibles.

2

Les oliveres tenen les fulles platejades. Un verd grisenc a sota, al revers. Les olives negres entre el verd fullós i trencat pengen de les branques. Semblen prunes, de tan grosses. La polpa blanca queda aixafada a vegades, sense manera de recuperar-la. Hi ha poques coses recuperables.

3

He caminat pel terme amb dues pedretes incrustades a la sola. No me les he tretes. Se’m clavaren ahir, mentre collíem olives a la terra seca i transformada. Primer secà, després horta de taronjars, ara una altra vegada, com un bonic final per a la història del meu avi, un secà de troncs durs i verds espigats i llancívols. Les he dutes, les pedres, tot el dia i a cada pas recordava que no hi ha coses reversibles ni recuperables. No, no ho recordava, això ja ho sabia. Les he dutes i m’aconhortava: duc un tros de terra i estic menys sola.

Faig el camí de tornada en tren, les sabatilles estan dins una bossa a la maleta: tenen les pedretes dins, com un tresor.

El maig, les cases i les flors invisibles

1

Menge els nýisperos que hem collit del camp abandonat que era del meu avi, un dissabte a poqueta nit. No fa fred, en farà. Ma mare no ha agafat les tisores i arrenca, amb cura però determinació, la tija. Tenim un poal i una caixa. Jo les moc i mire el brossam, alguna cosa es mou. Un gat o un conill. Hi ha bestioles. Tinc por de pixar, però pixe a la soca d’un nyisperer. Hi ha la filera de nyisperers vora la carretera, dos o tres palmeres entre l’herba alta i uns quants tarongers que ofereixen taronges que ningú cull. Tot creix sense cura: ens diu que no els importa la mort, i ens fa sentir vergonya.

Menge els nyísperos de camí a Barcelona mentre llig l’últim llibre traduït d’Alice Munro, i pense en què és un moment bellíssim, me l’estime i volguera allargar-lo més enllà de Barcelona, de França, d’Alemanya. Arribar fins on, fins a Rússia? Fins que els ulls ja no pogueren mirar més, les lletres ballaren i la bossa de nyísperos quedara buida. Però el tren arriba, passa de llarg la ciutat on viuré, on hi ha el meu home, i arriba a la ciutat on visc. Tanque  el llibre i em pose en moviment. No hi ha manera d’aturar-se.

2

Sé que si mire com camina cap al cotxe, primer s’atura per mirar els vestits de darrere del vidre, en les tendes de l’estació de tren, sé que em posaré trista i que recordaré aquest moment emotivament, i amb persistència. Que voldré agafar la imatge i guardar-la a la butxaca. El pit o l’estómac es tensen. Ma mare camina separant una mica les cames, s’arregla el mocador del coll, mou les claus del cotxe que porta a les mans.

3

Et vaig donar la flor invisible. Volia que l’ànima fora pell i no ho sé si ho vaig aconseguir, només a vegades, a vegades, com una coincidència incontrolable, com una benedicció. A vegades, quan fem l’amor, dic.

Sent la teua vida un punt sobre la meua? Com Rose, la protagonista de Qui et penses que ets, que només ha sentit propera la vida d’un amic a la infantesa, d’un còmplice?

He recordat la dificultat de ser còmplice dels hòmens que estimes. A vegades, aquesta certesa em posa trista, com la descoberta d’una veritat amarga.

—La nostra connexió és eròtica-anunciava jo ara i adés.
—¿Ah, sí? —responia Joe amb interès.
—Ni tu ni jo sabem apreciar l’estructura ni el contingut de la ment o l’esperit de l’altre. Només ens compenetrem per mitjà de l’excitació sexual.
Ell es feia un tip de riure. Jo havia inventat la roda.
—Sí, estimada —deia amb paciència—. Així es com són les coses entre homes i les dones. La connexió, com en dius tu, és eròtica.. ¿I què? ¿Què vols dir, descrivint així la nostra relació?
—No m’agrada gens —li vaig dir—. Ho trobo insultant. Sempre ho he trobat insultant.
—Doncs em sembla —va dir— que hauràs de continuar sentint-te insultada uns quants milers d’anys d’història.

Vincles Ferotges

València (Diari 2019)

Acoste el got amb vermut a ma mare, és el senyal per brindar. Ens mirem als ulls i ella diu, com sempre, salut. Jo ho repetisc, com sempre. Hi ha un fantasma. Si això no és bonic, dic, ja no sé què és. Als camps sulfaten perquè ve pluja. També sulfatava el veí dels meus avis, el diumenge, quan el sol semblava badar més que les pedres: els somnis o la vida. No passa cap diumenge en què ells, els meus iaios, parlen de la mentida de la vida. Dinem amb vi. La meua àvia es mareja pel vi negre. Com mon pare, jo em vaig posant a poc a poc vi. Tot a fragments, en trossos o quantitats petites. Em sembla que està més bo, el got amb un dit de vi negre o el tros petit de coca en llanda amb plàtan. Està més bo perquè pots repetir. El diumenge no brindàrem, la vida és una mentida. Els camps estan en diagonal, el monestir retalla un horitzó lleig i el fa més bell, com si tinguera alguna cosa per contar (la història, la presó, la guerra). No hi haurà un altre paisatge en què em relacione d’una manera tan complexa, aquest és el meu, i em dol una mica (millor un de més bell, de més genuí). Hi ha molta llum, una llum blanca i enlluernadora, i el cor se n’alegra. Sempre que torne m’imagine que seré més feliç.

La bufanda (o els solcs)

Encara ho faig. La memòria significa solc, el solc fa memòria. I coses que no vols recordar… Però això sí. Mon pare al replà de casa, posant-me bé la bufanda. La desplegava i l’enrotllava, ben estirada, al voltant del coll. Enganxava els extrems i els entaforava dins de l’abric. No podia entrar l’aire fred del desembre. Aleshores pensava que cap xica de la meua edat duia la bufanda tan ben col·locada, havia de caure fora de l’abric, de manera descurada, casual, el fred no importava, el fred vindria després.

Em mire a l’espill i deixe la bufanda sempre amb les vores desiguals, penjant fora de l’abric.