Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

Anuncis

L’aquí i l’ara

Passege amb un clauer del PP pels carrers de Benidorm. Hi ha la carn exposada i la calor que fa arrossegar els peus, que s’enganxen a l’asfalt. Tot està fos. També els cervells. La diferència aquest any és que hi ha l’ombra, persistent i fonda, de la malaltia. La casa està més fosca. De tant en tant, hi ha cares que es queden mirant cap endins, el futur que és una negativa.

Nade molt. Nade tant com fa quinze anys a la mar. El meu dolor esquerre, que té a veure amb l’accident, potser, es calma. El dolor et clava al present. I al cos. Hi ha clapes de posidònia a la cala Llasera, bancs d’uns mil peixos xicotets, algues, roques que acumulen sorolls i bromera, botifarres de mar i eriçons. No veig crancs. Pins i gats en el camí que baixa a la platja. Al costat dret, com sempre, els nudistes. Aquest any, però, hi ha només hòmens d’uns seixanta i setanta anys. Em moc cap a l’esquerra, no vull veure penis morens i vells. Em fixe en les dones primíssimes, un nou esquer per al pensament. Si no tinguera estos vèrtexs, podria aprofitar més el cervell, o siga, el temps. Vaig cap a la boia. És groga i just cau al mig de la cala. La fondària és més de quatre metres. No veig el fons, és fosc. Em reconec la mateixa que fa quinze anys. Fins i tot abans de la mort del pare. Hi ha una part del jo que es reconeix més que altres, sembla que torne a casa. O que reprenc una conversa, la mateixa interrompuda per la vida externa: la mort, el sexe, la feina, la impossibilitat d’escriure com vull. Potser és aquesta la tensió: entre la teoria i la pràctica, les escletxes per on podem respirar. Em reconec més en aquest desig gros, inabastable, dels dèsset, dihuit i dèneu. Té a veure amb una idea romàntica de la vida. I ara que llig Spinster, més amb el desigs de solterona que no amb l’amor romàntic.

La meua generació possiblement és conservadora. La gent encara es casa, cohabita, té fills. Encara que el crit del feminisme radical dels setanta (el que conta Vivian Gornick) és un crit i no deixa espai per a la reflexió, i com a crit, simplifica i nega la tensió (entre teoria i pràctica, diu també Gornick) perquè envia, sense reconéixer el dolor, a la merda els marits i la família, en l’ambient familiar (cosines, fills, pares, matrimoni, depilació i banys de queratina) internament aquest crit em salva.

Camine i fa sol, massa sol perquè el cos, inadequat sempre, com unes sabates o massa amples o massa estretes, es transforme o desaparega. Gornick s’adona als seixanta anys, és una revelació, del buit de l’aquí i ara. Ha estat tota la vida fantasiejant. Sent el buit i l’angoixa del buit fins que recorda una conversa amb un caixer i com reien. No diu de què. I a poc a poc sent la plenitud. La mateixa de l’aquí i l’ara. Tot aquest pensament circular, les paraules gravades d’un ell qualsevol, els dies de feina que vindran, el paisatge erm d’unes paraules que no volen, que no planegen, que a penes es mouen d’un espai petitíssim entre una costella i una altra, t’acompanyen perquè tens por del buit. O de la plenitud.