Hi ha més paraules de les que podràs aprendre mai

Cada any, més o menys cada any. Demana-ho com a desig, mai has demanat una cosa així. Cada any conec una persona impuls. Una persona encenedor. Una persona a qui, després de parlar amb ella, et cal alguna cosa més que un abraç. O més ben dit un abraç de més de trenta segons. Un minut, dos minuts. Les pots comptar amb els dits d’una mà: el primer, la segona, el tercer, la quarta. Un corrent continu i no altern. Les paraules són incorrectes, les paraules i no el corrent, els electrons, les vies que s’activen, ja no hi ha cercles, els codis surten i es desfan, renoves la via, el camí, els senyals elèctrics no són paraules, es transformen, busca’n de noves, hi ha més de les que podràs aprendre mai.

Anuncis

Serendipity

Que al costat s’assega un home d’uns seixanta anys, sevillà, i no el xic que he vist a la cua, de trenta i escaig, mentre fumava i jo arrossegava una maleta sempre plena i mai complerta. Que l’home que llig una revista sobre història, amb la portada que ensenya un Napoleó derrotat, no haja anat a parar amb la dona de l’altra filera, amb qui, quan arribe, parlen de l’oratge o de Sevilla, o d’alguna cosa que no puc recordar, i que algú que viu a Sants, per dir un barri qualsevol, el meu barri, no haja vingut al 9D, que no tinga al bitllet el 9D, cotxe 5, sinó 9D cotxe sis, i ara estiga demanant disculpes a una noia d’uns vint anys a qui ha pegat, sense voler, mentre deixava el paraigua al terra. Que a la tornada tinga una dona gran amb una rèplica que s’ha assegut al front, ai, mare, que ens ha tocat seients separats, que dorm mentre la seua rèplica dorm i que duen un embalum enorme, que no cap en cap lloc i que aguanta, la rèplica, durant tot el trajecte de Castelló a Barcelona, i que no tinga un home morè, de cabell llarg, que tot just ha entrat al vagó abans que jo i que m’ha ajudat a pujar la maleta, plena, pesada, a la lleixa i que s’ha assegut, més bé, estirat, al costat d’una rèplica del senyor sevillà del viatge d’anada, però que aquest cop, llig una revista de divulgació científica. Que mentre esperava que la rentadora acabara la feina, mitja hora de voltes i mitja hora de l’esquena recolzada al vidre, no haja aparegut cap indi borratxo, cap indi amb bona conversa que s’enamore bojament de mi i que jo, encara que l’estime, al cap d’uns anys no viatge amb ell sinó que torne a la Universitat, o a València. Que els llibres menteixen, els vells menteixen.

A vegades em dic per a què.

No els dic que apunte a una llibreta o al blog el que em diuen. Que em veuen arribar, diuen, i els hi faig una mica de pena. Pena perquè no puc fer classe. Perquè xarren. Perquè un es posa la gorra, perquè un s’enfada i no fa l’examen, perquè l’altre diu, pues yo tampoco, perquè un tira una goma al company que està a l’altra punta, perquè obrin les finestres, juguen a obrir les finestres, juguen amb l’escombra, de pal, de barra de dansa, de cavall, fan deures d’altres assignatures, no fan els deures mai, pinten les taules, pinten, alguna cosa els hi ha de quedar, alguna cosa que no els hi dic però que la intueixen. L’aire calent puja, el fred no. El front fred i el front càlid, confonen l’aire amb el front, el núvol amb el vent. A mi em queda molt d’ells, n’aprenc molt, però hauria de ser en dues direccions. Ara diuen que potser buscar aigua al món extraterrestre no és l’adequat per trobar vida, ara diuen això els científics, i fa dies que els hi de dir: recordeu allò que vos deia de buscar aigua. Perquè els extraterrestres els interessen. Els planetes. L’espai. La foscor i l’origen. Però no ho recordaran, o ho recordaran poc. A penes unes paraules que ressonen. Una profe que els riny. Un profe que els riny. Tenemos, deien, un cerebro chiquitín. Cortito, deia, yo soy cortito, tonto nunca. Has de fer el cor fort, i si sabies, i si tens costum d’estudiar no t’has de deixar portar. Si no sabies, i si no saps, servirà alguna cosa que fem, i fem malament? Hi ha qui creix amb tot en contra.

La normalitat, 2

Alguns tenen por que telefones els pares, els amenaces. Amenaçar, renyar, contestar preguntes. Calla, parla, calla, parla. Alguns no tenen gens de por. Qué crees que me va a hacer mi madre. La terra pot cremar-se? La terra i no la Terra. Sí, hi ha terra cremada. Falta sòl em va dir una xiqueta de cinc anys un estiu: i era de veres, ella a penes xafava el sòl. De puntetes venia i tornava de l’escola. Hi ha xiquets així, en aquest institut? Encara no ho sé. No quiero ir más con esta profesora. Ya no eres mi profesora preferida. Me tienes manía. Quant costa pujar a l’Everest? Depèn. Nosotros con los Pokémon y éste [Kilian Jornet] subiendo montañas en 26 horas. L’aire pesa o  no pesa? L’aire no pesa, diuen, perquè aleshores estaríem per terra, no podríem aixecar-nos. Hi ha qui no pot aixecar-se i tant ells com jo ho sabem però no ho diem. L’aire no pesa i sospesen l’aire amb la mà. Però l’aire és buit? Sí, i com respirem? Si els hi preguntes quins gasos hi ha a l’aire sempre diran l’oxigen. Saben qué és important per a nosaltres. Profesora tú y yo sabemos que te quieres ir a dormir. L’aula 28 sembla una aula d’un penitenciari. Petita, grisa. Profe, seño, Maria, profa. Cómo se llama? Núria, Marta. Estarás muerta cuando venga ese cometa? Y cómo sabes que el espacio no es infinito? Els van ensenyar que l’espai és infinit i encara ara ho escriuen a l’examen. Y cómo sabes que no lo es? Y el Universo dónde está, a la izquierda, a la derecha? Por qué la Luna te sigue? El aire tiene relaciones sexuales? Podem explotar els globus? Pero qué tenemos que hacer? Esta actividad no le veo sentido? Per què serveix aquesta xeringa? Què és densitat? I lleuger? Volen llegir sempre i contestar sempre i atenció i atenció i atenció. Calleu. La setmana vinent són les avaluacions. Aquest treball té nota. Qui no ha fet els deures? Col·lecciones negatius. Me falta el teu dossier. No treballes mai. Deixa l’ampolla d’aigua. No molestes. Deixa de tallar els paperets. Vols que truque als teus pares? Dus l’agenda. Què feu? Qui ha llençat el paper? Pon partes, profe, ponle parte.

Què fan els vells quan es troben amb els joves?

La Terra crema. Mi madre me ha dicho que si se meten conmigo, yo también. S’aixeca i va directe on s’asseu José i li pega una palmada sonora al braç.

Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.

La normalitat

Els veïns se saluden amb el cullerot a la mà. La normalitat colpeja. Els alumnes se saluden: mire com de diferent es saluden els xics i les xiques, ho han aprés ja. Quan ho aprengueren? Quan Rida es burla d’Abdellah, que s’asseu a una altra filera, aquest s’alça i diu qué te pasa subnormal i corba l’esquena i el mira des de dalt. Es parlen així, l’oxigen és inflamable, les paraules són inflamables. Al pati, en qualsevol moment sembla que puga formar-se un rogle i hi has de vigilar. Sobretot el divendres, que sembla que l’aire ho siga més, d’inflamable. Un rogle i al mig, segurament, dos estan a punt de pegar-se. Hi ha una resposta difícil: aleshores, si ell em pega, jo no puc defensar-me?

Un dia, a última hora, Juaying llençà una botella d’aigua amb tan mala sort que no estava ben tancada i mulla les taules i el terra. Final de la classe, quasi les tres de la vesprada, tots amb gana. Darrere, hi ha Daniel i Juan, que molesten. Juanying és gran i ample, està assegut al costat de Wei i els dos parlen massa. Wei és menut, despert; Juanying és tranquil. A l’altre costat s’asseu Iker, baixet com Wei, i darrere, amics des de la primària, Roni. Roni és autista. Aleshores, mentre els altres s’alcen, parlen, agafen les coses per marxar, motxiles a l’esquena com tortugues que tornen a la mar, jo intente parlar amb Juanying però ell marxa, no m’entén, i Wei ve, enfadat, per dir-me que la botella no l’ha llençada Roni. Creia que renyia injustament el seu amic. I l’aire no és ja inflamable.

La literatura uneix i desuneix

Si ella ho sabés, segur que em perdonava.

Alguna cosa així. A vegades, estúpidament, m’he alegrat de no haver pagat l’hotel. L’hotel, els regals. M’he gastat massa diners en ella. Amb ell, però, ara que envia encara textos inspirats en Bernhard, li escriuria un altre poema i no em perdonaria. Encara que jo en vaig guanyar més, de descobriments.

El que més greu em sap, escriuria per continuar amb el joc, és haver-te parlat de Bernhard.