Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Anuncis

Dietari Barcelona-Alacant-Badalona

1

Avui m’han dit que te voy a rebentar, mig de broma, i després, en un gir cínic del diàleg, m’ha acusat de parlar-li malament. He fet com ma mare, l’he assenyalat amb el dit. Quan estem més nervioses tornem als nostres tics, que en el fons, són senyals de familiaritat. El més greu és que ha entés que pot dir-me, segons un codi que jo no he establert, això de broma. Hi havia més nois, amb la frase quedava com un mascle (incipient, demana pas a la masculinitat).

2

Avui m’he pintat la ratlla dels ulls: con un río a cada lado de su rostro sin desmaquillar, como la propia Katy Jurado, con las nubes negras detrás.

3

Canción

Estoy atrapado en un taxi en un atasco
algo bastante típico
y no solo de la vida moderna

el fango trepa el enrejado de mis nervios
¿tienen que acabar con Venus los amantes de Eros
muss es sein? es muss nicht sein, te lo digo yo

odio la enfermedad, es como una preocupación
que se hace realidad
y que ha de impedirse que suceda

en un mundo donde tú eres posible
amor mío
nada malo puede sucedernos, dímelo

Frank O’Hara, traducció d’Andrés Catalán

4

—I què faig si ploren?

—Doncs plores amb elles.

Y te vi llorar, y qué podía hacer yo sino ponerme a llorar también?

 

Addenda València-Alacant-Barcelona

Nota: com delimitar la tristesa que correspon a un fet, una notícia tristíssima, una pena no tan grossa com la pena, que hauria d’anar en majúscula, però que arrossega la pena grossa, així que la pena, el sumatori, es veu multiplicada, i aleshores, davant dels ulls dels altres (de l’altre) sents que ets un impostor, perquè no plores només per ell/a o la pena que sents per ell/a, una pena, però menuda si la compares amb l’altra que et va paralitzar durant anys i que qualsevol pena t’hi remet, i se t’endu i poder desfer-se’n d’aquesta sensació molesta d’engany, de màscara, i al mateix temps sense poder sentir cap pena més d’una hora al dia perquè no et pots deixar arrossegar ni deixar-te endur, que se t’emporta, se t’emporta i ja no podràs fer peu mai més?

Diari: Barcelona-Badalona-València

1

Encara hi ha esperança sota les paraules: hem de decidir quin tractament seguirà. Les paraules són importants. Trien tumor i no càncer. Però càncer no significa res, perquè hi ha molts. Tumor sí: significa inadequació.

Hi ha un fantasma, un fantasma.

2

Què pensava, quan creixia? Hi ha una cosa que jo sabia i que ells no deien. No sortia a les pel·lícules, tot tenia paper de cel·lofana, tot el que ensenyaven. Com si l’ara fos alguna cosa crua, bèstia, sense ordre. L’ara i no l’abans. Era per què ho amagaven? Creien, o creuen, que a sota els grans, el cabell greixós, les extremitats o massa llargues o massa curtes, els canvis de veu, el cos que s’inadequa, no hi hagués pensaments que aletegen i foraden i apareixen els fantasmes que ens acompanyaran?

 

Maria

Ja era un pardalet. Un pardalet encorbat que no s’alçava del llit. Dona ocell. Empetitida, sembla que si morim de vells és perquè ens anem fent d’una cosa tan lleugera com l’aire.

 

Àtoms

Un electró està deslocalitzat. No sembla que estiga a dos llocs, com les aspes d’un ventilador, diu, de fet, és a dos llocs. Avui he vist un home amb bicicleta pel carrer desangelat al costat de l’estació de Sants. Desarrelat. El carrer només s’arrela perquè un grup d’hòmens i dones ballen danses equatorianes. Abaixen i apugen els barrets. Porten minifaldes que volen i a sota els texans. Totes les estacions de tren són perifèria.

L’home porta un caixó al portaequipatge de la bici i vares de ferro per obrir els contenidors i subjectar la tapa. El divendres, a la mateixa hora, vaig veure un home amb bicicleta per un carrer, que és una avinguda que és un antic barranc, del meu poble. Un barranc que porta l’aigua a un altre barranc, un barranc amb nom. No era la primera vegada que el veia. De fet, una nit, quan jo vaig baixar dues bosses de fem, una de restes i una de plàstic, vam parlar. Ell esperava. No hi ha res, li vaig dir, que et puga servir. Avui he vist a Sants al mateix home. Per què, si els electrons poden estar deslocalitzats, nosaltres no?

Ens hem somrigut. Ens tornarem a veure a finals d’abril, quan ja les mànigues curtes siguen el pa de cada dia i somiem amb un estiu que no ens esclafe contra l’asfalt, a prop d’un barranc.

 

Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.