Comptes redons

Amb l’ull dret vaig comptant els plats. L’àvia comptava en una llibreta que al final de mes tenia les puntes doblegades i una llista de veïns que no havien pagat el deute. Vaig comptant, també, el deute i faig una llista. Només en som quatre, és fàcil i no necessitaré llibreta. L’àvia fiava. L’avi també. Després posaren un supermercat davant, a l’altra banda de la carretera i els mateixos que no podien pagar el sucre i l’arròs i les tallades de pernil acudien, arrossegant el carro de la compra, les vesprades del divendres a la gran superfície. Construïren un altre supermercat per fer competència a l’anterior, i els meus avis abaixaren la persiana. Amb l’ull esquerre mire els plats i salive, la boquera humida. Compte primer els del meu costat, que són dos; compte després els de davant, que són tres per cada cap. Tres, els mateixos que agafe jo. Hummus, una llesca de pa amb truita i un saquet d’arròs amb curri. Hi ha al mig una amanida per a tots. Punxem les fulles d’enciam i la tomaca, bevem cervesa, parlem. Només tindria dret la del costat d’agafar-se un altra, de llesca, però els comptes mai surten redons. Parle mentre vigile quants pinxos se’n demanen. Ells comencen a parlar d’hòmens i de dones, de relacions. De la feina. De seguida, sense fer cap pausa, la cervesa em crema a la gola quan tornen a dir que n’agafen dos més, de llesques. Que jo volia agafar postre, però els comptes no ixen. Sopars d’amics. Si fora una ampolla de vi, el desajust seria clar. No tinc gana, però a la llibreta he apuntat cinc, cinc, tres i dos pinxos. La de dos juga en una altra lliga, n’agafa només un, mandonguilles de bolets. Tinc l’últim mos a la gola, que la cervesa no l’ha arrossegat, i amb el sabor del pesto que hi havia al damunt de la truita, alce la veu perquè em senten quan els dic, mentre demanen a la cambrera just davant de la barra, que en vull dos més, dos més encara que rebente. Després, abans que ells òbriguen la boca,  afegisc postres i café a la despesa. Comptes redons.

 

No hi veig res més que

He buscat el joc equivalent al Veo, veo, però no l’he trobat. A casa sempre hem jugat a aquest, vivim en la dissociació. La xiqueta, de sis anys, però, no vol dir les paraules en valencià.

La xiqueta també diu que ja no es vol casar, ni tindre fills (los bebés ya no me gustan mucho) i vol tindre molts animals. Té por dels gossos, però, i l’he d’agafar de la mà per passar a prop del gos nugat. Plora perquè té por. Sobre això de casar-se, les seues raons són: porque cuando te separas, te dará asco haberle dado tantos besos en la boca. Y el aliento. Aguantar-li a algú la pudor de boca perquè després et diga que no et vol, o tu a ell, i hàgeu de repartir la casa, els llibres o els fills. Això ja es deu intuir als sis anys.

Veo, veo.

—¿Qué ves?

Una cosita.

¿Qué cosita es?

Empieza por la letrita…V!

Volante.

No.

Ventanilla.

No!

Vaqueros.

No…

Una pista… está en el coche?

Me rindo!

Y yo!

I vaig pensar en la V de vacío.

 

Camine o un pensament es torna fix

Camino, sempre camino,

el vent m’arrossega per camins.

Pels meus camins

sempre bufa el vent.

Anna Swir

Camine, sempre camine. La dona amb qui visc em diu que què m’he fet, transformada en algú que camina a la ciutat. Una manera de domesticar l’espai és caminar-hi. Camine per carrers que s’obrin, espais oberts, entre descampats, murals acolorits, restes de runes, projectes d’edificis avortats, gossos i hòmens, rajolins d’orina a les cantonades. He descobert que camine cap als llocs que ja conec, visitats una vegada i una altra. Torne a Can Batlló només per refer el camí, per fer-lo meu. Carrer Alcolea, carrer de Bell-Lloc. Travesse Espanya i m’enfile pel Paral·lel, un altre cop, per arribar a una llibreria: mire des de fora l’entrada, la llum càlida que es projecta als llibres, figures pensatives a les vores, però no hi entre. He descobert (el verb descobrir anava aquí, i no abans) que aquesta és la raó per què continue les històries d’amor. Un pensament es torna fix perquè el circuit a la ment, el camí elèctric, es repeteix. Una vegada i una altra, el circuit va més de pressa i no mor mai. M’he adonat d’això i ja no sé per què, si no era perquè era un camí que em sabia, anava a ca teva.

I després ja no sabia

per què anava a ca teva.

Anna Swir

Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»

 

Frases i dones, 3

Carlos Williams Carlos, Paterson.

He dibuixat cercles a les cortines per on m’ofegue. Cada cercle d’una mida, cada línia de gruix diferent. Blanc i negre. També m’he pintat el vestit negre amb ratlles blanques, que tremolen com peixos que mouen la superfície de l’aigua. Li he demanat diners per una guitarra, ha oblidat que eixe era el meu somni, i també li he contat més de tres vegades que el dissabte és el dia de mercat (ell de tota manera, el dissabte ho oblidarà) i que podré, per fi, ocupar l’aparador per ensenyar i vendre magdalenes. Tindre una pastisseria, guanyar diners. Vull fills però ell no. Anit li vaig parlar d’un somni en què teníem dos fills grans, bessons. Me’l vaig inventar. He de fer el paper d’una dona que no es queixa i li agrada la cuina, encara que a vegades, el plat no isca bé (la idea d’un pastís de cols de Brussel·les i formatge per a sopar no li ha agradat, engolia el mos amb aigua, se l’empassava sense assaborir-lo, creu que no ho he notat), i experimentar amb la pintura blanca i negra. Faig que m’equivoque amb els noms dels poetes, Carlos William Carlos. I el que sé, li dic una nit, després que ha arribat cansat de la feina, ho he trobat accidentalment a Internet. No veu que he pintat la casa de manera diferent cada dia? És un crit. Dorm nua, amb el cabell negre i arrissat que és com un marc per al cos admirable. Ell amb samarreta blanca interior. M’agrada la seua olor, la del blanc.

Perquè la relació estiga en equilibri, he de dormir nua, tindre somnis, somnis d’algú creatiu però sense fondària, voler ser guitarrista d’èxit abans que guitarrista, no treballar fora, quedar-me sempre destapada, l’esquena un full blanc, quan ell es desperta i marxa de matí a treballar, tindre un gos una mica desagradable, demanar-li diners per realitzar somnis absurds. En realitat, faig tot això per no alçar-me de matí, asseure’m al costat del gos, que almenys sembla més real que jo, i fotre’m tota l’ampolla de vi abans que arribe de la feina, amb eixe caminar estrany que té, que torç el peu cap endins i el maluc cap enfora, després d’haver parlat amb tres o quatre desconeguts (hòmens i potser una xiqueta) de poesia. Amb mi no. Jo puc valorar-la però sense aprofundir-ne massa. Algú adorable no ha de pensar massa.

Algun dia, Jim, afegiré verí a les magdalenes.

Un laberint de capçades llargues i estretes

«Sin embargo, lo que más espeso y verdoso me parecía era el laberinto de tejos de Somerleyton, emplazado en el centro del terreno misterioso, donde me perdí tan a fondo que no pude encontrar la salida hasta después de haber hecho una línea con el tacón de las botas en la arena blanca, delante de cada uno de los pasillos de setos que habían resultado ser caminos falsos».

Los anillos de Saturno, W.G. Sebald.

Vaig acabar de llegir aquest capítol del llibre i vaig recordar que aquí, en aquesta ciutat que no és la meua, hi havia un laberint. Mai he estat a cap laberint. Imaginava, també, com si estiguérem a Anglaterra, un verd espés que amagaria qualsevol eixida, teixos o plantes amb acícules, verd de ginebre i cap flor. Al nom, laberint d’Horta, no entraven ni el trepitjaven alemanys rossos amb armilles caquis, franceses  amb ulleres de sol i gorra, adolescents anglesos amb els pantalons trencats que corrien i relliscaven per la sorra en les revoltes i els amagatalls. Els laberints només són amb visitants solitaris.

Ha de ser de sorra, el terra, per poder marcar el camí ja traçat, i errat, com féu Sebald? Tots els laberints són així? La manca d’humitat, la descura, o l’excés de visitants ha obert clarianes entre les branques d’arbustos desnerits. No són teixos sinó xiprers. Els romans, això em digueren, van començar a plantar aquests arbres als jardins. Capçades llargues d’escates que sempre viurien, i més que nosaltres, i més que ells. Sempervirens. A Horta pots veure, entre les branques, la solució de l’enigma: les dones tornen per on han vingut, tu ja no t’hi avances, les segueixes, veus uns altres que reculen, no és eixa l’eixida, guanyes temps. Al nom, abans de visitar el laberint per primera vegada, no hi havia trampes ni acompanyament.

Només a l’entrada, després de passejar sense gaire convicció pel parc, els arbres es transformaren en laberint i vaig témer no trobar l’eixida abans de les sis, hora en què el parc tancava. I eixa por em féu molt feliç.