Flames d’arbres que cremen

Els senyals també els veiem després, a vegades. Per exemple, ella ara, després de quatre anys s’adona que la major part que va estar amb ell va estar aguantant els seus canvis d’humor i els atacs. Esperava que canviara, ell i la relació. L’esperança va fer que no veiera els senyals. Mentre vivia això, projectava una imatge feliç d’una parella, fills que vindrien, una casa vora mar, un treball que al final ell no deixaria. O s’ho inventa, i no hi havia senyals, i només després, una vegada desaparegut, veu els arbres on hi havia el bosc, els arbres cremaven.

Ara viu vora mar, té feina i una terrassa que deixa veure una franja de cel barrejat amb l’horitzó del Delta.

Hi ha dones que persegueixen reflexos, els ho han ensenyat.

Per exemple, un senyal que hauria de ser suficient per veure l’arbre que crema, el fum que s’enlaira i tot el perill al bosc, fou que ella demanara, no una, sinó dues vegades, braves per compartir sense preguntar-m’ho. Si això no és una flama, digueu-me què és.

Anuncis

Vint-i-quatre

La història, o la interpretació, la fem nosaltres. Però, em va preguntar, després d’escriure això et sents millor? No ho sé. El sentit també li’l donem nosaltres: per exemple, fa un any vaig necessitar comprar-me un llibre, i aquest any, mateixa estació, un estiu inclement, he necessitat comprar-me’n un altre. Mateixa llibreria, mateixa llibretera. Aquest cop ne quedava més d’un i no he oblidat el número de la targeta. No he amagat el llibre, no l’he sostingut amb les cuixes. Aquest any, també, de cercles: vaig acabar dormint al mateix llit on vaig començar l’estada a Barcelona. Vaig dinar al mateix bar on vaig sopar la nit de la meua arribada, abans d’aparéixer, sense saber-ne un borrall, a la feina. Vaig saludar la cambrera que la primera setmana a la ciutat em va dir com arribar a l’estació del Nord, vaig saludar el cuiner. Preguntava com es deia guadaña en castellà, els altres li van contestar que falç. No, falç no. Dalla. Volia alçar-me i cridar (jo estava a una taula del fons, engolint un bocata i una cervesa) és dalla. La dalla i la mort. Aleshores, m’agradava el cuiner. I el cambrer. I la dona que tastava les cerveses. El llibre nou, el llit repetit, l’escena al bar repetida. Fa un any vaig assistir a un dinar amb el cap esmicolat, o l’estómac. Quina diferència hi ha entre l’enamorament i l’obsessió? Sempre m’ho he preguntat. Aquest any, estranyament, he hagut d’escriure una altra carta de comiat el mateix dia del dinar. Juliols d’anys diferents, llits diferents, llibres diferents. Tot el que passa sota les paraules, a sota de la superfície de la mar. Les paraules fan camí i nosaltres n’hem fet un altre. El cor, el cap o l’estómac. Les clavícules. Una vegada vaig cremar una carta sense llegir-la. La flama es tornà violeta.

Hi ha un personatge a una novel·la de Woolf que només sap estimar d’una manera: penjant la persona que estima al llindar de la porta. És una metàfora, però. En realitat, és una acusació. Clavícula i clavar.

Un dia del passat juny vaig necessitar anar a la mar (ja ho sabem, abans havia necessitat comprar-me un llibre). Entrar-hi dins, capbussar-m’hi. Vaig asseure’m al costat d’una dona que llegia i li demaní que em vigilara la bossa (portava un altre llibre, tres euros, les claus de casa, les sabates, la tovallola). Ella i jo ensenyàvem els pits, l’aigua estava tèrbola, el paisatge era el port esportiu i les torres envidrades. Turistes i hòmens que venien mocadors i dones que oferien massatges. La felicitat, aleshores, em va semblar fàcil.

Tricky Tracks

Què hi veus? Unes petjades de pardal sobre el fang. Unes petjades d’un ocell que corre i un ocell que camina. L’ocell que avança lentament ho fa fins a la meitat del trajecte, després corre, s’inclina, torç el camí, es llença sobre l’altre.  O no. Hi ha dues fileres de petjades d’ocells. O de dinosaures. A la mar, quan arribàrem al Trabucador, hi havia petjades de sabatilles. Només hi havia una explicació: algú que camina vora platja.

Hi ha dues fileres de petjades de potes d’ocell. És un mascle i una femella i on abans hi havia lluita, plomes ensangonades, ara hi ha el ball d’una còpula. Les petjades es barregen. Després, no hi ha història: han alçat el vol? Algú els ha agafats? Les petjades de vora mar també desaparegueren.

Què hi veus? Només són una corrua de marques negres.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.