Remitent

Vaig rebre la carta en un sobre de paper reciclat. Sobresortia de la bústia, com si algú l’haguera deixat amb pressa o sense estar-ne segur, d’enviar-la. El paper, també reciclat, però amb els tons més groguencs i amb fragments de fulles marrons als cantons, estava una mica arrugat. Era de Víctor. Em contava, amb un to familiar d’anys junts, que havia conegut una altra dona. No deia que era més jove, però se suposava. Hi ha una edat en què l’estadística ens ve a la contra, jo em deixe arrossegar. Marta, em deia, aquests anys han sigut molt important [sic], espero que guardes el mateix bon record que jo tinc. De tu. De mi. Recordes aquell estiu a Palamós? Aquí es posava nostàlgic, el Víctor, abans de dir-me això de la nova dona. No ho vaig entendre massa, haguera preferit una missiva tipus telegrama. Per exemple: He conegut una dona. Adéu. Jo aleshores posaria l’estop, una mica a destemps, segur, i de manera esforçada o forçada. A Palamós es veu que ens barallàrem però que hi tornàrem i que ara, deu anys o vint anys després, ja no sabríem reconciliar-nos. El secret, em va dir l’àvia una vegada, és fer net cada nit. No et pots gitar enfadat. Però la ràbia seria alguna cosa millor que aquesta indiferència que s’ho menja tot. El gris, el blanc de les parets. Vaig estripar la carta, vaig començar a plorar, sanglots intermitents, telefoní a la mare, quasi estic a punt de tocar a Víctor. Cuida’t, deia la carta. Em vaig asseure a l’escala, amb els braços penjants, els bocins de paper per terra, la llum de l’ascensor era l’única companyia. Què faria, ara? Plorar, plorar. Els ulls rojos.

Al cap de mitja hora o una hora, va entrar una jove. Què fas, aquí, Maria? Era la meua companya de pis. Doncs això era, ni em dic Marta, ni tinc nòvio, ni conec a cap Víctor amb qui haja anat a Palamós.

 

Ni em dic Cento, ni tinc mare, ni sé anar amb bicicleta.

Passeig de Gràcia

Sembla que ara has descobert la pobresa. O l’has retrobada. No, perquè és una pobresa diferent. O ho és perquè una t’és familiar i l’altra no?

Vaig imaginar els alumnes (Assim, Consuelo) pel passeig de Gràcia: vaig pensar, imagina’t ara els alumnes aquí. Tampoc és el meu lloc.

Xelo es casarà a l’agost. És absentista: això significa que, estadísticament, falta molt a les classes. Me pasará otra vez, em va dir, me suspenderán y no vendré al examen, eso ya me pasó en el otro instituto.

Antonia és absentista. Ha aparegut a finals de maig, i clar, no entenia res. Ja no sé qui és més sord. No te has enterado de mucho, verdad? No, em digué. I no ha tornat.  Antonia és possible que també es case d’ací a uns mesos. Com que és absentista té permís per vindre a les nou, i no a les vuit, i per marxar abans.

No acabar la secundària és un fracàs? Segons el sistema sí. Però acabar la secundària segur que no és cap èxit.

Si no et calces i et poses la samarreta, et lleve l’examen de recuperació.

I què?

La zona metropolitana

Ibrahim, Gulfam, Sumaya, Laura, Gurbhej, Ali, Anikha, Jordi, Aqib, Achraf, Hussain, Mo, Qinfeng, Consuelo, Gisela, Haya, Yasmin, Elías, Abdellah, Jean Carlos, Sita, Emely, Evelyn, Aya, Edison, Sergi, Yassmina, Andrea, Sheilyn, Katherine, Terry, Nikita, Josué, Víctor, Amirul, Haroon, Mehdi, Naiara, Marc, Dayanne, Dong, Ayina, Mariela, Alvin, Jaswinder, Sara, Firdaws, Emmanuel, Taha. Hi ha més noms. Al costat de l’institut hi ha l’escola i davant, finques altíssimes i un parc petit. Una pujada cap al metro, molts bars de vidres foscos, un supermercat. Corredors fosforescents de crits, espentes, profesora ábreme la puerta, insults, riures, motxilles que pesen, nens que arrosseguen els peus. Plena de nens fosforescents pels crits, els insults, les cadires que arrosseguen, profesora metí la mochila en la lavadora y estaba la libreta y se mojó y ahora está secándose. Nens fosforescents que dormen a les classes. Dormen o destorben. Nens fosforescents: profesora qué es aire, profesora qué es got.

Santa Coloma, Badalona, L’Hospitalet i els carrers.

Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

No sé per què recorde aquests dies el poema de Gabriel Ferrater. Coses que sé i que no vull contar-los. Coses que ells saben i que encara no diuen.

 

 

Biaix

M’agrada mirar les mirades dels hòmens a altres dones. Elles normalment no se n’adonen. La mirada sembla material, que arriba a tocar. Les inspeccione. Tot està sota la superfície. Mire els hòmens que no em miren, no sé si altres dones miraran els hòmens, les mirades, que em miren. Sorprenen, de clares: la intenció.

Ma mare i les amigues diuen que són invisibles. Ma mare i les amigues: una amiga de ma mare, una mica major, salta quan escolta «las mariposas que sentimos» del discurs per a una boda, «quanta fantasia». Les amigues de ma mare són realistes, que és el millor que es pot ser en aquesta vida.

Un nòvio que vaig tindre fa molts anys es va enfadar un cop perquè segons ell havia mirat el company de feina amb desig. Amb la mateixa intenció clara que alguna mirada d’home a un cos de dona desconegut que veu al metro. L’home era un punk fals que tenia pis al centre de València però li agradava encocar-se els caps de setmana a les cases ocupes. Em vaig sorprendre, no sabia que podia mirar així.

Avui Naiara ha lloat el cos d’Anikha: tiene un cuerpazo! Ho ha dit al laboratori mentre jo explicava la pressió. Tenen tretze anys i ja saben distingir quin cos mereix lloança i quin no.

A qui mires més quan vas a la platja?, li vaig preguntar a una amiga. A les altres dones. La mirada segons la mirada dels hòmens. Cuerpazos. Corbes, mamelles, culs sense cel·lulitis. Reconeixem quin cos mereix la lloança. No cal que li ho pregunte a un home hetero. A qui mire més quan vaig a la platja? A qui vull mirar? El desig de ser mirada i no de mirar.

Avui he creuat la mirada al metro amb un home i s’ha vist clara la intenció. Com una cançó qualsevol d’un cantautor de quaranta, nostàlgic i profundament infantil.

 

 

 

 

 

L’àrea metropolitana

«Profesora, ¿tú sabes qué es el trap?»

Al metro una xiqueta conta a la mare com fa una estona dos hòmens li han bloquejat el pas quan volia sortir de l’ascensor. S’ha posat nerviosa i ha començat a córrer fins arribar a l’andana. Només tenia dos euros i ha comprat el bitllet per arribar a ca sa tia. Al metro, un músic canta Despacito i un home, amb el got en la mà, explica que demana diners i ven mocadors de paper perquè és seropositiu i necessita els diners per pagar el lloguer i els antivirals. Tots dos demanen disculpes. Al metro no hi arriba el vent. Hi ha un desassossec, però, que travessa la ciutat.

«Profesora, para qué quiero saber qué es la presión si no voy a necesitarlo cuando trabaje?»

Ibrahim ha escrit a la taula «Puta Sumaya».

Maig

Empoma els albercocs amb la boca i els engul. És el fill de la gossa que vaig veure créixer i que desaparegué, prenyada, al mes de març, entre tarongers, figueres paleres i el sol que mossegava les arrels i la vida. Els gossos aprengueren que si ens eren fidels, s’asseguraven la supervivència, per això ara, quan el cride, deixa el que estava fent (olorar les soques, mastegar les herbes altes, buscar les darreres taronges sucoses del terra) i torna, veloç, cap a mi. Encara que es puga comptar amb els dits de la mà les vegades que l’he tret, camí cap al poble.

Amb els cadells, a la gossa, ara desapareguda, li aparegué la mirada salvatge: ara no deixaria el que estiguera fent per nosaltres, hi havia un deure més antic i poderós. Ara que és maig, i que els ocells tornen a moure’s de branca a branca, i l’estació dels fruits saborosos comença, sembla que esclata el record d’eixa mirada salvatge més enllà del que hem aprés.

 

Azures

Nosotros, en realidad, no lo sabemos, pero lo sospechamos: hay una vida que es como un barco gemelo a la nuestra, que sigue una ruta totalmente distinta.

Per què només una altra? Per què bessona? Més vides, ho sospitem: quan dubtàrem seriosament, el vaixell va salpar cap a uns altres indrets, separats després per mars antics. Aquí estic amb la meua primera nòvia, casada i amb dos fills. Més enllà, travessant el gel de l’àrtic, la vida en un altre país, quan vaig dir que sí al contracte a la multinacional. Aquesta vida que visc té tanta importància com les altres, invisibles però certes. Per això, com onades, vénen riures i plors inexplicables i la inequívoca sensació que alguna cosa falla, o siga, que no hi és i que deuria.