Frases i dones, 3

Carlos Williams Carlos, Paterson.

He dibuixat cercles a les cortines per on m’ofegue. Cada cercle d’una mida, cada línia de gruix diferent. Blanc i negre. També m’he pintat el vestit negre amb ratlles blanques, que tremolen com peixos que mouen la superfície de l’aigua. Li he demanat diners per una guitarra, ha oblidat que eixe era el meu somni, i també li he contat més de tres vegades que el dissabte és el dia de mercat (ell de tota manera, el dissabte ho oblidarà) i que podré, per fi, ocupar l’aparador per ensenyar i vendre magdalenes. Tindre una pastisseria, guanyar diners. Vull fills però ell no. Anit li vaig parlar d’un somni en què teníem dos fills grans, bessons. Me’l vaig inventar. He de fer el paper d’una dona que no es queixa i li agrada la cuina, encara que a vegades, el plat no isca bé (la idea d’un pastís de cols de Brussel·les i formatge per a sopar no li ha agradat, engolia el mos amb aigua, se l’empassava sense assaborir-lo, creu que no ho he notat), i experimentar amb la pintura blanca i negra. Faig que m’equivoque amb els noms dels poetes, Carlos William Carlos. I el que sé, li dic una nit, després que ha arribat cansat de la feina, ho he trobat accidentalment a Internet. No veu que he pintat la casa de manera diferent cada dia? És un crit. Dorm nua, amb el cabell negre i arrissat que és com un marc per al cos admirable. Ell amb samarreta blanca interior. M’agrada la seua olor, la del blanc.

Perquè la relació estiga en equilibri, he de dormir nua, tindre somnis, somnis d’algú creatiu però sense fondària, voler ser guitarrista d’èxit abans que guitarrista, no treballar fora, quedar-me sempre destapada, l’esquena un full blanc, quan ell es desperta i marxa de matí a treballar, tindre un gos una mica desagradable, demanar-li diners per realitzar somnis absurds. En realitat, faig tot això per no alçar-me de matí, asseure’m al costat del gos, que almenys sembla més real que jo, i fotre’m tota l’ampolla de vi abans que arribe de la feina, amb eixe caminar estrany que té, que torç el peu cap endins i el maluc cap enfora, després d’haver parlat amb tres o quatre desconeguts (hòmens i potser una xiqueta) de poesia. Amb mi no. Jo puc valorar-la però sense aprofundir-ne massa. Algú adorable no ha de pensar massa.

Algun dia, Jim, afegiré verí a les magdalenes.

Un laberint de capçades llargues i estretes

«Sin embargo, lo que más espeso y verdoso me parecía era el laberinto de tejos de Somerleyton, emplazado en el centro del terreno misterioso, donde me perdí tan a fondo que no pude encontrar la salida hasta después de haber hecho una línea con el tacón de las botas en la arena blanca, delante de cada uno de los pasillos de setos que habían resultado ser caminos falsos».

Los anillos de Saturno, W.G. Sebald.

Vaig acabar de llegir aquest capítol del llibre i vaig recordar que aquí, en aquesta ciutat que no és la meua, hi havia un laberint. Mai he estat a cap laberint. Imaginava, també, com si estiguérem a Anglaterra, un verd espés que amagaria qualsevol eixida, teixos o plantes amb acícules, verd de ginebre i cap flor. Al nom, laberint d’Horta, no entraven ni el trepitjaven alemanys rossos amb armilles caquis, franceses  amb ulleres de sol i gorra, adolescents anglesos amb els pantalons trencats que corrien i relliscaven per la sorra en les revoltes i els amagatalls. Els laberints només són amb visitants solitaris.

Ha de ser de sorra, el terra, per poder marcar el camí ja traçat, i errat, com féu Sebald? Tots els laberints són així? La manca d’humitat, la descura, o l’excés de visitants ha obert clarianes entre les branques d’arbustos desnerits. No són teixos sinó xiprers. Els romans, això em digueren, van començar a plantar aquests arbres als jardins. Capçades llargues d’escates que sempre viurien, i més que nosaltres, i més que ells. Sempervirens. A Horta pots veure, entre les branques, la solució de l’enigma: les dones tornen per on han vingut, tu ja no t’hi avances, les segueixes, veus uns altres que reculen, no és eixa l’eixida, guanyes temps. Al nom, abans de visitar el laberint per primera vegada, no hi havia trampes ni acompanyament.

Només a l’entrada, després de passejar sense gaire convicció pel parc, els arbres es transformaren en laberint i vaig témer no trobar l’eixida abans de les sis, hora en què el parc tancava. I eixa por em féu molt feliç.

Frases i dones, 2

Almenys, com sempre, conviden ells.

He deixat el sostenidor de flors grogues i grises damunt del llit com qui deixa una cosa oblidada a propòsit a casa de l’amant. Vull que s’hi fixe, quan entre a l’habitació, en el sostenidor (sexe). També el llibre que llig, l’antologia de contes de Foster Wallace, en diagonal, sobre el llit (sexe i intel·lecte). La vela amb l’àngel de ceràmica just davant de la porta (sensibilitat). Els apunts a la còmoda, i a dalt, en un panel de suro, el full informatiu de les conferències sobre arquitectura i desig, o sexe, no ho recorde, el cartell d’una obra de teatre (tornem a l’intel·lecte), una rosa de paper (la sensibilitat). L’únic que no forma part de l’estratagema són les fotos del pare i la mare. També isc jo, de menuda, més rossa que ara i infinitament més feliç. Això no ho sabrà mai.

He canviat els llençols i m’he depilat. El meu germà ha telefonat a les tres, just quan m’arrencava uns pèls de l’entrecella i m’ha dit que la setmana que ve vindrà a veure’m. Aquestes visites ressalten la meua soledat, que és nova, perquè visc a una altra ciutat. Com que es veu que semblava una mica distreta, pel telèfon, m’ha preguntat si tenia cap pla, pel dissabte a la nit. Li he dit que no.

He baixat al bar del meu carrer i m’he recolzat a l’ampit de la finestra. He canviat de posició vàries voltes. He pensat que hauria d’escriure un llibre com aquell que vaig veure a la llibreria Taifa, a la part de darrere la tenda, on més s’acumula la pols, cansada, els llibres de segona mà: relats dedicats a cadascun dels amants. Marcel, Joel, Quim. Noms per a venjar-te. Quin llibre vaig llegir que era, en part, una venjança? Ah, sí, «La filial». Descriu l’exdona i cada paraula que l’hi dedica és una venjança. Se li notarà, a l’escriptora dels relats amb noms d’amant, la rancúnia? Se’m notaria a mi? Això, l’home d’aquesta nit, tampoc ho sabrà.

Durant un moment, recorde totes les nits de mirar en blanc la paret. Al costat, algun amant que ronca, amb l’alé de tabac i whisky, el sexe menut i volàtil. Començaria el relat amb qualsevol d’aquestes matinades. El que suportes per agradar, sobretot als hòmens, no està escrit encara (calla, que sí que n’hi ha, de queixes i venjances). Estarà escrit, el desig frustrat, als relats d’aquell llibre?

Aleshores, ha arribat. Jaqueta negra de pana i botes pseudomilitars. Què hi farem. M’he imaginat un altre cop a casa, amb el cotó-en-pèl ennegrit de màscara d’ulls, el pintallavis a la galta, la loció de neteja, pastosa, que et treu les il·lusions. Almenys, com sempre, conviden ells.

Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).

La innocència sense xarxa

Vist en perspectiva, o siga, com quan puges a l’escala i mires el terra del pis brut i els prestatges de dalt, que fa un any que la propietària del pis no neteja, els que duguem uns anys a la xarxa social més pretesament intel·lectual que hi ha, hem vist com les persones que seguíem s’han convertit en polítics professionals pel canvi, han trobat feina en el món cultural, han saltat a les ràdios catalanes, els han donat un espai a una secció, clar que sí, cultural, han començat a escriure i guanyar premis, clar que sí, literaris, han saltat a les tertúlies polítiques i han esdevingut assessors, clar que sí, del canvi.

S’han ajuntat per interessos i han constituït capelles i colles. Es feien propaganda. Nosaltres també, però sense prendre’ns seriosament.

No es tornarà a repetir (la innocència, dic).

Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

Les competències i els papers

Hi ha un 3er A, 3er B i 3er C. Al B hi són els que no han assolit les competències bàsiques de primària. No sé si les assoliran. No faran batxillerat, això diuen ja els professors. Els xiquets saben a quin grup pertanyen i el que significa. Fins a quin punt encara que un xiquet faça o no el batxillerat es considera un èxit. Al C hi són els disruptius i els que tenen unes notes baixes però amb les competències bàsiques de primària assolides.  Els disruptius. Això els xiquets no ho saben.

Hi ha hores o dies en què no sé què faig, creient-me el paper. L’escola diu: treballa, esforça’t. A totes les generacions: una bona feina significa sortir-te’n del cau. No sé si els xiquets s’ho creuen. Potser sí. Alguns sí, algunes més bé. El que més m’agrada és escoltar-los. També dir-los: mireu el cor, com batega. La sang passa dues vegades pel cor, les artèries porten sang cap al cor, el cor és un distribuïdor, les venes porten sang del cor als teixits.

Ells viuen al barri, els professors no. La majoria agafen metro, travessen Barcelona, es queden a Sants o viatgen fins a Sitges.

De tant en tant, els xiquets em pregunten per malalties. Infart, càncer. Una xiqueta no sabia que el Sol s’apagaria, es va preocupar per si això seria aviat, si els seus fills o els fills dels seus fills ho viurien.

Em va entristir veure les ombres de les reixes de les finestres sobre la paret de la classe. Allargassades contra el groc, era la una del migdia.