Rastres, plantes i senyals

Corders

El dissabte l’àvia li havia donat els dos cors. De la grandària d’un puny, com el cor d’un xiquet. Ara els tenia damunt la falda, dins d’una bossa de plàstic fosca i embolicats amb paper d’alumini. Notava encara l’escalfor de la vida que s’havia perdut. Havia comentat que necessitava dos cors per a classe, i l’àvia, enllitada encara després de l’operació de maluc, li havia dit que ella li’n podia aconseguir de la carnisseria. Que demanaria fetges de corder –li agradava cuinar-los amb ceba i menjar-los a migdia-, i que, mesclat amb els fetges, també hi hauria els cors. Perquè hi ha gent que s’ho menja, saps, tot això, les entranyes. Però què faig jo en el tren amb dos cors, iaia? Ah, no passa res, els pots congelar, dona. D’acord, llavors dos cors de corder. Li agradava comptar amb ella, fer-la intervindre amb coses com aquesta –la faena, alguna necessitat que pertanyia a la vida que no compartien. L’àvia movia el cap, la mirava, i alçant el braç: de corder, no, de corderet. I feia la cara de saber què era l’important en qüestió de menjar, i era cert. Sabia coses que ella no sabria mai. Com es matava un conill, com enganyar els caragols, com prémer les sanguines per extreure’n el suc, com cremar la pell del pollastre. La pot veure encara vora els caminals, entre els camps, collint caragols o tàperes.

Així havia anat la cosa i per això ara, en el tren cap a la ciutat, tenia dos cors a la falda. No els havia congelat, no havia tingut temps. Després de visitar l’àvia i passejar pel poble, havia anat corrent a casa a fer la maleta. Més tard, torna a ca l’àvia, vés a per la comanda de la carnisseria, torna per acomiadar-te’n fins el mes que ve, embolica la corada i posa-la en la bossa. Ara li sabia greu haver-ne demanat dos només. Pensava en dos cries d’oroneta, totes soles en el niu de fang. Dos cries que havia de mantenir vives, amb la calor de les mans i de tot el cos. El plomissol espars, suau i delicat. Tota la calor que alimentaria la transformació que vindria després.

Pensa: que agradable. Se sorprén de la calidesa del sol d’hivern mentre el paisatge canvia des del seient. Només ha de lliurar aquesta calor cap als dos cors, passar-los l’energia dels últims raigs del dia que travessen la finestra del tren. Podria estar mesos així, mirant el paisatge com una pel·lícula. Això era el que li agrada: mirar els raigs que obrin i tanquen el dia, la gent que es mou pel vagó, converses a mitges des d’aquests costats del telèfon, algun gat en un transportí, el revisor i les estacions que no s’acaben, que sembla que res haja d’aturar-se, ni el seu pensament, en cap lloc. Pensa en l’àvia, que li ha explicat com es cuina el corder i la tanda, i que repetia que no passava res perquè els cors estigueren unes hores fora de la nevera, veritat, preguntava, que no se’ls anava a menjar?

Els raigs s’inclinen tant que enlluernen, i algú d’uns seients més endavant baixa la persiana del tren. Ara el groc rogenc passa a través del gris de les fulles i pensa que també és bonic, que pot descansar. A l’altra banda de la filera una parella jove consola un xiquet de tres anys. S’ha acabat de despertar i té les galtes roses, de la calidesa del son entre els braços materns. Li donen un suc o un iogurt, no ho veu bé, entre mig d’unes queixes fluixes que no entén. Ara canvia i s’asseu a les cames del pare, ara s’estira, els braços pengen al passadís, té la boca una mica bruta del iogurt i la mira, girant tota el cap cap a ella, els ulls xicotets com les del pare, perquè s’assembla al pare, un xic jove polonès. Somriu i li fa ganyotes, no ho pot evitar. Intenta dir-li alguna cosa amb la mirada, divertida, alguna cosa sincera. Però és inútil, ho sabrà després. El xiquet s’inclina cap endarrere per amagar-se de la seua mirada, tapat pel seient de davant. No cal esforçar-s’hi.

Li agradaria mostrar aquestes dues cries petites, els dos pollets que poden bategar, dos cors que segurament tenen la grandària del cor del xiquet. Obrir la bossa i esperar l’expressió de sorpresa. S’adorm bressolant-los.

Quan es desperta ja és fosc. El xiquet s’ha calmat i juga amb un tren de joguet. Fa sorolls amb la boca, mou el tren per la finestra, contra el paisatge fosc, es belluga damunt de la mare, dins del niu, ara, que li agafa les cames. No sap per què es pregunta què sent el pare. Si pensa en el fill o en una altra cosa mentre mira cap a la finestra que no ensenya res. Poc a poc ha anat deixant de sentir l’escalfor de la sang i les cèl·lules a través del plàstic i l’alumini, però se n’adona ara. Són freds. Col·loca les mans als dos costats del cos i sense res que sostinga el paquet, els dos cors de corder podrien caure. Li agradaria que caigueren. Oblidar-los. Quant de temps havia de covar-los? Poden reviure, els ous dels nius que han estat desatesos? Què faria demà, a la classe de dissecció quan li demanaren que fera talls precisos dalt i baix del solc dels corets? En què estaria pensant quan li va dir que sí a l’àvia, que faria el trajecte amb les peces d’un animal? Encara faltaven dues hores per arribar a casa i havia de seguir covant-los, pensava, encara podia nàixer alguna cosa?

El final és una imatge d’un bisó que et mira.

No ens falten motius per ficar-nos entre el matalàs i el somier i deixar passar les hores. Una de les protagonistes de Germanes, de Mouawad, tria el que moltes de nosaltres en un moment o en un altre, esgotades, hem desitjat fer fins que alguna cosa canvie. Al final, el que canvia és que se’ns fa present algun deute amb la vida, la urgència de no deixar-te caure del tot, o que arriba algú que t’espenta fora del  llit. Però no era aquesta manera de deixar-se anar del que volia parlar, ni de la catarsi o el camí o ponts perquè altres puguen perdre la humiliació, sinó d’un altre personatge de l’obra del libanès. El personatge és un animal que no es va deixar domesticar. La imatge d’un bisó sota la neu apareix enmig de l’escenari i ens ompli d’esperança.

Al llarg de la història, ho conta Jared Diamond al seu descomunal llibre «Armes, gèrmens i acer», hi ha hagut un balanç desigual de domesticacions a Euràsia i Amèrica. Dels 148 mamífers herbívors terrestres salvatges del planeta que eren candidats a la domesticació només catorze van passar la prova, i d’aquests, només un pertany al continent americà. D’aquell avant-passat salvatge tenim els descendents domesticats: l’alpaca, el guanac, la llama i la vicunya.

La pregunta que Diamond planteja és «per què domesticaren cavalls a Euràsia però no les zebres a l’Àfrica? Per què els porcs europeus però no els porcs salvatges africans? Per què cinc espècies de bòvid salvatge (urs, búfals, iacs, gaurs i bantengs) i no el búfal africà o el bisó americà?»

Les espècies domesticables han de tenir una sèrie de característiques que el bisó, per exemple, no tenia; és a dir, és la mateixa espècie i no l’habilitat dels humans del territori el que marcava la diferència en l’èxit (la dieta, la taxa de creixement, la capacitat de la reproducció en captivitat, l’estructura social…). Diamond reinterpreta el començament d’Ana Karenina: tots els animals domesticats s’hi assemblen, els salvatges ho són a la seua manera.

«Humans and most animal species make an unhappy marriage, for one or more of many possible reasons: the animal’s diet, growth rate, mating habits, disposition, tendency to panic, and several distinct features of social organization. Only a small percentage of wild mammal species ended up in happy marriages with humans, by virtue of compatibility on all those separate counts»

Quan els primers humans arribaren al continent americà, el bisó americà (Bison bison) no fugia d’ells. No havien evolucionat amb els humans. Els mamífers africans sí. Quan els humans arribaren a Amèrica, fa uns quinze mil anys, van matar les bèsties que a penes fugien.

Els pobles amerindis mitificaren l’animal, i quan mataven el bisó, feien un ritual de gratitud perquè de l’animal aprofitaven la carn, la pell, els ossos, les banyes; el que no menjaven, servia per fabricar culleres, punxons, agulles i abrics, mantes, llits i sonalls. « The buffalo gave us everything we needed. Without it we were nothing […] When you killed off the buffalo you also killed the Indian»

Aquesta espiritualitat nascuda de la gratitud cap a l’animal, feu que fins que no entraren els europeus al continent, hi haguera bisons en grans quantitats pasturant les planures, amb el cap cot i gros, el gep voluminós, i les potes robustes i curtes. Veneraven l’animal enorme i amb l’estratègia de romandre. Ha de saber alguna cosa més que nosaltres, si no s’arrecera de la pluja i de la pedregada. Perquè quan ve tempesta, el bisó no fuig.

Amb els europeus la relació fou diferent que amb els indis. Durant el segle dèneu passaren de ser de milers a centenars, a punt de l’extinció. Els nous hòmens no els veneraven, només els mataven. La gran carnisseria del segle. Hi ha fotografies amb muntanyes de cranis de bisó. Van desaparéixer de Mèxic. Eren caçats amb l’ànsia amb què els europeus explotaven les planures i foragitaven els indis. De tot fabriquem en excés*, també les extincions. La llei de la vida és violenta i és la llei de la fam, diu Chantal Maillard. Però com a espècie, els humans tenim unes altres lleis, la de l’ànsia i la cobdícia.

El bisó és l’únic gran mamífer que queda al continent americà. Hi ha hagut hibridacions entre espècies, però al parc de Yellowstone viu la població de bisó salvatge més nombrosa.

Quan ve la tempesta, com dèiem, el bisó no fuig, la suporta. Pot arribar a pesar mil quilograms i, sota el vent fred i la neu, avançar per les planures, continuar els camins, la migració. Quin altre animal es queda dret quan el cel és fosc, carregat de núvols de neu? Amb el cap i l’enorme gep, foraden la neu i troben l’herba de sota. Hi ha animals destinats a ser salvatges per sempre.

Els bisons, diuen a l’obra de Mouawad, són els únics animals que avancen contra el vent fred. El final és una imatge d’un bisó que et mira.

Interior, exterior

Sembla estrany parlar ara d’excursions o de muntanyes o d’arbres. La primavera ens troba entre parets si tens sort, i si tens més sort, a balcons i terrasses. Aquests, dies, però, pense en els arbres, que es mouen però no es desplacen. Nosaltres també ens movem però no ens desplacem: de l’habitació al menjador, les arrels a la cuina, les branques esteses fins al bany, cames que arriben a la biblioteca, rizomes que s’entrenen en els llibres, mans que agafen graneres de plàstic, àpexs caulinars que posen aigua a bullir per fer macarrons, pols que tapa estomes, fulles que es colguen al llit, pluja que encara ens fa arrecerar-nos més, ara, a les plantes d’interior, dits que toquen la lavanda seca d’un ram i que canvien el lloc de taula, pèls i tricomes a la dutxa. El desajust interior i exterior dels depressius a la primavera, això ho diu Louise Glück, sembla que enguany no s’hi ha donat. Perquè és més difícil saber què és exterior, si entre l’exterior i nosaltres, hi ha una escorça d’uns setanta centímetres de gruix.

Però el símil ja no hi és: l’escorça, per als arbres, no és exterior. Tornem a pensar en excursions, quan el nostre exterior podia ser el llangardaix del mur a l’estiu, mentre l’àvia feia el dinar, o una aula amb vint-i-set taules dos a dos. A la terrassa veiem els coloms als cables que travessen el carrer i coloms aturats als terrats i baranes. Una tórtora ha fet niu al clavell de l’aire que viu a la barana del balcó, la cria té el plomissol marronós, sembla sempre despentinada. Quan eixim ho fem amb cura per no espantar-la, l’exterior és massa dur per a un pollet acabat de nàixer. L’exterior ara sembla que només podem sentir-lo a través de la natura: teuladins, coloms i tórtores prenen la nostra atenció, una cosa que es desplaça i canvia. Les plantes d’interior ixen. La Dracaena marginata, de fulla fina, sembla que mor ofegada, de res ha servit que la traguérem alguns dies al balcó. Les tiges s’han podrit, i molles, se’t desfan entre els dits. La terra quan la vaig trasplantar a un test més gran regalimava. Però com moltes coses en aquesta vida, vaig menystenir aquest fet. Vaig pensar que ho superaria, no vaig fer res. Tanmateix, les fulles encara són verdes, no saben què no els hi arribarà aigua ni sals minerals d’aquí a uns dies. L’aspidistra té més sort: ha sobreviscut a un pis sense ocupar durant anys al terrat interior. La pluja i la foscor eren suficients. I la companyia: dues aspidistres, en  realitat, que compartien espai i temps i que llurs fulles es tocaven o es bressolaven amb la llevantada. Es movien, però hem arribat nosaltres, en aquests dies en què ens confonem amb la casa i les parets i els mobles, i les hem desplaçat. Hi he col·locat una de les dues al balcó del menjador, i per veure verd mentre escric a l’ordinador només he de girar el coll noranta graus a l’esquerra. O també quan sope o dine, que tot ho fem a la mateixa taula llarga, senyorial, del menjador. El cactus també s’ha desplaçat: de l’escriptori a la tauleta de nit. Creix en vertical, invencible. Si pot viure a un desert, què no farà aquí, en un ambient més humit. S’adapta a l’espai que té, no creixerà més del que puga absorbir del test. De vegades imagine que les parets del meu cap són les parets de la casa i que només hi ha connexió amb les plantes, els ocells, la mar que es veu al fons, que canvia i no canvia alhora.

Caminem pel Garraf

1

Caminem pel Garraf, un dia de sol de gener, mentiders aquests dies d’estiu enmig de l’hivern, amb mànega curta. Hi ha ginebrons, esbarzers, timonet, cireres d’arboç, el margalló.  Les muntanyes del Garraf, calcàries, amaguen dolines i rasclers. Les zones més ombrívoles, bolets, estrelletes esquerdades i ja buides d’espores. “Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem  a Califòrnia no notaríem la diferència”. El Mediterrani s’estén fins al Pacífic. Vaig gravar aquesta frase fa més de deu anys, amb unes altres que al llarg de la vida, penjades i enganxades a l’esquer apropiat s’han repetit. L’esquer ja hi era: la imatge de Califòrnia assolellada, amb vinyes i tasts de vins, el passeig impossible que travessa amb una cama un oceà i un país sencer i per exemple, els vessants de la Serra Calderona, els llargs dies d’estiu al cau dels llops, els gossos que corrien entre els tarongers i les soques de tarongers i el perill que mossegaren els tubs del degoteig i que escaparen pels forats del tancat, per dalt del mur, quan pensava que fugien i no que als gossos també els abandonen.  Aleshores, potser, vaig entendre què significaven les adaptacions, les convergències. Els estius secs de Califòrnia i els estius secs del meu país feien que el paisatge s’hi assemblés i que ens sentírem com a casa. Les espècies, però, serien diferents.

2

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de cinc anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça.

Si de sobte seguírem el camí i pujàrem al Montseny, al massís muntanyós, trobaríem la vegetació típica de la Mediterrània, i rouredes més amunt, i fagedes i avetoses i ambients subalpins més enllà dels 1000 metres. I unes sequoies enormes a Santa Fe, originàries de Califòrnia, tres sequoies que foren quatre plantades a principis del segle XX quan alguns hòmens van pensar en treure rendiment de la muntanya amb arbres fusters. Les sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) tenen un general propi i un parc nacional amb el seu nom a l’estat de Califòrnia, d’on havíem arribat des del Garraf, amb les plantes piloses, les fulles estretes, els matollars, les flors petites. No pots abraçar-les, les sequoies de Can Casades a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: els botànics reconeixen els arbres tan grossos pel tronc. Superen els quaranta metres d’alçada, les del Montseny. A Amèrica, hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones les envolten. Poden viure milers d’anys. Com l’alzina, està adaptada al foc. El Mediterrani, l’estiu sense pluja, el foc.

La llevantada ens troba de camí a casa

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Les fulles verdes esfilagarsades. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant als passejos marítims. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora de les vies i a les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. Cedeix. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl també per dies com aquests. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge, són més resistents a la bolcada. Les plantes més grans tenen més restriccions davant l’estrés que provoca la ventada.

Sota vents forts, les plantes poden reorientar-se, reconfigurar les capçades. Quan el vent és massa fort, oscil·len. Hi ha estudis on descriuen tots els efectes del vent: directes i indirectes, els efectes als processos i reaccions químiques, a l’anatomia de totes les parts d’una planta. És l’estrés més ubic. Vull dir estès. Afecta al desenvolupament de la planta, al creixement, a la reproducció. Malmet els teixits. Trenca les cèl·lules epidèrmiques de la superfície foliar i fins i tot les d’a sota, les del mesofil·le (el teixit entre l’epidermis superior i inferior, de tipus parenquimàtic, que té una fulla). El vent disminueix la temperatura foliar. Normalment, encara que el resultat depén de més factors, com la disposició foliar i la intensitat, el vent afecta negativament el rendiment fotosintètic. Les fulles exposades al vent presenten cutícules i parets cel·lulars més gruixudes, amb menys feixos vasculars.  Les gramínies, les herbàcies, els arbres, tenen estratègies diferents. El vent sostingut, el vent sobtat, la freqüència i la intensitat fa que varien les respostes de les plantes i les adaptacions, però el dany a totes les plantes és similar.

I els ensopegalls de la costa, les bufalagues, el fenoll i l’alfals marí costaners? Sota aquest temporal, enfonsats a l’aigua salada, danyats. Trigaran en refer-se? Hem passat part de la tardor amb una calor insospitada. No paren d’augmentar els pics de temperatura, els anys més calorosos. Nous rècords, i una sensació d’impotència que s’estén i és perillosa.

El tren arriba als túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.

El tren passa a prop del passeig on hi ha un pi blanc marcat pel vent. El pi blanc, Pinus halepensis, és potser l’arbre més abundant de tot el municipi tarragoní perquè domina a les masses forestals. Però hi ha uns pins especials al passeig entre la platja del Miracle i l’Arrabassada amenaçats per les onades dels temporals. Totalment asimètrics, pentinats pel vent, amb el port singular: han nascut a les roques del Miocè, plenes de fòssils de bivalves, gasteròpodes i de restes de bioerosió i s’estiren arquejats cap a l’oest, cap al passeig marítim.

Recolzats a la pedra del passeig i de tant en tant, segons el catàleg d’arbres singulars de la ciutat, podats quan envaeixen el viari urbà. Formen part d’aquest catàleg per la forma i pel lloc on han nascut. Fan mig arc quan hi passes. A l’estiu, pots descansar del sol i a l’hivern, posar-te a recer de la pluja o del vent de llevant. Sempre que observeu les plantes penseu que al contrari dels animals, no poden fugir.

El tren arriba a l’estació. No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta em trobe a casa, arrecerada. Les gavines, ben a prop del passeig, amb l’aigua que amaga ja tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.

Mèlia, sequoia, limonium

Mèlia

On hi hauria d’haver una mèlia, hi ha una tipuana. Al 2004 els tècnics ja van alertar que la mèlia, arbre singular de la ciutat, tenia un forat a tres metres d’alçada. Ara hi ha un buit i al costat un altre arbre de parcs i jardins, de fulles igual de verdes però de fruits alats. A la placa encara anuncien la importància de la mèlia, de més de tres metres de perímetre.

Sequoia

No sé qui va plantar sequoies al Montseny. Estires els braços, t’apropes a l’escorça vermellosa, i l’abraces. Queda tronc encara per a més braços, almenys dues persones més per encerclar-la. La mirada cap a dalt, no aconsegueixes veure la copa de l’arbre. Són sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) i donen l’entrada al centre d’interpretació, l’antiga Can Casades. N’eren quatre, queda la soca de menys d’un metre de la que va partir un raig fa anys.

Els botànics han de reconèixer els arbres gegants pel tronc.

Limonium

Caminem pels penya-segats, i entre les roques, apareixen els ensopegalls (Limonium sp). No hi ha planta que s’associe més a l’estiu, a la mar, al juliol i a l’agost salat. Una roseta de fulles basals, un sabor d’ona de mar, petites glàndules excretores de sal, i una tija verda i ramificada per a les flors. Una tija llarga, fina, que frega les cames. N’hi ha floristeries que venen les inflorescències de paper, però com dur la mar al menjador de casa?

Vertical

Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.

Sylvia Plath

Un lluminós matí de març, després de l’esclat i l’oblit de l’hivern a València. A l’albereda, amb el tràfec dels cotxes, l’espera dels autobusos es fa llarga i monòtona: has de fugir cap als arbres, les palmeres, els emparrats i les capçades grosses de les figueres. De les figueres plantades a la ciutat, potser la més famosa és Ficus macrophylla, al parterre, que data de mitjans del segle dèneu, i que va sobreviure a la riuada del cinquanta-set. D’aquesta espècie de Ficus, i d’altres, no mediterrànies, el més interessant són les arrels aèries. Des de les branques, l’arbre llença, com una àncora a l’aire, una branca especial que creix cap a la terra, com les arrels, contra la llum. Una vegada a terra, li farà de suport. Aquestes arrels també s’anomenen fulcres, encara que aquest nom sol denominar només les arrels típiques dels manglars. Una arrel vertical que vol ser horitzontal.

Al Festival de Literatura Amplificada de Barcelona, el Kosmopolis, van vindre dos científics a parlar d’arbres i arrels: Hope Jahren i Stefano Mancuso. Els dos parlaren del moviment de les plantes, de la intel·ligència d’aquests éssers vius, i els dos es meravellaven davant dels timelapse que mostraven tiges i fulles que dansaven. Nosaltres també.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra.

La major part d’un arbre està soterrada. Només veiem del quaranta al seixanta per cent del bosc, va dir Hope Jahren, el més interessant és sota terra. Un estudiat balanç entre la llum, la humitat i la temperatura marca els ritmes. Les llavors esperen, les arrels xuclen minerals. De tant en tant, un esdeveniment especial: l’arrel a l’aire que busca la terra.

L’arbre s’estén en horitzontal. Allarga els àpexs de les arrels, forada la terra, consumeix oxigen. Contra la llum. Nosaltres, però, només veiem el món vertical, el que es troba a l’aire.

Sóc vertical, deia Sylvia Plath, però voldria ser horitzontal.

Stefano Mancuso va explicar què significa ser horitzontal. Mentre la majoria d’animals, va dir, segueixen la verticalitat, les plantes no. La verticalitat entesa segons un ordre jeràrquic: el cervell que mana sobre la resta d’òrgans, els òrgans que executen les ordres. Les plantes funcionen en xarxa, i si s’elimina un noranta per cent de les arrels, la planta encara continua funcionant. Com Internet, diu. Les plantes no tenen òrgans com els animals: podem imaginar una planta al camp, batuda pel vent, que perdera, per exemple, un òrgan? L’especialització és una aposta que ens fa més eficaços però també més fràgils. Un òrgan és un punt dèbil. Per això, les plantes sobreviuen.

Mai no sabrem què és ser un arbre, un ésser horitzontal, encara que voldríem saber-ho. Els animals no resolen els problemes, enuncià Mancuso, sinó que els eviten. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Si la teua estratègia, conclogué Hope Jahren, és quedar-te dempeus, fixe, i tolerar el que siga, has de tindre sistemes de comunicació sofisticats. Cada dia, confessà, em sorprén menys aquests tipus de descobriments.

Les plantes són horitzontals i envien molècules a l’aire, gasos, compostos químics que travessen arrels. Paraules i xarxes.

Comparat amb mi, diu Sylvia Plath, un arbre és immortal.

Les arrels segueixen el seu camí.

Què és sinó la suspensió

«[…]però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís, jo i només jo […]»

Anit vaig somiar que el gesmiler em cridava, i el fonoll marí de les roques, vora el camí, i les palmeres del passeig, plenes de brossam, amb les fulles caigudes i seques. Vaig somiar que pel rierol de la séquia hi havia granotes, jo no volia tornar a casa. Hi havia rastres d’animals a la sorra: les bèsties de la mar i del riu se’m barrejaven. Teixons i llúdrigues, peixos espasa i meduses. A tu també et cridaven, els ensopegalls i els margallons, les figueres i la ravenissa? Tot es barrejava: les plantes cultivades, la civada, l’alfals, i les salvatges, les endèmiques i les cosmopolites, totes les plantes que havíem vist a la vida. Roselles, aranyoners, pins. Les margarides. Menjàvem cireretes de pastor en el camí que arribava al cim fa mesos. Les llençàvem. Havíem fet el que feien els pardals. Somiava que tocava les escorces dels pins rojos d’a prop del teatre, i aquells pollancres de l’Aragó, tants anys després. No vaig tornar, fa temps que pense que tots els presents estan penjats d’un cordill, com roba estesa, i el vent manté el moviment. Les pinces no es trenquen i la roba mai cau.

Negre i rosa

Els ocells pels prismàtics, i els catxalots, fa ja més de dos anys, des d’un poble mariner, dalt del penya-segat, al costat del guaita del poble. Hi tenia una caseta blanca, una porta de fusta, i pòsters de balenes i dofins que podies trobar entre Faial i Pico durant tot l’any.

La mateixa sensació quan vaig veure el vermell i el negre de les ales del flamenc, com si estiguera a punt de volar, un segon en què deixes de respirar, i quan el catxalot va sortir de l’aigua i va fer un salt. Quasi vertical, un impuls i el cos que cau i esguita tots els turistes que no esperaven el salut de l’animal des de la Zodiac. Vaig deixar de respirar, també. Veig encara l’enorme  silueta ocupant tot l’ocular, les aletes obertes i l’arc que dibuixà abans de ser només un bufit en la distància.

Ornitologia

Quan arribàrem al mirador del Delta, algú va dir que el més bonic seria que tots els flamencs començaren a volar i veure els colors més encesos de les ales. Els flamencs, però, estaven tranquils. Dormien com si acabaren de menjar, o solament quiets, amb la seua figura d’una sola pota que es reflectia a l’aigua. Un rosa fluix que s’hi volia amagar a la boira. Vaig tornar a mirar pels prismàtics. Al costat, altres turistes parlaven de la bellesa amb paraules equivocades, veien una fotja on hi havia un collverd, confonien un agró amb una garsa. De sobte, un flamenc al vidre estengué les ales. Un lleuger sospir, i el roig i la veta negra que cobria les rèmiges es desplegaren, com si fóra el cel que espentava núvols i els posava just davant de nosaltres. Una posta de sol a les plomes de l’ocell, els darrers rajos que, abans de perdre’s, s’encenien.

L’au va tornar a quedar-se quieta, el cel s’apagava una altra vegada amb la boira.

El cel gris, les plomes del canyís que no es bellugaven, l’aigua immòbil i els corbs marins que semblaven que esperaven alguna cosa, tal vegada la gana. Semblava que no hi havia cap límit clar entre el cel i l’aigua, que les plantes podrien créixer de l’aire, que el flamenc podia beure dels núvols. La muntanya, foradada per la humitat, arrencava alguns núvols i els abaixava cap al poble, les oliveres i les alzines.

El batec de les ales d’una merla es perdé al costat de la font. Una aigua verdíssima, podrida, amb ous de mosquits i cullerots a punt de morir, que s’enganxaven a les parets. Esperàvem la repetició, que els ocells s’enlairaren.

Calonectris diomedea borealis

Els cagarros fa mesos que estan ací i això significa que d’ací poc farà un any que estic aïllada. Els cagarros són aus faves, amb el seu cant d’escorxador, que se perden fàcilment per les nostres llums. Pobre cagarro, amb eixe nom tan risible qualsevol turista, eurodissea o estagiário, veu en tu un motiu de burla! Els sentíem des de la residència, un poc apartada de la presó, i els sentíem camí al fino o la tulipa (de cervesa portuguesa, possiblement la pitjor cervesa del món) i els sentim ara, vora mar, vora casa, al port encara buit de turistes. No tens poema de Baudelaire.

Els cagarros als dissenys de camisetes: SOS cagarro, o SOS cagarra, aquella camiseta mítica de l’illa de Santa Maria, que si no haguera costat 10 euros, la meua amiga i  jo l’hauríem comprat. Vénen a terra per reproduir-se com els mariners de vela, barbuts i amb facebook, però. Els cagarros que havies de salvar i endurte’ls a casa, tancar-los en una caixa i dur-los a l’endemà, amb el sol, sense cap farola encesa, maleïda contaminació que ens mata els cagarros, a vora mà. I si tenies sort, el cagarro volava i no s’estampava contra la roca, com els va passar a uns amics prop de la platja, abans d’arribar a l’aeroport.

Els cagarros, qui els havia de fer un poema de lloança?