Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.

Figures, pedres i oliveres

1

Els ensenya una màscara africana i els demana que, basant-se en les formes, en facen una reversible dins de l’òval dibuixat al full. Els ulls han de semblar, una vegada girat el paper, la boca. El nas ha de ser doble, sense ser-ne dos. A dalt del full tenen una cara reversible d’un home amb bigot. Sembla un cosac.

Hi ha poques coses reversibles.

2

Les oliveres tenen les fulles platejades. Un verd grisenc a sota, al revers. Les olives negres entre el verd fullós i trencat pengen de les branques. Semblen prunes, de tan grosses. La polpa blanca queda aixafada a vegades, sense manera de recuperar-la. Hi ha poques coses recuperables.

3

He caminat pel terme amb dues pedretes incrustades a la sola. No me les he tretes. Se’m clavaren ahir, mentre collíem olives a la terra seca i transformada. Primer secà, després horta de taronjars, ara una altra vegada, com un bonic final per a la història del meu avi, un secà de troncs durs i verds espigats i llancívols. Les he dutes, les pedres, tot el dia i a cada pas recordava que no hi ha coses reversibles ni recuperables. No, no ho recordava, això ja ho sabia. Les he dutes i m’aconhortava: duc un tros de terra i estic menys sola.

Faig el camí de tornada en tren, les sabatilles estan dins una bossa a la maleta: tenen les pedretes dins, com un tresor.

Setembre, un inici

Abans

La biblioteca ha anat buidant-se i el silenci ha tornat a les coses. He esperat fins que algú ha apagat les llums de la sala i he marxat. Les pàgines d’algun llibre encara mantenien el tacte del dit que ha resseguit les paraules. Demà tornaran els ulls als llibres i les petjades de la pell al full.

Després

M’han recordat que ells també estan nerviosos i ansiosos: tot torna a començar. Avui a la ràdio deien que han estat vuitanta-tres dies de vacances. Vuitanta-tres, els dic, gaudiu-los. Quan faig veure que és pitjor treballar, em responen sempre amb el mateix: però almenys cobres. Aquests encara no s’atreveixen a contestar-me que té igual com faça la meua feina (si els faig callar o no), que jo cobraré igualment. No és cert això que dic perquè per a uns quants, o per a molts, aquests anys d’institut no seran bonics. Ni els agrada estudiar, o ni s’hi pensen estudiant, i són massa fràgils encara. Massa fràgils, ho hem de recordar enmig d’aquesta energia que interpel·la i que no cap en una aula. Et trobes però, amb els bons estudiants, la bona estudiant: si he tret en tot notables i excel·lents, com responc a la pregunta en quines matèries he tret bona nota? Han acceptat les regles del joc i s’hi aboquen. Hi ha qui els agrada. Hi ha qui et somriu, qui entén què fas allí. Hi ha qui no sap a on treballa son pare ni cap telèfon. Hi ha qui tenia els ulls plorosos perquè les amigues estaven a un altre grup. Primer dia, tot torna a començar. Mai he estat a favor de les primeres impressions.

 

BiH

En els anys noranta, abans de la guerra i la neteja ètnica, era una escola. Hi ha un saüc a la porta, la creu sèrbia a les parets, senyals dels projectils.

 

Šahbegovići és un poble reconstruït enmig de la República Srpska. Els chetniks als anys noranta van matar i foragitar tots els habitants d’aquesta zona. Aquest és un poble on la gent se salva, les cases, però, no. L’organització Trenkalòs va ajudar a fer d’aquest indret un poble un altre cop.

 

Sarajevo va patir un setge de quatre anys. Les roses de la ciutat són marques de morters a l’asfalt. Es pot imaginar la por. Hi ha plaques amb els noms dels morts al mercat. Hi ha la biblioteca restaurada amb el record de les runes. El llit del Miliavska és estret, els ponts són llargs. El cementiri dels soldats que defensaren la ciutat, des de la falda d’un turó, és una taca blanca. Però la mort és verda com les tombes anuals de Srebenica.

 

Hi ha avets, faigs, roures. En un bosc d’avets, humit, ple de fullaraca i humus, hi ha ginebrons i barbes de caputxí. Hi ha zones de Bòsnia on els xiquets no poden fer excursions amb l’escola, n’hi ha boscos que ningú xafa: un senyal de mort, avís de mines. En alguns llocs els soldats serbis van amagar mines a les cases, per quan tornaren els bosniacs. La vegetació creix i soterra la barbàrie, mai desminitzaran totes les muntanyes.

 

Put Mira, 2019. Un any els de Trenkalòs van muntar el camí de la pau al voltant de Šahbegovići. Un camí que s’ha de netejar i aclarir tots els anys, que fa pujades, que s’atura als murals de les parets de les cases, que parla de foscors, cendres i llum. Hi ha camamilla al mig del camí i uns caragols grossíssims. Aquest va estar tot el dia damunt de la pintura groga de l’estaca. Mira el camí. Tots els camins són grocs.

 

A prop del poble reconstruït Šahbegovići hi ha un cementeri Bogomil, els voluntaris van anar un dia, com cada any, per a netejar les tombes.

 

Hi ha cases que no tenen parets i hi ha cases que unes línies nues, sense herba, fan d’història. Aquí hi havia ma casa, va dir, la nova casa la construírem al costat. Cada setmana treu l’herba, camina sobre la terra on hi havia les pedres, les finestres, les portes.

 

Entre l’hotel i un edifici que es va construir per als jubilats passava la línia de front. Mentre escoltes el guia de Trenkalòs, de l’espera, les incursions i la por, recordes el llibre de Chevallier. Al poble vam trobar a Sead, que va defensar Sarajevo just en aquest edifici durant un any. Tenies por? Por? No, havia d’estar atent.

 

Si gires els cilindres, són un sonall. A cadascuna de les peces, hi ha escrits tots els noms dels xiquets que van morir durant el setge. Al costat hi ha una font amb petjades. Tots els jocs i els sorolls que fan els menuts. No hi ha silenci i els escoltem.

 

Una de les roses de Sarajevo. Pinten les marques del morter: flors grogues, roges. La guerra s’acaba, les marques de la guerra no.

 

La biblioteca de Sarajevo va cremar durant dos dies, el paper crema a 252 graus. Milers de llibres. Es veu que qui va decidir aquest objectiu solia anar-hi abans de la guerra, Nikola Koljevic.

 

A Sarajevo, a pocs metres, t’hi trobes amb la sinagoga, la catedral catòlica i l’ortodoxa. Meeting of cultures, deia el terra, abans de les obres. Ara ho posa a una placa entre una tenda de roba i una sabateria. I si no hagueren sigut musulmans, els massacrats?
La Sebilj, la font otomana, conviu al costat d’un para-sol amb les lletres de Coca-cola, com a casa nostra. La Baščaršija, el barri otomà, és un bullici constant.

 

El general Divjak va defensar la ciutat de Sarajevo durant el setge, ara, ja en la setantena, és el director d’una organització que dóna suport a l’educació a Bòsnia, Obrazovanje Grado BiH. L’educació construeix Bòsnia i Hercegovina. Per a Sèrbia, és un criminal de guerra, per a BiH un home que ajudà uns habitants que patien.
És un camp de gerds, la foto, als afores de la capital de Bòsnia. Algun país europeu va comprar i cedir aquests camps a l’organització, vam passar un matí collint els fruits i posant-los en basquets per vendre’ls després.

Mèlia, sequoia, limonium

Mèlia

On hi hauria d’haver una mèlia, hi ha una tipuana. Al 2004 els tècnics ja van alertar que la mèlia, arbre singular de la ciutat, tenia un forat a tres metres d’alçada. Ara hi ha un buit i al costat un altre arbre de parcs i jardins, de fulles igual de verdes però de fruits alats. A la placa encara anuncien la importància de la mèlia, de més de tres metres de perímetre.

Sequoia

No sé qui va plantar sequoies al Montseny. Estires els braços, t’apropes a l’escorça vermellosa, i l’abraces. Queda tronc encara per a més braços, almenys dues persones més per encerclar-la. La mirada cap a dalt, no aconsegueixes veure la copa de l’arbre. Són sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) i donen l’entrada al centre d’interpretació, l’antiga Can Casades. N’eren quatre, queda la soca de menys d’un metre de la que va partir un raig fa anys.

Els botànics han de reconèixer els arbres gegants pel tronc.

Limonium

Caminem pels penya-segats, i entre les roques, apareixen els ensopegalls (Limonium sp). No hi ha planta que s’associe més a l’estiu, a la mar, al juliol i a l’agost salat. Una roseta de fulles basals, un sabor d’ona de mar, petites glàndules excretores de sal, i una tija verda i ramificada per a les flors. Una tija llarga, fina, que frega les cames. N’hi ha floristeries que venen les inflorescències de paper, però com dur la mar al menjador de casa?

 

Curs escolar

Les escales de ferro estan buides, els timbres sonen per a ningú. Al pati ja no venen les gavines, no hi ha res per oferir-los. Els passadissos, deserts. Les portes es tanquen suaument, els ordinadors i les pantalles estan desconnectades. Hi ha papers encara a les parets: calendaris, motius engrescadors (el futur és a les nostres mans, en aquesta classe aprenem), horaris, noms d’alumnes, frases cèlebres. Al suro pengen algunes notícies velles. Ningú dóna cops a les baranes ni mou les cadires arrossegant-les per terra, ni fa una pregunta incòmoda ni dóna una resposta estúpida. Les taules continuen apilades just en el lloc en què les deixaren el dimarts passat. Les finestres estan tancades i ningú es queixa de l’ona de calor, de l’estiu asfixiant que sempre ens sobrepassa. A l’entrada de l’institut hi ha encara les exposicions dels volcans de primer i els portfolis fets com caixes de segon. La televisió emet ininterrompudament tot un any d’activitats: excursions, colònies, visites a museus, el dia de l’esport, la cursa, el dia de les arts, el concert, la graduació de batxillerat i de quart. Igual que el moment traumàtic del naixement, nosaltres també hem oblidat el tram estrany, apedaçat i inadequat de l’adolescència. Més o menys intens, no sortim indemnes. Aquesta és una veritat que m’agradaria transmetre, lluir, traspuar. No passa res, dir-los, encara que passe. El model ferm però no inflexible. A vegades, però, tot sembla un simulacre: un simulacre de què aprenen i un simulacre de què ensenye. Un pas de temps i d’etapa que nega el que passa a fora de les parets d’un institut i el que passa a dins.

Qué pies más feos! A ti profe nunca te han pegado, no sabes nada de la vida. Yo no quiero estar en la clase de los tontos. Profe, tienes novio? Necesitas un novio, que tu novio te invite a un buen durum. Si voy a la clase de los tontos me voy. Pero esto para qué sirve. Uy, sí, voy al supermercado y me pongo a calcular una ecuación. Pero esto para qué sirve. Te puedo dar el dosier mañana? No entiendo nada. No puedo hacer nada porque no entiendo nada. Nada. Na-da.

Les escales i les portes les mou el vent. Vibra, de tant en tant, la persiana que tanca l’aula d’acollida i la porta del pati.

Diria que em cuide

Fa cinc minuts que mira a l’armari de vidre. Hi ha poca cua, el seu cistell està baix de la cinta però no molesta els que som a la filera. És menuda, amb el cabell curt. Se li noten les venes. Porta una jaqueta grisa i uns pantalons verds. I botins. Fa dies que començà la primavera. Jo porte l’uniforme del gimnàs, passe, sense dutxar-me pel supermercat de camí a casa. Compre civada, iogurt, quefir, torrades de pa integral i una ampolla de vi, només una. Jan em va conèixer un dia com aquests, en la cua, jo mirava l’aparador de vidre, tenia en la mà una ampolla de vi negre i al carro dues caixes d’ampolles de cervesa. No tenia cap festa, però vaig mentir. Què vols preparar, maca? Gintònics, potser? Avui també compre bajoqueta i dues carabassates. La meua setmana consisteix a treballar, gimnàs, menjar i preparar els àpats de l’endemà. Bròquil, bajoca, pimentó. Arròs, pasta. A vegades, truita. Diria que em cuide. Les persones avancen. He de comprar condons per si ve Jan aquest cap de setmana. No volia. No vull, maca, em va dir, encara no sé si estàs bé. Tinc una ampolla de vi que li ensenye a la caixera, allarga la mà i li la done. La dona ha deixat de mirar l’aparador tancat amb clau amb els estants plens de begudes. Buida el cistell damunt la cinta: pernil dolç, xoriço, dos paquets de llaunes de cervesa. En el moment en què pague sent el meu mòbil vibrar. Abans de posar els paquets a la bossa, done una ullada ràpida als missatges. Jan ve. Sent una cuca a l’estómac. La dona menuda demana a la dependenta, quan jo ja ho tinc tot enllestit i m’enfile cap a la porta, que, per favor, li trega de l’armari la ginebra.