Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

Anuncis

El ram del meu home

Entre el carrer de l’Església i el meu carrer. Havia anat a la floristeria a comprar el ram per Tots Sants. O pel seu aniversari, o pel nostre aniversari de boda. No ho sé. Tinc setanta-sis anys i molta vida petita entre les cantonades dels carrers. Portava una jaqueta fina i grisa. De sobte d’una furgoneta blanca van sortir uns quants jóvens, amb la pressa de qui té la feina de furtar, i baixaren bosses plenes de fem. Baixaren i s’enfilaren a un portal. Jo em vaig quedar aturada a la cantonada. No em van veure. Al cap de dos minuts, van tornar a pujar a la furgona i rabent, creuà el carrer, passà pel meu costat i es perdé darrere dels arbres del parc. Al terra, al tancar la porta del vehicle, caigueren tiges i fulles com nervis d’una mà. D’un verd fosc però brillant. Em vaig ajocar i les vaig agafar per afegir-les al ram de margarides.

Un mes després, al cementeri, el meu home tenia un ram preciós amb tocs verds de marihuana.

Indicacions per a construir-se una vida, 1

No t’estimes menys del que estimes ni molt més. Mesura’t. No hi ha cap buit entre el pit i l’estómac ni cap ocell engabiat a casa. Tot és desig i aprenentatge. Busca gent que crega el mateix. Busca gent que sàpiga que no s’ha d’omplir cap buit entre el pit i l’estómac. Desig: la finestra que dóna a la mar, la porta que dóna a la mar, les roques en contrast amb la teua cuixa. Desig: dedica’t a una empresa pròpia, alguna cosa productiva intel·lectualment que depenga de tu. Dedica més temps a llegir i escriure. Busca manuals que no ho són (consells per a oblidar-te d’ell, no el telefones, coneix-lo millor/el teu treball només te té a tu/mira com tanquen i obrin el bec els ocells ). No t’enamores d’hòmens que no estimen. Camina, nada, beu.  Conversa. No hi ha cap buit, no et cal res. Qui no té la tristesa no ha tingut res. Tot és desig i aprenentatge.

24 hores de juliol

Concentra’t en la pell. No hi ha res més. Però han d’aparéixer els pensaments, o siga les paraules. Contra el cos, contra el llit, contra la paret, contra el ventilador, contra el quadre, contra la paret on hi havia abans un quadre, contra la finestra, contra l’armari, contra la roba de damunt de la cadira, contra el terra, contra la pols, contra la sola de les sabates.

 

L’aquí i l’ara

Passege amb un clauer del PP pels carrers de Benidorm. Hi ha la carn exposada i la calor que fa arrossegar els peus, que s’enganxen a l’asfalt. Tot està fos. També els cervells. La diferència aquest any és que hi ha l’ombra, persistent i fonda, de la malaltia. La casa està més fosca. De tant en tant, hi ha cares que es queden mirant cap endins, el futur que és una negativa.

Nade molt. Nade tant com fa quinze anys a la mar. El meu dolor esquerre, que té a veure amb l’accident, potser, es calma. El dolor et clava al present. I al cos. Hi ha clapes de posidònia a la cala Llasera, bancs d’uns mil peixos xicotets, algues, roques que acumulen sorolls i bromera, botifarres de mar i eriçons. No veig crancs. Pins i gats en el camí que baixa a la platja. Al costat dret, com sempre, els nudistes. Aquest any, però, hi ha només hòmens d’uns seixanta i setanta anys. Em moc cap a l’esquerra, no vull veure penis morens i vells. Em fixe en les dones primíssimes, un nou esquer per al pensament. Si no tinguera estos vèrtexs, podria aprofitar més el cervell, o siga, el temps. Vaig cap a la boia. És groga i just cau al mig de la cala. La fondària és més de quatre metres. No veig el fons, és fosc. Em reconec la mateixa que fa quinze anys. Fins i tot abans de la mort del pare. Hi ha una part del jo que es reconeix més que altres, sembla que torne a casa. O que reprenc una conversa, la mateixa interrompuda per la vida externa: la mort, el sexe, la feina, la impossibilitat d’escriure com vull. Potser és aquesta la tensió: entre la teoria i la pràctica, les escletxes per on podem respirar. Em reconec més en aquest desig gros, inabastable, dels dèsset, dihuit i dèneu. Té a veure amb una idea romàntica de la vida. I ara que llig Spinster, més amb el desigs de solterona que no amb l’amor romàntic.

La meua generació possiblement és conservadora. La gent encara es casa, cohabita, té fills. Encara que el crit del feminisme radical dels setanta (el que conta Vivian Gornick) és un crit i no deixa espai per a la reflexió, i com a crit, simplifica i nega la tensió (entre teoria i pràctica, diu també Gornick) perquè envia, sense reconéixer el dolor, a la merda els marits i la família, en l’ambient familiar (cosines, fills, pares, matrimoni, depilació i banys de queratina) internament aquest crit em salva.

Camine i fa sol, massa sol perquè el cos, inadequat sempre, com unes sabates o massa amples o massa estretes, es transforme o desaparega. Gornick s’adona als seixanta anys, és una revelació, del buit de l’aquí i ara. Ha estat tota la vida fantasiejant. Sent el buit i l’angoixa del buit fins que recorda una conversa amb un caixer i com reien. No diu de què. I a poc a poc sent la plenitud. La mateixa de l’aquí i l’ara. Tot aquest pensament circular, les paraules gravades d’un ell qualsevol, els dies de feina que vindran, el paisatge erm d’unes paraules que no volen, que no planegen, que a penes es mouen d’un espai petitíssim entre una costella i una altra, t’acompanyen perquè tens por del buit. O de la plenitud.

12 hores a la vida d’una dona

3h

Reconec el posat seriós que s’instal·la de sobte: és hora que l’altra marxe. Han estirat, o estiràvem el temps. Que vinguen a per tu després, o que ma mare et porte, allarga el dia del joc fins que siga hora de sopar o de dormir. Han estat tota la vesprada juntes. Han jugat a mares i pares. M’han pentinat. Han fet tombarelles a l’aigua. I el pino. Han parlat, precocíssimes, dels xiquets que hi havia a la piscina. Anaven sense la part de dalt del biquini tot el dia fins que els han vist,  als nois de vuit anys. Ara s’ha acabat l’amiga, ve l’hora seriosa en què es fa cas als adults, la conversa és avorrida, la televisió no s’entén o es repeteix i els avis callen i escolten. La gran se n’aprofita, dels dos anys que li porta d’avantatge. Si ella fa una cosa, l’altra la repeteix: arquegen l’esquena, ballen Pa mala yo, s’estiren a la tovallola, es llancen a la piscina.

Pensava en què estaria bé que no escoltaren certes coses quan siguen grans, que ningú els diga que no les estima, o que prefereixen una altra, i ara, adormides abraçades m’adone que m’equivoque. Una de les coses més terribles seria que no saberen com pair això, que foren dèbils, inconsistents amb elles mateixes.

6h

Una gran idea llegir «La solterona», i abans, «La dona singular», mentre estiuege tres o quatres dies amb la família, a Altea. Tenir tradició en les respostes a les mateixes preguntes: i amb trenta-cinc anys pots tindre fills? Pregunta una xiqueta de vuit anys. Tens nòvio? Però vols tindre fills? I reconec totes les dones abans que jo, un prototip. En el meu cas, i al contrari del que pensa Bolick, encara és revolucionari exercir de soltera en certs àmbits. Les solteres tenen cites, i jo les he tingudes, però ells no ho saben. Per a ells sóc algú poc interessat en el sexe, intel·lectual. No sé quina de totes les etiquetes els vindrà al cap si pensen en mi. Res de singular, potser, i n’estic segura a vegades, rara.

9h

Per què, en el cas d’ell, segur que no li importa que a mi m’agraden cossos que no són com el seu? Que no hi haurà pensat ni la centèsima part que jo. Per què nosaltres volem ser úniques, i no només úniques, sinó les especials en qualsevol cas? La més guapa de classe, de la feina, del gimnàs. No aconseguir-ho. Odiar les altres, comparar-se contínuament. Mamelles, culs, malucs. El nas, els braços, la pell. Voler ser la més intel·ligent si tens una mica de cervell. Comparar cervells, boques, dents. Per què ell pot no ser l’especial i no importar-li? Aquesta és una altra càrrega del gènere: haver viscut tota la vida esperant això, desitjar-ho (haver-ho aconseguit a vegades ens ha ofegat), enamorar-lo(s) fins a les entranyes.

12h

«Dus des de l’adolescència pensant en xics, no creus que ja és hora de dedicar energia i temps a una tasca més… digna?»

Coses que diuen

Per exemple: t’assembles molt a la meua ex-nòvia de vuit anys, que ara és lesbiana. És com si hi hagueren patrons, i teniu el mateix.

Per exemple: tinc un problema amb les dones. M’agraden les dones molt molt primes. Les meues amigues diuen que potser ja malaltís.

Per exemple: m’agraden les dones amb les mamelles molt grosses.

Exnòvies ecologistes i feministes, dones primíssimes a qui dobles el cos, les cuixes, el cul, mamelles petites.

Oh, i pense en com parlar amb la meua cuixa.

Només per la teva bellesa/ puc participar en les cerimònies de l’amor.

I pense en què et pots enamorar d’un ectoplasma, d’un home amb els cabells blancs i estarrufats catorze anys més gran, d’una amiga amb un cervell que funciona ràpid i alegre i de les ones que arriben a la costa.