Mart

—Però, que no hi ha feina, a València, eh, eh, no hi ha feina?

—Poca.

—Però què hi ha, allí, la riquesa és aquí i al País Basc, allí, què, que no hi ha treball?

—No massa.

—Allà tens la teua família, aquí et portaran d’un lloc a un altre, un lloc a un altre, ho has de saber… la fruita, allí hi ha, d’alimentació… a la fruita, triant fruita, jo abans em quedava allà, amb la família, aquí…

—Però si treballen per no res…

—Quant, a quant cobren l’hora? Ho has de saber, aquí… Jo abans treballava triant fruita que venia aquí, lluny de la família. Dius que hi ha poca feina, a València?

 

 

La creativitat necessita espai

Va sospirar, i amb el darrer alè, com solen dir, també va fugir la vida. Jeia estirat al llit (era vell, la mort s’esperava des de feia dies) i els fills al voltant ploraven. De sobte, des del sostre, com goteres del pis d’un veí, va començar a caure tinta. Empastifats, els fills miraven amunt. El vell, clar, no es movia, però si es tacava. Després, de la finestra, els porticons oberts de bat a bat, entraren fulls i més fulls de quaderns, ratllats, groguencs, plens de cucs de paraules. S’amuntonaren davant la porta, els fills, per eixir, haurien d’escalar la muntanya d’oracions. Dues filles i un fill. Amb la cara negra de la tinta, les mans espantant els fulls que encara volaven cap a dins, com ocells de ciutat molestos, van mirar-se: què farien, ara, quan entrara a soterrar el mort l’última època creativa de sa vida, quatre blogs i quaranta mil tuits?

Vertical

Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.

Sylvia Plath

Un lluminós matí de març, després de l’esclat i l’oblit de l’hivern a València. A l’albereda, amb el tràfec dels cotxes, l’espera dels autobusos es fa llarga i monòtona: has de fugir cap als arbres, les palmeres, els emparrats i les capçades grosses de les figueres. De les figueres plantades a la ciutat, potser la més famosa és Ficus macrophylla, al parterre, que data de mitjans del segle dèneu, i que va sobreviure a la riuada del cinquanta-set. D’aquesta espècie de Ficus, i d’altres, no mediterrànies, el més interessant són les arrels aèries. Des de les branques, l’arbre llença, com una àncora a l’aire, una branca especial que creix cap a la terra, com les arrels, contra la llum. Una vegada a terra, li farà de suport. Aquestes arrels també s’anomenen fulcres, encara que aquest nom sol denominar només les arrels típiques dels manglars. Una arrel vertical que vol ser horitzontal.

Al Festival de Literatura Amplificada de Barcelona, el Kosmopolis, van vindre dos científics a parlar d’arbres i arrels: Hope Jahren i Stefano Mancuso. Els dos parlaren del moviment de les plantes, de la intel·ligència d’aquests éssers vius, i els dos es meravellaven davant dels timelapse que mostraven tiges i fulles que dansaven. Nosaltres també.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra.

La major part d’un arbre està soterrada. Només veiem del quaranta al seixanta per cent del bosc, va dir Hope Jahren, el més interessant és sota terra. Un estudiat balanç entre la llum, la humitat i la temperatura marca els ritmes. Les llavors esperen, les arrels xuclen minerals. De tant en tant, un esdeveniment especial: l’arrel a l’aire que busca la terra.

L’arbre s’estén en horitzontal. Allarga els àpexs de les arrels, forada la terra, consumeix oxigen. Contra la llum. Nosaltres, però, només veiem el món vertical, el que es troba a l’aire.

Sóc vertical, deia Sylvia Plath, però voldria ser horitzontal.

Stefano Mancuso va explicar què significa ser horitzontal. Mentre la majoria d’animals, va dir, segueixen la verticalitat, les plantes no. La verticalitat entesa segons un ordre jeràrquic: el cervell que mana sobre la resta d’òrgans, els òrgans que executen les ordres. Les plantes funcionen en xarxa, i si s’elimina un noranta per cent de les arrels, la planta encara continua funcionant. Com Internet, diu. Les plantes no tenen òrgans com els animals: podem imaginar una planta al camp, batuda pel vent, que perdera, per exemple, un òrgan? L’especialització és una aposta que ens fa més eficaços però també més fràgils. Un òrgan és un punt dèbil. Per això, les plantes sobreviuen.

Mai no sabrem què és ser un arbre, un ésser horitzontal, encara que voldríem saber-ho. Els animals no resolen els problemes, enuncià Mancuso, sinó que els eviten. Les plantes, que no poden desplaçar-se, per força han de resoldre’ls. Si la teua estratègia, conclogué Hope Jahren, és quedar-te dempeus, fixe, i tolerar el que siga, has de tindre sistemes de comunicació sofisticats. Cada dia, confessà, em sorprén menys aquests tipus de descobriments.

Les plantes són horitzontals i envien molècules a l’aire, gasos, compostos químics que travessen arrels. Paraules i xarxes.

Comparat amb mi, diu Sylvia Plath, un arbre és immortal.

Les arrels segueixen el seu camí.

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

Cànon

No fou d’un dia per a altre, però és de veres que u pensa a venjar-se quan comencen a anar-li les coses bé. Va començar la llista de manera cronològica: primer, la infantesa. El pare, que abandonà la mare quan ella tenia quatre anys. El nom era un rancor viu. Apuntà el nom del pare amb lletra tremolosa, la m semblava un cuc que es movia per la pàgina blanca. Després, vingueren els altres xiquets de l’escola i el seu malnom a classe (el malnom també era ràbia continguda). Tres noms de xiquets, els que més se’n burlaren del sobrepés. Amb l’adolescència començaren a aparéixer noms d’hòmens: el primer nòvio, que la deixà per una altra xica de la classe. El segon xicot, que l’enganyà. El cap de departament que va estar explotant-la durant anys a l’empresa, el malparit, era el penúltim nom de la llista. Les darreres lletres eren les del nom del marit. Més ben dit, de l’ex. Ara podia pensar en com venjar-se de cadascú, ara que havia acomplert els altres somnis. La casa, els fills, l’amant, els quadres que per fi havia pintat i exposat. Va dissenyar un pla que incloguera a tots, però era difícil una única venjança que tinguera un efecte coral. Podria venjar-se dels antics companys d’escola només amb la seua presència: en forma, llavis vermells, una pintora d’èxit. Els hòmens amb la presència del seu amant, més jove, músic d’èxit. Però necessitaria més temps i excuses per trobar-los. Aleshores, una nit ho entengué: per venjar-se només hauria d’escriure.

Oferta setmanal

Un xic amb el cabell morè i un somriure estrany, tort, que vol ser no forçat al costat de la cara somrient, però tampoc massa, d’un xiquet budista. Cap pelat, vestit vermell i taronja. Un xic amb els pantalons abaixats ensenyant el cul, lletós, i darrere un paisatge muntanyenc. Un xic estirat a una llitera, menjant sushi, mentre li fan un tatuatge a la natja esquerra del cul. Un xic al costat d’una dona de la cultura Padaung a Tailàndia. Una setmana a Tinder.

Epíleg: una dona conversa amb el seu cervell

Pròleg: una dona conversa amb la seva cuixa, Anna Swir.

Només per la teva bellesa, diu, puc participar en les cerimònies de l’amor.

Jo sóc diferent de la meua cuixa però no del meu cervell, em va dir. Em va dir, la seva cuixa té entitat, vostè és la seva cuixa? I el seu cervell? Bestiola amoral, diu al poema, referint-se a la cuixa, per la cuixa, gràcies a la cuixa, frueix dels turments místics dels amants, l’èxtasi. Què he de dir-te a tu, cervell, què he d’agrair-te? El plaer i el dolor, sí, però de tu no frueix carnalment cap amant. Bestiola moral, quin encant he d’agrair-te? Gràcies a tu quin reialme tan desconegut com l’oceà se m’obri?

Una dona parla de la seua vida

Camine, sempre camine, i pels camins fins a ma casa sempre bufa el vent. Sants és obert, amb els descampats que perfilen perímetres, les fàbriques reciclades, perquè els límits de la ciutat sempre són oberts, la transició, sense límit. Com venim d’un poble apegat a la ciutat, límit també, amb mitja identitat, l’altra mitja ens la podem inventar. Créixer en llocs lletjos, descampats nitrificats, tanques, carreteres per on passaven els camions de porcs (pensava, de menuda, que anaven a l’escorxador?) obliga a crear-se espais bonics. La bellesa entesa com un espai segur, on créixer. Créixer en contra del paisatge. València era un perfil de finques velles només salvat per un antic monestir. A sota, els cables del metro, a dalt, les antenes. Camine, sempre camine: si vaig a un punt de la mateixa ciutat, com puc agafar el metro? Camine, encara que tarde una hora, de Sants a Gràcia, de Gràcia al CCCB, de les drassanes a la plaça Osca. Com podria no caminar?

Pels camins llargs sempre bufa el vent.