La llevantada ens troba de camí a casa, 2

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Les fulles verdes esfilagarsades. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant als passejos marítims. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora de les vies i a les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. Cedeix. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl també per dies com aquests. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge, són més resistents a la bolcada. Les plantes més grans tenen més restriccions davant l’estrés que provoca la ventada.

Sota vents forts, les plantes poden reorientar-se, reconfigurar les capçades. Quan el vent és massa fort, oscil·len. Hi ha estudis on descriuen tots els efectes del vent: directes i indirectes, els efectes als processos i reaccions químiques, a l’anatomia de totes les parts d’una planta. És l’estrés més ubic. Vull dir estès. Afecta al desenvolupament de la planta, al creixement, a la reproducció. Malmet els teixits. Trenca les cèl·lules epidèrmiques de la superfície foliar i fins i tot les d’a sota, les del mesofil·le (el teixit entre l’epidermis superior i inferior, de tipus parenquimàtic, que té una fulla). El vent disminueix la temperatura foliar. Normalment, encara que el resultat depén de més factors, com la disposició foliar i la intensitat, el vent afecta negativament el rendiment fotosintètic. Les fulles exposades al vent presenten cutícules i parets cel·lulars més gruixudes, amb menys feixos vasculars.  Les gramínies, les herbàcies, els arbres, tenen estratègies diferents. El vent sostingut, el vent sobtat, la freqüència i la intensitat fa que varien les respostes de les plantes i les adaptacions, però el dany a totes les plantes és similar.

I els ensopegalls de la costa, les bufalagues, el fenoll i l’alfals marí costaners? Sota aquest temporal, enfonsats a l’aigua salada, danyats. Trigaran en refer-se? Hem passat part de la tardor amb una calor insospitada. No paren d’augmentar els pics de temperatura, els anys més calorosos. Nous rècords, i una sensació d’impotència que s’estén i és perillosa.

El tren arriba als túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.

El tren passa a prop del passeig on hi ha un pi blanc marcat pel vent. El pi blanc, Pinus halepensis, és potser l’arbre més abundant de tot el municipi tarragoní perquè domina a les masses forestals. Però hi ha uns pins especials al passeig entre la platja del Miracle i l’Arrabassada amenaçats per les onades dels temporals. Totalment asimètrics, pentinats pel vent, amb el port singular: han nascut a les roques del Miocè, plenes de fòssils de bivalves, gasteròpodes i de restes de bioerosió i s’estiren arquejats cap a l’oest, cap al passeig marítim.

Recolzats a la pedra del passeig i de tant en tant, segons el catàleg d’arbres singulars de la ciutat, podats quan envaeixen el viari urbà. Formen part d’aquest catàleg per la forma i pel lloc on han nascut. Fan mig arc quan hi passes. A l’estiu, pots descansar del sol i a l’hivern, posar-te a recer de la pluja o del vent de llevant. Sempre que observeu les plantes penseu que al contrari dels animals, no poden fugir.

El tren arriba a l’estació. No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta em trobe a casa, arrecerada. Les gavines, ben a prop del passeig, amb l’aigua que amaga ja tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

La llevantada ens troba de camí a casa

Anuncien la llevantada des de fa dies. La mar engul la terra, la sorra de la platja, els plàstics, els cables que baixen des de l’escullera, les vies de tren. Les palmeres aguanten. Esfilagarsades, les fulles verdes. Les mortes, les que fan d’aixopluc per als animalons i les bèsties, cauen de tant en tant al passeig. Tota la costa, des del tren, es veu puntejada de les palmeres flexibles movent-se amb la ventada. Les canyes també: no les canyes de Sant Joan, sinó les del plomall més suau, les més petites i gràcils, el canyissar que es veu a la vora i dins de les marjals. Des del tren, pots comparar les respostes de les tiges. Els boscos de pins, però, a penes deixen notar el temporal. Es mouen una mica les branques més jóvens, les tendres. Si el tronc falla, es trenca. L’extensió d’un arbre és horitzontal. Les arrels escarben el sòl per dies com aquests, també. Les herbes ho tenen més fàcil, la poca alçada en aquest cas és un avantatge. El tren a sota els túnels del Garraf. La mar ocupa tot el paisatge. Encara s’hi veu, malgrat la llum alterada d’un cel ennuvolat. Les onades belluguen les barques i les barcasses dels ports que deixem enrere. Passem al devora d’un camp d’oliveres. El verd matisat, emblanquinat, vibra sense compàs. Aquest verd similar al del ginebre està emmarcat pel més fosc dels pins blancs i pinyoners del bosc. Només les capçades, repetisc.  No caurà la nit fins una hora més tard, quan el pic de la tempesta ens trobe a casa, arrecerats. Les gavines ben a prop del passeig, amb l’aigua que banya tota la platja, volen damunt de les ones que arriben i deixen menjar, s’hi esforcen contra el vent i es deixen endur, concentrades en els moviments que les salvaran.

Llar o casa o mare

3

Hi ha cases que no són mare. Hi ha cases que només són caus temporals, bells o no, útils, llocs desendreçats, amb poques coses que ancoren: postals, una planta, alguna foto, una manta portada de casa, de ben lluny. La casa a Faial fou una d’aquestes. Una casa atrotinada, amb les parets tacades d’humitat, erosionades. Un mirador des d’on es veia el cel canviant d’una illa atlàntica, les gavines i les baldrigues, nedadores del nord, i el bar i la parròquia. Hi havia davant un descampat i un camí on els gossos podien córrer i unes cases velles, fredes i blanques. A la costa rocosa podies trobar espinacs. La casa sempre tenia les portes obertes. Feia un xerric constant. El soroll es barrejava amb el de les onades. A totes les habitacions de la casa del mirador teníem el matalàs a terra: a poc a poc, els inquilins anteriors, desenes d’estudiants i becaris, havien anat fent fogueres amb les potes i les capçaleres de fusta. Encara quedaven alguns somiers a dalt, a l’altell. Violeta s’havia fet un moble amb els palets. A les golfes també hi havia maletes plenes de roba dels anys cinquanta i seixanta, americanes, corbates, mocadors, faldilles llargues. Només algunes habitacions tenien cortines. La cuina tenia nevera vella, una pica, foguer, una taula esquerdada de fusta, armaris desencaixats i una finestra que donava al jardí. Feia fred, en aquella casa. No recorde com ens escalfàvem. Al menjador van penjar una tela de colors just damunt de les lleixes amb llibres, jocs de taula i records dels antics habitants. Al sofà teníem molts coixins i mantes, i just davant, el coixí per al gos. Hi feia fred i hi havia pols. I una llum cendrosa que va durar fins a l’abril. Els mobles eren vells i maltractats per la humitat i la sal, encara ho semblaven més. Al primer pis, on hi havia les tres habitacions i un bany, el terra era de fusta. Teníem una terrassa i una veïna. Sa casa estava en millors condicions: era part del primer pis. Ho sabia, almenys jo, perquè tenia plantes a la barana del balcó: geranis, roses. El nostre jardí, però, moria. La petita font amb un llac artificial verdós estava trencada i els peixos o desapareixien o vivien ja acostumats a l’excés de matèria. Abans que m’instal·lara a la casa, van fer una festa: barbacoa i vi de Pico. Vaig menjar poc i em vaig emborratxar. Vaig estar malalta a la que seria la primera habitació on viuria: tenia un poal al costat on de tant en tant vomitava. Quan vaig poder passar a la segona habitació, igual de petita, però amb armari i una finestra, la cosa va millorar. La planta que agafí del viver on treballava tenia les fulles verdes i roses, amb línies blanques. Era preciosa. Va ser la cosa que més vaig cuidar durant l’estada a l’illa. Em va entristir molt haver-la de deixar.

Llar o casa o mare

1

Quan òbric la porta de baix, no, abans, quan trac les claus de Tarragona, no les de València, les que tenen un clauer record d’una altra ciutat on no hi he estat, cau la fulla de ponsètia que agafí de casa ma mare. Cau en el terra brut d’un dels carrers de la part baixa de Tarragona, la descuidada, abandonada i plena de coloms. Abans havia caigut de les flors que ma mare tenia, posades en un gerro de vidre, a l’entrada del pis. L’agafí i la guardí a la butxaca del pantaló perquè volia que quan tornara ma mare vera una entrada neta. Una taula de vidre sense fulles ni pètals caiguts ni secs ni assecats. Uns sofàs amb les teles ben tenses i enganxades als coixins dels sofàs i la buata ben esponjosa i la taula de fusta fosca just al mig del rectangle que deixen els dos sofàs i tots els endolls desconnectats i el coixinet elèctric que he utilitzat durant les setmanes de vacances amagat al bagul i les revistes, el comandament i les programacions de teatre i cinema de la comarca dins de la capsa que mon pare li regalà fa molts anys per a un aniversari. La capsa era de fusta vermella, més fosca que el color de les bràctees de ponsètia, com un granat o un coàgul de sang ressec, on hi havia un ram de flors i fulles seques que a ma mare no li va agradar gaire. Les seues flors preferides eren, i són encara, les margarides. Per això va llençar aquella composició aspra i conservà la capsa. Veig la fulla damunt l’asfalt i pense com d’abandonat pot estar un carrer: solars a banda i banda, cap arbre, cap arrel. El negre contra el coàgul vegetal.

2

Ma mare va adquirint peces. Mobles que li donen per restaurar, mobles que, després d’anys a casa, formata, mobles que troba als contenidors. Ompli la casa de mobles: engronsadores, penjadors, taules, tauletes, catrets, espills. Cada vegada que torne al pis hi ha un nou espai ocupat. Ara li agrada pintar la fusta de blanc. Fa unes pinzellades gruixudes, deixa la marca del pèl, i deixa, també, buits on es veu el color original del moble. Rústic, en diu. Dels taulells del fumeral de ca sa mare, una casa als afores del poble enmig d’una rambla, darrere d’una filera de plàtans vells, ha fet fer una taula. Anà al ferrer d’un poble veí. Ara tenim una taula redona i pesada de rajoles, ferro i pòrlam: el dibuix, però, és bonic, el motiu és una carxofa. És un regal de noces que quedarà al costat de la biblioteca. Ma mare sedimenta la casa: posa capes als mobles i capes a les parets. Construeix i canvia sense treure gran cosa: afegeix nous esquers per a la vista, nous colors vius. Verds i grocs. Penja cortines. Penja quadres i socarrats i peluixos i marcs per posar fotos que des de fa anys estan buits. Als racons, col·loca nans de fusta que miren sorpresos i feliços o enfeinats la vida que passa. A vegades, sembla que tot sobrepasse la mida del pis. Que l’embalum no hi càpiga. Que els objectes estiguen a punt de caure de les parets o de les finestres. Que es llançaran els nans a l’asfalt del carrer. Que tot estiga a punt de vessar(-se). Que els pètals puguen omplir els vidres i el cel que es veu des de les habitacions. Perquè també d’ençà que va quedar-se sola, va decidir que hi hauria moltes flors a casa. Gerros plens de fulles, flors i tiges a la cuina i al saló. Un ram verd de plàstic al quarto de bany xicotet. Un ram verd de plàstic al quarto de bany gran. Manolls de flors seques al meu quarto. Una llimera, que irremeiablement sembla que es mor, al balcó que dóna a l’horta. Cactus envellits a la galeria de la cuina. Orquídies al menjador. Crassulàcies al balcó més assolellat de la casa. Pètals fúcsies i blancs i grocs, no vermells. Cintes bicolors a les baranes. I de cap manera, cap margarida.

Tot el que ensenya Vonnegut

Salt en el temps

Aquesta és la darrera novel·la que Vonnegut escriu. Ho té tot pensat. I ho fa bonic, quan li explica a l’exdona, perquè ella li ho demana, quin senyal o què passarà quan ella muira, en el moment exacte un xiquet davant d’un llac, o un llac d’un parc o un llac natural, no recorde, entre bedolls i pollancres o entre fileres d’edificis, avorrit i queferós, llence una pedra a l’aigua i faça cercles, i a prop hi haja la casa on visqueren o on ara viu el fill o la filla. I la pedra encete un cercle i aleshores serà la fi.

Les coses que sé i que vull dir-los

I com es pot parar, profe, el canvi climàtic? 

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament.

I duc una samarreta, la primera, on hi ha escrites les paraules “llibertat, són els nostres estudiants”, i fa calor perquè en aquest institut només es pot posar la calefacció a tota hòstia, i si abans ens congelem, ara suem i fem pudor, i duc màniga curta i màniga llarga, cebàcia, de ceba, i tinc massa calor com per pensar, i menys en coses boniques, i sembles valenta o inconscient si et treus el jersei vermell i ensenyes un dibuix i les lletres llibertat són els nostres estudiants davant la mirada, una mica d’estupefacció, dels meus estudiants que també són nostres.

No votes a Vox, eh, profe. Arriba España. Y a mi madre le he dicho que cambie el móbil para que el tutor no la vuelva a llamar y se ha cambiao la tarjeta.

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament. No ensenyes les esquerdes del discurs i adoctrina.

Les coses que sé i que vull dir-los té a veure amb l’aigua dels peixos jóvens que naden sense saber què és l’aigua i la mirada atenta que descobreix que si això no és un moment bonic, no sabem què més podria ser, i les paraules majúscules, importants, entre hòmens, dones, plantes i animals, i el temps entre els moments lletjos, els moments que poden ser llargs, preuats, quan el cel es descús i de sobte és vermellós o quan encetes un camí entre cireretes d’arboç madures.

A vegades sembla que puga posar-se a parlar

1

He somiat que feia fred i que hi havien bussos que s’enfundaven el vestit de neoprè però que jo, encara que vivia al costat de la mar, en la part baixa de la ciutat, havia de capbussar-me amb biquini al novembre. Pots viure enmig d’una illa i viure com dona de terra, que consisteix a mirar molt la mar però sense tocar-la. La platja es buidava i feia fred. He somiat que deia mentre bevia alguna cosa en algun lloc de Ciutat Vella: enyore València. O m’enyore València. He somiat que ho deia, no només que ho sentia. L’enyor és més fondo i no és d’un paisatge.

2

Aquest matí hem tornat a passejar vora mar: només aus i plantes. No buscàvem senyals ni petjades. Quan busques arrels, tiges, flors, descuides tot allò que es mou. Tot el que camina a quatre potes és amic. Tot el que té arrels és amic. Hem collit fenoll marí, hem tocat els pèls blanquinosos de l’alfals marí, hem aixafat el fruit del llentiscle. No hi havia somni perquè no era necessari. Tot el que vola i té dues potes és amic.

3

Hi ha la mar i una filera de palmeres. Les palmeres s’enfilen fins a la bandera del poble: groc, blau i les palmes. Hi ha el temps concedit a l’andana des d’on veus la mar. L’espigó és petit, les ones van cap al nord, hi ha vaixells immòbils que esperen per entrar al port de Tarragona. A vegades sembla que el paisatge puga, de sobte, posar-se a parlar.

Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.