València (Diari 2019)

Acoste el got amb vermut a ma mare, és el senyal per brindar. Ens mirem als ulls i ella diu, com sempre, salut. Jo ho repetisc, com sempre. Hi ha un fantasma. Si això no és bonic, dic, ja no sé què és. Als camps sulfaten perquè ve pluja. També sulfatava el veí dels meus avis, el diumenge, quan el sol semblava badar més que les pedres: els somnis o la vida. No passa cap diumenge en què ells, els meus iaios, parlen de la mentida de la vida. Dinem amb vi. La meua àvia es mareja pel vi negre. Com mon pare, jo em vaig posant a poc a poc vi. Tot a fragments, en trossos o quantitats petites. Em sembla que està més bo, el got amb un dit de vi negre o el tros petit de coca en llanda amb plàtan. Està més bo perquè pots repetir. El diumenge no brindàrem, la vida és una mentida. Els camps estan en diagonal, el monestir retalla un horitzó lleig i el fa més bell, com si tinguera alguna cosa per contar (la història, la presó, la guerra). No hi haurà un altre paisatge en què em relacione d’una manera tan complexa, aquest és el meu, i em dol una mica (millor un de més bell, de més genuí). Hi ha molta llum, una llum blanca i enlluernadora, i el cor se n’alegra. Sempre que torne m’imagine que seré més feliç.

Anuncis

Manuals per al cos

Els peus s’han de col·locar amb els talons junts i les puntes separades. Dibuixes una ve baixa. En canvi, a l’altra classe, la dels dilluns, els peus els has de posar junts, amb el costat intern paral·lel a la vora de l’estora. Has de  crear desafiaments, diu la mestra: els polzes creuats que volen separar-se, les mans que volen tocar el sostre, els peus que volen endinsar-se al sòl. Entre totes, diu, heu d’aixecar el sostre. Els dits s’estiren, els costats s’estiren. Els genolls, diu, estirats des del peu. Des del peu, allargues la cama. Les cames i els malucs s’han girat cap a l’esquerra, però el tronc i els braços miren en front. Un desafiament: que tingues forces contràries i que tanmateix no et mogues. Com si t’anares a aixecar sense doblegar-te. Els animals s’estiren, els animals són més intel·ligents que nosaltres. Diu A. que no caldria incorporar més moviments sinó deixar de fer-ne alguns.

Barcelona comarques

1

Avui un alumne ha entrat pel passadís cridant «Llibertat presos polítics».

2

Avui un professor ha contat que hi ha una pel·lícula on el protagonista, un professor de secundària a Estats Units interpretat per Samuel L.Jackson es dedica a matar els alumnes xungos equipat amb arc i fletxa a les nits.

3

Jo l’any passat, diu M., em compadia d’ella: tan joven y tantas tetas, le debe costar. Ahora ya… joder, tiene que estar acosumbrada.

4

Un professor agafà l’escànner i no el tornà mai més.

 

 

La llum rosada des de l’altra banda (Diari, 2019)

Dorm malament, ara, a la part nova de la casa. Està molt bruta. S’hi està millor, sí, tret de la nit, perquè hi ha l’espai del costat que dóna al carrer i té llum. Que les persianes no tanquen del tot. Hi havia la llum que travessava finestres, de vesprada, una mica ataronjada, i que jo mirava des de l’altra part, la meua part, de la cuina al saló fosc, fosquíssim, del bany a la galeria, del quadrat de la rentadora a la meua habitació. Ara em fixe en les teranyines. Hi ha en tots els racons i enmig del sostre, en un fil gros que sembla una llàgrima grisa. Em fixe en les parets brutes i no en la llum ocre, rosada. Però tinc dues habitacions més, una compartida. Tanmateix, junt amb la pols, a la nit em desperten el trànsit dels cotxes, els passos de la gent, tacons o rodes de maletes (hi ha tres hostals al carrer, no sé quants pisos turístics). Hi ha un hostal per a jóvens al principi del carrer.

Aquesta nit m’han despertat riures al carrer. He recordat que el dia que anàrem de l’Ametlla a l’Ampolla, eixa nit no vaig poder dormir, la passí amb dolor. A l’endemà caic malalta del tot. Francesc em cuida però té una idea equivocada de la salut.

La història dels braços caiguts

Vinga, Ivan, saps fer-ho.

(Al final aprenen el mecanisme, la raó de la igualtat s’oblida, passem a l’altre costat, quin costat, quina paret, quin riu, quins colors, de negatiu a positiu, de positiu a negatiu)

No es lo mismo que sepa hacerlo o que quiera hacerlo.

Somric, ell no.

(Volia canviar de grup, se li va vendre que podria canviar de grup si millorava, el valor de la millora, la ratlla, l’hem col·locat nosaltres. Ell s’ha esforçat una mica. Una mica).

Ahora que no puedo ir a otro grupo, es otra historia.

(La història dels braços caiguts).

Iván

És fàcil calcular-lo, li dic, mentre intente travessar el món que ens separa, molt més que la separació entre un adult i un adolescent. Un noi que viatja en cada classe lluny, un país on les x no apareixen, de segur. Saps fer-ho, Iván, li dic. Vull animar-lo. Ho podeu entendre, m’enteste. Semble una mica boja. Parlen, em contesten malament, i jo continue volent que entenguen això, aïllar i conèixer una incògnita. No es lo mismo, diu, saber hacerlo que querer hacerlo. Ho diu lentament, com tot. Perquè tot en ell és lent: les paraules, els moviments, les cames que separa i ajunta, els braços que deixa caure, sense força. Els músculs laxes i la veu laxa. Es va inventar un color entre el roig i el taronja (el roranja) a primer i des d’aleshores no ha volgut dibuixar ni pintar res més. No soy 100tifico, diu. Quieres calcularlo, entonces?

No.

Darrere de cossos i mesures

1

Vaig estirar-me damunt la llitera, bocaterrosa. Portava només el sostenidor i unes bragues. Ell, a qui m’havien recomanat perquè era expert en fàscies, em va posar una tovallola damunt els malucs fins a les sofrages. Va prémer els omòplats, va prémer el trapezi esquerre, on tenia el dolor. Amb una mà damunt de l’omòplat esquerre i l’altra mà a la part dreta de les lumbars va girar els braços, com si volguera girar-me el tronc noranta graus sense fer que es mogueren les cames. De sobte, alçà de manera brusca els braços i respirà fortament. Un sospir. Se’m tallà una mica la respiració. Ho va repetir tres o quatre vegades. A la segona vaig riure. Crec que se m’encengueren les galtes. Em va parlar de la importància de les fàscies, que comprenien els músculs. Després peguí la volta. Em posà una mà sota el bescoll, aguantant-me una mica el pes del cap, i l’altra just baix de l’inici del sacre. Cinc, deu minuts. Podien haver passat moltes coses.

Em va explicar que a vegades quan treballava, mentre estirava un lligament o alliberava un feix de músculs, veia, o li venien, imatges sobre la persona que tenia a sota, estirada. Em va dir que si feia alguna cosa artística. Em va dir que hauria de fer-ne alguna cosa, d’aquesta tendència. Veus paraules o quadres, li preguntí. Taulells de ceràmica? Mans plenes de fang? Llibretes amb cues de tinta? Digues, què.

 

2

Em vaig estirar a la llitera. No, no m’estirí. Em demanà que m’asseguera a la cadira. Que respirara normalment. Col·locà la cadira al costat, em va mirar el perfil. Acostà el cap, semblava una agrimensora. Menys corba per ací, més duresa per… Et demanaré dues coses, em va dir. La primera que quan segues et col·loques un coixí redó o una tovallola doblegada a les lumbars i que mantingues l’esquena recta. La segona és que faces un exercici. Feu que estirara el coll inclinant-lo una mica cap enrere. Va pressionar una mica, posant-me la mà damunt la barbeta. Més enrere. Deu vegades, tres repeticions. El que et passa és que tens el costum d’abaixar massa el cap.

 

3

D’abaixar massa el cap, el dolor de l’hemicos. Paraules que no va veure l’agrimensora. Les fàscies escrites i pintades, totes les paraules al vers les coses que no dius i l’os que cada dia és més dur, més opac, amb una fusta menys estriada. Un ou. Un sou. Que no hi havia cap senyal, que la vida és senzilla i matèria, que el dolor és un mecanisme, que ve d’un mecanisme. Idiota. Digues, què.