Maria

Ja era un pardalet. Un pardalet encorbat que no s’alçava del llit. Dona ocell. Empetitida, sembla que si morim de vells és perquè ens anem fent d’una cosa tan lleugera com l’aire.

 

Anuncis

Àtoms

Un electró està deslocalitzat. No sembla que estiga a dos llocs, com les aspes d’un ventilador, diu, de fet, és a dos llocs. Avui he vist un home amb bicicleta pel carrer desangelat al costat de l’estació de Sants. Desarrelat. El carrer només s’arrela perquè un grup d’hòmens i dones ballen danses equatorianes. Abaixen i apugen els barrets. Porten minifaldes que volen i a sota els texans. Totes les estacions de tren són perifèria.

L’home porta un caixó al portaequipatge de la bici i vares de ferro per obrir els contenidors i subjectar la tapa. El divendres, a la mateixa hora, vaig veure un home amb bicicleta per un carrer, que és una avinguda que és un antic barranc, del meu poble. Un barranc que porta l’aigua a un altre barranc, un barranc amb nom. No era la primera vegada que el veia. De fet, una nit, quan jo vaig baixar dues bosses de fem, una de restes i una de plàstic, vam parlar. Ell esperava. No hi ha res, li vaig dir, que et puga servir. Avui he vist a Sants al mateix home. Per què, si els electrons poden estar deslocalitzats, nosaltres no?

Ens hem somrigut. Ens tornarem a veure a finals d’abril, quan ja les mànigues curtes siguen el pa de cada dia i somiem amb un estiu que no ens esclafe contra l’asfalt, a prop d’un barranc.

 

Somebody is shooting at something in our town

1

Com no estar satisfeta a una ciutat que no és la teua. La xarxa d’afectes és minsa. Hi ha tres puntes, quatre, els epicentres. Com no estar satisfeta a una ciutat que és la teua però que no toques, que li veus el perfil: antenes, camps abandonats, les catenàries. Com no ser-hi: diuen que ha heretat de la mare l’aparença de qui vol estar sempre a un altre lloc. Com si fugira. Fuig d’una ciutat que no és seua per anar a una ciutat que és seua: en acabat, cap de les dues n’és.

Les perifèries tenen paisatges que perduren: són els contrasts els que els fan brillar al pou de la memòria. L’aigua bruta, etc. L’herba, la garsa, l’ànec, la rata i el ciment. El rajolí d’aigua. El parc quadrat ple d’esperits i l’ermita. Els cotxes. Una fàbrica, un laboratori químic, abandonats. Les palmeres i les runes sota façanes en peu. Cebes, xufes, creïlles. El món és una finestra, aguaita a la reixa. Banderes d’Espanya. Senyeres. Pous.

2

Sentim tirs. Algú està disparant al poble. El gos lladruga. Hi ha una ombra blanca entre les garroferes. El cel és blau, la mar és blava, encara no hem endevinat el nom de l’ombra de la muntanya. L’àvia diu: el més preuat és la joventut. Et retreu, sense saber-ho, la insatisfacció. La garrofera obri el ciment. El camp estava ple de fulles dels caquis. Les arreplegàrem, ara són una foguera. Hi ha poals trencats, restes de sacs de menjar de gossos, cabassos de plàstic, ampolles plenes de verins. Qui diu que no calia, aquesta feina? Qui diu quan ja era prou? La mare duu més llenya. Al gos li tremolen les cames: a penes aguanta caminar més de deu minuts. Creua el camí un conill. Hi ha una sargantana que espera. L’aigua de la piscina, verdosa, rovellada. L’avi va pintar de blau els taulells que imitaven tessel·les: va tapar també els dos dofins d’un dels taulells del mig. D’aquí poc, diuen els ulls dels avis, aquesta terra també serà perifèria.

Perquè caminen en cercles que s’empetiteixen fins que estem al mateix centre, immòbils, somiant que el moviment ens duu  a algun lloc.

Si ho dic, s’embruta. Ho embrute. Les paraules s’inventaren per als equívocs, per a causar-los. Per a matisar el que no es pot matisar. Si ho escric i en part invente una mica, aquesta traïció es nota menys, una petita angoixa (he imaginat una pedra a l’estèrnum). Com ho poden dir tan fàcil, en un post de Facebook o al Twitter? Com no se’ls enganxa la inexactitud? Que no caben unes lletres en un vestit tan gran, de tela gruixuda i difícil.

Casa als afores

La felicitat no és tenir tot el que vols però la infelicitat sí que deu ser no tenir mai el que vols. La felicitat deu ser, diu, tindre la possibilitat de poder tindre el que vols. Deu ser estrany comptar amb una família, una casa als afores, festes cada cap de setmana, una feina que t’agrada encara que no et done suficients diners, amistats que es dediquen a la dramatúrgia, a les arts, en general, dues filles boniques i sanes i voler una altra vida. No voler-la, necessitar-la. Saber, com saps que et corre la sang avall i amunt, i que bombeja el cor, que hi ha alguna cosa buida.

Comptar amb. Posseir.

La dona ensenya una casa de fusta enmig del bosc. Un gronxador artesanal. Els troncs dels arbres. Els fills damunt els troncs dels arbres. Són arbres que no es vinclen, on el vent no té res a fer, com la seva vida. Prestatges plens de llibres, un piano. Finestrons nets. Una taula allargada, tamborets. Camins resseguits per pedres. Per què hauria d’escriure? Té dos fills preciosos. Quin interés han de tindre els seus llibres? Quina mentida si ensenya aquesta felicitat opaca. La neu agafa i no hi ha esquerdes on quede congelada. Res es trenca.

La sal es col·loca entre les molècules d’aigua i impedeix que es forme la xarxa de gel. Amb els fills surten de casa la setmana de la nevada i omplin el camí de punts de sal que brillen. El marit, home d’esquena ampla, cap ample i celles amples, agafarà el cotxe perquè treballa a la ciutat. Han construït dues vides? Una per ensenyar-la als fills i al món i una altra que davalla i escriu poemes i queda amb l’amic dissenyador dimarts a les set a sa casa? Per què hauria de dependre d’aquest moment fugisser, la seua vida, quan imagina que el cotxe no tornarà i sent alegria i por alhora?

 

Lucy, Frances, M.

1

Vaig arribar a la pàgina. Encara no havia llegit el llibre però ja deia la frase que havia vist, i que m’havien dit, uns mesos abans. Sigues implacable. Clar, no era contra algú, sinó a favor d’u(na). Sigues implacable amb el teu compromís i contra tot.

Lucy Barton aleshores, crec, que no ho entén. Després sí.

2

Històries d’amor entre dones. El nucli de la història, o el que perviu, és la relació entre amigues. Frances Ha, Lila, Lenù, Hannah, Tyler.

Per què la relació fonamental de la teua vida hauria de ser una relació amorosa i sexual amb un home?

3

Ens creuem poques vegades a la setmana. Ens saludem a la sala de professors, coincidim els dimarts quan totes dues entrem una hora més tard. Té seixanta-anys o una mica més. Treballava a una editorial. Llig. Els alumnes, cruels, fan el mateix que fa la societat: si ets dona i vella, t’acusaran de vieja loca. Usen els mateixos insults. A vegades, és ells o tu.

Les dues ens emocionem una mica quan coincidim amb un escriptor. Sí, la lectura és solitària però està bé trobar algú que li agrada el mateix que tu. És una unió. Em portarà un llibre d’algú que desconec.

4

Les llàgrimes no es veuen al teatre. Les llàgrimes de Cyrano s’intueixen. Se m’ha oblidat dir-li-ho a ma mare.

 

Ocupació i aproximacions

Per exemple, si quan agafava un tros de paper de cuina que ens feia de tovalló, se’m trencava, aquest el posava al meu lloc . El trencat significava que alguna cosa terrible passaria i per tant salvava ma mare i mon pare. Aleshores, érem tres. Ara encara ho faig, però som dos. De fet, ara intente que no se’m trenque gens. Faig una estirada forta per la línia de punts. A vegades he llençat a la paperera el tros de paper trencat.

Al metro, comence la cançó: si el xic s’agafa de la barra abans que les portes es tanquen, significa que ho estic fent bé.

Totes aquestes coses em lleven espai.

Llig Aproximació a l’horitzó de Louise Glück. Morir-se, només quan és un procés lent, és com aproximar-se a l’horitzó. Sense voler, pense en el meu avi. No s’està morint, però és a l’hospital. Només hi ha un final, un cop comences, però la qüestió és saber qui arribarà abans.