Epíleg: una dona conversa amb el seu cervell

Pròleg: una dona conversa amb la seva cuixa, Anna Swir.

Només per la teva bellesa, diu, puc participar en les cerimònies de l’amor.

Jo sóc diferent de la meua cuixa però no del meu cervell, em va dir. Em va dir, la seva cuixa té entitat, vostè és la seva cuixa? I el seu cervell? Bestiola amoral, diu al poema, referint-se a la cuixa, per la cuixa, gràcies a la cuixa, frueix dels turments místics dels amants, l’èxtasi. Què he de dir-te a tu, cervell, què he d’agrair-te? El plaer i el dolor, sí, però de tu no frueix carnalment cap amant. Bestiola moral, quin encant he d’agrair-te? Gràcies a tu quin reialme tan desconegut com l’oceà se m’obri?

Una dona parla de la seua vida

Camine, sempre camine, i pels camins fins a ma casa sempre bufa el vent. Sants és obert, amb els descampats que perfilen perímetres, les fàbriques reciclades, perquè els límits de la ciutat sempre són oberts, la transició, sense límit. Com venim d’un poble apegat a la ciutat, límit també, amb mitja identitat, l’altra mitja ens la podem inventar. Créixer en llocs lletjos, descampats nitrificats, tanques, carreteres per on passaven els camions de porcs (pensava, de menuda, que anaven a l’escorxador?) obliga a crear-se espais bonics. La bellesa entesa com un espai segur, on créixer. Créixer en contra del paisatge. València era un perfil de finques velles només salvat per un antic monestir. A sota, els cables del metro, a dalt, les antenes. Camine, sempre camine: si vaig a un punt de la mateixa ciutat, com puc agafar el metro? Camine, encara que tarde una hora, de Sants a Gràcia, de Gràcia al CCCB, de les drassanes a la plaça Osca. Com podria no caminar?

Pels camins llargs sempre bufa el vent.

 

 

Comptes redons

Amb l’ull dret vaig comptant els plats. L’àvia comptava en una llibreta que al final de mes tenia les puntes doblegades i una llista de veïns que no havien pagat el deute. Vaig comptant, també, el deute i faig una llista. Només en som quatre, és fàcil i no necessitaré llibreta. L’àvia fiava. L’avi també. Després posaren un supermercat davant, a l’altra banda de la carretera i els mateixos que no podien pagar el sucre i l’arròs i les tallades de pernil acudien, arrossegant el carro de la compra, les vesprades del divendres a la gran superfície. Construïren un altre supermercat per fer competència a l’anterior, i els meus avis abaixaren la persiana. Amb l’ull esquerre mire els plats i salive, la boquera humida. Compte primer els del meu costat, que són dos; compte després els de davant, que són tres per cada cap. Tres, els mateixos que agafe jo. Hummus, una llesca de pa amb truita i un saquet d’arròs amb curri. Hi ha al mig una amanida per a tots. Punxem les fulles d’enciam i la tomaca, bevem cervesa, parlem. Només tindria dret la del costat d’agafar-se un altra, de llesca, però els comptes mai surten redons. Parle mentre vigile quants pinxos se’n demanen. Ells comencen a parlar d’hòmens i de dones, de relacions. De la feina. De seguida, sense fer cap pausa, la cervesa em crema a la gola quan tornen a dir que n’agafen dos més, de llesques. Que jo volia agafar postre, però els comptes no ixen. Sopars d’amics. Si fora una ampolla de vi, el desajust seria clar. No tinc gana, però a la llibreta he apuntat cinc, cinc, tres i dos pinxos. La de dos juga en una altra lliga, n’agafa només un, mandonguilles de bolets. Tinc l’últim mos a la gola, que la cervesa no l’ha arrossegat, i amb el sabor del pesto que hi havia al damunt de la truita, alce la veu perquè em senten quan els dic, mentre demanen a la cambrera just davant de la barra, que en vull dos més, dos més encara que rebente. Després, abans que ells òbriguen la boca,  afegisc postres i café a la despesa. Comptes redons.

 

No hi veig res més que

He buscat el joc equivalent al Veo, veo, però no l’he trobat. A casa sempre hem jugat a aquest, vivim en la dissociació. La xiqueta, de sis anys, però, no vol dir les paraules en valencià.

La xiqueta també diu que ja no es vol casar, ni tindre fills (los bebés ya no me gustan mucho) i vol tindre molts animals. Té por dels gossos, però, i l’he d’agafar de la mà per passar a prop del gos nugat. Plora perquè té por. Sobre això de casar-se, les seues raons són: porque cuando te separas, te dará asco haberle dado tantos besos en la boca. Y el aliento. Aguantar-li a algú la pudor de boca perquè després et diga que no et vol, o tu a ell, i hàgeu de repartir la casa, els llibres o els fills. Això ja es deu intuir als sis anys.

Veo, veo.

—¿Qué ves?

Una cosita.

¿Qué cosita es?

Empieza por la letrita…V!

Volante.

No.

Ventanilla.

No!

Vaqueros.

No…

Una pista… está en el coche?

Me rindo!

Y yo!

I vaig pensar en la V de vacío.

 

Camine o un pensament es torna fix

Camino, sempre camino,

el vent m’arrossega per camins.

Pels meus camins

sempre bufa el vent.

Anna Swir

Camine, sempre camine. La dona amb qui visc em diu que què m’he fet, transformada en algú que camina a la ciutat. Una manera de domesticar l’espai és caminar-hi. Camine per carrers que s’obrin, espais oberts, entre descampats, murals acolorits, restes de runes, projectes d’edificis avortats, gossos i hòmens, rajolins d’orina a les cantonades. He descobert que camine cap als llocs que ja conec, visitats una vegada i una altra. Torne a Can Batlló només per refer el camí, per fer-lo meu. Carrer Alcolea, carrer de Bell-Lloc. Travesse Espanya i m’enfile pel Paral·lel, un altre cop, per arribar a una llibreria: mire des de fora l’entrada, la llum càlida que es projecta als llibres, figures pensatives a les vores, però no hi entre. He descobert (el verb descobrir anava aquí, i no abans) que aquesta és la raó per què continue les històries d’amor. Un pensament es torna fix perquè el circuit a la ment, el camí elèctric, es repeteix. Una vegada i una altra, el circuit va més de pressa i no mor mai. M’he adonat d’això i ja no sé per què, si no era perquè era un camí que em sabia, anava a ca teva.

I després ja no sabia

per què anava a ca teva.

Anna Swir

Del cor i les fulles

La imatge popular del cor, la fulla d’heura (o l’arítjol, engrossit) diuen que ve de les paraules d’Aristòtil: el cor té tres càmeres amb una petita fenedura al mig, una dent. Primerament la forma del cor no tenia a veure amb la metàfora del cor, ara, però, anomenen a la imatge una ideografia.

Les fulles amb què relacionen l’òrgan són les de la figuera, del lliri d’aigua, o de l’heura. Fulles sagitades, la fulla de l’arítjol, fulles cordades, fulles triangulars. Hi ha tipus de fulles per la forma del limbe i per la forma amb què el limbe s’uneix al pecíol. També per la forma de la base, el marge, els nervis i la forma de l’àpex. Només les cordades, tanmateix, prenen el nom del cor.

Ara sabem que no hi ha tres cambres, al cor, ni que és el principi i receptacle de la sang; també li arriba, la sang, d’una altra part del cos. I sabem que és l’encèfal on comencen i conclouen els moviments causats pel dolor i el plaer. No tenim, però, cap imatge vegetal amb què relacionar-lo.

Dels animals

Quan els pregunte com creuen que és el cor, o què en saben, d’aquest òrgan, un dels nens, amb el cabell pintat d’un groc semblant al dels retoladors fosforescents, diu que el té trencat. Literalment. Un altre, amb un mig somriure, fa el dibuix d’un cor amb les mans. Un cor fet amb guix vermell a la paret de l’escola. Un cor que conté dos noms. Una fletxa que el travessa, Cupido a la classe de biologia. Els altres riuen. A les parets de l’escola no hi ha cap cor dibuixat. Als arbres de la ciutat, sí. Tipuanes i plàtans ratllats amb noms i cors, l’escorça tallada amb un ganivet. S’estila, encara, dibuixar cors?

Segons sembla, la imatge popular del cor, la que s’assembla a la fulla de l’heura, o a dues claus de fa mirant-se, amb la petita fenedura per on ha d’entrar-hi la sang, o el desig, al mig, fou una interpretació dels artistes de l’edat mitjana de les descripcions d’Aristòtil, el filòsof naturalista. També, ell, però, creia que en el cor raïen el dolor i el plaer. Tal vegada, pense ara, pel fet que nodria el cos (no és el dolor i el plaer per què ens movem, en definitiva?).

«Aristòtil considera que el cor, com a principi/receptacle de la sang i centre anímic de referència de la sensació, desenvolupa la funció vital més important de tots els animals sanguinis, destacant el paper de la sang com a distribució de matèria a la resta del cos.
Per exemple, sobre aquest caràcter central del cor, en el Llibre III trobem la següent caracterització:

En efecte, només en ell [el cor] entre les vísceres i la resta del cos existeix sang sense venes, mentre que cada una de les altres parts té la sang a les venes. I és lògic, doncs la sang flueix des del cor a les venes, però no ve al cor de cap altre part: el propi cor és principi o font de la sang i el seu primer receptacle. Això és totalment evident a partir de les disseccions i l’embriologia, doncs el cor, que sorgeix el primer de tots els òrgans, està immediatament ple de sang. A més, els moviments  causats pel plaer i el dolor, i per tota la sensació en general, comencen evidentment aquí i en ell conclouen. I això ocorre així també d’acord amb la raó, doncs és precís que hi hagi un sol principi allí on és possible. El centre és la zona més adequada de totes: el centre és, doncs, únic i accessible per igual en totes direccions, o quasi»