La zona metropolitana

Ibrahim, Gulfam, Sumaya, Laura, Gurbhej, Ali, Anikha, Jordi, Aqib, Achraf, Hussain, Mo, Qinfeng, Consuelo, Gisela, Haya, Yasmin, Elías, Abdellah, Jean Carlos, Sita, Emely, Evelyn, Aya, Edison, Sergi, Yassmina, Andrea, Sheilyn, Katherine, Terry, Nikita, Josué, Víctor, Amirul, Haroon, Mehdi, Naiara, Marc, Dayanne, Dong, Ayina, Mariela, Alvin, Jaswinder, Sara, Firdaws, Emmanuel, Taha. Hi ha més noms. Al costat de l’institut hi ha l’escola i davant, finques altíssimes i un parc petit. Una pujada cap al metro, molts bars de vidres foscos, un supermercat. Corredors fosforescents de crits, espentes, profesora ábreme la puerta, insults, riures, motxilles que pesen, nens que arrosseguen els peus. Plena de nens fosforescents pels crits, els insults, les cadires que arrosseguen, profesora metí la mochila en la lavadora y estaba la libreta y se mojó y ahora está secándose. Nens fosforescents que dormen a les classes. Dormen o destorben. Nens fosforescents: profesora qué es aire, profesora qué es got.

Santa Coloma, Badalona, L’Hospitalet i els carrers.

Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

No sé per què recorde aquests dies el poema de Gabriel Ferrater. Coses que sé i que no vull contar-los. Coses que ells saben i que encara no diuen.

 

 

Biaix

M’agrada mirar les mirades dels hòmens a altres dones. Elles normalment no se n’adonen. La mirada sembla material, que arriba a tocar. Les inspeccione. Tot està sota la superfície. Mire els hòmens que no em miren, no sé si altres dones miraran els hòmens, les mirades, que em miren. Sorprenen, de clares: la intenció.

Ma mare i les amigues diuen que són invisibles. Ma mare i les amigues: una amiga de ma mare, una mica major, salta quan escolta «las mariposas que sentimos» del discurs per a una boda, «quanta fantasia». Les amigues de ma mare són realistes, que és el millor que es pot ser en aquesta vida.

Un nòvio que vaig tindre fa molts anys es va enfadar un cop perquè segons ell havia mirat el company de feina amb desig. Amb la mateixa intenció clara que alguna mirada d’home a un cos de dona desconegut que veu al metro. L’home era un punk fals que tenia pis al centre de València però li agradava encocar-se els caps de setmana a les cases ocupes. Em vaig sorprendre, no sabia que podia mirar així.

Avui Naiara ha lloat el cos d’Anikha: tiene un cuerpazo! Ho ha dit al laboratori mentre jo explicava la pressió. Tenen tretze anys i ja saben distingir quin cos mereix lloança i quin no.

A qui mires més quan vas a la platja?, li vaig preguntar a una amiga. A les altres dones. La mirada segons la mirada dels hòmens. Cuerpazos. Corbes, mamelles, culs sense cel·lulitis. Reconeixem quin cos mereix la lloança. No cal que li ho pregunte a un home hetero. A qui mire més quan vaig a la platja? A qui vull mirar? El desig de ser mirada i no de mirar.

Avui he creuat la mirada al metro amb un home i s’ha vist clara la intenció. Com una cançó qualsevol d’un cantautor de quaranta, nostàlgic i profundament infantil.

 

 

 

 

 

L’àrea metropolitana

«Profesora, ¿tú sabes qué es el trap?»

Al metro una xiqueta conta a la mare com fa una estona dos hòmens li han bloquejat el pas quan volia sortir de l’ascensor. S’ha posat nerviosa i ha començat a córrer fins arribar a l’andana. Només tenia dos euros i ha comprat el bitllet per arribar a ca sa tia. Al metro, un músic canta Despacito i un home, amb el got en la mà, explica que demana diners i ven mocadors de paper perquè és seropositiu i necessita els diners per pagar el lloguer i els antivirals. Tots dos demanen disculpes. Al metro no hi arriba el vent. Hi ha un desassossec, però, que travessa la ciutat.

«Profesora, para qué quiero saber qué es la presión si no voy a necesitarlo cuando trabaje?»

Ibrahim ha escrit a la taula «Puta Sumaya».

Maig

Empoma els albercocs amb la boca i els engul. És el fill de la gossa que vaig veure créixer i que desaparegué, prenyada, al mes de març, entre tarongers, figueres paleres i el sol que mossegava les arrels i la vida. Els gossos aprengueren que si ens eren fidels, s’asseguraven la supervivència, per això ara, quan el cride, deixa el que estava fent (olorar les soques, mastegar les herbes altes, buscar les darreres taronges sucoses del terra) i torna, veloç, cap a mi. Encara que es puga comptar amb els dits de la mà les vegades que l’he tret, camí cap al poble.

Amb els cadells, a la gossa, ara desapareguda, li aparegué la mirada salvatge: ara no deixaria el que estiguera fent per nosaltres, hi havia un deure més antic i poderós. Ara que és maig, i que els ocells tornen a moure’s de branca a branca, i l’estació dels fruits saborosos comença, sembla que esclata el record d’eixa mirada salvatge més enllà del que hem aprés.

 

Azures

Nosotros, en realidad, no lo sabemos, pero lo sospechamos: hay una vida que es como un barco gemelo a la nuestra, que sigue una ruta totalmente distinta.

Per què només una altra? Per què bessona? Més vides, ho sospitem: quan dubtàrem seriosament, el vaixell va salpar cap a uns altres indrets, separats després per mars antics. Aquí estic amb la meua primera nòvia, casada i amb dos fills. Més enllà, travessant el gel de l’àrtic, la vida en un altre país, quan vaig dir que sí al contracte a la multinacional. Aquesta vida que visc té tanta importància com les altres, invisibles però certes. Per això, com onades, vénen riures i plors inexplicables i la inequívoca sensació que alguna cosa falla, o siga, que no hi és i que deuria.

 

Els mapes canvien

Boutique del cabell. Forn vell, l’antic. Carrer Miraflors. Corre, corre lluny. Les mimoses ja estan seques, del groc al color de l’avellana torrada. Hi ha fúcsies i roses a les floristeries. Un home porta, com una espasa, una biena de pa. Mil trencaments de viure. Forn degustació. Una xica pujada a una caixa fa un discurs sobre Déu, no ens esperem entrar dins el cel, ens crida. Unes adolescents s’aturen, se separen, baixen les escales del metro. Pubilla Cases, parc Joan Miró, Fruitverd, rogles de coloms a les places. Una dona els hi dóna pa, el gos s’enfila pel costat, sense fer-los cas. La dona li toca el musell. Aquesta no és cap súplica ni cap crit d’au de rapinya. Taverna japonesa, menjar casolà, cansaladeria catalana. A la ràdio avui anunciaven que l’aire de Barcelona  sobrepassava el límit dels contaminants atmosfèrics. A l’Hospitalet, entre el carrer Collblanc i Florida, he vist passar un alumne de la primera substitució que vaig fer, somreia i no sé per què me n’he alegrat. Geladeria Xixona. Cada dia, al parc de l’Espanya Industrial, veig l’home que udola els gossos i els ataranta. Jo llegia, ell udolava, descalç a la gespa, els amos dels gossos miraven l’escena i esperaven. Agafà la pilota de la boca del gos més jove i l’aixafà amb les dues mans, com si mossegara. Després, marxà. Els passejos han de tindre algun destí: la pastisseria japonesa, La Ciutat Invisible, el Raval. Els passejos han de tindre algun destí per no ofegar-me dins el mar de la intranquil·litat, els encreuaments infinits, les esperes als semàfors, Barcelona, em van dir, és una ciutat anònima. Al CCCB, Cole i Vila-Matas parlaren de per què els seus personatges caminen: caminen perquè és debades. El ritme dels passos i el ritme del pensament o de les frases. Caminen per lligar pensament i lloc, geografia i discurs. Per què no haurien de caminar? Paraula, espai, semàfor, punt, gir, punt final. No cal el llenguatge per a ser un ésser pensant. Només els humans són éssers lingüístics. Altres vides. La mar hi és, o hi era. Les tiges tombades als descampats segueixen les onades. Encara veig fragments de balenes amagades a la ciutat. Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Fàbriques convertides en centres cívics, escoles i biblioteques: les xemeneies apunten al cel del passat, el fum només és dels cotxes. Línia vermella. Des de l’H fins a Sants, cap a quina direcció he d’anar? A les illes no em perdia, la mesura perfecta. Els mapes canvien, tu, pare, no pots canviar.

Mart

—Però, que no hi ha feina, a València, eh, eh, no hi ha feina?

—Poca.

—Però què hi ha, allí, la riquesa és aquí i al País Basc, allí, què, que no hi ha treball?

—No massa.

—Allà tens la teua família, aquí et portaran d’un lloc a un altre, un lloc a un altre, ho has de saber… la fruita, allí hi ha, d’alimentació… a la fruita, triant fruita, jo abans em quedava allà, amb la família, aquí…

—Però si treballen per no res…

—Quant, a quant cobren l’hora? Ho has de saber, aquí… Jo abans treballava triant fruita que venia aquí, lluny de la família. Dius que hi ha poca feina, a València?