Frases i dones, 2

Almenys, com sempre, conviden ells.

He deixat el sostenidor de flors grogues i grises damunt del llit com qui deixa una cosa oblidada a propòsit a casa de l’amant. Vull que s’hi fixe, quan entre a l’habitació, en el sostenidor (sexe). També el llibre que llig, l’antologia de contes de Foster Wallace, en diagonal, sobre el llit (sexe i intel·lecte). La vela amb l’àngel de ceràmica just davant de la porta (sensibilitat). Els apunts a la còmoda, i a dalt, en un panel de suro, el full informatiu de les conferències sobre arquitectura i desig, o sexe, no ho recorde, el cartell d’una obra de teatre (tornem a l’intel·lecte), una rosa de paper (la sensibilitat). L’únic que no forma part de l’estratagema són les fotos del pare i la mare. També isc jo, de menuda, més rossa que ara i infinitament més feliç. Això no ho sabrà mai.

He canviat els llençols i m’he depilat. El meu germà ha telefonat a les tres, just quan m’arrencava uns pèls de l’entrecella i m’ha dit que la setmana que ve vindrà a veure’m. Aquestes visites ressalten la meua soledat, que és nova, perquè visc a una altra ciutat. Com que es veu que semblava una mica distreta, pel telèfon, m’ha preguntat si tenia cap pla, pel dissabte a la nit. Li he dit que no.

He baixat al bar del meu carrer i m’he recolzat a l’ampit de la finestra. He canviat de posició vàries voltes. He pensat que hauria d’escriure un llibre com aquell que vaig veure a la llibreria Taifa, a la part de darrere la tenda, on més s’acumula la pols, cansada, els llibres de segona mà: relats dedicats a cadascun dels amants. Marcel, Joel, Quim. Noms per a venjar-te. Quin llibre vaig llegir que era, en part, una venjança? Ah, sí, «La filial». Descriu l’exdona i cada paraula que l’hi dedica és una venjança. Se li notarà, a l’escriptora dels relats amb noms d’amant, la rancúnia? Se’m notaria a mi? Això, l’home d’aquesta nit, tampoc ho sabrà.

Durant un moment, recorde totes les nits de mirar en blanc la paret. Al costat, algun amant que ronca, amb l’alé de tabac i whisky, el sexe menut i volàtil. Començaria el relat amb qualsevol d’aquestes matinades. El que suportes per agradar, sobretot als hòmens, no està escrit encara (calla, que sí que n’hi ha, de queixes i venjances). Estarà escrit, el desig frustrat, als relats d’aquell llibre?

Aleshores, ha arribat. Jaqueta negra de pana i botes pseudomilitars. Què hi farem. M’he imaginat un altre cop a casa, amb el cotó-en-pèl ennegrit de màscara d’ulls, el pintallavis a la galta, la loció de neteja, pastosa, que et treu les il·lusions. Almenys, com sempre, conviden ells.

Frases i dones, 1

Fa dies que pense en una història. Una història que hauria de tindre un final, o el final podria ser el principi i l’acció seria la de descabdellar el relat. Cap interés, que algú et comente el seu fracàs (o el llibre que no va poder acabar) no té cap interés. Hi ha ja massa fracassos al món com per contar-los. Que rondine amb les paraules ve de lluny. Potser des de l’any passat, cap al juliol. No, seria abans, perquè al juliol estava en coma emocional després d’una ruptura. Degué ser abans. Una història que començà pel seu final, sense pròleg.

Entre el meu poble i el veí, hi ha un supermercat. Ma mare i jo anem, o anàvem, quan jo necessite llet de soja i iogurts perquè a l’altre supermercat, que donaria nom al poble, només ne trobes d’una marca. Cap interés, llocs lletjos on viure, transports de rodalies, descampats. L’aparició del context, si he d’inventar-me una raó per la xerrameca, és perquè s’entenga que teníem una mica de pressa, que no estàvem tan a prop de casa. La dona ja estava jubilada, l’amiga de ma mare que ens topàrem quan acabàvem d’entrar. Ma mare també està ja jubilada. Ella eixia, nosaltres entràvem. Duia unes ulleres fosques, seria, aleshores, juny? Quan va treure el mòbil per ensenyar-nos les excursions que feia cada setmana amb un grup de jubilats i dos o tres policies o bombers, se les va treure. Ulls menuts i parpelles plegades. Xerrava molt. Forma part de les amigues de la mare, companyes de feina, que han reviscolat una vegada separades. Totes tenen una història d’amor insatisfeta començada als anys setanta. Ara, però, la seua història d’amor insatisfeta era amb la filla, que no la cuidava. Xerrava molt, ja ho he dit. I enmig de les fotos de muntanyes i grup de gent amb gorra i roba d’esport, després de la queixa de les malmeses relacions familiars, va dir alguna cosa important. No, important no és la paraula. Inusual tampoc. Encara que està més a prop d’inusual que d’important. Inusual i terrible. Cada família és desgraciada a la seua manera. Com la família ens fot a cada u de nosaltres, t’han ben fotut, el pare i la mare, ho fa de manera original. No ho va explicar, feu esment a ma mare, que ja coneixia la història. Els seus ulls foren aleshores bales de vidre fosc que esperaven el teu torn. Llança, voreja el guà. El motiu de l’apunt era aquest.

Me enteré de la muerte de mi madre cuando la vi en el cementerio.

(Visitava la tomba del pare, la mare estava malalta, l’havia cuidat ella però per malentesos i rancúnia familiar, la més forta, la mare havia anat a parar a casa del germà, la mare cada vegada més malalta, les telefonades es feren més escasses, la mare havia mort i cap de la família la va avisar. Ella, aquest desenllaç, ja l’havia anunciat. Me enteraré de la muerte de mi madre, havia dit a la feina, cuando esté ya en el cementerio).

La innocència sense xarxa

Vist en perspectiva, o siga, com quan puges a l’escala i mires el terra del pis brut i els prestatges de dalt, que fa un any que la propietària del pis no neteja, els que duguem uns anys a la xarxa social més pretesament intel·lectual que hi ha, hem vist com les persones que seguíem s’han convertit en polítics professionals pel canvi, han trobat feina en el món cultural, han saltat a les ràdios catalanes, els han donat un espai a una secció, clar que sí, cultural, han començat a escriure i guanyar premis, clar que sí, literaris, han saltat a les tertúlies polítiques i han esdevingut assessors, clar que sí, del canvi.

S’han ajuntat per interessos i han constituït capelles i colles. Es feien propaganda. Nosaltres també, però sense prendre’ns seriosament.

No es tornarà a repetir (la innocència, dic).

Una dona que va somiar

Durant anys, dels vuit fins als catorze, vaig viure aterrida per si li passava alguna cosa al meu coll. M’estirava el llençol fins a dalt, fins i tot en estiu. L’àvia, que dormia al llit del costat, un de menut, al costat de la finestra que donava a la carretera, se sorprenia que no tinguera calor. No era el fred, era la por. No sé si això era una premonició perquè no crec en el premonicions. No hi crec, aleshores, com puc pensar, i ho pense, que en efecte alguna cosa al meu cap m’estava advertint del desastre. Crec que els desastres es mesuren en un abans i un després. Que abans i després no significa res fins que no ha ocorregut un temps irreparable. Un desastre, un fet que situa tota una vida. Ma mare va morir ofegada.

Ahir vaig veure la veïna i em va dir que li agradava fer migdiades perquè podia somiar. Perquè tenia, després, la sensació que ho havia fet, que venia d’un altre (de l’altre?) món. Vaig tindre dues premonicions, em digué, mentre enfilàvem cap a l’estació de tren, però no les vaig saber interpretar. Hi ha un deix de culpa a les paraules, poseu-lo.

Encara ara me toque intermitentment el coll, sobretot quan estic espantada o nerviosa. Quan parle amb més de tres persones, no veig la reacció de cadascú, els meus ulls queden a sota de les paraules i recolze la mà al pit, una mica més amunt, on comença el coll.

La psiquiatra va voler que el fet prenguera el significat de la mort de la mare i  fou una cosa que em molestà. Tan fàcil, la conjectura, i tan injusta. Que una cosa tan definitiva representara un costum. Ara imagine que caic. Ho faig insistentment, cada dies unes quantes vegades. Són imatges que controle fins a un punt. Una vegada al terra, amb el mal fet, sang al nas o la boca, estesa davant la porta de l’autobús o entre el metro i l’andana, ja no hi ha cap imatge més, continue amb la vida. Trac el bono, camine com la resta en processó, faig com si em molestara que se situen a l’esquerra de les escales mecàniques, un bufit, què fem, pense, a la gran ciutat.

Les competències i els papers

Hi ha un 3er A, 3er B i 3er C. Al B hi són els que no han assolit les competències bàsiques de primària. No sé si les assoliran. No faran batxillerat, això diuen ja els professors. Els xiquets saben a quin grup pertanyen i el que significa. Fins a quin punt encara que un xiquet faça o no el batxillerat es considera un èxit. Al C hi són els disruptius i els que tenen unes notes baixes però amb les competències bàsiques de primària assolides.  Els disruptius. Això els xiquets no ho saben.

Hi ha hores o dies en què no sé què faig, creient-me el paper. L’escola diu: treballa, esforça’t. A totes les generacions: una bona feina significa sortir-te’n del cau. No sé si els xiquets s’ho creuen. Potser sí. Alguns sí, algunes més bé. El que més m’agrada és escoltar-los. També dir-los: mireu el cor, com batega. La sang passa dues vegades pel cor, les artèries porten sang cap al cor, el cor és un distribuïdor, les venes porten sang del cor als teixits.

Ells viuen al barri, els professors no. La majoria agafen metro, travessen Barcelona, es queden a Sants o viatgen fins a Sitges.

De tant en tant, els xiquets em pregunten per malalties. Infart, càncer. Una xiqueta no sabia que el Sol s’apagaria, es va preocupar per si això seria aviat, si els seus fills o els fills dels seus fills ho viurien.

Em va entristir veure les ombres de les reixes de les finestres sobre la paret de la classe. Allargassades contra el groc, era la una del migdia.

Caps i conys

Potser la tendència a mirar les formes del cap i les cares s’accentuà per ell, que també ho feia. Per exemple, el president argentí que tenia fesomia de corb. Un pardal. Hi ha hòmens amb cara d’ocell (gros, depredador) i dones i hòmens amb boca de conill o de rateta. Patrons animals. Va entrar al metro un jove amb el cap allargassat, com si s’haguera estret pel pas per la pelvis. El primer cap vegetal, un patró d’altre regne. Un cap cogombre. D’aquí, un salt, tots els caps del metro, una dona rossa, una jove que mirava el mòbil, un cap perdut, un cap de vella que es nugava les sabates (velles també, apedaçades), un cap brasiler que parlava amb un altre i que donava aigua amb un biberó a un cap menut, de galtes rosades i plenes, tots aquests caps havien passat pel mateix tràngol. Hi ha per tant dues certeses, que naixes i que mors.

Desi, de tretze anys, el cabell fosc i llarg, amb malles negres i una bomber, em va dir: Pues yo no creo en nada, sólo creo que salí del coño de mi madre y ya está.

Tough times for orangutans

Un dels reportatges guanyadors del World Press Photo d’enguany és d’una sèrie de fotografies feta al camp de recuperació d’orangutans. Com que els orangutans tenen els braços tan llargs, pots jugar a endevinar de qui són les mans davant de la foto. L’autor és Tim Laman i el lloc és Sumatra, a Indonèsia. El joc consisteix a respondre, per exemple, de qui és la mà que acarona la cara grisosa de l’orangutan més a prop de la càmara. Podria ser d’ell mateix com de l’animal que seu a la segona filera del carretó. O d’un altre. Al centre de recuperació de primats, cada vesprada duen els menuts per fer un passeig. A una altra fotografia, un voluntari del centre porta en braços un orangutan més petit, amb pocs pèls al cap i a les mans. També en aquest cas hi ha una altra mà a sota de la foto, però, humana. La sèrie de fotografies, primer premi dins de la categoria de Natura, té el títol de Tough times for orangutans.

Enmig d’imatges que aturen el cor, hi ha un moment per a respirar, encara que siguen temps difícils, també, per als animals: les instantànies del centre de recuperació dels primats, la llengua apegalosa i multiforme del camaleó, el rellamp enmig del riu de fum i foc que surt d’un volcà. Imatges envoltades d’altres d’imatges descoratjadores de ciutats sota un vel espès de contaminació, de treballadors exhaustos, de refugiats i pares que salven fills del gas lacrimogen.

Els orangutans formen part de la nostra família. Menys pareguts a nosaltres que els ximpanzés, però tanmateix, força semblants. La mà de la segona fotografia, la humana, podia haver estat d’orangutan si no fora pel pèl, diu una amiga quan continuem amb el joc. Clar que és d’un humà. La nostra espècie no es troba en perill d’extinció, malgrat que la majoria de persones visquen en condicions terribles; els orangutans sí que ho estan, en perill d’extinció. Poden arribar a viure fins als quaranta o cinquanta anys. Nosaltres podem viure més anys, encara que hi ha països on l’esperança de vida és la mateixa, quaranta.

Goril·les, humans, ximpanzés i orangutans. La família dels homínids.

Durant el 2013, l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units va enretirar 310 ximpanzés de la investigació, mesura que estava d’acord amb un informe realitzat per l’actual Acadèmia Nacional de Medicina. No cal, venia a dir l’informe, que la majoria d’experiments biomèdics usen els ximpanzés com animals d’experimentació. Més tard, el Servici dels Estats Units per als peixos i la vida salvatge, la FWS, va catalogar els ximpanzés captius «en perill», així que tallava, de soca-rel, els experiments invasius amb aquests animals. Invasiu vol dir tot allò que faça malbé la salut de l’animal.

El NHS se’n quedava, però, cinquanta animals: eren ximpanzés que pertanyien a l’institut federal, i que s’usarien (quin verb) només en cas d’emergències sanitàries. Virus, pandèmies, guerres bacteriològiques. Tanmateix, el novembre del 2015 el director del NHS va anunciar que també portarien als santuaris els 50 ximpanzés federals que quedaven, donat, i cite textualment, a una completa falta d’interés en l’experimentació amb aquests animals.

L’any 2013 Karen Joy Fowler escriu We are all completely besides ourselves, traduït al castellà com Fuera de Quicio, i al llibre, la ximpanzé Fern i la seua bessona celebren plegades l’anunci del NHS.

«El 15 de diciembre de 2011, el New York Times publicó la noticia que el Instituto Nacional de Salud había suspendido todas las ayudas a los estudios biomédicos y conductuales con chimpancés. En adelante, los estudios con chimpancés solo percibirían subvenciones si la investigación es necesaria para la salud humana y no hay absolutamente ningún otro medio de realizarla.

Se señalaban dos posibles excepciones a esta prohibición: las investigaciones sobre imnulogía en curso y las de la hepatitis C, però la conclusión fundamental del reportaje era que la mayor parte de la investigación con chimpancés es totalmente superflua

Aquesta mesura també vingué acompanyada d’algunes veus discordants, fins i tot, de defensors del benestar animal. Tornar a canviar aquests animals d’hàbitat pot causar-los, un altre cop, més estrés. Són animals perduts per a sempre? Els de Peta classifiquen les investigacions segons el que causen a l’animal: traumes físics, traumes mentals, addiccions a drogues, infeccions. També hi ha dues categories més força pertorbadores: ximpanzés que s’han usat com a bioreactors i d’altres com a donants d’òrgan. Més ombres. A la seua web, es queixen de la poca transparència sobre les dades i parlen de presons, i si veus les gàbies on viuen, la paraula és encertada. Els ximpanzés han estat en perill perquè se’ns assemblen. Per això, en una de les investigacions científiques, separaven els nadons de les mares per veure com reaccionaven. Una altra vegada, l’estrés. S’ha comprovat que després d’aquests experiments, els animals pateixen com nosaltres davant una situació de confinament o guerra. S’arrenquen el pèl, tenen el cicle de son i vigília alterat. Es poden recuperar aquests animals?

Si parlem d’evolució, els humans i els ximpanzés compartim categoria taxonòmica. S’anomena tribu (Hominini). Però, segurament hauríem de compartir algun nom més, un calaix per damunt de tribu, — o per sota, segons com mires l’arbre filogenètic—: el que va just dalt de l’espècie, el que comparteixen el coiot i el llop, el gènere. En altres espècies, una vegada descodificat el codi genètic i feta la comparació dels genomes, tal com es va fer també amb els humans i els ximpanzés, s’han reagrupat gèneres diferents amb una similitud menor que existeix entre nosaltres. Segons un experiment clàssic per determinar si un animal té consciència d’ell mateix, el ximpanzé, com els humans, es reconeix davant de l’espill.

El 1986, Ursula K. Leguin escrivia sobre el llibre de Linden (The Legacy of the Ape Language Experiments) i titulava l’article Una disculpa als primats. Durant aquests anys, i les dècades anteriors, els psicòlegs intentaven esbrinar l’origen del llenguatge i per això van intentar ensenyar la llengua de signes americana als ximpanzés. Fern, la ximpanzé del llibre amb què començà la idea d’aquest text, l’esplèndid Fuera de quicio, és una de les ximpanzés que arriba a parlar amb llenguatge de signes. Després, les investigacions d’aquests tipus acabaren. Així finalitza el text d’Ursula K. Leguin:

«La investigación acerca de la capacidad lingüística de los animales se volvió casi imposible, y la financiación para la mayoría de proyectos se cortó hace años. Pero los animales participantes en los experimentos no sólo eran emocionalmente susceptibles, muy inteligentes y sensibles, sino también temperamentales, indómitos y formidables; no eran ni mascotas ni salvajes; eran raros, pero además caros y muy valiosos para la experimentación médica. Así que cuando los experimentos sobre comunicación se cerraron, ¿adivináis qué fue de ellos?»

Karen Joy Fowler també escriu sobre l’experimentació animal:

«Entre los muchos animales robados había un pequeño mocoso llamado Bitches, al que le habían cosido los párpados desde su nacimiento para probar un equipo sónico diseñado para bebés ciegos. El plan era mantenerlo vivo durante tres años en un estado de completa privación sensorial y luego matarlo para ver los efectos producidos en las zonas visual, auditiva y motora de su cerebro.

Yo no deseaba vivir en un mundo donde tuviera que escoger entre bebés ciegos y crías de mono torturadas. Si algo espero de la ciencia, para ser sincera, es que me proteja de tales dilemas, no que me los plantee

No és fàcil. Les relacions entre els humans i els animals són complexes i incòmodes, però jo espere el mateix de la ciència. Hi ha noves possibilitats amb l’avanç de la tecnologia i els models d’organismes generats per ordinador. Com la mateixa escriptora comenta a una entrevista, no hauríem de fer coses que no som capaços de mirar.

(Torne a la fotografia i al joc: De qui és la mà que sosté el nadó orangutan del centre de recuperació de Sumatra?)

El text a Ulûm, Fuera de quicio