El final és una imatge d’un bisó que et mira

No ens falten motius per ficar-nos entre el matalàs i el somier i deixar passar les hores. Una de les protagonistes de Germanes, de Mouawad, tria el que moltes de nosaltres en un moment o en un altre, esgotades, hem desitjat fer fins que alguna cosa canvie. Al final, el que canvia és que se’ns fa present algun deute amb la vida, la urgència de no deixar-te caure del tot, o que arriba algú que t’espenta fora del  llit. Però no era aquesta manera de deixar-se anar del que volia parlar, ni de la catarsi o el camí o ponts perquè altres puguen perdre la humiliació, sinó d’un altre personatge de l’obra del libanès. El personatge és un animal que no es va deixar domesticar. La imatge d’un bisó sota la neu apareix enmig de l’escenari i ens ompli d’esperança.

Al llarg de la història, ho conta Jared Diamond al seu descomunal llibre «Armes, gèrmens i acer», hi ha hagut un balanç desigual de domesticacions a Euràsia i Amèrica. Dels 148 mamífers herbívors terrestres salvatges del planeta que eren candidats a la domesticació només catorze van passar la prova, i d’aquests, només un pertany al continent americà. D’aquell avant-passat salvatge tenim els descendents domesticats: l’alpaca, el guanac, la llama i la vicunya.

La pregunta que Diamond planteja és «per què domesticaren cavalls a Euràsia però no les zebres a l’Àfrica? Per què els porcs europeus però no els porcs salvatges africans? Per què cinc espècies de bòvid salvatge (urs, búfals, iacs, gaurs i bantengs) i no el búfal africà o el bisó americà?»

Les espècies domesticables han de tenir una sèrie de característiques que el bisó, per exemple, no tenia; és a dir, és la mateixa espècie i no l’habilitat dels humans del territori el que marcava la diferència en l’èxit (la dieta, la taxa de creixement, la capacitat de la reproducció en captivitat, l’estructura social…). Diamond reinterpreta el començament d’Ana Karenina: tots els animals domesticats s’hi assemblen, els salvatges ho són a la seua manera.

«Humans and most animal species make an unhappy marriage, for one or more of many possible reasons: the animal’s diet, growth rate, mating habits, disposition, tendency to panic, and several distinct features of social organization. Only a small percentage of wild mammal species ended up in happy marriages with humans, by virtue of compatibility on all those separate counts»

Quan els primers humans arribaren al continent americà, el bisó americà (Bison bison) no fugia d’ells. No havien evolucionat amb els humans. Els mamífers africans sí. Quan els humans arribaren a Amèrica, fa uns quinze mil anys, van matar les bèsties que a penes fugien.

Els pobles amerindis mitificaren l’animal, i quan mataven el bisó, feien un ritual de gratitud perquè de l’animal aprofitaven la carn, la pell, els ossos, les banyes; el que no menjaven, servia per fabricar culleres, punxons, agulles i abrics, mantes, llits i sonalls. « The buffalo gave us everything we needed. Without it we were nothing […] When you killed off the buffalo you also killed the Indian»

Aquesta espiritualitat nascuda de la gratitud cap a l’animal, feu que fins que no entraren els europeus al continent, hi haguera bisons en grans quantitats pasturant les planures, amb el cap cot i gros, el gep voluminós, i les potes robustes i curtes. Veneraven l’animal enorme i amb l’estratègia de romandre. Ha de saber alguna cosa més que nosaltres, si no s’arrecera de la pluja i de la pedregada. Perquè quan ve tempesta, el bisó no fuig.

Amb els europeus la relació fou diferent que amb els indis. Durant el segle dèneu passaren de ser de milers a centenars, a punt de l’extinció. Els nous hòmens no els veneraven, només els mataven. La gran carnisseria del segle. Hi ha fotografies amb muntanyes de cranis de bisó. Van desaparéixer de Mèxic. Eren caçats amb l’ànsia amb què els europeus explotaven les planures i foragitaven els indis. De tot fabriquem en excés*, també les extincions. La llei de la vida és violenta i és la llei de la fam, diu Chantal Maillard. Però com a espècie, els humans tenim unes altres lleis, la de l’ànsia i la cobdícia.

El bisó és l’únic gran mamífer que queda al continent americà. Hi ha hagut hibridacions entre espècies, però al parc de Yellowstone viu la població de bisó salvatge més nombrosa.

Quan ve la tempesta, com dèiem, el bisó no fuig, la suporta. Pot arribar a pesar mil quilograms i, sota el vent fred i la neu, avançar per les planures, continuar els camins, la migració. Quin altre animal es queda dret quan el cel és fosc, carregat de núvols de neu? Amb el cap i l’enorme gep, foraden la neu i troben l’herba de sota. Hi ha animals destinats a ser salvatges per sempre.

Els bisons, diuen a l’obra de Mouawad, són els únics animals que avancen contra el vent fred. El final és una imatge d’un bisó que et mira.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s