Un gran invent i una derrota

Abans de la pandèmia, el 2019, la cadena Art emeté un programa que es titulava Noruega: Svalbard, sentinella del clima. En aquest petit documental ens deien que la terra s’escalfava més aquí. Svalbard és un arxipèlag noruec, la zona més al nord del país, a prop de Groenlàndia. També és el lloc on Philip Pullman situa la seua trilogia sobre la matèria fosca, on hi ha óssos amb cuirasses que ajuden xiquets amb daimons que travessaran el cel per arribar a ciutats desconegudes, l’altre món que s’oculta en les aurores boreals. I Svalbard també és el lloc on podem trobar un búnquer que protegeix les llavors que es volen conservar.

Si hagueres de fer una càpsula de temps, què hi ficaries? Aquesta setmana veia a les xarxes socials una foto d’un pare amb els fills amagant, en un camp de tarongers, les càpsules de temps dels xiquets. El que veuran d’ací a uns anys, ja passada la infància, com un temps suspès que es conserva en una caixa. El temps és memòria. Més que el que hi fiques, compta el que deixes fora. No pots guardar-ho tot, així que has de crear petits símbols que signifiquen uns anys, una etapa, i que tancaràs fins que la nostàlgia et faça obrir una altra vegada la caixa dels records.

Les llavors que es guarden al banc de les llavors són les càpsules de temps i futur que els humans volen conservar. Unes llavors que haurien de salvar la humanitat després d’ una catàstrofe mundial. Es conserven a menys divuit graus, i gràcies al permagel, es podria mantindre una temperatura de menys quatre graus si el generador d’electricitat fallara: millor l’Àrtic que no la selva tropical. La construcció es féu a càrrec del govern noruec el 2008, però en el manteniment intervenen més agents (la Crop Trust, el Nordic Genetic Resource Center). Les llavors estan dins de paquets d’alumini, en estat latent per les baixes temperatures de la instal·lació. Consumeixen poc d’oxigen i aleshores la seva viabilitat augmenta.

Des d’aleshores, el banc de llavors, aquest búnquer sota el gel, s’ha convertit en la major col·lecció de llavors del món. L’entrada del búnquer sembla part d’un vaixell enfonsat en la neu. La proa d’un vaixell en un futur distòpic. Les llavors de plantes comestibles: cent mil varietats d’arròs, totes les varietats de les cent cinquanta espècies de conreu.  Les llavors són còpies de llavors que ja es troben a col·leccions genètiques d’arreu del món, provenen d’unes mil set-cents col·leccions. Una còpia extra, com una còpia d’una còpia externa dels documents que tenim a l’ordinador. Un ordinador que tampoc tractem forca bé. Un ordinador que s’escalfa massa. La col·lecció és com una capsa de seguretat. Van triar un lloc sota metres i metres de neu seria un lloc segur per guardar el que assegura l’alimentació de milions de persones. Segons els responsables del banc de llavors de Svalbard, l’indret és lloc més segur que no pas els altres bancs genètics que estarien exposats a catàstrofes i accions humanes: terratrèmols, inundacions, guerres. Només han obert una vegada el banc per recuperar les còpies de llavors del banc genètic de Síria que van perdre totes les mostres durant la guerra. És un gran invent, però, la biodiversitat hauria d’estar fora, no congelada. El banc de Svalbard constata la poca confiança en què es prenguen mesures contra l’emergència climàtica. D’alguna manera, és un gran invent i una derrota.

Alguns anomenen aquest búnquer sota neu com una arca vegetal. Va patir unes inundacions fa uns anys per les altes temperatures però no afectaren les mostres de llavors. Com en altres búnquers, només és visible l’entrada, però la construcció s’endinsa uns cent metres en la muntanya. A prova d’erupcions volcàniques i de terratrèmols.

Hi ha moltes varietats de conreus que han anat desapareixent. Hi ha llauradors que han amagat durant tota la vida llavors en un tros de paper (llavors com a herència). S’han fet mercat de llavors on s’intercanvien varietats anul·lades pel pes del mercat. Estaria bé que en totes les nostres càpsules del temps amagarem aquestes llavors poc útils com a símbol menut d’allò que ens agradaria conservar d’aquest món malaltís.

El final és una imatge d’un bisó que et mira

No ens falten motius per ficar-nos entre el matalàs i el somier i deixar passar les hores. Una de les protagonistes de Germanes, de Mouawad, tria el que moltes de nosaltres en un moment o en un altre, esgotades, hem desitjat fer fins que alguna cosa canvie. Al final, el que canvia és que se’ns fa present algun deute amb la vida, la urgència de no deixar-te caure del tot, o que arriba algú que t’espenta fora del  llit. Però no era aquesta manera de deixar-se anar del que volia parlar, ni de la catarsi o el camí o ponts perquè altres puguen perdre la humiliació, sinó d’un altre personatge de l’obra del libanès. El personatge és un animal que no es va deixar domesticar. La imatge d’un bisó sota la neu apareix enmig de l’escenari i ens ompli d’esperança.

Al llarg de la història, ho conta Jared Diamond al seu descomunal llibre «Armes, gèrmens i acer», hi ha hagut un balanç desigual de domesticacions a Euràsia i Amèrica. Dels 148 mamífers herbívors terrestres salvatges del planeta que eren candidats a la domesticació només catorze van passar la prova, i d’aquests, només un pertany al continent americà. D’aquell avant-passat salvatge tenim els descendents domesticats: l’alpaca, el guanac, la llama i la vicunya.

La pregunta que Diamond planteja és «per què domesticaren cavalls a Euràsia però no les zebres a l’Àfrica? Per què els porcs europeus però no els porcs salvatges africans? Per què cinc espècies de bòvid salvatge (urs, búfals, iacs, gaurs i bantengs) i no el búfal africà o el bisó americà?»

Les espècies domesticables han de tenir una sèrie de característiques que el bisó, per exemple, no tenia; és a dir, és la mateixa espècie i no l’habilitat dels humans del territori el que marcava la diferència en l’èxit (la dieta, la taxa de creixement, la capacitat de la reproducció en captivitat, l’estructura social…). Diamond reinterpreta el començament d’Ana Karenina: tots els animals domesticats s’hi assemblen, els salvatges ho són a la seua manera.

«Humans and most animal species make an unhappy marriage, for one or more of many possible reasons: the animal’s diet, growth rate, mating habits, disposition, tendency to panic, and several distinct features of social organization. Only a small percentage of wild mammal species ended up in happy marriages with humans, by virtue of compatibility on all those separate counts»

Quan els primers humans arribaren al continent americà, el bisó americà (Bison bison) no fugia d’ells. No havien evolucionat amb els humans. Els mamífers africans sí. Quan els humans arribaren a Amèrica, fa uns quinze mil anys, van matar les bèsties que a penes fugien.

Els pobles amerindis mitificaren l’animal, i quan mataven el bisó, feien un ritual de gratitud perquè de l’animal aprofitaven la carn, la pell, els ossos, les banyes; el que no menjaven, servia per fabricar culleres, punxons, agulles i abrics, mantes, llits i sonalls. « The buffalo gave us everything we needed. Without it we were nothing […] When you killed off the buffalo you also killed the Indian»

Aquesta espiritualitat nascuda de la gratitud cap a l’animal, feu que fins que no entraren els europeus al continent, hi haguera bisons en grans quantitats pasturant les planures, amb el cap cot i gros, el gep voluminós, i les potes robustes i curtes. Veneraven l’animal enorme i amb l’estratègia de romandre. Ha de saber alguna cosa més que nosaltres, si no s’arrecera de la pluja i de la pedregada. Perquè quan ve tempesta, el bisó no fuig.

Amb els europeus la relació fou diferent que amb els indis. Durant el segle dèneu passaren de ser de milers a centenars, a punt de l’extinció. Els nous hòmens no els veneraven, només els mataven. La gran carnisseria del segle. Hi ha fotografies amb muntanyes de cranis de bisó. Van desaparéixer de Mèxic. Eren caçats amb l’ànsia amb què els europeus explotaven les planures i foragitaven els indis. De tot fabriquem en excés*, també les extincions. La llei de la vida és violenta i és la llei de la fam, diu Chantal Maillard. Però com a espècie, els humans tenim unes altres lleis, la de l’ànsia i la cobdícia.

El bisó és l’únic gran mamífer que queda al continent americà. Hi ha hagut hibridacions entre espècies, però al parc de Yellowstone viu la població de bisó salvatge més nombrosa.

Quan ve la tempesta, com dèiem, el bisó no fuig, la suporta. Pot arribar a pesar mil quilograms i, sota el vent fred i la neu, avançar per les planures, continuar els camins, la migració. Quin altre animal es queda dret quan el cel és fosc, carregat de núvols de neu? Amb el cap i l’enorme gep, foraden la neu i troben l’herba de sota. Hi ha animals destinats a ser salvatges per sempre.

Els bisons, diuen a l’obra de Mouawad, són els únics animals que avancen contra el vent fred. El final és una imatge d’un bisó que et mira.