Els arbres inabastables

Hi ha arbres que semblen inabastables. Arbres que potser només podries comprendre la seua mida si els escalares. Amunt, fins asseure’t a les branques i penjar la vista als branquillons, a la fusta, a les fulles i mirar el cel des de les altures. És una mida i un temps diferent. Els arbres de més de cent metres, els que viuen centenars o milers d’anys. Lo Parot, l’olivera mil·lenària a Catalunya o el pi Old Man, també anomenat  Matusalem, als Estats Units, un dels éssers vius més vells del món. L’aigua que puja metres i metres des de l’arrel fins a la capçada. Els arbres monumentals i singulars. Molts arbres, per no dir tots, que marquen rècords tenen nom propi, no són pins ni oliveres ni sequoies, el fet monumental sembla que els hi ha fet assolir una fita més en el grau d’entitat i els diferenciem amb un nom.

El General Sherman, una sequoia gegant del Parc Nacional de les Sequoies a Califòrnia, té una circumferència de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivell del sòl. Les sequoies són dels arbres més grossos del planeta. Si un adult estén els braços a banda i banda, arriba al metro i mig, calen més de deu persones per encerclar el tronc d’aquest general. Fa anys que aquest arbre comptava amb el rècord de l’ésser viu més alt del món. Després, n’aparegueren d’altres. Una espècie d’eucaliptus, els eucaliptus gegants originaris d’Austràlia i Tasmània, Eucalyptus regnans, que poden arribar a tenir més alçada. Un eucaliptus d’aquesta espècie, anomenat l’arbre de Fergurson, segurament feia més de 130 m a inicis del segle XIX. Però els eucaliptus són arbres de creixement ràpid, poden créixer un metre cada any, i el tronc és més feble que el de les sequoies; es desconxen fàcilment.

Des del 2007 el títol de l’arbre més alt el té una altra sequoia. Hiperió naix a Califòrnia i és una sequoia roja (i no gegant, com el General). El tità de la mitologia grega ens observa des de les altures: uns 117 m de matèria viva en vertical.

Escriu Hoare a Leviatan o la balena, que el cervell humà no pot comprendre les mesures realment d’una balena blava o d’un catxalot. Ens hi podem aproximar. Veure aquest arbre ha de ser semblant a l’experiència de veure el llom i l’aleta caudal d’una balena a la mar. Inabastable. Els botànics que estudien els arbres a les selves amazòniques reconeixen els arbres pel tronc. Hi ha vida que no l’abasta l’ull humà, de petita o de gran. No cal anar a Califòrnia per veure sequoies gegants. El vertigen de les (des)mesures és a tocar de casa.

Si t’acostes al Montseny, només baixar de l’autobús del parc natural, a prop del llac de Santa Fe, t’atures davant la desmesura i l’estranyesa. Enormes i inabastables, tres sequoies originàries de Califòrnia. Per què hi ha aquests arbres que no són ni alzines, ni roures, ni sureres, ni pins? Què hi fan?

Durant els segles anteriors, ja s’hi havia fet ús tradicional dels recursos naturals de la muntanya del Montseny: explotacions de metall com l’argent i el plom, obtenció de pegues, brees i quitrans per a calafatar barcos i l’aprofitament forestal tradicional dels arbres autòctons. Sobretot és durant el segle XVIII, escriu Martí Boada al seu llibre El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, que hi ha una forta explotació ramadera i forestal del massís i degut a aquest (sobre)ús, la regressió del bosc. Però, per què hi ha sequoies autòctones de Califòrnia a una de les muntanyes més altes de Catalunya? Tot començà, d’alguna manera com els jardins botànics, per l’ús medicinal.

Torne a citar a Martí Boada: La gènesi de la introducció de coníferes exòtiques al massís té molt a veure amb la figura de Jaume Bofill i Salarich, del mas pairal de ca l’Herbolari de Viladrau, que fou apotecari de cambra de Ferran VII. La seva activitat el portaria a iniciar la plantació d’espècies exòtiques, no tant per raons de tipus forestal sinó més aviat per interessos mèdics i apotecaris.[…] Així, de la seva època procedeixen els primers exemplars d’avet de Douglas (Pseudo-tsuga menziesii) i la sequoia gegant (Sequoiadendron giganteum), que trobem al Montseny.

Més tard, i aquí ve el motiu de per què trobem aquestes tres sequoies quan baixem de l’autobús del parc, hi ha plantacions d’arbres exòtics lligades a les segones residències de burgesia urbana que primer van entendre llur plantació com a ornament del jardí de les antigues masies. Hi ha moltes segones residències al Montseny i amb elles, continuà la introducció d’arbres al·lòctons:  l’avet roig,  el pinsap, l’avet groc, l’avet del Caucas, la sequoia roja.

Les coníferes gegants de Santa Fe són de la mateixa espècie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum,sequoies gegants,i estan lligades a Can Casades, una casa modernista construïda al 1900 com a residència d’estiu. Segurament al cap de pocs anys de construir aquella casa, la família va plantar les sequoies. Ara l’edifici és un centre d’informació del parc natural. El seu jardí, part de la muntanya, començà amb aquestes sequoies? En realitat, en van plantar quatre i no tres, a una la va matar un llamp.

No pots abraçar les sequoies a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: superen els quaranta metres d’alçada. Per evitar l’efecte de nous llamps, es troben a més de mil metres del nivell del mar, tenen com parallamps a les capçades. L’aigua recorre quaranta metres en vertical. Les tres sequoies haurien de viure anys i panys.

A Amèrica del Nord hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones agafades, amb els braços ben estirats, les envolten. Poden viure milers d’anys. L’escorça és gruixuda i plena de tanins que els protegeixen dels insectes i dels incendis. Perquè com la surera, les sequoies estan adaptades al foc. Tanmateix, l’estrès hídric continuat i l’augment de la població de certs insectes, fa més vulnerables les sequoies. Enguany, en un article al The Guardian, parlaven de com morien per la combinació letal de sequera, foc i atac d’escarabats. «Haurien de durar, almenys, cinc-cents anys més», diu l’encarregada del benestar de les sequoies de dos parcs nacionals americans. Les urbanitzacions i desforestacions, la falta de protecció al usos tradicionals de la muntanya, han canviat la periodicitat del foc i moltes de les plantes adaptades a aquest fenomen natural no n’estaven preparades. Els hi ha faltat temps.

Referències

Solomon, Berg& Martin: Biología; 9na ed.. Editorial Interamericana, McGraw – Hill , México, 2011.

Boada, Martí: El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, S.A, 2002.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s