Alça els muscles i es desfà l’estàtua. La pregunta és senzilla però incomoda. Els altres també es queden en silenci, només se sent la pluja de novembre que ha fet que tanquem finestres fins a deixar una xicoteta escletxa que ens aireja la classe. Hauríem de ser-ne tretze, però en som una mica més de la meitat. Es posen en parelles i en grup, caps cots davant dels llibres i llibretes. Els ensenye imatges d’Islàndia, la dorsal de l’Atlàntic, el volcà de lava blava a Indonèsia, les illes de Hawaii. En què es diferencien les illes volcàniques i els arcs d’illes? Miren la pantalla i les mans que simulen plaques tectòniques, moviments i voreres convergents i divergents, magma que surt, erupcions explosives i zones de subducció. Faig amb la mà la placa que s’enfonsa cap al mantell. Com que plou, en falten la meitat. Com que avui hi havia sortida al teatre, en falten la meitat. Són els motius habituals per no vindre a l’institut. Els que han vingut no responen a la pregunta,  la mascareta impedeix veure quina expressió fan, els ulls es queden immòbils. Què diuen, els ulls? Perquè intuïsc la mateixa cara mentre explique, pregunte o estic en silenci. Espere que parlen, però aquesta és una generació silenciosa? No haurien de ser ells els que parlaren o els que volgueren parlar? Els oferisc el millor que puc dins d’aquest sistema? Com es pot ser crític amb el sistema i al mateix temps no enganyar-los, assegurar-nos que podran treure’s l’ESO i al mateix temps, oferir-los l’aprenentatge, aprendre perquè sí, perquè val la pena dins d’una societat que els vol submisos i ignorants?

Com no caure en l’ensenyament utilitarista si la majoria acabaran l’etapa de l’institut i no sabran escriure ni llegir i estan abocats a treballs precaris? Comprometre’ns en què no hi hauria d’haver treballs de merda, però alhora, entendre que ells no vulguen tindre aquest pes i busquen només no patir estes feines esgotadores cada dia? La desmotivació és una plaga. Oferir-los les eines per obtindre els millors resultats i que siguen ells els que ocupen el poder? Per què els professors fan com que ignoren quina és la classe social dels alumnes? Per què no se’n parla, a les classes?

Els pregunte què faran quan acaben quart i alcen els muscles. Un cicle, em diu L., però no sap encara quin.

Perquè mentre parlem del dolor hi ha esperança

El dolor número u va situar-se a l’espatlla esquerra, un punt a penes, el punt al trapezi que tots tenim des que no anem a quatre potes. El punt que suporta sostindre el cap i alçar els muscles. El dolor número dos va estendre’s pel costat esquerre però sense arribar a la part de davant, era un hemicos incomplert, no hi havia la panxa ni el maluc. Una corda que es tensava. Podia arribar, i arriba sovint, a la galta esquerra, a l’articulació temporomaxil·lar. Una corda amb cordills que es tensen. El dolor número tres arribà al maluc, a l’articulació sacroilíaca, a la faixa abdominal esquerra, al psoes esquerre. No parlem ja d’un punt, és una regió, un espai on s’allotja i estira, com algú que demana atenció agafant les cordes amb força. El dolor número quatre es transformà en difús, una boira que s’escampa, des del coll fins al ventre esquerre. L’hemicos esquerre tendeix a sortir-se’n? Hi ha aire, el de la boira, que tensa les entranyes. I pedres a la part esquerra del ventre, just al voltant del maluc. La tensió és el pes? El dolor número cinc és el resum dels anteriors. La pena és sempre la mateixa.

Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.

Imagina’t viure al pic. 2428 metres de terra que avui i ahir i demà et porten vent fred. Enganxada a les roques veus les rapaces que et sobrevolen. Tens sort de ser vegetal i no desplaçar-te? Voldries haver germinat a la cara sud? Et menjaria el ramat? El meu cabell sembla un plomall sobre el terra, sóc horitzontal mentre et faig la foto i l’ombra estirada i a mercè del vent acompanya les tiges i fulles. La setmana que ve plourà, l’hivern i la neu ara només són idea.

L’ermita més a prop és la de Sant Antoni. En esta casa hi viu una parella de vells, amos i pares dels que gestionen ara l’espai, la torre d’inicis del XX, on dormim, una cabana de pedra i dos apartaments més. Fusta i pedra. Els fills i els néts viuen al casalot del costat, fusta i pedra també. La dona major es passa el matí arruixant i regant les plantes, agranant o podant alguna branqueta dels arbustos que voregen la piscina, què fa mentrestant l’home? El nét que ens lloga l’apartament treballa de monitor de tennis i condueix una furgoneta groga i blanca. La mare és amable i el pare sovint arriba, des de l’hotel que també tenen, amb un cuad que desperta les bestioles i els clients. Viuen on nosaltres anem de vacances. La vall s’enfosqueix, els roures martinencs, els til·lers i els boixs dormen. De lluny, el Taga sembla accessible, retall que podríem resseguir de matinada. Viu un gamarús aquell dia? No llig Dos Passos sinó Català. Diuen que en esta zona s’hi amagaven nazis que cartografiaven el terreny.

Per quina escletxa del mur s’amagà la sargantana? Seguíem el mateix camí, però ella veloç. Quan notí a la galta una papallona distreta? De quin animal eren aquelles ales? On vaig mirar els ulls del cavall que havien nugat tan curt que no podia menjar herba sota un sol de migdia al costat del refugi? Des d’on vam veure el vol de dues àligues? El frec de les fulles dels xops pel vent… pareixia que parlaven. «Llenguatge, però no paraules»

Vàrem buscar el millor lloc per veure com la pluja s’acostava. Una cortina fosca que cobria la vall i el poble des d’on veníem. Just feia quinze minuts que havíem tornat de caminar, amunt, avall, per camins poc fressats, ortigats, prats, cables i ramats de vaques. Les gotes grosses i el repic sobre la caseta estació de vigilància de l’aire que teníem just davant i la barana del mirador. L’olor d’altres estius i les mateixes vesprades. Tancava els ulls i dibuixava el perfil de les muntanyes per no oblidar-me’n del paisatge. A l’est una taca blanca a penes es movia, continuava pasturant. Faltava encara mitja hora perquè arribara l’autobús, havíem d’aprofitar les vistes. O potser el bus no venia, parat enmig del camí des de Ripoll, pel xàfec i els llamps. Aleshores li hauríem demanat llit a la xica que havíem vist aguaitar el cel des de la finestra d’una casa preciosa, gran, de pedra, que tenia just les vistes a la vall i a la taca immòbil que pasturava.

Hi havia remor d’ones però era el vent. Parlaven? Si parlaven seria amb la mateixa llengua que Percy, el gos de Mary Oliver, o que les muntanyes de Solitud. Hi va haver xops entre prats que recitaren els consells per a una vida? Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.

Nits blaves (2)

Basarda

[1803; probablement del fr. ant. vézarde, del vg. i ant. vesse i vessette ‘pet’ (del ll. vissire ‘fer pets’), amb influx de hasarder ‘arriscar’ i potser de basir ‘defallir, morir’]

f Feredat, sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens, que evoca idees de perills, damnatges, mals, etc. La basarda de la nit, de la foscor.

“Ara els convidats ballaven: l’un davant de l’altre, remenaven els culs i les anques, es fregaven les vísceres, agitaven les mans amb gestos vagues d’al·lusió o de reny, feien petar els dits. El sintetitzador, sobtat i imprevisible, va llançar un xiulet, l’electrònica i la selva s’ajudaven. El xiscle del moog era la sirena dels barcos, el ronc dels avions de reacció, el xeric dels pneumàtics, la detonació de les P 38, però també era el crit de basarda del primer cavernícola que s’havia adonat que havia de morir, del que significava morir. Després, altres homes, menys salvatges i més fantasiosos, s’havien imaginat l’ànima i havia vingut l’època del clavicèmbal i dels pianos. Però aquell crit de basarda, en aparença oblidat, continuava fiblant i el sintetitzador, després de milers d’anys, el tornava a descobrir”. La troga, Rugarli.

Nits blaves (1)

Ella que es llança des de la part alta de la piscina i fa tombarelles a terra i fa la figuereta, que sembla la germana major, onze anys de curiositat i certeses: m’anuncia que ja sap com es fan els xiquets d’una manera asèptica, quasi científica. El sexe es redueix a mecànica i vull dir-li que no, però tampoc sé contar-li, sense contar-li, tot això que encara no sap i sembla que no intueix. Les dues ens remullem a la piscina i no sé de què parlem perquè ara recorde la frase sense context: és que no sé per què existeix la por, em diu. Em mossegue el llavi. Ella que és tota certesa i que podria ser gimnasta i que fa anys que sap com col·locar bolquers, em parla de sobte de la por.

A Blue Nights, Joan Didion conta la por. Diu la por a perdre el que encara no hem perdut. La por a la vellesa, a la mateixa por, com quan té por d’aixecar-se del seient en un teatre que representa una obra seua, la por als mateixos records? Conta el dol per la filla, Quintana Roo. El dol pel que ja ha perdut.

Els records es poden tocar: el cervell juga brut. El meu avi diu que la vida és un bufit, i així se sent: no era ahir mateix quan mon pare i jo nadàvem en la bassa que ells mateixos, avi, pare, germans, van construir als anys setanta i que ara, d’ací a uns mesos, serà ja d’una altra família, com si no haguera passat el temps; el meu avi que es llançava a l’aigua amb la panxa primer, i ens apartàvem i rèiem, i mon pare que sempre es banyava primer el bescoll per evitar l’ensurt de l’aigua freda al cos? Com un bufit fins ara, el record que puc tocar: la meua àvia que m’aboca una mica d’amoníac a la picada d’una abella que jo havia xafat quan em vaig asseure a la vora de la bassa, amb els peus penjant.

Els taulells de la bassa que desapareixerà són blaus. Com les nits que anuncien el final de l’agost o d’una altra cosa. Quan ella i jo parlem encara és principi de l’estiu, la promesa està feta i encara intacta. La llum podria durar per sempre.

No sé on havíem anat. A la piscina de la urbanització, al basar? Elles dues, petites encara, els bessons, la meua cosina, ma mare i jo. Tornàvem per fer el dinar, arreglar la casa, estendre la llavadora, donar a menjar els petits. O elles dues havien tornat abans de la piscina, impacients per fer una altra cosa, potser endreçar la terrassa on simulen tindre una perruqueria. Havien buscat ma tia, que sol dormir molt pel tractament mèdic. Espantades, corrien amunt i avall: no la trobaven! Pensaven que havia marxat i que havia caigut? Exagerades, va dir-los sa mare. La petita tenia tanta por que no havia comprovat que estiguera gitada i adormida al soterrani, a un dels dos llitets que tenen, la zona més fresca de la casa. El soterrani està fosc. Aguaità per l’escala i només la va cridar. Exagerades. Però a part de la foscor, no és la malaltia de l’àvia la primera por que tenen, les nits blaves que intueixen?

Totes les vesprades de diumenge eren tristes. La carretereta per on s’arribava a la caseta del secà, i on em vaig fer el trau amb forma de set del meu genoll, era el lloc més trist del món quan marxàvem: la meua àvia em deia adéu amb la mà mentre jo mirava per la finestreta de darrere del cotxe (un Ford Fiesta roig que durà més de vint anys). Era capaç de plorar només per això tot el camí fins a casa, només per la intuïció de les nits blaves. Si tinguera forces, miraria fotografies, però no vull recordar. Per què voldria recordar el que no tinc i dol? Puc tocar els records.

Roques Blanques

“La perfecció de les pedres contrasta amb l’arquitectura rústica del país; per aquest mtiu degué néixer la llegenda que havia esta bastida per les fades, o bé per les bruixes, que vivien a les coves properes. Els homes n’haurien fet només el campanar, raó per la que aquest és molt imperfecte”.

Sant Sadurní de Fustanyà

Les coves eren la nostra llar, tanmateix, érem del poble, com qualsevol altre vilatà. Aleshores hi havia menys de cinc cases, però el paisatge ja feia de pertinença. La vall de Ribes ens acollia com acull els rius i les bèsties. Teníem força anys, havíem viscut entre les fagedes ombrívoles de la part més humida de la vall. Havíem vist com s’acostaven les tempestes mentre nosaltres adoràvem la natura i els esperits que s’hi amaguen en totes les roques. Els animals ens acompanyaven. Parlàvem amb els falcons que sobrevolaven sovint el poble, amb les marmotes espantadisses, els isards que ens esperaven als vessants per pujar junts les muntanyes. Els hòmens i les dones del poble ens entenien? No ens ho havíem preguntat mai, però ens acceptaven. Quan ens ajuntàvem amb ells, portàvem robes i havíem deixat a les coves els amulets (ossos, plomes i escates). Sabien que podíem fer que les sargantanes s’arrimaren a les nostres mans, però si necessitaven ajuda, acceptaven les mateixes mans que imitaven els balls de les abelles. Vam ajudar-los a construir una casa del poble que semblava important. A la nit, agafàvem les millors pedres, les planes, de colors marronosos, i les col·locàvem davant del mirador, al costat de les bastides. Els hòmens al matí s’afanyaven a polir-les i fer fileres. La més vella de nosaltres no en sospitava res. Havíem viscut amb ells sempre, els hòmens i les bèsties. Tanmateix un matí, viu una de les dones més sàvies del poble fer camí cap al bosc amb una destral. Va agafar dos troncs que portà, amb l’ajuda d’algun menut, al costat de la casa futura. Em quedí amagada, espiant-los. Mesuraven i parlaven. I aleshores vaig entendre què hi enraonaven, què havien projectat. Tombí cap a casa, cap a les coves. Les meues companyes, acompanyades pel soroll del riu i les fulles dels àlbers, dormien, havien de tindre forces per carregar més pedres eixa mateixa nit que anunciava ruixats. Vaig fer soroll amb els amulets per despertar-les i se’m van arrimar. Algunes ens havíem sentit traïdes i volíem desfer el que els hòmens ja havien fet: ajuntar les pedres per construir una ermita. La més vella de nosaltres va dir-nos que no, que només deixaríem de portar-los les millors pedres de la contornà. Van continuar l’ermita sense la nostra ajuda, nosaltres que fugírem, i que gairebé mai més passàrem ja pel poble. Els costà Déu i ajuda acabar-la, les pedres que trobaren eren força més irregulars, ells, que no tenien la visió dels ocells. Quan acabaven de portar el munt de pedres a dalt, estaven massa cansats per polir-les bé. L’ermita semblà feta per dos artistes: l’un, el mestre, l’altre, el petit deixeble que encara no n’havia après prou de l’ofici. Encara ara quan de lluny veiem el campanar de l’ermita repicar a la vall ens vénen eriçons, tant a punt com hi havíem estat de la bondat i el pecat, lluny de les bèsties.

La casa del mirador

La casa del mirador era una casa atrotinada, blanca per la cals, amb un jardí descuidat que tenia en un racó una xicoteta bassa on malvivien dos o tres peixos tropicals. Sempre estava oberta i era això el que més ens agradava. La porta principal, que donava al jardí, grinyolava amb el vent. Podies sentir les ones que badaven a la platja propera, al costat de la casa dels morts, i el xerric de la fusta i la sal. La meua habitació durant l’estada a Faial tenia una petita finestra que aguaitava a la bassa i al jardí. Podia veure el cel, però no la mar, tapada per la línia de cases de la costa. Podia veure el gos quan passejava rebuscant entre les herbes, engrunes, jugant amb la pilota o ficant el musell a l’aigua i espantant els peixos. Bicho, li deien, blanc i negre, alegre, jove, vingut de la gossera, que al cap d’uns mesos l’haurien de dur a una altra illa perquè el pogueren operar després de l’accident. Va eixir de casa rabent i creuà la carretera abans que l’ama poguera aturar-lo. Va estar uns dies sense moure’s del seu cau al menjador, pixava una mica de sang. Li van fer una festa per arreplegar diners per a l’avió i l’operació. L’ama estava contenta quan va el gos tornar com si no haguera passat res, cap ombra de dolor. El dia que vaig marxar de la casa per sempre, el vaig treure de la casa i vam córrer pel descampat en front de la casa, hi havia unes poques margarides, verdolaga, era un dia plujós, recorde el frec de l’herba mullada als panxells i la mirada de Bicho. Vam córrer, jo plorava.

Era l’abril, tot començava

La taronja havia aparegut miraculosament. El dia d’abans, davant d’un cert desconcert, el seu home li havia dit que ja havien acabat amb les taronges que havia portat del camp, que segurament l’havia menjat sense adonar-se’n que era la darrera taronja que menjava del seu iaio. Havien durat només una setmana. Quan les portava a la maleta, entre la roba, havia imaginat que hi hauria un sabor trist, dolç, que identificaria que sí, que n’era l’última abans que vengueren el campi tornaren al poble i no visitaren mai més les terres seques, transformades en horta. Ara ja només quedaven dos o tres tarongers, la resta eren oliveres que havien crescut bastant poc acostumades al goteig i a la cura. Era l’abril, tot començava.

La taronja estava al costat d’una noteta de l’home: se m’havia oblidat, sí que quedava una taronja de les que portares, fixa’t que la pell no brilla i que té encara el pecíol amb les fulles. Fixa’t en què és familiar. Va pegar-li un mos a la pell. Agafà un ganivet i la va partir en dos. Tots els estius en el tall. Va obrir pel tall i pelà mitja. La boca li regalimà i tacà el marbre de la cuina al primer galló. Era sucosa, com sempre, malgrat ser del final de temporada. Poden haver sabors tristos?

Qui diu quan s’ha de parar?

Mon iaio ha comprat una màquina per netejar la piscina. Cada any, abans de l’estiu, toca netejar una piscina que deixà de ser una bassa el dia que la van enrajolar. Hi havia una rajola amb un dibuix d’un dofí amb la cria. Ens agradava tocar-la i imaginar que els animals vivien en l’aigua clorada dels estius. Al cap d’uns anys, el meu iaio va decidir pintar-la bassa tota de blau. Els dofins quedaren sota la capa blavosa. Ma mare avui agafa la màquina que alça fragments de pintura. Llença aigua a pressió al sòl i a les parets i boten capes d’estius passats. Cada fragment blavós, blanquinós, és un estiu diferent. Caldria arribar a les rajoles i a tocar els dibuixos dels cetacis per arribar al darrer estiu completament feliç. Les capes, com les de terra on es troben els fòssils, marquen el temps. Jo estic amb la granera, el recollidor i el poal per treure tota la terra que s’ha acumulat d’un any. Hi ha centenars d’animals movent-se en la fina làmina d’aigua que hi queda: larves, insectes, caragoles. 

D’entre les fulles ja marcides, ix una sargantana que intenta pujar per la paret. Intente que puge ella mateixa a la meua mà i poder deixar-la a dalt, però cau cada vegada. Agafa-la per la cua, Maria. Així que he d’agafar-la i pense en com viurà este moment en què un animal estrany i enorme el fa volar. No veig el terra així que la deixe imaginant que fuig i se salva, però al cap d’uns minuts, quan ve el meu iaio i porta més poals per omplir de terra, el rèptil torna a caure a dins. Segons ma mare, l’hauria de llençar a fora, per dalt de la tanca. No és la primera sargantana que trac de la piscina, l’animal amb qui he compartit l’espera. La torne a agafar de la cua i l’allibere. 

Mentrestant, ma mare s’ompli de trossos de pintura. A les sabates que li vaig regalar i al cabell. M’acoste. Vaig arreplegant els talls trencats dels estius amb fang i els aboque al poal. 

L’açorianitat

La boira és el primer que recorde quan vaig arribar a les illes i serà l’última cosa que recorde del fragment de vida als fragments de terra enmig de la mar. Igual que la memòria, paraules envoltades per l’oblit, o amenaçades. Perquè ploraré molt quan marxe, deprimida, de les illes, i m’acomiadaré inútilment sense saber que el vol s’anul·larà pel mal oratge i això farà ridículs els meus plors, que no es repetiran l’endemà, quan la boira haja escampat, i jo només tinga ganes de xafar península, agafar trens i tornar a casa.

Anys després vaig buscar referències per a la paraula açorianidade. Volia definir unes illes, més enllà de la boira i els volcancs. L’açorianitat. Una paraula pot contindre els matisos d’un paisatge i d’una manera de viure? Almenys n’és un intent. Vitorino Nemésio, qui va emprar per primera vegada aquest terme, diu: la geografia, per a nosaltres, compta tant com la història. Potser és això el que sintetitza i conté la vida en estes illes. La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianitat? La insularitat imaginada per una boira de costums, alguna cosa difusa, semblant a la nostàlgia?

Nemésio estava lligat a l’arxipèlag de l’única manera que un paisatge tancat per horitzons blaus pot lligar-te, o més bé, contindre’t. El sentiment de pertànyer a un tros de terra que té la mar com a frontera i que és paisatge propi de mesures exactes: «insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela».

Però l’açorianitat és només insularitat? Els illencs que ixen a la mar i els illencs que no estan tots dos adaptats a la limitació de la terra? Què diferencia els açorians d’uns altres illencs? Quin és l’accent illenc propi? «Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de l’aïllament. El moviment centrípet fins que la mesura de la terra illenca és la mesura del món: mirar cap als turons, els volcans adormits amb calderes verdes. La distància de la península, de la continuïtat, l’escorça continental.

São Miguel, la  Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’embriaguesa d’aïllament de l’illa? Feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé a Pesqueiros, bé a la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura fa tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure la mà quan estenia el braç. Era això l’identitat illenca, aquest trobar-se enmig d’una decepció difusa i una nostàlgia del que havies vist de lluny?

Des de Faial s’albiren les siluetes de Graciosa i São Jorge com terres enganxades a un ham del cel. I aleshores em pregunta quina és la mesura exacta. La terra que s’estén més enllà de Faial cap a les vinyes de l’illa veïna, de Pico, i darrere del volcà, una terra que ja no es veu i que és impossible de conéixer? Com finalitza la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o és més aviat de paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

El paisatge sense mirar la mar: a Pico, hi ha hòmens dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló on entrena l’equip d’handbol. Massa a prop de la muntanya per contemplar-la. Massa a prop de la mar. Massa a prop de l’embriaguesa. El volcà de Pico mana i crea l’oratge insular. És aquesta l’açorianitat, la nostàlgia de no viure a la mar?

«Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fóra elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. La mar és tan mudable com el cel. Poder viure als tons irisats que amaguen les ones i els núvols.