Taurona mare

Unes petites dents en fileres, això imaginava que eren les taques a l’ecografia. Tot va bé, em va dir el ginecòleg. Però eixes taques petites que semblaven sortir d’un forat i que s’agafaven fort a la placenta? Perquè era la placenta, allò que surava? Una mossegada d’amor d’un petit esqualiforme.

Podria ser qualsevol cosa, aquella taca. Una mostra de teixit, cèl·lules que suraven en el líquid, protuberàncies que després l’amor xuclaria, un moviment ràpid d’una extremitat.

Vosté té un fetus de peix, em va dir. Un petit ésser que estimarà, no es preocupi.

Vaig buscar tota la informació que vaig poder trobar sobre els taurons, perquè era un petit tauró el que el meu ginecòleg va veure al monitor. Una petita taca fusiforme, aletes, alguna cosa semblant a un somriure fals. Esperava, com la protagonista de Seis tetas, que també a mi em sortiren els apèndixs necessaris per a donar amor? Què era, aquesta transformació?

Podria haver començat la història amb la nit en què vam fer l’amor: havíem anat a un càmping vora mar, i no sé si la tempesta, o que hi estàvem sols, però jo sentia que la mar em cridava pel nom. Jo sentia que em demanava que m’endinsara en l’aigua, que deixara que les ones, sense fer cap soroll, trobaren un cos amable. No era cap animal, amb qui vaig fer l’amor, aquell dia.

No és cap tauronet, em va dir la meua metgessa de capçalera, que ja coneixia la història. M’ho va dir seriosa, com si tractara amb una malalta amb deliris. Ella no havia vist la imatge, però. De fet, estic segura que no sabia com era la boca d’un tauró ni quantes aletes tenia. Vaig alçar els muscles i vaig somriure. Delire, potser.

A mesura que passaven les setmanes i el nadó i jo ens coneixíem, podia endevinar els colps suaus de les aletes, les petites mossegades a les entranyes. Tanmateix, somreia i deia que el nadó (humà) em pegava amb les cametes cada vegada que es movia. Em vaig aprendre totes les espècies d’aquest peix, la fisiologia i els costums: funcionament de les brànquies, tipus d’aparellament, la detecció d’estímuls elèctrics mitjançant les ampul·les de Lorenzini. Tot per fer que el meu fill se sentira bé, com si jo mateixa fora un peix.

No va ser fins que vaig veure la imatge d’unes cries de tauronets encara dins de la placenta menjant-se la mare que no comencí a preocupar-me.

Ripoll, Foix, Carcassona, Figueres

Arribem, però quasi fem tard, perquè em deixe coses per a l’última hora, la jaqueteta, l’impermeable, ma mare ja espera a la porta, i Francesc es queixa amb la cara, per dins el cor combat amb el pit, que agafem el tren a Barcelona, no a Reus, que després agafem el tren a Ripoll, que arribarem a fer-mos un menú al Cat Can Guetes, però encara no ho sabem mentre tanquem la porta i diem, d’ací a una setmana, per fi al sud de França, que podria ser un altre país, que voldria saber occità, però parle una mica de francès i no vull desaprofitar-ho. El que més em diran, com quan vaig anar a París, als vint-i-un, de dol, és je suis desolée amb un somriure, però el cas és que no t’arreglen res, que si t’has quedat sense bitllet, sense maleta o sense habitació, no és un problema francès. Perquè quan arribem a Foix, no a Ripoll, haurem de caminar diverses vegades amunt i avall el mateix carrer esperant que algun cambrer ens diga que sí, que a les dues podem dinar encara, carregats com a mules, menys ma mare, que Francesc li porta la maleta. I el cas és que Foix m’agradarà més quan marxem, però ara, amb el cel gris i l’estómac buit, m’estimaria més ser a Ripoll, o a casa, a la piscina del Nàutic. Així i tot que còmodes són els trens francesos, i ningú porta mascareta, nosaltres ens acostumem de pressa , attention, patientez, les châteaux i les vinyes que veurem després, ja a Carcassona. Tenen un problema amb la sequera, diu Francesc, i veiem paisatges tardorencs, no les falgueres mortes dels Pirineus, tan seques, arbres rogencs i fulles a terra, mentre quan seiem en el sofà d’un apartament turístic de Carcassona, mon Dieux, la tele explica la tempesta que ha fet de París un riu. De la cité, el que més m’agrada és el perfil de la fortificació contra el cel plujós, el canal du Midi i el riu Aude i voldria quedar-me a un hotel de quatre estrelles a la riba del riu, amb piscina i hamaques i tots els balcons encarats a l’aigua. El cafè dolentíssim, això sí, i costa trobar una tauleta de xocolata del noranta per cent, però per què fas un viatge si t’aferres als vells costums? I no tastem la cassoulet, plat típic i turístic, de Castelnaudary, però dinem a un restaurant que ens costa 40 per persona i amb això ja hem fet festa, perquè confonem la cullera de les postres amb la de la sopa, però tots són amables, i ma mare busca un lloc on fer-se un cafè acceptable. Madame, madame. El guia, que és Francesc fent de guia francès sense saber-ne l’idioma, que usa el Google Translator, ens explica coses mentre passegem per la ciutat de cartró pedra, una construcció del segle XIX, amb més turistes com nosaltres, centenars de turistes que fan cues al castell, o a l’oficina d’informació, o al puesto on venen glacés italiennes o granitas. Que anem fent competicions amb les ciutats que visitem, que ens entretenim fent fotos o llegint els panells que conten la proposta per a la Unesco, que puja i baixa, que hi ha mosquits, i molts turistes francesos, i moltes famílies, i busque els nadons desesperadament, i que queden vora cinquanta persones que viuen entre les muralles però, diem, que totes les ciutats tenen el mateix futur? I no sé com descobrisc a Joe Bousquet, Je la regarde avec toute ma chair chaque instant, amb tota la carn, quina vida més bèstia, no obrir les finestres de la casa mai, no eixir mai de ta casa, l’amor amb ses ales de còlera, i després recordaré que havíem passat pel costat de la casa-museu i que els panells parlaven de no sé quin sacrifici. Amb una hora caminem de l’estació fins a la catedral de Narbona, oh la là, quina meravella, ma mare no para de fer fotos, i just un quart d’hora per a una crep, però estaria bé haver dormit una nit aquí i a Tolosa, que que bonic el que vam veure de Tolosa, també, només un carrer, que el transbord era de 20 minuts. I a Portbou i a Figueres la policia nacional, demanen identificacions, papers, quin acte més violent, i a Figueres se’n duen un home, i nosaltres seguim cap a l’hotel que té piscina però just avui fa frescor, que hauré d’esperar a Tarragona, perquè no és estiu si no hi ha aigua, no són vacances, vull dir, sopem al pitjor bufet de la història, estem massa cansats per anar a veure el castell de Ferran, potser un altre any un passeig en barca a les cisternes, però veiem totes les ombres de Dalí, que au revoir, França, ja hem tornat a casa, que el tren anirà amb retard, à bientôt, molts paisatges des de les finestres del tren, és bonic però cansat.

Una amistat

Sí que han tallat la morera, en realitat, ho anuncia i confirma, no servia per a gaire. Al costat del final de la rampa que anava a parar a les oliveres, al costat de l’hortet, el garatge, els gossos i els seus quefers, un tancat que van fer per quan els gossos eren xicotets. Han tallat la morera i tampoc té molta importància, han tallat més arbres: els pins que molestaven el veí, els tarongers, els ametllers. Una successió de saba i arrels sota els peus. Abandonaren els gossos a prop de la gossera, també. Ara ho diuen, abans, quan érem xicotetes, ens enganyaven. Has de mirar, però. Els gossos alegres, nuats, tranquils i ferotges. No han estimat cap animal? Però el va cuidar durant anys, gastant-se diners en visites al veterinari, medicaments, antibiòtics, campanes. El va cuidar i alimentar durant anys i ara és capaç de prémer l’accelerador de la furgoneta mentre el gos corre darrere, panteixant, no entenent del tot què passa, què farà ara amb la seua vida.

Se m’emporta el riu

Quan era, que mon pare i jo anàrem a veure la llera del barranc, plovia i ell portava l’impermeable blau que ara té la butxaca dreta estripada? Ma mare avui m’ha enviat les fotos del barranc ple d’aigua marró, el fang que ve de lluny, el barranc que aboca l’aigua a la platja d’Alboraia. Mon pare i jo anàrem una vesprada a veure el barranc perquè havia plogut molt i avisaven, a la ràdio, de la pujada de cabdal al barranc. Volíem veure com havia canviat el paisatge. Aleshores l’esport nacional era anar a veure com s’omplien els barrancs amb la gota freda. Recorde que hi havia els bombers, que hi havia més gent a prop de la riba, i el cel que amenaçava amb més pluja.

Ma mare ha anat avui a fer el mateix que nosaltres férem aleshores, tants anys després, i el record és dolorós i càlid, com si sempre poguérem tornar-hi. L’única manera de sobreviure, tanmateix, és no recordar gaire, veritat?

Opció 1: Porta més de noranta anys en aquest món i expressa com de dolorosos són els records. És diu, de pes insuportable.

Opció 2: Noranta anys i pot seure en una cadira, a Anglaterra o Cardedeu, i pensar en els records durant hores. És feliç, diu, sóc feliç amb els meus pensaments i records.

Les palmeres xerren sota la pluja

El vent ha obligat a tancar el moll de costa. Les palmeres xerren sota la pluja. No és aquest el llenguatge que buscàveu? Seria bonic, món. Mentre camine sota les palmeres, també els vaixells conten històries, amarrats al port. Fa uns dies J., que va estar de vacances a l’Equador, em va contar que hi ha arbres a la selva que caminen. Palmeres. Que mouen les arrels cap a la llum. Que abandonen el lloc on hi eren, durant la nit, quan ningú els veu. Caminen per la selva sense fer soroll, les arrels externes es transformen durant uns minuts en cames, s’estiren i s’allarguen, i l’endemà, els turistes veuen un nou camí vorejat de palmeres tropicals, petjades d’antics i estranys passos, un paisatge conegut però diferent. Que ho havia vist. Com el poeta que escriu com els arbres caminen d’aquí cap allà sota la pluja, corrents, davant de nosaltres mentre el gris s’escampa.

El vent bufa cada vegada amb més força mentre m’allunye de la costa. La pluja i la mar es barregen, no hi ha cap vela a l’horitzó. El gris s’escampa. Aquestes palmeres no tenen les arrels fúlcries. Per a caminar, si el mite fora cert, haurien de trencar primer l’asfalt del passeig. Com no poden caminar, xerren.

Adéu, món bonic

Després que morira mon pare, estigueren vivint uns anys a la caseta. La caseta groga amb el teulat granat, els pins, les visites habituals de conills i esquirols, els gossos al voltant. La bassa transformada en piscina: dos bonics dofins pintats a una rajola, tot pintat de blau, blau contra blau dins de blau, els parotets i les abelles. Fa anys em vaig asseure damunt d’una vespa i em va picar, abans de morir aixafada, al cul. Ma iaia em ficà amoníac a la picada. Mon pare m’untava fang o un granet d’all partit. Fa anys em vaig caure al camí de terra que porta a la caseta amb la bici, un trau que és un set, un set que són set punts i ma mare que no mirava mentre em cosien la carn. Fa anys a mon pare li va picar un alacrà amagat sota les pedres que traginaven, amunt i avall, del camp. Pel mateix camí on vaig caure puc veure com se’n va el cotxe cap a l’hospital. Els arbres preferits no són els pins que donaven ombra a la caseta, ni la garrofera que trencava el ciment, ni les flors que a poc a poc anà plantant ma iaia; són els pins des d’on es veu la mar, al costat dels ametllers on el meu cosí i jo jugàvem a acariciar-nos. Sempre conte el mateix: hi ha connexions neuronals amb la forma del camí que puja a la caseta.

M’he d’endur els records que penjaven de tots aquests llocs (les llargues sestes, els pins, la garrofera, la bassa, els parotets que no trenquen la superfície de l’aigua) i se’m fan matèria densa, no sé explicar-ho d’una altra manera, bonys, penjolls, al cos. L’italià que ha comprat la terra sentirà la remor de les veus?

La morera

Han tallat la morera. Han aprofitat que podaven el camp de les oliveres i han tallat l’arbre que ombrejava l’escala i la caseta del gos. Les fulles amuntegades a terra. Demà les recolliran, ompliran els cabassos, les abocaran al muntó de cremar: una muntanya de restes i cendres al mig de camí que baixa als camps. M’ho anuncia la meua àvia, contrariada. Però no tallaren taronjars, gesmilers, pins i garroferes al llarg dels anys? Per què se’ns fa amarg ara acomiadar-nos un altre cop d’un arbre?

Oliveres, ossos, lladrucs

El dia és clar i ventós, les oliveres plategen l’horitzó, les branques del magraner toquen a terra, mangranes grosses i de pell brillant, no hi ha cap lladruc. Baixem i mirem la caseta del gos i la cadena. Els garatges estan plens de caixes per recollir. La vida que coneixen s’acaba perquè un lloc és sempre més que un lloc. Regar, birbar, recollir, cuinar, construir, agranar, netejar: són verbs que a poc a poc es deixen d’usar. Ara el verb és vendre. Xafe la terra de la infància, camine darrere de les petjades d’uns dies més clars encara, amb lladrucs, feina i contes. Quan la metgessa em va dir que la vida és preciosa perquè tot és efímer, alcí els muscles. No em sembla mala idea que algunes coses duren sempre. Pensava en els estius i les sestes: m’agradava observar com la llum entrava per la persiana de la finestra que donava al gesmiler. Com pots avorrir-te d’un paisatge estimat?

Els mots pengen dels arbres, daurats, totes les converses vora els camins, entre les branques, darrere de taronjars i oliveres. Voldria collir les veus. Jugàvem amb les gosses que sabíem, que un dia, malaltes, no tornaríem a veure. Rodàvem amb les bicicletes pels caminois i les séquies. El món era millor perquè no trobava a faltar ningú, però això encara no ho sabia.

El galliner i les conilleres estan buides d’animals i plenes de trastos: armaris, bicicletes rovellades, estufes, cassoles i vidres trencats, somiers, caixes, joguets. A poc a poc han triat què es queden, que mereix un espai nou, què llencen i què donen al nou amo de la caseta i dels camps. Han telefonat a les filles i les netes, que els quartets s’han de buidar, que han de deixar-ho llest pel nou any. L’adéu s’està fent llarg. No ens vam acomiadar a l’estiu ja, que era també com acomiadar-se de tots els estius de la infància i l’adolescència? Hi havia un os estellat al mig de la tràquea que dificultava respirar, aquells dies. I ara vet aquí que tornem a passejar vora el mur que amaga tantes històries, la terra transformada, lluny de l’estiu però encara mantenint la veu en l’adéu, sense acabar cap frase. La burocràcia enlletgeix la poesia.

Què heu fet amb el gos?, m’agradaria preguntar-los, però ja sé la resposta. Sé que el ca va estar perseguint la furgoneta una estona, que lladrava, i que cansat, va parar, mentre l’olor i els lladrucs de la gossera el reclamaven. Un altre os estellat a la tràquea.

Perquè mentre parlem del dolor hi ha esperança

El dolor número u va situar-se a l’espatlla esquerra, un punt a penes, el punt al trapezi que tots tenim des que no anem a quatre potes. El punt que suporta sostindre el cap i alçar els muscles. El dolor número dos va estendre’s pel costat esquerre però sense arribar a la part de davant, era un hemicos incomplert, no hi havia la panxa ni el maluc. Una corda que es tensava. Podia arribar, i arriba sovint, a la galta esquerra, a l’articulació temporomaxil·lar. Una corda amb cordills que es tensen. El dolor número tres arribà al maluc, a l’articulació sacroilíaca, a la faixa abdominal esquerra, al psoes esquerre. No parlem ja d’un punt, és una regió, un espai on s’allotja i estira, com algú que demana atenció agafant les cordes amb força. El dolor número quatre es transformà en difús, una boira que s’escampa, des del coll fins al ventre esquerre. L’hemicos esquerre tendeix a sortir-se’n? Hi ha aire, el de la boira, que tensa les entranyes. I pedres a la part esquerra del ventre, just al voltant del maluc. La tensió és el pes? El dolor número cinc és el resum dels anteriors. La pena és sempre la mateixa.

Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.

Imagina’t viure al pic. 2428 metres de terra que avui i ahir i demà et porten vent fred. Enganxada a les roques veus les rapaces que et sobrevolen. Tens sort de ser vegetal i no desplaçar-te? Voldries haver germinat a la cara sud? Et menjaria el ramat? El meu cabell sembla un plomall sobre el terra, sóc horitzontal mentre et faig la foto i l’ombra estirada i a mercè del vent acompanya les tiges i fulles. La setmana que ve plourà, l’hivern i la neu ara només són idea.

L’ermita més a prop és la de Sant Antoni. En esta casa hi viu una parella de vells, amos i pares dels que gestionen ara l’espai, la torre d’inicis del XX, on dormim, una cabana de pedra i dos apartaments més. Fusta i pedra. Els fills i els néts viuen al casalot del costat, fusta i pedra també. La dona major es passa el matí arruixant i regant les plantes, agranant o podant alguna branqueta dels arbustos que voregen la piscina, què fa mentrestant l’home? El nét que ens lloga l’apartament treballa de monitor de tennis i condueix una furgoneta groga i blanca. La mare és amable i el pare sovint arriba, des de l’hotel que també tenen, amb un cuad que desperta les bestioles i els clients. Viuen on nosaltres anem de vacances. La vall s’enfosqueix, els roures martinencs, els til·lers i els boixs dormen. De lluny, el Taga sembla accessible, retall que podríem resseguir de matinada. Viu un gamarús aquell dia? No llig Dos Passos sinó Català. Diuen que en esta zona s’hi amagaven nazis que cartografiaven el terreny.

Per quina escletxa del mur s’amagà la sargantana? Seguíem el mateix camí, però ella veloç. Quan notí a la galta una papallona distreta? De quin animal eren aquelles ales? On vaig mirar els ulls del cavall que havien nugat tan curt que no podia menjar herba sota un sol de migdia al costat del refugi? Des d’on vam veure el vol de dues àligues? El frec de les fulles dels xops pel vent… pareixia que parlaven. «Llenguatge, però no paraules»

Vàrem buscar el millor lloc per veure com la pluja s’acostava. Una cortina fosca que cobria la vall i el poble des d’on veníem. Just feia quinze minuts que havíem tornat de caminar, amunt, avall, per camins poc fressats, ortigats, prats, cables i ramats de vaques. Les gotes grosses i el repic sobre la caseta estació de vigilància de l’aire que teníem just davant i la barana del mirador. L’olor d’altres estius i les mateixes vesprades. Tancava els ulls i dibuixava el perfil de les muntanyes per no oblidar-me’n del paisatge. A l’est una taca blanca a penes es movia, continuava pasturant. Faltava encara mitja hora perquè arribara l’autobús, havíem d’aprofitar les vistes. O potser el bus no venia, parat enmig del camí des de Ripoll, pel xàfec i els llamps. Aleshores li hauríem demanat llit a la xica que havíem vist aguaitar el cel des de la finestra d’una casa preciosa, gran, de pedra, que tenia just les vistes a la vall i a la taca immòbil que pasturava.

Hi havia remor d’ones però era el vent. Parlaven? Si parlaven seria amb la mateixa llengua que Percy, el gos de Mary Oliver, o que les muntanyes de Solitud. Hi va haver xops entre prats que recitaren els consells per a una vida? Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.