Era l’abril, tot començava

La taronja havia aparegut miraculosament. El dia d’abans, davant d’un cert desconcert, el seu home li havia dit que ja havien acabat amb les taronges que havia portat del camp, que segurament l’havia menjat sense adonar-se’n que era la darrera taronja que menjava del seu iaio. Havien durat només una setmana. Quan les portava a la maleta, entre la roba, havia imaginat que hi hauria un sabor trist, dolç, que identificaria que sí, que n’era l’última abans que vengueren el campi tornaren al poble i no visitaren mai més les terres seques, transformades en horta. Ara ja només quedaven dos o tres tarongers, la resta eren oliveres que havien crescut bastant poc acostumades al goteig i a la cura. Era l’abril, tot començava.

La taronja estava al costat d’una noteta de l’home: se m’havia oblidat, sí que quedava una taronja de les que portares, fixa’t que la pell no brilla i que té encara el pecíol amb les fulles. Fixa’t en què és familiar. Va pegar-li un mos a la pell. Agafà un ganivet i la va partir en dos. Tots els estius en el tall. Va obrir pel tall i pelà mitja. La boca li regalimà i tacà el marbre de la cuina al primer galló. Era sucosa, com sempre, malgrat ser del final de temporada. Poden haver sabors tristos?

Qui diu quan s’ha de parar?

Mon iaio ha comprat una màquina per netejar la piscina. Cada any, abans de l’estiu, toca netejar una piscina que deixà de ser una bassa el dia que la van enrajolar. Hi havia una rajola amb un dibuix d’un dofí amb la cria. Ens agradava tocar-la i imaginar que els animals vivien en l’aigua clorada dels estius. Al cap d’uns anys, el meu iaio va decidir pintar-la bassa tota de blau. Els dofins quedaren sota la capa blavosa. Ma mare avui agafa la màquina que alça fragments de pintura. Llença aigua a pressió al sòl i a les parets i boten capes d’estius passats. Cada fragment blavós, blanquinós, és un estiu diferent. Caldria arribar a les rajoles i a tocar els dibuixos dels cetacis per arribar al darrer estiu completament feliç. Les capes, com les de terra on es troben els fòssils, marquen el temps. Jo estic amb la granera, el recollidor i el poal per treure tota la terra que s’ha acumulat d’un any. Hi ha centenars d’animals movent-se en la fina làmina d’aigua que hi queda: larves, insectes, caragoles. 

D’entre les fulles ja marcides, ix una sargantana que intenta pujar per la paret. Intente que puge ella mateixa a la meua mà i poder deixar-la a dalt, però cau cada vegada. Agafa-la per la cua, Maria. Així que he d’agafar-la i pense en com viurà este moment en què un animal estrany i enorme el fa volar. No veig el terra així que la deixe imaginant que fuig i se salva, però al cap d’uns minuts, quan ve el meu iaio i porta més poals per omplir de terra, el rèptil torna a caure a dins. Segons ma mare, l’hauria de llençar a fora, per dalt de la tanca. No és la primera sargantana que trac de la piscina, l’animal amb qui he compartit l’espera. La torne a agafar de la cua i l’allibere. 

Mentrestant, ma mare s’ompli de trossos de pintura. A les sabates que li vaig regalar i al cabell. M’acoste. Vaig arreplegant els talls trencats dels estius amb fang i els aboque al poal. 

L’açorianitat

La boira és el primer que recorde quan vaig arribar a les illes i serà l’última cosa que recorde del fragment de vida als fragments de terra enmig de la mar. Igual que la memòria, paraules envoltades per l’oblit, o amenaçades. Perquè ploraré molt quan marxe, deprimida, de les illes, i m’acomiadaré inútilment sense saber que el vol s’anul·larà pel mal oratge i això farà ridículs els meus plors, que no es repetiran l’endemà, quan la boira haja escampat, i jo només tinga ganes de xafar península, agafar trens i tornar a casa.

Anys després vaig buscar referències per a la paraula açorianidade. Volia definir unes illes, més enllà de la boira i els volcancs. L’açorianitat. Una paraula pot contindre els matisos d’un paisatge i d’una manera de viure? Almenys n’és un intent. Vitorino Nemésio, qui va emprar per primera vegada aquest terme, diu: la geografia, per a nosaltres, compta tant com la història. Potser és això el que sintetitza i conté la vida en estes illes. La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianitat? La insularitat imaginada per una boira de costums, alguna cosa difusa, semblant a la nostàlgia?

Nemésio estava lligat a l’arxipèlag de l’única manera que un paisatge tancat per horitzons blaus pot lligar-te, o més bé, contindre’t. El sentiment de pertànyer a un tros de terra que té la mar com a frontera i que és paisatge propi de mesures exactes: «insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela».

Però l’açorianitat és només insularitat? Els illencs que ixen a la mar i els illencs que no estan tots dos adaptats a la limitació de la terra? Què diferencia els açorians d’uns altres illencs? Quin és l’accent illenc propi? «Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de l’aïllament. El moviment centrípet fins que la mesura de la terra illenca és la mesura del món: mirar cap als turons, els volcans adormits amb calderes verdes. La distància de la península, de la continuïtat, l’escorça continental.

São Miguel, la  Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’embriaguesa d’aïllament de l’illa? Feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé a Pesqueiros, bé a la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura fa tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure la mà quan estenia el braç. Era això l’identitat illenca, aquest trobar-se enmig d’una decepció difusa i una nostàlgia del que havies vist de lluny?

Des de Faial s’albiren les siluetes de Graciosa i São Jorge com terres enganxades a un ham del cel. I aleshores em pregunta quina és la mesura exacta. La terra que s’estén més enllà de Faial cap a les vinyes de l’illa veïna, de Pico, i darrere del volcà, una terra que ja no es veu i que és impossible de conéixer? Com finalitza la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o és més aviat de paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

El paisatge sense mirar la mar: a Pico, hi ha hòmens dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló on entrena l’equip d’handbol. Massa a prop de la muntanya per contemplar-la. Massa a prop de la mar. Massa a prop de l’embriaguesa. El volcà de Pico mana i crea l’oratge insular. És aquesta l’açorianitat, la nostàlgia de no viure a la mar?

«Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fóra elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. La mar és tan mudable com el cel. Poder viure als tons irisats que amaguen les ones i els núvols.

Boira i volcà

Què és el primer que se’t fa present de les illes? És el que es narra? Què tries per dir, la primera cosa que contaràs quan l’avió aterre enmig de la boira, mentre algú prega en el seient de la vora i el xic del teu costat et diu que no passa res, que ell estudia enginyeria aeronàutica i que encara que el pilot no veja la pista, l’aparell sí que el veu? Com una mostra al microscopi electrònic, pensaràs mesos després, que mai veus. Baixaràs les escales i seguiràs la cua de les maletes i els senyals lluminosos. L’aterratge a una illa és un aterratge més definitiu que qualsevol altre. Potser només quan tornes a casa el que és definitiu se’t fa, a més a més, una mica etern, perquè continues la història familiar.
Aleshores, les teues primeres paraules sobre les illes seran sobre la boira de gener després de les vacances de Nadal i amb la boira, una història que comença amb una esperança: escriure.
Fa mig any que vas aterrar a una altra illa de l’arxipèlag i tampoc tens cap frase que definisca bé la primera impressió del paisatge. Tots els viatges, com la vida, estan fet de fragments. Hi ha un abús, en la nostra vida líquida, potser, de punts suspensius. Caldria enumerar les característiques illenques, les estampes, els costums i els hàbitats d’aquests fragments de terra perquè una vida dins d’un paisatge s’entenguera? Totes les experiències singulars a les illes podrien formar un mapa? I el mapa podria reconéixer-se en la llista de fragments?
Canvies el paisatge cada vegada que l’escrius. I el canvies quan el camines. Sembla que el paisatge estiga fet de la mateixa matèria: caminar i escriure.
La boira pot impedir que els avions s’enlairen. La boira pot impedir que veges Pico, la muntanya més alta de Portugal, a menys d’onze quilòmetres des de la costa de Faial, que domina l’horitzó en dies clars i brillants. Perquè Faial pot gaudir del que no té, un volcà de més de dos mil metres d’alçària. Les primeres paraules estan perfilades al volcà. Boira i volcà. Perquè les illes s’han de definir en oposició a la mar. Dir que el que primer veus quan arribes a les illes centrals de les Açores és aigua seria com no dir res, si contar ha de ser fer visible el que no és obvi, aventurar-se, encara que siga només una mica, cap al que no és conegut. Una boira espessíssima que no deixava veure res. L’avió tenia només per salvar-se, o salvar-nos, un tros de terra minsa envoltada d’oceà.

Un gran invent i una derrota

Abans de la pandèmia, el 2019, la cadena Art emeté un programa que es titulava Noruega: Svalbard, sentinella del clima. En aquest petit documental ens deien que la terra s’escalfava més aquí. Svalbard és un arxipèlag noruec, la zona més al nord del país, a prop de Groenlàndia. També és el lloc on Philip Pullman situa la seua trilogia sobre la matèria fosca, on hi ha óssos amb cuirasses que ajuden xiquets amb daimons que travessaran el cel per arribar a ciutats desconegudes, l’altre món que s’oculta en les aurores boreals. I Svalbard també és el lloc on podem trobar un búnquer que protegeix les llavors que es volen conservar.

Si hagueres de fer una càpsula de temps, què hi ficaries? Aquesta setmana veia a les xarxes socials una foto d’un pare amb els fills amagant, en un camp de tarongers, les càpsules de temps dels xiquets. El que veuran d’ací a uns anys, ja passada la infància, com un temps suspès que es conserva en una caixa. El temps és memòria. Més que el que hi fiques, compta el que deixes fora. No pots guardar-ho tot, així que has de crear petits símbols que signifiquen uns anys, una etapa, i que tancaràs fins que la nostàlgia et faça obrir una altra vegada la caixa dels records.

Les llavors que es guarden al banc de les llavors són les càpsules de temps i futur que els humans volen conservar. Unes llavors que haurien de salvar la humanitat després d’ una catàstrofe mundial. Es conserven a menys divuit graus, i gràcies al permagel, es podria mantindre una temperatura de menys quatre graus si el generador d’electricitat fallara: millor l’Àrtic que no la selva tropical. La construcció es féu a càrrec del govern noruec el 2008, però en el manteniment intervenen més agents (la Crop Trust, el Nordic Genetic Resource Center). Les llavors estan dins de paquets d’alumini, en estat latent per les baixes temperatures de la instal·lació. Consumeixen poc d’oxigen i aleshores la seva viabilitat augmenta.

Des d’aleshores, el banc de llavors, aquest búnquer sota el gel, s’ha convertit en la major col·lecció de llavors del món. L’entrada del búnquer sembla part d’un vaixell enfonsat en la neu. La proa d’un vaixell en un futur distòpic. Les llavors de plantes comestibles: cent mil varietats d’arròs, totes les varietats de les cent cinquanta espècies de conreu.  Les llavors són còpies de llavors que ja es troben a col·leccions genètiques d’arreu del món, provenen d’unes mil set-cents col·leccions. Una còpia extra, com una còpia d’una còpia externa dels documents que tenim a l’ordinador. Un ordinador que tampoc tractem forca bé. Un ordinador que s’escalfa massa. La col·lecció és com una capsa de seguretat. Van triar un lloc sota metres i metres de neu seria un lloc segur per guardar el que assegura l’alimentació de milions de persones. Segons els responsables del banc de llavors de Svalbard, l’indret és lloc més segur que no pas els altres bancs genètics que estarien exposats a catàstrofes i accions humanes: terratrèmols, inundacions, guerres. Només han obert una vegada el banc per recuperar les còpies de llavors del banc genètic de Síria que van perdre totes les mostres durant la guerra. És un gran invent, però, la biodiversitat hauria d’estar fora, no congelada. El banc de Svalbard constata la poca confiança en què es prenguen mesures contra l’emergència climàtica. D’alguna manera, és un gran invent i una derrota.

Alguns anomenen aquest búnquer sota neu com una arca vegetal. Va patir unes inundacions fa uns anys per les altes temperatures però no afectaren les mostres de llavors. Com en altres búnquers, només és visible l’entrada, però la construcció s’endinsa uns cent metres en la muntanya. A prova d’erupcions volcàniques i de terratrèmols.

Hi ha moltes varietats de conreus que han anat desapareixent. Hi ha llauradors que han amagat durant tota la vida llavors en un tros de paper (llavors com a herència). S’han fet mercat de llavors on s’intercanvien varietats anul·lades pel pes del mercat. Estaria bé que en totes les nostres càpsules del temps amagarem aquestes llavors poc útils com a símbol menut d’allò que ens agradaria conservar d’aquest món malaltís.

El final és una imatge d’un bisó que et mira

No ens falten motius per ficar-nos entre el matalàs i el somier i deixar passar les hores. Una de les protagonistes de Germanes, de Mouawad, tria el que moltes de nosaltres en un moment o en un altre, esgotades, hem desitjat fer fins que alguna cosa canvie. Al final, el que canvia és que se’ns fa present algun deute amb la vida, la urgència de no deixar-te caure del tot, o que arriba algú que t’espenta fora del  llit. Però no era aquesta manera de deixar-se anar del que volia parlar, ni de la catarsi o el camí o ponts perquè altres puguen perdre la humiliació, sinó d’un altre personatge de l’obra del libanès. El personatge és un animal que no es va deixar domesticar. La imatge d’un bisó sota la neu apareix enmig de l’escenari i ens ompli d’esperança.

Al llarg de la història, ho conta Jared Diamond al seu descomunal llibre «Armes, gèrmens i acer», hi ha hagut un balanç desigual de domesticacions a Euràsia i Amèrica. Dels 148 mamífers herbívors terrestres salvatges del planeta que eren candidats a la domesticació només catorze van passar la prova, i d’aquests, només un pertany al continent americà. D’aquell avant-passat salvatge tenim els descendents domesticats: l’alpaca, el guanac, la llama i la vicunya.

La pregunta que Diamond planteja és «per què domesticaren cavalls a Euràsia però no les zebres a l’Àfrica? Per què els porcs europeus però no els porcs salvatges africans? Per què cinc espècies de bòvid salvatge (urs, búfals, iacs, gaurs i bantengs) i no el búfal africà o el bisó americà?»

Les espècies domesticables han de tenir una sèrie de característiques que el bisó, per exemple, no tenia; és a dir, és la mateixa espècie i no l’habilitat dels humans del territori el que marcava la diferència en l’èxit (la dieta, la taxa de creixement, la capacitat de la reproducció en captivitat, l’estructura social…). Diamond reinterpreta el començament d’Ana Karenina: tots els animals domesticats s’hi assemblen, els salvatges ho són a la seua manera.

«Humans and most animal species make an unhappy marriage, for one or more of many possible reasons: the animal’s diet, growth rate, mating habits, disposition, tendency to panic, and several distinct features of social organization. Only a small percentage of wild mammal species ended up in happy marriages with humans, by virtue of compatibility on all those separate counts»

Quan els primers humans arribaren al continent americà, el bisó americà (Bison bison) no fugia d’ells. No havien evolucionat amb els humans. Els mamífers africans sí. Quan els humans arribaren a Amèrica, fa uns quinze mil anys, van matar les bèsties que a penes fugien.

Els pobles amerindis mitificaren l’animal, i quan mataven el bisó, feien un ritual de gratitud perquè de l’animal aprofitaven la carn, la pell, els ossos, les banyes; el que no menjaven, servia per fabricar culleres, punxons, agulles i abrics, mantes, llits i sonalls. « The buffalo gave us everything we needed. Without it we were nothing […] When you killed off the buffalo you also killed the Indian»

Aquesta espiritualitat nascuda de la gratitud cap a l’animal, feu que fins que no entraren els europeus al continent, hi haguera bisons en grans quantitats pasturant les planures, amb el cap cot i gros, el gep voluminós, i les potes robustes i curtes. Veneraven l’animal enorme i amb l’estratègia de romandre. Ha de saber alguna cosa més que nosaltres, si no s’arrecera de la pluja i de la pedregada. Perquè quan ve tempesta, el bisó no fuig.

Amb els europeus la relació fou diferent que amb els indis. Durant el segle dèneu passaren de ser de milers a centenars, a punt de l’extinció. Els nous hòmens no els veneraven, només els mataven. La gran carnisseria del segle. Hi ha fotografies amb muntanyes de cranis de bisó. Van desaparéixer de Mèxic. Eren caçats amb l’ànsia amb què els europeus explotaven les planures i foragitaven els indis. De tot fabriquem en excés*, també les extincions. La llei de la vida és violenta i és la llei de la fam, diu Chantal Maillard. Però com a espècie, els humans tenim unes altres lleis, la de l’ànsia i la cobdícia.

El bisó és l’únic gran mamífer que queda al continent americà. Hi ha hagut hibridacions entre espècies, però al parc de Yellowstone viu la població de bisó salvatge més nombrosa.

Quan ve la tempesta, com dèiem, el bisó no fuig, la suporta. Pot arribar a pesar mil quilograms i, sota el vent fred i la neu, avançar per les planures, continuar els camins, la migració. Quin altre animal es queda dret quan el cel és fosc, carregat de núvols de neu? Amb el cap i l’enorme gep, foraden la neu i troben l’herba de sota. Hi ha animals destinats a ser salvatges per sempre.

Els bisons, diuen a l’obra de Mouawad, són els únics animals que avancen contra el vent fred. El final és una imatge d’un bisó que et mira.

It’s cold but warm inside

L’escalfor dins el fred immobilitza com un embrió mut dins de la closca. It’s cold but warm inside, diu el gorro d’una noia que baixa corrent les escales. Tot el fred sembla que estiga contingut en el túnel que travessa les vies que em tornarien cap a casa. El vagó torna, cap tristesa. Travessem les vies a sota, emmudits ara pel fred o la rutina. Tinc un germà, em diu la noia, que separa el sí del no com la lleona esgarrapa la carn d’una zebra.

Dos fars que ja no assenyalen camins

Encara que el mariner no puga veure les estrelles o el port, la brúixola pot. Encara que siga una nit negra, el cel ennuvolat, el far assenyala el camí al port, l’entrada a terra. Hi ha fars, però, que no assenyalen camins als mariners. A les ciutats amb mar, sempre pots trobar fars antics que ara decoren un paisatge que ha canviat molt en poc de temps.

Els passejos amb mar solen incloure el port, les instal·lacions remodelades, el museus marítims, els vaixells, les drassanes. Hi ha, aquí, cada cop menys lloc per als barcos menuts de pesca, i cada cop més, reformes als espigons, zona de pesca esportiva, llanxes, gastrobars, terra i blocs de ciment per guanyar la partida a la mar. Passejos vora mar entre faroles i plantes de jardí, palmeres en filera, pistes, bancs de fusta o de pedra, gronxadors i maquinària per exercitar músculs i articulacions. Quioscs, taules de ping-pong, guinguetes. Camins que passen al costat de fars remodelats.

Hi ha imatges que se’ns presenten com a paradigmes del que fou i ja no és, del pas del temps i de la intervenció humana: un far que no il·lumina, avisa ni guia els mariners, un far enmig de terra, és un bon exemple d’això.

El far del moll d’Aragó del port de Tarragona va deixar de funcionar als anys noranta i a poc a poc ha quedat tapat per les fàbriques, les grues del port. El pots veure, inutilitzat, des d’una golondrina que et passeja per dins del port, t’assenyala els pantalans, les peces per a les construccions submarines, els barcos de bestiar, els vaixells de descàrrega d’automòbils, les sitges, el pont llevadís i de sobte, apareix mig amagat, poc important, a sota de dues palmeres, el far que van construir a principis del segle dèneu. El far, com els bocois que veiem a les fotografies del moll de costa de Tarragona han passat a la història en blanc i negre.

Les illes compten amb ciutats i ports d’una altra mena, petjades profundes d’històries de terra enmig dels oceans. Quilòmetres enllà, enmig de l’Atlàntic hi ha un paisatge lunar amb un far que tampoc guia, sense llum, inutilitzat. Capelinhos és un apegat que va anar apareixent entre el 1957 i 1958 fruit d’una sèrie d’erupcions volcàniques i que té aspecte d’un desert lunar a prop d’un mar extraterrestre.

L’erupció començà a un quilòmetre de la punta nord-est de l’illa el 27 de setembre del 1957. Caigueren grans quantitats de cendra transportada pel vent a la part occidental de l’illa i va afectar molts camps. Al llarg dels mesos, ocorregueren istmes i erupcions volcàniques que cobriren de magma la zona. S’alternaren bombes volcàniques amb colades magmàtiques. El far quedà suspès entre l’abans i el després. La fegresia do Capelo, d’on li ve el nom a la nova terra de l’illa, va quedar fortament afectada, llocs i cases evacuades, camps agrícoles coberts per cendra; en resum, el quaranta per cent de la població activa de l’illa va marxar per falta de feina, van abandonar camps i barcos baleners i hi hagué un desplegament de recursos humans i monetaris per part del govern portugués, amb ajuda dels Estats Units, per restaurar la zona. L’episodi volcànic va acabar l’octubre del següent any, l’any 58.  Es va témer durant uns mesos que la sismicitat afectara la zona central de l’illa, amb una forta erupció a Caldeira, on ja hi havia hagut una petita explosió a meitat de maig. El 14 de maig del 1958 s’enregistraren més de 400 sismes en una illa no més gran que l’illa de Formentera.

«A erupção foi caracterizada por duas fases principais, uma fase submarina (ou surtseiana), caracterizada pela emissão de cinzas vulcânicas e vapor de água e uma fase subaérea que alternou entre períodos mais explosivos, com a emissão de bombas vulcânicas, e períodos mais efusivos , aos quais se associa a emissão de escoadas lávicas.»

El far dels Capelinhos, farol en portugués, queda enmig d’aquest paisatge marcià de terra nova. El van construir a finals del segle dèneu i l’obra va acabar, segons els escrits, el 1903. El que hi ha ara, i és visitable, és una restauració de les runes que en van quedar d’aquella catàstrofe natural. A metres de la vora de la mar, en un lloc on sovint fa vent i on els grans de sorra et ratllen els vidres de les ulleres o et fan pessics a la pell de la cara, al costat d’un centre d’interpretació de la zona que van construir sota terra per conservar el paisatge. L’obra del museu és de Nuno Ribeira i és espectacular. Recorda l’interior d’un cràter volcànic, amb un gran pilar tronco-cònic. El far era l’únic, abans de l’incident, que tenia senyal sonor a les Açores. L’erupció dels Capelinhos fou la segona erupció que va ocórrer a l’illa de Faial des que fos habitada; la primera havia ocorregut uns tres-cents anys abans.

El far ocult a Tarragona no és visitable. Amb la restauració, van col·locar un sistema d’il·luminació que il·lumina la costa, el Serrallo i el moll de costa, el perfil de la ciutat, des de la mar, cap a l’interior. Fars que miren a terra.

Per no confondre els navegants, el far té una cortina que tapa aquesta llum cap a la mar. Al llarg dels anys, des de la provisionalitat de l’inici de la il·luminació del port a finals del segle XVIII fins a la demolició parcial i la inutilització, la història del far és la història d’una ciutat i d’una societat. La construcció definitiva, amb disseny de l’enginyer Lloberes, s’il·luminà el 1923. Des de la pàgina del port de Tarragona ens expliquen com van canviar el sistema d’il·luminació per atendre les queixes dels mariners que demanaven més definició per identificar el far des de la llunyania.

A poc a poc, amb les remodelacions del port, el far queda dins de terra, al moll, ja no marca cap extrem. Per això, a 1978, recupera el color primitiu, el blanc, perquè  ja no pot ser el verd que marca l’extrem del port.

El far s’abandonà el 1990, el darrer farer, ja anomenat tècnic, deixà l’habitacle i la cura del far. Les contínues ampliacions del moll d’Aragó, i en aquest cas, cap erupció volcànica, fou que l’edifici deixara de tindre utilitat. Mentre que el far açorià queda inutilitzat amb la terra nova apegada a l’illa durant uns mesos, el far tarragoní tingué la durada, més o menys, d’uns setanta anys. Un segle de canvis que a escala humana també és un canvi accelerat, amb substitucions de paisatges i de llums que podem veure al llarg d’una vida. El far del moll d’Aragó si té el sistema d’il·luminació ja és ornamental. El que fou útil ara és ornament.

Al llibre sobre les Açores, Antonio Tabucchi confessava que si el pescador de Faial que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic. I amb raó, Tabucchi.

Els arbres inabastables

Hi ha arbres que semblen inabastables. Arbres que potser només podries comprendre la seua mida si els escalares. Amunt, fins asseure’t a les branques i penjar la vista als branquillons, a la fusta, a les fulles i mirar el cel des de les altures. És una mida i un temps diferent. Els arbres de més de cent metres, els que viuen centenars o milers d’anys. Lo Parot, l’olivera mil·lenària a Catalunya o el pi Old Man, també anomenat  Matusalem, als Estats Units, un dels éssers vius més vells del món. L’aigua que puja metres i metres des de l’arrel fins a la capçada. Els arbres monumentals i singulars. Molts arbres, per no dir tots, que marquen rècords tenen nom propi, no són pins ni oliveres ni sequoies, el fet monumental sembla que els hi ha fet assolir una fita més en el grau d’entitat i els diferenciem amb un nom.

El General Sherman, una sequoia gegant del Parc Nacional de les Sequoies a Califòrnia, té una circumferència de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivell del sòl. Les sequoies són dels arbres més grossos del planeta. Si un adult estén els braços a banda i banda, arriba al metro i mig, calen més de deu persones per encerclar el tronc d’aquest general. Fa anys que aquest arbre comptava amb el rècord de l’ésser viu més alt del món. Després, n’aparegueren d’altres. Una espècie d’eucaliptus, els eucaliptus gegants originaris d’Austràlia i Tasmània, Eucalyptus regnans, que poden arribar a tenir més alçada. Un eucaliptus d’aquesta espècie, anomenat l’arbre de Fergurson, segurament feia més de 130 m a inicis del segle XIX. Però els eucaliptus són arbres de creixement ràpid, poden créixer un metre cada any, i el tronc és més feble que el de les sequoies; es desconxen fàcilment.

Des del 2007 el títol de l’arbre més alt el té una altra sequoia. Hiperió naix a Califòrnia i és una sequoia roja (i no gegant, com el General). El tità de la mitologia grega ens observa des de les altures: uns 117 m de matèria viva en vertical.

Escriu Hoare a Leviatan o la balena, que el cervell humà no pot comprendre les mesures realment d’una balena blava o d’un catxalot. Ens hi podem aproximar. Veure aquest arbre ha de ser semblant a l’experiència de veure el llom i l’aleta caudal d’una balena a la mar. Inabastable. Els botànics que estudien els arbres a les selves amazòniques reconeixen els arbres pel tronc. Hi ha vida que no l’abasta l’ull humà, de petita o de gran. No cal anar a Califòrnia per veure sequoies gegants. El vertigen de les (des)mesures és a tocar de casa.

Si t’acostes al Montseny, només baixar de l’autobús del parc natural, a prop del llac de Santa Fe, t’atures davant la desmesura i l’estranyesa. Enormes i inabastables, tres sequoies originàries de Califòrnia. Per què hi ha aquests arbres que no són ni alzines, ni roures, ni sureres, ni pins? Què hi fan?

Durant els segles anteriors, ja s’hi havia fet ús tradicional dels recursos naturals de la muntanya del Montseny: explotacions de metall com l’argent i el plom, obtenció de pegues, brees i quitrans per a calafatar barcos i l’aprofitament forestal tradicional dels arbres autòctons. Sobretot és durant el segle XVIII, escriu Martí Boada al seu llibre El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, que hi ha una forta explotació ramadera i forestal del massís i degut a aquest (sobre)ús, la regressió del bosc. Però, per què hi ha sequoies autòctones de Califòrnia a una de les muntanyes més altes de Catalunya? Tot començà, d’alguna manera com els jardins botànics, per l’ús medicinal.

Torne a citar a Martí Boada: La gènesi de la introducció de coníferes exòtiques al massís té molt a veure amb la figura de Jaume Bofill i Salarich, del mas pairal de ca l’Herbolari de Viladrau, que fou apotecari de cambra de Ferran VII. La seva activitat el portaria a iniciar la plantació d’espècies exòtiques, no tant per raons de tipus forestal sinó més aviat per interessos mèdics i apotecaris.[…] Així, de la seva època procedeixen els primers exemplars d’avet de Douglas (Pseudo-tsuga menziesii) i la sequoia gegant (Sequoiadendron giganteum), que trobem al Montseny.

Més tard, i aquí ve el motiu de per què trobem aquestes tres sequoies quan baixem de l’autobús del parc, hi ha plantacions d’arbres exòtics lligades a les segones residències de burgesia urbana que primer van entendre llur plantació com a ornament del jardí de les antigues masies. Hi ha moltes segones residències al Montseny i amb elles, continuà la introducció d’arbres al·lòctons:  l’avet roig,  el pinsap, l’avet groc, l’avet del Caucas, la sequoia roja.

Les coníferes gegants de Santa Fe són de la mateixa espècie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum,sequoies gegants,i estan lligades a Can Casades, una casa modernista construïda al 1900 com a residència d’estiu. Segurament al cap de pocs anys de construir aquella casa, la família va plantar les sequoies. Ara l’edifici és un centre d’informació del parc natural. El seu jardí, part de la muntanya, començà amb aquestes sequoies? En realitat, en van plantar quatre i no tres, a una la va matar un llamp.

No pots abraçar les sequoies a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: superen els quaranta metres d’alçada. Per evitar l’efecte de nous llamps, es troben a més de mil metres del nivell del mar, tenen com parallamps a les capçades. L’aigua recorre quaranta metres en vertical. Les tres sequoies haurien de viure anys i panys.

A Amèrica del Nord hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones agafades, amb els braços ben estirats, les envolten. Poden viure milers d’anys. L’escorça és gruixuda i plena de tanins que els protegeixen dels insectes i dels incendis. Perquè com la surera, les sequoies estan adaptades al foc. Tanmateix, l’estrès hídric continuat i l’augment de la població de certs insectes, fa més vulnerables les sequoies. Enguany, en un article al The Guardian, parlaven de com morien per la combinació letal de sequera, foc i atac d’escarabats. «Haurien de durar, almenys, cinc-cents anys més», diu l’encarregada del benestar de les sequoies de dos parcs nacionals americans. Les urbanitzacions i desforestacions, la falta de protecció al usos tradicionals de la muntanya, han canviat la periodicitat del foc i moltes de les plantes adaptades a aquest fenomen natural no n’estaven preparades. Els hi ha faltat temps.

Referències

Solomon, Berg& Martin: Biología; 9na ed.. Editorial Interamericana, McGraw – Hill , México, 2011.

Boada, Martí: El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, S.A, 2002.

Hay árboles inabarcables

Hay árboles inabarcables. Árboles que quizás solo podrías comprender sus medidas si los escaláramos. Arriba, hasta sentarte encima de las ramas y colgar la vista en las ramas, en la madera y las hojas y mirar el cielo desde las alturas. Son unas medidas y un tiempo diferente. Los árboles de más de cien metros, los que viven centenares o miles de años. Lo Parot, el olivo milenario en Cataluña o el pino Old Man, también denominado Matusalén, en los Estados Unidos, uno de los seres vivos más viejos del mundo. El agua que sube metros y metros desde la raíz hasta la copa. Los árboles monumentales y singulares . Los árboles que marcan récords tienen nombre propio.

El General Sherman, una secuoya gigante del Parque Nacional de las Secuoyas, en California, tiene una circunferencia de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivel del suelo. Las secuoyas son de los árboles más grandes del planeta, más gruesos. Si un adulto extiende los brazos a ambos lados, llega al metro y medio, así que hacen falta más de diez personas para rodear el tronco de este general. Hace años que este árbol contaba con el récord del ser vivo más alto del mundo. Después aparecieron otros, ¿hubo una cierta disputa entre territorios y científicos? Una especie de eucalipto, los eucaliptos gigantes originarios de Australia y Tasmania, Eucalyptus regnans, pueden llegar a tener más altura seguramente. Un árbol de este tipo, denominado el árbol de Fergurson medía más de 130 m. Pero los eucaliptos son árboles de crecimiento rápido, pueden crecer un metro cada año, y tronco más débil que las secuoyas; se desconchan fácilmente.

Los botánicos levantan la vista, miden, y cuando tienen un árbol de este tamaño, no dicen el lugar exacto donde se encuentra porque los turistas, o sea, nosotros, no se lancen a hacer fotografías y a marcar con nombres y fechas la corteza. Desde el 2007 el título del árbol más alto lo tiene otra secuoya. Hiperión nace en California y es una secuoya roja (y no gigante, como el General). El titán de la mitología griega nos observa desde las alturas: unos 117 m de materia viva en vertical.

Escribe Hoare a Leviatan o la ballena, que el cerebro humano no puede comprender las medidas realmente de una ballena azul o de un cachalote. Nos podemos aproximar. Ver este árbol tiene que ser pareciendo a la experiencia de ver el lomo y la aleta caudal de una ballena en el mar. Inabarcable. Los botánicos que estudian los árboles en las selvas amazónicas reconocen los árboles por el tronco. Hay vida que no lo alcanza el ojo humano, por pequeña o grande. No hay que ir a California para ver secuoyas gigantes. El vértigo de las (des)medidas está cerca de casa.

Si subes al Montseny, nada más bajar del autobús del parque natural, cerca del lago de Santa Fe, te paras ante la desmesura y la extrañeza: tres secuoyas originarias de California. Poco a poco te acostumbras y entiendes qué hacen aquí, en medio de vegetación mediterránea. A principios del siglo XX, algunos hombres pensaron en sacar rendimiento de la montaña con árboles madereros, coníferas exóticas y abetos. Plantaron cuatro secuoyas de la misma especie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum, junto a la casa modernista de Can Casadas, construida al 1900 como residencia de verano de una familia con dinero. Piensan que a los pocos años de construir aquella casa plantaron estos árboles. Ahora el edificio es un centro de información del parque. Su jardín, parte de la montaña, empezó con estas coníferas (quedan tres, a una la tumbó un rayo)

No puedes abrazar las secuoyas de Santa Fe. Rodeas la corteza fibrosa y miras hacia arriba: superan los cuarenta metros de altura. Para evitar el efecto mortal de nuevos rayos, porque se encuentran a más de mil metros del nivel del mar, tienen un sistema de protección a las copas. El agua recorre cuarenta metros en vertical.

En Norteamérica hay secuoyas atravesadas por carreteras, secuoyas que ni veinte personas de cogidas de las manos, con los brazos muy estirados, las rodean. Pueden vivir miles de años. La corteza es gruesa y llena de taninos que los protegen de los insectos y de los incendios. Porque como el alcornoque, las secuoyas están adaptadas al fuego. Aun así, el estrés hídrico continuado y el aumento de la población de ciertos insectos, las hacen más vulnerables. Este año, en un artículo en el The Guardian, hablaban de cómo morían por la combinación letal de sequía, fuego y ataque de escarabajos. «Tendrían que durar, al menos, quinientos años más», dice la encargada del bienestar de las secuoyas de dos parques nacionales americanos. Las urbanizaciones y deforestaciones han cambiado la periodicidad del fuego y las plantas no estaban preparadas. Les ha faltado tiempo. Ni los eucaliptos, ni los alcornoques, ni las secuoyas estaban preparadas.