Un gran invent i una derrota

Abans de la pandèmia, el 2019, la cadena Art emeté un programa que es titulava Noruega: Svalbard, sentinella del clima. En aquest petit documental ens deien que la terra s’escalfava més aquí. Svalbard és un arxipèlag noruec, la zona més al nord del país, a prop de Groenlàndia. També és el lloc on Philip Pullman situa la seua trilogia sobre la matèria fosca, on hi ha óssos amb cuirasses que ajuden xiquets amb daimons que travessaran el cel per arribar a ciutats desconegudes, l’altre món que s’oculta en les aurores boreals. I Svalbard també és el lloc on podem trobar un búnquer que protegeix les llavors que es volen conservar.

Si hagueres de fer una càpsula de temps, què hi ficaries? Aquesta setmana veia a les xarxes socials una foto d’un pare amb els fills amagant, en un camp de tarongers, les càpsules de temps dels xiquets. El que veuran d’ací a uns anys, ja passada la infància, com un temps suspès que es conserva en una caixa. El temps és memòria. Més que el que hi fiques, compta el que deixes fora. No pots guardar-ho tot, així que has de crear petits símbols que signifiquen uns anys, una etapa, i que tancaràs fins que la nostàlgia et faça obrir una altra vegada la caixa dels records.

Les llavors que es guarden al banc de les llavors són les càpsules de temps i futur que els humans volen conservar. Unes llavors que haurien de salvar la humanitat després d’ una catàstrofe mundial. Es conserven a menys divuit graus, i gràcies al permagel, es podria mantindre una temperatura de menys quatre graus si el generador d’electricitat fallara: millor l’Àrtic que no la selva tropical. La construcció es féu a càrrec del govern noruec el 2008, però en el manteniment intervenen més agents (la Crop Trust, el Nordic Genetic Resource Center). Les llavors estan dins de paquets d’alumini, en estat latent per les baixes temperatures de la instal·lació. Consumeixen poc d’oxigen i aleshores la seva viabilitat augmenta.

Des d’aleshores, el banc de llavors, aquest búnquer sota el gel, s’ha convertit en la major col·lecció de llavors del món. L’entrada del búnquer sembla part d’un vaixell enfonsat en la neu. La proa d’un vaixell en un futur distòpic. Les llavors de plantes comestibles: cent mil varietats d’arròs, totes les varietats de les cent cinquanta espècies de conreu.  Les llavors són còpies de llavors que ja es troben a col·leccions genètiques d’arreu del món, provenen d’unes mil set-cents col·leccions. Una còpia extra, com una còpia d’una còpia externa dels documents que tenim a l’ordinador. Un ordinador que tampoc tractem forca bé. Un ordinador que s’escalfa massa. La col·lecció és com una capsa de seguretat. Van triar un lloc sota metres i metres de neu seria un lloc segur per guardar el que assegura l’alimentació de milions de persones. Segons els responsables del banc de llavors de Svalbard, l’indret és lloc més segur que no pas els altres bancs genètics que estarien exposats a catàstrofes i accions humanes: terratrèmols, inundacions, guerres. Només han obert una vegada el banc per recuperar les còpies de llavors del banc genètic de Síria que van perdre totes les mostres durant la guerra. És un gran invent, però, la biodiversitat hauria d’estar fora, no congelada. El banc de Svalbard constata la poca confiança en què es prenguen mesures contra l’emergència climàtica. D’alguna manera, és un gran invent i una derrota.

Alguns anomenen aquest búnquer sota neu com una arca vegetal. Va patir unes inundacions fa uns anys per les altes temperatures però no afectaren les mostres de llavors. Com en altres búnquers, només és visible l’entrada, però la construcció s’endinsa uns cent metres en la muntanya. A prova d’erupcions volcàniques i de terratrèmols.

Hi ha moltes varietats de conreus que han anat desapareixent. Hi ha llauradors que han amagat durant tota la vida llavors en un tros de paper (llavors com a herència). S’han fet mercat de llavors on s’intercanvien varietats anul·lades pel pes del mercat. Estaria bé que en totes les nostres càpsules del temps amagarem aquestes llavors poc útils com a símbol menut d’allò que ens agradaria conservar d’aquest món malaltís.

El final és una imatge d’un bisó que et mira

No ens falten motius per ficar-nos entre el matalàs i el somier i deixar passar les hores. Una de les protagonistes de Germanes, de Mouawad, tria el que moltes de nosaltres en un moment o en un altre, esgotades, hem desitjat fer fins que alguna cosa canvie. Al final, el que canvia és que se’ns fa present algun deute amb la vida, la urgència de no deixar-te caure del tot, o que arriba algú que t’espenta fora del  llit. Però no era aquesta manera de deixar-se anar del que volia parlar, ni de la catarsi o el camí o ponts perquè altres puguen perdre la humiliació, sinó d’un altre personatge de l’obra del libanès. El personatge és un animal que no es va deixar domesticar. La imatge d’un bisó sota la neu apareix enmig de l’escenari i ens ompli d’esperança.

Al llarg de la història, ho conta Jared Diamond al seu descomunal llibre «Armes, gèrmens i acer», hi ha hagut un balanç desigual de domesticacions a Euràsia i Amèrica. Dels 148 mamífers herbívors terrestres salvatges del planeta que eren candidats a la domesticació només catorze van passar la prova, i d’aquests, només un pertany al continent americà. D’aquell avant-passat salvatge tenim els descendents domesticats: l’alpaca, el guanac, la llama i la vicunya.

La pregunta que Diamond planteja és «per què domesticaren cavalls a Euràsia però no les zebres a l’Àfrica? Per què els porcs europeus però no els porcs salvatges africans? Per què cinc espècies de bòvid salvatge (urs, búfals, iacs, gaurs i bantengs) i no el búfal africà o el bisó americà?»

Les espècies domesticables han de tenir una sèrie de característiques que el bisó, per exemple, no tenia; és a dir, és la mateixa espècie i no l’habilitat dels humans del territori el que marcava la diferència en l’èxit (la dieta, la taxa de creixement, la capacitat de la reproducció en captivitat, l’estructura social…). Diamond reinterpreta el començament d’Ana Karenina: tots els animals domesticats s’hi assemblen, els salvatges ho són a la seua manera.

«Humans and most animal species make an unhappy marriage, for one or more of many possible reasons: the animal’s diet, growth rate, mating habits, disposition, tendency to panic, and several distinct features of social organization. Only a small percentage of wild mammal species ended up in happy marriages with humans, by virtue of compatibility on all those separate counts»

Quan els primers humans arribaren al continent americà, el bisó americà (Bison bison) no fugia d’ells. No havien evolucionat amb els humans. Els mamífers africans sí. Quan els humans arribaren a Amèrica, fa uns quinze mil anys, van matar les bèsties que a penes fugien.

Els pobles amerindis mitificaren l’animal, i quan mataven el bisó, feien un ritual de gratitud perquè de l’animal aprofitaven la carn, la pell, els ossos, les banyes; el que no menjaven, servia per fabricar culleres, punxons, agulles i abrics, mantes, llits i sonalls. « The buffalo gave us everything we needed. Without it we were nothing […] When you killed off the buffalo you also killed the Indian»

Aquesta espiritualitat nascuda de la gratitud cap a l’animal, feu que fins que no entraren els europeus al continent, hi haguera bisons en grans quantitats pasturant les planures, amb el cap cot i gros, el gep voluminós, i les potes robustes i curtes. Veneraven l’animal enorme i amb l’estratègia de romandre. Ha de saber alguna cosa més que nosaltres, si no s’arrecera de la pluja i de la pedregada. Perquè quan ve tempesta, el bisó no fuig.

Amb els europeus la relació fou diferent que amb els indis. Durant el segle dèneu passaren de ser de milers a centenars, a punt de l’extinció. Els nous hòmens no els veneraven, només els mataven. La gran carnisseria del segle. Hi ha fotografies amb muntanyes de cranis de bisó. Van desaparéixer de Mèxic. Eren caçats amb l’ànsia amb què els europeus explotaven les planures i foragitaven els indis. De tot fabriquem en excés*, també les extincions. La llei de la vida és violenta i és la llei de la fam, diu Chantal Maillard. Però com a espècie, els humans tenim unes altres lleis, la de l’ànsia i la cobdícia.

El bisó és l’únic gran mamífer que queda al continent americà. Hi ha hagut hibridacions entre espècies, però al parc de Yellowstone viu la població de bisó salvatge més nombrosa.

Quan ve la tempesta, com dèiem, el bisó no fuig, la suporta. Pot arribar a pesar mil quilograms i, sota el vent fred i la neu, avançar per les planures, continuar els camins, la migració. Quin altre animal es queda dret quan el cel és fosc, carregat de núvols de neu? Amb el cap i l’enorme gep, foraden la neu i troben l’herba de sota. Hi ha animals destinats a ser salvatges per sempre.

Els bisons, diuen a l’obra de Mouawad, són els únics animals que avancen contra el vent fred. El final és una imatge d’un bisó que et mira.

Els arbres inabastables

Hi ha arbres que semblen inabastables. Arbres que potser només podries comprendre la seua mida si els escalares. Amunt, fins asseure’t a les branques i penjar la vista als branquillons, a la fusta, a les fulles i mirar el cel des de les altures. És una mida i un temps diferent. Els arbres de més de cent metres, els que viuen centenars o milers d’anys. Lo Parot, l’olivera mil·lenària a Catalunya o el pi Old Man, també anomenat  Matusalem, als Estats Units, un dels éssers vius més vells del món. L’aigua que puja metres i metres des de l’arrel fins a la capçada. Els arbres monumentals i singulars. Molts arbres, per no dir tots, que marquen rècords tenen nom propi, no són pins ni oliveres ni sequoies, el fet monumental sembla que els hi ha fet assolir una fita més en el grau d’entitat i els diferenciem amb un nom.

El General Sherman, una sequoia gegant del Parc Nacional de les Sequoies a Califòrnia, té una circumferència de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivell del sòl. Les sequoies són dels arbres més grossos del planeta. Si un adult estén els braços a banda i banda, arriba al metro i mig, calen més de deu persones per encerclar el tronc d’aquest general. Fa anys que aquest arbre comptava amb el rècord de l’ésser viu més alt del món. Després, n’aparegueren d’altres. Una espècie d’eucaliptus, els eucaliptus gegants originaris d’Austràlia i Tasmània, Eucalyptus regnans, que poden arribar a tenir més alçada. Un eucaliptus d’aquesta espècie, anomenat l’arbre de Fergurson, segurament feia més de 130 m a inicis del segle XIX. Però els eucaliptus són arbres de creixement ràpid, poden créixer un metre cada any, i el tronc és més feble que el de les sequoies; es desconxen fàcilment.

Des del 2007 el títol de l’arbre més alt el té una altra sequoia. Hiperió naix a Califòrnia i és una sequoia roja (i no gegant, com el General). El tità de la mitologia grega ens observa des de les altures: uns 117 m de matèria viva en vertical.

Escriu Hoare a Leviatan o la balena, que el cervell humà no pot comprendre les mesures realment d’una balena blava o d’un catxalot. Ens hi podem aproximar. Veure aquest arbre ha de ser semblant a l’experiència de veure el llom i l’aleta caudal d’una balena a la mar. Inabastable. Els botànics que estudien els arbres a les selves amazòniques reconeixen els arbres pel tronc. Hi ha vida que no l’abasta l’ull humà, de petita o de gran. No cal anar a Califòrnia per veure sequoies gegants. El vertigen de les (des)mesures és a tocar de casa.

Si t’acostes al Montseny, només baixar de l’autobús del parc natural, a prop del llac de Santa Fe, t’atures davant la desmesura i l’estranyesa. Enormes i inabastables, tres sequoies originàries de Califòrnia. Per què hi ha aquests arbres que no són ni alzines, ni roures, ni sureres, ni pins? Què hi fan?

Durant els segles anteriors, ja s’hi havia fet ús tradicional dels recursos naturals de la muntanya del Montseny: explotacions de metall com l’argent i el plom, obtenció de pegues, brees i quitrans per a calafatar barcos i l’aprofitament forestal tradicional dels arbres autòctons. Sobretot és durant el segle XVIII, escriu Martí Boada al seu llibre El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, que hi ha una forta explotació ramadera i forestal del massís i degut a aquest (sobre)ús, la regressió del bosc. Però, per què hi ha sequoies autòctones de Califòrnia a una de les muntanyes més altes de Catalunya? Tot començà, d’alguna manera com els jardins botànics, per l’ús medicinal.

Torne a citar a Martí Boada: La gènesi de la introducció de coníferes exòtiques al massís té molt a veure amb la figura de Jaume Bofill i Salarich, del mas pairal de ca l’Herbolari de Viladrau, que fou apotecari de cambra de Ferran VII. La seva activitat el portaria a iniciar la plantació d’espècies exòtiques, no tant per raons de tipus forestal sinó més aviat per interessos mèdics i apotecaris.[…] Així, de la seva època procedeixen els primers exemplars d’avet de Douglas (Pseudo-tsuga menziesii) i la sequoia gegant (Sequoiadendron giganteum), que trobem al Montseny.

Més tard, i aquí ve el motiu de per què trobem aquestes tres sequoies quan baixem de l’autobús del parc, hi ha plantacions d’arbres exòtics lligades a les segones residències de burgesia urbana que primer van entendre llur plantació com a ornament del jardí de les antigues masies. Hi ha moltes segones residències al Montseny i amb elles, continuà la introducció d’arbres al·lòctons:  l’avet roig,  el pinsap, l’avet groc, l’avet del Caucas, la sequoia roja.

Les coníferes gegants de Santa Fe són de la mateixa espècie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum,sequoies gegants,i estan lligades a Can Casades, una casa modernista construïda al 1900 com a residència d’estiu. Segurament al cap de pocs anys de construir aquella casa, la família va plantar les sequoies. Ara l’edifici és un centre d’informació del parc natural. El seu jardí, part de la muntanya, començà amb aquestes sequoies? En realitat, en van plantar quatre i no tres, a una la va matar un llamp.

No pots abraçar les sequoies a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: superen els quaranta metres d’alçada. Per evitar l’efecte de nous llamps, es troben a més de mil metres del nivell del mar, tenen com parallamps a les capçades. L’aigua recorre quaranta metres en vertical. Les tres sequoies haurien de viure anys i panys.

A Amèrica del Nord hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones agafades, amb els braços ben estirats, les envolten. Poden viure milers d’anys. L’escorça és gruixuda i plena de tanins que els protegeixen dels insectes i dels incendis. Perquè com la surera, les sequoies estan adaptades al foc. Tanmateix, l’estrès hídric continuat i l’augment de la població de certs insectes, fa més vulnerables les sequoies. Enguany, en un article al The Guardian, parlaven de com morien per la combinació letal de sequera, foc i atac d’escarabats. «Haurien de durar, almenys, cinc-cents anys més», diu l’encarregada del benestar de les sequoies de dos parcs nacionals americans. Les urbanitzacions i desforestacions, la falta de protecció al usos tradicionals de la muntanya, han canviat la periodicitat del foc i moltes de les plantes adaptades a aquest fenomen natural no n’estaven preparades. Els hi ha faltat temps.

Referències

Solomon, Berg& Martin: Biología; 9na ed.. Editorial Interamericana, McGraw – Hill , México, 2011.

Boada, Martí: El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, S.A, 2002.

Hay árboles inabarcables

Hay árboles inabarcables. Árboles que quizás solo podrías comprender sus medidas si los escaláramos. Arriba, hasta sentarte encima de las ramas y colgar la vista en las ramas, en la madera y las hojas y mirar el cielo desde las alturas. Son unas medidas y un tiempo diferente. Los árboles de más de cien metros, los que viven centenares o miles de años. Lo Parot, el olivo milenario en Cataluña o el pino Old Man, también denominado Matusalén, en los Estados Unidos, uno de los seres vivos más viejos del mundo. El agua que sube metros y metros desde la raíz hasta la copa. Los árboles monumentales y singulares . Los árboles que marcan récords tienen nombre propio.

El General Sherman, una secuoya gigante del Parque Nacional de las Secuoyas, en California, tiene una circunferencia de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivel del suelo. Las secuoyas son de los árboles más grandes del planeta, más gruesos. Si un adulto extiende los brazos a ambos lados, llega al metro y medio, así que hacen falta más de diez personas para rodear el tronco de este general. Hace años que este árbol contaba con el récord del ser vivo más alto del mundo. Después aparecieron otros, ¿hubo una cierta disputa entre territorios y científicos? Una especie de eucalipto, los eucaliptos gigantes originarios de Australia y Tasmania, Eucalyptus regnans, pueden llegar a tener más altura seguramente. Un árbol de este tipo, denominado el árbol de Fergurson medía más de 130 m. Pero los eucaliptos son árboles de crecimiento rápido, pueden crecer un metro cada año, y tronco más débil que las secuoyas; se desconchan fácilmente.

Los botánicos levantan la vista, miden, y cuando tienen un árbol de este tamaño, no dicen el lugar exacto donde se encuentra porque los turistas, o sea, nosotros, no se lancen a hacer fotografías y a marcar con nombres y fechas la corteza. Desde el 2007 el título del árbol más alto lo tiene otra secuoya. Hiperión nace en California y es una secuoya roja (y no gigante, como el General). El titán de la mitología griega nos observa desde las alturas: unos 117 m de materia viva en vertical.

Escribe Hoare a Leviatan o la ballena, que el cerebro humano no puede comprender las medidas realmente de una ballena azul o de un cachalote. Nos podemos aproximar. Ver este árbol tiene que ser pareciendo a la experiencia de ver el lomo y la aleta caudal de una ballena en el mar. Inabarcable. Los botánicos que estudian los árboles en las selvas amazónicas reconocen los árboles por el tronco. Hay vida que no lo alcanza el ojo humano, por pequeña o grande. No hay que ir a California para ver secuoyas gigantes. El vértigo de las (des)medidas está cerca de casa.

Si subes al Montseny, nada más bajar del autobús del parque natural, cerca del lago de Santa Fe, te paras ante la desmesura y la extrañeza: tres secuoyas originarias de California. Poco a poco te acostumbras y entiendes qué hacen aquí, en medio de vegetación mediterránea. A principios del siglo XX, algunos hombres pensaron en sacar rendimiento de la montaña con árboles madereros, coníferas exóticas y abetos. Plantaron cuatro secuoyas de la misma especie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum, junto a la casa modernista de Can Casadas, construida al 1900 como residencia de verano de una familia con dinero. Piensan que a los pocos años de construir aquella casa plantaron estos árboles. Ahora el edificio es un centro de información del parque. Su jardín, parte de la montaña, empezó con estas coníferas (quedan tres, a una la tumbó un rayo)

No puedes abrazar las secuoyas de Santa Fe. Rodeas la corteza fibrosa y miras hacia arriba: superan los cuarenta metros de altura. Para evitar el efecto mortal de nuevos rayos, porque se encuentran a más de mil metros del nivel del mar, tienen un sistema de protección a las copas. El agua recorre cuarenta metros en vertical.

En Norteamérica hay secuoyas atravesadas por carreteras, secuoyas que ni veinte personas de cogidas de las manos, con los brazos muy estirados, las rodean. Pueden vivir miles de años. La corteza es gruesa y llena de taninos que los protegen de los insectos y de los incendios. Porque como el alcornoque, las secuoyas están adaptadas al fuego. Aun así, el estrés hídrico continuado y el aumento de la población de ciertos insectos, las hacen más vulnerables. Este año, en un artículo en el The Guardian, hablaban de cómo morían por la combinación letal de sequía, fuego y ataque de escarabajos. «Tendrían que durar, al menos, quinientos años más», dice la encargada del bienestar de las secuoyas de dos parques nacionales americanos. Las urbanizaciones y deforestaciones han cambiado la periodicidad del fuego y las plantas no estaban preparadas. Les ha faltado tiempo. Ni los eucaliptos, ni los alcornoques, ni las secuoyas estaban preparadas.