Una amistat

Sí que han tallat la morera, en realitat, ho anuncia i confirma, no servia per a gaire. Al costat del final de la rampa que anava a parar a les oliveres, al costat de l’hortet, el garatge, els gossos i els seus quefers, un tancat que van fer per quan els gossos eren xicotets. Han tallat la morera i tampoc té molta importància, han tallat més arbres: els pins que molestaven el veí, els tarongers, els ametllers. Una successió de saba i arrels sota els peus. Abandonaren els gossos a prop de la gossera, també. Ara ho diuen, abans, quan érem xicotetes, ens enganyaven. Has de mirar, però. Els gossos alegres, nuats, tranquils i ferotges. No han estimat cap animal? Però el va cuidar durant anys, gastant-se diners en visites al veterinari, medicaments, antibiòtics, campanes. El va cuidar i alimentar durant anys i ara és capaç de prémer l’accelerador de la furgoneta mentre el gos corre darrere, panteixant, no entenent del tot què passa, què farà ara amb la seua vida.

Se m’emporta el riu

Quan era, que mon pare i jo anàrem a veure la llera del barranc, plovia i ell portava l’impermeable blau que ara té la butxaca dreta estripada? Ma mare avui m’ha enviat les fotos del barranc ple d’aigua marró, el fang que ve de lluny, el barranc que aboca l’aigua a la platja d’Alboraia. Mon pare i jo anàrem una vesprada a veure el barranc perquè havia plogut molt i avisaven, a la ràdio, de la pujada de cabdal al barranc. Volíem veure com havia canviat el paisatge. Aleshores l’esport nacional era anar a veure com s’omplien els barrancs amb la gota freda. Recorde que hi havia els bombers, que hi havia més gent a prop de la riba, i el cel que amenaçava amb més pluja.

Ma mare ha anat avui a fer el mateix que nosaltres férem aleshores, tants anys després, i el record és dolorós i càlid, com si sempre poguérem tornar-hi. L’única manera de sobreviure, tanmateix, és no recordar gaire, veritat?

Opció 1: Porta més de noranta anys en aquest món i expressa com de dolorosos són els records. És diu, de pes insuportable.

Opció 2: Noranta anys i pot seure en una cadira, a Anglaterra o Cardedeu, i pensar en els records durant hores. És feliç, diu, sóc feliç amb els meus pensaments i records.

Les palmeres xerren sota la pluja

El vent ha obligat a tancar el moll de costa. Les palmeres xerren sota la pluja. No és aquest el llenguatge que buscàveu? Seria bonic, món. Mentre camine sota les palmeres, també els vaixells conten històries, amarrats al port. Fa uns dies J., que va estar de vacances a l’Equador, em va contar que hi ha arbres a la selva que caminen. Palmeres. Que mouen les arrels cap a la llum. Que abandonen el lloc on hi eren, durant la nit, quan ningú els veu. Caminen per la selva sense fer soroll, les arrels externes es transformen durant uns minuts en cames, s’estiren i s’allarguen, i l’endemà, els turistes veuen un nou camí vorejat de palmeres tropicals, petjades d’antics i estranys passos, un paisatge conegut però diferent. Que ho havia vist. Com el poeta que escriu com els arbres caminen d’aquí cap allà sota la pluja, corrents, davant de nosaltres mentre el gris s’escampa.

El vent bufa cada vegada amb més força mentre m’allunye de la costa. La pluja i la mar es barregen, no hi ha cap vela a l’horitzó. El gris s’escampa. Aquestes palmeres no tenen les arrels fúlcries. Per a caminar, si el mite fora cert, haurien de trencar primer l’asfalt del passeig. Com no poden caminar, xerren.

Adéu, món bonic

Després que morira mon pare, estigueren vivint uns anys a la caseta. La caseta groga amb el teulat granat, els pins, les visites habituals de conills i esquirols, els gossos al voltant. La bassa transformada en piscina: dos bonics dofins pintats a una rajola, tot pintat de blau, blau contra blau dins de blau, els parotets i les abelles. Fa anys em vaig asseure damunt d’una vespa i em va picar, abans de morir aixafada, al cul. Ma iaia em ficà amoníac a la picada. Mon pare m’untava fang o un granet d’all partit. Fa anys em vaig caure al camí de terra que porta a la caseta amb la bici, un trau que és un set, un set que són set punts i ma mare que no mirava mentre em cosien la carn. Fa anys a mon pare li va picar un alacrà amagat sota les pedres que traginaven, amunt i avall, del camp. Pel mateix camí on vaig caure puc veure com se’n va el cotxe cap a l’hospital. Els arbres preferits no són els pins que donaven ombra a la caseta, ni la garrofera que trencava el ciment, ni les flors que a poc a poc anà plantant ma iaia; són els pins des d’on es veu la mar, al costat dels ametllers on el meu cosí i jo jugàvem a acariciar-nos. Sempre conte el mateix: hi ha connexions neuronals amb la forma del camí que puja a la caseta.

M’he d’endur els records que penjaven de tots aquests llocs (les llargues sestes, els pins, la garrofera, la bassa, els parotets que no trenquen la superfície de l’aigua) i se’m fan matèria densa, no sé explicar-ho d’una altra manera, bonys, penjolls, al cos. L’italià que ha comprat la terra sentirà la remor de les veus?

La morera

Han tallat la morera. Han aprofitat que podaven el camp de les oliveres i han tallat l’arbre que ombrejava l’escala i la caseta del gos. Les fulles amuntegades a terra. Demà les recolliran, ompliran els cabassos, les abocaran al muntó de cremar: una muntanya de restes i cendres al mig de camí que baixa als camps. M’ho anuncia la meua àvia, contrariada. Però no tallaren taronjars, gesmilers, pins i garroferes al llarg dels anys? Per què se’ns fa amarg ara acomiadar-nos un altre cop d’un arbre?

Oliveres, ossos, lladrucs

El dia és clar i ventós, les oliveres plategen l’horitzó, les branques del magraner toquen a terra, mangranes grosses i de pell brillant, no hi ha cap lladruc. Baixem i mirem la caseta del gos i la cadena. Els garatges estan plens de caixes per recollir. La vida que coneixen s’acaba perquè un lloc és sempre més que un lloc. Regar, birbar, recollir, cuinar, construir, agranar, netejar: són verbs que a poc a poc es deixen d’usar. Ara el verb és vendre. Xafe la terra de la infància, camine darrere de les petjades d’uns dies més clars encara, amb lladrucs, feina i contes. Quan la metgessa em va dir que la vida és preciosa perquè tot és efímer, alcí els muscles. No em sembla mala idea que algunes coses duren sempre. Pensava en els estius i les sestes: m’agradava observar com la llum entrava per la persiana de la finestra que donava al gesmiler. Com pots avorrir-te d’un paisatge estimat?

Els mots pengen dels arbres, daurats, totes les converses vora els camins, entre les branques, darrere de taronjars i oliveres. Voldria collir les veus. Jugàvem amb les gosses que sabíem, que un dia, malaltes, no tornaríem a veure. Rodàvem amb les bicicletes pels caminois i les séquies. El món era millor perquè no trobava a faltar ningú, però això encara no ho sabia.

El galliner i les conilleres estan buides d’animals i plenes de trastos: armaris, bicicletes rovellades, estufes, cassoles i vidres trencats, somiers, caixes, joguets. A poc a poc han triat què es queden, que mereix un espai nou, què llencen i què donen al nou amo de la caseta i dels camps. Han telefonat a les filles i les netes, que els quartets s’han de buidar, que han de deixar-ho llest pel nou any. L’adéu s’està fent llarg. No ens vam acomiadar a l’estiu ja, que era també com acomiadar-se de tots els estius de la infància i l’adolescència? Hi havia un os estellat al mig de la tràquea que dificultava respirar, aquells dies. I ara vet aquí que tornem a passejar vora el mur que amaga tantes històries, la terra transformada, lluny de l’estiu però encara mantenint la veu en l’adéu, sense acabar cap frase. La burocràcia enlletgeix la poesia.

Què heu fet amb el gos?, m’agradaria preguntar-los, però ja sé la resposta. Sé que el ca va estar perseguint la furgoneta una estona, que lladrava, i que cansat, va parar, mentre l’olor i els lladrucs de la gossera el reclamaven. Un altre os estellat a la tràquea.

Perquè mentre parlem del dolor hi ha esperança

El dolor número u va situar-se a l’espatlla esquerra, un punt a penes, el punt al trapezi que tots tenim des que no anem a quatre potes. El punt que suporta sostindre el cap i alçar els muscles. El dolor número dos va estendre’s pel costat esquerre però sense arribar a la part de davant, era un hemicos incomplert, no hi havia la panxa ni el maluc. Una corda que es tensava. Podia arribar, i arriba sovint, a la galta esquerra, a l’articulació temporomaxil·lar. Una corda amb cordills que es tensen. El dolor número tres arribà al maluc, a l’articulació sacroilíaca, a la faixa abdominal esquerra, al psoes esquerre. No parlem ja d’un punt, és una regió, un espai on s’allotja i estira, com algú que demana atenció agafant les cordes amb força. El dolor número quatre es transformà en difús, una boira que s’escampa, des del coll fins al ventre esquerre. L’hemicos esquerre tendeix a sortir-se’n? Hi ha aire, el de la boira, que tensa les entranyes. I pedres a la part esquerra del ventre, just al voltant del maluc. La tensió és el pes? El dolor número cinc és el resum dels anteriors. La pena és sempre la mateixa.

Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.

Imagina’t viure al pic. 2428 metres de terra que avui i ahir i demà et porten vent fred. Enganxada a les roques veus les rapaces que et sobrevolen. Tens sort de ser vegetal i no desplaçar-te? Voldries haver germinat a la cara sud? Et menjaria el ramat? El meu cabell sembla un plomall sobre el terra, sóc horitzontal mentre et faig la foto i l’ombra estirada i a mercè del vent acompanya les tiges i fulles. La setmana que ve plourà, l’hivern i la neu ara només són idea.

L’ermita més a prop és la de Sant Antoni. En esta casa hi viu una parella de vells, amos i pares dels que gestionen ara l’espai, la torre d’inicis del XX, on dormim, una cabana de pedra i dos apartaments més. Fusta i pedra. Els fills i els néts viuen al casalot del costat, fusta i pedra també. La dona major es passa el matí arruixant i regant les plantes, agranant o podant alguna branqueta dels arbustos que voregen la piscina, què fa mentrestant l’home? El nét que ens lloga l’apartament treballa de monitor de tennis i condueix una furgoneta groga i blanca. La mare és amable i el pare sovint arriba, des de l’hotel que també tenen, amb un cuad que desperta les bestioles i els clients. Viuen on nosaltres anem de vacances. La vall s’enfosqueix, els roures martinencs, els til·lers i els boixs dormen. De lluny, el Taga sembla accessible, retall que podríem resseguir de matinada. Viu un gamarús aquell dia? No llig Dos Passos sinó Català. Diuen que en esta zona s’hi amagaven nazis que cartografiaven el terreny.

Per quina escletxa del mur s’amagà la sargantana? Seguíem el mateix camí, però ella veloç. Quan notí a la galta una papallona distreta? De quin animal eren aquelles ales? On vaig mirar els ulls del cavall que havien nugat tan curt que no podia menjar herba sota un sol de migdia al costat del refugi? Des d’on vam veure el vol de dues àligues? El frec de les fulles dels xops pel vent… pareixia que parlaven. «Llenguatge, però no paraules»

Vàrem buscar el millor lloc per veure com la pluja s’acostava. Una cortina fosca que cobria la vall i el poble des d’on veníem. Just feia quinze minuts que havíem tornat de caminar, amunt, avall, per camins poc fressats, ortigats, prats, cables i ramats de vaques. Les gotes grosses i el repic sobre la caseta estació de vigilància de l’aire que teníem just davant i la barana del mirador. L’olor d’altres estius i les mateixes vesprades. Tancava els ulls i dibuixava el perfil de les muntanyes per no oblidar-me’n del paisatge. A l’est una taca blanca a penes es movia, continuava pasturant. Faltava encara mitja hora perquè arribara l’autobús, havíem d’aprofitar les vistes. O potser el bus no venia, parat enmig del camí des de Ripoll, pel xàfec i els llamps. Aleshores li hauríem demanat llit a la xica que havíem vist aguaitar el cel des de la finestra d’una casa preciosa, gran, de pedra, que tenia just les vistes a la vall i a la taca immòbil que pasturava.

Hi havia remor d’ones però era el vent. Parlaven? Si parlaven seria amb la mateixa llengua que Percy, el gos de Mary Oliver, o que les muntanyes de Solitud. Hi va haver xops entre prats que recitaren els consells per a una vida? Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.

Nits blaves (2)

Basarda

[1803; probablement del fr. ant. vézarde, del vg. i ant. vesse i vessette ‘pet’ (del ll. vissire ‘fer pets’), amb influx de hasarder ‘arriscar’ i potser de basir ‘defallir, morir’]

f Feredat, sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens, que evoca idees de perills, damnatges, mals, etc. La basarda de la nit, de la foscor.

“Ara els convidats ballaven: l’un davant de l’altre, remenaven els culs i les anques, es fregaven les vísceres, agitaven les mans amb gestos vagues d’al·lusió o de reny, feien petar els dits. El sintetitzador, sobtat i imprevisible, va llançar un xiulet, l’electrònica i la selva s’ajudaven. El xiscle del moog era la sirena dels barcos, el ronc dels avions de reacció, el xeric dels pneumàtics, la detonació de les P 38, però també era el crit de basarda del primer cavernícola que s’havia adonat que havia de morir, del que significava morir. Després, altres homes, menys salvatges i més fantasiosos, s’havien imaginat l’ànima i havia vingut l’època del clavicèmbal i dels pianos. Però aquell crit de basarda, en aparença oblidat, continuava fiblant i el sintetitzador, després de milers d’anys, el tornava a descobrir”. La troga, Rugarli.

Nits blaves (1)

Ella que es llança des de la part alta de la piscina i fa tombarelles a terra i fa la figuereta, que sembla la germana major, onze anys de curiositat i certeses: m’anuncia que ja sap com es fan els xiquets d’una manera asèptica, quasi científica. El sexe es redueix a mecànica i vull dir-li que no, però tampoc sé contar-li, sense contar-li, tot això que encara no sap i sembla que no intueix. Les dues ens remullem a la piscina i no sé de què parlem perquè ara recorde la frase sense context: és que no sé per què existeix la por, em diu. Em mossegue el llavi. Ella que és tota certesa i que podria ser gimnasta i que fa anys que sap com col·locar bolquers, em parla de sobte de la por.

A Blue Nights, Joan Didion conta la por. Diu la por a perdre el que encara no hem perdut. La por a la vellesa, a la mateixa por, com quan té por d’aixecar-se del seient en un teatre que representa una obra seua, la por als mateixos records? Conta el dol per la filla, Quintana Roo. El dol pel que ja ha perdut.

Els records es poden tocar: el cervell juga brut. El meu avi diu que la vida és un bufit, i així se sent: no era ahir mateix quan mon pare i jo nadàvem en la bassa que ells mateixos, avi, pare, germans, van construir als anys setanta i que ara, d’ací a uns mesos, serà ja d’una altra família, com si no haguera passat el temps; el meu avi que es llançava a l’aigua amb la panxa primer, i ens apartàvem i rèiem, i mon pare que sempre es banyava primer el bescoll per evitar l’ensurt de l’aigua freda al cos? Com un bufit fins ara, el record que puc tocar: la meua àvia que m’aboca una mica d’amoníac a la picada d’una abella que jo havia xafat quan em vaig asseure a la vora de la bassa, amb els peus penjant.

Els taulells de la bassa que desapareixerà són blaus. Com les nits que anuncien el final de l’agost o d’una altra cosa. Quan ella i jo parlem encara és principi de l’estiu, la promesa està feta i encara intacta. La llum podria durar per sempre.

No sé on havíem anat. A la piscina de la urbanització, al basar? Elles dues, petites encara, els bessons, la meua cosina, ma mare i jo. Tornàvem per fer el dinar, arreglar la casa, estendre la llavadora, donar a menjar els petits. O elles dues havien tornat abans de la piscina, impacients per fer una altra cosa, potser endreçar la terrassa on simulen tindre una perruqueria. Havien buscat ma tia, que sol dormir molt pel tractament mèdic. Espantades, corrien amunt i avall: no la trobaven! Pensaven que havia marxat i que havia caigut? Exagerades, va dir-los sa mare. La petita tenia tanta por que no havia comprovat que estiguera gitada i adormida al soterrani, a un dels dos llitets que tenen, la zona més fresca de la casa. El soterrani està fosc. Aguaità per l’escala i només la va cridar. Exagerades. Però a part de la foscor, no és la malaltia de l’àvia la primera por que tenen, les nits blaves que intueixen?

Totes les vesprades de diumenge eren tristes. La carretereta per on s’arribava a la caseta del secà, i on em vaig fer el trau amb forma de set del meu genoll, era el lloc més trist del món quan marxàvem: la meua àvia em deia adéu amb la mà mentre jo mirava per la finestreta de darrere del cotxe (un Ford Fiesta roig que durà més de vint anys). Era capaç de plorar només per això tot el camí fins a casa, només per la intuïció de les nits blaves. Si tinguera forces, miraria fotografies, però no vull recordar. Per què voldria recordar el que no tinc i dol? Puc tocar els records.