Dos fars que ja no assenyalen camins

Encara que el mariner no puga veure les estrelles o el port, la brúixola pot. Encara que siga una nit negra, el cel ennuvolat, el far assenyala el camí al port, l’entrada a terra. Hi ha fars, però, que no assenyalen camins als mariners. A les ciutats amb mar, sempre pots trobar fars antics que ara decoren un paisatge que ha canviat molt en poc de temps.

Els passejos amb mar solen incloure el port, les instal·lacions remodelades, el museus marítims, els vaixells, les drassanes. Hi ha, aquí, cada cop menys lloc per als barcos menuts de pesca, i cada cop més, reformes als espigons, zona de pesca esportiva, llanxes, gastrobars, terra i blocs de ciment per guanyar la partida a la mar. Passejos vora mar entre faroles i plantes de jardí, palmeres en filera, pistes, bancs de fusta o de pedra, gronxadors i maquinària per exercitar músculs i articulacions. Quioscs, taules de ping-pong, guinguetes. Camins que passen al costat de fars remodelats.

Hi ha imatges que se’ns presenten com a paradigmes del que fou i ja no és, del pas del temps i de la intervenció humana: un far que no il·lumina, avisa ni guia els mariners, un far enmig de terra, és un bon exemple d’això.

El far del moll d’Aragó del port de Tarragona va deixar de funcionar als anys noranta i a poc a poc ha quedat tapat per les fàbriques, les grues del port. El pots veure, inutilitzat, des d’una golondrina que et passeja per dins del port, t’assenyala els pantalans, les peces per a les construccions submarines, els barcos de bestiar, els vaixells de descàrrega d’automòbils, les sitges, el pont llevadís i de sobte, apareix mig amagat, poc important, a sota de dues palmeres, el far que van construir a principis del segle dèneu. El far, com els bocois que veiem a les fotografies del moll de costa de Tarragona han passat a la història en blanc i negre.

Les illes compten amb ciutats i ports d’una altra mena, petjades profundes d’històries de terra enmig dels oceans. Quilòmetres enllà, enmig de l’Atlàntic hi ha un paisatge lunar amb un far que tampoc guia, sense llum, inutilitzat. Capelinhos és un apegat que va anar apareixent entre el 1957 i 1958 fruit d’una sèrie d’erupcions volcàniques i que té aspecte d’un desert lunar a prop d’un mar extraterrestre.

L’erupció començà a un quilòmetre de la punta nord-est de l’illa el 27 de setembre del 1957. Caigueren grans quantitats de cendra transportada pel vent a la part occidental de l’illa i va afectar molts camps. Al llarg dels mesos, ocorregueren istmes i erupcions volcàniques que cobriren de magma la zona. S’alternaren bombes volcàniques amb colades magmàtiques. El far quedà suspès entre l’abans i el després. La fegresia do Capelo, d’on li ve el nom a la nova terra de l’illa, va quedar fortament afectada, llocs i cases evacuades, camps agrícoles coberts per cendra; en resum, el quaranta per cent de la població activa de l’illa va marxar per falta de feina, van abandonar camps i barcos baleners i hi hagué un desplegament de recursos humans i monetaris per part del govern portugués, amb ajuda dels Estats Units, per restaurar la zona. L’episodi volcànic va acabar l’octubre del següent any, l’any 58.  Es va témer durant uns mesos que la sismicitat afectara la zona central de l’illa, amb una forta erupció a Caldeira, on ja hi havia hagut una petita explosió a meitat de maig. El 14 de maig del 1958 s’enregistraren més de 400 sismes en una illa no més gran que l’illa de Formentera.

«A erupção foi caracterizada por duas fases principais, uma fase submarina (ou surtseiana), caracterizada pela emissão de cinzas vulcânicas e vapor de água e uma fase subaérea que alternou entre períodos mais explosivos, com a emissão de bombas vulcânicas, e períodos mais efusivos , aos quais se associa a emissão de escoadas lávicas.»

El far dels Capelinhos, farol en portugués, queda enmig d’aquest paisatge marcià de terra nova. El van construir a finals del segle dèneu i l’obra va acabar, segons els escrits, el 1903. El que hi ha ara, i és visitable, és una restauració de les runes que en van quedar d’aquella catàstrofe natural. A metres de la vora de la mar, en un lloc on sovint fa vent i on els grans de sorra et ratllen els vidres de les ulleres o et fan pessics a la pell de la cara, al costat d’un centre d’interpretació de la zona que van construir sota terra per conservar el paisatge. L’obra del museu és de Nuno Ribeira i és espectacular. Recorda l’interior d’un cràter volcànic, amb un gran pilar tronco-cònic. El far era l’únic, abans de l’incident, que tenia senyal sonor a les Açores. L’erupció dels Capelinhos fou la segona erupció que va ocórrer a l’illa de Faial des que fos habitada; la primera havia ocorregut uns tres-cents anys abans.

El far ocult a Tarragona no és visitable. Amb la restauració, van col·locar un sistema d’il·luminació que il·lumina la costa, el Serrallo i el moll de costa, el perfil de la ciutat, des de la mar, cap a l’interior. Fars que miren a terra.

Per no confondre els navegants, el far té una cortina que tapa aquesta llum cap a la mar. Al llarg dels anys, des de la provisionalitat de l’inici de la il·luminació del port a finals del segle XVIII fins a la demolició parcial i la inutilització, la història del far és la història d’una ciutat i d’una societat. La construcció definitiva, amb disseny de l’enginyer Lloberes, s’il·luminà el 1923. Des de la pàgina del port de Tarragona ens expliquen com van canviar el sistema d’il·luminació per atendre les queixes dels mariners que demanaven més definició per identificar el far des de la llunyania.

A poc a poc, amb les remodelacions del port, el far queda dins de terra, al moll, ja no marca cap extrem. Per això, a 1978, recupera el color primitiu, el blanc, perquè  ja no pot ser el verd que marca l’extrem del port.

El far s’abandonà el 1990, el darrer farer, ja anomenat tècnic, deixà l’habitacle i la cura del far. Les contínues ampliacions del moll d’Aragó, i en aquest cas, cap erupció volcànica, fou que l’edifici deixara de tindre utilitat. Mentre que el far açorià queda inutilitzat amb la terra nova apegada a l’illa durant uns mesos, el far tarragoní tingué la durada, més o menys, d’uns setanta anys. Un segle de canvis que a escala humana també és un canvi accelerat, amb substitucions de paisatges i de llums que podem veure al llarg d’una vida. El far del moll d’Aragó si té el sistema d’il·luminació ja és ornamental. El que fou útil ara és ornament.

Al llibre sobre les Açores, Antonio Tabucchi confessava que si el pescador de Faial que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic. I amb raó, Tabucchi.

Els arbres inabastables

Hi ha arbres que semblen inabastables. Arbres que potser només podries comprendre la seua mida si els escalares. Amunt, fins asseure’t a les branques i penjar la vista als branquillons, a la fusta, a les fulles i mirar el cel des de les altures. És una mida i un temps diferent. Els arbres de més de cent metres, els que viuen centenars o milers d’anys. Lo Parot, l’olivera mil·lenària a Catalunya o el pi Old Man, també anomenat  Matusalem, als Estats Units, un dels éssers vius més vells del món. L’aigua que puja metres i metres des de l’arrel fins a la capçada. Els arbres monumentals i singulars. Molts arbres, per no dir tots, que marquen rècords tenen nom propi, no són pins ni oliveres ni sequoies, el fet monumental sembla que els hi ha fet assolir una fita més en el grau d’entitat i els diferenciem amb un nom.

El General Sherman, una sequoia gegant del Parc Nacional de les Sequoies a Califòrnia, té una circumferència de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivell del sòl. Les sequoies són dels arbres més grossos del planeta. Si un adult estén els braços a banda i banda, arriba al metro i mig, calen més de deu persones per encerclar el tronc d’aquest general. Fa anys que aquest arbre comptava amb el rècord de l’ésser viu més alt del món. Després, n’aparegueren d’altres. Una espècie d’eucaliptus, els eucaliptus gegants originaris d’Austràlia i Tasmània, Eucalyptus regnans, que poden arribar a tenir més alçada. Un eucaliptus d’aquesta espècie, anomenat l’arbre de Fergurson, segurament feia més de 130 m a inicis del segle XIX. Però els eucaliptus són arbres de creixement ràpid, poden créixer un metre cada any, i el tronc és més feble que el de les sequoies; es desconxen fàcilment.

Des del 2007 el títol de l’arbre més alt el té una altra sequoia. Hiperió naix a Califòrnia i és una sequoia roja (i no gegant, com el General). El tità de la mitologia grega ens observa des de les altures: uns 117 m de matèria viva en vertical.

Escriu Hoare a Leviatan o la balena, que el cervell humà no pot comprendre les mesures realment d’una balena blava o d’un catxalot. Ens hi podem aproximar. Veure aquest arbre ha de ser semblant a l’experiència de veure el llom i l’aleta caudal d’una balena a la mar. Inabastable. Els botànics que estudien els arbres a les selves amazòniques reconeixen els arbres pel tronc. Hi ha vida que no l’abasta l’ull humà, de petita o de gran. No cal anar a Califòrnia per veure sequoies gegants. El vertigen de les (des)mesures és a tocar de casa.

Si t’acostes al Montseny, només baixar de l’autobús del parc natural, a prop del llac de Santa Fe, t’atures davant la desmesura i l’estranyesa. Enormes i inabastables, tres sequoies originàries de Califòrnia. Per què hi ha aquests arbres que no són ni alzines, ni roures, ni sureres, ni pins? Què hi fan?

Durant els segles anteriors, ja s’hi havia fet ús tradicional dels recursos naturals de la muntanya del Montseny: explotacions de metall com l’argent i el plom, obtenció de pegues, brees i quitrans per a calafatar barcos i l’aprofitament forestal tradicional dels arbres autòctons. Sobretot és durant el segle XVIII, escriu Martí Boada al seu llibre El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, que hi ha una forta explotació ramadera i forestal del massís i degut a aquest (sobre)ús, la regressió del bosc. Però, per què hi ha sequoies autòctones de Califòrnia a una de les muntanyes més altes de Catalunya? Tot començà, d’alguna manera com els jardins botànics, per l’ús medicinal.

Torne a citar a Martí Boada: La gènesi de la introducció de coníferes exòtiques al massís té molt a veure amb la figura de Jaume Bofill i Salarich, del mas pairal de ca l’Herbolari de Viladrau, que fou apotecari de cambra de Ferran VII. La seva activitat el portaria a iniciar la plantació d’espècies exòtiques, no tant per raons de tipus forestal sinó més aviat per interessos mèdics i apotecaris.[…] Així, de la seva època procedeixen els primers exemplars d’avet de Douglas (Pseudo-tsuga menziesii) i la sequoia gegant (Sequoiadendron giganteum), que trobem al Montseny.

Més tard, i aquí ve el motiu de per què trobem aquestes tres sequoies quan baixem de l’autobús del parc, hi ha plantacions d’arbres exòtics lligades a les segones residències de burgesia urbana que primer van entendre llur plantació com a ornament del jardí de les antigues masies. Hi ha moltes segones residències al Montseny i amb elles, continuà la introducció d’arbres al·lòctons:  l’avet roig,  el pinsap, l’avet groc, l’avet del Caucas, la sequoia roja.

Les coníferes gegants de Santa Fe són de la mateixa espècie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum,sequoies gegants,i estan lligades a Can Casades, una casa modernista construïda al 1900 com a residència d’estiu. Segurament al cap de pocs anys de construir aquella casa, la família va plantar les sequoies. Ara l’edifici és un centre d’informació del parc natural. El seu jardí, part de la muntanya, començà amb aquestes sequoies? En realitat, en van plantar quatre i no tres, a una la va matar un llamp.

No pots abraçar les sequoies a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: superen els quaranta metres d’alçada. Per evitar l’efecte de nous llamps, es troben a més de mil metres del nivell del mar, tenen com parallamps a les capçades. L’aigua recorre quaranta metres en vertical. Les tres sequoies haurien de viure anys i panys.

A Amèrica del Nord hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones agafades, amb els braços ben estirats, les envolten. Poden viure milers d’anys. L’escorça és gruixuda i plena de tanins que els protegeixen dels insectes i dels incendis. Perquè com la surera, les sequoies estan adaptades al foc. Tanmateix, l’estrès hídric continuat i l’augment de la població de certs insectes, fa més vulnerables les sequoies. Enguany, en un article al The Guardian, parlaven de com morien per la combinació letal de sequera, foc i atac d’escarabats. «Haurien de durar, almenys, cinc-cents anys més», diu l’encarregada del benestar de les sequoies de dos parcs nacionals americans. Les urbanitzacions i desforestacions, la falta de protecció al usos tradicionals de la muntanya, han canviat la periodicitat del foc i moltes de les plantes adaptades a aquest fenomen natural no n’estaven preparades. Els hi ha faltat temps.

Referències

Solomon, Berg& Martin: Biología; 9na ed.. Editorial Interamericana, McGraw – Hill , México, 2011.

Boada, Martí: El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, S.A, 2002.

Hay árboles inabarcables

Hay árboles inabarcables. Árboles que quizás solo podrías comprender sus medidas si los escaláramos. Arriba, hasta sentarte encima de las ramas y colgar la vista en las ramas, en la madera y las hojas y mirar el cielo desde las alturas. Son unas medidas y un tiempo diferente. Los árboles de más de cien metros, los que viven centenares o miles de años. Lo Parot, el olivo milenario en Cataluña o el pino Old Man, también denominado Matusalén, en los Estados Unidos, uno de los seres vivos más viejos del mundo. El agua que sube metros y metros desde la raíz hasta la copa. Los árboles monumentales y singulares . Los árboles que marcan récords tienen nombre propio.

El General Sherman, una secuoya gigante del Parque Nacional de las Secuoyas, en California, tiene una circunferencia de 23,7 m a 1,5 m sobre el nivel del suelo. Las secuoyas son de los árboles más grandes del planeta, más gruesos. Si un adulto extiende los brazos a ambos lados, llega al metro y medio, así que hacen falta más de diez personas para rodear el tronco de este general. Hace años que este árbol contaba con el récord del ser vivo más alto del mundo. Después aparecieron otros, ¿hubo una cierta disputa entre territorios y científicos? Una especie de eucalipto, los eucaliptos gigantes originarios de Australia y Tasmania, Eucalyptus regnans, pueden llegar a tener más altura seguramente. Un árbol de este tipo, denominado el árbol de Fergurson medía más de 130 m. Pero los eucaliptos son árboles de crecimiento rápido, pueden crecer un metro cada año, y tronco más débil que las secuoyas; se desconchan fácilmente.

Los botánicos levantan la vista, miden, y cuando tienen un árbol de este tamaño, no dicen el lugar exacto donde se encuentra porque los turistas, o sea, nosotros, no se lancen a hacer fotografías y a marcar con nombres y fechas la corteza. Desde el 2007 el título del árbol más alto lo tiene otra secuoya. Hiperión nace en California y es una secuoya roja (y no gigante, como el General). El titán de la mitología griega nos observa desde las alturas: unos 117 m de materia viva en vertical.

Escribe Hoare a Leviatan o la ballena, que el cerebro humano no puede comprender las medidas realmente de una ballena azul o de un cachalote. Nos podemos aproximar. Ver este árbol tiene que ser pareciendo a la experiencia de ver el lomo y la aleta caudal de una ballena en el mar. Inabarcable. Los botánicos que estudian los árboles en las selvas amazónicas reconocen los árboles por el tronco. Hay vida que no lo alcanza el ojo humano, por pequeña o grande. No hay que ir a California para ver secuoyas gigantes. El vértigo de las (des)medidas está cerca de casa.

Si subes al Montseny, nada más bajar del autobús del parque natural, cerca del lago de Santa Fe, te paras ante la desmesura y la extrañeza: tres secuoyas originarias de California. Poco a poco te acostumbras y entiendes qué hacen aquí, en medio de vegetación mediterránea. A principios del siglo XX, algunos hombres pensaron en sacar rendimiento de la montaña con árboles madereros, coníferas exóticas y abetos. Plantaron cuatro secuoyas de la misma especie que el General Sherman, Sequoiadendron giganteum, junto a la casa modernista de Can Casadas, construida al 1900 como residencia de verano de una familia con dinero. Piensan que a los pocos años de construir aquella casa plantaron estos árboles. Ahora el edificio es un centro de información del parque. Su jardín, parte de la montaña, empezó con estas coníferas (quedan tres, a una la tumbó un rayo)

No puedes abrazar las secuoyas de Santa Fe. Rodeas la corteza fibrosa y miras hacia arriba: superan los cuarenta metros de altura. Para evitar el efecto mortal de nuevos rayos, porque se encuentran a más de mil metros del nivel del mar, tienen un sistema de protección a las copas. El agua recorre cuarenta metros en vertical.

En Norteamérica hay secuoyas atravesadas por carreteras, secuoyas que ni veinte personas de cogidas de las manos, con los brazos muy estirados, las rodean. Pueden vivir miles de años. La corteza es gruesa y llena de taninos que los protegen de los insectos y de los incendios. Porque como el alcornoque, las secuoyas están adaptadas al fuego. Aun así, el estrés hídrico continuado y el aumento de la población de ciertos insectos, las hacen más vulnerables. Este año, en un artículo en el The Guardian, hablaban de cómo morían por la combinación letal de sequía, fuego y ataque de escarabajos. «Tendrían que durar, al menos, quinientos años más», dice la encargada del bienestar de las secuoyas de dos parques nacionales americanos. Las urbanizaciones y deforestaciones han cambiado la periodicidad del fuego y las plantas no estaban preparadas. Les ha faltado tiempo. Ni los eucaliptos, ni los alcornoques, ni las secuoyas estaban preparadas.