Els caçadors de balenes
No hi havia res que poguera moure’t a caçar eixe animal que mostrava només un orifici perlat d’aigua, una línia grisa, fosca, mai blava, oposada al blau irisat de la mar. Les aigües tranquil·les, al fons, el volcà de Pico, i un animal que es movia tan compassat amb l’aigua, que semblava que també fora només fluidesa. Hi ha l’observació, hi ha la participació en la natura. Mai hi ha una observació pura: només dalt del turó, quan vèiem pel prismàtic el moviment juganer dels dofins davant de la zòdiac. Perquè l’ésser humà no intervinga, ha d’estar a quilòmetres de la seua presa, allò que observa és una potencial víctima.
Amb les balenes, però, vistes a escassos metres, no hi havia només observació. Van parar el motor. No eren les balenes, a baleia, que havien après a matar per aconseguir olis i greixos, tota una maquinària construïda per aprofitar el que la natura dóna. Aquells catxalots, parents dels dofins i no de les balenes, van viure una època sanguinària. La balena que surt a respirar a prop de la barca, és la blava. En realitat, n’hi van tres, costa saber quants individus hi ha: han d’estar els tres a fora, o els tres suficientment allunyats per diferenciar-los. De sobte, desapareixen, ja no ixen a la superfície amb moviments rítmics. Has de mirar més enllà, allà on no esperes que es troben, veloces, més veloces del que imaginaves. Els turistes ens mirem bocabadats, hem assistit davant del que anomenen un espectacle de la natura.
Es quedaven paralitzats els hòmens que caçaven els catxalots? Somiarien de nit amb l’esforç de la mort amb arpó? Participes, o t’enganyes, pensant que només observes (el motor de la barca ja no deu resultar estrany per als animals marins, les cries dels catxalots són les úniques que encuriosides, poden acostar-se). Per què hauríem de sacrificar-nos amb una existència sense whale watching o zoos? La mar amaga el desig, domesticat o no, de l’ésser humà per dominar el que no coneix.
A baleia, el catxalot
Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.
Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.
Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.
Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.
De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.
Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.
Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.
Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.
Azures 