Donachie, Calle i Wearing

Deep in your brain, Jacqueline Donachie

1

Entre. Una de les coses que un visitant a un museu d’art modern ha d’aprendre és a llegir. Et pots sentir copsat per la bellesa d’un Caravaggio sense haver-ne llegit res, però una estructura de metall enmig d’una sala, un vídeo on es veu gent beguda que parla poc i cau, entropessa i cau, malviu als carrers, un quadre abstracte, línies vermelles sobre fons blau, atmosferes, tal vegada necessiten de context. Llegir.

Ella es queda a fora de les sales, on està l’escala: una escala que fa de contrast, és antiga però falsa. L’edifici d’art modern és una simulació d’un edifici grec: columnes, potència i engany. No llig, no vol llegir: l’art modern és un engany.

I aleshores apareix. Deep in the Heart of Your Brain.

«When I see Brancusi
His eyes searching out the infinite abstract spaces
In the [radio] rude hands of sculptor

Now gripped around the neck of a [duosonic]»

2

Des del 2002, l’artista escocesa Jacqueline Donachie col·labora amb metges, científics i pacients per dur a terme projectes artístics sobre malalties hereditàries. També hi incorpora el paper de l’espai i com el cos s’hi relaciona. Entén, tal com ens diu a una entrevista de Generation, entén l’art com un projecte social. No li interessa construir bellesa, busca la interacció i les preguntes. Les coses, podrien haver-se fet d’una altra manera? Què implica, la malaltia en el cos, la relació amb la família, l’envelliment, la pèrdua de les facultats?

A Tomorrow belongs to me, Donachie explorava com s’havia descobert el fenomen de l’anticipació genètica, el paper temptatiu i col·laboratiu de la ciència. A mesura que avances amb les entrevistes, avances amb el procès de descobriment científic. Articulació. A Hazel, la darrera exhibició al GoMA, galeria d’art modern de Glasgow, el resultat és fruit de la col·laboració amb professionals i pacients afectades per la distròfia muscular miotònica.

Take a gamble. Arrisca’t. Entres en una sala fosca on una gran pantalla et mostra dos primers plans de dues cares: dues germanes, a l’esquerra, la malalta i a la dreta, la sana. Qui parla és l’afectada, no hi ha cap diàleg entre les dues. Subratlla l’atzar en l’herència. De seguida, els ulls busquen les semblances i les petjades del desordre es fan més visibles. Articulació.

My face dropped, diu una dona amb ulls caiguts i una boca que acaba en unes comissures doblegades, que només s’estirarien en horitzontal, si somriguera.

3

La història de les germanes és la història de l’artista.

I weigh about 57 kg, my sister 66 kg. She is hard for me to lift, but if she falls I can manage. She cannot lift me at all. She doesn’t fall very often, but it is happening more and more.

Per això, perquè cau, perquè l’espai es torna hostil, i perquè la germana penja d’ella (en algun moment, diu, carregues amb algú al llarg de la teua vida d’adulta), hi ha una cama d’armadura penjada d’un fil en una sala blanca. Una armadura protegeix i molesta.

Les escultures ens fan pensar l’espai, les escultures són l’espai: un tub de metall que travessa la sala i que ens fan ajocar-nos, replegar el cos, salvar l’obstacle.

So I guess what I am saying is that sometimes the research happens quite inadvertently, you see something, you watch or read something, or you have a conversation with someone and that connects to something you are looking at in another part of your practice. The research process is how these parts are joined together. At the moment, I am researching how the bizarre things that I saw in this movie connect to continuing research that I am doing with the Professor of Human Genetics and my relationship with my family, and my ongoing interest in physical, public space. And I guess you could say that the bit that comes out in the end is art.

Marxe. Després de veure una exposició artística, demana sempre haver canviat.

2 into 1, Gillian Wearing

1
Què dirien les nostres mares de nosaltres, els fills que han d’estimar, si pogueren parlar sense que ningú les jutjara? I nosaltres, dels pares que estimem?
A la pantalla podem veure dos germans asseguts, el cul baix, una mica encorbats, amb l’actitud de què no els importa gaire el que diu la mare ni el que ells mateixos diuen, i la mare, amb cara de cansada, asseguda amb l’esquena contra la paret. Dues imatges que es contraposen i que Gillian Wearing juxtaposa: enganxa la veu de la mare que parla dels fills a la imatge dels xiquets, i les veus infantils a la imatge de la mare.
Són cruels, els fills, quan parlen de la mare. La comparen amb el pare, un dels adjectius és el de fracassada.

Dóna’ls una màscara i et diran la veritat. El valor de l’obra no és el de la veritat, que la convertiria només en un documental, sinó que l’artifici, la juxtaposició de veu i imatge la subratlla. L’impacte en l’espectador és major, i sembla que sigues testimoni de la naturalesa real, complicada, devastadora per moments, de les relacions personals.

2
Diuen que Gillian Wearing, com altres artistes contemporanis, emula el treball etnogràfic, però que al contrari que fa el científic observador, ella hi participa. Per força, l’artista ha de participar.
És impossible imaginar que les persones que col•laboren en els seus vídeos s’exposen d’eixa manera sense que senten que l’artista també juga amb les mateixes regles que ells.
Per això, quan va voler fer una obra —gravar un vídeo, convertir-lo en art— amb les persones que vivien al carrer davant del seu pis, va necessitar primer formar part de la seua vida. Hi va participar de converses i vesprades. Després, moltes hores de gravació. El resultat és que, com a espectador, no et sents voyeur. Perquè t’interpel•len.

3
De tots els contes de Raymond Carver potser el que més recorde és el que, en una conversa a tres — la dona, la mare i el narrador—, aquest últim defineix les dues altres  com les persones que el podrien destrossar. Crec que ningú ha definit millor què suposa estimar. No què és sinó el que suposa.
Encara que ens obliguem a estimar bé, i que ens en sortim algunes vegades, hi està en joc la salut emocional sempre. T’arrisques, i a vegades perds. No parle de l’amor romàntic ni del maltractament. Estimar, vulguem o no dir-ho, suposa també dependre.

4
Que parlen de tu els que t’estimen i que parles de qui estimes. Dos en u. Diu Marina Garcés que ens cal mentir-nos una mica per a viure. Dóna’ls una màscara i et diran la veritat.

«I’m always trying to find ways of discovering new things about people, and in the process discover more about myself» diu Gillian Wearing.

Secrets i mentides

Secrets i mentides, Gillian Wearing

Secrets i mentides. Per mantindre’l, el secret, has de mentir a vegades, però no necessàriament. L’home que és verge a cinquanta-set anys només mentí quan, a taula, després de dinar, els vells amics comentaren a quina edat van perdre la virginitat. Ell, que no volia dir res (no era precís perquè la pregunta sobrevolava la taula), va murmurar, sense donar-li gaire importància, vint-i-dos anys. Durant tota la seua vida, no havia parlat de sexe, tots suposaven que no era verge: als trenta, als quaranta-tres, als cinquanta. Ara era un vell i rememorava un clau d’inexperts al seu llit de casa els pares. Quatre imatges inventades. Li agraden les dones, ara és tard.

Les màscares i la identitat. La màscara no s’ha de veure, perquè qui som, siga finalment la mateixa la màscara i no ens cause problemes. Quan conten la veritat, els secrets i mentides (o la por i el fàstic), porten unes màscares de silicona, quasi reals. Massa reals, de fet, i per això són estranyes. Al voltant de la conca dels ulls, un xic de pell i els ulls, que miren sota les dues màscares. Perquè ells duen màscares ens obliguen a llevar-nos la nostra. Els ulls sempre són de veritat.

Prenez soin de vous, Sophie Calle

La carta en què la deixava acabava amb un cuida’t. Prenez soin de vous, li deia. Les darreres paraules. L’última carta que m’enviaren, també un correu electrònic, deia el mateix, ho sent molt, punt, cuida’t, punt.

Moltes vegades he usat aquesta fórmula civilitzada de trencament: he dit cuida’t, m’han dit cuida’t. És la més cruel de les frases: el comportament civilitzat en aquest cas, sense un vés-te’n a la merda, t’odie, o millor si no t’haguera conegut, demostra que s’està per damunt de les passions. Que som madurs i podem enllaçar l’acomiadament amb el futur: cuida’t vol dir em desentenc de tu. Et desitge el millor (el millor que et passe sense mi, que ja vole en una altra vida, ben lluny) significa que sóc un adult que estima més les formes que el fons, i que si el fons ha sigut devastador, no m’importa. Pronunciar un darrer cuida’t significa que només vull ser elegant.

Prenez soin de vous, li va dir la seua parella, G., al darrer e-mail. Ella, l’artista Sophie Calle li va fer cas, es va cuidar i per això demanà ajuda a altres dones i va encomanar-los una feina, que interpretaren les paraules del seu ex-amant. Dissecció de la forma.

Cuida’t, escrigueres, i aleshores em vaig cuidar.

«“Recibí un e-mail de ruptura”, explica Sophie en su libro. “No supe qué responder. Fue como si no fuera conmigo aquello. Terminaba diciendo: ‘Cuídate’. Tomé la recomendación al pie de la letra. Pedí a 107 mujeres que me ayudaran a interpretar el e-mail. Que lo analizaran, lo comentaran, lo representaran, lo bailaran, lo cantaran, lo disecaran, lo agotaran. Que hicieran el trabajo de comprender por mí. Que hablaran en mi lugar. Una manera de tomarme mi tiempo para romper. A mi ritmo. En definitiva, cuidarme”»

Sophie Calle no va contestar el correu: creà una obra d’art que ens serveix per a mirar-nos.

A un cuida’t, fred i formal, de metge que et dóna l’alta després d’haver-te diagnosticat una malaltia crònica, només pots fer dues coses: si ets artista, transformar-lo en un projecte col·lectiu, si no ho ets, respondre, ras i curt, oblida-ho.